colonia rubricata: mètode i investigació històrica a la ... · 111 26 2016 pàgs. 111-124...

111

26 2016Pgs. 111-124

Colonia Rubricata: mtode i investigaci histrica a la Catalunya de la Illustraci1

Colonia Rubricata: methods and historical research during the Catalonian Enlightment

Oriol Dinars Cabrerizo

El P. Jaume Pasqual, canonge premonstrats i erudit de lanomenada Escola de les Avellanes, fou un dels ms destacats antiquaristes de la Illustraci catalana, i possiblement pioner en els estudis de camp arqueolgics a Catalunya. A travs de la seva investigaci al voltant de la ubicaci del nucli laiet de Rubricata, ens aproximem als precedents, mtodes, innovacions i mancances de la historiografia antiquria catalana del segle xviii.

Paraules clau: Jaume Pasqual, Rubricata, antiquarisme, histo-riografia.

1. Aquest article sha elaborat dins lactivitat de recerca histrica de lentitat LArrel Acci Cultural dOlesa de Montserrat.

Father Jaume Pasqual, a Premonstratesian monk and scholar of the so-called School of Les Avellanes, was one of the prominent antiquarians of the Catalonian Enlightenment and, possibly, a pioneer of Catalonian archaeological field work. This study therefore analyses the precedents, methods, innovations and drawbacks of 18th century antiquarian Catalonian historiography through Pasquals research in identifying of the location of the Laietan settlement of Rubricata.

Keywords: Jaume Pasqual, Rubricata, antiquarianism, histo-riography.

DOI. 10.21001/rap.2016.26.5Universitat de Lleida

ISSN: 1131-883-XISSN electrnic: 2385-4723

www.rap.cat

112 Revista dArqueologia de Ponent 26, 2016, 111-124, ISSN: 1131-883-X, ISSN electrnic: 2385-4723, DOI.10.21001/rap.2016.26.5

Oriol Dinars Cabrerizo, Colonia Rubricata: mtode i investigaci histrica a la Catalunya de la Illustraci

Claudi Ptolemeu i la geografia de Catalunya

La Geographia de Claudi Ptolemeu (segle ii dC)2 ha estat ja des de lAntiguitat una font inestimable per al coneixement de la topografia del mn rom. En el cas concret de Catalunya, en la seva obra apareixen referenciats ciutats i assentaments que no trobem en cap altre autor clssic. En efecte, la prctica totalitat de gegrafs antics, com ara Estrab, Plini el Vell, Pomponi Mella o Avi, a ms de diversos itineraria imperials, com ara el dAnton, en descriure la regi catalana es limiten a lenumeraci de ciutats de la costa o, tamb, aquelles que es troben enmig del re-corregut de les vies romanes principals, bsicament la Via Augusta. En la seva obra, per, Ptolemeu descriu alguns assentaments de la Catalunya interior que no estan vinculats a aquestes vies de comunicaci, o ho estan noms indirectament. No obstant aix, al con-trari del que succeeix amb les ciutats costaneres, ben conegudes per altres autors i fcilment identificables amb localitats actuals, les referncies de Ptolemeu a algunes daquestes ciutats interiors sn controverti-des i la seva assignaci a actuals ciutats o jaciments antics s font dun profund debat.3 Si ens centrem en la regi de la Laietnia, el testimoni de Ptolemeu esdev molt interessant (Oller Guzmn 2012: 41-46), en tant que s lnic autor que referencia, per una banda, lexistncia duns castellani desconeguts per altres gegrafs i situats en algun indret indeterminat de la zona interior occidental de Catalunya, amb nu-clis com Egosa, Sebendunon, Bassi i Basseda (Ptol., Geogr., 2, 6, 70: 195); i, per laltra banda, potser de manera ms important, la ubicaci duna ciutat inte-rior dels laietans anomenada Rubricata, a la riba del riu Rubricatum (Ptol., Geogr., 2, 6, 72: 197): . Si identifiquem, sense gaires problemes, el riu Rubricatum amb el Llo-bregat, podrem caracteritzar aquesta Rubricata com un assentament de certa entitat, la categoria jurdica del qual al segle ii dC ens s totalment desconeguda,4 situat forosament en algun punt proper al Llobregat, entre el Baix Llobregat Nord, el Valls i, potser, el Bages; i que presumiblement articularia una Laietnia interior lextensi de la qual s controvertida. s precisament en la problemtica de la ubicaci daquest assentament que centrarem aquest article, a causa de lintens debat que sorg al voltant de Rubricata entre els erudits dels segles xv-xviii.

2. Per a les citacions, utilitzo ledici de Mller (1883). Lanterior edici de Nobbe (1843) difereix en la numeraci de lemprada en aquest treball.

3. Aquesta qesti no s noms privativa del gegraf ale-xandr: Akra Leuke, Seterras, Subur, Tolobi, Deciana, citades per Estrab, Plini, Avi o Mella no han estat identificades amb seguretat.

4. Com tamb podria ser-ho la seva cronologia, tenint en compte la problemtica de la transmissi de lobra de Ptolemeu i les fonts que el mateix gegraf va utilitzar, singularment, la perduda obra de Mar de Tir, de cronologia incerta (Cayuela 2012: 3).

El precedent: la ubicaci de Rubricata segons els erudits dels segles xv-xvii

Lobra geogrfica de Ptolemeu es redescobr a Occident en el segle xv, grcies als erudits floren-tins del Renaixement, ja que la tradici rab, jueva i cristiana de ledat mitjana noms coneixia i reve-renciava lobra astronmica i matemtica del savi alexandr (Hernando Rica 2006: 6-7). Amb la recepci de lobra en els cercles humanistes i la seva rpida difusi, arribaren les primeres reflexions al voltant del seu contingut: significativament, les notcies sobre ciutats que no apareixien en les obres geogrfiques clssiques ja conegudes (Estrab, Plini, Mella), entre elles Rubricata, varen captar latenci dels humanistes. El primer dells que va reflexionar sobre la possible ubicaci contempornia daquest nucli de poblament, seguint la lnia de conjugar la geografia antiga amb la moderna, fou Joan Margarit i Pau (1421-1484), bisbe de Girona i ms tard cardenal, que possea una cpia de lobra geogrfica de Ptolemeu que ms tard fou llegada al rei Ferran el Catlic (Hernando Rica 2006: 27). Lerudit giron, en el seu Paralipome-non Hispaniae, es propos comentar i explicar fets relacionats amb la geografia de la Hispnia antiga que les fonts clssiques no reflectien o referien de manera limitada. Aquesta obra, aparentment, no fou gaire coneguda en temps del propi autor, i adquir mplia difusi noms a partir de la seva publica-ci lany 1545 (Tate 1957: 108-109). Margarit par esment en la citaci per part de Ptolemeu de les ciutats de Rubricata i Carthago Vetus (Ptol., Geogr., 2, 6, 63: 187). El fet que aquests enclavaments no tinguessin una correspondncia clara amb cap ciutat que ell conegus van induir-lo a pensar que havien estat destrudes per Gneu Escipi durant la Segona Guerra Pnica, en el transcurs de les campanyes de lany 217 contra Hann i Hasdrbal Barca, i per aix cap ciutat del seu temps conservava aquests noms, ja que devien sser refundades. La identificaci de Carthago Vetus amb una ciutat pnica quedava clara per al giron; pel que fa a Rubricata, la presncia dun riu Rubricatum a frica, tamb citat per Ptolemeu, enllaava la ciutat de la Laietnia amb colonitzadors cartaginesos o libis, que ms tard haurien fundat tam-b Barcelona (Margarit 1545: lib. I, fol. XIX). Quant a la seva localitzaci, Margarit apost per assignar Carthago Vetus a Vilafranca del Peneds, adduint que el seu nom derivaria de poeni (cartaginesos) i de les franqueses que Escipi conced als seus nous habitants quan la degu repoblar desprs dhaver-la arrasat (Margarit 1545: lib. V, fol. XXXI).5 Aquestes explicacions manquen, per descomptat, de qualsevol fonament, per foren recollides i defensades per Pujades, i autors romntics com Vctor Balaguer les acceptaren sense gaires problemes (Balaguer 1860: 32). En el cas de Rubricata, i basant-se en la seva asso-

5. Vegeu Puigcorb (1982: 21-23) per a un resum de la tradici que associa Carthago Vetus amb Vilafranca i altres poblacions. C. Mller, en la seva edici de la Geographia (1883: 187), recollint lopini de Marca i Corts y Lpez, situa la ciutat a Cantavieja (Arag).

113


Revista dArqueologia de Ponent 26, 2016, 111-124, ISSN: 1131-883-X, ISSN electrnic: 2385-4723, DOI.10.21001/rap.2016.26.5

ciaci al riu Rubricatum (Llobregat), lerudit opin que lassentament shauria erigit prop de Barcelona, per a la riba occidental del riu, i sen dedueix que no es corresponia amb cap localitat contempornia ja que els seus habitants lhaurien abandonat per installar-se a Barcelona, tamb fundada pels pnics. Cal contextualitzar les propostes i asseveracions del cardenal giron, ja que lafany per dotar les ciutats contempornies dun passat illustre vinculat a lAn-tiguitat clssica o a la Bblia, de vegades inventant proves materials, fou una tnica constant entre el Renaixement i la Illustraci (Gasc 1993: 12-15). Seguint Pujades (1609: 1, 2, 3, 13), sabem que el tamb humanista valenci del segle xvi Pere Joan Nunyes, en el seu comentari al De situ orbis possi-blement la Periegesis de Dions Periegeta, recuper les tesis de Margarit i, prenent-lo com a referncia i punt de partida, propos situar Rubricata a Martorell. Jeroni Pujades (1568-1635), per part seva, en contra de lopini dels dos esmentats erudits, apost per la ubicaci de Rubricata a Rub, per la seva similitud fontica. Encara que accepta en general les conside-racions de Margarit i Nunyes sobre la cronologia i el dest de la ciutat dels laietans, rectifica a Nunyes el fet que Martorell est situada a la riba occidental del Llobregat, no a loriental, com es dedueix del fet que Ptolemeu identifiqui la ciutat com a laietana, poble que tenia, segons el parer de Pujades, la seva frontera occidental al Llobregat (1609: 1, 2, 3, 13). Finalment, el cronista francs Pere de Marca (1594-1662), en la seva Marca Hispanica (2, 16, 1, p. 166), contravenint les teories tant de Margarit i Nunyes com les de Pu-jades, prefer situar Rubricata a Olesa de Montserrat. Per una banda, coincidint amb Pujades, Martorell queda a la banda equivocada del Llobregat; per laltra, Marca sost que la conjectura de Pujades s errnia perqu, al contrari que Olesa, que s una localitat agrcolament rica i situada a la riba del Llobregat, Rub s una localitat poc important i pobra. El francs afirma recolzar la seva proposta en les de Francesc Diago, que dubta entre Olesa i Molins de Rei, per en realitat aquest autor no identifica Rubricata amb cap poblaci moderna, i de fet la torna a situar a la riba occidental del Llobregat, com havia fet Marga-rit (Diago 1603: 1, 3, p. 8). Tot i aix, el P. Enrique Flrez, al seu Espaa Sagrada, s que recull aquesta identificaci, sense citar-ne la font (trat. LXXXIV, t. XLVI, cap. I, p. 9). A banda daquesta proposta, en la seva disputa amb Pujades, Marca primava una qesti de fons o de mtode: el francs sostenia que alguns topnims antics de Catalunya havien canviat al llarg del temps, i ls de criteris fontics per a identificar-los quedava en dubte. Cal recordar, per, que Margarit ja havia incls en la seva obra un ca-tleg de ciutats destrudes que, per tant, no podien ser identificades directament amb municipis del seu temps i, en el fams cas de Carthago Vetus, per no en el de Rubricata, el giron ja defensava la idea del canvi de nom de lantiga ciutat (Tate 1957: 111). Referent a Rubricata, Marca comenta que:

Ioannes vero Gerundensis & post eum Pujadesius sibi persuaserunt oppidum Rubricatum a Carthaginensibus conditum, a Scipionibus fuisse eversum, ex ejus au-tem ruinis crevisse Barcinonem. In hanc opinionem

adducti propterea sunt quia nullum istius nominis oppidum hodie extat in iis partibus. Poterant tamen simpliciter dicere, non quidem excisum fuisse, sed nomen esse mutatum (Marca Hisp., 2, 16, p. 166).

No obstant els arguments de Pere de Marca, la seva proposta s indubtablement feble i cap altre autor no es mostrar partidari della.

Jaume Pasqual i Rubricata

Fins ara ens hem centrat en la tradici erudita dels segles xv-xvii i les seves propostes sobre la ubicaci de la Rubricata dels laietans, des dels seus orgens amb el Paralipomenon de Joan Margarit fins a la darrera proposta formulada per Pere de Marca. El denominador com daquestes teories s el seu ca-rcter escolstic, basat exclusivament en lanlisi i el comentari sovint molt hipottic, com en el cas de Margarit de les fonts antigues i les obres dels erudits anteriors. Aquests, seguint la tradici acadmica de lpoca, consideraven vlides les propostes dels seus predecessors basant-se en el principi dautoritat en voga en el mn acadmic des de ledat mitjana. Aix, si b es produa debat, com hem vist, al voltant de la ubicaci de Rubricata, els arguments emprats i les proves per a recolzar-los eren sempre els mateixos: la notcia de Ptolemeu i els comentaris i les anlisis dels savis que lhavien estudiat. Aquest mtode t lobvi inconvenient que pressuposa lautenticitat dun fet o la validesa duna hiptesi noms pel fet que ha estat formulada per un acadmic de reconegut prestigi.6 No obstant les reiterades afirmacions dhumanistes com Lorenzo Valla, que advoquen per la crtica de fonts, en molts casos se seguia depenent del principi dautoritat acadmica dautors clssics o contemporanis i de lacceptaci com a vlids de fets llegendaris o inventats que contribussin a lelaboraci dun discurs retric o moralitzant buscat per lhistoriador (Duran 2004: 79-80). En paraules de Jeroni Pujades a propsit dels fets de Carthago Vetus i Rubricata:

[...] no tenen de faltar curiosos que demanen quem ha mogut posar ass ms que en altro lloch, les des-truccions de aquestes dos ciutats, o pobles si jo no s cert, ni los escriptors qui seguuesch nom donen temps cert, quan succehiren? Als quals responch, que no totes hores, en fets tan antichs, se pot donar plena certitut, sin una aparent rah, que se acosta a la veritat, y al versemblant. De hont essent cert lo succehit, no s molt errar lo temps, quant la dife-rncia no s molta: y aix s que en aquest nostre cas, que si per ventura se erra, no pot ser de molt, com prest veurem (Pujades 1, 2, 3, 13).

6. Vegeu lenorme difusi a Espanya dels falsos testimonis dAnnio de Viterbo sobre els primers reis hispnics, seguits per Pujades, a causa del seu prestigi com a erudit (Caballero Lpez 2002: 120). Sobre el mtode histric del Renaixement en endavant, vegeu Beltrn Fortes (1993). Conv, aix no obstant, recordar que aquests posicionaments no eren unnimes: mentre Florin de Ocampo don ple crdit a les falsedats dAnnio de Viterbo (Caballero Lpez 2004: 403), autors com Ambrosio de Morales, Antonio Agustn o Jernimo Zurita es mostraren crtics amb lacceptaci cega de testimonis poc fiables, amb un mtode ms curs que es recolzava en les fonts arqueolgiques com a complement (Morn Turina 2010: 50-51). Zurita arriba a desestimar parlar de la Histria Antiga per manca de fonts fiables (Wulff Alonso 1992: 16).



Encara que saccepti la idea de la crtica de les fonts i els autors, Pujades s reticent a descartar completament les opinions de Joan Margarit: si b els detalls sn difusos, lessncia de la proposta no es posa en dubte, per b que no estigui fonamentada en cap text clssic.

Caldr esperar al segle xviii, amb la Illustraci, perqu aquestes teories siguin revisades des de lptica duna nova manera destudiar el passat que cobr fora en aquest temps: lantiquarisme de lanome-nada Escola de les Avellanes. El tret bsic de lanti-quarisme, que lallunya per no el desvincula de la tradici acadmica erudita anterior, s la seva fixaci en els vestigis materials (arqueolgics i epigrfics) per a explicar el passat. Si b els orgens daquestes idees no neixen al segle xviii,7 s en aquesta poca en qu els mtodes antiquaristes guanyen pes en la historiografia catalana, sota el guiatge dels principals erudits premonstratesos del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes: Daniel Finestres, Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Mart (Corredera 1971). Tot i que aquest mtode distava molt del que actualment entenem per arqueologia, la proliferaci de treballs de camp, duts a terme principalment pel P. Jaume Pasqual, amb lobjectiu didentificar jaciments, recollir restes (monedes, cermica, etc.) i estudiar mostres epigrfiques illustra la clara vocaci daquesta disciplina: no nhi ha prou amb estudiar el passat basant-se nicament en les obres clssiques i les crniques posteriors, sin que cal confirmar o rebatre aquestes notcies amb la ferma base de les troballes arqueolgiques (Antn Pelayo 2004: 127-132). s precisament en la recerca antiquria de camp on destaca Jaume Pasqual (Velasco 2011: 26-29), i s per mitj dell que es realitzen noves propostes sobre la ubicaci de Rubricata.

Jaume Pasqual nasqu a Esparreguera el 1736, es doctor en dret civil a Cervera el 1758 i lany segent ingress al monestir premonstrats de les Avellanes. Rpidament, Pasqual es convert en ntim deixeble, amic i collaborador del ja llavors reputat Jaume Caresmar (Corredera 1971: 101-103). Si Caresmar va ser el gran impulsor, seguint Daniel Finestres, dels estudis paleogrfics en diversos arxius catalans, que varen ser la base de la seva tasca erudita posterior (Corredera 1971: 42-43; Gar, Masdu, Urbina 1992: 335), Pasqual, que no abandon els estudis diplom-tics, fou ms destacat en la faceta de numismtic i epigrafista, seguint els passos de Josep Finestres i el seu Sylloge inscriptionum Catalauniae; i esdevingu pioner en els treballs arqueolgics de camp arreu del territori catal (Velasco 2011: 36; 2014: 37). Precisa-ment, fou en el transcurs de les seves investigacions de camp que descobr unes importants restes arqueo-lgiques a Olrdola, cosa que el dugu a formular la

7. Ns prova la reveladora afirmaci dAntonio Agustn sobre la validesa de les restes arqueolgiques (Mora 1998: 53; Velasco 2011: 28), o les referncies a inscripcions romanes que ja el mateix Jeroni Pujades incloa en la seva obra (1609: 1, 2, 3, 19; on documenta un temple a Tarragona a travs de lestudi duna inscripci). Tamb s interessant el treball de camp de lerudit Ambrosio de Morales, del 1575, que ja prefigura el mtode seguit dos-cents anys ms tard pels illustrats (Salas lvarez 2001: 663-664).

teoria que seria aquest lemplaament de la Carthago Vetus de Ptolemeu, en una carta conservada a la Real Academia de la Historia (Abascal, Cebrin 2005: 377-378). En aquesta qesti sobserva el mtode de treball que ms endavant trobarem en lafer de Rubricata: Pasqual s deutor de la tradici histrica erudita dels segles xv-xvii i parteix de la informaci que aportaren els seus predecessors. En aquest cas si, segons Margarit i Pujades, Carthago Vetus es trobava en lemplaament de Vilafranca del Peneds, o a la rodalia, calia corroborar-ho amb troballes arqueol-giques. s a dir, lesparraguer no criticava, a priori, la manca de fonament de la rocambolesca teoria que situava Carthago Vetus a Vilafranca, sin el fet que no se sustents en cap troballa arqueolgica in situ que revels la presncia duna ciutat antiga. En des-cobrir el jaciment dOlrdola, a pocs quilmetres de Vilafranca, Pasqual obtingu la prova que necessitava: la ciutat pnica no es trobava a Vilafranca sin a Olrdola, on havia pogut comprovar-hi vestigis antics. De la mateixa manera proced el premonstrats en la localitzaci i estudi de lAeso romana a Isona on, de nou, pogu identificar un assentament citat per les fonts clssiques mitjanant una recerca de camp arqueolgica i epigrfica (Velasco 2014: 39).

Pel que fa a Rubricata, com hem vist, bsicament eren tres les propostes que els erudits moderns van elaborar: la que la situava a Martorell, la que la situava a Rub i la dOlesa de Montserrat, aquesta darrera, la ms recent i segurament la menys fonamentada.8 No obstant aix, fou a Olesa i no en un altre lloc on Pasqual va decidir situar Rubricata. Aquesta decisi del canonge premonstrats fou, ms aviat, fortuta: el 1775, en el transcurs dunes obres en el celler del seu domicili familiar, el clergue oles Joan Boada i Carreras va trobar-hi, enterrada, una estranya escultura, juntament amb diverses restes de material constructiu (Hernndez Cardona 2000: 85; Velasco 2011: 99-100). Lobjecte, un element troncopiramidal amb relleus en els quatre cantons, duns 18,1 cm dalada i uns 29,8 cm damplada en la seva part superior i 21 cm en la inferior, actualment exposat a lArxiu Municipal dOlesa de Montserrat, fou descrit com segueix pel mateix Boada anys desprs:

[...] altre [pedra] que demonstra ser un pedestral de Diana Lucifera, tal vegada venerada en algun temple, o paratge pblich, o s foro, prtico o portals etc., per lo culte de la falsa divinitat. En dita pedra se veu una cara ab quatre ulls, la boca ms que mediana, y al front una lluna al crexent. Al dors correspo-nent, se veu un cap de bou, podem pensar si era de Mnevis o de Apis. Lo primer consagrat al sol y lo segon consagrat a la lluna. En las altras dos caras de la pedra, en la una se veu un gnero femen; y en la altre uns testculos (Hernndez Cardona 2000: 85; vegeu figura 1).

Davant aquest fet, en una data indeterminada, el descobridor fu partcip de la troballa el P. Jaume Pasqual, conegut de Boada, qui, de fet, tenia certa relaci amb la famlia del premonstrats, natural de la vena vila dEsparreguera i que era, junt amb daltres

8. Vegeu Vives Tort (2007: 304) per a la pervivncia daques-tes hiptesis en la historiografia actual.

115



clergues curiosos i amb inquietuds culturals, membre de lextensa xarxa de contactes i collaboradors de la qual se servia Pasqual per a obtenir notcies referents a troballes arqueolgiques arreu del territori catal (Velasco 2011: 99-101). No coneixem amb exactitud els termes en els quals Boada va descriure a Pasqual aquesta pea o si ell mateix va aventurar-ne alguna explicaci, ja que noms hem conservat la resposta que el premonstrats fu al clergue oles:9

Segn v. se explica i bellamente conjetura, nuestra Piedra fu pedestral de estatua, i segn i pienso lo sera de Diana Lucifera, venerada en algn templo o puesto pblico como Foro, Portico, Baos, etc., de la ciudad [...]. Diana Lucifera no era otra cosa que la Luna, es decir, que esta era venerada en la

9. El manuscrit conservat a la Real Academia de la Historia (MS RAH 09-05999 f. 111-118v) s una cpia posterior en la qual no figura la data de loriginal. Aix mateix, la reproduc-ci, molt idealitzada, de lobjecte que lacompanya s tamb posterior. Loriginal ha de datar dabans de 1782, si jutgem pel fet que Pasqual agraeix tamb a Boada la remissi dunes medalles antigues de les quals, ms tard, en una carta a Antonio Bascones, de 1782, es far ress (MS RAH 09-03984 nm. 28). En qualsevol cas, s anterior a 1789, data en la qual Joan Boada fu la damunt citada interpretaci daquesta escultura en el qestionari de Francisco de Zamora, conservat en un arxiu privat dOlesa de Montserrat (Hernndez Cardona 2000: 206-208), fent s de la informaci que ja havia rebut de Pasqual.

estatua que suponemos [...], el culto de aquella falsa Deidad, que aprendieron los antiguos Espaoles de los Fenicios, pero he de confesar que hasta aora no se ha descubierto en Espaa vestigio tan evidente de aquella supersticin pura como en Olesa [...]. Fu antiquissima opinin de los Egipcios que la Luna participaba de uno i otro sexo [...]. De los Egipcios aprendieron este modo de pensar los Fenicios i Gri-egos [...]. (MS RAH 09-05999 f.112v-113)

Pasqual segueix argumentant que la pedra s el pedestal duna esttua que els antics habitants dOlesa, espaoles, s a dir, ibers, veneraven per influncia dels fenicis. Aix, interpreta les representacions dels rgans sexuals femenins i masculins en dues cares del pedestal, simbolitzant la dualitat femenina (Dea Luna) i masculina (Deo Luno) de la Lluna / Diana Lucifera. En una altra cara, Pasqual hi veu un cap de bou, que simbolitzaria Apis, bou que, en la religi egpcia, representa Isis / Lluna, en oposici a Mnevis, que representa Osiris / Sol. La quarta cara, Pasqual la considera una representaci dun rostre hum, amb quatre ulls, simbolitzant, de nou, la dualitat sexual Luno / Luna en un mateix sser. Queda clar amb aquestes observacions que la interpretaci del mateix Boada lany 1789 en el qestionari de Francisco de Zamora s completament deutora daquesta carta re-buda de Jaume Pasqual i, en efecte, si es comparen els dos textos, sobserva clarament com el prevere oles en molts casos copia directament les paraules

Figura 1. Fotografia de la pedra dOlesa, exposada a l'Arxiu Municipal d'Olesa de Montserrat. Foto: Wiman.



de Jaume Pasqual referents a aquest monument. La interpretaci, per, de Pasqual, va ms enll de la caracteritzaci de lescultura com un pedestal ibric per al culte duna detat fencia:

Ha! Que cosas huviera dicho el Ilmo. Marca si huviese sdo descubierta en su tiempo! El acert en asegurar que la actual Olesa est en el mismo stio de la fa-mosa antiqusima Rubricata con unos fundamentos mui ambiguos i que pueden convenir a muchas otras poblaciones situadas a las riberas del Llobregat, como en efecto todos los antiquarios que le havan precedi-do, pensaron de otro modo, a escepcion de un solo autor que insinua la especie sin solidarla, ni adherir ella, pues finalmente atribuie el sitio de la antigua Rubricata Molins de Rei. Si el eruditisimo Marca huviese tendo por aiuda de su modo de pensar la notcia de tantas medallas antiguas singularmente espaolas de caracteres incognitos como se han hallado en el stio de Olesa, que v. m. ha tenido el buen gusto de recojer, i la liberalidad de embiarme, seales todos de haver estado poblada Olesa en la venida de los Cartagineses i Romanos; que huviera dicho? I si mas de esso huviese podido ver esta nuestra esquista piedra que tiene rastros evidentes de religion falsa, s, per antiquisima, pero Egipcia i Fenicia pura; quanto la huviera celebrado? I se deja ver, una vez que sin estos fundamentos asegura ser Olesa i no otra la tan celebrada Rubricata: he dicho esto para que v. i todos los Olesanos tengan esa piedra con el devido aprecio; i algun dia pueda ser que diga mas. (MS RAH 09-05999 f.111v-112v).

Per al premonstrats aquesta troballa s, doncs, rellevant per dos motius: el primer, que Olesa i el territori circumdant de la vall del Llobregat eren poblats, amb anterioritat a larribada de cartaginesos i romans, per ibers que estaven en contacte amb colonitzadors fenicis, dels quals havien manllevat el culte a la Lluna. El segon, que Olesa ha de ser identificada, doncs, amb la Rubricata que cita Pto-lemeu, cosa que confirmaria les hiptesis de lerudit Pere de Marca.

Com fu amb Olrdola, en aquest cas lerudit avellanenc consider que havia pogut corroborar les hiptesis de Pere de Marca sobre la localitzaci de Rubricata recolzant-se en una troballa arqueolgica. Si en el cas de Carthago Vetus queda clar el seu coneixement de les teories, almenys, de Jeroni Pu-jades, per al cas de Marca sabem que tant Pasqual com Caresmar treballaren en una reedici de lobra de lacadmic francs que finalment no reeix, cosa que demostra fins a quin punt els illustrats de les Avellanes paraven esment i consideraven amb inters el Marca Hispanica com a font per a la histria de Catalunya i apostaven per les investigacions del francs en matria de toponmia antiga: segons es desprn del mateix Caresmar, lerudit secundava la teoria de Marca sobre el fet que moltes de les poblacions de la Catalunya preromana i romana havien canviat el nom, fet que dificultava la seva localitzaci (Closa Farrs 1994: 226; Velasco 2011: 38). Tot i aix, els vestigis arqueolgics dOlesa quedaven reduts a un element escultric sobre el qual Pasqual for la seva interpretaci com a pedestal desttua, que seria ve-nerat en un edifici religis, cosa que demostraria la presncia a Olesa dun assentament prou prominent com per a dotar-se dedificis pblics o religiosos i

que implicaria la presncia dun nucli dhabitaci permanent (una ciudad, en paraules del premons-trats). Tot depenia, doncs, de la teoria formulada sobre aquest objecte, trobat en un context estrany, i en unes medalles monedes? que Joan Boada li havia enviat i que afirmava que havia recollit a Olesa.

A aquest descobriment se sum un altre pocs anys desprs, tamb a casa del clergue Boada, i que Pas-qual referir lany 1782 al seu amic, i collaborador de la Real Academia de la Historia, Manuel Abad y Lasierra:

[...] un rarsimo y preciossimo monumento que descubri en la Villa de Olesa de Montserrate, cosa de siete aos hace el Dr. Juan Boada, Presbitero de aquella Villa mui aficionado Antiguedades, i grande amigo mio. Consiste en un pequeo pedestral figu-rado que sin duda sirvi para alguna estatua: tiene quatro lados como puede v. s. verlo en la copia que tiene el Sr. Bascones, la qual, junto con la carta que i escrib a mi amigo para su ilustracion traducida de el mismo de el Cataln, podr enviarla a v. s. [...] con otra excabacion se hallaron [a casa de Joan Boada] otras dos piedras mas, en todo semejantes la primera, pero no figuradas, si slo con dos letras en cada una en la parte principal: en la una estas CB en la otra estas DD hicelas colocar todas tres, la una sobre la otra, i componen una columna algo ruda i estravagante como lo son las figuras las letras. Con todo, si como es B la segunda letra de una de las dos piedras ultimamente descubiertas fuese R, huviera i logrado confirmar mis conjecturas, i las del Ilmo. Marca sobre ser el sitio de la actual Olesa el idemptico de la antigua Rubricata, con un monumento convincentisimo, pues significarian las quatro letras juntas haverse erigido aquella estatua Memoria con Decreto de los Decuriones de la Colonia Rubricata: mas siendo como es B no hallo recurso; no ser que digamos que la B es una R mal hecha: realmente las quatro, aunque son Roma-nas nada tienen del Siglo de Augusto, aunque por otra parte ellas i las piedras respiran la venerable antiguedad.10

La troballa, clarament posterior, podria datar de lany 1778, per a la qual cosa em baso en la notcia que recull Emil Hbner en el CIL II 4485, segons la qual, a travs de correspondncies creuades entre el mateix Pasqual, Josep Vega i Santmenat i Juan Francisco Masdu, lesparraguer comunica als seus collegues la descoberta i interpretaci daquestes mateixes inscripcions, aparegudes el 1778.11 Aquesta

10. Es tracta dun manuscrit de Pasqual, el Discurso Histri-co conjeturas sobre las antiguedades Romanas, i Godas de el Priorato de Sta. Mara de Mey. Carta que solicitacin de el M. Ile. Sr. Dn. Manuel Abad i Lasierra dignisimo Prior de el dicho Priorato escribi el Dr. Jaime Pasqual cannigo Premonstratense del Real Monasterio de Bellpuig de las Avellanas, MDCCLXXXII., f. 33r [la cpia consultada es conserva en una collecci par-ticular de Lleida, i ha estat facilitada per A. Velasco]. Fou A. Velasco qui primerament identific i don a conixer el text de Pasqual i el relacion amb la pedra dOlesa (Velasco 2011: 99). Grcies a aquest document tamb podem suposar que la carta de Pasqual a Boada conservada en castell a la Real Academia de la Historia (MS RAH 09-05999 f. 111-118v) seria la cpia que Antonio Bascones fu de loriginal en catal, de la qual parla Pasqual.

11. A causa, probablement, dun error de lectura del text, Hbner ubica equivocadament aquestes inscripcions en lescultura

117



interpretaci de les inscripcions olesanes s prou reveladora de la seva intencionalitat, ms tenint en compte lhabitual rigor i erudici que el premonstrats mostrava en anteriors i posteriors estudis epigrfics.12 Pasqual sabia que la seva interpretaci era forada i lassignaci de les inscripcions al perode rom, problemtica; per la subjectivitat i lnsia de poder demostrar la, ja seva, teoria que situava Rubricata a Olesa primen clarament en aquestes explicacions. Ambdues pedres es troben encara en la mateixa casa on Boada les va trobar (vegeu figura 2), encara que, curiosament, loles noms fu referncia a una delles en el qestionari de Zamora, la DD, i a una altra, amb la llegenda SC que, pel que sembla, hauria aparegut temps enrere:

Altre pedra existeix de 8 pams de llarch, 5 de ample y tres quarts de doble que de part de 50 anys que fou trobada en lo referit seller, en la qual si vehuen las dos segents lletras SC. (Hernndez Cardona 2000: 87).

trobada el 1775. En IRC es corregeix aquest error, per no la cronologia, ja que es daten tots els elements, seguint Hbner, el 1778 (Fabre, Mayer, Rod 1984: 37).

12. Com en el cas dels comentaris sobre la correcta lectura dinscripcions romanes que fu a propsit de la publicaci a la Gazeta de Barcelona del 23 de juliol de 1785 duna inscripci dOreto, on corregeix una lectura equivocada de Flrez sobre una inscripci a Luci Licini Secund ja citada per Josep Finestres (SACM 7, f. 73v-78); o en el cas de lexplicaci de la llegenda i la iconografia de les monedes romanes en ocasi de la tro-balla duna medalla de Ner amb corona radiada (SACM 5, f. 40-41); aix com en el cas de les inscripcions dAeso (Velasco 2014: 41).

Pasqual no esmenta aquesta segona inscripci, per s que ho fa Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Catalua, al seu pas per Olesa de Montserrat:

Da 3 [any 1789]

Por la maana vimos varias fuentes y lavaderos, f-bricas de bayetas, enjabonadores, tintes, enzufradores y tendederos, bastante adelantados. Tambin vimos la casa del Dr. Juan Boada, el capitel de columna fenicia y una gran losa en cuya orilla se ve una S y una C grandes. En otra piedra hay dos DD. Hay muchas norias. (Zamora 1787-1790: 287).13

La interpretaci de lescultura com a capitell de columna apareix per primer cop en aquesta citaci de Zamora, ja que Pasqual (i Boada, que en depn) lhavia considerada el pedestal duna esttua.

Aix doncs, tots tres elements lescultura i les dues inscripcions, combinats, esdevenien una base ms slida en la qual Pasqual fundava la identificaci dOlesa amb Rubricata, per b que, sense cap dubte, aquesta s, com a mnim, problemtica, i es basa en lanlisi molt subjectiva de tres elements que, des del punt de vista actual, sn de difcil catalogaci. Aix constitueix, de fet, un dels talons dAquilles de lantiquarisme i la historiografia illustrada: la fe cega en els documents histrics i, com en aquest cas, la manca de mtode o la subjectivitat en lestudi daquests documents, que impedeixen prendre cons-

13. Basant-se en aquest testimoni, i pretenent corregir els errors de CIL II 4485, en IRC, p. 37 se substitueix la inscripci CB/CR per la de SC. En realitat, combinant els testimonis de Pasqual i Boada, hi hauria hagut tres pedres amb inscripcions.

Figura 2. Peces amb les inscripcions CB i DD actualment conservades a Olesa de Montserrat (Hernndez Cardona 2000).



cincia duna interpretaci acrtica (Mora 1998: 60; Antn Pelayo 2009: 278). s important remarcar que em refereixo a la recepci acrtica de les fonts, no de la historiografia: calia sser crtic amb les crniques passades i amb la transmissi de la informaci, a fi de destriar entre el que eren autnticament fonts per a lestudi del passat i el que eren faules, corrupcions i falsificacions. En cap cas considero justificat catalo-gar Pasqual entre els diversos falsaris i manipuladors que abundaren en poca moderna a Espanya (Caro Baroja 1992: 17-37). Els problemes metodolgics de Pasqual sn problemes de base de lantiquarisme en general, no hem de desprendre del seu testimoni una voluntat deliberada de falsejar o inventar fonts, ms aviat al contrari. Si b el mtode crtic modern encara no shavia desenvolupat, la Illustraci i els antiquaristes, emparats per la Real Academia de la Historia, estaven fent passos de gegant envers una histria crtica i objectiva que volia trencar amb la manca de rigor i la credulitat dels cronistes precedents, precisament basant-se en documents auxiliars com larqueologia (Maier Allende 2010: esp. 148-149). Ens hem referit anteriorment a Masdu, com a partcip de la troballa dOlesa, i no s banal aquesta rela-ci. La interpretaci de Pasqual es produeix en un context en el qual, precisament, sota el guiatge de lerudit valenci i dels germans Mohedano, assistim a una reivindicaci del valor civilitzador de la cultura fencia, amb una voluntat racional que pretn des-terrar tpics subjectius i prejudicis ideolgics sobre la histria antiga hispnica. A propsit dels fenicis a la pennsula Ibrica, Masdu escriu:

El Seor Porras Machca puso en Cdiz la Corte de Argantonio para defender su sistma, en el qual se excluyen los Fenicios de todos los establecimientos antiguos de Espaa. Dio impulso su opinin el zelo de remover de la Espaa la infamia y oprobio, que le puede resultar del origen de la primera cultura atribuido los Fenicios hijos de Canaan, raza mal-dita, y proscrita destinada a la esclavitud. Mas esta es una piedad mal entendida, y una preocupacin de la niz, que da poco honor a un hombre sabio y erudito, que no debe ignorar que la instruccin en las artes y ciencia recibida, ora de este, ora de aquel pueblo, no sirve de ignominia ninguna nacin. (Masdu 1783-1805: 88-89).14

El llegat de Jaume Pasqual: Rubricata en els estudis posteriors

Pocs anys desprs de la troballa, Jaume Caresmar redact la seva memorable Carta dirigida al Ilustre Seor Don Manuel de Tern, barn de la Linde, Inten-dente interino del Ejrcito y Principado de Catalua, en la que se prueba ser Catalua en lo antiguo ms poblada, rica y abundante que hoy. El document, datat lany 1780 i que posteriorment es public i difongu entre els cercles intellectuals catalans i espanyols, constitueix un catleg de poblacions antigues de Ca-talunya que pretn illustrar, com el seu ttol indica,

14. Els primers volums daquesta obra aparegueren uns pocs anys desprs de la difusi de les troballes de Pasqual.

la gran quantitat dassentaments i poblacions que existien a Catalunya en lAntiguitat. Cal recordar que a la fi del segle xviii el territori catal encara estava poc densament poblat. Referint-se a Olesa, Caresmar explic a Manuel de Tern que:

[...] Ni en Martorell ni en los otros dichos pueblos [Molins de Rei, Rub] queda vestigio alguno de an-tigedades romanas. El ameno y frtil sitio de Olesa era capaz de contener una insigne y rica ciudad. Las diosas Ceres y Minerva, por sus granos y aceite, y Baco, por el vino, la hicieron feliz, dice el seor Marca, y su profundo juicio en pensar era Olesa la antigua Rubricata, merece mil elogios por ver cun acertado fue y cun acertado queda por los posteriores descubrimientos que vamos a referir.

[...] No slo por esto [la presncia de vestigis duna via militar romana trobats a Castellbisbal, que con-nectaria Barcelona amb Olesa] se infiere ser Olesa el sitio de la antigua Rubricata y de ser problacin de tiempo de los romanos, sino que por un nuevo y singular descubrimiento, que de poco tiempo ac se ha hecho all, se ve que aquella poblacin es muy ms antigua que los romanos y anterior a la entrada de los cartagineses en Espaa.

El descubrimiento fue de una piedra cuadrada que parece haber sido pedestal de alguna estatua. En cada una de las cuatro caras de la piedra hay su particular smbolo: en la una hay esculpida una cara humana con cuatro ojos y una boca muy grande y sobre la cabeza tiene una media luna; en la segun-da hay una cabeza de buey o vaca; en la tercera el distintivo del sexo masculino y en la cuarta el del mujeril. Fue fortuna que el descubrimiento lo hizo un clrigo de algunas luces muy amigo del doctor Jaime Pasqual, cannigo premonstratense del monasterio de Bellpuig de las Avellanas, a quin particip el hallazgo informndole de todo lo dicho y pidindole dijese qu podra ser aquello. ste le respondi, con una breve pero muy profunda erudicin y claridad, diciendo que este monumento era puro fenicio y tal vez tan raro que ni en antigedad ni en preciosidad no tiene Espaa otro igual (Caresmar 1780: 46-48).

El canonge igualad continua la seva explicaci parafrasejant les teories de Pasqual sobre la inter-pretaci de la iconografia de la pedra, atribuint-la al culte fenici de Luna. Aix doncs, Caresmar depenia tamb completament de la troballa de Joan Boada i la hiptesi de Pasqual per a identificar Olesa amb Rubricata, a banda de donar crdit a lopini de Pere de Marca segons la qual la ciutat laietana shavia de situar en aquell indret a causa de la seva riquesa agrcola... contempornia!, i la documentaci ms que dubtosa duna via romana a la riba oriental del Llobregat que aniria fins a Olesa.15 De la mateixa manera, Caresmar deix constncia daquestes opinions en unes anotacions no datades que fu en un cdex

15. Sobre la carta a Manuel de Tern i la proposta de Ca-resmar sobre Rubricata, vegeu Closa Farrs (1994: 229). Closa, aix no obstant, identifica errniament lescultura olesana amb una altra, que representaria Isis, trobada a Acci (Guadix) i documentada per Bernard de Montfaucon el 1719 a LAntiquit esplique et reprsente en figures, Pars, 1719, t. II, 2, Liv. I, Chap. XIX, I, pp. 324-325, pl. CXXXVI.

119



de Bellpuig de les Avellanes, possiblement destinades a constituir un resum histric de Catalunya:16

[...] Plura etiam non superiunt vestigia coloniarum quas exerunt Phenice in Catalonia. Ab annis paucis exesi sunt in oppido Aulesa prope Montiserratum, lapide cum sculptis symbolis Dearum quas Phenices tolerunt quasque dicerunt tolere ab Egypciis et [...] Phenicios, Graeci [...] (AMBA, Fons Antic, Caixa 15, llibre 33.3, p. 134).

A partir daquest moment, i amb la ctedra assentada per tan insignes personalitats, el monument fenici dOlesa de Montserrat es convert en un element histric de referncia entre els cercles intellectuals i els antiquaris de lpoca. Fou linsigne diletant i vi-atger francs Alexandre de Laborde, ja a principi del segle xix, qui contribu a estendre la fama daquest monument. En el seu Voyage pittoresque et histori-que de lEspagne, escrit el 1806 i dedicat a Godoy, Laborde visit Olesa i sinteress per la pedra, de la qual en fu una illustraci (Laborde 1806: 11-12, pl. 15, fig. 2-3; vegeu figura 3). Seguint les explica-cions de Jaume Caresmar i Joaquim17 Pasqual, el viatger la considera anterior a lpoca romana i que representa la deessa fencia Diana / Isis. Tot i que es mostra relativament escptic amb alguns detalls de la interpretaci i afegeix algunes dades que apunten la possibilitat que la cara humana representi el du Baal, en essncia no pretn contradir les tesis deru-dits ms savis que ell. Igualment, i a propsit de la pedra, Laborde identifica Olesa amb la Rubricata dels laletans (laietans) que cita Ptolemeu. Val a recordar que Laborde depenia sovint de testimonis aliens. En el cas dOlesa, es limita a reproduir un dibuix de segona m que, aix no obstant, es va popularitzar (Casanovas 2006: 35). El gravat del francs contribu

16. Jaume Caresmar es caracteritz per no dur a la prem-sa els seus estudis histrics, gran part dels quals restaren en versi desborranys manuscrits no publicats i en molts casos dispersos (Gar, Masdu, Urbina 1992: 335; Freedman, Sabat 2008: 13-38).

17. Es tracta dun error onomstic del mateix Laborde, ja que clarament es refereix a Jaume Pasqual. Confusi freqent, ats que, en llat, Ioachim i Iacobus poden ser el mateix nom catal (Jacme).

en gran mesura a difondre el coneixement visual de lescultura, ja que la seva obra era de referncia per als antiquaris i els posteriors arquelegs, epigrafistes i historiadors del segle xix i principi del xx, i es don el fet que molts dels que la varen estudiar o referir en les seves investigacions no en tenien coneixement de primera m, noms a travs de lobra de Laborde i Caresmar, ja que les epstoles de Pasqual restaren indites, aix com el testimoni de Joan Boada, publicat lany 2000. La darrera referncia directa a la carta de Jaume Pasqual al prevere Boada prov de lobra pstuma de lillustrat asturi Juan Agustn Cen Bermdez, el Sumario de las antigedades romanas que hay en Espaa:

OLESA, villa del principado de Catalua en el co- rregimiento de Matar, situada en la orilla oriental del ro Llobregat Rubricatum, por lo que Pedro de Marca dijo que se haba llamado Rubricata; pero otros anticuarios afirman que Olesa perteneca a la regin de los laletanos.

[...] El doctor don Jaime Pascual Caresmar, canni-go premostratense del monasterio de las Avellanas, escribi al dueo de esta antigualla una carta muy erudita, que he leido, sobre la significacion de estas dos cabezas, diciendo que la primera lo era de la diosa Luna lucfera, que tuvo culto en Catalua en tiempo de los fenicios [...] (Cen Bermdez 1832: 26).18

Aquesta obra reb el suport i el patrocini de la Real Academia de la Historia, cosa que va permetre a Cen consultar limportant fons darxiu daquesta instituci per a lelaboraci del seu Sumario. Entre daltres collaboradors i erudits als quals lasturi va consultar, cita Jaume Pasqual; aix doncs, molt pos-siblement Cen tingu accs a la cpia de la carta referent a Rubricata i lescultura dOlesa que es trobava a la Real Academia (Clisson Aldama 1982: 270-274).

Curiosament, amb Cen Bermdez tamb acaba, en certa manera, la vinculaci de la ja coneguda com a pedra dOlesa19 amb la teoria de la ubicaci de

18. Observeu la confusi onomstica de Bermdez, que re-uneix en una mateixa persona els dos erudits premonstratesos que teoritzaren sobre Rubricata.

19. El primer investigador que lanomen amb aquest nom fou Salvador Sanpere i Miquel (1878: 240): Res ms qu ab

Figura 3. Reproducci d'Alexandre de Laborde (Laborde 1806: 15, fig. 2, 3).



Rubricata. El monument fou estudiat o referenciat com a pea dinters arqueolgic per un bon nombre de terics i historiadors catalans i estrangers: Emil Hbner (1862: 280-281), Antoni de Bofarull (1876: 144-145), Salvador Sanpere i Miquel (1878: 239-245), Antoni Aulestia i Pijoan (1887: 34), Eugne Albertini (1913: 449-451) o Alberto Balil Illana (1956: 873-874), entre daltres; tots aquests estudis, aix no obstant, es basaven en les fonts indirectes dels seus predecessors. En cap daquests casos es fa referncia a Rubricata ni a les inscripcions que identific Pasqual i que ja public Hbner, amb algun error. Considero que lexplicaci cal buscar-la en les motivacions dels in-vestigadors, ats que, si exceptuem Albertini i Balil, de carcter ms acadmic, les interpretacions dels historiadors catalans respecte de la pedra dOlesa tenien inters en tant que provaven la presncia fen-cia grega en el cas de la hiptesi de Bofarull en territori catal. Aix, de monument, indubtablement singular, que simplement servia per a provar una teoria concreta sobre la ubicaci dun assentament antic, va passar a constituir un testimoni nic i fo-namental de lantiguitat del poblament de Catalunya i la seva relaci amb els pobles colonitzadors del Mediterrani. Per a Bofarull, Sanpere i Miquel, Auls-tia, etc., la qesti es barreja amb el nacionalisme.20 El fet diferencial catal es buscava no noms en el passat medieval, sin tamb en poques ms re-culades, enllaant amb els pensaments en voga del positivisme sobre letnognesi dels pobles dEuropa. La identificaci iber (i, influint aquest, fenici, grec, mediterrani) = catal / celta o celtiber = castell est plenament vigent en aquest perode i ha perviscut, amb ms o menys xit, fins a lactualitat. Vegeu la reflexi del mateix Aulstia respecte daix:

La regi N. E. dEspanya fou, donchs, ibrica solsament, ja quels pobles mercaders, Chetes o Sards, ms deu-rien venir com a colonitsadors en certs y determinats punts, que com a ocupadors permanents del territori. La regi N. {O.} y central fou celtibera, puix quels Celtes no abandonaren la terra ja ms, informant ab son carcter especial les primitives famlies. Heus aqu altre fet que confirma la separaci constant y existent avuy mateix entrel carcter y civilitzaci dels dos grans pobles espanyols los catalans-aragonesos yls castellans (Aulstia i Pijoan 1887: 33).

La historiografia catalana del segle xix, doncs, te-nia ja un fort component nacionalista (Serra i Puig 2008: 252-254). La ubicaci de Rubricata deixava de tenir importncia en aquesta situaci, per b que en realitat aquest havia estat lorigen de la interpretaci de lescultura.

motiu de lanomenada pedra dOlesa, que aqu reproduhim. El nom tingu cert ress en lmbit acadmic, per sobretot pervisqu en lmbit popular, si ms no, oles, i aix apareix referenciada a: Saumell i Oliveras 1981: 11.

20. En aquest sentit, el cas del fals sepulcre egipci de Tarragona publicat el 1855 per Hernndez Sanahuja suposa tamb un exemple de manipulaci de larqueologia, ara per a demostrar amb un element fora rocambolesc la presncia egpcia o, en algun autor, fencia, a Tarragona (vegeu Padr i Parcerisa 1992: 56-63, per a la problemtica de la troballa). No obstant aix, cal recordar que si b el cas del sarcfag egipci s una falsificaci intencionada, no es pot demostrar que passi el mateix amb la pedra dOlesa.

Les propostes de Margarit, Pujades, Marca i Ca-resmar (ms que no pas Pasqual) noms han estat recuperades i, en certa manera, utilitzades, en casos concrets quan, per motius diversos i de vegades in-teressos locals, leterna qesti de la Rubricata dels laietans ha reeixit.21

En el cas de Rub, F. Margenat (1981: 3; 1984: 284) aposta per aquesta ciutat, basant-se en teories prpies, daltres coincidents amb Pujades, la descoberta del jaciment iberorom de Can Fatj el 1918 (Puig i Soler 1984: 263) i el fet que en ledici de la Geographia de Ptolemeu de Mller se situ Rubricata a Rub.22 Oller recull el testimoni de Margenat i considera que la hiptesi de Rub no s del tot descartable malgrat la problemtica que entranya (Oller Guzmn 2012: 43). Tant Garca Alonso (2003: 420) com la TIR K/J-31, 134, coincideixen que la ubicaci ms probable de Rubricata sigui Rub. Garca Alonso recull aix mateix lopini de Corts y Lpez, que igualment consider que Rubricata correspon a Rub, donant per fabuloses les explicacions de Margarit i per erroni el judici de Marca, ja que ell preferia situar a Olesa la Tolobis de Pomponi Mella, per afinitat fontica, ja que Olesa derivaria de Tolobisa-Olovisa, i per la seva ubicaci respecte del Llobregat (Corts y Lpez 1836: 310-311). En el cas dOlesa, la tradici interpretativa s bsica-ment local (Sastre 1924: 3; Garcia Domnech 1967: 1) i depn nicament i exclusiva de la hiptesi de Pere de Marca, reforada per Pasqual mitjanant la pedra dOlesa. Tot i que la investigaci de Pasqual no fou publicada, a travs del qestionari de Francisco de Zamora respost per Joan Boada, fins lany 2000, en lmbit de tradici oral alguns olesans en coneixien lexistncia; aix com tamb a travs de les referncies de Caresmar i Laborde.23 Fins i tot en lmbit erudit local hi havia certes reticncies a emplaar Rubricata a Olesa, i es preferia, en algun cas, lopini de Cor-ts y Lpez (1836: 423). La localitzaci de restes de poblament ibric a Olesa (Sant Pere Sacama) sn recents i no sha pogut establir amb claredat la seva rellevncia (Sales Carbonell 2003: 559; CMRO 1992: 40-65), aix doncs no constitueixen un suport a les teories dels autors esmentats, a diferncia de Rub, on ja es coneixia limportant jaciment de Can Fatj des del 1918.

Conclusi

He preferit concloure aquest article fent un balan dels principals defensors de cadascuna de les teories

21. La tesi de Margarit que emplaava Rubricata a Martorell no ha tingut gaire ress, possiblement per ladscripci sense massa problemes daquest nucli amb la mansio dAd Fines (Vives 2007: 292). No obstant aix, Carmody (1973: 169, 180) proposa situar tant Rubricata com Carthago Vetus a Martorell.

22. Ptol., Geogr., 2, 6, 72: 197. De fet, lalemany es limita a recollir lopini de Corts y Lpez, vid. infra.

23. A tall dancdota, exist una publicaci peridica tant a Olesa com a Rub que duia per nom Rubricata (lolesana sorgida als anys trenta i la rubinenca, als anys quaranta). No sembla, per, que en lmbit local hi hagus hagut conscincia del debat sobre la localitzaci de la ciutat laietana, i ambdues propostes funcionaren de manera independent.

121



per aix mostrar millor fins a quin punt la que ubica Rubricata a Olesa manca de fonament i depn, per una banda, duna proposta realment subjectiva i arbitrria de Pere de Marca, i, per laltra banda, de les troballes de Joan Boada i la seva interpretaci per part de Jaume Pasqual, que des del punt de vista actual s molt problemtica: ja Albertini prefe-r considerar la pedra dOlesa com una escultura rstica indatable (Albertini 1913: 451) i actualment sopta per a classificar-la com a capitell, la cronologia del qual, incerta, oscilla entre el segle xiii (Cahner 1991: 367) i el xvi (Hernndez Cardona 2000: 207-208), per b que sense gaires problemes podria ser anterior o posterior.24 Pel que fa a les inscripcions, encara que hagin estat recollides en el CIL i lIRC, de segona m, la seva associaci a lepigrafia roma-na aix com la seva lectura s problemtica. El que resulta rellevant s que totes les teories sobre aquests elements arqueolgics, de les ms absurdes a les ms desapassionades, deriven de Jaume Pasqual, com tamb dell deriva la identificaci dOlesa amb Rubricata, confirmant una infundada opini de Pere de Marca amb arguments materials.

s significatiu i, fins a cert punt, estrany linte-rs que Pasqual tenia en la confirmaci daquesta teoria inters mostrat en les prpies opinions del premonstrats en les cartes reprodudes fins al punt que forcs en certa mesura la lectura de dues inscripcions molt poc clares i elabors un discurs sobre lescultura indubtablement subjectiu malgrat lenorme repercussi que ms tard tingu a travs de Caresmar, Laborde i Cen Bermdez, que en cap cas contradigueren o matisaren la informaci de Pasqual, si de cas, lampliaren. En aquest sentit, resulta no noms interessant testimoniar, a travs de la cor-respondncia privada de Jaume Pasqual, lorigen, la metodologia i les motivacions dels seus estudis sobre la localitzaci de Rubricata i el punt de partida duna teoria que ha arribat fins a lactualitat (almenys, en lmbit local), sin que tamb mostra els perills i les mancances del mtode histric basat en la recepci acrtica de textos per part dels predecessors, mtode habitual des de lerudici medieval: Margarit, Pujades, Marca, Pasqual, Caresmar i Laborde fonamentaren les seves teories no en lobservaci crtica i objecti-va de les fonts histriques, sin en la interpretaci subjectiva daquestes mateixes fonts i en la selecci intencionada de la informaci tant daquestes fonts com dels erudits que les estudiaren.25 Al principi he assenyalat la important innovaci que suposava per a levoluci de la historiografia ladquisici dels nous plantejaments antiquaristes durant la segona meitat del segle xviii: la investigaci de lAntiguitat es desprenia de la dependncia de les fonts literries que observvem amb Joan Margarit i es desplaava

24. Els avatars de la investigaci, difusi i interpretaci de la pedra dOlesa, tot i que interessants, excedirien els objectius daquest article. Em limitar, per a la documentaci de la pedra, a les referncies bibliogrfiques damunt citades, possiblement les ms rellevants o que tingueren ms ress.

25. En una tendncia seguida per la historiografia dels segles xv-xviii. Vegeu el cas de lestudi de lOsuna romana, on els mtodes i arguments emprats sn molt semblants als de Rubricata (Salas lvarez 2001: 677-679).

cap a un mtode ms objectiu, que fonamentava la interpretaci histrica en la recopilaci de dades antigues tant escrites com materials. Sense oblidar aquest fet, el present treball pretn mostrar com tamb lantiquarisme del vuit-cents, de la m dels seus ms illustres representants, quedava subjecte a dos handicaps primordials: el primer s el de leterna i persistent subjectivitat de linvestigador. Ja sigui per arguments poltics o ideolgics com els que esgrimir, a propsit de la pedra dOlesa, Sanpere i Miquel, o purament acadmics observem certa disputa de prestigi entre Pasqual i els acadmics de la Real Academia de la Historia, que en aquells moments farcien el Gabinete de Antigedades amb un gran nombre de restes fencies provinents dAn- dalusia,26 o per simple obstinaci erudita laposta clara i ferma de Pasqual i Caresmar per la validesa del Marca Hispanica de Pere de Marca i el seu m-tode, enfront daltres erudits, qestions tan, potser, trivials com la localitzaci dun desconegut assen-tament citat per Ptolemeu o la interpretaci dunes tosques inscripcions i escultura trobades enterrades en un celler dOlesa de Montserrat no estan exemp-tes del judici personal interessat de linvestigador. La segona qesti que limita lantiquarisme, en aquest cas, s la manca de referents i parallelismes que en molts casos impedeixen contextualitzar de manera adequada les troballes arqueolgiques, tant en lmbit arqueolgic com iconogrfic. Per descomptat, aquesta mancana sesmorteir amb el temps, a mesura que la recopilaci de testimonis i el refinament de les tcniques arqueolgiques vagi avanant. Les troba-lles de Pasqual semmarquen, de fet, en un procs fonamental impulsat pels illustrats espanyols a fi de documentar el mxim nombre possible dantiguitats dEspanya, en consonncia amb lenciclopedisme de lpoca (Mora 2012: 71-80).

En resum, tot i el descrdit de vegades injust que pat lantiquarisme al segle xix, i que sigui necessria una reivindicaci de la tasca derudits com Jaume Pasqual, s innegable el fet que la manca de mtode crtic tant histric com arqueolgic condicionen inter-pretacions subjectives de les troballes. Afegit a aix, el cert s que encara ens movem en un context on la falta de rigor i, sovint, la interpolaci no detectada de falsificadors o inventors de falses histries desme-reix de vegades la tasca dels illustrats del vuit-cents (Atencia Pez 1993: 85). Malgrat tot, s interessant tamb remarcar el fet que el problema de la recepci de la informaci per part dels autors precedents s una qesti no exclusiva daquest perode i es per-llonga al llarg del temps, sobretot si no sen fa una reflexi crtica per part dels investigadors.

26. Cal destacar els importants avenos en el camp de lan-tiquria fets per Enrique Flrez (Espaa Sagrada), Francisco de Berganza (Antigedades de Espaa), Juan Francisco Masdu (Historia crtica de Espaa y de su cultura) o els nombrosos opuscles sobre temes arqueolgics de Manuel Abad y Lasierra. En el cas particular andals, considerat des del segle xvi com un cas especial per labundncia de les seves restes, durant la Illustraci reb una atenci particular per personalitats de la Real Academia de la Historia, com el marqus de Valdeflores, el mateix Enrique Flrez o Francisco Prez Bayer (Mora 2008: 35-38).



Fonts

cAreSMAr, J. (1780). Carta dirigida al Ilustre Seor Don Manuel de Tern, (barn de la Linde, Intendente interino del Ejrcito y Principado de Catalua, en la que se prueba ser Catalua en lo antiguo ms poblada, rica y abundante que hoy) [ed. de J. Mercader 1979. Centre dEstudis Comarcals. Igualada].

cAreSMAr, J. Manuscrit sense ttol. AMBA, Fons Antic, Caixa 15, llibre 33.3, p. 134.

ceN berMdez, J. A. (1832). Sumario de las antigedades romanas que hay en Espaa. Madrid.

cortS y lpez, M. (1836). Diccionario geogrfico-histrico de la Espaa antigua Tarraconense, Btica y Lusitania, 3. Imprenta Real. Madrid.

diAgo, f. (1603). Historia de los victoriosissimos antiguos Condes de Barcelona. Sebastin de Cormellas. Barcelona.

flrez, e. (1836). Espaa Sagrada, tomo XLVI. Imprenta Jos del Collado. Madrid.

HbNer, E. (ed.) (1869). C(orpus) I(nscriptionum) L(atinarum), 2 Inscriptiones Hispaniae Latinae. Berln.

lAborde, A. de (1806). Voyage pittoresque et historique de lEspagne, 1. Pars.

MArcA, P. de (1688). Marca Hisp(anica sive limes hispanicus, hoc est, geographica & historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis & circumjacentium populorum). Franciscus Muguet. Pars [ed. facsmil 1972. Base. Barcelona].

MArgArit i pAu, J. (1545). Paralipomenon Hispaniae. Antonio de Nebrija. Granada.

MASdu, J. f. (1783-1805). Historia crtica de Espaa y de la cultura espaola. Imprenta de Sancha. Madrid.

Mller, C. (ed.) (1883). Claudii Ptolemaei Geographia, vol. 1. Didot. Pars.

Nobbe, c. f. A. (ed.) (1843). Claudii Ptolemaei Geographia. Leipzig.

pASquAl, J. Fragmento de una carta que, con motivo de haverse hallado en Olesa el celebre monumento Phenicio que representa el actual dibuxo, escribi el Dr. D. Jaime Pascual cannigo premonstratense del Real Monasterio de las Avellanas (MS RAH 09-05999 f. 111-118v).

pASquAl, J. (1782). Discurso Histrico conjeturas sobre las antiguedades Romanas, i Godas de el Priorato de Sta. Mara de Mey. Carta que solicitacin de el M. Ile. Sr. Dn. Manuel Abad i Lasierra dignisimo Prior de el dicho Priorato escribi el Dr. Jaime Pasqual cannigo Premonstratense del Real Monasterio de Bellpuig de las Avellanas (arxiu privat).

pASquAl, J. S(acrae) A(ntiquitatis) C(ataloniae) M(onumenta), 11 vols. (BC ms. 729-I-XI).

puJAdeS, J. (1609). Crnica universal del principat de Cathalunya. Jeroni Margarit. Barcelona.

zAMorA, F. de (1787-1790). Diario de los viajes hechos en Catalua [ed. de R. Boixareu 1973. Curial. Barcelona].

Finalment, voldria incidir que el cas de lantiquarisme catal ha estat poc estudiat, si exceptuem els citats treballs sobre personalitats individuals, essencialment, Pasqual o Caresmar. Si b labundncia dobres i autors no fou gaire gran i se centr sobretot per no nicament en lEscola de les Avellanes, la tasca dels premonstratesos tingu gran rellevncia. Mentre que en daltres regions, significativament Andalusia, lantiquarisme dels segles xvi-xviii est ben estudiat (Beltrn Fortes 1993), manca una visi de sntesi del fenomen a Catalunya que mostri les aportacions, el

mtode i les limitacions dels incipients estudis arqueolgics, epigrfics i numismtics que es realitzaren en ledat moderna.

Oriol Dinars Cabrerizo Placeta Joan Povill, S/N

Olesa de Montserrat (Barcelona) 08640

Universitat de [email protected]

Rebut: 01-10-2015Acceptat: 01-02-2016

123



AbAScAl, J. M., cebriN, R. (2005). Manuscritos sobre antigedades de la Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia. Madrid.

AlbertiNi, E. (1913). Sculptures antiques du conventus tarraconensis. Annuari de lInstitut dEstudis Catalans, MCMXI-II (1913).

ANtN pelAyo, J. (2004). La historiografia del segle de les llums (de Maians a Campmany). A: bAlcellS, A. (ed.). Histria de la historiografia catalana. Jornades cientfiques de lInstitut dEstudis Catalans, 18 (octubre 2003). Institut dEstudis Catalans. Barcelona: 117-140.

ANtN pelAyo, J. (2009). Historiografia de la Illustraci. A: SiMoN, A. (dir.). Tendncies de la historiografia catalana. Publicacions Universitat de Valncia. Valncia: 271-284.

AteNciA pez, R. (1993). Aportaciones de la historiografa al estudio y localizacin de las ciudades romanas de Andaluca. A: beltrN, J., gASc, F. (eds.). La Antigedad como argumento. Historiografa de Arqueologa e Historia Antigua en Andaluca. Antonio Pinelo. Sevilla: 85-104.

AulStiA i piJoAN, A. (1887). Histria de Catalunya, 1. Barcelona.

bAlAguer, V. (1860). Historia de Catalua y de la Corona de Aragn, vol. 1. Salvador Manero. Barcelona.

bAlil illANA, A. (1956). Representaciones de cabezas cortadas y cabezas trofeo en el levante espaol. A: Actas del IV Congreso Internacional de Ciencias Prehistricas y Protohistricas (1954-1956). Madrid-Saragossa: 871-876.

beltrN forteS, J. (1993). Entre la erudicin y el coleccionismo: anticuarios andaluces de los siglos xvi al xviii. A: beltrN, J., gASc, F. (eds.). La Antigedad como argumento. Historiografa de Arqueologa e Historia Antigua en Andaluca. Antonio Pinelo. Sevilla: 105-124.

bofArull, A. de (1876). Historia crtica (civil y eclesistica) de Catalua, 1. Aleu y Fugarull. Barcelona.

cAbAllero lpez, J. A. (2002). Annio de Viterbo y la Historiografa espaola del siglo xvi. A: Humanismo y tradicin clsica en Espaa y Amrica. Reunin cientfica sobre humanistas espaoles, 6 (2001). Universidad de Len. Len-San Pedro de las Dueas: 101-120.

cAbAllero lpez, J. A. (2004). Mito e historia en la Crnica General de Espaa de Florin de Ocampo. A: doMNguez MAtito, f., lobAto lpez, M. L. (coord.). Memoria de la palabra: Actas del VI Congreso de la Asociacin Internacional Siglo de Oro, Burgos-La Rioja 15-19 de julio 2002, vol. 1: 397-406.

cAHNer, M. (coord.) (1991). Gran geografia comarcal de Catalunya. Enciclopdia Catalana. Barcelona.

cArMody, F. J. (1973). LEspagne de Ptolme. Toponymie pre-romaine. tude linguistique. F. Paillart. Berkeley.

Bibliografia

cAro bAroJA, J. (1992). Las falsificaciones de la Historia (en relacin con la de Espaa). Seix Barral. Barcelona.

cASANovAS, J. (2006). Els monuments antics en el Voyage de Laborde. A: cASANovAS i Mir, J., qulez i corellA, F. M. El viatge a Espanya dAlexandre de Laborde. MNAC. Barcelona: 31-47.

cAyuelA, P. (2012). Incgnitas en la Geografa de Ptolomeo. Su cartografia en discusin. A: Cuartas Jornadas Nacionales de Historia Antigua, III Jornadas Internacionales de Historia Antigua, 22 de mayo de 2012. Universidad Nacional de Crdoba. Crdova: 1-10.

c(eNtre) M(uNtANyeNc i de) r(ecerqueS) o(leS) (coord.) (1992). Sant Pere Sacama: els primers pobladors. Segles vi a. C. al xiv. Publicacions de lAbadia de Montserrat. Olesa de Montserrat.

cliSSoN AldAMA, J. (1982). Juan Agustn Cen Bermdez. Escritor y crtico de Bellas Artes. Instituto de Estudios Asturianos. Oviedo.

cloSA fArrS, J. (1994). Entorn de la toponmia urbana de Catalunya a la segona meitat del segle xviii. A: Congrs dOnomstica. Universitat de Barcelona 1992. Barcelona: 223-232.

correderA, E. (1971). La escuela histrica avellanense. Instituto de Estudios Ilerdenses. Lleida.

durAN, E. (2004). Historiografia dels temps de lHumanisme. A: bAlcellS, A. (ed.). Histria de la historiografia catalana. Jornades cientfiques de lInstitut dEstudis Catalans, 18 (octubre 2003). Institut dEstudis Catalans. Barcelona: 77-92.

fAbre, g., MAyer, M., rod, i. (1984). I(nscriptions) R(omaines) de C(atalogne). Diffusion de Boccard. Pars.

freedMAN, P., SAbAt, F. (2008). Jaume Caresmar i les fonts histriques de lEsglsia catalana. Butllet de la Reial Acadmia de Bones Lletres de Barcelona, 51 (2007-2008): 13-38.

gArcA AloNSo, J. L. (2003). La Pennsula Ibrica en la Geografa de Claudio Ptolomeo. Universidad del Pas Vasco. Vitria.

gArciA doMNecH, M. (1967). Pginas de nuestra historia. Defensant el nom dOlesa. Olesa, 147: 1-2.

gAr, M., MASdu, R., urbiNA, M. (1992). Jaume Caresmar. Lhome i la seva obra. Manuscrits, 10: 331-371.

gASc, F. (1993). Historiadores, falsarios y estudiosos de las antigedades andaluzas. A: beltrN, J., gASc, F. (eds.). La Antigedad como argumento. Historiografa de Arqueologa e Historia Antigua en Andaluca. Antonio Pinelo. Sevilla: 9-28.



HerNNdez cArdoNA, A. M. (2000). Olesa al final del segle xviii segons les respostes de Joan Boada al qestionari de Zamora. Publicacions de lAbadia de Montserrat. Olesa de Montserrat.

HerNANdo ricA, A. (2006). La reforma de la mirada: logos y retrica en la Geographia de Ptolomeo (1535). Era, 69: 5-33.

HbNer, E. (1862). Die Antiken Bildwerke in Madrid. Berln.

MAier AlleNde, J. (2010). Renovacin e institucionali-zacin de la investigacin arqueolgica en el reinado de Fernando VI (1746-1759). A: AlMAgro-gorbe, M., MAier AlleNde, J. (eds.). Corona y arqueologa en el Siglo de las Luces. Patrimonio Nacional. Madrid: 147-157.

MArgeNAt, F. (1981). Rub Rubricata. Butllet del Grup de Collaboradors del Museu de Rub, 3: 3-4.

MArgeNAt, F. (1984). La Rubricata de Claudi Tolomeu (1a part). Butllet del Grup de Collaboradors del Museu de Rub, 13: 280-284.

MorA, g. (1998). Historias de mrmol. La arqueologa clsica espaola en el siglo xviii. Anejos de AEspA, 18. Ediciones Polifemo. Madrid.

MorA, g. (2008). Coleccionismo arqueolgico y estudios anticuarios en la Andaluca de los siglos xvi a xviii. A: El rescate de la Antigedad clsica en Andaluca. Fundacin Focus Abengoa. Sevilla: 31-40.

MorA, g. (2012). El coleccionismo de antigedades en la Espaa illustrada. A: De Pompeya al Nuevo Mundo. La Corona espaola y la arqueologa en el siglo xviii. Real Academia de la Historia. Madrid: 71-80.

MorN turiNA, M. (2010). Ir interrogando antigedades. La tradicin anticuaria en el siglo xvii. A: AlMAgro-gorbe, M., MAier AlleNde, J. (eds.). Corona y arqueologa en el Siglo de las Luces. Patrimonio Nacional. Madrid: 49-83.

oller guzMN, J. (2012). El territori i poblament del Valls en poca antiga. Del sorgiment de la societat ibrica a la romanitzaci (ss. vi aC. ii dC.). Estudi arqueomorfolgic i histric. Universitat Autnoma de Barcelona [tesi doctoral].

pAdr i pArceriSA, J. (1992). Bonaventura Hernndez Sanahuja, Tarragona i lAntic Egipte. A: Un home per a la Histria. Homenatge a Bonaventura Hernndez Sanahuja. Museu Nacional Arqueolgic de Tarragona. Tarragona.

puig i Soler, R. M. (1984). Excavacions de Can Fatj (1a part). Butllet del Grup de Collaboradors del Museu de Rub, 13: 263-265.

puigcorb, R. (1982). Les denominacions atribudes a Vilafranca i el seu nom actual. Butllet Interior de la Societat dOnomstica, 8 (Antroponmia, toponmia i bibliografia): 21-24.

SAleS cArboNell, J. (2003). La necrpolis baixmedieval i lermita de Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat, Baix Llobregat). A: II Congrs dArqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sant Cugat del Valls: 554-561.

SAlAS lvArez, J. (2001). La Colonia Iulia Genetiva Vrso en la literatura renacentista y barroca: un anlisis historiogrfico. Gerin, 19: 659-685.

SANpere i Miquel, S. (1878). Orgens y fonts de la naci catalana. La Renaixensa. Barcelona.

SAStre, S. (1924). Notes per a la histria dOlesa II. Etimologia de la paraula Olesa. Vida Olesana, 2: 3.

SAuMell i oliverAS, J. (coord.) (1981). Olesa Aimada. Grfiques Olesa. Olesa de Montserrat.

SerrA i puig, E. (2008). La historiografia catalana: del segle xix a la Segona Repblica. Butllet de la Societat Catalana dEstudis Histrics, 19: 249-257.

tAte, R. B. (1957). El manuscrit i les fonts del Paralipomenon Hispaniae. Estudis Romnics, 4 (1953-1954): 107-136.

velASco, A. (2011). Jaume Pasqual, antiquari i colleccionista a la Catalunya de la Illustraci. Edicions de la Universitat de Lleida. Lleida.

velASco, A. (2014). Una reivindicaci necessria: el canonge Jaume Pasqual (1736-1804) i la redescoberta dAeso. A: gArcS, i., reyeS, t. (coord.). Aeso, doppidum ibric a municipium rom. Isona, Pallars Juss. Societat Catalana dArqueologia. Barcelona: 37-45.

viveS tort, M. (2007). Levoluci histrica de la xarxa viria entre el Llobregat i el Foix. Des de lpoca romana fins al tercer decenni del segle xx, tesi. Universitat de Barcelona. .

wulff AloNSo, f. (1992). Andaluca antigua en la historiografa espaola (xvi-xix). Ariadna. Revista de investigacin, 10 (1992): 7-32.

colonia rubricata: mètode i investigació històrica a la ... · 111 26 2016 pàgs. 111-124...

Documents