POESIA GOLIÀRDICA

Anònim

1. In taberna quando sumus

In taberna quando sumus Quan som a la tavernanon curamus quid sit humus, no pensam en la terra;sed ad ludum properamus anam de dret al joc,cui semper insudamus. al qual sempre ens lliuram amb afany.Quid agatur in taberna Allò que es fa a la taverna,ubi nummus est pincerna, on el diner fa de coper,hoc est opus ut queratur cal que se sàpiga:sed quid loquar audiatur. escoltau el que us diré.

Quidam ludunt, quidam bibunt, N’hi ha que juguen, n’hi ha que beuen,quidam indiscrete vivunt, n’hi ha que viuen llicenciosament;sed in ludo qui morantur però els que massa es lliuren al joc,ex his quidam denudantur. d’aquests n’hi ha que es queden despullats,Quidam ibi vestiuntur, n’hi ha que es vesteixenquidam saccis induuntur. i n’hi ha que amb sacs es cobreixen.Ibi nullus timet mortem Allí ningú no tem la mortsed pro Baccho mittunt sortem. i a Bacus confia la sort.

Primo pro nummata vini Primer es beu per la despesa de vi:ex hac bibunt libertini. per aquesta beuen els llibertins;Semel bibunt pro captivis, una vegada beuen pels captiuspost hec bibunt ter pro vivis, i després tres pels vius,quater pro Christianis cunctis, quatre per tots els cristians junts,quinquies pro fidelibus defunctis, i cinc pels fidels difunts,sexies pro sororibus vanis, sis per les germanes capfluixessepties pro militibus silvanis. i set pels soldats errants.

Octies pro fratribus perversis, Vuit pels germans perversosnonies pro monachis dispersis, i nou pels monjos dispersos,decies pro navigantibus, deu pels navegantsundecies pro discordantibus, i onze pels litigants,duodecies pro penitentibus, dotze pels penitents,tredecies pro iter agentibus. tretze pels caminants.Tam pro papa quam pro rege Tant pel papa com pel reibibunt omnes sine lege. beu tothom sense llei.

Bibit hera, bibit herus, Beu la dama i beu el senyor,bibit miles, bibit clerus, el soldat i el clergue,bibit ille, bibit illa, aquell i aquella,bibit servus cum ancilla, i el servent amb la criada,bibit velox, bibit piger, el diligent i el peresós,bibt albus, bibit niger, el blanc i el negre,bibit constans, bibit vagus, el sedentari i el rodamón,bibit rudis, bibit magus. l’inculte i l’instruït.

Bibit pauper et egrotus, Beu el pobre i el malalt,bibit exul et ignotus, l’exiliat i el foraster,bibit puer, bibit canus, l’infant i el de cabell blanc,bibit presul et decanus, el bisbe i el degà,bibit soror, bibit frater, la germana i el germà,bibit anus, bibit mater, la vella, la mare,bibit ista, bibit ille, i aquest i aquell,bibunt centum, bibunt mille. i cent i mil.

Parum durant sex nummate Poc duren sis-cents dinersubi ipsi immoderate quan tothom beu

bibunt omnes sine meta, sense fi ni mesura,quamvis bibant mente leta. per més que alegrement hom begui.Sic nos rodunt omnes gentes Per això tota la gent ens criticaet sic erimus egentes, i per això pobres serem.qui nos rodunt confundantur Mal hagin els que ens critiquenet cum iustis non scribantur! i no siguin comptats entre els justos!

http://www.uv.es/~sfp/arete/textos/anonimo-carmina_burana.PDF.

POESIA ARÀBIGO-ANDALUSÍ

Ibn Khafaja d’Alzira (1.058-1.138)

2. El càrrec capgira les virtuts

Per què has abandonat les nobles qualitatsamb les quals abans t’engalanaves?Ser ministre ha canviat la teua essència?El càrrec, certament, capgira les virtuts.

Versió de Josep Piera. Xarq al-Andalus/Al Tall. Guia didàctica. Generalitat Valenciana.

Abu Bkr Al-Turtusí (1.059- ¿1.126?)

3. Absència

Sense parar recórrec el cel amb els meus ullsper si de cas puc veure l’estel que mires tu.Als rodamons viatgers els demane insistentsi cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger.Només mouen els vents em plante cara a ells.Furtiu esguarde aquells que trobe arreu-arreuper veure d’entreveure del teu rostre un tret.Rodant camins amunt, sense meta ni rumb,vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.Versió de Josep Piera. Xarq al-Andalus/Al Tall. Guia didàctica. Generalitat Valenciana.

POESIA TROBADORESCA

Berenguer de Palol (mitjans del segle XII)

4. S’ieu sabi’aver guiardo

S’ieu sabi’aver guiardo Si jo pogués aconseguir un guardóde chanso, si la fazia, per cada cançó que fes,ades la comensaria ara mateix la començaria,cunhadeta de motz e de so; molt graciosa en les paraules i en la tonada;que perdut n’ai mant belh chantar perquè he perdut moltes belles cançonsper qu’eras m’en pren espavens, i per això tenc por;e si n’ai estat alques lens i si he estat una mica lent,no m’en deu hom ochaizonar. ningú no m’ho ha de retraure.

Q’amada·us auray en perdo Us he degut estimar inútilmentlonjamen, en aital guia, molt de temps, de tal manera,a ma bella douss’aimia! ah, la meva bella i dolça amiga,Qu’anc res no·us plac no·m saupes bo, que el que no us agradava, a mi no m’agradava tampoc,ni anc res no saupi pensar ni mai no vaig poder pensar resqu’a vos fos pretz ni honramens que no fóra mèrit i honor vostresqu’al tost far no fos pus correns sense córrer a fer-ho tan de pressaque si· degues m’arma salvar. com si hagués de salvar la meva ànima.

E ja Dieus amia no·m do Que Déu no em doni mai cap amigas’en leys mos cors se fadia; si d’ella es cansa el meu cor;la flor de la cortezia la flor de la cortesiaelha m’aura o autra no; ella em donarà, cap altra;

qu’a sola lieys m’estug e·m guar, perquè només per a ella em reserve i em guarde,e suy aissi sieus solamens i sóc tan seu, només,qu’autre solas m’es eyssamens que tota altra companyia, per a mi,cum qui·m fazia sols estar és igual que si estigués sol.

E no fari pus lonc sermo, I no faré el discurs més llarg,quar on pus la lauzaria perquè, encara que la lloara més,dels laus sol que·n romanria només amb una lloançacent dompnas ne aurian pro. n’hi hauria prou per a cent dames.Qui sabia ben devizar Qui sabria descriurelas beutatz e·ls ensenhamens la seva bellesa, les seves bones maneres,e la cortezia e·l sens la seva cortesia i el seu senyaissi cum s’eschairia far? com caldria fer-ho?

Aissi fenira ma chanso, Aquí s’acabarà la cançóe no vuelh pus longa sia, i no vull que sigui més llarga;que pus greu la·n apenria perquè, si no, tardarien més a aprendre-lamo senher, e siey companho, el meu senyor, el comte Jofre, que Déu l’empari,lo coms Jaufres, que Dieus ampar. i els seus companys.Quar es adreitz e conoissens Com que ell és bo i coneixedor,e fai tans de ricx faitz valens, i fa accions nobles i valentes,lauzengiers no· pot encolpar. el maldient no el pot inculpar de res.Recull de poesia catalana medieval. Ed. GEA. A cura de Maite Guisado. Adaptació dels autors.

Guillem de Berguedà (segona meitat del segle XII)

5. Sirventès al rei Alfons

Joglars, no·t desconortz Joglar, no et desanimise vai t’en d’espero i ves-te’n esperonant [el cavall]–no·i gartz agurs ni sortz- -sense mirar auguris ni sort-vas lo rei d’Arago, envers el rei d’Aragó,qe·m traga de preiso; perquè em tragui de la presó;que ja, pois serai mortz, ja que, quan seré mort,no·m tenra dan ni pro. ja no em podrà fer mal ni bé.

No·i gart colpas ni tortz Que no es fixi en culpes ni perjudicisen aquesta sazo; en aquesta ocasió;e qan serai estortz, i quan seré alliberat,si·m vol metr’ochaiso, si em vol posar judici,non a vassal tant bo no té vassall tan bode Tortosa als portz des de Tortosa fins als portsno·il torn son oc e no. que no li torni el seu “sí” en un “no”.

E no·n get Mon Marques, I no n’excloc el meu marquès,ni·N Guillem de Clarmon, ni En Guillem de Claramunt,ni·l Vescomt mal apres, ni el vescomte maleducat,ni·l qart, si ven d’amon, ni el quart, si ve al cas,q’a totz dic ad un fron: perquè a tots dic a la cara“Reis, anc no fi qe·us pes, “Rei, no he fet mai res que us pesi,mas los maritz aon”. però deshonri els marits”.

D’aqestz n’i a tals tres Amb les mullers de tresc’ab lor moillers ai jon, d’aquests m’he gitat;et abeurat cen vetz i he abeurat cent vegadesmon caval a lor fon, el meu cavall en llurs fonts,e passatz a lor pon i he passat llurs pontsamdos mos palafres, amb els meus dos palafrens,q’am mais que Agremon. perquè estimi més que Agramunt.

A·N Arnaut, mon cosí, Joglar, al meu cosí Arnau,et a·N Hugo d’Aveu, a Hug d’Aveujoglars, comta e di, i a Bàscol Romeu,et a·N Bascol Romeu, conta’ls-ho i demana’ls

que pregon lo lur Dieu que preguen per Déulo bon rei palaizi al bon rei palatíqe·m trag’o qe·m maleu. perquè em tragi o em rescati.

Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

6. Sirventès contra Ponç de Mataplana

Cansoneta leu e plana, Cançoneta lleu i plana,leugereta, ses ufana, lleugereta i sense ufana,farai, e de Mon Marques, escriuré per mon Marquès,del traichor de Mataplana, traïdor de Mataplana,q’es d’engan farsitz e ples. que d’engany és ple i obès.A, Marques, Marques, Marques, Ai, Marquès, Marquès, Marquès,d’engan etz farsits e ples. que d’engany sou ple i obès.

Marques, ben aion las peiras Brindo, Marquès, per les pedresa Melgur depres Someiras, de Melgur, prop de Someres,on perdetz de las denz tres; on de dents vau perdre’n tres;no·i ten dan que las primeiras que no sent les davanteres,i son e non paron ges. es pot dir que no ha estat res.A, Marques, Marques, Marques, Ai, Marquès, Marquès, Marquès,d’engan etz farsits e ples. que d’engany sou ple i obès.

Del bratz no·us pretz una figa, Vostre braç, pobreta biga,que cabreilla par de biga té menys força que una figae portatz lo mal estes; i el teniu bastant malmès,ops i auria ortiga si li feu fregues d’ortigaqe·l nervi vos estendes. el podreu tornar-lo estès.A, Marques, Marques, Marques, Ai, Marquès, Marquès, Marquès,d’engan etz farsits e ples. que d’engany sou ple i obès.

Marques, qui en vos se fia De vos, Marquès, qui es refia,ni a amor ni paria; no té amor ni companyiagardar se deu totas ves i ha de tenir ben aprèsqon qe·z an: an de cIar dia, que amb vós pot anar de dia,de nuoitz ab vos non an ges, però de nit, ai, res de res.A, Marques, Marques, Marques, Ai, Marquès, Marquès, Marquès,d’engan etz farsitz e ples. que d’engany sou ple i obès.

Marques, ben es fols qui·s vana Ben boig, Marquès, és qui es vantac’ab vos tenga meliana de jeure amb vós sense braguesmeins de brajas de cortves; ni calces de cordovès.et anc fills de crestiana Ai, cap fill de cristianapejor costuma non mes. Costums tan bruts s’ha permès.A, Marques, Marques,Marques, Ai, Marquès, Marquès, Marquès,d’engan etz farsitz e ples. que d’engany sou ple i obès.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió de Francesc Ribera “Titot”.

Guillem de Cabestany (finals del segle XII)

7. Lo dous cossire El dolç neguit

Lo dous cossire El dolç neguitque.m don’Amors soven que em dóna Amor sovint,dona.m fai dire dama, em fa dirde vos maynh ver plazen. de vós versos plaents.Pessan remire Pens amb delitvostre cors car e gen, vostre cos car, ben fet,cuy ieu dezire el qual desitg,mais que no fas parven. mes no se’m nota gens.E sitot me desley I si ho perdia totper vos, ges no.us abney per vós, no us tinc rancor:qu’ades vas vos sopley pregaré el vostre amor

ab fina benvolensa. amb fina benvolença.Dompn’en cuy beutatz gensa, Dama, bella aparença,mayntas vetz oblit mey, sovint m’ignor joqu’ieu lau vos e mercey. quan dic vostres llaors.

[...] [...]En sovinensa Dins el meu captenc la car’e.l dous ris, tinc la faç i el dolç riure,vostra valensa la vostra vàluae.l belh cors blanc e lis; o el bell cos blanc i llis;s’ieu per crezensa si jo per Feestes vas Dieu tan fis, fóra a Déu tan fidel,vius ses falhensa viu, certament,intrer’em paradis; seria al paradís;qu’ayssi.m suy, ses totz cutz, que tan incondicionalmentde cor a vos rendutz el cor us he retutqu’autra joy no m’adutz; que cap altra no m’atrau;q’una non porta benda no n’hi ha cap prou ben nascudaqu’ieu.n prezes per esmenda perquè jo la prenguerajazer ni fos sos drutz per jaure, ni seria el seu amantper las vostras salutz. a risc de perdre el vostre salut.

[...] [...]Be.m par que.m vensa M’agrada que em vençavostr’amors, qu’ans qu’ieu.us vis el vostre amor, que ans de veure-usfo m’entendensa vaig decidirque.us ames e.us servis; amar-vos i servir-vos;qu’aissi suy remazutz i així m’he quedatsols, senes totz ajutz sol, sense cap ajuda,

ab vos, e n’ai perdutz amb vós, i he perdutmayns dos: qui.s vuelha.ls prenda! molts dons: prenga’ls qui els vulgui!

[...] [...]En Raimon, la belheza Oh Raimon, la bellesaE·l bes qu’en midons es el bé que en Midons hi ha,m’a gen lassat e pres. gentilment m’han lligat.Recull de poesia catalana medieval. Ed. GEA. A cura de Maite Guisado. Versió dels autors.

Guillem de Cervera (segona meitat del segle XIII)

8. Entre Lerida e Belvis Entre Lleida i BelvísPastorela Pastorel·la

Entre Lerida e Belvis, Entre Lleida i Belvíspres d’un riu, entre dos jardins, prop d’un riu, entre dos jardins,vi ab una pastorela viu amb una pastoretaun pastor vestit de terlis, un pastor vestit de terliç,e jagren entre fIors de lis i jeien entre flors de llis,baysan sotz l’erba novela. folgant en l’herba novella.Et anc pastorela pus bela, I mai pastoreta més bella,plus cuynda ne pus ysnela, més gentil i graciosa,no crey que fos, ne no m’es vis no crec que hi haja, ni jo he vistc’a mos oyls tan plazen en vis amb els ulls quadre tan feliçen França ne en Castella. ni a França ni a Castella.

Gen m’esgardey lor bestiar, Jo em mirava el seu bestiar,e vi l’a un sirven menar i un soldat el va robar;qui als dos emblat avia, als pastors enganyaria.e commencey I’aut a cridar: Vaig començar a cridar:«Laxatz lo, non podetz anar!» “lladregot, deixeu-hi el ramat!”E·l sirven fetz n’a ma guia; Quan viu que cas em fariae cant eu vi que·l fazia i que prest m’obeiria,pris lo, qu’esters no·m plazia l’ajuntí. No m’abellia

que m’anes ab luy barayllar. que m’hi hagués de barallar.E aney I’en un ort tancar; Vaig portar-lo a un hort tancatpuys tomey lay on partia. i vaig tornar d’on venia.

Can fuy tornatz pres del jardi Quan vaig tornar prop del jardíla pastora cridar auzi: la pastora cridar sentí:«Ay, lassa!, mal’anc fuy nada; “Pobra de mi!, malhaurada!tots gauigs torn’en dol a la fi. Mon goig torna dol per fi.Tan can mas amics fo ab mi Mentre el meu amic era amb mino.m cugey mas fos irada; no em creia tan dissortada.ay, doucors leu m’es passada, La breu joia és acabada,ez en gran dolor tornada! i en gran dolor és tornada!Digatz, seyner En Cerveri, Digueu-me, senyor Cerverí,si vis bestiar el cami, si heu vist el ramat pel camí,qu’eu lo.m tem de cavalgada.» puix tem que ha fet escapada”.

«Si.l bestiar qu’avetz perdut, “Si el bestiar que haveu perdut,na toza, .us avi’eu rendut, al·lota, jo us haguera retut,cal gazardon cobraria?» quin guardó jo cobraria?”«Seyner, de vos faria drut, “El meu amor haureu rebut,e aurietz lo.m car venut; molt car me l’haureu venut;mas cutxos perden cambia.» mal temps a pitjor canvia!”Ensems tenguem nostra via Junts vam anar on hi havialay o.l bestiars paixia; el ramat. Allí el tenia;e, can l’ac per seu conegut: i en haver-lo reconegut:«Seyner», fetz il, «Deu vos ajut! “Senyor”, digué, “tingueu salut!anatz, que re no.n faria.» Del que he dit, res no faria”.

«Na toza, no.us estara gen “Pastoreta, no està gens bé,si.m trencatz vostre covinen.» que trenqueu els pactes: no convé”.«Seyner, cauz’es costumada; “Senyor, cosa acostumadano.us meraveylletz s’eu vos men, és: no estranyeu-vos si vos ment,c’ab mi.us n’an mentit mays de cen, puix us n’han mentit més de cent,e son vos gen escapada. i sóc de vós escapada.Pendre deu hom sa soldada Sempre cal prendre soldadasempre que l’es autreyada; quan per fi és atorgada;car qui temps a, e temps aten, puix qui espera all que no té,pert son temps trop neciamen, perd el temps ben nèciament:e femna’s leu cambiada.» veu la dona canviada”.

«Na toza, joys no m’agrada “Al·lota, gojar no m’agradane jazers de femna irada. ni dormir amb dona irada.S’agues joy, e vos marrimen, Jo amb goig, i vós avorridano fora cauza d’avinen, no és cosa divertida,mas era.m deu esser dada.» però cal complir la paraula donada.”«Seyner, caus’es desguiada “Senyor, la penyora és atorgadaper forç’ab cutx’autreyada. per la força d’una situació desesperada.No.s deu far, per qu’eu m’en repen; No cal pagar perquè n’estic penedida;pero vuyll n’auzir jutyamen que l’opinió em sigui concedidade l’enfan, on pretz s’agrada.» de l’al·lot, on el mèrit agrada.”

«A la Vezcomtesa plazen, “Per la Vescomtessa de Cardona afavorida,na toza, de Cardona.m ren, al·lota, la queixa sigui oïda,c ‘amor non te pro, forçada.» perquè no aprofita l’amor forçada.”Recull de poesia catalana medieval. Ed. GEA. A cura de Maite Guisado. Adaptació dels autors.

9. No·l prenatz lo fals marit No prengueu el fals marit.Ayço es viadeyra Això és una viadeira [cançó de camí].

No·l prenatz lo fals marit, No prengueu el fals marit,Yana delgada! Joana esvelta!

No·l prenatz lo fals jurat, No el prengueu, que ha perjurat,

que pec es mal enseynat, que és un babau mal ensenyat,Yana delgada. Joana esvelta.

No·l prenatz lo fals marit, No prengueu el fals marit,que pec es ez adormit, que és un babau i un ensopit,

Yana delgada. Joana esvelta.

Que pec es mal enseynat, Que és un babau mal ensenyat,no sia per vos amat, no sigui per vós amat,

Yana delgada. Joana esvelta.

Que pec es ez adormit, Que és un babau i un ensopit,no jaga ab vos el llit que no es jegui amb vós al llit,

Yana delgada. Joana esvelta.

No sia per vos amat, No sigui per vos amat,me val cel c’avetz privat, ans aquell que heu amagat,

Yana delgada. Joana esvelta.

No jaga ab vos el llit Que no es jegui amb vós al llit,mes vos y valra l’amich, més us hi valdrà l’amic,

Yana delgada. Joana esvelta.

Recull de poesia catalana medieval. Ed. GEA. A cura de Maite Guisado. Adaptació dels autors.

10. Lo plant del Rey en ]acme

Si per tristor, per dol ne per cossir Si per tristor, per dol, per angoixa i per dolorne per dolor nuylls hom de dol moria, algú pot morir de pena,eu qui sospir planyen e planc e plor, jo que sospiro planyent i planyo i ploro,dolens, delir, penan, languen, deuria adolorit, hauria de fondre’m penant i llanguintper la greu mort, dur’e mala d’auzir, per la greu mort, dura i mala d’oir,per que totz homs valens tayn que s’azir, per la qual cal que s’entristeixi tot home valuós,del rey Jacme, qui may que pretz valia. del rei Jaume, que valia més que el mèrit.

Qu’emperador ne rey no pot hom dir, Perquè hom no pot esmentar emperador,duc ne comtor, ab tan de cortezia, rei, duc ni comte amb tanta cortesia:que de servir era reys e d’onor, era rei de servir i rei d’honor,reys d’enantir, reys de cavaylleria, rei d’enaltir, rei de cavalleria,reys francs e’a totz se fazia grazir, rei liberal que es guanyava l’agraïment de tots,reys piados, reys de pretz obezir, rei piadós, rei obeït pel prestigi,reys de merçe. Oymay, eu com viuria! rei de pietat. Com viuré d’ara endavant!

Qu’entr’amaror e suspirs e languir, Perquè entre amargor, sospirs, llanguiment,dol ez error ez engox’e feunia, dol, error, angoixa i ressentiment,pen’e martir, ir’ e mala sabor, pena i martiri, ira i mal sabor,ses revenir ers e aspra ma via, rost i aspre es fa el meu camí sense retorn,qu’entre turmen viu, languen, e morir, car visc llanguint entre turment i mort.e fora’m mortz s’om se degues aucir, Ja fóra mort si fos llegut matar-se;mas d’una re que say alonc ma via. però per una cosa que sé allargo la meva vida.

Car bo seynor, vertader ses mentir, Car tenim bon senyor, vertader sense mentir,dels bos myllor, cortes ses vilania, el millor dels bons, cortès sense vilania,ab franc albir esquivan dezonor, esquivant deshonor amb lliure voluntatez ab dezir de sen far ses folia, i desitjós de procedir amb seny, sense follia;qui sab lo meyls de tot affar eslir, que sap triar el millor en tot afere.ls francs humils e.ls bas sufren parcir, i tolerar els humils francs i els baixos sofertsavem, qui te e fay dretx tota via. i que sempre manté i fa el dret.

Cel qu’eu asor e volc esdevenir Prego Aquell que adoro i que volguéper nostr’amor fyll de santa Maria pel nostre amor esdevenir fill de santa Mariae mal sentir, turmen, pen’e paor, i patir mal, turment, pena i pore mort sofrir, e ressors al terç dia, i sofrir mort, i que ressuscità al tercer diapree que.l bo rey no laix de si partir, que no permeti que el bon rei se separi d’ell,

e faça.l fyll En Peyre dreit regir i que faci el fill En Pere regnar dretamente far tan que pretz çay e lay li sia. i que obri de manera que li doni mèrit aquí i allà.

Mayre de Deu, a vos deyn sovenir Mare de Déu, digneu-vos a recordarque.l reys no volc anc a merce falir, que el rei mai no volgué mancar a mercè,

e trop merce delay, pus çay l’avia. i trobi mercè allà, car aquí la tenia.

No voyll aver paradis ne.l dezir No vull ni desitjo guanyar paradíssi.l reys no.y es e.N Raymon, don suspir, si no hi són el rei i En Ramon [de Cardona]:tan pes lo be e.l jay c’aver solia. tant enyoro el bé i el goig que solia tenir.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió de Martí de Riquer.

ENTRE ELS TROBADORS I AUSIÀS MARC

Anònima

11. Cançó de malmonjada (de mitjan segle XIV)

Lassa, mays m’agra valgut Desgraciada [de mi], més m’haguera valgutque fos maridada que m’hagueren casat

o cortés amich agut o haver tingut un amant cortèsque can suy mongada. abans que professar en un convent.

Monjada fuy a mon dan; M’han fet monja per a la meva desgràcia;pecat gran gran pecat

han fayt seguons mon albir; han comès segons el meu criteri,mas çels qui mesa m’i han, però aquells que m’hi ha ficat

en mal an que mal anylos meta Déus, e·ls aÿr. els doni Déu, i que els avorresqui.Car si yo·u agués saubut, Perquè si jo ho hagués sabut

mas fuy un poch fada, -però vaig ser un poc bajoca!-qui·m donàs tot Montagut, encara que m’hagueren donat tot Montagut,

no ych fóra entrada. no m’hi hagueren ficat.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

Dama desconeguda (poetessa anònima de la segona meitat del s. XIV)

12. Axí cant és en muntanya deserta

Axí cant és en muntanya deserta Així com hi ha a la muntanya desertamant ric tresaur entigament perdut, molts rics tresors antigament perduts,e no sap hom de qual part és vengut, i no se sap d’on han vingut,tant ha lonch temps que no fon descuberta; tant de temps fa com no és freqüentada,so fay amor, qui met en loch desert això fa l’amor, que posa en lloc apartatmant rich tresaur on manta done·s pert molts rics tresors pels quals moltes dones esper son lonch mal e per trop sofretura. perden per llarga malaltia i excés de mancança.

Axí can fech li quatre vents natura Així com la natura féu els quatre ventson pus van luny pus fòrson lur poder, que més força tenen com més lluny arriben,so fay amor per mostrar son voler això fa l’amor per mostrar la seva voluntatvas me, qui suy ffrancha, leals e pura; sobre mi, que sóc franca, lleial i pura;que m’a fayta lonch temps viure languén puix m’ha fet viure, llanguint molt de tempsen loch de mort, mon amich actendén; esperant l’amic, en comptes de morir.richs és lo joys qui miran se demanda. Rica és l’alegria que es demana mirant.

Tot enaxí com Diéu e Dreig comanda Així com Déu i el Dret manenamarey luy e, sitot no l’ay requist l’estimaré i, encara que no li he demanatque m’aya, m’à del tot mon cor conquist que em posseesqui, m’ha conquerit el cor del totque·n nulha part no say vas on me ganda; de manera que no sé on podré refugiar-me;per qu’yeu seray vas luy tostemps leyals per això, li seré sempre lleialque·l joy d’amor no fon al mon per àls, puix el goig de l’amor no existeix sinó perquèmays car conex que mey sospir m’antèndon. sap que els meus sospirs em fan aspirar a ell.

Axí co·l temps tuyt li breton despèndon Així com els bretons passen la vidaen esperan Artús com a senyor, esperant Artur com a senyor,ay esperat yeu del tot lo millor jo he esperat el millorrey dels amichs, on mantes gens m’offèndon; rei dels amics, raó per la qual s’ofèn molta gent;quez ha mon cor descubert e guarit, perquè ha descobert i guarit el meu cor,qu’era de joy de fin’amors ferit que havia estat ferit del gaudi de l’amor fidele sayne tant quez ja no·l puix attendra. i sagna tant que ja no el puc tallar.

Tot enaixí com astor fis al pendre Així com el bon astor, en capturar,ses grans beutats suffrén diversamén, la seva gran bellesa se’n ressent,mal ez afan e parilhós turmén mals, afanys i turments perillososay a soffrir e no me’n pux deffendre he de sofrir i no me’n puc defensar,ne say ne gos ne ges no me’n complany i no sé, ni gos lamentar-me’n gens,que·l mils privats me són tornat estrany, ja que els més íntims em resulten estranys,

perquè no vulh que negús homs me’n planga. perquè no vull que ningú em compadeixi.

Als set senhors trameti mon complany Als set senyors tramet el meu lament,e mon respost e mon cortés reffrany, la meva resposta i el meu cortès refrany,que·m dóna joy d’amor amb què·m complanga. que em dóna alegria d’amor per la qual plor.

Mon belh secrets, senyors, en vós romany, Mon bell secret, senyors, en vós romanses frau d’amor que de mé no·s pertany sense engany d’amor, ja que no em pertany,mays fin’amors me ditz que·l vos romangua. sinó que l’amor fi em diu que us el quedeu.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

La Reina de Mallorques (Costança d’Aragó?, † 1346)

13. Ez yeu am tal qu’és bo e belh,

Ez yeu am tal qu’és bo e belh, I jo estim qui és bo i bell,e suy gaya co·l blanc oselh i sóc feliç com el blanc ocellque, per amor, cria son chant, que, per amor, crida el seu cant,e suy senyora e capdelh, i sóc senyora i sobirana,e ceylh qu’eu ame no·s n’apelh: i que no m’ho retragui aquell a qui estim,car, sus totes, suy mils aman perquè, per damunt de totes, sóc qui més estimaque xausit ay lo pus presan ja que he triat el més preate·l mils del món, e l’ame tan i el millor del món, i l’estim tantquez, en pensan, lo cuey veser que, amb el pensament, el veig

e car tener; i l’estim;e cant no·s ver, i quan això no és cert,

un desesper me fer tan gran una desesperació tan gran em fereixcant lo say lay ves Ffrança. quan el sé allà, a França.

L’anyoramén e·l gran desir L’enyorança i el desigqu’yeu ay per vós me cuyd’alcir, que sent per vós és a punt de matar-me,mon dols senyor e car; mon dolç i estimat senyor;e bien liey poray tost morir i ben bé podré morir aviatper vós, qu’yeu am tant e desir, per vós, a qui am i desitg tant,si breu deçay no·us vey tornar; si aviat no us veig tornar cap aquí,que tant me tarda l’abressar tan llargues se’m fan les abraçades

e·l raysonar les vostres paraulese tota res; i tot;

e cant me pens que·us n’etz anats i quan pens que heu marxate no tornats, i no torneu,e quan lunyat vos etz, i que sou tan lluny,

desesperatz caix viu mon cor; el meu cor viu quasi desesperat;per pauch no mor sóc quasi mortasi breu no n’ay guirença! si aviat no sóc guarida!

Mercé, mairitz, que sufrén pas Pietat, marit, que pass sofrintlos mals que·m dats, e donchs tornats, els mals que em procureu, i torneu,

que nulh tresor que cap tresorno val un cor no val tant com un tresorque per vós mor; que mor per vós,ab amorosa pença. amb amorós pensament.

Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

Pere Marc (1336-1413)

14. Dompna·m platz ben arreada

Dompna·m platz ben arreada La dama, m’agrada ben abilladae cavalhier ben armat, i el cavaller ben armat,e donzella enfresada i la donzella engalonada [amb passamaneria],e servén arremanguat, i el servent arremangat [faener],e caval ab gran illada, i el cavall amb bona barra,

ardit e bé affrenat valent i ben frenate sufrén bé trenuytada. i que suporti bé les cavalcades nocturnes.

E platz-me fer cavalcada I m’agrada fer cavalcadesen loch pla e ben poblat, en lloc pla i ben poblat,e vesser foch e fumada i veure foc i fum,ez enamich assetjat, i l’enemic assetjat,c’aj’a tenir tots jorns bada que hagi d’estar sempre alertae no sia segurat, i no es trobi segursi donchs no sta dins murada. si no es troba dins la muralla.

E platz·me l’anemorada I m’agrada l’enamoradaab lo cors prim e dalgat, de cos prim i delicat,ab què·s tingua per peguade i que estigui desvanidade mé per enamorat, de tenir-me per enamorat,e què·m faça gran hulhada i que faci grans miradesper tener-me·l cors pegat, per tenir-me satisfet,e la que·n serà preyada. i [m’agrada també] la que es fa desitjar.

E platz-me la yvernada I m’agrada la hivernadaans del sol ésser levat abans del sol sortint,e que fos aperelhada i que sigui preparadamiss’a clergua espetxat, la missa per clergue diligent,baxa, que no pas cantada, baixa, que no sigui cantada,sinó·n dia feriat llevat dels dies festiusper far la festa honrada. per fer solemne la festa.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

Lluís Icart (finals del XIV i primera meitat del XV)

15. Cobla adreçada a Na Lionor de Pau

Ne Pau, Ne Pau, tant desir vostra pau Na Pau, Na Pau, tant desitge la vostra paucom d’autre haver tot ço que se’n poria, com tenir d’una altra tot el que podria,car tant havetz sus totes milhoria, perquè teniu sobre totes tanta superioritatque·b les que vey no·m sové d’aver pau. que amb les que veig no puc tenir pau.Per què d’uymay, en tota part on sia, Per això per sempre, allà on em trobi,arautz vulh ser expandín vostra lau; herald vull ser que difongui la vostra llaor;

car tant me plau perquè tant em plauvostre capteny amorós e susau, el vostre gest amorós i suau,que vostra suy tant, que més no·us diria: que vostre sóc, tant, que més no us diria:

“Na Pau, n’é pau”. “Na Pau, n’he pau”.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

Jordi de Sant Jordi (finals del s. XIV-1424)

16. Presoner

Deserts d’amichs, de béns e de senyor, Apartat d’amics, de béns i de senyor,en estrany loch y en stranya contrada, en estrany lloc i en estranya contrada,luny de tot bé, fart d’enuig e tristor, lluny de tot bé, fart d’enuig i tristesa,ma voluntat e pensa caytivada, amb la voluntat i el pensament captius,me trop del tot en mal poder sotsmés, em trobe totalment sotsmés a un mal poder,no vey algú de mé s’aja cura, no veig qui tingui cura per mi,e soy guardats, enclòs, ferrats e pres ans estic custodiat, tancat, encadenat i pres,de què·n fau grat a ma trista ventura. “gràcies” a la meva trista sort.

Eu hay vist temps que no·m plasia res, He conegut temps en què res no m’agradava,ara·m content de ço qui·m fay tristura, ara m’alegr del que em causa tristesa,e los grillons laugers ara preu més i els grillons trob més lleugers araqu’en lo passat la bella brodadura. que els bells brodats en el passat.Ffortuna vey qu’à mostrat son voler Veig que la Fortuna m’ha mostrat “estimació”

sus mé, volent qu’en tal punt vengut sia; en voler veurem arribar en aquesta situació;però no·m cur, pus ay fayt mon dever però no em preocup, ja que he complit el meu deureab tots los bons que·m trob en companyia. amb tots els bons amb qui compartesc la sort.

Car prench conort de com suy presoner Perquè em consola com vaig caure presonerper mon senyor, servint tant com podia, servint el meu senyor tan bé com he pogut,d’armes sobrat e per major poder, superat en armes i per un poder superior,no per dafaut gens de cavalleria. no per falta de coratge cavalleresc.E prench conort quan no puch conquerir I em consola que no pugui assolir reshaver en res sens que treball no senta, que no sigui amb esforç,mas d’altra part cuyt de tristor morir però crec morir de tristesa quan comprovcom vey que·l món del revers se contenta. que tothom gent s’alegra de tot el contrari.

Tots aquests mals no·m són res de soffrir Tots aquests mals no em costen gens de patiren esguart d’u qui al cor me destenta en comparació d’ un que el cor em rosegae·m fay tot jorn d’esperança partir: i que em fa desesperar cada dia:com no vey res que·ns avans d’una spenta no veig cap indici que avance mínimamenten acunçar nostre desluiramén, la nostra posada en llibertat,e més que vey ço que·ns demana Sforça, i, a més, veig el que demana Sforza,que no sofir algú rahonamén, que s’avé a raons,de què langueix ma virtut e ma força. raó per la qual em falla la virtut i la força.

Per què no say ni vey res al presén Per tot això no sé ni veig res araque·m puixe dar en valor d’una scorça, que em pugui donar el valor d’una escorfa,mas Déu tot sol, de qui prench fundamén sinó només Déu, que em manté esperançat,e de qui fiu, hi·b qui mon cor c’esforça; i de qui el meu cor pren la força;e d’altra part del bon rey liberal, i també espere del bon rei generós,qui·m socorrech per gentilesa granda, que m’ha socorregut per gran gentilesa,lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal, el qual ens ha ficat en tot aquest mal,qu’ell me’n traurà, car soy jus sa comanda. que me’n tragui, ja que sóc sota la seva protecció.

Reys virtuós, mon senyor natural, Rei virtuós, senyor natural meu,tots al presén no·us fem altra demanda, no us fem altra petició,mas que·us recort que vostra sanch reyal sinó que recordeu que la vostra sang reialmay defallí al qui fos de sa banda. Mai no ha decebut els seus partidaris.

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi. Ed. 3 i 4. [Paràfrasi dels autors]

17. Estramps

Jus lo front port vostra bella semblança Davall del front port el vostre bell rostrede què mon cors nit e jorn fa gran festa, del qual el meu cos s’alegra nit i dia,que remiran la molt bella figura perquè contemplant la molt bella figurade vostra ffaç m’és romassa l’empremta de la vostra cara, se m’ha quedat impresa;que ja per mort no se’n partrà la forma; així, ni mort se n’esborrarà el dibuix,ans quant seray del tot fores d’est segle, sinó que quan seré del tot mort,çels qui lo cors portaran al sepulcre aquells que el cos portaran al sepulcresobre ma faç veuran lo vostre signe. sobre la meva cara veuran el vostre senyal.

Si com l’infants quant mira lo retaula Així com l’infant que mira el retaulee, contemplant la pintur’ab himatges i, contemplant-ne les imatges pintadesab son net cor, no lo·n poden gens partre amb el seu cor net, no l’en poden apartar–tant ha plasser del aur qui·ll environa-, -tant de plaer li causa l’or que l’emmarca-,atressí·m pren devan l’amorós sercle igual em passa davant l’amorosa aurade vostre cors, que de tants béns s’enrama, del vostre cos, que de tants béns s’adoba,que mentre·l vey mas que Déu lo contemple: el qual contemple més que a Déu:tant hay de joy per amor qui·m penetra. tant de goig sent per l’amor que em posseeix.

Axí·m té pres e liatz en son carçre Així em té pres i lligat a la seva presóamors ardents, com si stés en hun coffre l’amor ardent, com tancat en un cofretancat jus claus, e tot mon cors fos dintre, sota clau, i tot el meu cos hi fos dins,on no pusqués mover per null encontre; on no em pogués moure de cap manera;car tant és grans l’amor que·us ay e ferma perquè l’amor que us tinc és tan granque lo meu cor no·s part punt per angoxa, que el meu cor no s’aparta sense angoixa,bella, de vós, ans és say ferm com torres oh bella, de vós, sinó que aguanta ferm com

e sol amar a vós, blanxa colomba. una torre i us ama a vós només, blanca coloma.

Bella sens par ab la pressensa noble, Bella sens parió amb noble presència,vostre bel cors bell fech Déu sobre totas, Déu féu el vostre cos més bell que cap altre,gays e donós, lluu pus que fina pedra, agraciat i elegant, més lluent que pedra polida,amorós, bels, plus penetrans que stella; amorós, bell, més brillant que una estrella,d’on quant vos vey ab les autres en flota així que quan sou en companyia de les altres,les jusmetetz, si com fay lo carvoncles les sotsmeteu, com fa el carboncleque de virtuts les finas pedres passa: que supera en virtuts les pedres precioses:vos etz sus ley com l’astors sus l’esmirle. les supereu com l’astor a l’esmerla.

L’amor que·us hay en totes les parts m’ascla, L’amor que us tinc m’ascla tot el cos,quar non amech pus coralment nus hòmens; perquè no ha estimat ningú tan de cor;tan fort amor com sesta que·l cor m’obre amor tan fort com aquest que m’esgarra el corno fonch jamays en nul cors d’om ne arma. no ha sentit mai cap cos ni ànima.Mas suy torbats que no fonch Aristòtills Em sent més torbat que Aristòtil per amor,d’amor qui·m art e mos sinch senys desferma; que em crema i em desferma els cinc sentits;co·l monjos bos que no·s part de la setla, com el bon frare que no abandona la cel·la,no·s part mon cors de vós tant com dits d’ungla. com el dit de l’ungla, no m’aparte de vós.

Ho cors donós, net de frau e delicte!, Oh cos elegant, net de frau i de delicte!,prenets de mé pietats, bela dona, tingueu pietat de mi, bella dona,e no suffrats quez aman vos peresca, i no patiu que muira estimant-vos,pus qu’eu vos am may que nulls homs afferma; que us estima més del que ningú afirma;per què·us suplley a vós qu’etz le bells arbres per això us suplic, ja que sou l’arbre frondósde tots bos fruyts hon valor grans pren s’ombra, de gran valor per la seva ombra i bons fruits,pus vostre suy e seray tant com visque. perquè vostre sóc i seré mentre visqui.

Mos richs balays, cert, vós portats le timbre Mon ric balaix, de veritat porteu distinciósus quantes són e·l mundanal registre, per sobre de totes quantes són al món,car tots jorns naix en vós cors e revida perquè sempre neix i reviu al vostre cosbondats, virtuts, més qu’en Pantasilea. més bondat i virtut que en Pantasilea.

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi. Ed. 3 i 4. [Paràfrasi dels autors]

18. Comiat

Sovint sospir, dona, per vós, de luny, Sovint sospire, senyora, per vós, des de lluny,e sospirant va crexent ma follia i sospirant va creixent la meva bogeriade vostr’amor, qu’enaysí fort me puny pel vostre amor, que em fereix amb tanta forçaque’m gira gauig en gran malancolia que em canvia la joia per gran malenconiacant me recort del vostre departir quan record la separacióc’a far me ve de vostra bella vista que hauré de fer de la vostra bella visióe del comiat que pendray al partir, i del comiat que prendré en marxar,tant que tristor m’assauta y’m conquista. tant que la tristesa m’assalta i em conquereix.

[...] [...]

O Déu! e com poray de mort campar Oh Déu! I com podré de la mort fugircant me veuray sols, ab pensa torbada, quan em veuré sol, amb el pensament torbat,en un vexell de fust lay en la mar, en un vaixell, mar enllà,absent de vós, lonyats d’estaΑncontrada? sense vós, allunyat d’aquest lloc?Mi recordan que’m seray tant llonyats En pensar que em trobaré tan llunydel paÿs dolç hon vostre cors habita, del dolç país on habita el vostre cos,ladonchs morís, si com desesperats, tant de bo morira, llavors, com un desesperat,malesín mi, fortuna y mala dita. maleint-me per la meva fortuna i la mala sort.

A Déu coman, bella, vostres beutats; A Déu encoman, bella, la vostra bellesa;vostre capteny que tots mals foragita. el vostre capteniment que tot mal expulsa.A Déu coman a vós, que’l món honrats, A Déu us encoman, perquè el món honoreu,c’al mig del cor portats Honor escrita. perquè enmig del cor porteu Honor escrit.A Déu coman vostr’amorós esguart A Déu encoman el vostre amorós esguardab què’m trasqués lo cor d’on se devisa. amb què em traguéreu el cor del seu lloc.A Déu vos don, eras, puix qu’eu me part Amb Déu us deix ara, perquè em separ

de la mellor que may vestís camisa. de la millor que mai hagi vestit camisa.

Reyna d’onor, heu suy en tota part, Reina d’honor, sóc, en qualsevol lloc,o vius o mortz, vostres en tota guisa; viu o mort, absolutament vostre;e prech a Diéu que ja de mal no’m guart i preg a Déu que ja no em guard de mals’ieu part l’amor c’ay ins mon cor asisa. si renuncii a l’amor que viu en el meu cor.

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi. Ed. 3 i 4. [Paràfrasi dels autors]

Pau de Bellviure (finals del s. XIV i començament del s. XV)

19. Dompna gentil, vós m’inculpats a tort

Dompna gentil, vós m’inculpats a tort, Gentil senyora, m’acuseu injustament,e, sí m’ayt Déus, sóts-ne mal informada, i, així m’ajudi Déu, n’esteu mal informada,car per Tristany no fon sa don’amada perquè Tristany no amà sa dama [Isolda] millormils ne ten ferm, ne pus leyal ne fort ni tan fermament, ni més lleialment i intensaque·u és per mi la dona qu’és leyal, com per mi es amada la dona que és lleial,cant heu vey cert que·n vol hu a cabal; quan veig que només n’estima un com cal;mas quant heu vey dos perdals en l’espiga, però quan veig dos pardals a la mateixa espiga,renech d’amor e dich-vos que no ligua. reneg de l’amor i us dic que això no lliga.

Per què no preu lo valent d’una figua Per això, no don el valor d’una figadona del món ne val poydrida malla ni el d’una podrida malla a cap dona del mónqu’en l’ull d’altri veu la patita palla que veu la palleta en ull aliéez en lo seu no veu la grossa bigua; i no veu en el seu la grossa biga; sinó queans la preu menys que fanch ne pudrit fems, la tinc en menys que al fang i al fem podrit,e vull-la mal com mariner mal temps, i l’avorrisc com el mariner al mal oratge,e crech que deu ésser caus’anujosa i em sembla un fet enutjósdompna vestir la pell de la rabosa. que una dama vista la pell de la rabosa.

No·u dich per vós, car say qu’ets valarosa, No ho dic per vós, que sé que valeu molt,mas parle tant per les que fan malesa, sinó per les que fan maldats,rompent l’estil de vera gentilesa, rompent l’estil d’autèntica gentilesa,dans fel per mel e carn pudent per rosa; donant fel per mel i carn pudent per rosa;les quals no vull amar, ans les desam, no vull amar aquestes, sinó que les avorresc,puys fan ab art dos peys caur’en un am car fan picar dos peixos en un mateix hame simbells fan d’amor ab traydor loure, i preparen paranys d’amor amb traïdor reclam,e no stan bé dos coltells en un foure. i no caben bé dos punyals en una mateixa beina.

La cruseltats de dompna que no·m planya La crueltat de dama que no em compadeixque·b un sguart tot sol me pot ser metge, quan pot amb una mirada ser el meu metge,e no·u vol far, com si fos un heretge i no ho vol fer, com si jo fos un heretgecontra la fe, de mercé fór’estranya. contra la fe, em sembla enemiga de la pietat.Donchs, per què·u fayts? ¿Cuydats far benifici Doncs, per què ho feu? Pensau fer caritaten dar la mort un sol vassall aflicte? en donar la mort a un sol vassall afligit?Qu’eu contra vós jamay no fi delicte Jo no he comès mai cap delicte contra vósperquè·m tinguats en hoy e en desfici. perquè em tingueu odiat i desficiós.

De Déu tot cert e de gents haurets blasme Tindreu reprovació de Déu i de la gentc’aysí·m façats morir en crusel signe; per fer-me morir així, de mala manera;e squassegant-me d’un sguart benigne, negant-me una mirada benignaportat m’avets al derrer punt d’espasme, m’heu portat al darrer punt de l’espasme,qui s’és mis jus l’enerbat colp proffunde; que s’ha posat sota el fatal colp profund;e si mercé ab vós breu no·m recorre, i si la vostra pietat no em socorr aviat,morray sobtós, pus vey la mort qui·m corre. moriré de sobte, car veig com la mort m’assetja.Mas, si·us volets, quiti·m farets e monde. Però, si voleu, em fareu lliure i net.

De vostre tort a vós matex’em clam: A vós em queix de la vostra injustícia:dien-me fals que·n diversos lochs am, dient la falsia que am en diversos llocs,aysí com mants qu’enveye los fan moure com molts als quals l’enveja els mouno mengant l’os, ne·l volen lexar roure. perquè ni mengen l’os, ni deixen menjar-ne.Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió dels autors.

Andreu Febrer (1375-1444)

20. Traducció de la Comèdia de Dante Alighieri

Infern

En lo mig del camí de nostra vida A la meitat de camí de la vidame retrobé per una selva escura, em vaig trobar dins d’una selva obscura,que la dreta via era fallida. perquè havia deixat la recta via.Hay!, quant a dir qual era és cosa dura Quina cosa tan dura és dir com eraesta selva salvatge, aspra e fort, aquesta selva salvatge, aspra i forta,que·l pensament nova por me procura; que em renova la por només pensar-hi!:tant amargant, que poch és plus la mort. és tan amarga, que és poc menys que mort.Mas, per tractar del bé qu’eu hi trobé, I per parlar del bé que hi vaig trobar,diré l’àls que·y descobrí, si·us record. diré també altres coses que hi vaig veure.Jo no sé bé redir com hi entré, No sé explicar bé com hi vaig entrar:Tant era ple de son en aquell punt tan ple de son estava en aquell puntque la vera via abandoné. En què em vaig apartar del bon camí!Mas pus qu’ieu fuy al peu d’un gran coll junt, En arribar, però, al peu d’un puig,on termenava aquella escura vall, allà on ja s’acabava aquella vallqui m’havia de por lo cor compunt, que havia omplert el meu pit de temor,guardé en alt e vi·l seu dors qui sall mirant amunt li vaig veure l’esquenaplus alt, vestit ja del raig del planeta vestida ja amb els raigs d’aquell planetaqui mena hom dret per cascuna call. que a tots ens mena drets per la sendera.Lavores fo un poch la pahor queta, S’aquieta un poc, llavors, aquell espantqu’ins en lo lach del cor m’era durada que dins l’estany del cos m’havia duratla nit denant, ab pietat streta. tota la nit passada amb tanta pena.E axí com cell qu’ab elena affanada I com aquell que, quasi sense alè,ix del pèlech for, del mar a la riva, sortint de l’ampla mar a la riberamira l’aygua perillosa e malvada, es gira a l’aigua perillosa i mira,axí·l meu cor, qui enqueres fugiva, així el meu esperit, fugint encara,se regirà a remirar lo pas es girava i tornà a mirar el pasqui no lexà jamay persona viva. que mai deixà escapar persona viva.E, reposat un poch lo meu cor las, Després de reposar el cos cansatpris lo camí per la platja deserta, vaig reprendre el camí pel rost desert,axí que·l peu ferm sempr’era·l pus bas. el peu més baix sempre més ferm que l’altre.

Antologia de poetes catalans. I. Època medieval. Ed. Galàxia Gutenberg. Versió de Joan F. Mira. Ed. Proa. Barna. 2000

Primers textos legals

21. Jurament feudal [llatí amb molts catalanismes, 1035-1055]

Juro ego Ramonde fili Estafania ad ti Ramonde fili Ermesende. Fideles ti seré de ista ora ad avante per derectafede senes ton engano, con omo debet eser a son sengore ad qui se comanda. De esta ora ad avante non tideceberé, ni deceber non ti faré de tua vita ni tua me[m]bra qui in corpore vestro si tene, ni de tua onore quodabes ui et ad avante per meum consel achaptarás; agutor la ti seré ad tenere et a defendere quantra totos ominesqui te·n tolrán o qui tolre te·n buegan, che tu mi chomonirás o per ti o per vestro misaticho, per nomen desacramento. Et de les chasteles che vos mi comendaretes, potestate no vos ende vetaré, ni vetare non la vos endefaré, ni de dia ni de nuiti. Et si de vos Ramonde chomte suprascripto mens venia, de istos kastelos che vos micomendates, et de vestra muliere et vestro filio ad qui vos o dubitaretes, per derecta fede ende ateneré sines suoe[n]gano, et potestate los en daré per derecta fede ses e[n]gano.

Extret de Martí i Castell, J. i Moran, J. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les Naus d’Empúries.

22. Forum Iudicum [traducció catalana del Forum iudicum, 1180-1190]

... rament los pregà qe subscriptors fossen en aquela escriptura e leialment la roboressen en loc d’aquel quimoria. E quan axí serà fait e jurat per aitals quatre guises, com diz és, unaquegua guisa com se deu cader en sonloc, los tests, per l’afan de lur lavor que·i trairan en jurar et en altres coses, aien-ne la trentena part de l’aver deldefunt en los diners e mancuses o lo valent, exés alods (?) e terres (?) e àureas e quarts qe pertaien als ereds deldefunt per successió. Et aqel[s] tests enfre sis meses aien cura que o acunplen ad aqel o ad aquels a cui deuésser d...t al ordenar, l’aver del defunt ... ans qe sis meses sien passats .., a cui comandat és, afan-se ... lo decretaixí com en leg ... així com és dit, sapien ... auran feita com f[alsar]ies (?) s...m ...e perduda, exés si podenprovar que per frau o per galidansa d’altres omes o per mandament reial foren encombrats qe non o pogronademplir, aicelò enfre sis meses.La voluntat del defunt scrita depos que fo mort, enfre sis meses sie publica[da].Volontat d’aqel o d’aqela qe testa en sa vida, depos sa mort, ans que sis meses sien passats, sie publicada emanifestada e per escriptura davant qualqe sacerdot o davant tests. E si alcun cela et amaga aquela voluntat deldefunt, tant compona de so propri aver ad aqel[s] a cuí fon testat, quant pogren conquerre o aver, per auctoritatde la scriptura, de las res del defunt.Si aquele qui fez la escriptura és mort, can sia sabut qe él la fezés.Totes escriptures, si tot el faitor (?) qui ...Extret de Martí i Castell, J. i Moran, J. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les Naus d’Empúries.

La historiografia medieval: les quatre grans cròniques

23. Fragment de cançó de gesta

[...]

En Guillem Ramon anà-se’n en Aragóe presentà’s denant lo Rei e saludà-lo molt:“Senyor”, dix ell, “Déus sau vós e vostra cort.Jo són vengut a vós, que refugi d’exilats sóts;e que hajats mercè de mi prec-vos jo, senyor,que em vullats sostenir, que d’aut llinatge són.E per falses lausengers, lo comte, mon senyor,Ha’m exilat de sa terra e tot quant havia ha’m tolt.Per què us prec, sènyer, vullats que us servesca joaixí com bon vassall deu servir noble senyor.

[...]

Reconstrucció de Ferran Soldevila. Dins Riquer, M. i d’altres. Història de la literatura catalana. 1. Ed. Ariel. Barna.

24. Fragment de cançó de gesta prosificada

[...]

En Guillem Ramon de Montcada, anà-se’n en Aragó, e presentà’s denant lo rei e saludà-lo molt altament:

- Senyor -dix ell-, Déus sau vós e vostra cort. Jo son vengut a vós qui sots refugi d’exiliats, e prec-vos, sènyer,que hajats mercé de mi, que em vullats sostenir en vostra terra, que honrat hom son e d’aut llinatge. E monsenyor lo comte de Barcelona, per falses lausengers qui m’han acusat ab ell ha’m exilat de sa terra e ha’m tolttot quant jo havia. Per què jo us prec, sènyer, que vullats que jo us servesca així com bon vassall deu servirnoble senyor.

[...]Bernat Desclot. Llibre del rei en Pere d’Aragó. Ed. 62 i La Caixa.

Jaume I: Libre dels Feyts

25. Conquesta de Mallorca: enterrament de cavallers morts en campanya

E quan venc al matí, que fo asseguda l’albergada, ajustaren-se los bisbes e els nobles, e vengren a la nostratenda, e dix1 lo bisbe de Barcelona, En Berenguer de Palou per nom:

-Senyor, mester seria que aquests corsos2 qui són morts que els soterràs hom3. E dixem nós:-Oc4 bé. Quan volets que els soterrem?

E dixeren ells:-Adés, o matí, o quan haurem menjat.

E dixem nós:-Més valrà al vespre quan negú no ho veurà ni ho veuran los sarraïns.

E dixeren los nobles que bé ho deíem. E quan venc al sol post nós demanam draps amples e llongs, e faem-losmetre de part de la vila per tal que no vissen les candeles quan hom los soterraria. E quan venc que els volguemsoterrar meteren mà a plorar5 e a fer dol e a cridar. E nós dixem-los que callassen e que escoltassen ço que nóslos volíem dir, e dixem-los així:

-Barons, aquests rics-hòmens són morts en servei de Déu e el nostre: e si nós los podíem reembre6 que lallur mort poguéssem tornar en vida, e que Déu nos en feés tanta de gràcia, tant ne daríem nós de nostra terraque a folliaens ho tendrien cells7 qui oirien ço que nós ne daríem: mas pus Déus nos ha aduits aquí a nós e avosaltres en tan gran serviï seu, no és mester que negú faça dol ni plor. E jassia que8 el pesar sia gran, no hofaçam semblant de fora: e man-vos per la senyoria que he sobre vós, que negú no plor ni en faça dol, car nósvos serem senyor, que aquell lloc que ells vos devien tenir en fer bé, que nós lo us farem. E, si negun perdcavall ni neguna altra cosa, nós la us esmenarem e us farem vostres obs9 complidament, e no us faran minvavostres senyors ni ho coneixerets en re, en tal guisa vos farem vostres ops: car lo dol que vosaltres faríets seriadesconhort de la host, e a vós en tendria altre prou. On vos man sots pena de la naturalea que havem sobre vós,que negun no en plor. Mas ¿sabets qual sia el plorar? Que nós ab vós e vós ab nós carvenam10 bé la llur mort, eque sirvam a Nostre Senyor de ço per què hic som venguts, e que el seu nom hic sia sanctificat per tostemps11.

E aquestes paraules dites, sofriren-se del dol, que no el faeren, e soterraren-los.Glossari : 1. Venc, fo, dix, etc.: pret. perfets simples, és a dir, “vingué”, “fou”, “digué”, etc. 2. Corsos: cossos. 3. Soterràshom: foren soterrats. 4: Oc (hoc): Sí. 5. Meteren mà a plorar: arrancaren a plorar. 6. Reembre: salvar, tornar a la vida. 7. Afollia ... cells: per bogeria ho tindrien aquells. 8. Jassia que: Encara que, malgrat que, tot i que, etc. 9. Farem vostres obs(o ops): atendrem les vostres necessitats. 10. Carvenam: carvenguem, venguem cara la seua mort. 11. Tostemps: sempre.

Jaume I. Crònica o Llibre dels Feits. Edicions 62 i «La Caixa».

Bernat Desclot : Libre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats

26. Aventura de n’Albesa, el corsari

Entre els altres corsaris, n’hi havia un d’Alacant, que es deia n’Albesa. I aquest, amb alguns companys del seuofici, armà un llenyató1 de vint-i-vuit rems; i aquest lleny estava molt net i era el millor de rems que homconegués en tota la ribera.Un dia partí de Barcelona mar endins costejant graus per tal que no el veiés l’armada del rei de França, que eraa Roses, a Sant Feliu de Guíxols i a Cotlliure, i arribà a la punta del grau de Narbona. S’acostà tant a terra, propd’una roca, que d’una part hi tocava amb els rems. I l’hi acostà tant, mostrant el casc cap al mar, que de llunysemblava que formava part de la roca, perquè estava tan net que blanquejava.I mentre estava en aquesta posició, una caravana de tretze barques de Marsella, carregades de vi i de robafrancesos, venien sense adonar-se que hi havia un lleny armat, ja que pensaven que era una roca. Set d’aquellesbarques es quedaren fora del grau en alta mar, i les altres sis hi entraren i hi ormejaren2.Quan vengué el capvespre, n’Albesa conduí el lleny armat a dins del grau a cops de rem. Hi trobà les sis

barques esmentades i onze més, que ja hi eren, sense cap defensa. Els del lleny de n’Albesa muntaren a lesbarques, prengueren i lligaren tots els homes que hi trobaren, mercaders sobretot. Després, carregaren el llenyamb les més belles robes, monedes de plata i altres coses de gran valor que hi trobaren. Hagueren de carregardues barques més.Després, n’Albesa féu enfonsar quinze de les barques, de manera que amb el seu lleny i amb les dues barquescarregades de roba, isqué del grau i matà tots el homes que hi trobà, llevat de dos pels quals podia cobrar un bonrescat.Amb aquell guany se’n vengué a la ciutat de Barcelona amb gran alegria i hi muntà un mercat de roba durantvuit dies. Entre tota la roba, hi trobà tres tendes, les més belles que mai s’havien vist, una de les quals pertanyiaal rei de França i on cabien ben bé mil cavallers sense estretors, valorada en quinze mil sous o més.I quan acabà amb les existències, havia guanyat prop de cent mil sous barcelonesos. Després s’estigué aBarcelona amb els seus companys gaudint a costa dels diners dels francesos.Glossari : 1. Llenyató: “lleny”, embarcació lleugera, d’ús militar. 2. Ormejar: aparellar una nau, ancorar.

Bernat Desclot. Crònica. Ed. 62 i “la Caixa”. Actualització dels autors.

27. En Pere II d’Aragó acut a Bordeus per satisfer un duel contra Carles de França

[Un dels episodis més interessants de la Crònica de Desclot és aquest: en morir Frederic, rei de Sicília,Carles d’Anjou, amb l’ajut del rei de França, intervé en l’illa, fa matar Conradí, hereu de Frederic, i esfa coronar rei de Sicília. Davant el descontent dels sicilians, Pere II el Gran, rei d’Aragó, fa valer elsseus drets dinàstics a la corona –era casat amb Constança de Sicília, filla del rei mort i germana deConradí- i intervé en el conflicte. Això li val l’excomunió papal i la invasió de Catalunya pels francesos.Per solventar definitivament el conflicte, Carles d’Anjou repta Pere d’Aragó a unes justes cavalleresquesa Bordeus –sota la jurisdicció del rei d’Anglaterra-, on han d’acudir amb cent cavallers. Però el rei deFrança ha pressionat el rei d’Anglaterra perquè lliure Bordeus a la jurisdicció francesa i, amb Carlesd’Anjou, prepara un parany al rei d’Aragó, que no se’n refia gaire i hi acut d’incògnit.]... foren a l’entrant de l’horta de Bordell1 lo darrer jom de maig, a hora nona, ço és a saber lo rei, e el

mercader e un cavaller a peu, que els dos cavallers hac lleixats per parades ab los cavalls lluny d’aquí, per talque si mester li fos, que trobàs los cavalls frescs. E quan foren a l’entrant de l’horta, lo rei s’aturà aquí e tramèslo cavaller a peu en la ciutat de Bordell, al seu procurador que ell hi havia ja tramès, qui era en la ciutat, quihavia nom En Gilabert de Cruï1les, cavaller honrat e savi, pare d’aquell cavaller que el rei tramès en la ciutat,qui havia nom En Bernat de Peratallada. E dix-li així:

-Anats a En Gilabert de Cruï1les e digats-li que vaja davant lo senescalc2 de Bordell e diga-li que unmissatge del rei d’Aragó és vengut per parlar ab ell, [...]; e venga ab ell e amèn3 ab si un notari de la ciutat. Ediga al senescalc que no venga ab gran companya.

Lo cavaller se n’entrà a peu en la ciutat, a guisa d’un pobre escuder, e venc a l’hostal on era lo procurador delrei d’Aragó, e parlà ab ell e dix-li tot ço que el rei li havia dit que dixés al senescalc de Bordell. [...]

Ab tant, [el senescal] muntà a cavall e cavalcà ab quatre companyons, cavallers, franceses, e En Gilabert deCruï1les ab ell, e menà ab si un notari de la ciutat. E quan foren defors, lla on lo rei e el mercader eren a cavall,el senescalc demanà a En Gilabert de Cruï1les qual era lo missatge3 d’aquells dos qui estaven a cavall.

-Senyer -ço dix En Gilabert-, aquell qui tén l’ascona4 en la man.Ab tant, lo senescalc se va a ell acostar, e saludà-lo e dix-li que ben fos vengut; e a cavall trià-lo lluny dels

altres, e parlà ab ell e dix-li:-Sènyer senescalc, lo rei d’Aragó m’ha tramès a vós, si el porets assegurar en la ciutat de Bordell; que ell és

aparellat, ab los cent cavallers, de fer la batalla ab lo rei Carles, e que no fallirà al jorn ne a la batalla.

-Certes -ço dix lo senescalc-, tot açò havia jo ja entès per son procurador qui ací és; e jo dix alprocurador, e en tramís cartes al rei, que per neguna res del món no hic vengués. Que el rei de França és ací, eel rei Carles5, ben ab vuit mília cavallers, [...], que ells hi faran tot llur poder com lo pusquen trair a mort o apresó. Per què jo li consell que per neguna res d’aquest món no hic venga; que el rei de França ne el rei Carlesno hic són venguts per la batalla, mas per ell a trair.

-Digats-me -dix lo rei-: lo camp on deu ésser la batalla, és fet?

-Certes -ço dix lo senescal-, hoc ell. Mas lo rei Carles l’ha fet fer a sa volentat llong e estret, e és l’un cap delcamp prop del mur de l’hostal del rei Carles; e ha-hi feta fer porta on pot entrar de son hostal al camp. Per quèem sembla altra rasó6.

-Prec-vos -ço dix lo rei- que el me mostrets en guisa que no entrem en la ciutat.

E així cavalcaren parlant de llurs afers tant, tro que foren prop d’aquell lloc on lo camp era establit per fer labatalla. E el rei punyí son cavall dels esperons, e féu un cors tro7 lla on lo camp era, e correc son cavall per locamp a amunt e a avall e puis tornà-se’n al senescal.

-Sènyer -ço dix lo rei- tornem-nos-en tro lla on som partits, e jo tornar-me’n he a mon senyor lo rei e vóstornar-vos-n’ets en la ciutat.

-Molt volenters -ço dix lo senescalc.

E així cavalcaren e tornaren-se’n en aquell lloc on lo senescal havia trobat lo rei. E el rei tria-se ab losenescalc a una part e dix-li:

-Sènyer En senescalc, vos coneixeríets lo rei d’Aragó, si el veíets?

-Certes -ço dix lo senescalc-, jo el deig ben conèixer, que no ha encara gran temps que jo el viu a Tolosa quanhac vistes ab lo rei de França8, e em féu gran honor e em donà dos cavalls.

Quan lo senescalc hac açò dit, el rei se trasc son caperó del cap e dix al senescalc:

-Guardats si em coneixerets; que jo són ací lo rei d’Aragó, e si el rei d’Anglaterra, o vós per ell, me podetsassegurar, jo són aparellat, ab los cent cavallers, de fer la batalla.

Quan lo senescal hac conegut lo rei, sí li volc besar la mà, mas lo rei non ho volc; e fo molt meravellat conaixí era aquí vengut, e dix-li:

-Ha, sènyer! què havets fet com sóts ací vengut? Per Déu vos prec que us en tornets e no vullats ésserdecebut per vostres enemics! Anc no em pensé que tan gran assaig gosàssets9 fer. Per Déu, anats-vos-en al pustost10 que puscats!

-No hajats paor -ço dix lo rei-. Vós me farets una carta testimonial com jo són estat al jorn emprès enBordell e al camp on la batalla se devia fer, e que vós m’avets dit que no em podets assegurar; que així com laterra degra ésser a tuit cominal11, que el rei d’Anglaterra l’ha delliurada al rei de França e al rei Carles.

Ab tant, lo rei féu venir En Gilabert de Cruï11es e el notari qui ab ell era, e el rei manà fer la carta al notariaixí com ell la li dictà. E quan lo notari hac escrita la raó, així com lo rei ho havia dit, sí cridà als cavallersfrancès qui estaven a part, lluny d’ells, per ésser testimonis de la carta; e vengren a ells aitantost12. E el notarillegí la carta que havia aquí escrita per manament del senescalc e del rei. E la carta començà així:

“Com jo, ser Joan de Grellí, governador per lo rei d’Anglaterra en la ciutat de Bordell, atorg e fas testimoniab aquesta pública carta a vós, senyor En Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, que fos denant mi, davant laciutat de Bordell, que vós érets aparellat ab los cent cavallers de fer la batalla ab lo rei Carles e d’atendre totesles coses qui es contenen en el compromès fet en pública carta per volentat d’amdues les parts. E jo, ser Joande Grellí, dic-vos, e us he ja dit per lletres e per missatges, que no us pusc assegurar, ne el fet no és cominal;que el rei d’Anglaterra ha manada delliurar tota la terra de Bordelès al rei de França e al rei Carles per fer llursvolentats. Encara atorg que sóts estat al camp on la batalla se devia fer, en presència de mi e d’aitals cavallersqui ab nós eren.”

Quan los quatre cavallers francès hagren oïda la carta de la qual devien ésser testimonis e foren, sí demanarenon era lo rei d’Aragó qui aital carta havia feta fer.

-Certes -ço dix lo rei-, jo són rei d’Aragó.-Certes -ço dix ser Joan de Grellí-, ben és ver; que jo el conec.Adoncs los cavallers francès se tragueren llurs caperons del cap e li volgren besar la mà, mas lo rei non ho

vo1c. Sí que estegren tots esbalaïts13 com així era vengut; que dos cavallers francès hi havia qui el coneixienmolt bé, qui l’havien vist en França e a Tolosa. E parlaren entre ells mateis e dixeren que null hom no es poriadefendere a ell, qui ab ell hagués guerra, tant era ardit e coratjós; que neguna novella hom no sabia d’ell, ans sepensava hom que fos encara en Sicília, e ell era ja vengut aquí per atendre ço que havia promès.

[...]E així anant e parlant ab lo senescalc e ab los altres, foren-se llunyats de la ciutat una llegua; e puis lo rei

pres comiat d’ells e tenc son camí vers Baiona. Sí que era ja prop de completa; que quan lo senescauc e elsaltres cavallers foren tornats en la ciutat, fo lo solei prop de la posta, e el rei fo lluny de la ciutat ben duesllegües e mija. E el senescalc cavalcà aitantost tro a l’hostal del rei de França ab los quatre cavallers francès, eparlà ab lo rei e dix-li:

-Senyer, nós havem parlat adés ab lo rei d’Aragó qui era vengut per fer la batalla e per atendre lescovinences14 qui eren empreses entre el rei Carles e ell.

Quan lo rei Felip de França oí que ells havien parlat ab lo rei d’Aragó on ell no sabia neguna novella, estectot esbalaït e meravellant e demanà:

-On és ell?-Certes -ço dix lo senescalc-, ell se’n tornà endarrer; que pot ben haver cavalcades, pus nos fom partits d’ell,

tres llegües.

[...] E quan lo rei Carles hac açò entès, fo molt irat, e muntà a cavall, e venc a l’hostal del rei de França, e parlàab ell, e ab lo senescal, e ab los altres cavallers qui ab ell eren, e ab lo notari qui la carta havia presa, e demanà-llur com era estat açò; e ells contaren-li-ho tot així com estat era.

Sí que Carles féu armar totes ses gents e el rei de França atressí, e que l’encalçassen; e n’hi hac molts quieixiren fora de la ciutat, mas la nuit fo venguda, e hagren llur consell que no hi acabarien res, que el rei era jatant adavantat e ben encavalcat, e la nuit qui era venguda, que no hi porien conseguir ne el trobarien. E així tuitdesarmaren-se e tornaren en llurs hostals.

-Certes -ço dix Carles-, aquest no és pas hom, ans és diable d’infern, del qual null hom no es pot defendremas ab lo senyal de la creu. Mas aquest és pijor, que ab senyal de creu ne de salpassa no se’n pot hom guardar;que quan hom se pensa que ell sia lluny cent jornades, ell és pres d’hom.

-Certes -ço dix lo rei de França-, vós deïts ver. Molt és rei de gran treball, e qui no dubta res a fer; e, certes,malament nos ha escarnits e gaubats.

[...] e Carles tornà-se’n a son hostal irat e plen de mal talent, com no podia venir a fi de ço que havia en corde fer al rei d’Aragó. Mas lo rei, com a prous e a savi, se’n sabé ben guardar.Glossari : 1. Bordell: Bordeus. 2. Senescalc (senescauc): senescal, majordom d’un gran senyor medieval. 3. Amèn: Pres.Subj. del verb “menar”, és a dir, amene, mene, porte, conduïsca, etc. 4. Ascona: dard, espècie de llança curta. 5. ReiCarles: Encara que per als aragonesos es tracta d’un usurpador, Desclot no li nega el títol com a rei coronat de Sicília. 6.Rasó: raó, motiu. 7. Tro: fins o fins a, és a dir, “féu una cursa fins allò on hi havia el camp de batalla”. 8. “Hac vistes ab lorei de França”: feia poc temps, Pere d’Aragó s’havia entrevistat amb el rei de França per pactar la batalla de Bordeus. 9.“tan gran assaig gossàssets”: “que us atrevíreu amb una empresa tan perillosa”. 10. Tost: aviat, és a dir, “tan aviat compugueu”. 11. Cominal: imparcial, neutral; després que el rei d’Anglaterra va lliurar Bordeus als francesos, el lloc de labatalla havia deixat de ser neutral. 12. Aitantost: ràpidament, a l’acte. 13. Esbalaïts: sorpresos, impressionats, espantats.14. Covinences: pactes.

Bernat Desclot. Crònica. Ed. 62 i “La Caixa”.

28. Guerra de Sicília: els almogàvers resisteixen l’atac dels francesos

[...] i l’almirall, que veié tota la cavalleria, que eren ben bé set-cets homes a cavall, de francesos, se sentícontrariat. Però s’encomanà a Déu, féu reunir la seua gent i va atacar tan esforçadament, que els féu tornararrere envers la ciutat, de manera que els va fer recular cap al pont de Brindisi1. I, aquí hauríeu d’haver vistquins fets d’armes de cavallers, dins i fora!I els almogàvers2, que veieren aquesta gentada i que els francesos venien tan forts, van trossejar llances, despréses van posar entre ells i començaren a esbudellar cavalls i a matar cavallers. Què us diré? Que el pont elsllevaren. Així, se’n van entrar mesclats amb ells, excepte l’almirall a qui mataren el cavall. I en intentar alçarl’almirall, hauríeu d’haver vist quins colps de dards3 i de llances dels catalans i dels francesos, i quins colps debordons4.Què us diré? A despit d’ells, alçaren l’almirall, i un cavaller seu posà peu a terra i li donà el cavall. I quanl’almirall va muntar, llavors hauríeu d’haver vist quins esforços!; [...]Glossari :1. Brindisi: ciutat de Sicília. El rei Pere II d’Aragó (casat amb Constança, infanta de Sicília) està en guerra contra Françapel domini d’aquesta illa. 2. Almogàvers: soldats de fortuna, mercenaris, al servei de la corona d’Aragó. Foren moltfamosos pel seu valor en batalla i la seua ferocitat. Atacaven al crit de “Desperta ferro!” 3. Dards: fletxes; o també, llancescurtes per a lluitar cos a cos. Era una arma típica dels almogàvers. Fixa’t que el text diu que “van trossejar llances”, sensdubte per convertir-les en la grandària d’un dard per lluitar en distàncies curtes. 4. Bordons: espases lleugeres per a lluitaren distàncies curtes.

Ramon Muntaner. Crònica. Ed. 62 i La Caixa. Text actualitzat.

29. Campanya dels almogàvers a Grècia: el valor d’un cavaller alà

Que he de contar-vos què s’esdevingué a un cavaller alà1 que fugia amb sa muller, ell amb un bon cavall i samuller amb un altre. I tres homes a cavall dels nostres els anaven al darrere.Què us diré? El cavall de la dona flaquejava, i ell, amb l’espasa de pla, li donava, fins que a la fi, els nostrescavallers els acaçaren. I el cavaller, que veié que l’acaçaven i que la dona havia de caure a les seves mans, tornàcap a ella, la va abraçar i besar, i quan ho hagué fet, li donà tal cop d’espasa pel coll que li tallà el cap. I quanaçò hagué fet, tornà sobre els nostres homes a cavall, els quals ja prenien el cavall de la dona, i amb l’espasa vadonar tal cop a un d’aquells que tenia per nom Guillem de Bellver, que el braç sinistre li va tallar d’un cop icaigué en terra mort. I els altres dos, que veieren açò, anaren cap a ell, i ell cap a ells; l’un tenia per nom ArnauMiró, adalill2, que era un bon home d’armes; i l’altre, en Bernat de Ventaiola.Què us diré? Que us faig saber que no es volgué separar del cos de la dona fins que l’hagueren fet a miques. Iell vengué tan cara la seva pell, que matà aquell Guillem de Bellver i ferí els altres dos greument.I així podeu veure com morí com a bon cavaller, i que amb dolor feia el que havia fet.Glossari :1. Alà: individu d’un poble nòmada i guerrer d’Àsia. Lluitaven al costat dels turcs quan aquest van envair Grècia. 2.Adalill: oficial, dirigent de l’exèrcit coneixedor del terreny i de l’enemic, guia.

Ramon Muntaner. Crònica. Ed. 62 i La Caixa. Actualització dels autors.

30. Alfons III succeeix Jaume II: l’exemple de la mata de jonc

[Aquest text és un discurs moralitzador dirigit als nobles senyors “oïdors” de la crònica. Muntaneral·ludeix constantment al fet que els successius testaments reials, des de Jaume I, pretenien repartir elsregnes entre els prínceps hereus d’Aragó, mantenint alhora la unitat d’aquests regnes. Per això,insisteix que el rei de Mallorca i el de Sicília deuen vassallatge al rei d’Aragó, de València i deCatalunya. L’autor insisteix en aquest en aquesta clàusula testamentària que va permetre el dominimediterrani i mantindre a ratlla els veïns castellans, francesos, musulmans i genovesos.]

Per què cascun se deu esforçar que faça bé, que Déus lo veu.

E així és mester que d’aquí avant lo senyor rei N’Anfós, rei d’Aragó, e de València e de Sardenya, e comte deBarcelona e d’Urgell, fill seu, s’esforç que faça molt de bé, que tal espill ha haüt del dit senyor rei son pare. Eell ha haüt tal començament, que de bé en mellor vagen sos afers; e sí faran, si a Déu plau. E que així con ésserdeu, sia pare e governador1 a sos germans e a ses germanes, e que li membre2 que fills de reis ne de reines nosón en el món que sien nats de mellor pare ne de mellor mare que ells són, e que són tots eixits d’un ventre. E,així mateix, sia sa mercè que li vaja al cor que sostenga lo senyor rei Frederic, son avoncle3, e sos fills, qui sónsos cosins germans de dues parts4, que el senyal reial seu qui reig5 Sicília no jaquesca deperir6 per neguna res;que mentre a Déu e a ell plàcia, aquella casa estarà ferma e segura, a honor de Déu, e d’ell e de tot son llinatge,e a gran profit de tots sos sotsmesos.

E pot fer compte que ell és rei d’Aragon e de València, e de Sardenya e de Còrsega, e de Mallorca e de Sicília;que si ell se vol, així és lo regne de Mallorca a son manament con és lo regne d’Aragon, e així mateix lo regnede Sicília; que de tot és ell cap e major7. E mentre que a ell plàcia que aquells regnes haja e tenga per cosa suapròpria, e el senyor rei de Mallorca e el senyor rei de Sicília sien d’una volentat e d’una valença, així con ésserdeuen, poden fer compte que seran sobirans a tots los reis del món e prínceps, així de crestians con de sarraïns,e totes les comunes; e si era contrari, ço que Déus no vulla, que entre ells hagués departiment8, fets compte queab la un confondria hom l’altre. Per què és mester que el senyor rei d’Aragó, N’Anfós, que li vaja lo cor en ço;que tota la fermetat e la unitat està en Déu e en ell, qui és cap e major de tot; e plàcia-li que li vaja lo cor alproverbi que diu lo català: que “no són tots amics aquells qui rien a hom”. E així la casa de Mallorca e deSicília, qui porten lo seu senyal e ab aquell han a viure e a morir, reja9 e mantenga contra tots los hòmens delmón. E males gents no metessen àls en son cor; e membre-li de l’eiximpli de la mata de jonc, que en ells ha lloca recordar. Déus per la sua mercè li dó cor e volentat, e los dó a tots compliment de la sua gràcia. Amén.

E si negun me demana: “En Muntaner, quin és l’eiximpli de la mata del jonc?”, jo li respon que la mata del joncha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems10, dic-vos quedeu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llevats la corda,de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tresreis, que si entre ells havia devision neguna ne discordia, ço que Déus no vulla, fets compte que han de talsveïns que pensarien de consumar la un ab l’altre11. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que mentretots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots tempssobirans a llurs enemics.

Glossari : 1. Pare e governador: que es comporte com un autèntic cap de la família reial que inclou els reis de Sicília i de

Mallorca. 2. Membre: recorde. 3. Avoncle: oncle. Frederic II de Sicília era germà de Jaume II i, per tant, oncle d’Alfons III.4. Cosins germans de dues parts: Jaume II i Frederic II s’havien casat amb dues germanes, Blanca i Elionor d’Anjou. 5.Reig: regna, governa. 6. No jaquesca deperir: no deixe morir, no deixe extingir. 7. Cap e major: cap de la unió d’aquestsregnes regits per membres de la mateixa família (veg. 1). 8. Departiment: separació. 9. Reja: regne, regisca. 10. Ensems:junts. 11. Han de tals veïns ... la un ab l’altre: “Tenen veïns (enemics) que pensarien d’apoderar-se dels territoris”.

Ramon Muntaner. Crònica. Ed. 62 i La Caixa.

Pere III el Cerimoniós : Crònica

31. Aliances matrimonials de la família reial

Aprés, nós, sabent la mort del dit rei Frederic de Sicília, cunyat e gendre nostre, e sabent que els dits baronscontractaven, sens nostre consentiment, matrimoni de la dita infanta ab lo comte de Virtut, trametemambaixada a aquells dits barons per desenganar-los, que es guardassen de fer matrimoni de la dita infanta, comno es pertangués a ells, mas a nós qui érem son avi, e lo regne tenguessen per nós, a qui es pertanyia de dret,per virtut del testament del rei Frederic lo Vell. E los nostres ambaixadors monstraren-los transllat autèntic dela clàusula [hereditària] del dit testament1; los quals barons no volgueren obeir, per què los nostresambaixadors se’n tornaren, reportant-nos resposta de contradicció. Per la qual raó nós, essent molt indignats,emprenguem de passar personalment en lo dit regne, e solemnement posam nòstron estendard, cridant lopassatge. E feent l’estol, fem pendre [per muller] al dit nostre primogènit, duc Joan de Girona, la filla del comted’Armanyac apellada Mata, molt bona e honesta dona, de la qual procreà una filla, apellada Joana; la qualduquessa, nora nostra, visqué poc temps, la qual per sa bondat fo molt planta2 per nós e per la terra.Més avant fem fer noces al nostre fill menor, l’Infant don Martí, ab la filla qui era romasa3 del comte de Luna,qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estatsesposats en poquesa4.En lo temps que la guerra de Castella durà, lo rei don Enric5, estant comte de Trastàmara, comanà son fill a nós,apellat infant don Joan qui el tenguem com a nostre fill, lo qual, estant en nostra Cort, desijà molt haver permuller la infanta dona Elionor, filla nostra e de la reina dona Elionor, siciliana, muller nostra, qui llavors vivia,car al dit infant plagué molt a l’ull, per ço com la dita infanta era molt bella creatura. E essents lo dit rei donEnric e son fill, lo dit infant, en Castella, lo fill requeria lo pare que li feés dar per muller la dita infanta donaElionor. Per la qual raó lo dit rei de Castella ne féu missatgeria a nós, qui lo haguérem a fer volenter6, masperquè a la dita reina, muller nostra, e mare de la dita infanta, no plaïa, per ço com la Casa nostra d’Aragóhavia haüt molt d’afany e dan per lo dit rei don Enric, majorment que se’n fos empobrida, volia-li gran mal, e,com ne oïa parlar, se’m regirava e no ho volgué consentir e nós complaure-li no ho fem.Glossari : 1. Clàusula del dit testament: Mort el rei de Sicília, pertocava al rei d’Aragó, com a cap de la unió que formavenSicília, Mallora i Aragó (amb València i Catalunya), decidir sobre els afers dinàstics de la família reial. 2. Molt planta:molt plorada. 3. Era romasa: Havia quedat. 4. Esposats en poquesa: Casats en edat infantil. 5. Enric de Trastàmara:germanastre del rei de Castella, Pedro el Cruel. El va succeir després de donar-li mort amb les seues pròpies mans. 6. Fervolenter: Hi vam accedir de gust (malgrat la fèrria oposició d’Elionor de Sicília, mare de la infanta i segona esposa delCerimoniós).

Pere III. Crònica. Ed. 62 i ORBIS.

32. Pere el Cerimoniós combat i reprimeix la Unió de València[Pere el Cerimoniós explica, amb la solemnitat que el caracteritza, un dels episodis més cruels del seuregnat: la victòria i la repressió contra els nobles que es van unir per aconseguir nous privilegis endetriment del poder reial. El Ceriminiós, reunit amb els nobles, cedia inicialment; després,s’allunyava del lloc on havia celebrat corts, reunia els seus partidaris i actuava de manera ferotgecontra els que n’ havien forçat la voluntat.]

En aquest quart capítol és declarat en qual manera les nostres gents dels regnes d’Aragó e de València, [..],feren contra nós unions1, les quals, per tal com proceïen de gran injustícia, e parec-ho bé a la fi, nós, ab l’ajudade nostre senyor Déus, qui és endreçador de tots aquells qui amen justícia e veritat e en Ell han ferma espe-rança, destruïm e anullam en tot, e corregim e castigam, per via ordinària e justa, molts d’aquells qui les haviencomençades e tort2 hi tenien, segons que llargament en lo present quart capítol és recitat e escrit. [...]Partim de Barcelona e anam-nos-en a València, e la reina, nostra muller, ana-se’n a Poblet, per tal com eraprenys3 e no pogra soferir lo treball ne l’afany del camí vers València. [...]... los conservadors de la dita Unió tractaven contínuament ab alguns de la ciutat sobre diverses actes tocant laUnió, forçants e destrenyents tots los llocs del regne que jurassen la Unió, salvant Xàtiva e Borriana4, qui

consentir no hi volgren. Feren encara ordinacions que els oficials nostres qui eren de Rosselló e de Mallorquesfossen de llurs oficis foragitats5. Ordenaren, encara, que, en regne de València, hagués un oficial qui fos apellatJustícia de València, així com és en Aragó, e que hagués aquell mateix poder en regne de València que haJustícia d’Aragó en lo regne d’Aragó. E feren governador l’infant En Ferrando6. E totes aquestes coses loshaguem lladoncs atorgar, car no hi podíem àls fer, comanant-ho a Déu qui per sa bonea hi proveí, segons queper avant se segueix. [...]E, com nós volguem partir, fo feta una crida de part dels conservadors7 que nengun hom gosàs traure cavalls deregne de València. E, de continent, foren a nós tots los cavallers e fills de cavallers e oficials nostres qui se’ndevien anar ab nós vers les parts d’Aragó, e suplicaren-nos que féssem revocar la dita crida. E, finalment, no hipoguem àls acabar sinó que en trasquessen8 aquells cavalls que hi havien meses com hi entraren ab nós; car losconservadors al·legaven que ells eren en frontera de moros e de Castella, e no era ops que els cavalls isquessendel dit regne, e atribuïen-ho a servei nostre e al del defeniment del regne9. E, de continent, nós isquem de laciutat e dreçam nostre camí vers les parts de Terol. [...]Tenint nostre camí, veem que don Pedro d’Eixerica ab gran colp de gent feia lo camí del raval de Sent Joan, edon Llop de Luna feia lo camí de l’Eixerea ab molta altra gent. E nós, dubtants que gran dan no se’n seguís,tramentem10 certes persones ab grans manaments als dessús dits11 nobles, que fessen lo camí del nostre reial12, eaixí ho feren. E, tantost com hi foren, pujaren en les torres del dit reial les banderes del castellà d’Amposta edel maestre de Montesa e dels dits don Pedro d’Eixèrica e de don Llop de Luna. E, aprés poc, vinguem nós enla reassaga13 e fem muntar la nostra bandera en la pus alta torre del dit reial, e fem totes nostres hosts14 albergardel nostre reial tro fins a la Saidia, exceptat la host de Terol que fem albergar dins lo nostre reial. Mas la nostragent discorrien tota la horta de la ciutat e les alqueries que eren plenes de viandes, que no havien fretura15 deres. E la ciutat veent que la ira de Déu los era venguda dessús per llur gran colpa, tenc tots los portals de la ciu-tat tancats, que no en gosava eixir persona.[...]És ver que nós, per la gran rebel·lió que ens havien feta los de la ciutat, érem d’enteniment que la ciutat foscremada e destruïda e arada de sal, per tal manera que jamés persona no hi habitàs. Mas alguns, e gran res denostre Consell, nos ho desconsellaren, que per res no fos, assignant-nos-hi tres raons especials. La una que perlos criminosos no devien ésser condemnats los justs, parlant de les ciutats de Sodoma e de Gomorra a les qualsDéus hagra perdonat si deu justs s’hi fossen trobats. E era cert que molts dels habitadors de València foren ennostre servei, no tement perdició de béns qui havien. L’altra fo que la ciutat de València en temps passat haviafets grans e assenyalats serveis a nostres predecessors e a nós, de què raó era que hi haguéssem nostre esguard.La terça, que, si aital ciutat se destrouís, nós minvaríem molt nostra Corona, com no ha rei de cristians que hajamillors tres ciutats que nós havíem, ço es, Saragossa, València e Barcelona. E, per totes aquestes raons, nóstempram16 la ira que havíem sobre el dit poble, emperò no volguem que passàs sens algun castig. E, aprés moltsraonaments, nós perdonam a la ciutat, retengudes emperò cinc coses. La primera, que de la dita gràcia nos’alegràs17 hom mort, ans, si per los actes de la Unió eren atrobats culpables, que poguéssem confiscar los bénsllurs a nostre fisc; la segona, que no s’hi comprenguessen hòmens generosos18; la terça, hòmens de Casa nostra;la quarta, certes persones nomenades de les quals n’haguem alguns, de qui fem justícia corporal19; la quinta,que tots quants privilegis la ciutat havia, vinguessen a nostra mà, e que els lleixàssem aquells que a nós plauria,així com de fet se féu, que alguns los en tolguem de tot e altres ne corregim e altres los lleixam.Finats20 los dits afers, nós entram en la ciutat poderosa ab la gent que encara teníem a sou, e fom en la seu21,feen reverència a nostre senyor Déus e gràcies, com havíem per justícia la dita ciutat cobrada. [...] E d’aquelldia avant romàs22 la ciutat en amor e en gràcia nostra.Segons que dessús és expressat, nós exceptam23 de la dita remissió certes persones nomenades, de les qualsteníem preses vint. E, ans de la festa de Nadal cinc dies, donam-los sentència en lo nostre real, en la casa baixa,prés lo postal major. [...]

E hac-n’hi alguns qui foren rossegats24 e penjats, e altres solament penjats. Dels quals n’hi hac alguns, així comho mereixien, als quals fo donat a beure del metall de la campana de la Unió que havien feta, la qual estava enla sala de la casa del Consell de la ciutat, qui és prop la seu. E, com aquesta campana repicava, los conservadorsde la Unió e tots los altres, qui eren diputats als actes d’aquella, se justaven de continent25. Per què fo justa cosaque aquells que l’havien feta fer beguessen de la licor d’aquella, com fon fusa.

Glossari : 1. Unions: associacions polítiques de nobles (“barons, cavallers e órdens”) que reivindicaven drets de classeenfront, això sí, disfressats de drets territorials. 2. Tort hi tenien: hi actuaven injustament. 3. Prenys: embarassada. 4. Xàtivae Borriana: els nobles de la Unió obligaven a formar-ne part (“forçants e destrenyents”), però els d’aquestes ciutats s’hinegaren i es mantengueren fidels al rei. 5. Foragitats: expulsats, deposats dels càrrecs. 6. L’infant En Ferrando:germanastre de Pere el Cerimoniós i fill del segon matrimoni d’Alfons III amb Elionor de Castella, la qual va aconseguirinicialment que el seu marit fera donació d’alguns territoris del sud valencià en favor del seu fill (veg. text 10 a la pàgina66, segona unitat, del llibre de text). Encara que no ho va aconseguir, Pere III sempre mantengué relacions molt tenses ambla seva madrastra i, especialment, amb l’infant Ferran, sempre intrigant, bé amb els nobles valencians (com és ara el cas),bé amb el seu cosí, el rei de Castella (Pere I el Cruel). 7. Conservadors: partidaris de la Unió. 8. Trasquessen: tragueren. 9.

Defeniment del regne: Els partidaris de la Unió no volien permetre que el rei abandonara València amb tots els seuspartidaris amb l’excusa que necessitaven soldats per defensar-se de possibles atacs dels castellans i dels musulmans delsud. 10. Trametem: trametérem, enviàrem. 11. Dessús dits: als nobles abans esmentats (Pedro de Xèrica i Llop de Luna).12. Nostre reial: residència del rei, castell o palau. 13. Reassaga: rerassaga, reraguarda, part endarrerida d’un exèrcit. 14.Hosts: exèrcits. 15. Fretura: no passaven necessitats. 16. Nós tempram: ens vam aplacar. 17. S’alegràs: no es beneficiara.18. Generosos: col·laboracionistes amb la Unió. 19. Fem justícia corporal: vam executar. 20: Finats: acabats. 21. Seu:catedral, seu episcopal. 22: Romàs: romangué, va quedar. 23. Exeptam de la dita remissió: implicats en la Unió que noforen indultats, això és, foren castigats. 24. Rossegats: pena de mort que consistia a fer anar fregant per terra una personalligada a una bèstia (normalment un cavall) o vehicle en moviment. Si el reu no moria de resultes del castic, se’l penjava,cremava o esquarterava. 25. Se justaven de continent: es reunien a l’acte. Els partidaris de la Unió havien construït unacampana que els avisava per reunir-se. Pere III la va fer fondre i en va fer beure el líquid a alguns dirigents de la Unió.

Pere III. Crònica. Ed. 62 i ORBIS.

Primers textos religiosos

Anònim : Homilies d’Organyà (finals del segle XII)

33. Sermó

[L’anònim autor tradueix i explica un fragment (perícopa) del Nou Testament.]

«Convertimini ad me in toto corde vestro, in jejunio et fletu et plantu, et scindite corda vestra, ait Dominusomnipotens.»

Seinors, audir e entendre devem Nostre Seinor per la Sancta Scriptura, e com nos apela dolzament:-Tornad-vos a mi -zo dix Nostre Séiner- ab tot vostre cor e ab tota vostra pensa. No dix mica ab la meitad del

cor, mas ab tot lo cor; per qué quar del cor ixen totes les obres que són feites: primerament són pensades, e puxsón messes en obra.

«Quia de cor exeunt male cogitaciones.»-Del cor ixen males cogitacions, homicidis, adulteris, fornicacions, monzonges, perjuris, cobeezes, avaredes

e tots los mals del món. E per aizò dix Nostre Séiner:«Convertimini ad me in toto corde vestro».-Tornad-vos a mi, zo dix Nostre Séiner, de tot vostre cor; car si bé no·s torna om de bon cor a Nostre Seinor,

non o fara d’altra causa.Quan él dix: “de tot lo cor”, demostra que de totz sos pecadz si deu om partir; car si pren om penitencia de

sos pecatz, si·ls a feits d’om que aja mort e altres moltz, e·n reté ab si negú, pauc li val sa penitència.Així com dix: «¿Quid prodest viro si tata domus claudatur et unum relinmatur in ea foramen?»-¿Qual prod té ad om, zo dit, qui ben tanca sa casa o son castel e i laxa un trauc on éntran los laires e rauben

lo castel e la maisó? ¿Qual prod és ad om qui a pres altrui aver o per engan o per ladronici o per tolta o per falsjutgament, e pren sa penetència e no [ren] aquel aver?

Pauc prod li té aquela penitència: et él la cuide pendre e no la pren.

[...]

Extret de Martí i Castell, J. i Moran, J. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les Naus d’Empúries.

Anònim : Vides de Sants Rosselloneses (finals del segle XIII, traducció catalana de la Legenda aureade Jacobus de Voragine).

34. Martiri i execució de Sant Pau

[Sant Pau va morir decapitat en temps de Neró. La llegenda afirma que Sant Pau, després, se li va aparéixer, al’emperador, i li’n va profetitzar la mort imminent.]

[…]

Per què sent Paul fo amenat a En Neró, e quan lo vec él crida:- Tolets-lo d’anant mi, l’encantador, e degolats-lo per ço que no viva!E sent Paul li respòs dient:-Sàpies, Neró, que soferré trebals poc de temps, mes aprés eu viuré perdurablement ab lo senyor meu Jesucrist.E En Neró li dix:- Tolets-li lo cap, per ço que eu li faça conèixer que eu són rei fort e vejam si poirà viure.

Per què Sent Paul li dix:-Per ço que tu sàpies si eu viuré perdurablement, can m’hauras tolt lo cap, t’aparé viu; e adoncs tu poiràs veserque Crist és seior de la vida.E aiçò dit, sent Paul fo amenat al loc de turment. E quan fo là, los cavalers li dixeren:

-Digues-nos, Paul, qui és aquel rei vostre que tant amats e volets més morir per él que viure?E adoncs sent Paul los preicà del Regne del Cel e de la pena d’Infern. Per què éls foren convertits a Déu. Epregaren que se n’anés on se volgués; per què él los respòs:-Ja Déus no ho vula, frares, que eu fusca; no són eu fugedor, ans són eu ver cavaller de Cristo E sé eu queaquesta vida és traspassadora e que eu passaré a la vida perdurable. Mantenent ço, eu seré degolat; barons fiselspendran lo meu cors. E vosautres esgardats lo loc e venits là matí, e trobarets aquí, costa lo meu vas, En Tito een Luc orant; e quan los haurets dit que eu vos tramet a éls, éls vos bateiaran e us faran hereters del Reicelestial.

E així con él parlava, En Neró hi tramés dos cavalers qui vesessen si era degolat. On con él los volguésconvertir, éls dixeren:

-Quan tu seras mort e resucitat, adoncs creurem les paraules que dius. Mes, ara tu vin tost ab nós e recep çoque has persevit.On, con al loc de passions fos amenat, en lo partal d’Ostia, li venc una femna, qui havia nom Panti1·la, e eradiscípula de sent Paul, e, plorant, ela es comana a les sues oracions. A la qual sent Paul dix:

-Vé, Panti1·la, fila de perdurable salut, presta’m lo teu vel, e ligar-me’n he los meus uls, e enaprés eu lo’tretré.E quan sent Paul fo amenat en lo loc de la passió, él se gira vers aurient e ab les mans levades envés lo Cel eplorant, él orà, gràcies fasent a Déu. Enaprés el se ligà los uls ab lo vel de Na Plantil·la, e, sí agenolant, él estèslo col, e així él fo degolat e el cap partí’s del cors. Mantenent ab clara vou nomenà, hebraic així con solia,“Jesucrist” plus de cinc-centes vegades. E de la sua nafra ixí gran onda de leit, qui casec sobre les vestimentsdel cavaler qui el degolà; e enaprés n’ixí sang; e aparec mot gran resplendor en l’àer; e del seu cors ixí mot suauodor. E quan lo degolador li tolia lo cap, sent Paul plegà lo vel, e colec la sua sang pròpria en lo vel, e ligà-lo, élenvolopant; pus lo liurà a la femna.E quan lo cavaler so fo girat a ela, Na Plantil·la li dix:-E on havats leixat lo meu mesestre En Paul?E el cavaler li respòs:-Ve’l-te que jau fora ciutat en lo val dels batalers, e ab lo teu vel és velada la sua cara.E ela li dix:-Vec-te que ara intraren sent Pere e sent Paul, vestits de mot beles vestidures e portaven mot beles coronesresplendents en los lurs caps.

E enaprés ela los mostra lo vel mulat en la sang de sent Paul, per la qual causa se’n convertiren mots a Déu ees feren crestians.E quan En Neró ho ausí dir, mot fortament fo espaordit e d’aquela matèria él parlà mot ab los savis e ab losamics. E mentre parlaven d’aquel feit, sent Paul entrà, les portes tancades, denant En Neró dient:-Oh, emperador, vet-me aicí eu, qui són Paul, cavaler de Crist, qui és rei perdurable e no-vencedor. Ara potscreire que no són mort, e que són viu; mes tu, mesquí, moràs a mort perdurable, per ço cor tu has morts lossants de Déu (...).

Antoni Comas. Antologia de la literatura catalana. Ed. Fundació Mediterrània.

Literatura didàctica, religiosa i moralitzant

Ramon Llull (Mallorca, 1232-1316?)

Fèlix o Llibre de Meravelles.

35. Sobre la formació i l’educació dels prínceps[El text ha sofert una actualització gràfica i lèxica, però conserva la sintaxi original.]- Senyor –digué Fèlix al pastor-; per quina raó el rei fa estudiar al fill major filosofia, i al fill menor faensinistrar en les armes?Respongué el pastor i digué que el rei té major necessitat de tenir saviesa natural que domini de les armes, carper la ciència natural, el rei pot conèixer Déu i la seva persona, i pot conèixer la manera segons la qual sàpiaregnar i governar si mateix i el seu poble. I com que el rei necessita hòmens ben ensinistrats en fets d’armes, el

rei feia ensinistrar el fill menor en fets d’armes, perquè sigui amb les armes guardià del fill major, que serà reidesprés de la mort de son pare. Molt va plaure a Fèlix el bon criteri del rei i dels seus fills, i desitjà que moltsreis tenguessen semblant criteri.Mentre Fèlix i el pastor parlaven, ells veieren venir el rei, que venia d’on eren els fills, els quals havia vists benadoctrinats en les ciències que aprenien. Fèlix i el pastor feren la reverència al rei, que li corresponia com a rei, iel rei saludà Fèlix i el pastor. El rei digué a Fèlix aquestes paraules:- Bell amic, quina és la raó per la qual vós m’heu fet reverència i honor? I com sabeu que jo sóc digne que vósem feu honor?- Senyor -digué Fèlix-, en una ciutat hi havia un rei que havia estat molt malcriat. Mentre que el rei passava perla plaça d’aquella ciutat, un pelegrí passava per aquella plaça, el qual pelegrí no féu al rei reverència semblant ala que els altres li feien. El rei es va irar molt contra el pelegrí, car no li havia fet la reverència així com elsaltres. Aquell pelegrí digué al rei aquestes paraules: “Dos pelegrins eixien de Jerusalem aquell dia que jo hientrava. Ambdós ploraven i es planyien per la deshonor que tot crestià pren en la possessió que els sarraïnstenen de Jerusalem, els quals sarraïns honren Mahoma, llur profeta, el qual digué que Jesucrist no és Déu.Mentre els dos pelegrins així ploraven, un dels dos digué a l’altre que sis hòmens, que són cristians, hi ha en elmón que són reis, els quals podrien donar als cristians aquella santa terra d’Ultramar, si ells volien; i aquells notenen tan gran preocupació per honrar Jesucrist com a si mateixos; e per açò no són dignes d’honor. I vós sou und’aquells reis; per açò no sou digne que hom vos faci reverència i honor”.Quan Fèlix digué aquestes paraules al rei, ell digué que el rei és digne d’honor en la mesura que Déu l’ha honratper honrar el seu honor.- I com que vós, senyor rei, eduqueu els vostres fills per honrar Déu, sou digne que hom vos faci honor.

Ramon Llull. Llibre de meravelles. Edicions 62 i “La Caixa”. Adaptació dels autors.

36. Les intrigues de la rabosa (Na Renard)

[Aprofitant una època de fam, la rabosa vol provocar tensions entre el rei lleó i els seus cortesans perquè vageneliminant-se. Així, podrà anar assolint influència i poder.]

Adoncs1 Na Renard se n’anà a un Corb, qui havia gran fam, al qual dix aquestes paraules:- Lo Lleó ha fam, e jo tractaré com aucia2 lo Bou, qui és molt gras, e bastarà a tuit3, cor4 gran bèstia és. E si

lo Lleó diu, denant5 tu, que ell ha fam, tu t’ofir6 al rei e digues-li que et menge. Mas ell no et menjarà, cor jot’excusaré a ell, e ell no eixirà de mon consell7, car tot ço que jo li consell, fa; e si jo m’ofir al rei que ell memanuc8, tu digues que jo no són9 bo a menjar, e que la mia carn és malsana.

Con10 Na Renard hac11 així adoctrinat lo Corb, ell anà al Bou, e dix-li que el rei lo volia menjar, car lo Paó lihavia dit que ell sentia en son alén12 que en breu de temps morria per malaltia. Molt hac gran paor lo Bou, e dixque vera era la paraula13 que el pagès dix al cavaller.

-E com fo això? -dix Na Renard. E lo Bou li dix aquestes paraules:-Un ric pagès desiujava honrament, e donà sa filla per muller a un cavaller qui amà la riquesa del pagès. E

l’honrament convertí14 a si la riquesa, e la riquesa no poc15 haver tan gran poder en lo pagès, que en poguéshaver honrament; mas l’honrament del cavaller tirà16 a si la riquesa del pagès, en tal manera que el pagès fopobre e no fo honrat, e lo cavaller fo ric e honrat. E adoncs lo pagès dix al cavaller que en cuidança17 decavaller e de pagès, està pobresa e treball de pagès, e honrament de cavaller. Enaixí -dix lo Bou -, en cuidançade bou e de lleó està mort de bou e sadollament18 de lleó.

Glossari :1. Adoncs: aleshores, llavors. 2. Aucia: mate. 3. Bastarà a tuit: n’hi haurà prou per a tots. 4. Cor: car, perquè. 5. Denant:davant. 6. T’ofir: ofereix-te. 7. No eixirà de mon consell: em farà cas. 8. Manuc: menge. 9. Són: sóc. 10. Con: quan. 11.Hac: hagué, va haver. 12. Alén: alé, respiració. 13: Paraula: aquí, “paràbola”, conte, exemple. 14. Convertí a si:s’esdevingué. 15. Poc: pogué. 16. Tirà a si: obtingué, s’apoderà. 17. Cuidança: condició, és propi. 18. Sadollament:satisfacció.

Ramon Llull. Llibre de les bèsties. Dins Ramon Llull. Llibre de meravelles. Ed. 62 i La Caixa.

Llibre d’Evast e Blanquerna

37. Sobre la predicació.En una gran festa s’esdevingué que un religiós havia predicat en una església on s’havia reunit gran multitud degent, per honrar la diada. Molts prohòmens acompanyaren el frare fins al monestir, perquè els altres germansveiessen que ell era honrat pels prohòmens que el seguien [...]

Mentre que el frare sentia vanaglòria per les paraules que sentia dir del seu sermó, trobaren la donajove que Evast i Aloma, per bon exemple, havien alliberat de la luxúria. Quan el frare la veié,

recordà que molt de temps havia lluitat perquè aquella dona, que amb ell es confessava, deixara depecar, i que ni les seves prèdiques ni les seves confessions no hi havien tant valgut com el bonexemple d’Evast i Aloma. Mentre que el frare reflexionava en aquest sentit, es reconegué culpablede la vanaglòria en què havia caigut, i proposà esmenar-se amb l’aplicació d’alguna penitència.Aleshores, un frare llec que l’acompanyava, demanà al frare:

- Senyor; quin sermó és més profitós: sermó de paraules, o sermó de bones obres i de bon exemple?El frare respongué:- Com que és major virtut fer bones obres, i hom hi troba major dificultat, que de dir que cal obrar bé, és

major el fruit que s’obté per bon exemple que per dir paraules; i encara no fa molt de temps que Evast iAloma, per bon exemple, han convertit una dona a castedat, la qual jo no hi podia convertir per predicar niper paraules.

Quan el frare va dir aquestes paraules es va acomiadar dels prohòmens que el volien seguir fins al monestir. Iper virtut de Déu, i pel bon exemple d’Evast i Aloma, el frare es proposà que les seves obres fossen semblants ales bones paraules dels seus sermons.

Ramon Llull. Llibre d’Evast e Blanquerna. Ed. 62 i La “Caixa”. Adaptació dels autors.

38. Del Llibre d’Amic e Amat

[Els versicles 38, 78 i 132 han estat actualitzats pels autors.]

8. Demanà l’amat a l’amic:- Has membrança de nulla cosa que t’haja guardonat, per ço cor me vols amar?Respòs:- Hoc, per ço cor entre los treballs e els plaers que em dónes, no en faç diferència.

38. Cantava i plorava l’amic cants del seu Amat, i deia que és més ràpida cosa l’amor en el cor del’amador, que el llamp en la resplendor i el tro en l’oïda; i més viva és l’aigua en el plor que en les onesdel mar; i el sospir està més a prop de l’amor que la neu de la blancor.

78. Cridà l’Amic en veu alta a les gents, i digué que l’amor els manava que amassen caminant i seient,vetlant i dormint, parlant i callant, comprant i venent, plorant i rient, en plaer i en llanguiment,guanyant i perdent; i que amassen en qualsevol cosa que fessen, car de l’Amor en tenien manament.

132. Jeia l’Amic en llit d’amor; els llençols eren de plaers, el cobertor era de llanguiments, i el coixí era deplors. I era qüestió de saber si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.

198. Tant amava l’amic son amat, que de tot ço que li deïa lo creïa, e tant lo desirava entendre, que tot çoque n’oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l’amor de l’amic estava entre creença eintel·ligència.

217. Feria l’amat lo cor de son amic ab vergues d’amor, per ço que li faés amar l’arbre d’on l’amat collí lesvergues ab què fér sos amadors; en lo qual arbre soferí mort, e llangors e deshonors per restaurar aamor los amadors que perduts havia.

224. Qüestió fo si amor era pus prop a pensament o a paciència. Solvé l’amic la qüestió, e dix queamor és engenrada en los pensaments, e és sostentada en la paciència.

Ramon Llull. Llibre d’Amic e Amat. Dins Llibre d’Evast e Blanquerna. Ed. 62 i la “Caixa”.

Arbre de Sciència39. Sobre les relacions “contra natura”.Reconta’s que una rata estava amb sa filla en un forat; i a l’altra banda hi havia una gatet menut quejugava amb una ploma. Aleshores, la rata digué a sa mare que ella volia jugar amb aquell gatet queno tenia gaire trellat, car si trellat en tengués no jugaria amb aquella ploma; i ja que no tenia trellat,no coneixeria la natural enemistat que hi ha entre els gats i les rates; i que d’altra banda, estaria bé sipodia obtenir la seva amistat, car per l’amistat podria ésser que el gatet, quan fos gran, no li fera mali que li deixara menjar blat, ja que el gat no en menja. Respongué la rata a sa filla i li digué [...]:- Filla –digué la rata-, reconta’s que un burgès, que tenia una filla menuda, matà un cavaller, quetenia un fill menut. S’acordà que es concertara matrimoni entre el fill del cavaller i la filla del burgès,per tal que els amics del cavaller i del burgès tenguessen pau. Aleshores, quan el burgès volgué donarsa filla a aquell fill del cavaller, la muller del burgès digué a son marit aquestes paraules:-Reconta’s que el cavall i el lleó es juntaren i decidiren anar en romeria. I el cavall demanà sitrobaria pel camí herba amb què es pogués alimentar, car sense menjar no podia anar-hi; i el lleó

digué que anaren en nom de Déu, que no li calia demanar de vianda, car Déu li’n donaria. I llavors,quan el cavall considerà que el lleó no tenia ànsia de vianda, pensà que el lleó, que no menjava herba,si no trobava què menjar, mataria el seu company i se’l menjaria, ja que entre les bèsties és majornecessitat de menjar que la companyia conservar. Aleshores, el cavall no volgué anar en romeria ambel lleó ni estar en la seva companyia, per evitar que hi hagués problemes entre ells dos.Aleshores, el burgès no volgué fer el matrimoni, car els cavallers són orgullosos i viuen d’honors i noperdonen greuges, de manera que de res no serveix la seva companyia.

Ramon Llull. Arbre de Sciència. Dins Obres essencials. Ed. Selecta. Actualització dels autors.

Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409)

Lo Crestià

40. Com cal comportar-se a taula

[El text ha sofert una actualització gràfica i lèxica, però conserva la sintaxi original.]

El primer punt, doncs, consisteix a saber compondre si mateix. La composició de l’home que ve amenjar és que primerament, a hora de menjar, ans que es pose en taula, que adore Déu, fent-li gràciesquan el crida a la refecció corporal; i, després, que vaja a la privada, car li resulta molt sa i profitósen aquell temps tenir el ventre porgat, i ajuda molt a conservar honestedat contra lletges ventositatsque es podrien seguir en taula. Després, s’ha de rentar les mans. [...]Mai en taula no et vulgues furgar les dents ni les ungles, ni ensenyar res que pugui l’altre provocar omoure a fàstic o a vòmit. Ni, per aquesta mateixa raó, has de parlar de coses lletges, així com de femsni de lavatives ni de malalties lletges, ni d’hòmens penjats i sentenciats, ni de res que pugui l’altreprovocar a fàstic o a vòmit. Els hòmens honests, quan mengen, no obren la boca, així com s’ha dit,car badant la boca en menjant, per força han d’ensenyar el que tenen dins la boca i el que masteguen,cosa que podria provocar arcades a l’altre.

Francesc Eiximenis. Lo crestià. Ed. 62 i la “Caixa”. Barcelona. Adaptació dels autors.

41. El corb i la rabosaConta el fabulari que el corb estava dalt d’un arbre amb un formatge en el bec, el qual formatge haviafurtat; i passà per davall la guineu, i pensà que si podia fer que el corb badàs el bec, el formatgecauria i així ella podria menjar-se’l. I es va posar al peu de l’arbre i va començar a lloar el corb,dient-li en veu alta:- Oh, ocell meravellós. Oh, ocell gloriós, millor fet que tot altre! La quantitat del qual és notable i la qualitat

luxosa; el qual desitja veure tot ull i posseir-lo tota gran senyoria! Oh, Déu! I qui no desitjaria veure aquestaalta criatura, la veu del qual adelita tot pensament? Car ni hi ha cadernera, ni calandri, ni papagall que espuga comparar amb el seu parlar, ni amb el seu cantar ni amb el seu cridar. Doncs, ocell beneït, com que tantagràcia t’ha fet Déu, alegra amb la teua veu angelical, perquè me’n vaja alegre; i senten, si et plau, les meuesorelles el preciós cant de la teua melodia i de la teua veu.

I diu aquí que el corb, que va sentir d’ell tantes meravelles, va voler presumir i donar plaer. Va voler satisfer laguineu, que així l’havia lloat, i badà la boca, cridant alt; i li caigué el formatge a terra. I llavors la guineu el vaagafar i se’l va menjar davant d’ell. I quan se’l va menjar, va mirar el corb i li va dir:- Ho entens, tu? El formatge m’he menjat. No gràcies a tu, sinó a la meua bona astúcia, que te l’he sabut

sostraure.Després li digué:- Ara, dolent, com pots pensar que et diguera de veres el que t’he dit, si ets el més lleig, i horrorós i desgraciat

ocell del món, que tens pitjor veu que l’ase i tens color de diable, que mai no vius sinó de robatoris i de carnpodrida? Roman en mal punt, car dolent ets i dolent seràs sempre.

Francesc Eiximenis. Exemples i faules. Versió actualitzada a cura de Lluís-Anton Baulenas.

42. Sobre la valentia.Un jove va interrogar un delinqüent on li havien fet aquella carícia que duia a la cara. El malandrí va respondreque li l’havien feta per plantar cara i no fugir. Respongué el jove que qui li havia deixat una cicatriu tan gran ala galta havia estat encara més valent. I això va respondre el malandrí:- És que ho saps, tu, el que jo vaig fer-li, a ell?- No; però el que sí sap tothom és que portes un bell llagostí a la cara. Sens dubte, t’hauria valgut més fugir.- Com pots ser tan neci? -va dir el malandrí-. Hi ha res al món més vergonyós que fugir?

- Sí, ja que més vergonyós és haver de dur per sempre el senyal d’haver patit ofensa que no el d’haver-lainfligit. Així com tu presumeixes molt de valent però portes el senyal dels vençuts i dels que fugen.

Francesc Eiximenis. Exemples i faules. Versió actualitzada a cura de Lluís-Anton Baulenas.

Sant Vicent Ferrer (València, 1350 - Bretanya, 1429)

Sermons43. El matrimoni i la criança dels fills[…] I per què ha donat Déu mamelles a la dona? Perquè siga celler de la criatura. I així [santa Anna] va voleralletar [la verge Maria]. Us penseu, filles meues, que Déu us ha donat les mamelles per mostrar les freixures almilans, com putes? No, sinó que heu d’anar del tot tapades, llevat de les que estan criant.I la va alletar tres anys. I vegeu què us diré: per al creixement complet de la criatura dins del ventre, cal ques’hi estiga nou mesos, així mateix amb l’alletament. Si hi ha dos fadrins amb una mateixa constitució, el quemamarà tres anys bona llet tindrà més força que el que no mamarà bona llet. I per això marit i muller hand’estar tres anys sense fer ús de matrimoni.Però, tu, com ho fas? Abans que ella isca cap a missa. Ooh, que porcàs! I per això ixen lleganyoses lescriatures, etc.

DDAA. Les veus del temps. Antologia dels millors textos de la nostra literatura (I). Ed. Bromera.

44. Les dones i les romeriesAcí teniu un consell de la verge Maria: que sobretot les dones no vagen a les romeries. Quan l’altre any anaren aRoma, moltes dones hi van anar verges i en van tornar putanes. Vegeu que em va passar a mi. Jo vaig arribar aun hostal, i l’hostalera em va dir: «Oh! Quina sort que heu tingut de no haver arribat anit, que de colp vanarribar més de cent persones entre religiosos i capellans, hòmens i dones». I jo li vaig dir: «I on va dormir tantagent?». L’hostalera digué: «En aquella pallissa, tots rebolicats». «I sense llum?». «Sí». Déu em guarde, desemblant romeria! Filles meues, guardeu-vos-en! La verge Maria bé ho feia, quan feia la seua romeria senseeixir de la seua cambra. Així ho heu de fer vosaltres [...].

DDAA. Les veus del temps. Antologia dels millors textos de la nostra literatura (I). Ed. Bromera.

Literatura satírica

Anselm Turmeda (Mallorca, 1350?-Tunis, 1440?)

La disputa de l’ase

45. Superioritat de la condició humana.

Frare Anselm respon a l’ase.- Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres, fills d’Adam,som de major dignitat i noblesa que vosaltres, animals. I això per tal com mengem els animals de la terra, de la mari de l’aire [...]. I és cosa clara i certa que el menjador és més noble que no és la cosa menjada. Per la qual cosa ésmanifest que nosaltres som més nobles que vosaltres.Respon l’ase.- A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria més que tinguéssiu laboca closa que no que parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms serien els vostres senyors,car us mengen; també serien els lleons i els voltors els vostres senyors, i tots els altres animals i ocells i els peixosde la mar, car us mengen; i serien els vostres senyors els llops i els gossos i molts d’altres animals. I, que encara éspitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes, nadelles i altres, serien els vostres senyors, car tots aquests mengen lavostra carn.

Anselm Turmeda. La disputa de l’ase. Ed. Moll.

46. Del quart pecat mortal, que és ira.

[L’ase acusa els religiosos de cometre tota mena de pecats capitals i els il·lustra contes moralitzadors. Acíexplica un exemple a propòsit del pecat d’ira.]

Sapigueu, frare Anselm, que en la vostra Ciutat de Mallorca, dins el convent dels framenors, hi havia un bonhome anomenat Aimeric de Grave, el qual era de nació francesa, noble i gentilhom de vera raça, puix que eraparent acostat del comte d’Armanyac, i havia vingut al dit convent per estudiar teologia. Un dia anava per ladita ciutat, i passant pel Carrer de Mar, vegé una símia dins un paner, i la comprà per fer-ne un present al ditcomte d’Armanyac, son parent, per tal com a França no hi ha molts d’aitals animals. I havent comprat la ditasímia, no passaren “quinze dies que aquella morí. S’esdevingué, frare Anselm, que, a les follies que els fraresacostumen de fer per tal de donar-se plaer, solaç i matèria de riure, hi havia tres religiosos que volien mal al ditfrare Aimeric, i havien fet una cancó de la dita símia, que començ així:

Un plant faré tostemps, pus que frare Aimericm’ha pregat d’aiçò fer per la xímia gentil.Ai las! frare Aimeric, quina cosa farets?Per tota recompensa la xímia pagarets:E ella és morta.Lo comte pot atendre abans que hom no li porta...

¿No us recorda, frare Anselm, de la resta de la cançó? I vet aquí que els tres religiosos (el primer dels quals esdeia frare Francesc Caravall, nadiu de Morella; el segon, frare Mateu Ponc; nadiu de Pollença; el terç, frareGauteri, nadiu de Daroca) que cantaven la dita cançó; de la qual frare Aimeric en sentí un gran desplaer, icomençà a vituperar-los i a injuriar-los, tant que s’escometeren, a belles mans; i si no fos estat que el guardià,nomenat frare Jaume Florença, els comanà, per la santa obediència, que marxessin d’allà i que se n’anessin adormir, s’haurien gairebé escanyat.Després que els religiosos hagueren anat a dormir, els dits tres religiosos prengueren cadascun un gros bastó enla mà, i es posaren a l’aguait prop de les privades, on el tiraren per terra i li donaren tantes bastonades que elbon frare només en visqué cinc dies. Ara vegeu, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecatd’ira.

Anselm Turmeda. La disputa de l’ase. Ed. Moll.

Llibre de bons amonestaments

47. El poder dels diners

Vulles pendre un bos castic1:no faces brega2 ab hom ricsi tu est pobre e menic3;lo plet perdries.

Diners de tort4 fan veritat,e de jutge fan advocat;savi fan tornar l’hom orat5,pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,diners fan l’home infernale fan-lo sant celestial,segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,e vituperis6 e honors,e fan cantar preïcadors7:Beati quorum.

Diners alegren los infants�e fan cantar los capellanse los frares carmelitansa les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,e tornen lledesmes8 los bords.Si diràs “jas”9 a hòmens sords,tantost10 se giren.

Diners tornen los malalts sans;moros, jueus e crestians,lleixant a Déu e tots los sants,diners adoren.�

Diners fan vui al món lo joc,e fan honor a molt badoc;a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornarpapa de Roma.

Glossari : 1. Castic: consell. 2. Brega: baralla, plet. 3. Menic: menut, miserable. 4. Tort: mentida, error. 5. Orat: boig,babau. 6. Vituperis: infàmia, acte o paraules infamants. 7. Preïcadors: predicadors; frares dominicans (com Sant VicentFerrer), que es dedicaven a predicar les masses, solien fer d’inquisidors i eren enemics dels franciscans (com AnselmTurmeda). 8. Lledesmes: legítims o legitimats. Els nobles solien tindre fills bords i, de vegades, amb diners, els legitimavenperquè els poguessen heretar. 9. Jas: nyas (imperatiu col·loquial), pren. 10. Tantost: ràpidament.

Anselm Turmeda. Llibre de Bons Amonestaments. Dins B. Metge i A. Turmeda. Obres menors. Ed. Barcino.�

Cobles de la divisió del Regne de Mallorques

48. Queixes de l’illa de Mallorca

[Turmeda construeix un llarg poema al·legòric en què Mallorca, personificada, demana a l’autor sobre lescauses que tot vaja tan malament a l’Illa. Turmeda, ja convertit a l’Islam, en responsabilitza la reconquesta.]

[...]prop la cadira reial,tota ella entretallada,d’una peça de coralmestrívolment laborada;en la qual viu1 assentadauna dona molt plasent2;segons són capteniment3

regina coronada.[...]

Espès4 e molt sovent5

per plorar los ulls se torca.“Qui sóts vós, dona plasenta qui el cor se desconhorta?”“Vei enveja qui aporta6

mos fills e perdició.Si volets saber qui só,Són7 la Illa de Mallorca.

[...]Mos fills desobedientsals estranys m’han subjugada.Per los llurs mals regimentsconcòrdia han gitada8,e fortment l’han avilada9

del regne, ab deshonor;e sa germana amorab trompes10 l’han bandejada11.

[...]No em sé per quina raólos meus fills m’han avorrida,ne per què divisióentre ells és establida.Si ma gent era unidaviurien segurament.Lloar me puix a la gentque de tots béns són fornida12.

[...]- Frare Anselm, o fill car!O de les tres lletres13 mestre!Lo morisc vos és tot clare en l’hebraic sóts molt destre.¿E què atrobats en lletraque en sia ocasió,d’aquesta divisióe de aquest meu gran sinestre14?- Senyora, antigament,

ans que fóssets crestiana,havia gran unimenten la vostra gent pagana,en tot lloc feien ufana15

de la llur dilecció16.Mai no fo tal unió,de migjorn a tramuntana.Glossari : 1. Viu: Vaig veure. 2. Plasent: plaent, agradable. 3. Capteniment: gest (preocupat), semblança. 4. Espés: en granquantitat (de temps), freqüentment. 5. Sovent: sovint, freqüentment. 6. Aporta: Porta, duu. 7. Són: sóc (primera persona). 8.Han gitada: han expulsat, han foragitat. 9. Han avilada: han envilit. 10. Trompes: mentides. 11. Han bandejada: han deixatde banda, han oblidat. 12. “Lloar ... fornida”: “Puc donar-me per satisfeta amb la riquesa que em procura la meua gent”. 13.Les tres lletres: coneixedor de les tres llengües (i doctrines) revelades, és a dir, llatí, àrab i hebreu. 14. Sinestre: desgràcia.15. Feien ufana: presumien. 16. Dilecció: afecte.

Anselm Turmeda. Cobles de la divisió del Regne de Mallorca. Dins Metge i Turmeda. Obres menors. Ed. Barcino.�

La Cancelleria Reial

Textos administratius

49. Carta de Bernat Metge en nom de Joan 1 als consellers de Barcelona demanant la institució dels JocsFlorals (19 de febrer del 1396)

[Per evitar que els nobles, ociosos i avorrits, dediquen el temps a intrigues i lluites intestines, Joan I elCaçador vol reinstaurar els certàmens poètics de tradició trobadoresca (Corts d’amor, Consistoris, JocsFlorals, etc.).]

Lo rey.Pròmens: entre les altres bones ordinacions que·n cascuna notable ciutat deuen esser, si es una, ço és, que siedonada occasió que·1s hòmens de cascuna edat, specialment aquells qui viuen de lurs rendes e patrimoni, nostiguen ociosos1, los quals en res no poden esser tant inclinats a lunyar-se de ociositat, com ab conseguir cosesprofitoses e plasents.Com, donchs, aquestes dues coses ab res no puxen tan fàcilment aconseguir, com ab alcuna sciència, deu esserdonat loch que molts haien occasió de trabalIar en aquella, e maiorment quant sens gran mesió e traball se potaconseguir, axí com és la gaya sciència2, la qual poden convinentment saber homes il·lustrats e en aquellaadelitar-se e moItes vegades aconseguir-ne profit, car és fundada en rectòrica per la qual mesclada ab saviesa,car en altre manera fort poch val, se haia seguit gran honor e profit a moltes universitats e persones singulars enlo mon, segons que·ls libres istorials3 testifiquen e experiència cascun jorn ho mostra.Moguts, donchs, per aquesta consideració e havents a memòria la bella festa que 1’any passat fes a honor de ladita gaya sciènda, la qual festa fo dispositiva a squivar4 ociositat e a entendre e·n sàviament e ornada dictar5,pregam-vos, ab affecció, que, continuant ço que bé havets començat, donets6 obra ab acabament, que·n l’anypresent se faça en aquesta ciutat semblant festa, e per consegüent en los anys esdevenidors, donant semblantsjoyes que l’any passat foren donades als trobadors qui per lur sciència e bon enginy mils7 les merexeran. E seràcosa a nós fort8 plasent, e que tornarà en gran honor d’aqueixa ciutat.Dada en Perpenyà, sots nostre segell secret, a XIX dies de febrer de l’any MCCCXCVI.Rex Johannes.Dirigitur consiliaris et probis hominibus civitatis Barchinone. Dominus rex mandavit mihi Bernardo Medici9.Glossari : 1. Aquells qui ... ociosos: El rei pensa en nobles, rics i poderosos, que no treballen i necessiten en què ocupar eltemps. 2. Gaya Sciència: l’art poètica, l’art de trobar. 3. Libres istorials: llibres d’història, cròniques. 4. Fo dispositiva asquivar: es va disposar (tenia per objecte) evitar. 5. Sàviament e ornada dictar: compondre versos de forma intel·ligent ielegant. 6. Donets: doneu. 7. Mils: millor, més. 8. Fort: Molt. 9. Dirigitur ... Medici: Adreçada als consellers i prohòmensde la ciutat de Barcelona. El senyor rei m’ha ordenat [escriure-la], a mi, Bernat Metge.

Extret de Martí i Castell, J. i Moran, J. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les Naus d’Empúries.

50. Proposició del rei Martí a les corts de Perpinyà (26 de gener del 1406)[El discurs de Martí l’Humà està ple de referències religioses, però també a la cultura clàssica.]Bona gent.Nós, volents seguir la manera antiga e acostumada per nostres predecessors, qui en lo principi de llurs cortsacostumen de dir algunes coses per edificació de llurs pobles, havem proposat de parlar de la glòria delprincipat de Catalunya.E pensants en açò, ocórrec-nos un dit de Isaïes, qui diu: Clama. Quid clamabo? Omnis caro fenum et omnisgloria eius quasi flos agri. Exsicatum est fenum et cecidit flos (Isaie, XL). Nostre Senyor dix al profeta:“Crida. Dix lo profeta: Que cridaré? Respòs nostre Senyor: Crida que tota carn és fe, e tota la glòria és així coma flor del camp, en la qual secat és lo fe e caigué la flor”.Per què nós, veent que nostre senyor Déu havia en tan poca reputació la glòria mundanal, no sabíem de què usparlàssem, sinó que estant en aquest pensament, venc-nos entre mans un dit d’un sant doctor molt solemne eaprovat de santa mare Esgleia, que hom apella1 sant Seduli (De Carmine Pascali), qui en lo primer llibre seunos dóna regla e motiu al nostre dubte, dient: “E si los gentils ab gran pompa han fet llibres de llurs ficcions emil falsies, segons que diu Ovidi en lo Matamarfoseos; e si los gigants e los centaures per crueltat se faïenposar escrits de llaors2, e arcs triumfals e colones3 per memòria de llurs batalles (segons que diu SuetònioTranquil·lo, libro primo De duodecim Cesaribus); e si de coses no veres, impertinents e impossibles hanvolguda tocar la trompa de mentida per llaor de llurs amics (segons que fa Homero in Iliade); ¡què devemnosaltres fer, que som cristians e seguim la veritat, qui veem la cosa manifesta e oïm la veu divinal tot dia! ¿No

direm les gràcies que Nostre Senyor ha fetes a tots? ¿No direm les llaors d’aquells qui en mereixen? ¿Nodivulgarem los mèrits d’aquells, qui han virtuosament treballat?”[...]Per què, per conclusió de nostres paraules, vos volem dir un acte fort virtuós que el senyor rei nostre besavi féuquan tramés lo senyor rei nostre avi, son fill, en la conquesta de Sardenya. Lo qual, tinent4 la bandera nostrareial en les mans, li dix aquestes paraules: “Fill, jo us dó5 la bandera nostra antiga del principat de Catalunya, laqual ha un singular privilegi que és ops6 que guardets bé; lo qual privilegi no és ras7, falsificat, ne improvat, ansés pur e net e sens falsia e màcula8 alcuna, e bullat ab bulla9 d’or. E és aquest, ço és, que, null temps, en campon la nostra bandera reial sia estada, jamés no fo vençuda ni desbaratada; e açò per singular gràcia de nostresenyor Déu e per la gran feeltat e natura1esa de nostres sotsmeses10 “.E per aquesta raó podem atribuir a vosaltres ço que dix Július Cèsar, vinent de la conquesta d’Alamanya, alsseus sotsmeses: “¡Alçats11, alçats les vostres banderes, car dignes sots d’haver la senyoria de Roma!”; així horecita Lucà en lo primer llibre seu de les batalles. Bé, doncs, podem dir a vosaltres: “¡Alçats, alçats les vostresbanderes, car dignes sots de posseir lo principat de Catalunya!”. E ací és verificada la parau1a per nóscomençada, en què havem dit a vosaltres: Gloriosa dicta sunt de te, ço és: “glorioses coses són dites de tu”.Per què nós, considerants12 que ha llong temps que en lo principat de Catalunya no ha haüdes corts particulars,ni han pogut proveir a les necessitats del dit principat, havem convocat la present cort per ço que si torts13 nigreuges s’hi són fets, així per lo senyor rei nostre pare14 e per lo senyor rei nostre frare15, de gloriosa memòria,com per nós o oficials nostres, puixam aquells tornar a degut estament, e fer-hi la justícia que es pertany;pregants a vosaltres que així com la vostra gran liberalitat havets en nostres predecessors espendida16, així versnós sia per vosaltres liberalment demostrada.E plàcia a nostre senyor Déu que ell nos dó tanta de gràcia que us puixam regir per tal forma que sia servir eglòria sua e benefici de vosaltres, en guisa que deçà17 merescam la sua gràcia e dellà18 la sua glòria. Amén.Glossari : 1. Apella: es diu, té per nom. 2. Llaors: lloances, elogis. 3. Colones per memòria: columnes commemoratives. 4.Tinent: sostenint. 5. Dó: don. 6. És ops: Cal que guardeu (conserveu). 7. Ras: poca cosa. 8. Màcula: taca. 9. Bullat ab bullad’or: veritable, autentificat. 10. Sotmeses: súbdits. 11. Alçats!: Alceu!. 12. Considerants: considerant (influència del’ablatiu absolut llatí). 13. Torts: injustícies. 14. Nostre pare: es refereix a Pere el Cerimoniós. 15. Nostre frare: es refereixa Joan el Caçador, germà de Martí l’Humà. 16. Havets ... espendida: heu repartit, heu donat. 17. Deçà: aquí. 18. Dellà:allà.

Extret de Martí i Castell, J. i Moran, J. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les Naus d’Empúries.

Literatura humanística

Fra Antoni Canals (València, 1352-1419)

51. Sobre lectures edificantsLa segona cosa que m’ha mogut a expondre lo dit llibre és per informar vostra devoció1 de quina forma

devets servar2 a llegir los llibres, car diverses vegades vos he trobant llegint3 en la Bíblia vulgaritzada. E per lapresent informació m’ocorra4 a l’endavant Seneca, qui en la segona epístola sua parla en la següent forma:“Molt escampa5 lo coratge6 la multitud de llibres. Tu qui liges, veges primerament que, tu llegint diversosdoctors e molts volums de llibres, la tua pensa no sia feta vagabunda e inestable. Ops és7 que hages algunselets8 llibres familiars, si vols saber alguna cosa certa, la qual romanga9 en lo teu coratge. Car no és enlloc quien tot lloc és. Aquells que van en peregrinatge passen per molts hostals e han pocs amics. Així en pren10 als quivolen passar los ulls per molts llibres e no s’apliquen a cap llibre singularment11. No aprofita res lo bocí quitantost12 ix del cos qui hi és entrat. No floreix l’arbre qui sovint se trasplanta. Adoncs13 com tu no pusques14

llegir tots los llibres assats15, has haver certs llibres en los quals lliges. Si dius ara vull cartejar16 aquest llibre,ara aquell, sàpies que molt enfastija17 lo ventrell menjar moltes viandes, car diversitat no aprofita, ans nou18.Llig los llibres aprovats, e si et vols divertir a llegir altres libres, torna als primers, e de tot quant hauràs llegitelegeix en aquell dia una cosa, la qual ferms19 bé en ta memòria en guisa20 que romanga amb tu per tostemps21.”

Ací pot entendre vostra devoció que hom deu llegir libres aprovats22, no pas llibres vans23, així com les faulesde Lancelot e de Tristany, ni el romanç de la guineu24, ni llibres provocatius a cobejança25, així com llibresd’amors, llibres d’art d’amar, Ovidi De vetula, ni llibres qui són inútils, així com de faules e de rondalles, mes26

llibres devots, llibres de la fe cristiana, on està nostra salvació sabents que sant Jeroni fou agrament assotat perço com27 llegia los libres de Tul·li28, d’aparent eloqüència; e no deuen ésser llegits los llibres, segons doctrinade Sèneca, per sol passar-ne los ulls, car la lletra qui no entra dins l’ànima cos mort és29, privat de vida, segonsdiu sant Jeroni, ans deu hom d’açò que haurà llegit collir alguna doctrina e regla, la qual, posant dins l’ànima,isca en actes forans virtuosos per lo imperi de la pura voluntat.

Glossari :1. Vostra devoció: fórmula de tractament referida a Galceran de Sentmenat. 2. Devets servar: heu de procurar. 3. Vos hetrobant llegint: (construcció latinitzant) us he trobat que llegíeu. 4. Ocorra: se m’hagi ocorregut. 5. Escampa: dispersa. 6.Coratge: cor, voluntat (intel·lectual). 7. Ops és: És necessari, cal. 8. Elets: triats, seleccionats. 9. Romanga: quedi. 10. Aixíen pren: així passa a. 11. Singularment: especialment, en concret. 12. Tantost: ràpidament. “No aprofita de res el mos queix del cos tan ràpidament com hi entra”. 13. Adoncs: aleshores, llavors. 14 Pusques: pugues. “Com que és impossibles quepugues ...”. 15. Assats: suficientment. “... llegir suficientment tots els llibres.” 16. Cartejar: fullejar. 17. Enfastija:fastigueja, enfita, empatxa. 18. Nou: perjudica. 19. Ferms: assimiles, entengues, recordes. 20. Guisa: de manera. 21.Tostemps: sempre. 22. Aprovats: recomanables (considerats aptes per les autoritats eclesiàstiques). 23. Vans: superficials,insubstancials. 24. Romanç de la guineu: Roman de Renard (conte de la rabosa). 25. Cobejança: desig, passionsdesenfrenades. 26. Mes: sinó. 27. Per ço com: per tal com, perquè. 28. Tul·li: Marc Tul·li Ciceró, advocat, escriptor, oradori magistrat romà (s. I AC). 29. Cos mort és: “la lletra que no entra en l’ànima deixa el cos mort”.Antoni Canals. Carta de sant Bernat a sa germana. Fragment del pròleg, dirigit Galceran de Sentmenat. Dins Antoni Comas. Antologiade la literatura catalana. Ed. Diàfora.

Bernat Metge (Barcelona 1340/1346 - 1413)

52. Valter e Griselda: les virtuts de Griselda

[Es tracta d’un text on es palesa la influència de la sintaxi llatina de Petrarca. Metge n’havia traduït aquestanovel·la exemplar. Griselda manté el seu comportament virtuós malgrat les proves a què la sotmet el seumarit.]

En aquesta manera Valter, ennobleït de insigne e benaventurat matrimoni, vivia ab sobirana pau en casa sua, efora sa casa ab sobirana amor de ses gents. E era tengut fort per savi1, con2 tan gran virtut amagada dejús3 tangran pobresa e fretura4 havia acostada a si mateix. E no solament Griselda exercia negocis femenils e domèstics,ans, con ops hi era5, usava de oficis públics, e en absència de son marit llevava de carrera los plets e qüestionsde la terra e metia6 pau entre los discordants, ab tan bones e sàvies paraules e maneres, e ab tanta maturitat7 eegualtat de juí, que tothom deia que Déu los havia tramesa aquesta dona del cel.

E no passa molt temps que Griselda s’emprenyà8, per la qual raó tots los seus sotsmesos estigueren abangoixosa esperança. Aprés ella parí una filla molt bella; e jatsia que sos vassalls haguessen més amat fill,emperò no tan solament son marit, ans encara tota la gent ne hac fort9 gran pler.Glossari :1. Fort per savi: per molt savi. 2. Con: [< cum llatí] amb valor causal. Perquè, ja que. 3. Dejús: davall. 4. Fretura: estretors,necessitats. Es refereix a Griselda, jove de família molt humil, però molt virtuosa. 5. Con ops hi era: Ací, “con” [<cum] téun valor temporal. De fet, esdevindrà “quan”. És a dir: “quan calia”. 6. Metia: posava. 7. Maturitat: maduresa. 8.S’emprenyà: va quedar embarassada. 9. Ne hac fort: En tingué molt.

Bernat Metge. Valter e Griselda i altres textos. Ed. Barcanova. Dedicatòria a Isabel de Guimerà.

53. Valter e Griselda: Griselda supera les proves

[Valter, veient que Griselda no abandona el camí de la virtut, li fa saber que totes les humiliacions de què haestat objecte han sigut proves que ha superat. La divisió en paràgrafs és nostra, per facilitar la lectura.]

E Valter, esgordant1 la alegria e constància de Griselda, la qual tantes vegades cruelment havia ofesa sens raó,havent pietat de la indigna fortuna que li havia feta sofrir, no ho pogué pus sostenir, e dix:- Oh Griselda! Assats2 és coneguda e és provada a mi, la tua amor e feeltat3. ¡E no em pens que dejús lo cel siaalgú qui tan grans experiències haja haüdes de amor conjugal!E dient aquestes paraules, fort alegrement e ab gran cupiditat4 abraçà la sua cara muller, la qual per la novitatd’aquest fet estava vergonyosa e així con5 si fos llevada de dormir e hagués somniat alguna cosa desplasent; edix-li:- Tu est solament6 ma muller! Altra no n’he haüda ne n’hauré. Sàpies que aquesta que et penses que sia maesposa és ta filla, e aquest que et penses que fos mon cunyat és ton fill. Ara has cobrat ensems7 totes les cosesque en diverses partides cuidaves haver perdudes. Io vull que sàpien, tots aquells qui creen lo contrari, que iono et són estat impiadós ne cruel, ne [t’] he volguda condemnar, mas provar, ne he volgut matar mos fills, masamagar aquells.E Griselda, oint aquestes paraules, de gran goig tornà mig morta, e per sobres de pietat eixí quaix fora de sonseny8. E ab alegres llàgrimes lleixa’s anar sobre sos fills, e abraçant aquells e fatigant-los ab besamentsespessos9, banyava’ls llurs cares ab piadosos gemegaments e sospirs.Glossari :

1. Esgordant: esguardant, mirant, veient. 2. Assats: a bastament, sobradament. 3. Feeltat: fidelitat. 4. Cupiditat: desig(llatinisme). 5. Con: [< cum] amb valor modal. 6. Solament: només. 7. Ensems: juntes, al mateix temps. 8. “Eixí ... seny”:va esdevenir quasi boja. 9. Espessos: abundosos.

Bernat Metge. Valter e Griselda i altres textos. Ed. Barcanova. Dedicatòria a Isabel de Guimerà.

54. Valter e Griselda: dedicatòria

[L’obra acaba amb aquesta dedicatòria, barreja d’elogi a una dama influent i d’autoexcusació davant lesacusacions de què era objecte. La intenció moral s’il·lustra amb referències religioses, clàssiques i un estilllatinitzant.]

La present història, senyora molt graciosa, he arromançada com pus pla1 he poscut e sabut; la qual, enesgordament2 del llatí en què Petrarca la posa, és fort grossera. Mas jo, imaginant que complauria a vós, no herecusat3 de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt com he gosat parlar aprés tansolemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que hafets a nostra instrucció, suplicant-vos, senyora, que la dita història vullats creure així com és posada, car així foallà com dessús és dit, jatsia4 que alguns menyscreents5 e viciosos diguen que impossible és que dona del mónpogués haver la paciència e constància que de Griselda és escrita. Als quals hom poria ben respondre que ells te-nen aquella opinió per ço com imaginen que açò qui a ells és difícil sia als altres impossible. Car moltes donessón estades qui han haüda meravellosa paciència, constància e amor conjugal, així com fo Pòrcia, filla de Cató,qui es matà com sabé que Varró, marit seu, era mort, e Hipsicratea, regina, qui volc anar per lo món així comexellada6 ab Mitrídates, marit seu, e moltes altres coses les quals de present no em cur7 de recitar.Suplic-vos, encara, senyora, que mi, per envejosos contra justícia maltractat, vullats haver per recomanat envostres devotes oracions; car Nostre Senyor ha mes8 en vós tant de bé, e vós que en sabets tan virtuosamentusar, que no em pens que denant9 Ell poguéssets trobar repulsa10 de res que li demanàssets.

Bernat Metge. Valter e Griselda i altres textos. Ed. Barcanova. Dedicatòria a Isabel de Guimerà.Glossari :1. Pla: senzill, clar. 2. Esgordament: comparació. 3. Recusat: renunciat, “no m’he negat”. 4. Jatsia: malgrat que, encaraque. 5. Menyscreents: incrèdul. 6. Exellada: exiliada, desterrada. 7. Cur: procur, “no em preocup per recitar”. 8. Mes: posat.9. Denant: davant. 10. Repulsa: rebuig, negativa.

55. Lo somni: Defensa de la condició femeninaTu saps bé que, per lo pecat de nostre primer pare Adam, tota humana natura per justícia mereixia, e incorria defet, pena infernal. E no ignores que per una sola fembra és estada reemuda1, la qual per la humilitat eexcel·lència de virtuts que hagué sobre totes quantes foren, són e seran, meresqué ésser mare del Fill de Déu. Sialtra llaor no donava a natura femenina, prou te deuria bastar, car aquesta sola prerrogativa aparria2 que la façadigna de major reverència e honor que jamai meresqués ni aconseguís home del món. [...]¿E aquella (amor) que Pòrcia, filla de Cató, hagué a Brut, marit seu, la qual encontinent3 que sabé la mortd’aquell, per tal com no havia prest ferro ab què es matàs, cobejant seguir l’esperit del dit Brut, begué carbonsfoguejants e morí? [...]No puc callar aquell rigorós exemplar de castedat, Lucrècia, la qual aprés que hagué descobert a son maritCol·latí e a son pare, parents e amics, que Sexto, fill de Tarquino, l’havia per força carnalment coneguda, se mésun coltell4 per lo ventre davant ells. [...] No fou menor ni menys cautelosa guardiana de la sua castedat Hipo,fembra grega fort bella, la qual com fos presa per enemics en una nau, e veés que la sua castedat no podiaconservar sinó per mort, se gità5 en la mar e morí. [...]La paciència, fortitud e amor conjugal de Griselda, la història de la qual fou per mi de llatí en nostre vulgartransportada, callaré, car tant és notòria, que ja la reciten per enganar les nits en les vetlles e com filen en hivernentorn del foc.Qui et podria dir assats exprimir6 la gran saviesa e diligència e madur consell que mostrà en la guerra deCastella la regina Dona Elionor d’Aragó7, mare de mon senyor qui ací és, la qual, segons que has oït, és ja englòria eternal?Qui et podria dir, a ésser suficient relador, de les virtuts de la regina Dona Violant8, muller de mon senyor quiací és? [...]... Conclouré breument amb la regina Dona Maria9, ara regnant, no gens per tal que ella meresca ésser darreraper menoritat de virtuts, mas per dar-li’n avantatge e honor. Ella serà la clau que tancarà l’obra e lo signe posata la fi del rerascrit e lo segell autoritzant complidament lloar.

Glossari :

1. Reemuda: alliberada, salvada. 2. Aparria: semblaria. 3. Encontinent: així que, tan aviat com. 4. Coltell: ganivet, daga,arma blanca. 5. Se gità: es va llançar. 6. Exprimir: expressar. 7. Elionor d’Aragó: esposa de Pere el Cerimoniós i mare deJoan I. 8. Dona Violant: esposa de Joan I. 9. Dona Maria: esposa de Martí I, germà de Joan I i rei en el moment en quèMetge escriu l’obra.

Bernat Metge. Lo somni. Ed. 62/MOLC.

56. Lo somni: els vicis dels hòmens-Ara, doncs -diguí jo-, amb la teva benevolència procediré. I, per abreujar, tocaré superficialment alguns

dels principals vicis que has dit que tenen les dones, demostrant-te, sense injuriar ningú, que els hòmens elstenen majors.

Tu primerament has dit que elles no estimen altra cosa sinó a elles mateixes. Jo et dic que aquesta malaltiaés comuna, i que els hòmens la pateixen encara més. I si busques bé en les històries antigues, ho veuràsclarament; ja que per cada cas d’home que les dones hagin deixat morir, en trobaràs quatre a l’inrevés. I quiconeixes tu, per ta fe, que estimi alguna dona i no ho faci sinó per amor a ell mateix i per complir el seu propidesig? Els hòmens les estimen mentre són belles i jóvens; després, els diran: “Aqueixa pell hauria de tornar alpellisser, que massa penja. En març, s’hauria de podar aqueixa sarment, que la brocada li plora. Aqueix sacs’hauria de lligar, o podria caure”. I molts altres vituperis i escarns, que podrien ésser dits a ells més dignament.

Dius que no són netes. No crec que els hòmens siguin més nets, si no tenies intenció de parlar dels accidentsnaturals; i saps bé que de les coses que naturalment vénen, no ha d’ésser ningú lloat ni vituperat, ja que noestan en franc arbitri. Al meu entendre, les dones són més capaces que els hòmens quan es tracta de fer netesles coses immundes.

Les has difamades perquè es pinten, per les seves maneres novelles i pomposes, i per la gran cura idiligència que posen a pentinar-se. Posat que sigui així com tu dius, d’aquest pecat n’han d’ésser absoltes ambaigua beneita, ja que els hòmens, atesa llur condició, fan pitjor que elles. Qui et podria dir que ells, en tenir llurscabells semblants a fils d’or, crespats i rulls, no usen de totes aquelles coses que tu has dit que fan les dones; ique per arreglar-se bé, dels cabells blancs, que són testimoni de vellesa, no els fan tornar negres com el carbó,per tal que les dones creguin que són més jóvens?

Certament, en això les sobrepassen: dignes són de ser premiats.Bernat Metge. Lo somni. Dins DDAA. Les veus del temps. Antologia dels millors textos de la nostra literatura (I). Ed.Bromera. Text adaptat.

57. Sermó.

[Incursió de Metge en els gèneres satírics, aquest fragment del seu Sermó, escrit en codolades, capgira elsvalors de l’època. ]

[...] [...]

Haver no porets valor granda, No podreu tenir coses de valorsi no robats. si no robau.

Consciència no hajats, No tengueu consciència,si volets viure. si voleu viure.

E si volets la gent far riure, I si voleu fer riure,siats ben nici. sigueu ben neci.

Treball llunyarets e desfici Allunyareu desfici i treballdel vostre cors. del vostre cos.

E girats a tothom lo dors, I girau l’esquena a tot aquellqui lleial sia. que sigui lleial.

[...] [...]A tot hom pagarets de fum, Pagareu amb fum a tothom

a qui degats. a qui degueu.E jamés cosa no façats I mai no feu res

qui bé us estia. que estigui bé.Si el cor havets plen de falsia, Si teniu el cor ple de falsedat,

serets del temps. anireu amb els temps.[...] [...]

La dona no val una figa La dona no val una figasi no és lloçana si no és “ben plantada”

e que set jorns de la setmana i que set dies per setmanavage per vila. passegi per la vila.

Siats de natura d’anguila Sigueu [esmunyedís] com l’anguilaen quant farets. en tot el que fareu.

Jamés no dejunarets Mai no fareu dejúsinó en durment. sinó quan dormiu.

No pot haver poc estament No es pot quedar en classe humill’hom atrevit. l’home atrevit.[...] [...]

Bernat Metge. Sermó. Dins J. Rodríguez-Puértolas i Lluís Alpera. Poesia i societat a l’Edat Mitjana. Ed. Raixa. Versióactualitzada dels autors.

58. Llibre de Fortuna e Prudència: contra la fortuna[...]

Dona - dix ieu - fort sots estranya. Dona –diguí jo- sou molt estranya.E pus fets mal, ¿no us ho diré? I, com que feu malament, no us ho diré?Per vostre dit vos provaré Pel que dieu, us provaréque nulla fermetat havets, que no teniu fermesa,car ço que dats despuis tolets perquè lleveu tot el que doneue fets rics cells qui no ho mereixen, i feu rics els qui no ho mereixen,e puis, cells qui ab Déu s’ireixen i a més, aquells que pequen contra Déufets pujar pus alt que els humils, feu pujar més que als humils,e fets deixendre los subtils, i humilieu els savis,e pujar alt hòmens grossers; i encimbelleu els ignorants;e fets de tacanys cavallers, i convertiu els immorals en cavallers,e papes d’hòmens reprovats; i els homes depravats en papes;e, finalment, aixi n’usats, i, finalment, així us comporteu,de femater fins al sant paire. del femater fins al sant pare.

[...] [...]Bernat Metge. Llibre de Fortuna e Prudència. Dins Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV. Ed. 62 i “LaCaixa”

La narrativa en versAnònim

59. Blandín de Cornualla[...]

E va dire al dich donzel: “Sabes vos en aquest castelNulla causa ni nulla resPer que hom la deslieures?”Adonques respon lo donzel:“Gentil senhor, hoc, un ausselChe on appella blanc astor,Que es sa ins dins una tor;Aquel convien che conquistesSi ma sor deslieurar volles;E si vos plais a conquistarDiray vos con aves a far:A la tor, senhor, vos iresE tres grans porta(l)s trobares.A la primiera vera(ya)men Atrobares un gran serpen;A la segonda un dragonChe es malvaitz e fort fellon;A la terzia, per veritat,Un gran sarraxin encantat,Che es aytal comme vos diray:EI ha de golla un palm o mais,E a las dens grans comme verre [E] fort[z] e duras come ferre,E a las narras ben fendudas,

E (a) las aurelhas ben ponchudas; E es ben negre veramentE fercios a tota gent.EI ha de barba myeya brassa,E ten al col una gran maza. D’aquel conven sias avissatChe el morir no pot jamais,O el perdrie un deins dal cays.Et quant aura perdut un deins,Qual che sia, ardidament,Tantost el perdra sa vertut.Per so bos dich che en avissesChe un dent dal cais Ii arabes.E puys intras vos en la torE (a)trobares lo blanch astor;E prenes lo apertament,Car far lo po(de)s segurament.Tot aysso vos convent atarSi ma sorre vo(le)s deslieurar.”

Paràfrasi actualitzada : I va dir al dit donzell:- Vós sabeu si en aquest castell hi ha cap cosa o res per deslliurar-la?Aleshores va respondre el donzell:- Gentil senyor, sí, un ocell que hom anomena blanc astor, que és allà dins en una torre. Cal que el conqueriu si voleu

deslliurar ma germana. I si a vós plau de conquistar-la, us diré com ho heu de fer. Vós, senyor, anireu a la torre i hitrobareu tres grans portals. En el primer trobareu un gran serpent; en el segon, un drac, que és malvat i furiós; en el tercer,un gran sarraí encantat, que és tal com us diré. Té la gola d’un pam o més, té les dents grans com el vidre, i fortes i durescom el ferro, té els narius ben fons, i té les orelles ben punxegudes; i és ben negre i ferotge amb tothom. Té mitja braça debarba i al coll porta una gran maça. Cal que sapigueu que ell no pot morir si no perd una dent, qualsevol, ardidament, i totseguit perdrà la seva virtut. Per això us dic que cal que li arrenqueu una dent de la boca, després entreu a la torre,trobareu el blanc astor i preneu-lo, perquè segurament que ho podeu fer. Cal que feu tot això si voleu deslliurar magermana.

Anònim. Blandín de Cornualla. GEA edicions. Versió actualitzada a cura de Maite Guisado.

Francesc de la Via (Girona, 1380 – 1445)60. Llibre de Fra BernatLa monja pres lo framenor,

mes-lo en sa cambra,que era pus odorant que ambre

ne nulls perfums,e fon tota plena de llums

per nostre entrar.Fra Bernat me anà signar

que no hi entràs,pregant-me degués guardar

molt bé la porta.La monja fra Bernat conforta

e l’acull bé,e dóna-li confits a ple

e malvesia,e féu-li una gran falsia

d’un letovari,qui li regira son armari

per esmirlar,que l’ànima cuida llangar

de part detràs.La monja li posa al coll son braç,

anec-li dirque el confit fa bé percudir

més de poder.

Fra Bernat volguera jasere contornar;

anec-se tot nuu despullarper fer la lluita;

mas lo ventre li dec tal cuitae tal dolor

que hac eixir del dormidorultra son grat. .

E jo, qui viu lo joc desbaratatsens reparar,

car la monja volc ja tancarla porta ab balda,

eu la retenguí per la falda,vaig-me’n entrar,

e comencé-la d’abraçarestretament.

E no us pensets fes continentli sabés greu,

ans m’acullí com home seue va’m baisar.

E jo li vaig tantost saltarsus lo paner,

contornant-li lo seu broquerab grans estocs.

[...]Ez eu estiguí amagat

al monestirde la monja, qui em féu servir

egual d’un rei,e home del món jo no crei

fos tan pagat,que els altres havien caçat

ço que eu hai pres,e cascú ha via despès

de son argent,e a mi no costa nient,

mas bona cura,que eu aconseguí la ventura

que no cuidava,car cascú dels tres se pensava

ab ella dormir.De la monja em convenc partir,

prenguí comiat;moltes veus ella m’ha pregat

que hi torn sovint.Aní-me’n cavalcant tot gint

vers Gerona.

Paràfrasi actualitzada :La monja prengué el frare (franciscà), el ficà a la seva cambra, més aromàtica que l’ambre i que cap altre perfum, i totail·luminada quan hi entràrem. Fra Bernat m’indicà que no hi entrara i que em quedara vigilant la porta.La monja conforta i acull fra Bernat, li dóna confits i malvasia, i l’enganya en servir-li un beuratge que li regira el ventreamb diarrea, que creu que evacuarà l’ànima per darrere. La monja li posa el braç al coll i li diu que el confit copeja tantcom pot. Fra Bernat voldria gitar-se i regirar-se (de dolor); anava a despullar-se per continuar la lluita; però el ventrel’acuità amb tal dolor que hagué de sortir del dormitori a despit seu.I jo, en veure el seu joc desbaratat, sense contemplacions (perquè la monja volia tancar la porta amb balda) la retenguí perla falda, vaig entrar i vaig començar a abraçar-la. I no us penseu que es va contenir o que li va saber greu, sinó que m’acollícom a home seu i em va besar. I li vaig saltar ràpidament sobre les anques, escometent el seu escut amb grans estocades.I jo estiguí amagat al monestir de la monja, que em va tractar a cos de rei, i no crec que ningú fóra tan satisfet, puix altreshavien perseguit el que jo havia aconseguit. I tots havien gastat diners i a mi no em costà res, sinó molt de tacte, perquèvaig aconseguir la ventura que no buscava ja que cadascú dels tres pensava dormir amb ella.

Vaig haver de marxar i vaig prendre comiat de la monja: moltes vegades em va demanar que tornàs sovint. Me’n vaig anarcavalcant gentilment cap a Girona.Francesc de la Via. Llibre de Fra Bernat. Dins J. Rodríguez-Puértolas i Lluís Alpera. Poesia i societat a l’Edat Mitjana.Ed. Raixa. Versió actualitzada dels autors.

La narrativa en prosaAnònim61. Història de Jacob Xalabín

L’esmentat sultà tenia una muller, madrastra d’aquest Jacob Xalabín, la qual era una dona molt jove i dellinatge grec. S’anomenava Issa Xalabina i, com correspon a una dama de gran estament, contínuament assistiaa grans balls i festes. Dia rere dia cridava i feia anar a la seua presència el seu fillastre Jacob Xalabín, que eraun home molt trempat i simpàtic, de vint-i-dos anys d’edat i posseïdor de les millors qualitats. La dita IssaXalabina es va apassionar tant amb el seu fillastre que, en estar un quart d’hora sense ell, de seguida el feiaanar.Un dia, mentre ella i Jacob Xalabín es trobaven a la seua cambra, i veient que no hi havia ningú, consumidaper la passió, ja no ho va poder suportar més. I encara que s’hi jugara la vida, desesperada i renegant del seumarit i senyor, es posà dempeus i, amb els braços estesos, començà a abraçar i a besar molt fortament el seufillastre, tot dient-li:

-¡Oh amic, sóc morta si no satisfàs la meua voluntat!I mentre ella l’estrenyia i el besava desordenadament sense deixar-lo anar i sense recordar-se de l’amor del seumarit, el qual l’estimava fora de tota mesura, Jacob Xalabín no sabia què dir ni què fer; i per això amb bonacara i dolces paraules li va respondre:

-Dolça mare meua, sóc el vostre esclau i servent i estic sempre a punt i disposat a servir-vos i a complir lavostra voluntat en tot allò que desitgeu i que siga del vostre gust.

Llavors ella, en veure la gentil resposta del seu fillastre, es va deixar anar i tota la seua persona i els seusmoviments quedaren en poder dels impulsos desordenats que buscaven satisfer el seu desig.Jacob Xalabín, en adonar-se de les intencions de la seua madrastra, i com que era persona discreta i de trellat,es desféu d’ella, isqué de la seua cambra i va cridar el seu estimat company Alí Baixà. [...]Ambdós isqueren del palau i es dirigiren cap a casa del pare d’Alí Baixà on tenien costum de menjar i dormirmoltes vegades. En arribar-hi, agafaren els falcons i els gossos i se n’anaren a caçar com feien molt sovint. S’hivan estar fins a poqueta nit. L’endemà, s’alçaren de bon matí i se n’anaren també a caçar. Tot açò ho feia JacobXalabín per allunyar-se de la seua madrastra a qui veia molt boja i desvergonyida. Volia guardar l’honor delseu pare, com correspon a un fill, i per això s’allunyava tant com podia per tal de no trobar-se-la al davant.Issa Xalabina [...]va pensar que li fugia i es digué per a ella mateixa:

-¡Ai, aquest traïdor deslleial que jo tant estimava! ¿I així fuig de mi?Però ho intentà dissimular perquè faltava poc per a esclatar-li el cor i pensant que no podia donar cap remei alseu desig, va perdre les ganes de menjar i de dormir fins al punt que va caure malalta de desplaer i d’ira.El seu marit, el sultà, veient que la dona que ell tant estimava patia tan gran malaltia, va sentir el dol més grandel món i li digué:

-¡Ai, bella dona, muller meua! ¿Què teniu? ¿Què us passa?La dona li va respondre que se sentia morir. El sultà, com que no sabia quina era la malaltia que tenia la seuamuller, va fer anar-hi metges de tot arreu com més aviat possible, i els digué:

-Mestres, examineu bé la meua dona, vegeu quin mal té i saneu-la. Si la guariu podreu demanar tot l’or il’argent que vulgueu, perquè jo us en donaré tant com voldreu.¡I ja ho crec que ho podia fer!Els metges van examinar la dona i la seua orina, però no li van trobar cap malaltia [...].Llavors el sultà, molt preocupat per la seua muller, va enviar missatges a l’emperador de Constantinoble i albatle dels venecians pregant-los que, quan hagueren rebut els missatges, feren una crida per tota la seua terraanunciant que tots els que foren metges havien d’anar a la ciutat de Bursa sota promesa del sultà d’oferir-los

grans dons i grans tresors si aconseguien guarir la seua muller.En fer-se la crida, molts i importants metges anaren a la ciutat de Bursa. Van trobar la dona molt malalta i quejeia al llit. L’examinaren, la palparen i van observar la seua orina, però cap dels metges no va descobrir ni vasaber quin era el seu mal.[...]Però entre tots els metges hi havia un jueu, nascut a Constantinoble, que duia el nom grec de Quir Mossé.Aquest Quir Mossé era un home molt subtil, agut i espavilat. Com és ben sabut, els jueus són falsos,traïdors i enganyosos, i aquest metge era també un gran farsant. Per això, quan va veure Issa Xalabina i enexaminar la seua orina una, dues i tres vegades, no va poder esbrinar el mal que patia aquella dona, va pensar ies digué a ell mateix que no hi ha ningú al món que conega millor el seu mal que un mateix. Va pensar quepodria descobrir el seu secret parlant amb ella i per això va començar a interrogar-la tot dient:

-Senyora, jo sé quin mal teniu i us en guariré si m’ho sabeu agrair.[...]La dona, quan va sentir les paraules dites pel metge jueu, i pensant-se que ell ja ho sabia, llançà un gran sospir itot seguit digué:

-Mestre, heu de saber que, si no puc satisfer el desig que té el meu cor pel meu fillastre Jacob Xalabín,sense cap dubte, seré morta.El jueu, en sentir el que havia dit la dona, de seguida contestà:

-Senyora, alegreu-vos perquè jo seré qui us ajudarà a satisfer el vostre desig.La voluntat d’aquella boja dona es va tranquil·litzar en sentir parlar el metge i va recuperar una esperança tangran en ella mateixa que, de seguida, i com a agraïment pel que acabava de fer, va manar querecompensaren abundantment el jueu amb or i argent.De manera que, en la cort, Quir Mossé feia i desfeia al seu gust, sense tenir en compte en absolut els altresmetges. El sultà, veient que la seua dona havia millorat un poc en relació amb el seu estat anterior, despatxàtots els altres metges.[...]¿I què va fer aquest traïdor? Com a bon farsant que era, va pensar que si es feia amic de Jacob Xalabín, podriaaconseguir allò que la madrastra desitjava. Així, a poc a poc, perseguia el seu objectiu respecte a JacobXalabín: un dia li regalava un bell cavall, l’altre una joia, adés una casa, adés una altra..., fins que ambdós esvan fer tan amics que sempre estaven junts.

Anònim. Història de Xacob Xalabín. Ed. Bromera. Versió de Francesc Machirant.

La novel·la cavallerescaAnònim

62. Curial i Güelfa: Els pares de Curial

Fou ja llong temps, segons jo he llegit, en Catalunya, un gentil hom ... apellat, lo qual fou dotat més de seny ede gràcia de les gents que no d’aquells béns que als hòmens a ús comú la fortuna comana, car solament erasenyor d’una casa baixa1. E havent una molt bellíssima dona per muller apellada Honorada, desenvolupats delstràfecs mundanals, pobrament e honesta vivien; totstemps emperò treballaven en aquistar2 la gràcia del piadósRedemptor, de la qual cosa més que d’alguna altra havien cura contínua. E jatsia en lo seu jovent no haguessenhaguts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e així els donà un fill, lo qual apellarenCurial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altra; e ab ell lo pare e la mare vivien tancontents, així com aquells qui molt l’havien desitjat, que de cosa altra en lo món pus contents no podrien ésser.Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romangué orfe.

Glossari : 1. Fou ... casa baixa: El pare de Curial, de qui no se’ns diu el nom, era noble (gentil hom), però pobre (senyord’una casa baixa). 2. Aquistar: obtenir, aconseguir.

Anònim. Curial e Güelfa. Ed. 62 i “La Caixa”.

63. Curial i Güelfa: Curial i Festa s’hostatgen en un convent de monges

I tant anaren que arribaren a un monestir de dones, on foren rebuts molt alegrement. Moltes de les monges delmonestir admiraren la gràcia i la bellesa de la donzella. Però encara els va agradar més Curial i no es cansaven

de mirar-lo.Després de donar-los menjar preguntaren a Festa si era muller del cavaller. Ella respongué que no. Aleshores esmiraren les unes a les altres, van riure i digueren:-I, doncs, ¿com aneu en la seua companyia?-¿Ara és cosa nova que un cavaller errant porte en la seua companyia una donzella? -preguntà Festa.-No és cosa nova; però, encara que es diuen donzelles, són dones -respongueren elles.Festa va dir que no ho eren totes, ni ella ho seria per Curial. Una monja, rient i parlant baixet, procurant queFesta no se n’assabentàs, digué a una altra:-Vós direu el que us plaurà, però jo no creuré avui ni demà que no faça més justes amb vós que amb elscavallers errants.-No m’estranya -respongué l’altra-, que menys perill hi ha.Totes, unes ací, altres allà, començaren a picar Festa, la qual, quan s’irrità, digué:-Em pense que vosaltres el voldríeu tenir per sagristà.Elles van riure molt i continuaren fent burles. Quan vingué el vespre, després que hagueren sopat, assignaren aCurial una notable cambra per a dormir, i preguntaren a Festa si també volia dormir en la mateixa cambra queel seu protector. Festa els respongué:-Moltes vegades he dormit amb ell en una cambra, i ho faria ara també sense problemes, però si teniu un altrelloc, el prendré.-En nom de Déu -digué la priora, que era jove i molt bella-, dormiu on soleu i no feu cas d’aquestes burles,perquè jo us promet que no n’hi ha ací cap, per santa que siga, que no volgués anar al torneig amb el vostreprotector. Us assegure que fa poc de temps que he vingut de la cort del meu senyor, el rei de França, on he anatper coses del monestir, i he vist infinits cavallers, però jo no recorde haver-ne vist cap tan bell com el vostre.[...]

Van seure totes entorn de Curial i jugaren a molts jocs. Però, com que la priora ocupava tota l’atenció de Curialparlant amb ell, aquest no tenia temps d’atendre els jocs i totes les demandes que li feien les altres monges. Percanviar aquella situació, una monja digué:-Senyora, em pense que si aquesta donzella hagués sabut que l’anàveu a retenir, per dedicar-vos a acaparar total’atenció del cavaller perquè us porte al torneig, crec que no hauria vingut de bon cor.-Calleu -contestà la priora-, que les dones no tenen per costum assaltar camins ni empresonar cavallers.-És veritat -digué l’altra monja-, però jo no sé si ell es té per segur o per presoner ací on vós el teniu en elvostre poder.La priora va riure molt, i també les altres monges. Curial també reia, però Festa estava irritada i va preguntar ala priora qui era aquella monja que així parlava. La priora respongué:-Joanina de Borbó.[...]Les bromes duraren una llarga estona fins que Gileta de Berrí, una jove i molt gentil que encara no havia parlat,s’acostà a Festa, i li digué:-Germana, no feu cas de les burles, jo us convide a dormir amb mi aquesta nit.[...]Totes les monges s’acomiadaren de Curial i anaren a reposar. Gileta de Berrí, prenent Festa per la mà, sel’emportà a la seua cambra. Però no la pogué tenir per a ella sola, ja que Joanina de Borbó i unes quantesmonges més anaren totes juntes a la cambra i demanaren a Festa que els contàs totes les coses que li havienpassat des que començà a cavalcar en companyia de Curial. Festa narrà els fets i les monges admiraren encaramés Curial. Joanina de Borbó, volent riure més davant de Festa, digué:-Donzella, us pregue que em feu una gràcia que està en el vostre poder fer i no us costarà res.-Demaneu -digué Festa.-Preneu aquest hàbit meu, i sigueu monja ací en aquest monestir. Jo me n’aniré amb el cavaller, i veuré comtracten, aquests cavallers errants, les donzelles pel camí.-Encara que jo hi estigués d’acord, la priora no ho consentiria -digué Festa.-L’enganyarem molt bé -replicà Joanina-, perquè jo faré que diguen que estic malalta, i vós estareu tot el tempsal llit prenent xarops i porgues. Direu que teniu mal d’ulls i no eixireu de la cambra ni consentireu que hi posenllum.Van riure totes molt i digueren:

-Us agrada molt la burla a vós. Sembla que ja us feren així.-Bé es burla aquesta donzella que va pel món mirant totes les belles coses, a i nosaltres ens basta saber-les quanens les conten –contestà Joanina.Molt s’esforçaren aquella nit de festejar Festa. Feren en terra un llit molt gran i totes vestides van jaure juntes,de manera que no s’hi dormí, perquè tota la nit la passaren en plaers i burles.

Anònim. Curial i Güelfa. Ed. Bromera. Versió de Salvador Vendrell.

64. Curial e Güelfa. Curial i Aznar d’Atrossillo lluiten contra Sanglier i Guillalmes de la Tor

Sanglier, confiat en el seu valor i en les victòries que havia aconseguit fins aleshores, i esperonat per l’envejaque de Curial tenien alguns senyors, es llançà confiadament i desordenadament contra el seu contrincant.Curial, tanmateix, anà contra Sanglier amb passos molt suaus i molta tranquil·litat i quan van ser l’un al costatde l’altre s’envestiren amb les atxes. Pensava Sanglier que amb aquell primer atac faria recular Curial, però nofou així, ja que Curial, després de posar la seua atxa al mig, li presentà l’escut, va restar immòbil i, empenyent-lo, l’apartà mostrant a tots quin dels dos cavallers era el més fort.Les cares dels dos cavallers anaven tenyint-se de color de mort mentre intensificaven els colps. Sanglier, moltmés atrevit que savi, envestia i pegava molt fort. Curial es defensava i no intentava ferir, sinó quan creia quepodia fer mal al seu enemic. Sanglier s’esforçava molt amb increïble violència, però el gran treball que feia i lainflexibilitat que trobava en l’altra part, anaven cansant-lo. I així durà la batalla molt de temps, combatent ambles atxes com dos mestres.Als altres dos cavallers els passava el contrari, ja que Guillalmes de la Tor, després dels primers colps, s’adonàque Aznar era molt més fort que ell i es posà a defendre’s, pensant que amb enginy el podria véncer. Peròl’enginy val poc contra major enginy mesclat amb gran força. En veure la poca força del seu contrincant, Aznares va llançar contra ell desmoderadament i li donà tan grans colps que Guillalmes no es podia apartar nidefendre. El desconcertà de tal manera i li pegà tan fortament al cap, que no sabia quin partit prendre, perquècap tipus de defensa no li valia contra aquell llamp de cavalleria, i ja començava a desvariar. Aznar, en veurel’estat de Guillalmes, es va retenir i no el volgué atacar més; es girà envers els altres i va veure que feien batallamortal donant-se terribles colps, i que Sanglier ja no combatia tan fort com Curial, perquè Curial, que haviaestat defenent-se, era ja qui atacava i Sanglier qui es defenia.[...]Aleshores, Curial es va moure més fortament, mostrant tot el que podia fer, perquè tot el jorn s’ho haviaestalviat. Sanglier rodava i es feia enrere, pràcticament no podia alçar els braços per a parar l’atxa, ja que elscolps que havia rebut eren tals que ja no podia ni contraatacar. A poc a poc, anava acostant-se a un angle delcamp, per veure si allí trobaria algun remei.Aznar, en veure que Curial no necessitava ajuda, es girà vers el seu i, veient que reposava sobre 1’atxa, anàcontra ell. Guillalmes, que estava cansat, també s’incorporà per lluitar i, com un gos rabiós, desitjant morir, esllançà contra Aznar. Tanmateix el seu fet no li serví de gran cosa perquè, després d’uns pocs colps, Aznarl’estrenyé i el sacsejà tan terriblement que el tirà per terra. Es quedà allí estés, sense defendre’s, i sense poderrecuperar l’alè, per la qual cosa Aznar li alçà la cara del bacinet i li pregunta:-¿Guillalmes, vols combatre més?-Sí -va respondre, però sense moure ni mà ni peu.-¡Rendeix-te! -li replicà Aznar.-No vull -respongué.-¿No veus que et puc matar? -li digué Aznar.-Fes el que vulgues, que la jornada és teua, però jo no em rendiré mai -contestà el cavaller.El rei manà que no combateren més. Va baixar del cadafal i, acostant-se a Aznar, li va manar que no continuàsel combat. Després es dirigí als altres, que ja estaven també a punt d’acabar la batalla, i digué a Curial:-Us pregue, pel meu honor, que cesseu aquesta lluita.Curial es retingué i cessà de combatre. Sanglier, però, segons costum de tots els francesos, que quan es posen almig els altres es tornen més braus i els desplau que els separen, isqué de l’angle i digué a grans crits:-¡Monsenyor, vós no m’ho havíeu promés així! ¿Per què, doncs, em procureu tant de deshonor? En el punt enquè estic més em val la mort que la vida. ¿Em voleu matar vós, ja que el meu adversari no pot?I, dient aquestes paraules, com un foll, anà contra Curial a donar-li un colp d’espasa, ja que l’atxa li haviacaigut. Però Curial el va retenir amb els braços i tothom s’adonà que 1’hauria tirat per terra si el rei no haguésestat davant pregant-li que el deixàs. Curial ja el deixava, però Sanglier s’esforçava més i s’aferrava a ell.Aleshores Curial digué:

- Senyor, us suplique que us allunyeu i em deixeu castigar aquest foll.El rei, enutjant-se dels moviments pocs savis de Sanglier, li digué:- Sanglier, vós teniu poc de seny. Les coses que feu no són obres de cavaller.I manà als seus que traguessen del camp Sanglier i el seu company, però estaven tan cansats que no es podienmoure i per poder-los traure del camp els hagueren de desarmar abans. Tot seguit van eixir els cavallersvencedors amb el major honor possible.

Anònim. Curial i Güelfa. Ed. Bromera. Versió de Salvador Vendrell.

Joanot Martorell (València, 1405? – 1465)

65. Tirant lo Blanc. Tirant venç un cavaller

Venint lo dia que era assignat per fer la batalla, Tirant s’armà tan secretament com pogué. En aquest fet nopense la senyoria vostra que tots los de la mostra companyia hi sabéssem sinó tres de nosaltres, parents deTirant, e un servidor seu antic. Tirant féu portar les banderes e sobrevestes per a ell e per als reis d’armes eherauts, de les armes de son avi, car les primeres foren de l’àvia; e ben armat pujà sobre son cavallemparamentat. Aquest cavaller qui és ací1 restà tancat dins una cambra perquè Tirant lo’n2 pregà molt, e tots sepensaven que fos ell.Tirant entrà per lo camp per l’orde acostumat, e com la trompeta tocà, los jutges manaren que els lleixassenanar, e ells ab ànimo esforçat de cavallers anà l’u devers l’altre ab les espases en les mans, que semblaven doslleons, e les petites atxes portaven en l’anella de l’arçó3 de la sella. Combateren-se primer ab les espases moltferament, que els feia molt bell veure.És veritat que Tirant tenia lo cavall molt pus llauger que l’altre e mostrava’s molt millor a parer de les gents.Acostaren-se molt prop l’un de l’altre, e Tirant li tirà una estocada ab l’espasa dejús lo braç, que li féu una grannafra. Com Tirant véu que perdia molta sang, més prestament l’espasa en la mà de la regna e tragué l’atxa ecomençà’l a sobtar4 de colps molt fers. Com lo cavaller véu que mal se pintava lo joc, volgué fer així com haviafet l’altre, volgué tornar en la baïna l’espasa e no podia: que un home armat prou té a fer de poder estotjar5

l’espasa. E en aquest espai que ell estava torbat d’estotjar l’espasa, Tirant li donava tan desmesurats colps que elfeia estar molt més torbat.Lo cavaller s’hagué a posar l’espasa dejús5 lo braç e volgué pendre l’atxa, e Tirant lo tingué tan a prop esobtava’l tant de mortals colps que no podia pendre l’atxa, e tant com prenia de l’avantbraç o del guardabraç6,tant li’n llevava; car verdaderament, senyor, la pus mala arma és de totes una per una.Tirant li donà tres o quatre colps sobre lo cap, que el torbà tant que jamés pogué traure l’atxa de l’arçó de lasella; tenia l’espasa dessots lo braç per no perdre-la; e no podia voltar lo cavall. Ell mostrava que era maldestreen les armes; e tals com aquest moren envergonyits perquè no saben la pràctica ni l’estil de les armes. E a parerdel Rei e de tots los altres, sens fer defensió neguna, morí molt desaventuradament e no com a cavaller. E tantscolps li donà Tirant sobre lo braç, que el tenia llançat sobre lo coll del cavall, que no el podia alçar. E lo darrercolp que li donà fon sobre lo cap, que tota la celada7 li enclotà dins lo cap, que lo cervell li féu eixir per los ullse per orelles, e caigué mort del cavall.E Tirant, ab voluntat dels jutges del camp e dels fels8, obriren-li la porta del camp, e les donzelles, qui jaesperaven per rebre’l, perquè havien vist mort l’altre cavaller, e ab molta alegria lo reberen e ab molta honorl’acompanyaren fins al seu alleujament9. Emperò Tirant no es volgué desarmar lo cap per no ésser conegut.Abillà’s molt bé, e tan secretament com pogué se mesclà ab los altres cavallers.Glossari :1. Qui és ací: es refereix a ell mateix (Diafebus), qui conta l’anècdota a l’ermità. 2. Lo’n: li ho. 3. Arçó de la sella: arc defusta que hi havia davant la sella i que servia per estotjar les armes (espasa o destral). 4. Sobtar: sorprendre. 5. Estotjar:guardar l’arma (destral o espasa) dins la beina o l’arçó. 6. Avantbraç o guardabraç: proteccions de diferents parts del braçque formen part de l’arnés. 7. Celada: peça de l’armadura que cobria el cap i la cara amb una visera articulada. 8. Fels:fidels, amics, partidaris. 9. Alleujament: allotjament, habitatge o, també, lloc de descans.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Episodis. Ed. Bruño.

66. Tirant lo Blanc. El somni de Plaerdemavida

[Per celebrar una gran victòria, la princesa Carmesina i Estefania decideixen festejar amb Tirant i Diafebus.S’amaguen en una torre, Plaerdemavida els segueix amb cautela, els espia i, al dia següent, explica a laprincesa tot el hi va veure com si fos un somni]Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e déieu:- Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós déieu:

- Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he presper amor de tu no és convinent a donzella de gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car lamia castedat, en la qual jo he viscut, quítia1 de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa2

aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec te vulles contentar de la gràciaque has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.- Per l’extrema e desaforada congoixa - deia Tirant-, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armescontra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull quedesconfieu que jo fallís3 a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement losesdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a lamajestat vostra serà plasent.- Calla, Tirant - deia l’altesa vostra-, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.E li féieu fer sagrament4 que sens voler vostre no us enutjaria de res:- E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que entots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós déieu. Aprés en visió viu com ell vos besava moltsovint e desféu-vos la clotxeta5 dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué benbesada, volia-us posar la ma davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeuconsentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia:- Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll e los vostres en lo seu lligats comles sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquellllit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint:- Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.E Tirant que li deia:Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes voltesles parets tenen orelles?E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar,aprés un poc espai, que no donàs un crit:- Trista, què faré? Dolor me força a cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.Llavors lo Conestable6 li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant7, complanyia’m de madesventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meuesperit en lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, edobla’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e loConestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e queem llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un pocinstant Estefania estés8 los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix:- Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada lacastedat.Glossari :1. Quítia: lliure. 2. Obtesa: obtingut. 3. Fallís: faltara. 4. Sagrament: jurament. 5. Clotxeta: peça de tela que servia per acobrir i sostenir els pits de les dones. 6. Conestable: càrrec atorgat per l’emperador de Constantinoble a Diafebus, cosí deTirant, quan es compromet en matrimoni amb Estefania, neboda de l’emperador. 7. Plant: plany, lamentació, queixa. 8.Estés: estengué.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Episodis. Ed. Bruño.

67. Tirant lo Blanc. Tirant i Carmesina es disposen a consumar la relació

Aprés que en lo palau cascú hagué dada part a la nit, e en lo primer son tots reposaven, la Princesa se llevà delllit, e no havia ab ella sinó Plaerdemavida e una altra donzella qui sabia en tots los afers1, la qual se nomenava ladonzella de Montblanc. La Princesa se vestí unes robes que l’Emperador li havia fetes fer per a quan ella fesbodes e no les s’havia vestides que negú ho hagués vist, e aquestes foren les més riques que en aquell tempsfossen vistes. Era la roba de setí carmesí, tota brodada de perles, sens que altra cosa no hi havia, que duesbarcelles2 de perles entraren entre la roba e la gonella, e era forrada d’erminis3, e al cap se posà la corona del’Imperi, la qual era de molt gran estima; i ella ben lligada, e posada en ordre e ab conspecte4 de gran dignitat. EPlaerdemavida e la donzella de Montblanc prengueren sengles antorxes enceses en les mans, e així estiguerenesperant fins que Tirant fon vengut; lo qual, com sentí les onze hores (qui era l’hora assignada, la qual estavaesperant ab gran desig), ab cuitats passos5 anà a la porta de l’hort, e pujant per l’escala del retret6 trobà a ladonzella de Montblanc ab antorxa encesa; e com lo véu li féu gran reverència de genoll, [...].

E los dos pujaren alt en lo retret, esperant allí fins que Plaerdemavida venc més alegre e contenta que no fonParis com Elena se’n portà7. E entrant en una cambra e la Princesa eixint d’altra, ells s’encontraren ab granalegria, e es reberen, donant Tirant dels genolls en la dura terra, e per semblant féu ella. Aprés que per bon espaique foren estats, besaren-se, e fon tan saborosa la besada que poguera hom haver anat una milla ans que unaboca no es partí de l’altra. Plaerdemavida, que véu lo perill que tant durava, acosta-s’hi e dix:-Jo us dó per bons e per lleals enamorats; jo vull departir8 aquesta batalla fins siau gitats en lo llit. E no ustendré per cavaller si pau feu que primer sang no n’ixca9.[...]E per les paraules no estava10 Tirant de començar-la a despullar la roba e a descordar la gonella besant-lainfinides vegades, dient:-Una hora me par un any que siam en lo llit; puix Déu m’ha donat tant de bé, tinc dubte de perdre aquell.Dix Plaerdemavida:-Ai, senyor!, per a què voleu esperar lo llit? Sinó damunt les sues robes perquè facen més verdader testimoni. Enosaltres tancarem los ulls e direm que no havem vist res; car si a sa altesa esperau que es sia despullada, d’acíal matí n’hi ha. Aprés Nostre Senyor poria-us demanar les penes de cavaller repropi11 d’amor; si en semblantcas fallíeu, o inconvenient negú se seguia, no ho volríeu per tot lo món, e per vós ésser tan civil enamoratNostre Senyor no es volria més dar tal bocí ni tendria més que dar per a vós, car no sé home en lo món qui no else n’enujàs encara que fos cert que se’n degués ofegar.Respòs la Princesa:-Calla, enemiga de tota bondat. No pensara jamés de tu, Plaerdemavida, que tinguesses tanta crueldat, car fins aldia de hui t’he tenguda en compte de mare e de germana, e ara et tinc en compte de madrastra per los reprovatsconsells que dónes contra mi.En aquest punt Tirant l’hagué acabada de descordar, e al braç la posà sobre lo llit. Com la Princesa se véu entant estret pas que Tirant despullat s’era mès12 al seu costat e treballava ab l’artelleria per entrar en lo castell, iella veent que per força d’armes no el poria defendre, pensà si ab les armes de les dones si el poria fer estalvi13,e ab los ulls destil·lant vives llàgrimes féu principi a una tal lamentació.Glossari : 1. Qui sabia en tots los afers: que estava al corrent de tot. 2. Dues barcelles: una barcella és una mesura de graequivalent a una quartera; o bé, recipient equivalent a aquesta mesura. És a dir: dos cabassos; molta quantitat. 3. Erminis:mamífers de la família dels mustèlids de pell fosca i cua blanca, molt estimats i cercats per folrar els mantells dels reis. 4.Conspecte: Tarannà circumspecte, hieràtic. 5. Cuitats passos: sigil·losament, amb cautela. 6. Retret: Cambra privada. 7.Paris ... se’n portà: Paris, príncep de Troia, va aconseguir l’amor d’Helena, esposa del rei Menelau, i van fugir. El resultatfou la guerra de Troia. 8. Departir: posposar, ajornar. 9. Si pau feu que primer sang no n’ixca: es refereix a la desfloració.10. No estava: no s’abstenia de. 11. Cavaller repropi: indòcil, reticent. 12. S’era mès: s’havia ficat. 13. Fer estalvi: salvar(la virginitat).

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

68. Tirant lo Blanc. Tomàs de Muntalbà demanà batalla a Tirant[Aquest text i els que vénen a continuació formen part del mateix episodi: el combat amb Tomàs de Muntalbà.L’hem fragmentat perquè no siga tan llarg i perquè es puga observar el procés d’una batalla: el desafiament,la preparació, els intents de posar pau entre els cavallers, el transcurs de la batalla i, fins i tot, el procés dedegradació que pateix el cavaller que es rendeix.][...]-”Tirant, jo só vengut ací per venjar la mort d´aquell virtuós cavaller Kirieleison de Muntalbà, germà meu, e perdret d´armes refusar no em deveu; e aquella, per aquella requesta1 que mon germà vos volia combatre, aquellamateixa vos combatré a tota ultrança2 sens afegir ne llevar-ne res.”[...]“- Estrenyeu3 la batalla- dix Tirant- e no us poseu per les rames4, que tot lo que dit haveu no hi basta, car devostra pròpia boca ho haveu a dir; altrament no acceptaria vostra requesta.“- Jo só persona conjunta5 a Kirieleison de Muntalbà, e sens dir tantes rondalles, e no abundar en paraules, dic:com a gran traïdor haveu mort a mon sobiran rei e senyor lo rei de Frisa e son germà lo rei d’Apol·lònia, quigraciosament m’havia criat, e per aquest cas de tració vos ofir6, com a requeridor a ultrança, executadora demort, no pugam fallir l’u o l’altra, mesclant-hi la mort del meu bon germà, qui jo tant amava.“E donà fi en son parlar. Dix Tirant:“- La concòrdia de la batalla jo accepte com a defenedor del cas de tració per vostre germà e per vós a mi posat,e dic que mentiu per vostra falsa boca. No resta més entre nosaltres sinó que poseu vostre gatge7 en poder delsjutges del camp per ço que si a la jornada per ells assignada vós fallíeu, segons costum del realme de França,

segons vostre germà l’havia requesta e per mi acceptada, jo pogués usar de tots aquells drets pertanyents adefenedor contra requeridor, de tan lleig cas com per dos germans m’és estat posat.“Lo cavaller se llevà del cap lo bonet que portava, e Tirant pres una cadena d’or e posaren-ho en poder delsjutges del camp. E com açò fon fet los dos cavallers s’abraçaren e es besaren a manera de perdó que es feia l’u al’altre si es mataven.Glossari : 1. Requesta: requeriment de combat, desafiament. 2. A tota ultrança: a mort. 3. Estrenyeu: aquí vol dir “acabeu,concreteu (les condicions de la batalla)”. 4. No us poseu per les rames: relacionat amb 3, no gasteu tantes paraules i aneu algra. 5. Conjunta: pròxima, apropada. 6. Ofir: oferesc. 7. Gatge: penyora, garantia.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

69. Tirant lo Blanc. Tomàs de Muntalbà, un guerrer terrible“Lo dia assignat de la batalla, Tirant per guanyar a Nostre Senyor de sa part, dix al cavaller, present lo Rei, al’entrar de l’església:“- Jo seria bé content, si a vós plaïa, entre nosaltres hagués pau, amor e bona amistat, e vós que perdonàsseu ami, e jo perdonaré a vós de les injúries que vostre germà e vós m’haveu dites. E açò no penseu que ho diga percovardia, ans só prest1 per entrar en la batalla, ara o tota hora que els jutges m’ho manaran. E prometré-usd’anar a peu descalç a la casa santa de Jerusalem e estar-hi un any e un dia, e fer dir cascun dia trenta misses perles ànimes dels Reis i dels Ducs que jo de mes mans he morts, e per la mort de vostre germà que no hi he ressabut.“Aquest cavaller era nomenat Tomàs de Muntalbà, home d’extrema força, molt ben proporcionat, e era tan altde cos que Tirant escassament li plegava2 a la cinta. E era molt més valentíssim cavaller que Kirieleison songermà. Com lo cavaller véu parlar així a Tirant pensà en si que per temor ho deia que havia d’ell, e molts altrescavallers lo´n volgueren jutjar per lo que havia dit, e era tot lo contrari, car no ho feia sinó per fer algunasatisfacció de la mort dels quatre cavallers.[...]“Los fels3 elets per los jutges prengueren primer a Tomàs de Muntalbà, per ço com era requeridor, e posaren-lodins lo camp en un petit papalló4 que cascú tenia de setí, a la un costat del camp. E cascú portava en la mà unventallet per senyar los quatre cantons del camp. Aprés entrà Tirant, per ço com era defenedor, e féu reverènciaal Rei e a la Reina, e servà5 lo camp. Fet açò, cascú en son papalló, vengueren dos frares de l’ordre de SantFrancesc de l’observança6, per manament dels jutges, e tornaren a confessar; fet açò combregaren ab un bocí depa car no els darien en aquell cas lo cos de Jesucrist. Aprés que los frares foren partits e fora de la lliça7,vengueren los jutges e pregaren molt al cavaller qui era requeridor volgués perdonar injúries que fetes lihaguessen; e d’açò lo pregava lo Rei e ells. Lo cavaller respòs:“-Senyors molt magnífics, bé podeu veure que no és ara temps ne hora que jo haja a perdonar la injúria de monrei e senyor lo rei de Frisa, e del meu germà, e d’aquell qui m’havia criat, lo rei d’Apol·lònia. E per cosa en lomón no deixaria mon clam e demanda: per tot lo tresor, la glòria e honor que en aquest món jo pogués haver.Glossari : 1. Só prest: estic preparat. 2. Plegava a la cinta: arribava a la cintura. 3. Los fels elets: testimonis elegits com aàrbitres pels jutges. 4. Papalló: pavelló, tenda de campanya cònica. 5. Servà: observà. 6. Sant Francesc de l’observança:frares franciscans que complien rigorosament la regla. 7. Lliça: camp clos per a la celebració de la justa.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

70. Tirant lo Blanc. Tirant i Tomàs de Muntalbà es preparen per a la batalla[...]“Los jutges anaren al papapalló on estava Tirant, e digueren-li si volia perdonar a son contrari. Dix Tirant:“-Haveu parlat ab lo requeridor?“Digueren ells que sí.“-Jo parlaré com a defenedor -dix Tirant-. Si lo cavaller vol batalla, jo só ací prest; si vol pau, per lo semblant.Veja ell qual li par millor e més segur per a ell, que de tot seré jo content.“Los jutges, veent la bona resposta de Tirant, tornaren al cavaller e digueren-li:“-Nosaltres som estats1 ab Tirant, e ha’ns ofert2 per part sua de fer tot lo que nosaltres jutjarem, e per ço volemtornar a pregar que poseu aquests fets en nostre poder, e ab l’ajuda de Nostre Senyor l’honor vostra serà bensalva.“-¡Oh, quant me desplau -dix lo cavaller-, que voleu turmentar al qui tan turmentat està! Prou paraules haveudesprès3, e com més ne direu més en va4 les despendreu.“Dix l’u dels jutges:

“-Anem-nos-ne, que en aquest home cruel no trobaríem res que de bé fos.“Partiren-se los jutges malcontents del cavaller. E feren tres ralles a cascuna part, e partiren lo sol5 segonsacostumen de fer perquè no donàs més en la cara a l’u que l’altre. Fet açò, los jutges pujaren en son cadafal6, etocà una trompeta e feren crida per tots los quatres cantons de la lliça, no fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar,sots pena de mort. E feren fer tres forques7 fora de la lliça.Glossari : 1. Som estats: hem estat. 2. Ha’n ofert: ens ha oferit. 3. Haveu desprès: heu gastat, heu dit. 4. En va: gratuïtament,inútilment. 5. E partiren lo sol: Disposen el terreny perquè cap dels contendents comenci la lluita amb avantatge. 6.Cadafal: plataforma de taulons elevada en un lloc públic per estar-hi els personatges principals. 7. Forques: instrument desuplici destinat a executar els reus condemnats a morir asfixiats per suspensió.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

71. Tirant lo Blanc. Tirant venç Tomàs de Muntalbà[...]“Lo combat fon entre ells molt dur e fort. Emperò lo cavaller era tan gran e de tanta força que dava los colps tanpoderosos a Tirant que cascun colp que li dava li feia inclinar lo cap ben baix. Com hagué durat així per bonespai la batalla, e al parer de tots Tirant havia lo pitjor, fon-li forçat1 de posar-se en defensió; e lo cavaller litornà a donar un tan fer colp sobre lo bacinet que los dos genolls li féu ficar en terra. E Tirant així com estava abl’un genoll en terra agenollat, tirà-li una punta d’atxa e donà-li en l’engonal e nafrà’l2, car no portaven braguesde malla3. Tirant se llevà prestament, e la batalla tornà molt fort entre ells e molt fera, en tant que lo cavaller,qui es sentia nafrat, pensà en portar la batalla prestament a fi havent dubte no es dessagnàs, e tirà-li una punta endret de la vista, ab tanta força, que la bavera del bacinet li passà4 e allí l’enferrissà que la punta de l’atxa litocava el coll, e féu-li algunes nafres, emperò no entraven molt, e així enferrissat lo portà de mig del camp fins aposar-li les espatles en la lliça, e així el tingué per bon espai, que Tirant no podia moure peu ni mà.“E ja ha vist la senyoria vostra, senyor, que les batalles, com se fan a costum de França, si traen peu, braç o màfora de la lliça, si request n’és5 lo jutge, de justícia lo hi ha de fer tallar, e certament en aquell cas jo estimavamolt poc la vida de Tirant. E estant així en la forma dessús dita6 lo cavaller no el podia sotsobrar7, per què soltàla mà dreta de l’atxa e alçà-li la careta del bacinet, e ab lo cos e ab la mà sinestra tenia’l fort enferrissat; e comell véu que li tenia la careta alta, ab la manyopa8 dava-li en la cara e deia-li:“-Atorga9, traïdor, la tració que has feta.“Com veu que Tirant no parlava ni deia res e que ab la manyopa no li feia prou mal, pensà de llançar lamanyopa de la mà, e prestament ho féu, e posà-li la mà entre la galta e lo bacinet, e com lo tingué molt fort soltàl’altra mà de l’atxa, e llançà la manyopa de la mà, e posà-la-hi en l’altra part entre la galta e l’estofa10 delbacinet; e l’atxa caigué del cavaller. Com Tirant se véu desenferrissat (emperò estava ben pres) alçà la sua atxaab l’una mà e feria en la mà del cavaller; aprés ab la punta donà-li dos ferides, e fon-li forçat de soltar les mans.E lo cavaller trobà’s sense atxa e sens manyopes, e tirà11 l’espasa, mas li valia molt poc, que Tirant, veent-sedelliure, sobtà’l de grans colps ab l’atxa; e així el féu retraure12 fins a l’altre cap de la lliça e féu-li posar lesespatles pegades ab lo palenc13. Com lo cavaller se véu en tal punt féu principi a un tal parlar.“-Oh trist miserable de mi sens ventura! E bé fon trista l’hora del meu naiximent, e bé és estada gran la miadesaventura de perdre les manyopes e l’atxa, lo millor de tot lo que tenia.”“-Ara, cavaller -dix tirant-, vós m’haveu incriminat de tració; renunciau al clam e lleixar-vos he cobrar lesmanyopes e l’atxa, e tornarem altra volta a combatre a tota ultrança.“-Tirant -dix lo cavaller-, si aqueixa gràcia vós me feu, jo de bon grat renunciaré a tot lo que volreu.“Prestament Tirant cridà los fels e, present ells, lo cavaller renuncià al clam de la tració, e donaren al cavallerl’atxa e les manyopes, si bé les mans tenia bé nafrades, e la nafra del ventre que li feia gran dan per la moltasang que perdia. Tirant s’adobà14 la careta del bacinet e posà’s enmig del camp esperant l’altre quan vendria.“Com lo cavaller hagué cobrat ses armes, tornaren a la batalla, molt més brava que no era estada, e daven-se loscolps molt fers sens pietat alguna. E Tirant té aquesta virtut, que no es pot perdre jamés per alè, que li dura tantcom vol; e l’altre cavaller, així com era gran e gros, tenia molt poc alè a moltes voltes li fallia; e reposava’ssobre l’atxa per recobrar l’alè. Tirant conegué lo defalt15 que l’altre tenia e no el deixava reposar perquè escansàs, e l’altra, perquè es dessagnàs, tenia’l a noves16, una volta acostant-se molt a ell, altra se n’apartava, entant que lo pobre cavaller feia son gran esforç de dar grans colps tan mortals com podia; emperò a la fi, per lasang que perduda havia e per defalliment de l’alè17, que no li ajudava, vengué en punt que les cames no elpodien sostenir.“Com Tirant conegué que los colps que lo cavaller li dava eren molt fluixos, que n’havia molt poc sentiment,acostà’s a ell ab l’atxa alta e donà-li sobre lo cap, en dret de l’orella, tan gran colp que tot lo torbà, e tornà-li’n adar altre, que li fon forçat que caigués en terra. E donà molt gran colp perquè era molt pesat. E prestamentTirant li fon dessús18. Alçà-li la careta del bacient e posà-li lo punyal en l’ull per matar-lo, e dix-li:

“-Cavaller de bona ventura, estalvia19 la tua ànima e no vulles consentir que vaja a total perdició. Atorga’t pervençut puix ja has renunciat al clam e a la infàmia que tu e ton germà m’havíeu posada, e dóna’m per lleal equiti20, car Nostre Senyor, qui és coneixedor de veritats e vencedor de les batalles ha vista la mia ignocència, nomereixent mal en res, mas com a cavaller, ab tot aquell perill de la mia persona com era dels Reis e dels Ducs,ab lo divinal auxili jo obtenguí victòria d’ells. E si tu vols fer lo que t’he dit, jo só content de perdonar-te lavida.“-Puix la fortuna ha permès o vol que així sia -dix lo cavaller-, jo só content de fer tot lo que em manaràs, perdelliurar la mia miserable ànima de la mort eterna.“Tirant cridà als faels; e en presència d’ells se desdigué del lleig cas de tració que posat li havia; e als notaris delcamp féu llevar acte21.Glossari : 1. Fon-li forçat: es va veure obligat. 2. Nafrà’l: el va ferir. 3. Bragues de malla: mena de calçons fets d’anellesmetàl·liques que protegien el baix ventre de ferides, però que no feien servir en aquesta mena de combats perquèdificultaven la mobilitat dels combatents. 4. Li passà la bavera del bacinet: li va traspassar (la bavera, que va quedarenganxada a la destral). La bavera era una peça de ferro que s’unia per baix a un elm o capell de ferro (bacinet) i protegia laboca. 5. Si request n’és: si n’és requerit; el contendent beneficiat podia sol·licitar dels jutges que es tallara la part del cosdel rival que havia sortit de la lliça. 6. Dessús dita: explicada més amunt, o anteriorment. 7. Sotsobrar: sotmetre, fer caure aterra un adversari i subjectar-lo davall seu. 8. Manyopa: manyopla, guant de ferro (peça d’armadura) que cobria la mà. 9.Atorga: reconeix. 10. Estofa: matèria de què es fa una cosa; aquí, ferro, metall. 11. Tirà l’espasa: tirà (mà) de l’espasa; vaagafar l’espasa. 12. Retraure: retrocedir, recular. 13. Palenc: palissada de fusta que rodejava la lliça. 14. S’adobà: es vaposar bé. Cal recordar que Tomàs de Muntalbà l’havia tingut enganxat de la bavera i el bacinet se li havia descol·locat. 15.Defalt: punt dèbil, debilitat, feblesa. 16. Tenia’l a noves: el tenia ocupat (amb atacs i fintes) per no donar-li repòs. 17.Defalliment de l’alè: cansament per manca de fons (respiració). 18. Li fon dessús: se li va posar damunt. 19: Estalvia: salva.20. Quiti: lliure d’una obligació o acusació. 21. Llevar acte: alçar acta, fer constar per escrit el transcurs i el resultat de labatalla.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

72. Tirant lo Blanc. Degradació del cavaller[No oblidem que aquestes lluites eren “ judicis de Déu”; per tant, s’esperava que la divinitat protegira elcavaller de tenia raó. Alhora, s’entenia que el cavaller perdedor no tenia raó. Per tant, si moria, defensava unacausa injusta sense saber-ho, era declarat màrtir d’armes i se l’enterrava amb tots els honors que pertocaven aun cavaller; però si, per tal de salvar la vida, reconeixia que des d’un principi combatia per una causainjusta, era degradat, és a dir, perdia la condició de cavaller. ][…]E los jutges davallaren al camp e feren pendre al cavaller e ab les espatles primeres1 lo feren portar fins a laporta de la lliça sens negunes armes ofensives; e Tirant anava après d’ell cara per cara2; e Tirant ab l’espasa altaen la mà. Com foren a la porta de la lliça, aturaren aquí lo cavaller e feren-lo desarmar3, e a cascuna peçad’arnès4 que li llevaven la llançaven sobre lo palenc, e caïa fora de tot lo camp. Com fon del tot desarmat, losjutges donaren sentència, donant-lo per fals e deslleal, de vençut e de perjur e de fementit, ab l’esquena quetenia girada devers la porta, e així a revers lo feren eixir primer que a negú, e així el portaren fins a l’església deSant Jordi, ab molts improperis5 que los fadrins li feien; e Tirant tostemps anava aprés d’ell. Com foren dinsl’església, un porsavant6 pres un bací d’estany, e ab aigua molt calenta li donà per lo cap e per los ull, dient:“-Aquest és aquell cavaller desdit e vençut e fementit.“Aprés vengué lo Rei ab tots los estats e dones e donzelles, e Tirant anà a cavall, armat així com estava eacompanyaren-lo fins a l’apartament7 del Rei. Allí lo desarmaren les donzelles, e los metges curaren-lo, evestí’s un manto brocat forrat de marts gebelins8 que el Rei li donà, e féu-lo sopar ab ell. Aprés sopar li ferenmoltes danses, qui duraren tota la nit fins prop del dia.“Aprés, senyor, que lo cavaller vençut fon guarit, mès-se9 a frare en un monestir de l’observança de SantFrancesc.Glossari : 1. Espatles primeres: el van fer sortir reculant, d’esquenes. 2. Cara per cara: Tirant, en canvi, va sortir avançant,de cara. 3. Desarmar: aquí, treure les peces defensives que conformaven la roba militar (bacinet, manyoples, etc). 4. Arnès:conjunt d’armes defensives d’un guerrer, armadura. 5. Improperis: insults, injúries. 6. Porsavant: patge que acompanyaval’herald i que a vegades el substituïa en les seves funcions. 7. Apartament: lloc apartat, estances privades. 8. Martsgebelins: martes gibelines, mamífers mustèl·lids semblants a les martes, de color bru fosc i pell finíssima. 9. Mès-se: vaprofessar, es va fer frare franciscà.

Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel.

La llengua al segle XV

Jeroni Pau (Barcelona, 1458-1497) i Bernat Fenollar73. La correcció lingüística

REGLES DE ESQUIVAR VOCABLES O MOTS GROSSERS O PAGESÍVOLS

Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana a juy del reverend prevere mossènFenollar e misser Hieronym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors.És primerament evitar de mettre “a” per “e” ni fer lo contrari, com dir:

Pera per PereHom per homeÀnimas per ànimes, e semblants

Ítem, lunyar-se de megttre “c” per “s” o lo contrari, com és:Cervir per servirServell per cervell, e los semblants

Ítem dir:Quaix per quasiMurtra per murtalangoniça per longaniçatrempes e trempat per tempres e tempratbaça per latrines o privadesGerau de Valèntia per dir el Graustrument per instrumentmembrar per recordardespuxes e depuys per aprés

Idem hoc encara:fonoll pet fenollGeroni per Geronimgavinet per ganivetpetí per tapísclop per tapípomblat per plombatcànyem per dir cànemcanyó por dir canóveriat per dir viciattalent per appetit o famtalayar per dir tembreexequar per dir alçar[...]guardar per mirarhome gallard per dir home bell o gentilpoder yo·u faré per voler dir força o per ventura yo·u farégayre per voler dir molt o prou o asayentensmés per dir entretantcabre per cabermartre per dir màrtyr, e semblantsvaig anar e vaig venir per aní e vinguí, e semblantsguardó per retributoperea e probea per dir peresa e pobresa, e semblants[...]

Joan Martí i Castell i Josep Moran,. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les naus d’Empúries.

Roderic Gil de Borja i Borja, “Alexandre VI” (Xàtiva, 1431- Roma, 1509)

74. Carta del papa Alexandre VI al seu fill Joan de Borja, Duc de Gandia

Alexandre, papa VI, manu propria1.[El segon papa Borja recomana al seu fill ser un cristià devot i un hàbil cortesà. En aquest sentit, li dónaconsells i li ofereix ajuda en forma de recomanacions (i pressions) al rei.]

Super omnia2. Duc: si vols haver la gràcia e benedicció nostra, te manam que tu sies devot de la Nostra Donagloriosa e bon cristià, tement e observant los manaments de nostre Senyor Déu, a quo cuncta bona procedunt3,oint cascun dia, devotament, ta missa. E guarda4 d’ésser mentirós, xismer, ni reportador de noves, ni de direnuig, ni injúria a persona del món, portant-te ab tos parents e tothom ab molta humanitat e cortesia, guardant-te de tota manera de paraules inconvenients, essent molt cortès de la barreta5 e graciós de paraules a qui et faràhonor.

Ítem6, te manam t’esforces, ab molta assiduïtat, estudi e diligència, en servir a la Majestat del rei e reina,príncep e infantes, e majorment, ab tota honestat e virtut, treballes en guanyar-te la gràcia e voluntat ab toscontínuos serveis de la sereníssima senyora reina, mediant la qual fàcilment poràs haver gràcia de qualque estatde Ses Alteses, majorment que don Diego, ambaixador de Ses Majestats, nos ha dit e ofert, per part de SesMajestats, que com tu seràs arribat en aqueixa cort, te donaran e faran gràcia d’un bell estat7. Així, sàpies-teajudar a valer del temps ab lo medi del senyor don Enric e del magnífic tesorer. E per les altres vies que a tuparrà de fer ton fet8, e del que sobre aquest article trobaràs e creuràs de poder alcançar, avisa’ns-ne encontinent,màxime si per la part nostra açò se porà ajudar e encaminar, a fi que haja efecte que en la persona tua sia fetqualque gran senyal e gràcia, aplicant-hi aquells medis e intercessions9, ultra10 los sobredits, que a tu parràésser expedients e convenients. Car, a les voltes, los prínceps, per no mostrar ésser moguts e impulsos a fer unagràcia a instància d’altres, les fan pus prest que [sic]per son propri motiu e vies secretes e indirectes, que perpaleses e que hagen dependència d’altri, etc. Així, sàpies conduir e ajudar-te ab bona discreció e medisconvenients.

[...]Glossari : 1. Manu propria: escrit per ell mateix. 2. Super omnia: per damunt de totes les coses. 3. A quo cuncta bonaprocedunt: de qui prové tota bondat. 4. Guarda: evita, procura no. 5. Cortès de la barreta: molt educat, que somrigui isigui amable, que saludi amb freqüència. 6. Ítem: també, i a més. 7. Bell estat: privilegi, bona posició social (entre elscortesans més apropats al rei). 8. “Per altres ... ton fet”: assolir els teus objectius per altres camins segons el teu criteri. 9.Intercessions: recomanacions, demanda de favors per a algú. 10. Ultra: a més que (els esmentats reis).

Joan Martí i Castell i Josep Moran,. Documents d’història de la llengua catalana. Ed. Les naus d’Empúries.

Ausiàs Marc (València, 1397-1459)

75. LXXXVI

I. Si em demanau1 lo greu turment que pas2,és pas tan fort que em lleva el dir què passe3,i és d’admirar, passant, com no em trespasse4

ingratitud, portant-me el contrapàs5.Mai retrauré6 de vostra amor un pas,puix en seguir a vós, honesta, medre;i si raó me fa contrast, desmedre,i és-me lo món, sens vós present7 escàs.

II. Passe, penant, un riu de mort lo dia,i en ser per vós, me dol fer curta via.

Glossari : 1. Demanau: pregunteu. 2. Pas: patisc; però al vers següent, “passa”, gambada. 3. Passe: estic passant; peròtambé patint. 4. Trespasse: (subjuntiu) que no em faci morir. 5. Contrapàs: portar la contrària. 6.Retrauré (...) pas:retrocediré (...) una passa. 7. Present: regal, guardó.

Ausiàs Marc. Poesies d’Ausiàs Marc. A cura de Lluís Anton Baulenas. Editorial Bromera.

76. XVIII

Fantasiant1, amor a mi descobre los grans secrets que als pus subtils2 amaga e mon jorn clar als hòmens és nit fosca e visc de ço que persones no tasten.Tant en amor l’esperit meu contemplaque par3 del tot fora del cos s’aparte,car mos desigs no són trobats en homesinó en tal que la carn punt4 no el torbe.

Ma carn no sent aquell desig sensible5

e l’esperit obres d’amor cobeja6:d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,paor7 no em trob que jo me’n pogués ardre8.

Un altre esguard9 lo meu voler pratica,quan en amar vós, dona, se contenta,que no han cells10 qui amadors se mostrenpassionats e contra amor no dignes.

[...]

Sí11 com los sants sentints la llum divinala llum del món conegueren per ficta12,e menyspreants la glòria mundanapuix major part de glòria sentien,tot enaixí13 tinc en menyspreu e fàsticaquells desigs qui, complits, amor minva14,prenint aquells que de l’esperit mouen,qui no és llassat15, ans tot jorn muntiplica.

Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma16

del cos perquè ves divinals misteris,car és lo cos de l’esperit lo carçre17

e tant com viu ab ell és en tenebres,així amor l’esperit meu arrapae no hi acull la maculada18 pensae per ço sent lo delit que no es cansa,sí que ma carn la vera amor no em torba.

Pren-me enaixí19 com a aquell filosofequi, per muntar20 al bé qui no es pot perdre,los perdedors llançà en mar profunda,creent aquells l’enteniment torbassen:jo, per muntar al delit perdurable21

tant quant ha el món, gros22 plaer de mi llance,creent de cert que el gran delit me torbaaquell plaer que en fastig, volant, passa.

[...]

Llir entre cards, lo meu voler se tempra23

en ço que null amador sap lo tempre.Ço fai amor, a qui plau que jo sentasos grans tresors: sols a mi els manifesta.

Glossari : 1. Fantasiant: imaginant. 2. Subtils: intel·ligents. 3. Par: sembla. 4. Punt: en absolut, gens. 5. Sensible: sensual. 6.Cobeja: ansia, ambiciona. 7. Paor: por, temor. 8. Ardre: cremar, inflamar. 9. Esguard: intenció, interés. 10. Cells:(provençalisme) aquells. 11. Sí: (prov.) així. 12. Ficta: fictícia, falsa. 13. Enaixí: així. 14. Minva: disminueix. 15. És llassat:es cansa. 16. Arma: (prov.) ànima. 17. Carçre: presó. 18. Maculada: tacada, bruta. 19. Pren-me enaixí: així em passa. 20.Muntar: arribar, accedir. 21. Perdurable: durador. 22. Gros: grosser, pecaminós. 23. Tempra: modera.

Ausiàs Marc. Les poesies d’Ausiàs March. Ed. Quaderns Crema. A cura de Joan Ferraté.

77. LXIVLo temps és tal que tot animal brutRequer1 amor, cascú trobant son par:lo cervo brau sent en lo bosc bramare son fer bram per dolç cant és tengut;agrons2 e corbs han melodia tantaque llur semblant3, delitant, enamora.Lo rossinyol de tal cas s’entrenyora,si lo seu cant sa enamorada espanta.

E, doncs, si em dolc, lo dolre m’és degutcom veig amats menys de poder amar4

e lo grosser per apte veig passar:amor lo fa ésser no conegut.E d’açò em ve piadosa complantacom desamor eixorba5 ma senyora,

no coneixent lo servent qui l’adora,ne vol pensar qual és sa amor ne quanta.

No com aquell qui son bé ha perdutmetent a risc6 si poria guanyare, vós amant, que em volguésseu amardeliberat7, no só en amor vengut.Tot nuu me trop8, vestit de grossa manta:ma voluntat, amor la té en penyora9

e ço de què mon cor se adoloraés com no veu ma fretura10, que és tanta.

Llir entre cards, ab milans caç la ganta11

i ab lo branxet12 la llebre corredora:assats al món cascuna és vividorae mon pits flac lo passi de Rams canta13.

Glossari : 1. Requer: demana, cerca. 2. Agrons: garses. 3. Semblant: parella, de la mateixa espècie. 4. Menys de poderamar: “incapaç d’estimar”. 5. Eixorba: encega. 6. Metent a risc: arriscant. 7. Deliberat: “creient que m’estimaríeu”. 8.Trop: “em trobe despullat”. 9. Penyora: segrestada, hipotecada. “Amor té segrestada la meva voluntat”. 10. Fretura:necessitat. 11. Ganta: cigonya. 12. Branxet: gosset, “faldero”. 13. “Mon pits ... canta”: el passi de Rams és una narració del’Evangeli que es llig el diumenge de Rams. Abans també es cantava. Fixa’t com Marc es desespera per la impossibilitatdel seu amor: amb milans no es pot caçar una cigonya; amb un branxet no es pot caçar una llebre; ni es pot cantar sense veu(pit flac).

Ausiàs Marc. Les poesies d’Ausiàs March. Ed. Quaderns Crema. A cura de Joan Ferraté.

78. CXIAixí com cell qui es parteix de sa terra,ab cor tot ferm que jamés hi retorn1,deixant amics e fills plorant entorne cascú d’ells a ses faldes s’aferradient plorant: «Anar volem ab vós.Oh, no ens lleixeu trists e adolorits!» e l’és forçat aquells haver jaquits2:¿qui pot saber d’aquest les grans dolors?

Jo me’n confés, a Déu e puix a vós,que jo só tal com lo de qui he parlat,car tot delit de mi és apartatsí3 que jamés me veja delitós.No solament he lo delit perdut,ans en son lloc entrada és dolor,car jo m’aïr4 havent perduda amore jac del colp que tostemps he temut.

No menys que mort a mi és avengut5:no em pot fer pus que fer perdre lo móne jo d’aquest a tot hom ma part don6,puix que no am ne puc ser benvolgut.Tot ço que veig me porta en recordlo mal present e lo que és per venir.Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir:un poc delit ma dolor fa pus fort.

Jo no puc dir senta dolor de mort:sa tinc lo cos e malalt l’esperitd’un accident que en vida m’ha jaquiten tal estat que no em trop viu ne mort.L’enteniment no em delita en sabere res plaent no vol ma voluntat.Jo visc al món e d’ell desesperat:si en altre pens, no em calfa7 molt l’esper!

No sé a qui adreç mon parlament,

perquè és llong8 temps no em parle ab amore dona al món no sent de ma tristor.Així mateix, jo no n’he sentiment.

Glossari : 1. Retorn: “convençut que mai no hi tornarà”. 2. Jaquits: abandonats. 3. Sí: de manera que. 4. Aïr: sent ira. 5. Ésavengut: ha passat. 6. Don: done. 7. Calfa: “si pens en l’altre món, no em consola l’esperança”. 8. Llong temps: molt detemps.

Ausiàs Marc. Les poesies d’Ausiàs March. Ed. Quaderns Crema. A cura de Joan Ferraté.

79. XIIIColguen les gents ab alegria festes,lloant a Deu, entremesclant deports1;places, carrers e delitables hortssien cercats ab recont2 de grans gestes;e vaja jo los sepulcres cercant,interrogant animes infernades, e respondran, car no son companyadesd’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant;per ço no em plau la pràtica3 dels vius.D’imaginar mon estat son esquius4;sí com d’hom mort, de mi prenen espant.Lo rei xipré5, presoner d’un heretge,en mon esguard6 no es malauyrat7,car ço que vull no serà mai finat8,de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Texion9 qui el buitre el menja el fetgee per tots temps brota la carn de nou,e en son menjar aquell ocell mai clou;pus fort dolor d’aquesta em té lo setge10,car és un verm11 qui romp la mia pensa,altre lo cor, qui mai cessen de rompre,e llur treball no es porà enterrompresinó ab ço que d’haver se defensa11.

E si la mort no em dugués tal ofensa—fer mi absent d’una tan plasent vista—,no li graesc que de terra no vistalo meu cors nu12, qui de plaer no pensade perdre pus que lo imaginarlos meus desigs no poder se complir;e si em cové mon derrer jorn finir,seran donats térmens13 a ben amar.

E si en lo cel Deu me vol allotjar,part veure a Ell, per complir mon delitserà mester que em sia dellai ditque d’esta mort vos ha plagut plorar,penedint vos com per poca mercèmor l’ignoscent e per amar vos martre14:cell qui lo cors de l’arma vol departre15,si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo séque es pot bé fer hom morir per amor;creure de mi, que só en tal dolor,no fareu molt que hi doneu plena fe16.Glossari :1. Deports: entreteniments, diversions. 2. Recont: narració, recitació. 3. Pràtica: tracte, conversa. 4. Esquius: “no volensaber sobre el meu estat d’ànims”. 5. Xipré: El rei de Xipre (Janus de Lusignan) va patir captiveri a El Caire entre el 7 dejuliol de 1426 i el 20 de maig del 1427. 6 i 7. En mon esguard (...) malauyrat: no em sembla tan desgraciat. 8. Finat:acomplert, realitzat. 9. Cell Texion (...) clou: castic semblant al de Prometeu. Cada dia un voltor se li menjava el fetge, que

tornava a regenerar-se cada dia. 10. Setge: aquí vol dir atac insistent per part d’un dolor superior al del Rei de Xipre i al deTeixió. 11. Sinó (..) se defensa: sinó amb allò que es resisteix a ser-me concedit. 12. Cors nu: cos despullat, mort; preciosaimatge sobre l’enterrament del seu cos una vegada mort per amor. 13. Térmens a ben amar: “el dia que jo hagi de morirs’haurà acabat l’amor fi (honest, lleial, etc.). 14. Martre: màrtir. 15. Departre: separar. 16. Plena fe: “com que patescaquest dolor, no us hauria de costar gens donar-ne fe i creure’m”.

Poesies. Ed. Barcino. A cura de Pere Bohigas. Ortografia actualitzada pels autors.

80. XLII

[Marc, empès pel despit, també va escriure poemes carregats d’una forta misogínia. Aquest maldit contra unadama que el va abandonar per un mercader n’és un bon exemple.]

Vós qui sabeu de la tortra el costum1,e si no ho feu, plàcia el vos oir:quant mort li tol son par2, se vol jaquir3

d’obres d’amor, ne beu aigua de flum4,ans en los clots ensutza5 primer l’aigua,ne es posa mai en verd arbre fullat.Mas contra açò es vostra qualitat,per gran desig no cast que en vós se raigua6.

E no cuideu, dona, que bé us escaiga7

que, puis hagués tastat la carn gentil,a mercader lliuràs vostre cors vil,e son dret nom En Joan me pens caiga.E si voleu que us ne don coneixença:sa faç es gran, ab la vista molt llosca8,sos fonaments son de llagost o mosca;cert no mereix draps vendre de Florença.

E coneixent la vostra gran fallença9,volgué’s muntar, en amar, cavaller;e sabent ell tot vostre fet en ver,en vos amar, se tengra a consciencia,sabent molt clar l’ensutzeada vida,prenent public10 les pagues del pecat.Vostre cors llec per drap es baratat;vostre servir és bo sol per a dida11.

E no cuideu filla us hagués jaquida12,vós alletant aquella ab vostra llet,car vostre cors és de verí replet,e mostren ho vostres pèls fora mida;car si us jaquiu vostra barba criadae la us toleu, puis, ab los pèls dels braços,poran se’n fer avantatjosos llaços,prenints perdius e tortra o becada13.

Quant oireu: «Alcavota provada!»,responeu tost, que per vós ho diran;e puis per nom propi vos cridaran,ja no us mostreu en l’oir empatxada14,enterrogant: «Amics, e què voleu?En dret d’amor ha hi res que jo fer pusca?Tracte semblant jamés me trobe cusca15,presta seré a quant demanareu».

Tots los qui trob acunçament16 volreuen fets d’amor, emprau Na Monbohí;ella us farà tot lo que feu a mi:no es pot saber l’endreç17 que hi trobareu.

Glossari : 1. Vós (...) oir: “Per favor, sentiu el que acostuma fer la tórtora, sobretot si no ho feu”. 2. Par: quan la mort lilleva la parella. 3. Se vol jaquir: abandonar, deixar, és a dir, “vol renunciar”. 4. Flum: riu. 5. Ensutza: enterboleix, embruta

(encara més) l’aigua estancada (dels clots). 6. Raigua: o raiga; arrela, és a dir, “teniu arrelats un gran desig no cast(impur)”. 7. Escaiga: correspongui, pertoqui; “no us preocupeu que us caigui bé (l’exemple)”. 8. Llosca: escassa, curt devista. L’amant d’aquesta dama a qui Marc dirigeix el maldit apareix descrit amb qualitats que l’enlletgeixen físicament(gran cap, ulls molt petits) i moralment (fonaments de llagost o mosca). 9. Fallença: debilitat, pecat. 10. Prenent public:aquest mercader persevera a estimar aquesta dama, tot i saber –perquè tothom ho sap- el seu passat pecaminós. 11. Vostrecors (...) dida: “només servir per a donar a mamar; heu canviat el vostre cos vulgar per drap (roba, en referència al seuamant, un comerciant de draps)”. 12. “E no (..) jaquida”: “no us estranyi que la vostra filla us hagi abandonat, perquè vósl’heu alimentada amb la vostra llet”. 13. Becada: ocell de la família de les escolopàcides. Marc diu que aquesta dona és tanpeluda que si es deixàs créixer els pèls de la barba, junt amb la vellositat dels braços i de les aixelles, se’n podrien fer llaçosper a caçar pardals. 14. Empatxada: ofesa. 15. Cusca: indisposada. 16. Acunçament: arreglament, tracte. 17. Endreç:disposició.

Poesies. Ed. Barcino. A cura de Pere Bohigas. Ortografia actualitzada pels autors.

81. XCII. Cant de mort (fragment)

[Llarguíssim (i bellíssim) poema del qual només oferim unes cobles: Marc reflexiona sobre la qualitat del seuamor una vegada morta la dona que estima.]

Aquelles mans que jamés perdonarenhan ja romput lo fil tenint la vidade vós, qui sou de aquest món exida,segons los fats1 en secret ordenaren.Tot quant jo veig e sent, dolor me torna,dant me record de vós, qui tant amava.En ma dolor si prim2 e bé es cercava,se trobara que delit s’hi contorna3;doncs, durarà, puis té qui la sostinga,car sens delit dolor crei4 no es retinga.

En cor gentil Amor per mort no passa,mas en aquell qui per los vicis tira;la quantitat d’amor durar no mira,la qualitat d’amor bona no es lassa5.Quant l’ull no veu e lo toc no es pratica6,mor lo voler, que tot per ells se guanya;qui en tal punt és, dolor sent molt estranya,mas dura poc: l’espert7 ho testifica.Amor honest los sants amants fa colre8:d’aquest vos am, e Mort no el me pot tolre.

Tots los volers que en mi confusos eren,se mostren clar per llur obra forana:ma carn se dol, car sa natura ho mana,perquè en la Mort sos delits se perderen;en sa dolor m’arma és embolcada9,de què llur plor e plant per null temps callen.En tal dolor tots los conhorts me fallen,com, sens tornar, la que am és anada.Mas l’altra amor, de amistança pura,aprés sa mort, sa força gran li dura.

[...]

Dolor jo sent e sembla a mi estrema;no só en punt de voler consell rebre,e de negun remei me vull percebre,ans de tristor he presa ja ma tema.Si em trob en punt que dolor no m’acorde,ja tinc senyal ab què a dolor torne:record sos fets d’amor, e allens borne10;d’ací escapant ab oci no em concorde.Son espirit ab lo cors jo contemple;tant delit sent com l’hom devot al temple.

[...]

Tot ver amic a son ver amic amade tal amor que Mort no la menyscaba11,ans es fornal que apura l’or i acaba,lleixant lo fi, e l’àls12 en fum derrama.D’aquesta amor am aquella que és morta,e, tement, am tot quant és de aquella.L’espirit viu. Doncs, quina maravellaque am aquell? E res tant no em conforta.Membra’m13 la Mort, e torn en ma congoixa,e quant hi só, dolor pas com me floixa14,

[...]

Amor en l’hom dos llocs disposts atroba,car hom és dit per ses dues natures:lo cors per si vol semblant de sutzures,l’arma15 per si d’un blanc net vol sa roba.D’ells aunits16 surt amor, d’algun acteque no es diu bé qual d’ells més part hi faça;cascú per si algun delit acaça,i, aquell atés, l’altre en porta caracte17.E veus la Mort que llur voler termena:lo bo no pot, no basta que l’ofena18.

Morint lo cors, a son amant no el19 restasinó dolor, per lo record del plaure;fallint aquell, no tarda amor en caure:fallint lo sant, defall la sua festa.Alguns delits que en l’arma pel cors vénen,són los composts que els amadors turmenten,e cascú d’ells tanta i qual dolor sentensegons del cors o de l’arma part prenen20;e, mort l’amat, amor és duradoratant quant lo mort del viu té gran penyora21.

[...]

Si en nostre amor pens esser fi vengudae d’ella perd esperança de veure,sinó que tost vinc en açò descreure,l’arma en lo cors no fóra retenguda.Si bé los morts en lo món no retornen,ans d’esser mort noves sabré d’aquella.Estat és ja: doncs, no és gran maravella,açò esperant, mos sentiments sojornen22;e si cert fos que entre los sants fos mesa23,no volgra jo que de Mort fos defesa.

O Déu, mercè! Mas no sé de què et pregue,sinó que mi en lo seu lloc aculles;no em tardes molt que dellà mi no vulles,puis l’espirit on és lo seu aplegue;e lo meu cors, ans que la vida fine,sobre lo seu abraçat vull que jaga.Ferí’ls Amor de no curable plaga;Separà’ls Mort: dret és que ella els veïne.Lo jorn del Juí, quant pendrem carn e ossos,mescladament partirem nostres cossos24.

Glossari : 1. Fats: destí (que ha ordenat la mort de l’estimada). 2. Prim: delicat, espiritual, honest. 3. Contorna: el plaer sesuperposa o envolta la bondat i l’honestedat que hi ha en el dolor. 4. Car (...) retinga: “no crec que el dolor dure sense elplaer”. 5. Lassa: no es cansa, no es debilita. 6. Lo toc no es pratica: no hi ha carícies. 7. L’espert: el mateix poeta, enamoratexpert, dona fe. 8. Colre: cultivar, guardar, observar, complir, perseverar, etc. 9. Embolcada: “la meva ànima es troba

envoltada pel dolor”. 10. Allens borne: “lluite (insistisc, pegue voltes) més enlla”. 11. No la menyscaba: no la minva, no laminimitza, no la fa venir a menys. 12. Àls: les altres coses. 13. Membr’m: em recorda. 14. Floixa: afluixa, debilita. 15.Arma: ànima. 16. Aunits: units, convertits en una sola cosa, fusionats. 17. Caracte: caràcter, signe propi, qualitat dominant.18. Ofena: ofenga. Figuradament, vol dir que la mort no és suficient per acabar (ofendre) amb la bondat. 19. No el resta: noli queda. 20. Part prenen: pertanyen, formen part (del cor o de l’esperit). 21. Penyora: garantia, és a dir, l’estimada morta tégarantit la durada de l’amor per part de l’amant viu. 22. Sojornen: reposen, romanen quiets, intactes. 23. Mesa: posada; “sien veritat ha anat a parar entre els sants”. 24. O Déu (...) nostres cossos: Demana a Déu morir prompte per reunir-se ambl’estimada, morir aviat perquè el seu esperit arribe on es troba l’estimada, abraçat al seu cos per separar-se’n només el diadel Judici Final.

Poesies. Ed. Barcino. A cura de Pere Bohigas. Ortografia actualitzada pels autors.

Corrent satíric valencià

Jaume Roig (València, 1400?-Benimàmet, 1478): Espill o Llibre de les dones

82. Fragment del Prefaci

Doncs dic que totes,de qualque estat,��� color, etat,llei, nació,��� condició,grans e majors,��� xiques, menors,jóvens e velles,��� lletges e belles,malaltes, sanes,��� les cristianes,juïes, mores,��� negres e llores1,roges e blanques,��� dretes e manques,les geperudes,��� parleres, mudes,franques, catives2,��� quantes són vives,quals se vol sien,��� tot quan somnien,ésser ver creen.��� Del que no veen,procés de pensa��� fan sens defensani part oir,��� per presumir:sols pronuncien��� ver sentencienque cert no saben.��� Mentint se gaben3,sempre varien;��� jamai se riensens ficció;��� per traciórien e ploren;��� criden que es morenquant són pus sanes;��� si han terçanes4,llur mal no colen5;��� e fingir volentenir dolor;��� per dar colora ses empreses.��� Si són represes6,instruccions,��� reprensions,tot ho refusen;��� mas molt bé escusenvicis amats7,��� e los pecats,d’altri especulen8��� e se’n tribulen.

Glossari : 1. Llores: mulates. 2. Franques, catives: “lliures, esclaves”. 3. Gaben: lloen, alaben. 4. Terçanes: febreintermitent que repeteix al tercer dia. 5. Llur mal no colen: “no deixen escapar (no expliquen) la seva malaltia”. 6.Represes: renyades, bonegades, reconvingudes. 7. Vicis amats: “vicis propis (seus)”. 8. Especulen e se’n tribulen:“critiquen (xafardegen) i se’n queixen”.

Jaume Roig. Espill. Edicions 62 i Orbis. Ortografia actualitzada pels autors.

83. Patge d’un cavaller

A peu aníen Catalunya, on fiu ma punya1

que un cavaller – molt gran bandoler –d’antic llinatge, me pres2 per patge.Ab ell visquí fins que n’isquíja home fet. Ab l’hom discrettemps no hi perdí: d’ell aprenguíde ben servir, armes seguir;fui caçador, cavalcadordels bons dels regnes, bona mà en regnes3,

peu i esperons4; de tots falconsi d’esparver5, ginet6, corser7,de cetreria8, menescalia9,sonar, ballar, fins a tallar,ell me’n mostrà. Costar cuidàmon tant saber, per sa mullera la final voler me mal10,sens culpa mia. Ella teniaun sols fill car: de cavalcare homenia11 gens no en tenia.Tant lo guardava12 i l’apartavade tot perill, que féu son fillhom femení, fet d’alfaní13

e d’orelletes14, sucre, casquetes15,e viciat16, tot mal criat,fet a son lloure17. Quant lo veu moureinútilment, e gentilmentjo avançar me, pensà matar-mela xaquiosa18 fembra envejosa:mescla paraules, rondalles, faules,ab ficció. A tració,jo ja dormint, son fill venint– per son consell – ab lo coltellperquè em matàs, com s’acostàshagué terror; e, fent remor,moguí’m un poc. Desfressà el joc19,dix que es burlava. Ell tremolavae no em tocà. Puix no em matà,ni ho sabé fer l’hom de paper,fort mal mescla’m, e posà clamde gran error ab mon senyor;molt bravament, ab sagrament20,ella atverava21 lo que em posava.Mas l’hom prudent veu claramentque era falsia, com la moviala sola enveja. Ab sa corretjafort la ferí, e la servíbé de punyades; l’esquena ausades22

bé li cascà23, e la tancàen son castell. Donà’m consellpartís de fet. Ab son decret,fui prest vengut en un llaüt24

de biscaïns.

Glossari :1. Fiu ma punya: em vaig esforçar, aconseguir amb esforç. 2. Pres: prengué. 3. Regnes: corretges de la brida amb què esgoverna el cavall. 4. Esperons: instruments amb punxa metàl·lica que posat als talons de les botes serveixen per ferir elventre del cavall. 5 Esparver: tipus de falcó. 6. Ginet: genet. 7. Corser: cavall de guerra o de torneig. 8. Cetreria: art decaça amb falcons. 9. Menescalia: cura dels animals (veterinària). 10. “Costar ... muller”: “Saber tant em va costar l’odi desa muller”. 11. Homenia: masculinitat, virilitat. 12. Guardava: protegia. 13. Alfaní: Pasta de sucre amb oli d’ametlesdolces. Fig. Fet d’alfaní: Delicat, nyicris. 14. Orelletes: coca redona i molt prima feta de farina, ous, sucre i canyella,fregida amb oli. 15. Casquetes: panellet de pasta farcida amb confitura, casca. 16. Viciat: aviciat, malacostumat,amanyagat. 17: A son lloure: al seu aire. 18. Xaquiosa: buscadora d’excuses o motius falsos per acusar. 19. Desfreçà el joc:dissimulà. 20. Sagrament: jurament solemne. 21. Atverava: certificava, donava per cert. 22. Ausades: certament, en veritat.23. Cascà: colpejà violentament. 24. Llaüt: embarcació de poc tonatge destinada a la pesca.

Jaume Roig. Espill. Edicions 62 i Orbis. Ortografia actualitzada pels autors.

84. Consells del rei Salomó

Jo só mosséSalamó, rei d’antiga llei1,gran sabidor, rei e senyormolt ric, potent. En mon jovent

mullers prenguí, io en repleguífins en set-centes, e ben tres-centesdrudes2, amigues; mil enemigues.No es pot asmar3, menys estimar,los artificis, ni els edificisdels meus palaus, ab quantes clauseren tancades e ben guardadesper caponats4; altres armatsdefora el clos5, entorn del fos6

de jorn guardaven; altres vetlaven,e tot valia lo que podia;altres servien. Or despenien7

innumerable inestimablefou la despesa per mi malmesa8,mal esmerçada9, del tot llançada.Sols m’ha valgut que he ben sabutllur calitat; són vanitatde vanitats, d’iniquitatsiniquitat10, e pravitat11

de pravitats. Per llurs pecatslo general diluvi, qualpreicà Noé de cert vingué,car se lliuraven dones i es davenals seus diables; [...]

Glossari : 1. Antiga llei: de l’Antic Testament. 2. Drudes: concubines, amistançades. 3. Asmar: imaginar. 4. Caponats:eunucs. 5. Clos: lloc tancat. 6. Fos: fossar. 7. Despenien (despesa): gastaven (inversió). 8. Malmesa: malgastada. 9.Esmerçada: utilitzada. 10. Iniquitat: maldat. 11. Pravitat: degeneració moral.

Jaume Roig. Espill. Edicions 62 i Orbis. Ortografia actualitzada pels autors.

Jaume Gassull (València, 1445?-1510?).

85. Lo somni de Joan Joan (fragment)

[...]

Puix fon passat un poc espai,ab veu prou alta,una, mostrant estar malalta,cridà: -«Comare:per reposar-me jo la mare1

què hi serà bo?»-«Senyora mia, per açò-dix la madrina-jo us hi daré prest medicina,com de què em ric;com haja jo bolcat2 lo xicvos ho diré.Doncs, com està vostra mercéni què us sentiu?»-«Totstemps3 me par tinc gran caliudins en lo cors4.»-«Un bon tió5 que fos ben grosfóra millor,i apagaria la calord’aqueix caliu;i, així en l’hivern com en l’estiu,fresca estaríeu,i jo us promet no us sentiríeumuntar la mare6

que, fent això, cerca lo pare,i, puix no el troba,

voldria en mar llançar la robai quant hi ha....»

[...]

Glossari : 1. Reposar la mare: Guarir el dolor de matriu. 2. Com haja jo bolcat lo xic: “quan haja canviat el bolquer alxiquet”. 3. Totstemps: sempre, constantment. 4. Cors: cos. 5. Tió: tros de soca (o branca gruixuda) destinat a ser cremat.Metàfora fàl·lica. 6. Muntar la mare: és la impressió que sent una malalta en un atac d’histerisme, com si una bola li pujaradel ventre a la gola.

Jaume Gassull. Lo somni de Joan Joan. Edició digital basada en la de València, Lope de Roca, 1497. Transcripció feta per Llúcia MartínPascual, Víctor Cremades Navarro i Josep-Lluís Garcia Cazorla. Ortografia actualitzada.

86. Els llauradors de l’horta de València contra Bernat Fenollar

[Resposta humorística al manual de correcció idiomàtica feta per Bernat Fenollar i Jeroni Pau (text 80).Gassull explica que des de sa casa veu com una manifestació de llauradors es dirigeix a casa de Fenollarperquè se senten insultats per criticar-los la manera de parlar i es compromet a defensar-los.]

«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus1 ara:�puix so arribat ací de ventura,quin és lo perquè, que ab tanta gatzara2

anau remorats3, i ab tal gara-gara4,que el cor de qui us ou meteu en pressura5?Ha-us algú fet sobres molt demasiades,o han-vos llevat de l’aigua la tanda,o anau a trencar assuts o parades?car no sens gran causa veig jo volotades6

a totes les gents deçà d’esta banda».

[...]

I dix u dels pròmens7 ab veu entonada:«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,en contra nosaltres, sens pus, fo donadauna, com li diuen sentença malvada,puix vostra bondat nos ou i ens escolta,la qual fo d’inics i de molts ultratges,i en gran vituperi de tots i gran jangle8,car ell ans9 bandeja los nostres llenguatges;per on10 s’han mogut los nostres coratgesa fer que d’ui més de nós ningu es jangle11».

E jo els responguí: «Qui és lo coronista12

que us ha enfellonits13 ab eixa sentència?»«Mossènyer meu, no», dix ell; «no és jorista14,mas ans és prevere15 i molt gran coblista16,i es d’esta seu, d’ací de València;te nom tan revés, mal dogal l’estire!Que bé encertillar17 me par que el poguera:Fenoll, o espigol, me par que retire18...».Dic jo: «Fenollar!». «Oh llamp que el regire!que ver vós dieu» dix ell «car ell era».

[...]

«O, val Deu! germans», dic jo, «i no u fésseu,ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,i ab tot que raó molt més ne tinguésseu,contra ningun clergue nul temps permetésseude fer tal escandil19, ni anc ho pensàsseu;mas, sols un poquito vullau reposar-vos,i vostra furor un poc ara cesse:per què, Deu aidant20, jo puc bé aidar-vos,

que més no us caldrà d’això curruixar-vos21,a si tots sou contents que jo m’hi entravesse22».

«Plaer hi trobam, i plau-nos, Monsényer,que us hi [e]ntravesseu, i haurem-ho a gràcia;però que ens fassau valer23 i atenyerque els nostres parlars no ens vullen constrényer24,i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia».i en tal deliber puix tots hi assistiren25,partint-se de mi ab cants i grans grites,deçà i dellà tantost s’espargiren26,tornant a les viles i llochs d’on partiren;les quals són aquestes ací sota escrites:

Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,Picanya, Mislata, de Quart, i d’Aldaia,i de Benetússer, Montcada, i Godella,d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,i d’Almussafes també, i d’Alboraia,i de Catarroja, Rugafa, i Sollana,també d’Espioca, Carpesa, i Paiporta,de Massamagrell, i de Meliana,de Benimaclet, i de Borriana,i, per abreujar, de tota la horta.

[...]

Glossari : 1. Sus: interjecció per animar algú a fer o dir alguna cosa. 2. Gatzara: Soroll, escàndol, rebombori. 3. Remorats:sorollosos. 4. Gara gara: crits d’amenaça. 5. Pressura: altereu, preocupeu el cor de qui us sent. 6. Volotades: esvalotades,avalotades, revoltades. 7. Pròmens: prohòmens, homes d’autoritat (ironia). 8. Jangle: burla (substantiu). 9. Car (...)bandeja: “Perquè ell abans ha rebutjat (la nostra forma de parlar). 10: Per on: raó per la qual. 11. Jangle: “A partir d’avuiningú es burli” (verb). 12. Coronista: cronista, erudit, lletraferit (ironia). 13. Enfellonits: us ha alterats, us ha irat. 14.Jorista: jurista, jutge. 15. Prevere: sacerdot, capellà. 16. Coblista: que fa cobles, versificador. 17. Encertillar: encertar. 18.Retire: sembla, és a dir, el seu nom recorda (s’assembla a) Fenoll o espígol. 19. Escandil: Escàndol. 20. Déu aidant: “siDéu vol, jo puc ajudar-vos”. 21. Curruixar-vos: preocupar-vos, angoixar-vos. 22. Entravesse: “que jo m’hi impliqui”. 23.Fassau valer: defenseu. 24. Constrényer: reprimir. 25. Assistiren: hi estigueren d’acord. 26. S’espargiren: se separaren, esdissolgueren.

Jaume Gassull. La brama dels llauradors de l’horta de València contra lo venerable mossén Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lomagnífic mossén Jaume Gassul, cavaller. Dins http://www.rialc.unina.it

Estil de valenciana prosa

Joan Roís de Corella (València, 1435-1497)

87. A Caldesa

Si el ferro cald1 refreda la ma casta,calfar l’heu vós, encara que fred sia;si tot lo foc en lo món se perdia,pendrien-ne de vós, que en sou molt basta2;si en algun temps cremant la terra es gasta,no perreu3 vós, vivint com salamandra,ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlandaperquè us deixeu de vostra gentil casta4.

Casta4b serà la vostra, no poc bella,sens que jamés serà orfa5 de pares;no crec lo món vos baste a comparessi gens pariu6; segons vostra querella7,en dubte estic que fósseu mai donzella;dot sens escreix8 demana la llei vostra,e tot lo món de vostre cos té mostra:fels e infels, e los de la Llei vella9.

En flames grans fón verd la gavarrera10,e vós, sens foc, teniu calor que us crema;pendran gran llum, si s’acosten ab tema11

de batre en vós com en la pedrenyera12;per vós se dix, la dona, baratera13,que portau foc davall les vostres faldes,del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,prendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant, més que el foc en l’esfera14,per a dir «no» feu-vos serrar15 les dents,que no es pot dir algú dels requirents16

en negun temps oís de vós espera.

Glossari :1. Cald: Candent, roent. 2. Basta: en teniu de sobres. 3. Perreu: morireu. 4. Casta: raça, mena de persona. A 4b, vol dir“llinatge, descendència”. Al primer ver, “casta” vol dir “innocent”, “verge”. 5. Orfa: òrfena. “Als vostres fills no els faltaràmai pares”. 6. Si gens pariu: “si pariu alguna vegada”. 7. Querella: queixa. 8. Escreix: gratificació a la dona per arribarverge al matrimoni. Era un tant per cent de la dot que s’aportava al matrimoni. 9. Llei vella: antic testament. “Los de la lleivella” són els jueus. 10. Gavarrera: roser bord, arbust molt apte per a encendre fogueres. 11. “Tema ... vós”: “intenció decopejar en vós”. Refregar-se. 12. Pedrenyera: pedra foguera. 13. Baratera: estafadora. 14. Esfera: cel, firmament. Aquí esrefereix al sol. 15. Serrar: estrènyer amb força per no parlar. 16. Requirents: pretendents.

Joan Roís de Corella. Poesia i prosa. Ed. 62/ORBIS.

88. Esparsa

[Corella fa servir el mateix exemple de la tórtora del poema XLII d’Ausiàs Marc (text 86) per aplicar-lo alsseus sentiments de fidelitat amorosa.]

Des que perdí a vós, déu de ma vida,perquè vejau porte corona casta,està el meu cos que extrema set lo gasta,car jo sol bec aigua descolorida.Ni em pose mai en rama verd florida,mas1 vaig pel bosc passant vida ermitana,e prest responc, si alguna em demana2,que sola vós de mi sereu servida.

Glossari :

1. Mas: sinó que. 2. Demana: pregunta.Joan Roís de Corella. Poesia i prosa. Ed. 62/ORBIS.

89. Descriu la sepultura de sa enamorada

En lletres d’or tendreu en lo sepulcrela mia mort per excel·lent triümfo,on clar veuran m’haveu llançat del segle1

ab honestat matant ma vida morta.E jo, esculpit als vostres peus en marbre,agenollat, mostraré gest tan simpleque tots diran, ab los ulls corrents aigua:«Cruel virtut, que no la pogué vençregest tan humil d’aquest, qui fon un fènix2

en vera amor, més amant que tot altre!»

Estareu vós d’alabaust3 en figuratreta del viu, imatge de Helena4,en lo dit quart tenint un esmaragde5

i, en l’altra mà, un ram de agnus castus6,sobre lo qual planyerà una tortra.E dirà el mot, escrit sobre verds lliris:«Si per algú virtut se degués perdre,sol per a vós jo la volguera rompre7;

però lo mal no es deu jamés concebre8

per esperar algun bé en puga nàixer.

Si no poguí restaurar-vos lo viure9

sol per temor de honestat ofendre,no us vull negar com aprenguí de doldre:a Déu pregant guardàs del fondo carçrevostre esperit, que al meu era conforme.»Mudarà el gest10 la mia forma en pedraquan llegiran aquest mot en la tomba,pensant: «Per mi haveu aprés de plànyer!»E no em doldrà la mia vida trista,que sol per vós la poguí bé despendre11.

Glossari : 1. M’haveu llançat del segle: m’heu fet morir no cedint als meus requeriments amorosos. 2. Fènix: ocellmitològic que renaixia de les pròpies cendres. Aquí vol dir persona única per la seva excel·lència. 3. Alabaust: alabastre, ésa dir, estàtua esculpida. 4. Helena: considerada la dona més bella de l’antiga Grècia. 5. Esmaragde: maragda, pedrapreciosa encastada en un anell sobre el dit quart (cor). 6. Agnus castus: agnocast, aloc; arbust al qual tradicionalment se lireconeixia la virtut d’aplacar la passió amorosa. 7. Rompre: aquí, consumar l’amor físic. 8. Concebre: “el pecat (mal) ni tansols s’ha d’imaginar, encara que pugui causar algun bé (mantenir l’enamorat en vida). 9. Restaurar lo viure: mantenir lavida de l’enamorat cedint als seus requeriments amorosos i, doncs, ofenent l’honestedat. 10. Mudarà el gest: canviarà elgest trist per un de més alegre imaginant que ha estat correspost espiritualment. 11. Despendre: gastar, donar, perdre.

Joan Roís de Corella. Poesia i prosa. Ed. 62/ORBIS.

90. Diàleg poètic amb Bernat Fenollar

DEMANA MOSSÈN FENOLLAR A MOSSÈN CORELLA

Ma volentat, no menys freda que marbre,en servir Déu pus dura ve que pedra;volent mirar de la virtut en l’arbre1,ab lo cor verd me trobe cenyit d’hedra2.A vós, senyor mossén Corella, cerca3

mon esperit li demostreu la causani què fa fer ma volentat enterca4,puix tant en vós la Teulegia pausa5.�

Respon mossén CorellaTres causes són que, ab fredor de marbre,lo nostre cor fan molt pus dur que pedra:lo primer crim de l’hom6, comés en l’arbrebell e florit, semblant a la verd hedra,i el nostre cos, que els seus apetits cerca,aquells tots sols que el sensual li causa,hoc i també la voluntat enterca,per ser en nós dels mals hàbits la pausa7.

Fenoll8 molt dolç, esculpir-vos han marbreon sereu tret del viu en bella pedra,e dirà el mot: «Aquest és lo bell arbreque parla flors en rims pus verds que l’hedra9.»

Glossari : 1. De la virtut en l’arbre: “en l’arbre de la virtut”, és a dir, la creu. 2. Cenyit d’hedra: cenyit d’heura. 3. Cerca:busca. 4. Enterca: indòcil, desobedient, descregut. 5. Pausa: posa, és a dir, “en vós hi ha molts coneixements de Teologia.6. Lo primer crim de l’hom: el pecat original comès per Adam i Eva en menjar el fruit de l’arbre del coneixement. 7. “Perser (..) pausa”: la voluntat enterca posa en nosaltres els mals costums. 8. Fenoll: planta umbel·lífera que ací serveixd’enginyós joc de paraules per referir-se al seu interlocutor, Bernat Fenollar. 9. “Aquest (...) l’hedra”: els darrers versos sónun elogi a l’elegància dels poemes religiosos de Fenollar. Entre cometes, l’epitafi que mereixerà el sepulcre de Fenollar.

Joan Roís de Corella. Poesia i prosa. Ed. 62/ORBIS.

91. Història de Leànder i Hero: mort de Leànder

Enutjada l’adversa iniqua fortuna de l’esforçat ànimo de Leànder, restituí a la mar furiosa ab multiplicades onesla primera fúria. L’esforç de l’enamorat mariner, anant al desitjat port, no es cansava i, ab ales d’amor estrema,alçà lo cos sobre les aigües, endreçant la vista a la llum que en l’alta torre relluïa, la qual li semblà menor delque acostumava. I, reclamant lo nom d’Hero, ja prop de la terra, se aparellava pendre posta1 en la desitjada riba,quant les aigües en gran tempestat augmentaven, fent semblant, ab deliberada fúria, en la destrucció del’esforçat jove ab ira terrible totes atenien.No podia a tan gran fúria ja resistir lo miserable Leànder i les ones altes, venint-li a l’encontre, de la riba deCestos l’apartaven i el defenien2, que ab la vista a la llum de la torre no atenyia3. E, ja sens orde los braços, perl’aigua començava moure. I era cas de misèria inefable4 lo treball que, per esquivar la mort, sostenia. E, si unpoc espai lo cap de les ones alçava reclamant lo nom de Hero, escupia l’aigua salada, la qual, ab terribleporfídia5, volia entrar en lo cos de Leànder. Però l’amor de Hero així tot lo ocupava, que a les amargues aigüesla entrada defenia. La fortuna vàlida augmentava, les forces del combatut jove defallien, la fredor de l’aigua lasua persona comprenia6.I, per reclamar lo nom de aquella per qui la sua vida se anava perdre, quant més prop de la mort e de la riba seacostava, d’on lloc les aigües entrassen en los retrets d’on Hero se partia7. I, ab la agonia de la mort que jal’assaltava, dreçà los ulls a la torre de Hero, per qui moria. I, abandonat a la fúria de la mar tempestuosa, ensemsab la ànima, de la sua boca tals paraules se partiren:«Cuita8, cos mort, que l’amor que et fa perdre,te guiarà fins al peu de la torre.Seguint del foc la miserable ensenya,fes-te present a la plorosa Hero».La darrera síl·laba del nom de Hero en aquest món fon terme9 del seu parlar, amar e viure.[...]On és Homero? On és Virgili? Qui en metres? On és Demòstenes? On és Tul·li? Qui en prosa10? On són lostràgics grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure puguen? On són tots los qui tristícia, dolor e misèriasostenen? Lligen i entenguen i ensems11 llurs mals obliden e ploren ab Hero la dolorosa mort de Leànder.Pujà sens tarda12 la miserable donzella, ensems ab la esforçada vella, en la alta torre e, mirant per la llum escurade Diana si Leànder poguera oir o veure, baixà los plorants ulls, que fonts amargues destil·laven, a la riba on lesones batien. E, ab les mans de la vista apartant les llàgremes, conegué lo cors del seu Leànder, que l’acostumatgest no portava. Ans la cara girada a la ensenya de la torre, les espatles en la arena, les ones, sens propimoviment del cos, a la riba lo portaven. Seguí al dolorós mirar un crit de veu espantable: «O, Leànder! Respona la tua Hero, la qual, encara viva, mirant te crida».Glossari : 1. S’aparellava pendre posta: es preparava per arribar a terra ferma. 2. L’apartaven i el defenien: el separaven dela riba i l’impedien arribar-hi. 3. No atenyia: no distingia. 4. Inefable: que no es pot explicar amb paraules. 5. Porfídia:insistència, obstinació. 6. Comprenia: posseïa, envaïa. 7. D’on lloc (...) se partia: en comptes d’acostar Leànder on eraHero, l’en separaven. 8. Cuita: apressa’t, afanya’t. 9. Fon terme: fou el final. 10. Qui en metres (...) Qui en prosa?: esrefereix a la impossibilitat d’expressar el dolor amb paraules, per això invoca els millors poetes de l’antiguitat (Homer iVirgili) i els millors oradors (Ciceró i Demòstenes). 11. Ensems: al mateix temps. 12. Sens tarda: sense tardar. 13.

Joan Roís de Corella. Història de Leànder i Hero. Dins Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Edició crítica de Josep LluísMartos. IIFV-PAM (Biblioteca Sanchis Guarner, 55). Ortografia actualitzada pels autors.

92. Jàson i MedeaLa estrema malvolença que, per u sobre tots desconeixent1, a tots los hòmens porte, no em consent, entre tantsaltres treballs, de aquest sia delliure, que puga la cansada mà retraure de pintar en blanc paper la inhumanadesconeixença del ple de engans, dissimulat, ficte2 Jàson, ab tot que el record de mals tan dolorosos nova dolorde present me presente. Mas, perquè en exemple manifest, de tard creure, les dones que aprés de mi vendran,tinguen en guarda de llur estima honestat3.Per la desaventurada fi de mes amors e dolors, retrauran la femenil promptitud dels perillosos e allenegants4

passos, als quals la folla desordenada benvolença ab pal·liats5, fictes, mortals e breus delits empeny. D’on seporà seguir que els vans pomposos6 hòmens, qui de continu nostra estimada casta honesta fama ab mostra deenamorades dolors combaten, despendran en va lo inútil temps de llur miserable vida.A les fèrtils daurades pacífiques ribes de Colcos arribà aquell grec que, primer de tots los hòmens, mostrà alsveloços vents les blanques veles estendre e a les inquietes ones de la indòmita mar soferir7 ésser llaurades ab laprimera nau, nomenada del nom qui l’havia feta: Àrgon. Acompanyat de noble companya de animosos eestrenus8 jóvens de Grècia, entre els quals Èrcules, Orfeu, Càstor, Pòlux, Linteus e altres, los noms dels quals envirtuosos actes escriure seria, en prolixitat de llargues històries, canviar la fi de ma breu escriptura.

En tranquil·litat de pacífica, opulent e benaventurada vida regnava mon pare, lo qual, no com a hoste, mas enegual de fill o gendre, acollí a l’ingrat Jàson. Sient9 en la real cadira de la sua empal·liada sala, ab gratiosabenigne cara, abandonà les orelles a les sues animoses paraules, en estil de semblant manera:-La viril inquieta joventut, de nobles esperances guarnida, sempre aspirant a honorosa victòria, virtuosíssim rei,als teus regnes me portà. No com a esplorador ni espia, fent aguaits10 al pròsper estat de ton viure, mas per oferirma persona si a tu és plaent en la perillosa conquesta del daurat anyell11, perquè eternament ma fama revixca.[...]Plagueren al rei les paraules animoses de Jàson, que un poc espai tardà en donar-li tal resposta:-La tua elegant, real e bella forma, afabilíssim jove, me assegura que no com espia has pres los ports segurs enles ribes de mos regnes. Mas voldria, així com no tens enveja al tranquil·le estat de ma senyoria, tinguessesllarguea12 de la tua virtuosa e benaventurada vida e, per la feltat13 e amor que a les estranyes coses portes,perdonasses a la tua proportionada e gentil persona, perquè no fos past14 als animals tan feroces. Augmenta abmultiplicades virtuoses obres la honor de ta fama, reservant la vida per actes de virtut estimada, que delsprudents animosos se espera, en diferència dels animals sens raó, los folls perills esquivar. Sols los virtuosossón dignes de llongament viure. Aquella cosa rectament és desitjada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al quila posseeix. E, per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort, sinó per vàlua que més que la vidadignament se estime. Deixa, doncs, animós grec, pensaments de tan vana empresa, puix vertadera virtut tecontrasta15 que, per amor de popular e pomposa fama, no perdes la vida. Si el teu viure virtuts acompanyen, perquè elegeix la mort, la qual, si fosses jutge just, sinó al viciós e de greus delictes culpable, no la daries? E, sivirtuts no t’acompanyen, ab crueldat contra la tua pròpria persona vols començar virtuós viure?Glossari : 1. Desconeixent: inconscient. 2. Ficte: fals, mentider. 3. Tinguen en guarda de llur estima honestat: “tinguenestima en guarda de llur honestat” (compte amb l’hipèrbaton), és a dir, que vagin amb compte a l’hora de protegirl’honestedat si és que se l’estimen. 4. Allenegants: relliscosos. 5. Pal·liats: amagats. 6. Pomposos: superficials,presumptuosos. 7. Soferir ésser llaurades: ser solcades (metàfora). 8. Estrenus: esforçats, valents. 9. Sient: seient, estantassegut. 10. Fent aguaits: tenint en compte. 11. Daurat anyell: Jàson i els argonautes (Hèrcules, Càstor, Orfeu, etc.) vanmarxar a la recerca del vellut daurat, la pell d’un anyell prodigiós. 12. Llarguea: generositat. 13. Feltat: fidelitat. 14. Past:aliment. 15. Contrasta: contradiu, desaconsella.NOTA: PONER CURSIVA

Joan Roís de Corella. Scriu Medea a les dones la ingratitud e desconexença de Jàson, per dar-los exemple de honestament viure. DinsLes proses mitològiques de Joan Roís de Corella. Edició crítica de Josep Lluís Martos. IIFV-PAM (Biblioteca Sanchis Guarner, 55).

Ortografia actualitzada pels autors.

La llengua durant la Decadència (segles XVI, XVII i XVIII): els parlants i la llengua (apologies itractats)

Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510-1574?)

93. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: la llengua

No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-mede llengua estranya per a llustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball; nitampoc la he volguda escriure en llatina perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los denostra nació com jo volguera.

[...]

DON PEDRO: Sí estan, per cert, i també estan bons per als qui no volen ésser vists; mas jo poc los emplee pera aquest fi, ans bé, cada vegada que ací arribe, entre i passe per la ciutat, que per a mon gust és la mésapacible del món, i com és la primera que trobam de la nostra pàtria antigua par que la mira hom amb millorgana.

FABIO: Com de la vostra pàtria antigua?DON PEDRO: Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi,

no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molttrastornada.

FABIO: I amic, ¿no dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? I ¿no hi entrevingueren losaragonesos en la conquista?DON PEDRO: Sí, però les forces i potència principal tota o quasi era de Catalunya, i per ço se reserva allí la

llengua catalana i no l’aragonesa. Amb tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges de l’Aragó ialtres parts importants que per avui encara se troben allí.

FABIO: Altra raó dóna Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que percert número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llenguacatalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

DON PEDRO: Ja sé que això escriu Pere Antoni, però no té força l’opinió sua; perquè aquelles donzelles nopoblaren sinó sola València i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo regne, com per avui se parlades d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que jo dic, que éscosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restarla llengua catalana i no l’aragonesa.

LÚClO: Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei i enMenorca i en Eivissa, que aprés se conquistaren, fonc lo mateix: que en totes estes isles restà la llenguacatalana, com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasiód’alterar-la com los valencians. I en Sardenya, la qual conquistà lo infant don Alfonso que aprés fonc reid’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illaretenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los quenegocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

DON PEDRO: No sé jo per què, a la veritat, no és tan cobdiciada com això la llengua catalana, i l’aragonesa éstinguda per millor, per semblar més a la castellana.

LÚCIO: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, iper ço tinguda en menys que la d’ací. Prova’s amb que los reis, encara que priven lo apellido d’Aragó, noper ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martí, últim rei de la línea masculina dels comtes deBarcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fonc en Pere Tercer, la crònica que compongué de lesgestes de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué, i de la pròpia mà sua se troba peravui escrita dins lo real arxiu de Barcelona, còpia de la qual té posada per Miquel Carbonell en la Crònicaque de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó, que cert és de ponderar: i és queen Aragó tant com afronta lo regne amb Catalunya i València, no parlen aragonès, sinó català, tots los de lafrontera, dos i tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera no hi hamemòria de la llengua aragonesa. Açò passa amb veritat així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo prencen veure que per avui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per losprincipals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquestabús los magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i tambéconfesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa seconeix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir quepoc a poc se lleve de rel la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

Cristòfor Despuig. Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Dins Teatre, prosa i poesia del segle XVI. Antologia. Ed. 62/ORBIS. Encursiva, interferències castellanes.

Onofre Almudéver (València, segona meitat del segle XVI)

94. Pròleg a Lo somni de Joan Joan: apologia de la llengua

En lo temps que més apartat estava de conversar ab les Muses, amantíssims lectors, lo Enteniment, que totstemps està en vetla, sentí que tocaven a les portes del descuit lo zel i amor de la nostra materna llengua, queacompanyats de la Rahó venien, i entrant en lo pati de la voluntat, prengué la Raó la mà del dir, i a mi enpersona de tots los altres Valencians ab paraules de gran sentiment per un modo imperatiu me començà arguintde parlar en esta forma:

“Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat, i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu ab tan gran descuit: ansoberts los ulls de la consideració veuríeu com se us van perdent les perles e margarites que ab contínues vigílieslos vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren; perquè de aquelles i ab aquelles vos adornàsseu ienriquésseu en les conversacions i ajusts de persones avisades1; majorment que par que açò redunde endeshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen, i tenen, i encara les apliquen2, que tàcitament3 ésmostrar que aquells tals millor ho gusten i entenen que vosaltres. [...]Per on vos exhorte, i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per la vostra honra enno deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que renovant-les, mostreu a les nacions estranyes lacapacitat de les persones, la facúndia4 de la llengua, i les coses altes que en ella estan escrites. Majorment que usdeveu lloar de dos coses: que ella es en si tan delicada, que ab facilitat se gira i aprén quansevol de les altres, iella de pocs és compresa, sens lo que més importa, que per la sanctedat del vostre benaventurat compatriotaSanct Vicent Ferrer, fonc decretada en tal manera, que la estengué per les parts llonginques i remotes, predicanta estranyes nacions, i de tots clarament ab ella fonc entés; quant més, que fent açò que dit tinc, llevareu unengany que està demasiadament estés, en què se han persuadit molts ignorants, que és falta de vocables o fredaen si, com sia veritat que és molt abundant, i molt faceta5”.Per on jo, vist com la Rahó usava tan bé de son ofici, per la part que em toca, encara que insuficient pera talcàrrec, comencí a discórrer per lo gremi de tants laureats Poetes Valencians, los quals han deixat obres escrites,que són dignes de immortal memòria, i entre els altres principalment havent tornat a renovar lo llibre de aquellexcel·lent cavaller i Doctor en Medicina, Mestre Jaume Roig, del qual ja anaven faltant los originals, recordant-me lo valer i la estima en què deuen ser tengudes les obres de aquell tant venerable Mossén Bernat Fenollar, iles de aquell acutíssim6 i gentil cavaller Mossén Jaume Gassull, i no res menys les del magnífic Mossén NarcísVinyoles, i molts altres.

[...]Glossari :1. Ajusts de persones avisades: reunions (tertúlies) de persones sàvies. 2. Apliquen: les tenen com a pròpies. 3. Tàcitament:implícitament, encara que no ho diguen. 4. Facúndia: riquesa de paraules. 5. Molt faceta: que té moltes cares (utilitats?,registres?). 6. Acutíssim: molt agut, hàbil amb les paraules i les idees.

Onofre Almudéver. Epístola proemial als lectors. Dins Vicent Pitarch. Defensa de l’idioma. Ed. 3 i 4. València. En cursiva,interferències castellanes. Grafies actualitzades.

Baldiri Reixach (Girona, 1703- 1781)

95. Instruccions per a l’ensenyança de minyons.

Entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber los minyons, és la llengua pròpia de sa pàtria,perquè lo defecte és molt més culpable i feo per un minyó que té estimació; i perquè los minyons tinguen osàpien un bon modo de parlar en la pròpia llengua és precís que los pares i mestres procúrien1 que davant d’ellsningú pàrlia rústicament, vull dir que ningú gàstia expressions o paraules grosseres, desproporcionades i pochonestes, perquè semblants paraules queden molt imprimides en sa tendra naturalesa. També convé molt llegir-los o fer-los llegir les regles pròpies de prosòdia i ortografia que té cada llengua, perquè així seran més instruïtsen la pràctica de son llenguatge. Finalment, quan ells són un poc avançats en saber llegir, convé donar-los obresescrits en sa llengua, que sien polits i elegants, i fer-los notar los incisos, lo punt e inciso, los dos punts, l’accentque està sobre los mots, lo punt final, lo punt interrogatiu i lo punt admiratiu, etc. I ensenyar-los l’ús i pràcticade totes aquestes coses.I com no fàltien catalans que a vegades desprecien nostra llengua, és precís advertir aquí que la rusticitat,grosseresa i falta de termes que li imputen, provenen de dues causes. L’una és que dites persones tenen lo genid’estimar més lo que és foraster. Per la raó contrària hi ha catalans que prefereixen la llengua catalana a totes lesdemés perquè sols estimen lo que és de sa pàtria, o bé perquè com no estan acostumats a oir parlar altresllengües, los apar que són dures, seques i dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa és

perquè hi ha poc cuidado en esta província d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció i gentilesa que sedeuria parlar.Glossari :

1. Procúrien: procuren (present de subjuntiu), així com “pàrlia”, “gàstia”, “fàltien”, que posteriorment va evolucionarrespectivament en “procurin” o “procuren”, “gasti” o “gaste” i “faltin” o “falten”.

Baldiri Reixach. Instruccions per l’ensenyansa de minyons. Citat per Lluís-Anton Baulenas. Manual de llengua catalana. GEA Edicions.En cursiva, interferències castellanes.

Josep Ullastre (Banyoles, 1690-Perelada, 1762)

96. Gramàtica catalana

Tant com natural és a qui sentin nacional estimació de sa pròpia llengua, com lo mateix natural aliment, pues loque fa aquest en orde al cos, fa aquella en orde a l’ànima: ab ella nos acaricien al mateix temps que nosalimenten ab la pròpia sang tiernes les mares, i ab ses amoroses veus comencen a instruir nostres esperitsperquè entre en coneixement de la diversitat de tantes coses com ha creat en la misteriosa fàbrica de l’universl’Autor de la naturalesa; ella nos alleta per lo coneixement de les coses sobrenaturals i del mateix Déu; per ellasom instruïts en lo comerç humà i civil tracte; i per medi d’ella entram, com per la primera porta, a laparticipació dels arts liberals i ciències.

Josep Ullastre. Gramàtica catalana. Citat per Núria Cot i altres a Nexe. Compendi d’història de la llengua. Ed. 62. En cursiva,interferències castellanes.

Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841)

97. Principis generals de la llengua menorquina

Jo he intitulat aquesta obra Principis generals de la llengua menorquina, no perquè considéria que aquestallengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta illa fonc fundada de valencians, catalans,etc., els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s’anomenavallemosina1, sinó perquè essent fet a Menorca i per un menorquí, és adequada a la pronúncia que s’usa en aquestailla, qui en certes paraules és algun tant diferent de la valenciana, catalana i mallorquina. No obstant, que aixòés una cosa tan accidental que no serà obstacle perquè la major part de les regles que en ella es donaran nopúguien servir per uns i altres. És, doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins,catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica.

Glossari :1. Llemosina: nom donat a la llengua medieval durant la Decadència. Fa referència a Llemotges, ciutat del sud de França,

on es parla una variant del provençal. Cal recordar que els nostres primers poetes escrivien en provençal, cosa que vamotivar la confusió de considerar que el provençal era l’origen de la nostra llengua.

Antoni Febrer i Cardona. Principis generals de la llengua menorquina. Citat per Núria Cot i altres a Nexe. Compendi d’història de lallengua. Ed. 62. En cursiva, interferències castellanes.

El Renaixement

Pere Serafí (Grècia, 1505/10?-Barcelona, 1567)

98. La pobresa no té amic

Puces i polls déixan prest lo cos mort,puix que és privat de vida i sentiment.Los paràsits i aduladors de cortmai van sinó on mengen plenament.Mentres tendràs de què abundantment,molts companyons tendràs en ton hostal;mas si per cas gira fortuna, talque pobretat te puga dar molèstia,tots fugiran com del pestilent mal,deixant-te sol així com una bèstia.

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/index.htm . Selecció d’Eduard J. Verger.

99. Càntic d’amors (fragment)

[Llarg poema d’evident ressonàncies ausiasmarquianes]

Tots quants d’Amor segueixen la carrera,fugen sa llei cruel, falsa, enemiga,que dins l’hivern sentir fa primaverai enmig l’estiu fredor i greu fatiga;no esper jamés ningú (per fe senceratenir, que a tot perfet amant obliga)trobar jamai pietat, que per estrenadóna amargor, turment, dolor i pena.

[...]

Mou-se lo vent molt fort de tramuntana,amb llamps i trons i pluja tempestosa,trenca los troncs dels monts i terra plana,desfà los camps amb l’aigua furiosa;fent molt gran so de les campanes, sana,i mostra el sol la faç molt lluminosa.Mas en mi, trist, per ma desaventura,la tempestat creix sempre més escura.

[...]

Lo cervo que és nafrat cerca aigua claraper refrescar, tenint mortal ferida;si troba font o riu, prest se declarade ben curar i renovar sa vida.Tal só nafrat, mas sent que és molt avaraqui em pot donar la sanitat complida,que té per bé de pura set matar-meprimer que mai no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primaveraquan és passat l’hivern que el món despulla:floreix los prats i els aucellets prospera,a l’arbre nu fa recobrar la fulla;dins l’aigua el peix i al bosc tota altra feratroben descans i amant qui bé els reculla.I en mi lo temps jamés no fa mudança,ans sent del tot secar-se l’esperança.

Antologia de poetes catalans (II). A cura de Giuseppe Grilli. Ed. Galàxia Gutenberg.

100. Sonet

Tres són llatins1 en l’alta poesia,que sens igual sostenen glòria i fama:Homero es diu la u, que los grecs ama;Virgili, par2, segueix sa companyia.

I Ovidi tant amb ells ferm porfidia3

que d’alts secrets poètics tot s’inflama,i d’aquests dos Itàlia se’n recama4,que duraran mentre al món vida sia.

Tres són vulgars5 que per semblant maneralo principat aporten dels poetes:Petrarca i Dant, que Itàlia blasona;

Ausiàs March, que a Espanya tant prospera,nos ha mostrat per obres molt eletesque, par amb ells, mereix portar corona.Glossari :

1. Llatins: Homer no va escriure en llatí. L’autor deu voler dir “món clàssic” perquè després en fa contrast amb “vulgar” enel sentit de cultura romànica (italià, català, etc.). 2. Par: semblant; Homer i Virgili són autors de llargs poemes èpics. 3.

Porfidia: disputa, fa la competència. 4. Recama: conserva com un tresor, té per gran valor. 5. Vulgars: poetes en llengüesromàniques.

Antologia de poetes catalans (II). A cura de Giuseppe Grilli. Ed. Galàxia Gutenberg.

Joan Ferrandis d’Herèdia (València, ca. 1480 – 1549)

101. Cançó

Tant vos vull més del que mostrei voleu veure quant ésque us vull tant que no vull resque no sia vós o vostre.

Mirau quant, que sols perquè,de vostre, no só res meu,me vull tant que no em voleutant de mal com jo us vull bé.

De molt, no és molt que no es mostrelo que us vull quant més va més,perquè és tant que no vull resque no sia vós o vostre.

102. La vesita

SEÑORA: Nunca que vingau les dos!Digau, a que sou anada?

GUZMANA: Fui a llamar su criada.SEÑORA: Ben criada, així com vós!GUZMANA: Vuestra merced me persigue

que no se puede sofrir.SEÑORA: Vine tu, si has de venir,

dóna’m recapte que em lligue1.Digues, truja2 descuidada,no has sentit tocar tres hores?Si vénen eixes senyores,vols que em troben deslligada?

CATALINA: ¿Qué tengo de aparejar3?SEÑORA: Com, ¿en això estàs encara?

L’espill i lo drap de cara,la caixeta de lligar.Les pinces i el pelador4

me porta5 per a pelar-me,sabonet per a escurar-me,blanquet6 i també color.Da-li, trau-me un bon capell,los canonets7 per al coll,un poc d’oli i alcofoll8,que no tinc gracia sens ell.Digues, tinc los cabells plans?

CATALINA: Sí, señora.SEÑORA: Crec que ments. Porta’m pólvora de dents

i greixet9 per a les mans.CATALINA: Diga si otra cosa falta.SEÑORA: Los guants i també el ventall.

Ai, espera’t, que altre em fall:Pegadet10 per a la galta.

No t’estigues, Catalina,que tostemps ho fas així;guarda’m lo mart gebel·lí11

que m’han portat de Medina.Moria-me’n de desig,mas bé està en més del que creu;bé li costa al senyor meumés de tres ducats i mig.

Da-li, vés, esta’t allà, oblida’tque has de venir.

[...]

SEÑORA: Quin drap tan net!Així com la tua cara!No em vull hui pintar, Guzmana,perquè vejau que sabemen València, quan volem,parer12 bé a la castellana.

GUZMANA: Tal sea a osadas13 mi vidacomo sin pintar esté.

SEÑORA: Mes digau, per vostra fe,no us par que em só aflaquida?

GUZMANA: No, señora, en mi concienciatal se esté cual está a osadas;mire de gordas lisiadaslas más damas de Valencia.

SEÑORA: Bé esta la carn sobre els ossos.GUZMANA: Mas no tanta.SEÑORA: Ai de vós!

Si us oïssen, més de dosmenjar-vos hien14 a mossos.

GUZMANA: ¿Mas no conosce que están algunasde ellas contrahechas de gordas,atunes hechas, que me espanto como van?

SEÑORA: També dec estar gastadaa vostres ulls, en bona hora.

GUZMANA: Si fuese menos, señora,no se perdería nada.

SEÑORA: ¿I vós no us deveu mirarquant seca estau i perduda?

GUZMANA: Con todo quiero, sin duda,más toser que no sudar.

SEÑORA: Tossiu fins a que esclateu,que gracia i gesto de dona,altra cosa que personavolgué fer Déu quan vos féu.[...]

Glossari :1. Lligue: “dóna’m les coses necessàries per a arreglar-me”. 2. Truja: porca. 3. Aparejar: preparar. 4. Pelador: estri per adepilar. 5. Me porta: imperatiu, és a dir, “porta’m”. 6. Blanquet: cosmètic per a fer la cara més blanca. 7. Canonets: pecesde vidre, de metalls o d’altra matèria per a guarnir els vestits. 8. Alcofoll: polsim molt fi d’antimoni o galena que les donesfeien servir per pintar-se els ulls. 9. Greixet: crema. 10. Pegadet: apòsit, tros de matèria flexible i adhesiva que, amb unungüent com a medicament, s’aplica a ferides i grans, en aquest cas de la cara. 11. Mart gebel·lí: peça de roba de pell demart, molt apreciada i molt cara. 12. Parer: semblar, imitar l’estil (ironia). 13. Osadas: efectivament, certament. 14.Menjar-vos hien: condicional, és a dir, “us menjarien”.

Joan Ferrandis d’Herèdia. La vesita. Dins Teatre, prosa i poesia del segle XVI. Antologia. Ed. 62/Orbis.

Joan Timoneda (València,� ca. 1520 – 1583)

103. Só qui só, que no só jo...

Só qui só, que no só jo,puix d’amor mudat me só.

Jo crec cert que res no sia,o, si só, só fantasia,o algun home que somiaque ve a alcançar algun do,puix d’amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;só aquell que era llibertat,i ara, d’amors cativat,me veig molt fora raó,puix d’amor mudat me só.

Sí só, puix que en lo món vixci a mi mateix avorrixc,i segons que discernixcveig la qui em dóna passiópuix d’amor mudat me só.

Joan Timoneda. Flor d’enamorats. Ed. 3 i 4.

104. No les vol puix que no us vol...

No les vol1 puix que no us vol,��������� per la donzella,perquè les vostres amors��������� no les vol ella .

No les vol puix que no us vol,��������� esta garrida;mudau, doncs, i teniu dol��������� de vostra vida,i no espereu més favors��������� d’esta donzella,perquè les vostres amors��������� no les vol ella .

No us vullau més allargar��������� en la servir,puix ella no us vol amar,��������� ni menys oir;si sou jove de primors,��������� no us cureu d’ella,perquè les vostres amors��������� no les vol ella .

No despengau2 més albades3,��������� puix no importa,ni li façau més passades��������� per esta porta:vostres cançons ni clamors��������� no li fan mella 4,perquè les vostres amors��������� no les vol ella .

Glossari :

1. No les vol: es refereix a “les vostres amors” (catàfora). 2. Despengau: gasteu. 3. Albades: cançons que es fan a la portade la casa d’algú per obsequiar-lo. 4. No li fan mella: no li fan fred ni calor.

Joan Timoneda. Flor d’enamorats. Ed. 3 i 4.

105. Bella, de vós só enamorós

Bella, de vós só enamorós.����������� Ja fósseu mia!La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

Tot mon tresor done, i persona,����������� a vós, garrida.Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,����������� dau-me la vida;dau-me-la, doncs, hajau socors,����������� ànima mia!La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

Lo jorn sencer tostemps sospir,����������� podeu ben creure;i a on vos he vist sovint me gir1

����������� si us poré veure;i quan no us veig creixen dolors,����������� ànima mia.La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

Tota la nit, que en vós estic����������� he somiat;i quan record sol, sens abric,����������� trobe’m burlat.No em burleu més: durmam los dos,����������� ànima mia.La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

[...]

Vós m’haveu fet gran cantorista2

����������� i sonador 3;vós, ben criat; vós, bell trobista4,����������� componedor,fort i valent; també celós,����������� ànima mia.La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

No us atavieu5, anau així,����������� que prenc gran irasi us ataviau i alcú prop mi����������� per sort vos mira.Nueta us vull, gest graciós,����������� ànima mia.La nit i el jorn, quan pens en vós,����������� mon cor sospira .

[...]

Glossari :

1. Gir: primera persona singular, és a dir, gir. 2. Cantorista: cantant. 3. Sonador: instrumentista. 4. Trobista: poeta. 5.Atavieu: arregleu, vestiu amb elegància.

Joan Timoneda. Flor d’enamorats. Ed. 3 i 4.

106. No hi ha al món major dolo

No hi ha al món major dolorni més igual que el morir,com del que és ferit d’amori no es gosa descobrir.

Dos mil pensaments lo matenab dolor molt desigual;dos mil combats lo combaten,tostemps cobrint lo seu mal:no hi ha al món mal tan pitjorni més tan fort de sofrir,com del que és ferit d’amori no es gosa descobrir.

La vida porta avorridapensant en la que tant ama,desitjant perdre la vidaper no danyar-li la fama:no pot ser major temor,quan bé es vulla discernir,com del que és ferit d’amori no es gosa descobrir.

Lo cor té mig travessat,ferit de dos mil llançades,sens poder ésser curatsinó per qui són donades:no hi ha ningun mal pitjor,vent que no el poden guarir,com del que és ferit d’amori no es gosa descobrir.

Joan Timoneda. Flor d’enamorats. Ed. 3 i 4.

Joan Pujol (Mataró 1532 - Plegamans? c. 1603)

107. Glossa d’ “Als fats coman” (fragment)

[Pujol va sentir una gran atracció per Ausiàs Marc, del qual féu unes “glosses”, és a dir, poemes on tracta unmateix tema d’algun poema de Marc i n’imita l’estil. Aquests fragments reprenen el tema de l’oposició entre laraó i el desig del poema LXXIV. En aquest cas, la visió de Pujol és més pessimista encara. Els versos en cursiva(nostra) que apareixen al final de cada cobla són cadascun dels versos de la primera cobla del poema LXXIVd’Ausiàs Marc. ]

Pilot expert qui per vent fortunal�perd en la mar rems, veles i timó,molt prop està de sa perdició,que, sens ormeig1, son saber poc li val;desconfiat discorre lo mesquí,seguint los vents on lo volen portar;així som2 jo, puix no sé governar:als fats coman tot quant serà de mi.

Ja fonc un temps que jo fui tan expert,que, d’un cas prim3 qui m’hagués argüit4,segurament ell haguera sentitque en aquell fet mon seny era llibert;ara, posat en tal confusió,

mai no conec lo que la raó vol;creure no puc de mi no us prenga dol,puix som estolt5 de ma elecció.

Remei no tinc amb què puga curar,per culpa gran, de mon defalliment,que l’hom qui està privat d’entenimentestima tant lo perdre com guanyar;faç com aquell qui ja té lo cordóposat al coll, esperant lo trist pas,i cant sens art i fora tot compàs;mon seny és mort, a qui Déu no perdó6.

[...]

Com lo catiu7 qui, comprat i venut,en tot segueix lo voler del senyor,servint aquell per por d’altre pitjore confiant que pot ésser remut8,així som jo en tal extrem posat,seguint Amor on me vol aportar;no sé per què no puc atràs tornare vaig en lloc on no vull ser portat.

A temps estic remediat un pocde tants extrems, e conec foscamentmon defallir, mas no tan primament9

que reparar-se puga lo meu joc;perquè, si veig per sort algun senderper on eixir puga de tal debat,jo deix aquell, cerc-lo quan l’he deixat;som descontent de tot quant puga fer.

Oh fals amor, no basta mon sabertant, que fugir puga vostres enganys;mas, si escap de tan falsos paranys,no crec que mai me tingau presoner.

Glossari :

1. Ormeig: aparell, conjunt de veles, cordes i altres peces destinades al govern de la nau. 2. Som: primera persona singular,és a dir, “sóc”. 3. Cas prim: succés amorós delicat, d’amor fi. 4. Argüit: recriminat, retret. 5. Som estolt: “he evitat” (elegir).6. Perdó: primera persona singular, és a dir, “perdone”. 7. Catiu: captiu, presoner, esclau. 8. Remut: redimit, alliberat. 9.Primament: clarament.

Antologia de poetes catalans (II). A cura de Giuseppe Grilli. Ed. Galàxia Gutenberg.

Barroc

Francesc Vicent Garcia (Tortosa, 1579 – Vallfogona, 1623

108. A una dama petita

[Durant el Barroc els títols tenen també el seu interès.]

A UNA DAMA PETITA, AVARA DE BOCA I PEUS I EN TOT TAN HERMOSA COM INGRATA

Petita és -jo ho confés- la Tacanyona,que m’acaba la vida ab sa cruesa1,en qui lo cel volgué de sa bellesafer una quinta essència en sa persona;

en la dolça boqueta petitona,com a porta d’aquella fortalesad’on Amor, reclutant tanta riquesa,cruels assalts a tots los hòmens dóna;

és tan petit lo peu que, un cert dia,fent dos parts de mon cor, cada sabata

li’n va solar2 i amples li vingueren: ... posar sola...

si és tan petita, doncs, la perla mia,com és tan gran aquest dolor que em mata?D’una causeta efectes grans nasqueren.

Glossari :

1. Cruesa: crueltat. 2. Va solar: “va utilitzar el meu cor per posar sola a les seues sabates”.

Francesc Vicenç Garcia, Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979.109.A l’hermosurra d’una dama

A L’HERMOSURA D’UNA DAMA, QUE PASSEJAVA PER LA VORA DEL RIU SEGRE, DE LAQUAL ESTAVA ZELOSA L’AURORA.

Tota apressada la senyora Auroraeixia un dia ab tall1 de fer-lo alegre,quan, ab sos peus, als arenals de Segre més rics feia que l’or la bella Flora.

Morta d’enveja la deessa2 plora,cobrint tot l’orient d’un núvol negre:ni aire, ni aucell, ni flor vol que s’alegreen tan funesta i desditxada hora.

Febo3, veent sa amiga tan zelosa,travessa arrebossat4 per no enfadar-la:ni ab un raig solament la terra toca!

Ab tot això està Flora tan graciosaque a l’ausència del sol pot reparar-la:ni es veu falta de llum, molta ni poca.

Glossari :

1. Tall: intenció. 2. Deesa: es refereix a l’aurora personificada. 3. Febo: el sol. 4. Arrebossat: cobert (de núvols).

Francesc Vicenç Garcia, Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979. En cursiva, interferències castellanes.

110. A la majordona de l’autorA LA MAJORDONA DE L’AUTOR QUE,

PELANT UNA FAVA, UNA VETLLADA, LI CAIGUÉUN TROS DE DENT QUE SOLS TENIA

EN TOTA LA BOCA.Sola una mitja dent que li restava,de totes les demés a la mia tia,ab la qual mil hassanyes emprenia,l’altra nit li va caure pelant fava;

torbà’s i diu -molt enutjada i brava-:“En fava tot mon mal, cifrat, venia,tallant, des de la flor primera mia,a fins esta penyora que em restava”;

jo detenguí la risa i, a la vella,consolant-la, diguí que ab les genives,iguals me pareixia més graciosa.

Ço és que em feia més riure; però ella,llançant-la alegre entre les flames vives,“maleita -diu- la dent tan enfadosa!”

Francesc Vicenç Garcia, Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979. En cursiva, interferències castellanes.

111. Al desdenyós mirar d’una dama

Si los raigs ab què a penes me tocàreude la llum celestial de aqueixa cara,perquè mon tendre cor no s’abrasaraab tal pressa, Senyora, els retiràreu,

una piadosa crueltat usàreu:juntament fóreu pròdiga1i avara,puix, excusant2 un mal que bé causara,de mil béns i dolçures me privàreu.

Quant més que, si mon fat3 venturós era,o4 Ídol de mon gust, ingrata amada,que fósseu ma tirana i homicida,

cert, morir per morir, més me valgueraque lo foc amorós, no la geladadel desdeny, acabàs ma trista vida.

Glossari :1. Pròdiga: generosa, benefactora. 2. Excusant: evitant. 3. Fat: destí, futur, expectativa. 4. O : oh!, exclamació queintrodueix un vocatiu.

Francesc Vicenç Garcia, Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979.

112. A una mossa gravada de verola

Mala pasqua us do Déu, monja corcada1,bresca2 sens mel, trepada3 celosia4,formatge ullat5, cruel fisonomia,ab més puntes i grops6 que té l’arada7.

D’alguna fossa us han desenterradaper no sofrir los morts tal companyia,quan eixa mala cara se us podriai estava ja de cucs mig rosegada;

però si sou de vermes8 escapadaperquè siau menjar de les cucales9

(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada10

i adéu-siau, que em par que em naixen alesi em torno corb, després que pic carn morta.Glossari :

1. Corcada: rosegat pels corcs. 2. Bresca: pa de cera format d’una multitud de cel·letes prismàtiques hexagonals, queles abelles fabriquen dins el rusc per dipositar-hi la mel. 3. Trepada: foradada. 4. Celosia: enreixat de llistons posat auna finestra, de darrere el qual hom pot veure sense ser vist. 5. Ullat: que té ulls o forats. 6. Grops: nusos de la fusta. 7.Arada: instrument de fusta compost d’una peça, on va fixada la rella, i d’un espigó, on va junyida la bèstia o les bèstiesper estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar. 8. Vermes: verms, cucs. 9. Cucales: còrvid; ocellde la família dels corbs. 10. Burullada: borra, pelussa mesclada amb pols que s’acumula davall dels llits. O, potser,granellada, erupció cutània en forma de granets petits i nombrosos.

Francesc Vicenç Garcia, Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979.

113. A UNA LATRINA QUE FÉU LO RECTOR EN LO HORT DE LA SUA RECTORIA

[El Barroc fou pròdig en poemes de temàtica procaç, com aquest, que intenta fer contrast entre les grandeses iles misèries humanes.]

La Monarquia regintFelip terç, que la millora,se féu esta cagadora,essent papa Paulo quint.

En sa traça artificiosano pose lo maliciósla llengua ab zel envejós,perquè la tendrà merdosa.

Si per obres soberanessón tinguts los mausoleus1,

colossos2 i colosseus3,memòria de coses vanes,

ací mil culs retronantfaran memòria perfectade l’assalt de la Goleta4

i victòria de Llepant5.

Glossari :1. Mausoleu: tomba monumental. 2. Colós: estàtua, home o animal de dimensions gegantines. 3. Colosseu: gran circ romà.4. Goleta: vaixell de vela que es feia servir en les batalles navals de l’armada Invencible (segles XVI i XVII). 5. Llepant:Lepant o Lepanto; batalla naval en què les forces espanyoles comandades per Joan d’Àustria van derrotar els turcs. Hiprengué part Miguel de Cervantes, que hi va ser ferit en un braç, d’on li ve el sobrenom de “manco de Lepanto”.

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/vallfogona/vallfogona.html

Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1680/85)

114. Desengany del món

Passen edats i videsab moviment subtil,les unes nos segueixen,a les altres seguim.Los anys se precipitentan veloçment al fi,que és començar a víurercomençar a morir.Los termes corresponenen cercle repetit:lo que un sospir animaacaba altre sospir.Aquell alat i coixo,que és nou sempre i antic,la dalla té per véncer,les ales per fugir.Fugen volant les hores,i en globus cristal·linsla pols que cau despertaa la que està dormint.Plora la font al nàixerlo breu de son camí,del bressol d’esmeraldaa l’urna de safir,quan ab agenes aigüesinunda lo jardí,si riu no la sepulta,se precipita al riu.Vola vaixell superboab les ales de llii troba lo naufragitan prest com lo perill.A la dubtosa vidaab lo crepúscol ixla meravella bellaen son primer matí.A la viola dèbil,al girasol altiu,mortalla són comunalos tendres gessamins.És en florida esferafragant emperatriçefímera de nacre,

cometa de carmí.Ni sa guarda espinosaha pogut encobrira la invisible Parcade sa verdor lo fil.Des del més noble llirifins al clavell més viu,totes les flors acabensols de l’haver florit.Si fuig la nit vençuda,en va l’alba se’n riu,pus que venja lo diales mengües de la nit.No canten la victòrialos ocellets festius,si causa son eclipsequi la fa resplendir.Del temps lo gran monarca,del temps no s’eximí,si principi de viure,exemple de morir.D’esta manera passenmos dies fugitius,que no els tinc per mos dies,pus són los que no tinc.Si per los que passarenaltres han de venir,uns són de l’esperança,los altres de l’olvit.Mes olvit favorablecontra mals envellitsque, renovant memòries,augmenten lo perill.Desconec la figurade mi mateix en mi,tots los colors confusos,mudats tots los perfils.Tan lluny d’aquella imatgedel gran pintor diví,que sols la pot conèixerqui la pot corregir.Anticipat cadàver,si no sepulcre trist,de mortes altivesesi de cuidados vius.Del llum resten les ombres,del foc la cendra vil,del cos lo tronc inútili del cor lo patir.Mes, pus la vida totaés un punt infeliç,pensem en altra vidaque és nostra fi sens fi.

Francesc Fontanella, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998. En cursiva, interferències castellanes.

115. Lo desengany

MAURO:

Oh tu, que ab flors i minerals intentescurar de ton amor la pena dura:

ab la cura fomentes la locurai a la locura los furors augmenten!

Oh, quant a ton pesar, experimentesque fugen los remeis a qui els procurai que, per consolar la desventura,a costa de ta vida l’alimentes!

Passa la vida, doncs, sens estimar-la,irrita les mudances i los zelosque t’amenacen tràgica ruïna:

veuràs en ta desditxa tos consuelos,i en lo dolor està la medicinaperquè està la salut en no esperar-la

Francesc Fontanella. Lo desengany. Dins F. Fontanella – F.V. Garcia. Teatre i poesia. Ed. 62/ORBIS. En cursiva, interferènciescastellanes.

Il·lustració

Rafael d’Amat i Cortada, Baró de Maldà (Barcelona, 1746-1819)

116. Calaix de sastre: descripció

Les demés peces de palàcio quedaven magníficament adornades ab molts miralls, pintures, peces dexarol, cornucòpies, taules i cantoneres dorades ab aranyes de cristall de sobre taula, moltes peces curiosesd’uns grans gerros o gerres de porcellana pintades sens passar en olvit en petit a la primorosíssima torre dePequín, que robava l’atenció de quants la veien al passar per alguns d’aquells estrados1, colgats losaposentos de varies robes i primorosos dibuixos de colors; en un d’ells hi havia un canapè2 a modo de llit depluma, que era de la reina Isabel Farnèsio; il·luminats tots los aposentos de palàcio. En la sala, sobre delpont, luego de passar lo corredor que termina a la tribuna de la parròquia de Santa Maria, quedava en ditasala formada a la paret una com cucanya3 de Nàpols, i era una gran perspectiva a manera de graderia, queformava o digam tota plena de plats de la fonda, de tot quant podia halagar a l’apetit de quants anaven allí asopar, a saber, varios fiambres, volateria4, fricandós5, rostits, pastisseries, confitures, plats de llet, la majorpart dolçaina6 per sos aficionats, comptant-m’hi jo un d’estos. Esta peça, a on era la dita cucanya, des demitja nit en amunt era prou freqüentada dels Srs. Que volien provar colcom7 de bo, que ab un petit avís alsservitores de la fonda i dels calès8, los servien puntuals tot quant demanaven, anant tot allò de franc; algunshi menjaven gallardament, com en casa seva.

Glossari :1. Estrados: part d’una habitació que té el sòl més elevat que la resta i està destinada a col·locar-hi un tron, un llit, etc.2. Canapè: espècie de sofà. 3. Cucanya: antena llisa i ensabonada per la qual s’ha d’enfilar o caminar qui vulga obtenirel premi col·locat al capdamunt. 4. Volateria: animals de ploma comestibles. 5. Fricandós: guisat de carn. 6. Dolçaina:cosa dolça, llaminadura, llepolia. 7. Colcom: alguna cosa, quelcom. 8. Calès: diners.

Rafael d’Amat i Cortada, Baró de Maldà. Calaix de sastre. Dins D. Cirici. Recull. Ed. Teide. En cursiva, interferènciescastellanes.

117. Calaix de sastre: Anada a Montserrat

[El gran interès del dietari del Baró de Maldà rau el la profusió de dades quotidianes i anecdòtiques sobrela vida social, especialment els viatges i les excursions. En aquest text, explica una excursió a l’Abadia deMontserrat. Hem respectat, en aquesta ocasió, l’original per fer notar el grau d’interferència castellana del’època en la prosa literària, superior a la del registre col·loquial.]

Hem arribats a Martorell a 3 quarts de 9 tocats. Y traquejats de allò fort, per pasar los coches per tant depedruscall en los carrers. Abans de arribar a la Plasa del Pou, hem desencotxat1 a l’Hostal dels Tres Reys,que és prou bon hostal, disposant per chocolate. Y los cocheros en donar lo corresponent pienzo a las mulas.Y la demés família en cumplir alguns encàrrechs.

Yo havia pres chocolate abans de eixir de Esplugas, però, ab tot, he fet duplex2 y algun altre me ha fetcompañia, sent una beguda o potus que no carrega el ventrel, y menos templat lo calor del chocolate ab unbon got de aigua fresca.

Antes hem pasejat per lo carrer y arribats a la iglésia, tornant-nos-hen luego después a l’hostal per ambucar-nos3 lo xaculatet, que no me ha causat novetat al ventrell lo tornar-ne a pèndrer.

Hem eixits de Martorell y dret al pont de fusta, seguint lo camí directe, arbolejat, fins a girar al de la dreta,al costat de la hermita de Nostra senyora de Pontarró. Y per amunt, fins a girar al camí a la esquerra, dret alpoble de Abrera, que, antes de sa pujada al poble, veyent-se lo campanar quadrat ab rajolat de València,hem desencotxats tots, per convenir aixís, per causa de la desigualtat del terreno, algo difícil rampa per lotant pendent, ab ragueronets de aigua, y treballosa pujada per lo bestià4.

[...]

... y, sent tres quarts de tres de la tarde, nos hen tornàrem a l’hostal. Y luego, ficar-nos al coche y cap aCollbató, per muntar tothom burricalment5 des de allí, per la costa, a Montserrat.

[...]Luego de caminats alguns tres quarts d’hora, per nostras desgràcias, nos extraviàrem un poch del camí,tirant més cap a Manresa que a Collbató.

Venia azia nosaltres un cigalot6 de traginer, o animalot, y, ab rahó, pues que havent-li preguntat si anàbambé per anar a Collbató, nos flocà7 un no de allò més adust, com lo mateix traginer.

Per consegüent, tinguérem que recular alguns pasos y, luego de girats a la esquerra enfilàrem cap aCollbató, al qual poble, bastant rònech8, hi arribàrem a sinch horas i.ns aturàrem en lo hostal, no trobant-himés que a dos rucs, y los demés que no hi éran, pues que éran [ab] algunas personas a l’hostal. Féremdiligèncias ab una o més donas per arris9 per pujar a Montserrat.

[...]

Arribats a la vora de la font, frente del portal de entrada al pati del monastir, ya vérem a homes ageguts perallí y donas en quadrillas [...]. Entrats dintre, hòmens y donas a tot arreu fent tabola9, burros y machos, gatsy gosos, gaytes y chirimies10, cop de saltar y brincar que era un desori bulliciós.

[...]

En la tarde hem pujat a 4 horas al camarín de la Celestial Senyora per besar-li tots, ab la deguda reverència,sa soberana mà, y de son amantíssim fill Jesús, havent-hi alguns y algunas per lo mateix, quedant per obrirlo camarín, o las portas ab plancha de platé lo Pare Miquel Alemany, natural de Magúncia, monjo confessorde qualsevulla estranger, és dir, en molts idiomas. Lo Pare Texidor, monjo segon sagristà, condexeble meuin illo tempore11 en las aulas marianas o suarísticas y, si no, de la Compañia de Jesús, per estar ocupat enauxiliar a un monjo vell moribundo, per tenir las claus dels armaris dels tresors, no podíam veure’ls llavors,fins a ser-hi lo bon Pare Texidor. Lo amigo ha comparegut luego de baxats nosaltres a la sagristia y, obertslo gran armari de reliquiaris y sants de plata de mitg cos y enters, los hem vist tots. Después hem vist los deltresor, que tot brillaba en sos diamants, rubins, esmeraldas y moltas altres pedras preciosas, que definir-lastotas las pezas una per una volia tota la mitat de est llibre per ocupar. En altre armari hem vist a moltscandeleros de plata, càlsers12 de or esmaltat, creus, crosas13 abbacials y així de lo demés, que per abreviaromito14, constant ya per menor tot lo de Montserrat en un llibre en octau que he comparat15 esta tarde, que seintitula Compendi historial de dit Monastir de Montserrat.

[...]

Glossari :1. Desencotxat: hem baixat dels cotxes. 2. Fer duplex: repetir. 3. Ambucar-nos lo xaculatet: prendre’ns el xocolatet. 4.Bestià: bestiar, conjunt d’animals; en aquest cas, de càrrega. 5 Burricalment: encavalcats en rucs i mules. 6. Cigalot:insecte i/o crustaci, llagosta; aquí és una forma despectiva de referir-se a l’antipàtic traginer. 7. Flocà: va dir de malamanera. 8. Rònec: ruïnós, amb aspecte d’abandonat. 9. Arris: metonímia per referir-se a bèsties de càrrega (mules, ases,cavalls, etc.). 10. Xirimies: instruments de vent de fusta, semblants a les dolçaines, tenores i gralles. 11. In illo tempore:per aquell temps, és a dir, quan era jove. 12. Càlsers: calzes, copes per al vi de consagrar a les misses. 13. Crosas:bàculs de prelats. 14. Omito: calle. 15. Comparat: comprat.

Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà, Miscel·lània de viatges i festes majors, volum I,�edició crítica�de Margarida Aritzeta.

Lluís Galiana (Ontinyent, 1740-1771)

118. Rondalla de Rondalles: Eufracieta

[En aquesta obra, Galiana explica una història parodiant el registre col·loquial i de manera que omple el relatde refranys i frases fetes. Aquest és l’encant, però també la dificultat per llegir la història d’amor entreEufràsia i Ximo del Portal. Hem respectat l’original segons l’edició de Joan E. Pellicer.]

Fonch açò que·n certa part del món, (que no·m ve més a la memòria que la neu de ara cent anys) havia una gica,filla de bons pares y la que s’emportava la palma de la terra, perquè en la una galta tenia el sol y en l’atra lalluna. Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de sigró, cos d’agulla, manetes de plata y peus de

perdiueta. Era com unes lleteroles1, tenia un gra de cara2 molt garrit y en lo parlar pareixia una mel cuita. Escomponia com un monyo de novensana3 y quan anava pel carrer, tipitip, no igulava un pardalet4. En dosparaules: gica de gall5 y per a un tot, que alçava palleta a la lley6 y no més; com qui diu, ahí m’aplegue.

Era esta doneta, com tinch dit, una pintura poro a tan rampina y caracera7 que per tres y no res girava la casaca8;y s’alegrava tant de aure-les9 en qualsevol, que en fer-li algú memeus10 o anar-li ballant l’aygua11 davant,s’estovava12 com un filadís, se desfea com la sal en l’aygua y es derretia com un greix. Per abreviar raons:veleta de campanar13 y tot lo demés que vostés vullguen. Y això que·ncara portava babosall y tenia la llet alsmorros14.

Glossari :

1. Com unes lleteroles: lleteroles són herbes i tipus de carn molt apreciades en gastronomia; ser com unes lleteroles, doncs,vol dir “d’una bellesa exquisida”. 2. Gra de cara: careta, rostre bonic. 3. Com un monyo de novençana: anava molt benvestida. 4. Tipitip (...) pardalet: tenia una forma de caminar elegant i gràcil. 5. Gica de gall: altiva, presumptuosa. 6. Alçavapalleta a la llei: Provocativa. 7. Rampina i caracera: astuta i seductora. 8. Girava la casaca: canviava d’opinió segons lesconveniències. 9. Haure-les amb qualsevol: tenir relacions, tractar amb algú. 10. Fer memeus: fer accions fingides d’afecte.11. Ballar l’aigua: afalagar, adular. 12. S’estovava: s’ablania. 13. Veleta de campanar: penell, superficial i influenciable,que canvia de caràcter i de pensament constantment. 14. Portava babosall i tenia llet als morros: encara era molt jova, és adir, “portava pitet (perquè li queia la bava) i encara mamava.”

Lluís Galiana. Rondalla de rondalles. Ed. Ajuntament d’Ontinyent.

119. Rondalla de Rondalles: Eufracieta es refà de la mort de Ximo

Girem ara la fulla1 y tornem a la delicada de Gandia2 a veure com li va en son batistot3. Vostés ya se’nrecordaran (y, si no, facen-me mercé de recordar-se’n) com se quedà en lo cuarto estamordida y sense polsos,pos ara han de saber vostés mateixos que, així com entengué, per recos mecos4, que Gimo del Portal (bon pos5

que tinga!) féu boca de bolsillo6 y que estava ya guardant la llàntia7, li tornà a pendre el desmay doble més fortque l’atra volta, de tal modo, que si·s descuida un poch també haguera petat8 y d’esta forma (parlant de teuladesen avall9) auríem acabat en los torrons10, perquè mort lo gos, morta la ràbia. Poro volgué la malaventura, per nodir ara atra cosa, que poquet a poquet reviscolà y per fi es possà bona atra vegada y torna-li la trompa al gich11,perquè la mateixa dona, els mateixos pecats, y açò no hi a ningú que ho puga remediar.

Glossari : 1. Girem fulla: Parlem d’una altre tema. 2. Delicada de Gandia: Que es queixa de tot i per tot. 3. Batistot: Grandisgust. 4. Recos mecos: Entendre coses poc clares. 5. Bon pos que tinga: Que tinga bon repòs, que descanse en pau. 6. Féuboca de bolsillo: Era mort. 7. Guardant la llàntia: Havia estat enterrat. 8. Petar: Morir de sobte. 9. De teulades en avall:Des del meu humil punt de vista. 10. Acabat en los torrons: Acabat amb els problemes. 11. Torna-li la trompa al xic:Insistir en un fet o en una idea de manera obsessiva.

Lluís Galiana. Rondalla de rondalles. Ed. Ajuntament d’Ontinyent.

Joan Ramis (Maó, 1746-1819)

120. Lucrècia: sol·liloqui de Brutus

ACTE I, ESCENA IV

BRUTUS. (Sol.)Anau a descansar, romans, sense virtut,vosaltres qui adorau la vostra esclavitud.Viviu, viviu en pau ab vostros cruels tirans:ells vos lo premiaran, ja lo veis1 bé, romans.Brutus no lo podrà; en va 1’imaginau!Brutus descansarà quan ell se veu esclau?Quant mir, ple de dolor, la trista pàtria miade Tarquino i sos fills sofrir la tirania?No, no! Morir, primer que suportar tal sort:vida sens llibertat no és vida, sí que és mort.Morim, donc! Mes detén, Brutus, el teu furor:sens dubte et guarda2 el cel per un instant millor.El reine dels tirans no sempre durarà:la força l’ha format, ella lo destruirà.Mes conserva escondits tos nobles sentiments:el temps vindrà breument en què els faràs patents.El cel ha ja començat a demostrar la ira

que d’estes vils tirans la crueldat 1’inspira.En diverses faccions3 ma pàtria es divideix,tot comença a sentir el braç qui l’oprimeix:los més nobles romans aguarden ocasióper fer patent al món la sua indignació;de Roma el nom sagrat fet vil a las nacionsab tantes crueldats, ab tantes traïcions,tos dignes motius són per moure los romansa demanar venjança, a treure los tirans.Lucrècia en est instant ha dat un cop mortala la glòria, a l’honor d’aquest tirà fatal.Ella el farà avorrir ab esta rara acció,un tirà odiós no pot subsistir, no.Espera, Brutus, pues, d’una millora sortuna vida més digna o una més noble mort.Àrbitre de la tua el Cel no et va formar4;Roma solament lo és, ella la’t5 va donar.Si intentes, pues, morir, que la mort teua siael últim cop mortal que rep la tirania.

Glossari :1. Ja lo veis: jo ho veieu. 2. Et guarda: et reserva. 3. Faccions: partits, grups de partidaris enfrontats. 4. Va formar: va fer(el Cel no et va fer àrbitre [lliure per a decidir] de la teva mort). 5. Roma ... donar: Només Roma ho és [àrbitre], ella te la vadonar [la vida].

Joan Ramis i Ramis. Lucrècia. Dins Les veus del temps. II. Ed. Bromera.

121. Ègloga de Tirsis i Filis

[Una ègloga és una obra pastoril dialogada de temàtica amorosa. El gènere, donat a conèixer pel romà Virgili,fou recuperat durant el Renaixement, i novament reprès durant el Neoclassicisme.]

TIRSIS:En fin, el temps me mostra,ingrata, clarament,que la passió vostraha mudat com el vent.Ell me diu, m’asseguraque tot està acabat,�que sou una perjura,qui m’haveu enganyat.

FILIS:Cruel, quan tu me deixes,quan prens un nou amor,de mon cor formes queixes?El tractes de traïdor?Ah, cessa d’insultar-me!Amb estes expressions,tu intentes enganyar-me:ja sé tes traïcions!

TIRSIS:No, no, mon cor no es cansa,ingrata, d’amar-vos,si bé vostra mudançal’irrita contra vós.Solament se llastimaveent vostra crueltat,puix, quan més vos estima,l’haveu abandonat.

FILIS:¿Encara, ingrat, voldriespoder dissimular,

quan les llàgrimes miesho demostren tan clar?Si, sí, que m’has deixada,que tens altra en ton cor!Sí, que som oblidada,ingrat, jo no lo ignor!

TIRSIS:Abans que venga el diade fer mudança tal,veureu la vida miafinir son curs fatal.Vós, sí, podreu deixar-me,�ingrata, ja lo sé;vós podreu oblidar-me,però jo no podré.

FILIS:Si amb fingides finesesm’acabes d’enganyar,ingrat, a tes promeses,¿què fe puc jo donar?Ton cor, sí, que podriaconfiar de mon amor;ell fins aquí es gloriade no ser-te traïdor.

TIRSIS:Les injúries, les ànsiesque pas per amar-vos,les vostres inconstàncies,tot parla contra vós.

FILIS:El color de ma cara,ma pena, mon dolor,tot mostra, tot declarael meu constant amor.

TIRSIS:Si les vostres promeses,ingrata, no heu mudat¿com és que les finesesper mi s’han acabat?

FILIS:Si encara perseverala flama de ton pit,¿per què d’esta manerame poses en oblit?

TIRSIS:Així vós ma fermesaingrata, heu de negar?

FILIS:Quan jo he vist ta vilesa,la podré jo dubtar?

TIRSIS:Lo que ma llengua jura¿com no vos persuadeix?

FILIS:Ella és una perjura,Filis ja la coneix.

TIRSIS:Però les mies ànsies?Mes penes? Mos turments?

FILIS:Cruel, i tes inconstàncies?I tos enganys patents?

TIRSIS:Tot són ficcions miesper vostro amor provar.

FILIS:Ah, cruel! Així voldriesa Filis enganyar?

TIRSIS:�Puix vos veig tan iradacontra de mon amor,pensant que vos he deixadaquan sempre vos ador,de que mon cor vos ama,rebeu l’últim senyal:ell provarà ma flama,però em serà fatal.Sí, cruel, sí. Ma constànciares no ha pogut mudar:ni la vostra inconstància,ni el veure’m menysprear.Sempre viu, sempre dura,sempre continuarà:ma llengua ho assegurama mort ho mostrarà.

���� (Aquí Tirsis se vol matar)

FILIS (impedint a Tirsis):Ah, céssia ta porfia,Tirsis, què és lo que fas?Si no vols la mort mia,detén, detén ton braç!En alegria mudata pena, ton dolor!Jo me confés vençudade ton constant amor.Encara que adoradame vègia d’altre amant,de tu vull ser amada,a tu vull ser constant.Sí, sí, des d’aquest diamés i més t’amaré,tu serà ma alegriajo la teua seré.

Antologia de poetes catalans (II). A cura de Giuseppe Grilli. Ed. Galàxia Gutenberg.

Vicent Olcina (Gorga, 1731 – Roma, 1809)

122. El gat i el formatge[La faula, especialment en vers, fou un gènere molt conreat durant el Neoclassicisme per l’afany didàctic i perla voluntat de recuperar els gèneres clàssics. Us n’oferim dues mostres força interessants.]

Un llaurador de molt poc calandari1,sentint un cert ruïdo en son armari,donà per cert que sense companatgees menjava una rata son formatge.Què fa pués? Gafa2 el gat, i en molta paudins de l’armari el fica, i tanca en clau.El gat matà a la rata, i a son atge3

del llaurador també es menjà el formatge:mostrant a tots que a voltes fa un amic,si és codiciós, més mal que un enemic.

Glossari : 1. Poc calendari: de poques llums, babau. 2. Gafa: agafa, pren. 3. Atge: alhora, d’una tacada.

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/index.htm . Selecció d’Eduard J. Verger. En cursiva, interferències castellanes.

123. La rata civil i la de campanya

La rata civil2,en temps del rei Bamba2,convidà a dinara la de campanya.Una rica alfombraels serví de taula,carn i anous tinguerenen molta abundància,ni faltà formatgedel Tronxó i de Parma.Dinant, un ruïdoes sentí en la sala,i al punt les dos ratestocaren a marxa.Passat el ruïdo,quiet ja tot i en calma,la rata civilcrida a sa companyaper a que s’assenteatra volta en taula.«No més —li respon—,no més sustos, basta.A dinar demàt’espere en ma casa:regals jo no tinc,ni molta abundància,mes sense ruïdosmenge quan tinc gana.Adéu, pués, amiga;bon profit et façaun convit i festaque un susto te’ls aigua.»

Glossari : 1. Rata civil: rata de ciutat. 2. Rei Bamba: un dels últims reis gots, és a dir, fa molt de temps.

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/index.htm . Selecció d’Eduard J. Verger. En cursiva, interferències castellanes.