SEGLE XIX

RENAIXENÇA

DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I LITERARIS

AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS

1833-1877

-Romanticisme-Realisme (Costumisme)-Naturalisme

-POESIA: Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, J. Pons i Gallarza, Rubió i Ors.-NARRATIVA: Emili Vilanova, Narcís Oller, Gabriel Maura-TEATRE: Josep Robrenyo, Frederic Soler, Àngel Guimerà.

MODERNISME

1892-1911

-Drames rurals (Narrativa)-Decadentisme i Simbolisme-Esteticisme (Art per l’Art)-Regeneracionisme

-TEATRE: Santiago Rusiñol, Adrià Gual, J. Puig i Ferrater.-POESIA: Joan Maragall. M. Costa i Llobera, Joan Alcover-NARRATIVA: Víctor Català, Raimon Casellas, J. Pous i Pagès.

SEGLE XX

NOUCENTISME

1906-1923

-Promou un Art clàssic, equilibrat, formalista, cosmopolita i urbà

-NARRATIVA: Eugeni D’Ors.-POESIA: Josep Carner, Guerau de Liost

AVANTGUARDISME

1909-1940

-Dadaisme-Cubisme-Futurisme-Surrealisme

-POESIA: J.V. Foix, J. Salvat-Papasseit Palau i Fabre, Joan Brossa.-NARRATIVA: Francesc Trabal.-ALTRES TENDÈNCIES: Carles Riba, Salvador Espriu, B. Rosselló-Pòrcel, Joan Oliver, Gabriel Ferrater, V.A. Estellés, Miquel Martí i Pol.

NOV. PSICOLÒGICA

1925-1950 -Influències de: -la psicoanàlisi de S. Freud. -Marcel Proust, James Joyce i A. Gide.

-NARRATIVA: Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda.-ALTRES TENDÈNCIES: Josep Pla, Pere Calders.-TEATRE: J.M. de Sagarra, Joan Oliver.-ASSAIG: Joan Fuster.

5. El Modernisme.Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre

1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb altres “moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l’arquitectura, la pintura, la literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades “menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i l’escenografia. En consonància amb això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se en diferents disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ...Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i, com a conseqüència, també l’artista. L’artista és el dipositari d’uns valors superiors i té la missió de transmetre’ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest missatge, i així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia, fidel al seu esperit mesquí, rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en la literatura esdevingudes una missió heroica. 5.1 Objectius del ModernismeEl Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en:– Necessitat de transformar la cultura catalana.– Necessitat d’obrir-se a Europa. – Necessitat d’establir una llengua literària i moderna. 5.2 Corrents ideològics i artísticsEls autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita, tenen per tant una actitud activa i compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una actitud cosmopolita d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat literària com una tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment entre aquells intel·lectuals que, com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a Europa, però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són per tant partidaris de “l’art per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única cosa que pot influir en les persones i desvetllar la sensibilitat. Trobam diversitat d’influències dins aquesta tendència: simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...

6.- Poesia ModernistaAl final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les limitacions que imposava la triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que tant havien conreat els poetes de la Renaixença. Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen com a principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos i culturitzants. En general, de les estètiques provinents d’Europa, adopten sobretot els aspectes formals deixant de banda la introspecció turmentada habitual entre els poetes francesos. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer, Jeroni Zanné, Guillem Tell, Miquel de Palol i el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Dins l’àmbit català trobam també altres autors més influïts pel simbolisme com Santiago Rusiñol amb les seves proses poètiques recollides a Oracions i Adrià Gualb. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i abstracció del simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de despertar el poble, és un visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i deixar-se dur per la intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són els paisatgístics a través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en la natura. Les influències més destacades són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...Dins aquest grup hi ha un corrent de poesia social del qual Ignasi Iglesias n’és l’autor més destacat.Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors i això va fer que poetes d’extracció humil i poca preparació intel·lectual poguessin accedir a la poesia. A més de Joan Maragall, destaquen autors com Puig i Ferrater, Hortensi Güell i Antoni Isern.

7. El teatre modernista.Es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se. Arriba a Catalunya informació dels aspectes més actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els autors que més influirien en el moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix en un dels gèneres més característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran la major part dels clàssics de l’escena universal del moment i crearan institucions que els permetran desenvolupar la seva activitat: el Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions Graner,... També s’interessaran pels gèneres teatrals més marginals: comèdia de màgia, mim, titelles, ombres xineses. El teatre encarna més que cap altre gènere l’ideal de l’art global. En aquesta recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran protagonisme amb el text.Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:a- Teatre regeneracionnista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès, que mostra situacions socials conflictives amb un plantejament ideològic clar. El conflicte se sol concretar en l’enfrontament artista-societat o individu-massa, però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre regeneracionista són essencialment naturalistes. Els autors més importants són Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferrater.b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink, aquest teatre exposa realitats transfigurades i simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o la melangia i dotats de riquesa interior. La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i fascinant fa que els recursos escènics (so, il·luminació, música, escenografia) tenguin una importància cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té relació amb llegendes populars, el món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre tema recurrent. Els autors més destacat són Adrià Gual i, parcialment, Santiago Rusiñol.

8. La narrativa modernistaDurant la primera etapa del Modernisme, el camp d’experiments serà el conte, gènere que mostra l’evolució i la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que avança el segle XX, la novel·la aprofita diversos aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del costumisme i del Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata durant la primera dècada del segle XX. El període de producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els seus temes. Això fa que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de Barcelona, la narrativa serà sempre més perifèrica i els seus autors restaran allunyats de la puixança cultural de la ciutat. L’arribada dels noucentistes a partir de 1906 els margina doblement, però encara seguiran produint durant molts anys.Temàtica. L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre l’home i el món, entre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat. Invariablement trobam un individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una societat que no l’entén i el rebutja. Gairebé sempre aquest intent acaba en fracàs i amb la marginació del protagonista.Característiques. – Predomini descripció per damunt de l’acció.– Absència de trama.– Tècnica naturalista. Elements escabrosos.– Subjectivitat.Classificació:a- Novel·la rural. Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi rural; presenta ambients no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la natura esdevenen elements simbòlics, la natura és sovint una força desfermada a la qual l’individu s’ha de sotmetre. El paisatge, més que el context o l’escenari on es desenvolupa l’acció, és un element més que condiciona i arriba a ser com un personatge esquerp que plana en la narració. I el pagès, lluny de ser una figura càndida i bondadosa, és un ésser supersticiós, atàvic, ignorant i dominat pels instints. El protagonista, sovint procedent d’un altre lloc, haurà de lluitar simultàniament contra la mesquinesa humana i contra l’hostilitat de la natura, i acabarà devorat.

Trets:Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de l’herència i del medi.Llargues i minucioses descripcionsVisió fatalista de la realitat.Elements simbolistes també hi són presents: les descripcions impressionistes i líriques del paisatge, elements mitològics i rondallístics,...Llenguatge narratiu sincer, original, esquitxat de dialectalismes i, en alguns autors, fins i tot rude.Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Joseph Pous i Pagès, Salvador Galmès.

b- Novel·la decadentista. Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la descripció a la suggestió; ja no es tracta de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta i gairebé desconeguda. La descripció de les coses del món físic és substituïda per la descripció dels efectes que produeixen en l’artista, el qual s’erigeix en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més enllà del món sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és exaltat com l’aspecte essencial de la vida: els conceptes abstractes com la lletjor o el color són valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes freqüents. Dues novel·les destaquen en aquest estètica: Camí de Llum de Miquel de Palol i sobretot Josafat de Prudenci Bertrana.c- Novel·la costumista. El conflicte entre l’individu i la societat apareix també en un tipus de narrativa en la qual tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són hereus de la narrativa costumista del XIX. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla (1903) del mallorquí Miquel dels Sants Oliver en són els exemples més remarcables.

9. El Noucentisme.El noucentisme respon a una estratègia política que s’estructura a l’entorn de la llengua, la cultura i l’educació.En l’aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual demostren el gust per la norma, l’harmonia, l’ordre i l’equilibri i que es relaciona amb els corrents europeus racionalistes.Pel que fa a l’aspecte polític, del qual és inseparable, cal destacar la figura d’Enric Prat de la Riba i la creació, el 1901, de la Lliga regionalista, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana nacionalista i conservadora. L’acció política s’exerceix a través de la Diputació de Barcelona primer i, a partir del 1911, de la Mancomunitat de Catalunya, totes dues institucions presidides per Prat de la Riba.Eugeni d’Ors fou qui posà el terme “Noucentisme”, que s’usa com a sinònim de modernitat i és una manera de dir que els veritables moderns ja no són els modernistes, encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells, els noucentistes, homes que s’estrenaven artísticament amb el nou segle i en representaven l’esperit.9.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d’inici del moviment i el 1923 la de clausura, però l’impuls cultural provocat pel noucentisme fou tan intens, que els seus efectes continuaren molt després de 1923 –encara que sense el suport de les institucions que fou substituït pel mecenatge privat– amb plantejaments menys estrictes i amb certes redefinicions, fins el 1939, data de l’inici de la dictadura franquista.Tanmateix, és entre 1906 i 1923 quan es dóna el Noucentisme més genuí; període durant el qual coincideixen una nova estètica i la possibilitat d’organitzar-se políticament i culturalment.El 1906 es donen un seguit de fets significatius:–L’inici de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de “La veu de Catalunya”, diari de la burgesia catalana nacionalista.–La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica: Els fruits saborosos de Josep Carner i les Horacianes de Miquel Costa i Llobera.–La publicació de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, obra que dóna forma teòrica al projecte polític de la Lliga.–La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.L’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la dictadura militar amb el vist-i-plau de la burgesia catalana per a la qual aquesta era la solució més còmoda i segura per mantenir les seves prerrogatives de classe davant l’agitació social. La dictadura de Primo de Rivera abolí les institucions catalanes que havien actuat com a motor cultural durant aquells anys.

9.2 Objectius del Noucentisme.L’objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana. Els noucentistes pensaven que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar des del poder, amb una política governamental que incidís el camp lingüístic, en el literari, en el polític i en el del pensament. El Noucentisme representa la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura moderna o contemporània, i aquesta intervenció es fonamenta en quatre pilars.1.- Polític. El Noucentisme anirà molt lligat a un partit polític, la Lliga, a un polític, Prat de la Riba, i a una institució, la Mancomunitat de Catalunya.2.- Ideològic. L’ideòleg del moviment fou Eugeni d’Ors. A través de la publicació de les seves Gloses a “La Veu de Catalunya”, exposa la manera en què cal “redreçar” el país i basteix els principis bàsics de l’estètica noucentista.3.- Lingüístic. Un dels objectius de la política noucentista va ser crear una llengua literària pura, flexible, moderna i normativitzada. Es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i des de la seva secció filològica es donà impuls a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques, un diccionari i una gramàtica. Gràcies a aquesta institució i a Pompeu Fabra l’any 1913 varen aparèixer les normes ortogràfiques, el 1918 es publicà la gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari general.4.- Literari. La poesia va ser el gènere preferit pels noucentistes, ja que facilitava la concisió verbal, la bellesa formal i l’evasió d’una societat que volien transformar. El poeta més representatiu fou Josep Carner.9.3 Característiques.–Esperit mediterrani–Cristianisme–Elaboració formal, artificiositat–Mesura, equilibri, seny–Claredat, precisió–Lluminositat–Civilització urbana, ciutat–Paisatges domesticats

10. La poesia noucentistaLa poesia, al costat de l’assaig, va ser el gènere literari que meresqué més atencions entre els escriptors noucentistes, ja que la pràctica poètica era la que més encaixava amb la seva estètica. Pels noucentistes el poeta no neix, es fa. El treball i el gust havien de ser les armes del poeta. Així neix la figura de “l’home de lletres”, que escriu obeint a unes necessitats culturals. Per als noucentistes, la poesia era primer de tot un fet cultural.La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme i pel Simbolisme.Característiques:Rebuig de l’espontaneïtat i estima per l’artificiositat.Valoració de la quotidianitat, coses abans insignificants es poetitzen.L’objectivitat, el distanciament del poeta. Fugen de l’emotivitat i l’exhibició dels sentimentsSistemàtica referència al món clàssic al qual es remeten com a món superior. El classicisme es concreta en la selecció de formes poètiques rígides, en tenir molt d’esment pels recursos, en la tendència a posar cites clàssiques i referències mitològiques. La visió del món es classicitzant: bella, noble, serena.Ambientació ciutadana, la ciutat com a paradigma de la civilització.Interpretació idíl·lica de la natura, quan apareix, ja no és una natura salvatge i indòmita, sinó ordenada, amable, domesticada, en definitiva, “humanitzada”.Voluntat de crear una llengua culta i refinada amb cultismes i arcaismes.El gran interès també pel ritme i el metre que crearen o recrearen a partir de la tradició antiga i de les formes populars.Utilitzen la ironia i la sàtira per manifestar la seva posició crítica.Component cristià.Temàtica: l’amor, la natura, la dona idealitzada,... també temes d’inspiració popular reelaborats intel·lectualment.

11. L’Escola Mallorquina. 11.1 El terme.El terme “Escola Mallorquina” s’ha utilitzat per designar conceptes diferents:En el sentit més ampli, comprèn un període que va de 1840 fins a 1950, que abasta: els precedents (Pons i Gallarza, Marià Aguiló,...), els mestres (Joan Alcover i, sobretot, Miquel Costa i Llobera) i fins a tres generacions de deixebles.Actualment es considera sobretot que l’Escola Mallorquina és un corrent poètic molt concret, que recull l’aportació de dues generacions d’escriptors: la primera (1903-1921. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà) i la segona (1903-1921. Miquel Forteza, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès).Per a nosaltres el terme fa referència als dos grans autors del període central: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.11.2 El concepteEls poetes que s’agrupen en l’anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns. Tot i ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes.11.3 CaracterístiquesVoluntat de perfecció formalNacionalisme tradicionalistaRetorn al classicisme greco-llatíExaltació del paisatge mallorquíProjecció d’un món rural tranquil i sense tensionsRecerca de l’equilibriSubjectivisme i intimismeContenció emocionalPerfeccionament del versÚs d’una llengua culta i depurada.En definitiva, un desig d’aconseguir la serenor, l’equilibri i l’harmonia.Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l’Escola Mallorquina és una versió local del Noucentisme, això no obstant, hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d’una conjuntura política (l’ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Els primers decennis del segle XX segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i la continuïtat del sucursalisme heretats dels segles anteriors.Pels trets formals i temàtics, la poesia dels autors de l’Escola Mallorquina es poden posar perfectament al costat de la de Josep Carner o Guerau de Liost, i podem dir el mateix pel que fa a la seva ideologia.

12. Les AvantguardesL’avantguardisme està format per una sèrie de moviments que aparegueren a Europa en el primer terç del segle XX i que afectaren profundament el món literari i artístic català. Aquests moviments, procedents sobretot de França i Itàlia, es caracteritzaren una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió de l’ordre establert. Els moviments avantguardistes elaboraren una teoria creativa basada en el trencament amb l’art establert fins aleshores i en la recerca d’unes noves teories artístiques, o més aviat anitartístiques que posen en manifest la profunda crisi de les arts i la literatura.Característiques:– Crisi dels esquemes elaborats per la burgesia.– Intent de destruir l’art tradicional.– Recerca de noves formes d’expressió i assimilació de les d’altres cultures allunyades geogràficament o temporalment.– Inconformisme social.– Ús de les troballes i els mètodes freudians12.1 Els principals moviments.L’Avantguarda inclou un seguit de moviments coneguts també com “ismes”: fauvisme, expressionisme, orfisme, imaginisme, creacionisme, ultraisme, etc. Els que més influïren en la literatura catalana són:Cubisme. Pretén mostrar simultàniament les diverses facetes de la realitat de manera que requereix la participació activa de l’espectador, que ha de reconstruir mentalment l’obra. En literatura el seu màxim representant fou Guillaume Apollinaire. Les dues tècniques més destacades del cubisme literari són el collage i el cal·ligrama.Futurisme. L’italià Filippo Tomasso Marinetti va donar nom a aquest moviment. Marinetti proclamava una rebel·lió violenta contra la tradició del segle XIX, en un intent d’expressar, mitjançant l’art, la vida dinàmica del segle XX. Exalten el perill i la temeritat, per això el progrés, les màquines i la velocitat esdevindran icones del moviment. En literatura atacaren les influències romàntiques i les simbolistes. Apel·laven a l’instint pur, a les passions elementals i a la irresponsabilitat. Pel que fa a l’estil, es característic el vers lliure, l’associació lliure de paraules, la supressió de majúscules, dels adjectius, dels adverbis, de la puntuació, del verb conjugat, i donaven especial importància a la disposició tipogràfica.

Dadaisme. Moviment creat pel romanès Tristan Tzara com a resposta a la insatisfacció vers la raó, la moral imperant i la religió. L’objectiu era acabar amb totes les regles i els ideals vigents entre els artistes de l’època. Proposaven una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. Pel que fa a la literatura, és freqüent la utilització de la tècnica del collage, sovint formant unitats il·lògiques, i la publicació de manifestos, que apareixen al seu diari oficial, Dada, o en d’altres publicacions.Surrealisme. Moviment fundat per André Breton a França el 1924. El seu propòsit és crear una crisi de consciència i és per això que el moviment es comprometé políticament. Intentaven que la ment i el pensament es manifestassin lliurement, pretenien alliberar la ment humana a través de l’escriptura automàtica, l’humor, l’absurd, el relat dels somnis, etc. en un intent d’unir la realitat interior amb l’exterior. Per tal d’arribar al coneixement autèntic proposen diverses vies: l’estudi dels somnis, de les al·lucinacions, la pràctica de l’escriptura automàtica,... Totes aquestes tècniques provenen del món de la psicoanàlisi i pretenen penetrar en l’interior no manifest de l’individu.

12.2 Les avantguardes a CatalunyaEncara que els autors catalans es mostren molt receptius a les propostes avantguardistes, en les quals veuen una sortida a la literatura nacional i localista de l’època, no duran a terme la ruptura amb la cultura tradicional que proclamen aquests moviments. Però el fet que la llengua i la literatura catalanes encara no estiguin prou consolidades els comporta més aviat l’obligació moral de col·laborar en la creació d’una nova llengua literària. De fet, i llevat d’escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte a l’ordre burgès. Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d’altres, l’Avantguardisme no fou més que una moda passatgera que no tengué continuïtat o que alternaven amb escrits propis de l’ortodòxia literària.Per altra banda, quan s’iniciaren els moviments d’Avantguarda, a Catalunya dominava l’estètica noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la imposició de nous models literaris. A més, a diferència d’altres països, els grups avantguardistes catalans estaven poc cohesionats amb la qual cosa el seu impacte social fou mínim i no aconseguiren crear un estat d’opinió.

CronologiaL’Avantguarda a Catalunya comença al voltant de 1916 i arriba fins al 1930, la proclamació de la Segona República va fer canviar radicalment la situació, i els autors optaren per les reivindicacions polítiques deixant les reivindicacions estètiques en segon terme. Podem distingir dues etapes:1a etapa (1916-1924). Aquesta etapa es caracteritza estèticament pel predomini de les influències futuristes, cubistes i dadaistes. Els autors avantguardistes no s’uniren per formar un grup, lluitaven individualment per imposar aquest moviment. Això feu que no aconseguissin gaire ressò social ni prou agressivitat per imposar o divulgar ràpidament les seves idees. Alguns d’ells abandonaren molt aviat l’avantguarda, i d’altres, a poc a poc, anaren barrejant elements avantguardistes amb elements modernistes i noucentistes.2a etapa (1925-1934). És el moment més brillant del moviment. En aquesta etapa l’Avantguarda tendrà força divulgació i ressò social gràcies a l’agressivitat i l’originalitat de les seves propostes. A més, comencen a organitzar-se en grups, com el grup de Sabadell el qual resolgué la seva rebel·lia mitjançant el joc de l’humor gratuït i la reducció a l’absurd. L’altre grup es manifestà a través de la revista “L’Amic de les Arts” i va introduir el surrealisme a Catalunya. Hi destaquen Sebastià Gasch, J.V. Foix, Lluís Montanyà i Salvador Dalí. Poetes: Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix.

13. La poesia postsimbolista o poesia puraLa poesia simbolista s’inicia a Europa a partir de l’any 1886; el simbolisme pretén suplir la realitat, suggerir-la mitjançant idees que representen l’essència de les coses. Com a punt de partida poètic, els simbolistes proposen les sensacions i a partir d’elles arribar a formar símbols. Els simbolistes creen una poesia profundament meditada, impenetrable i hermètica on la mort és un dels temes principals. Mallarmé i Rimbaud són els poetes que més influïren en aquesta nova concepció de la poesia.A partir dels anys vint del segle XX, poetes com Paul Valery, R.M. Rilke, T.S. Elliot, Jorge Guillén i el mateix Carles Riba, recullen l’herència simbolista a partir de la qual volen trobar una expressió lírica que tengui valor per ella mateixa, que no admeti “traducció” en altres termes explicables o més planers, la poesia pura.El cop d’estat de 1923 afavorirà l’aparició a Catalunya de les actituds derivades del simbolisme, l’anomenat postsimbolisme, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera els poetes catalans es varen veure obligats a callar moltes coses a causa de la censura, això menà els poetes a evadir-se d’aquesta realitat que els desagradava o a disfressar-la. Això propicià els processos d’idealització que donaren com a resultat una poètica que pretengué arribar a l’absolut a través del somni, de la cultura; una poesia on els elements exteriors al poema hi són absents, en definitiva, l’anomenada poesia pura. Aquests fets facilitaren l’assimilació de l’estètica simbolista per part dels poetes d’aquesta generació. L’esclat de la Guerra Civil va fer que la situació canviés i alguns poetes es veieren obligats a retornar a la realitat i abandonaren l’estètica de la poesia pura. Representants catalans més importants: Carles Riba i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

14. La novel·la dels anys 20 i 30Durant el Noucentisme la novel·la gairebé va desaparèixer del panorama literari català. El corrent que aleshores dominava el panorama literari europeu era el de la novel·la psicològica. A Catalunya, el 1925 esclata el debat sobre la novel·la amb l’article de Josep M. de Sagarra “La por a la novel·la”, i la conferència de Riba “Una generació sense novel·la”, debat al qual s’afegiren altres intel·lectuals com Josep Pla que conduirà a un complet programa per estimular la producció novel·lística.Aquest esforç portarà com a conseqüència un espectacular reviscolament del gènere. Per una banda, vells novel·listes com Puig i Ferrater tornen a publicar, per l’altra apareix una nova generació de novel·listes que la guerra aturarà o estroncarà.D’entre els seguidors de les noves tendències, Carme Arnau distingeix dos corrents als quals anomena “marginats” i “integrats” respectivament.Els marginats, amb Miquel Llor i Sebastià Joan Arbó al capdavant, són autors autodidactes, d’origen modest que adoptaren com a protagonistes de les seves ficcions –seguint el model de Dostoievski– uns personatges contradictoris i turmentats, que entren en conflicte tant amb ells mateixos com amb l’entorn on viuen aïllats. Aquests autors presenten la dona com a àngel o dimoni, en qualsevol cas un personatge amb qui les relacions amoroses són impossibles, mai com una possible companya. La infantesa, simbolitzada per l’aigua, esdevé un mite i és l’únic període de felicitat en uns universos de ficció marcats per la desolació i el pessimisme.Els integrats, com Carles Soldevila, Francesc Trabal i C.A. Jordana manifesten a les seves novel·les una decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen ben integrats en la burgesia barcelonina d’aquells anys, com els seus autors. La problemàtica dels seus personatges, defugint el dramatisme i la crispació dels novel·listes “marginats”, serà únicament d’alliberació personal, de recerca de la felicitat. Les figures femenines són el centre i el fil conductor de les novel·les. A través d’un llenguatge viu i col·loquial, molt diferent del dels marginats, molt més literari.

15. La novel·la psicològicaLa novel·la psicològica no pretén ser una crònica del món real, sinó que vol reflectir el món interior dels personatges. La irrupció de la novel·la psicològica qüestionarà les convencions de la novel·la tradicional per tal d’endinsar-se en el coneixement de l’ànima humana: la trama passarà a segon terme, el punt de vista canviarà, sovint trobam un narrador en primera persona, etc.En aquest canvi de la narrativa europea són decisius diversos autors i pensadors:– La teoria de l’inconscient i la psicoanàlisi de Sigmon Freud.– La concepció del temps interior de Henri-Louis Bergson– La memòria afectiva de Marcel Proust– El monòleg interior de James Joyce– Tècniques com les juxtaposicions i el trencament narratiu de Virgina Wolf.15.1 La novel·la de postguerraEls autors catalans de postguerra mostren textos innovadors, relats amb estructures renovades que no pretenen únicament descriure la societat i els seus individus, tenen uns altres objectius:– Trobar respostes a certs interrogants, explicar accions humanes que resulten incomprensibles.– Reproduir el flux dels pensaments dels personatges, eliminant així el narrador omniscient.– Es valora el paper del lector com a “coautor”, la lectura personalitzada és necessària per donar sentit a l’obra. De vegades hi ha dues o més perspectives que reflecteixen millor la realitat polièdrica que es vol analitzar.– No hi ha límits en la novel·la: ni de personatges, ni de temps, ni d’espai, ni de gèneres, ni de moral. Novel·les amb o sense argument, amb superposició de temps diversos.TècniquesPer tal d’assolir aquests objectius els autors utilitzaran tècniques com:– Introspecció psicològica.– Ús del monòleg interior– Anàlisi sensorial minuciosa– Atmosferes molt riques i matisades– Preocupació el punt de vista narratiu– Difuminació dels límits entre realitat i ficció.

Especificitats de la literatura catalana de postguerraAquests trets són compartits pels novel·listes catalans i pels novel·listes europeus, es tracta de preocupacions comunes, fruit d’un món en canvi profund.Més enllà de la temàtica, l’experiència de la guerra, la postguerra, l’exili i la repressió influiran de forma profunda en els nostres autors. La seva concepció del món, de les relacions humanes i de la literatura canviarà a partir d’aquesta experiència i marcarà un punt d’inflexió en la seva obra. Per altra banda, la novel·la catalana de postguerra està determinada per les difícils condicions a què la repressió i la censura franquistes aboquen la cultura, especialment en llengua catalana. La producció, l’edició i la divulgació, sobretot durant els primers anys de la dictadura, es veu reduïda a dos àmbits inusuals:– L’exili. La gran majoria dels intel·lectuals que gaudien d’un cert prestigi, estaven compromesos amb la causa catalanista i republicana, per la qual cosa hagueren d’optar per l’exili, primer a França i després a Amèrica, majoritàriament a Mèxic. Lluny de Catalunya, decidiren organitzar-se culturalment per estimular la producció i no deixar caure els autors i la llengua catalana en l’oblit. Promogueren activitats culturals i certàmens literaris, publicaren revistes, crearen editorials,...– La clandestinitat. No tots els escriptors s’havien exiliat, alguns, especialment els més joves, no partiren mai, i dels qui s’exiliaren, alguns tornaren aviat. També a Catalunya, a pesar de les dificultats i els riscos, s’intentà reprendre la creació, l’edició i la distribució des de la clandestinitat.

16. La poesia realista o realisme històricAl voltant del 1960 es produiran tres fets que marcaran l’evolució de la poesia catalana cap a una poesia civil i d’intenció col·lectiva:a) La mort de Carles Riba el 1959b) La relaxació de la censura el 1962, de resultes de la nova llei de premsa.c) L’aparició de tres llibres el 1960:– La pell de brau de Salvador Espriu.– Vacances pagades de Pere Quart.– Da nuces pueris de Gabriel FerraterAquestes tres obres palesen l’aparició d’un nou concepte de poesia: la poesia d’intenció realista i històrica que s’oposa a l’estètica simbolista precedent. Les característiques d’aquesta poesia són:1. Actitud del poeta. El poeta és un home entre els homes, no un il·luminat.2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l’expressió de l’experiència personal del poeta, compartida amb d’altres persones.3. Mètode d’abstracció de l’experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-narratiu i no pas el mitològico-simbòlic.4. Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat immediat, funció primera i principal de la paraula.5. Protagonista. El poeta coma persona forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup social, de la col·lectivitat.6. Destinatari. La poesia s’adreça a tots els que tenguin un nivell de cultura suficient per trobar en el poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d’alliberament que aquest ha d’arribar a assolir, i no a un petit nombre d’escollits, l’elit intel·lectual.Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60. El realisme ha representat la poesia d’expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En acabar-se la resistència antifeixista la funció de la poesia canvià.Autors: Salvador Epriu, Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol.

Jacint Verdaguer Folgueroles, (1845 – Valvidrera, 1902)Jacint Verdaguer, probablement el millor poeta català del segle XIX, és un dels representants més il·lustres de la Renaixença i de la lluita per la recuperació lingüística i literària. La seva obra l’ha convertit en un dels autors més importants de la literatura catalana, tant en la seva vessant de poeta com en la de prosista, menys coneguda i prolífica, però igualment remarcable.A banda del valor indiscutible de la seva obra, el gran mèrit de Verdaguer és el de ser el creador de la llengua literària moderna i el renovador de la mètrica catalana. En el primer aspecte, partint de la literatura culta i de la llengua parlada a la seva terra, la Plana de Vic, aconsegueix un llenguatge consistent i flexible que servirà de model a autors posteriors. Al mateix temps, realitzà tota casta d’investigacions mètriques i feu servir una gran varietat de combinacions estròfiques. Verdaguer fou un poeta que va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i la seva popularitat va ser, i és encara, extraordinària. PoesiaEn l’obra poètica de Verdaguer trobam dues tendències contràries i ben definides, per una banda el poeta de les grans descripcions, dels paisatges descomunals, dels cataclismes aterridors de fantasia exuberant; per l’altre el poeta intimista, delicat i minuciós que es recrea en els sentiments i en els detalls. En qualsevol dels dos aspectes el gran poeta es manifesta en la bellesa del llenguatge, la correcció de la frase i la perfecció del ritme.Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:Poesia èpica: És en la poesia èpica on el poeta de la força i la desmesura trobarà el mitjà ideal per manifestar-se. Encara que aquesta vessant èpica apareix també en altres poemes, les obres considerades èpiques són: L’Atlàntida, Llegenda de Montserrat, i sobretot, Canigó. Poesia religiosa: La poesia de temàtica religiosa neix en Verdaguer de la seva vocació sacerdotal i del sentiment religiós i defuig els continguts teològics. Podem dividir aquesta poesia en dues categories: la poesia de caràcter intimista, on l’autor es recrea en la contemplació de les coses més properes fruit de la Creació; i la poesia de caràcter propagandístic. En els poemes de caràcter religiós, Verdaguer utilitza un llenguatge senzill, intimista i entenedor. Destaquen obres com Idilis i cants místics, Roser de tot l’any i Flors de calvari on Verdaguer, profundament afectat per l’acusació i marginació, produeix alguns dels seus poemes més commovedors.Poesia civil: La poesia civil de Verdaguer té molts punts de contacte amb la seva poesia religiosa, perquè per a ell les idees de pàtria i paisatge estaven estretament relacionades amb la voluntat divina. Entre els poemaris de caràcter civil podem esmentar Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i també la seva famosa oda A Barcelona.

ProsaJacint Verdaguer és recordat sobretot per la seva poesia, encara que cada vegada més es valora la seva prosa, molt menys abundant, però de gran qualitat.La prosa de Verdaguer no és, en general, de caràcter narratiu, sinó circumstancial: dietaris, llibres de viatges, reflexions, articles,... com Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, etc. L’any 1895 comença a publicar a la premsa de Barcelona En defensa pròpia, una sèrie d’articles per defensar-se de les calúmnies i acusacions que li eren imputades. Amb aquesta obra, l’autor arriba a la màxima qualitat de la seva prosa.El gran mèrit de Verdaguer és crear, sense cap precedent, una prosa d’altíssima qualitat, amb un vocabulari extens i ric; quan li calia, podia trobar també nous mots amb molt d’encert. Verdaguer sabia donar l’ús exacte a tots els elements de l’oració, les seves frases són llargues, però entenedores i combinades amb habilitat. El resultat és una prosa ordenada, harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora i adequada a la funció a què la vol destinar.Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930).Quan Oller s’inicia en el món de la literatura, es troba amb una llengua corrompuda i poc apta per a la narrativa. Potser per això, comença la seva producció literària en llengua castellana, ben aviat, però, inicià l’escriptura i publicació de contes en català. A Narcís Oller li correspon el mèrit d’haver aconseguit una novel·la catalana que pot gairebé comparar-se a les obres europees que s’estan escrivint en la seva època. Podem dividir l’obra d’Oller en tres grans etapes:1 Aprenentatge: entre el romanticisme i el naturalisme. De 1872 a 1883 varen ser anys d’aprenentatge i formació. Va col·laborar a la premsa castellana i començà una novel·la també en castellà. El pas del castellà al català coincidí amb la descoberta de la novel·la realista i naturalista francesa, si bé no podem parlar d’una adopció total de temes i tècniques. Admirador d’Emile Zola, l’escriptor francès pare del naturalisme, Oller fa un intent d’aplicar les seves teories ja en la primera novel·la, La papallona (1882). Si bé les descripcions minucioses de l’ambient i del caràcter dels personatges superen el costumisme i s’aproximen al naturalisme, el tema i el moralisme del final l’aproximen als esquemes de la novel·la romàntica de fulletó. La papallona obtingué un gran èxit, va ser traduïda al castellà, al francès, al rus,...

2 Plenitud: realisme i naturalisme. L’èxit de públic i de crítica obtingut per La papallona suposà per a l’autor una major confiança en les seves possibilitats i en les de la novel·la realista-naturalista que havia pres com a model. En aquesta etapa, que va de 1884 a 1898 va escriure molt: quatre novel·les i diversos contes i relats: L’escanyapobres, Vilaniu; i, sobretot, La febre d’or la novel·la més ambiciosa i més important d’Oller. La novel·la retrata una època de la vida social i econòmica de la ciutat: el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre bursàtil. Amb La bogeria Oller introdueix en la seva narrativa l’estudi psicològic de la demència, i de les seves conseqüències socials. Les novel·les Vilaniu, La febre d’or i La Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l’estudi de la societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. Oller té el propòsit global de reproduir la realitat: la societat catalana del seu temps. La tècnica narrativa d’Oller es fonamenta en l’observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, amb castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d’acord amb la procedència del personatge.3 Recerca de noves fórmules: del realisme al modernisme. A partir de 1895 Oller pateix una forta crisi creadora i personal. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906). En aquesta novel·la s’intensifica l’estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol, doncs, deixar enrere els postulats naturalistes. Paral·lelament a la seva producció novel·lística, Oller conreà una narrativa curta que seguí la mateixa evolució. Variats en la forma i en la temàtica, els contes aconsegueixen l’efectisme i la força que escau la relat breu.En conjunt, el món novel·lístic d’Oller es mou entre dos pols: l’un, el realisme, que de vegades voreja el naturalisme, i l’altre el sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. A pesar d’això, a pesar de les limitacions narratives i tècniques de l’escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context cultural català de tombant de segle, Oller representa la fita més important de la novel·la catalana del segle XIX.Per això, Oller gaudí d’un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a altres llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com Galdós i Clarín. Oller defensà aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, i això suscità tota mena de reflexions en els seus contertulians del món cultural hispànic.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845–Barcelona, 1924)Àngel Guimerà és la figura cabdal del teatre català del segle XIX i un dels dramaturgs més important, prolífic i representat del teatre català de tots els temps.Guimerà introduí en l’escena catalana una forma dramàtica ambiciosa i d’aspiracions europeistes. L’èxit d’aquesta fórmula fou immediat: en sols quatre anys i amb tres obres estrenades, Àngel Guimerà s’havia consagrat com el primer autor teatral de Catalunya.Les obres de Guimerà no aporten grans novetats ni pel que fa a l’estructura ni a la trama. En l’aspecte formal, la innovació més important introduïda per Guimerà en el drama romàntic català fou el canvi de l’heptasíl·lab pel decasíl·lab. Això dóna al discurs dels personatges un to més ampul·lós i acordat amb el sentiment que manifesten. La sobrietat del registre lingüístic és ressaltada per la grandesa declamatòria dels versos blancs.Etapes creativesEl crític i estudiós de l’obra de Guimerà Xavier Fàbregues ha dividit l’obra de Guimerà en quatre etapes.–Primera etapa. Drama històric. Comprèn sis obres. És una etapa força homogènia: predomini absolut del corrent històrico-romàntic; totes les obres són en vers i els personatges pertanyen a l’alta noblesa. Mar i cel és la millor peça d’aquesta etapa. Guimerà ha iniciat un procés de contenció i simplificació: l’anècdota històrica s’ha suprimit del tot i sols en roman l’ambientació. Les relacions entre els dos protagonistes formen el nucli de la trama i les altres hi queden subordinades. –Segona etapa. Drames realistes. Aquesta és l’etapa més rica, fructífera i reeixida de Guimerà. Comprèn 14 obres, entre elles Terra baixa, i és considerat el període de plenitud de l’autor. El pas a la prosa i a un llenguatge col·loquial així com la tria de personatges contemporanis i de classes socials properes a l’espectador, proporcionen a Guimerà el fonament realista que tendran els seus drames a partir d’ara. La via central d’aquesta etapa són els drames realistes, on destaca la trilogia formada per Terra baixa, Maria Rosa i La filla del mar. Els protagonistes són forces passionals sobre els quals actua un atzar fatal i inexorableAl llarg d’aquest període els elements realistes van guanyant importància mentre que els romàntics la perden. Amb Terra baixa l’autor arriba al cim de la seva producció. La dosificació de les escenes, que passen de còmiques a líriques i intensament dramàtiques, demostra el gran domini del llenguatge teatral assolit per Guimerà. La concepció rousseauniana de Manelic contrasta amb la hipocresia de la gent de la terra baixa. Darrera la societat industrialitzada del seu temps hi ha una Arcàdia, simbolitzada en altres obres pel món rural i que arriba a la màxima mitificació amb la terra alta, convertida en una “veritat interior”.

–Tercera etapa. Nous camins. Comprèn setze obres. En aquesta etapa Guimerà pren consciència de la necessitat d’obrir noves vies en el seu teatre un cop esgotada la fórmula del drama romàntico-realista, i això ho fa seguint dues línies:i) Realisme cosmopolita posat de moda a Europa per autors com Alexandre Dumas fill. En aquestes obres els protagonistes pertanyen a l’alta burgesia i sovint hi apareix el tema de l’adulteri. Tanmateix, aquests eren ambients i conflictes del tot desconeguts pel dramaturg i el resultat no acaba de ser versemblant.ii) Modernisme simbolista, Guimerà desenvolupa una imatgeria que el Modernisme estava imposant: el món de les fades i de les bruixes, llegendes i personatges dotats de valor simbòlic, etc. D’aquesta etapa destaca Sainet trist.–Quarta etapa. Retorn als orígens. Després d’un silenci de quatre anys, Guimerà inicià la darrera etapa de la seva producció dramàtica amb sis obres on intenta reviure l’estil i els èxits de joventut i manifesta impotència per aconseguir-ho.El món de Guimerà.Amb independència d’aquestes etapes creatives, Guimerà sabé crear un món personal en el qual una sèrie de motius es repeteixen amb insistència. El més característic és l’ésser marginat, un personatge marcat per un estigma del qual no és responsable i que fa que no sigui acceptat pel seu entorn. Les causes més habituals de marginació són: haver perdut els pares de petit, pertànyer a una cultura o medi social diferent o tenir un orígens desconeguts. Aquest ésser es defensa a través d’una conducta exemplar que l’ha de redimir i, al final, a través del sacrifici suprem. L’autor el sotmet a un procés d’idealització i el dota d’una capacitat d’estimar i de patir sublimades.La trobada de l’amor, representat per una persona que no opera envers ell sota impulsos egoistes, transforma l’ésser marginat i li dóna una seguretat i una fermesa que abans no posseïa i li ofereix una causa per la qual lluitar. Però hi haurà sempre un antagonista, un tercer que amenaçarà la felicitat dels que s’estimen i propiciarà un final tràgic.