six decades of rock

Six decades of RockLa història del rock a través dels seus protagonistes

Six decades of rock

Un llibre publicat per Six Records.

Publicat per primera vegada a Barcelona, per Six Records

©2012, Six Records.

©2012, Xavi Teruel

Primera edició: juny del 2012

Edició del projecte, Redacció, Disseny i Producció per Xavi Teruel.

ISBN: 978 -950-42-0085-7

Imprimeix:

Grafistel

Plaça Antoni Gaudí, 9

08390, Mongat (Barcelona)

www.grafistel.com

Queden prohibits, dins dels límits establerts a la llei i sota disposi-

cions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta

obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic,

el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol altra forma de cessió

de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del co-

pyright. Adrecis a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics,

http://www.cedro.org) si necessites fotocopiar o escàner algun frag-

ment d’aquesta obra.

Six decades of rock

Aquest llibre és un homenatge a la música rock i a tots aquells artístes, apareguin o no al llibre, que amb el seu talent han fet possible que aquest genere sigui el més gran.

Ìndex

Pròleg 15

Llegendes del rock 17

Elvis Presley 20

James Brown 22

Johnny Cash 24

Little Richard 28

Buddy Holly 30

Chuck Berry 32

The Beatles 36

The Rolling Stones 38

Bob Dylan 40

The Who 44

The Doors 46

Janis Joplin 48

Jimi Hendrix 52

David Bowie 54

Iggy Pop 56

Ramones 60

Led Zeppelin 62

Queen 64

AC/DC 68

Sex Pistols 70

Patti Smith 72

Blondie 76

The Smiths 78

Joy Division 80

Nirvana 84

The Stones Roses 86

Oasis 88

Radiohead 90

Amy Winehouse 92

Bibliografia 97

11Índex

Llegendes del rock

12 Pròleg

13Pròleg

Pròleg

La història de la música l’escriuen els seus pro-tagonistes, els músics. Amb el seu talent, el seu treball, els seus instruments i les seves lletres, ha dut aquest estil musical a ser un dels generes més fascinants de tots els temps.Molts són els artistes que han fet possible aquest genere musical. No tots han tingut el mateix èxit, i molts d’ells potser no han estat mai reconeguts pel gran public. Aquest llibre re-sumeix als grans personatges de la història del rock. No apareixen tots els que són, però tots els que estan són part essencial per entendre la música rock i la seva evolució. El llibre recull les biografies dels grups musicals i artistes més destacables, sota el punt de vista de la nostra discogràfica. Des del gran rey Elvis Presley, fins l’última gran reina de la música Amy Winehouse, aquest llibre fa un recorregut per les carreres musicals d’uns artistes, no només destacables per la seva feina, sinó en moltes ocasions, tam-bé per les seves vides.Aquest primer llibre de la discogràfica Six Re-cords, és un primer homenatge a la música en la que creiem. Per desgràcia, la música d’avui en dia, sota la nostra opinió, ha caigut en un pou de superficialitat. Ja no importa el talent, no importa la música ni les lletres, no importa les habilitats amb un instrument ni la qualitat poètica de les cançons. Actualment l’únic que importa és ser un actor sobre l’escenari i seguir les pautes marcades pels executius de les grans discogràfiques. El talent va morir amb Amy Wi-nehouse. El dia de la seva mort la música va pa-tir un gran cop, ja que pocs artistes mantenien les conviccions i la forma de fer dels grans artis-tes de la dècada dels seixanta i setanta. Titelles i actors omplen el panorama musical mundial, interpretant cançons que no han escrit, que no senten i que la seva única finalitat és generar un benefici econòmic. I la conseqüència de tot això és que les generacions de joves d’avui dia, estan creixent sota una incultura musical preocupant

i els seus únics referents són personatges dis-fressats de coses absurdes, que canten cançons sense cap mena de sentiment, i el pitjor de tot, que no han arribat a ser coneguts pel seu ta-lent, sinó sent triats en uns càstings on el que es busca és un personatge-producte, i no pas un músic, un poeta o una bona veu. Mal exemple per les futures generacions. Des de Six Records no només volem produir música, si no promou-re la cultura que aquesta comporta, donant a conèixer la història de cadascun dels estils mu-sicals. Per entendre el present, s’ha de conèixer el passat, i amb aquest llibre i els següents vo-lem fer arribar a la gent que no coneix la història de la música, tots aquells artistes que l’han fet possible, i als seguidors que si la conèixer, do-nar un producte de col·leccionista, amb la qual podran conèixer les vides dels artistes des d’un punt de vista diferent. Volem defensar la bona música i als músics. I amb aquest llibre rendim homenatge a tots aquells grans del rock.Et convidem a fer servir els teus auriculars i anar escoltant el recopilatori The very Best of Rock. Puja el volum i preparat per començar un viatge que recorre les sis dècades de rock.

Xavi TeruelDirector artístic

Barcelona, Catalunya.

15Pròleg

Pròleg

16 Llegendes del rock

17Llegendes del rock

Llegendes del rock

Elvis Presley

“La música mai pot ser dolenta, diguin el que diguin del rock’n roll.”

Elvis Presley


Elvis Aron Presley va ser la figura que el rock necesitava per commocionar a una societat. El carismàtic artista de valors escènics, seductor i èpic, va fer del gènere quelcom més que un ritme musical innovador. La seva aparició va encarnar els valors del somni americà. La seva accidentada història i la seva complicada rela-ció amb l’èxit, fan de contrapes a una biografia que segueix fascinant e intrigant a musicòlegs, historiadors i fans. Elvis va nèixer a Tupelo, però es va instalar als 13 anys a Memphis amb els seus pares. Nascut en una família humil, va creixer escoltant diferents estils musicals: gos-pel, blues, country. A l’agost de 1953 va entar als estudis locals de Sun Records i, pagant 4 dòlars, va gravar el un disc per a regalar a la seva mare, i com a proposit personal de provar-se davant de un micro. El propietari dels estudis, Sam Phi-llips, va veure el seu talent i va animar a Presley a continuar gravant cançons, ja que veia en ell

un posible èxit comercial.1956 va ser un any de-cisiu en la carrera d’Elvis, ja que va gravar per primera vegada en els estudis neoyorkins de la RCA la seva versió a la cançó de Carl Perkins Blue Suede Shoes, així com 7 seleccions més per al seu primer LP amb la prestigiada com-panyia nord-americana. En aquest mateix any, el seu èxit “L’hotel dels cors trencats” ho va convertir en milionari venedor de discos. Va ser precisament a conseqüència del seu carisma i talent com a intèrpret, que una de les principals companyies de pel·lícules va decidir que valia la pena capitalitzar el seu èxit en les taquilles dels cinemes amb el seu primer llargmetratge, originalment titulat “The Ren Brothers”, però renombrada “Love Em Tendir” en honor a una de les seves cançons més sentides. Ja des de l’any de 1955, i arran de que Elvis va començar a treballar amb el coronel Parker, i els cèlebres Scotty Moore, Bill Black i DJ Fontana, el màrque-

Elvis PresleyEl rey del rock


ting va fer acte de presència. Com calia esperar, en els seus concerts es van començar a vendre tot tipus de souvenirs: corbates, pilotes, barrets, gorres, samarretes, mitjons i qualsevol cosa que a la fi de segle forma part indispensable de la gira de qualsevol grup de rock de la seva fama. El 24 de març de 1958, Elvis Presley va ingressar a l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, enterrant amb això la que seria el seu època més interes-sant com a cantant i innovador. Assignat recluta al fort Chaffee d’Arkansas, l’ídol de les adoles-cents dels anys cinquanta va permetre que li tallessin el tupè. Desgraciadament, la imatge de seguretat que es proposava projectar-li al món es va començar a esfondrar el 14 d’agost de 1958, quan a l’edat de 42 anys, la seva mare va deixar d’existir. “He perdut el millor que tenia”, va declarar a la premsa el dia en què els repor-ters ho van enfrontar amb els seus micròfons. Els primers anys de la dècada de 1970, no obs-

tant això, van suposar per a Elvis Presley un nou sot creatiu, agreujat per la seva addicció a les drogues i la reclusió al seu món de fantasia particular en què es va convertir la seva man-sió de Graceland. En 1973 es va divorciar de Priscilla Beaulieu i la seva imatge va adquirir el to clarament excessiu que va caracteritzar les seves últimes aparicions: exagerat tupè, sobre-pès i vestits de cuir blanc amb pedreria. Des-prés de caure inconscient en diverses ocasions en l’escenari, va morir oficialment d’un atac al cor, Malgrat el seu accelerat declivi, Presley s’ha convertit en una icona del segle XX i en una de les figures més rellevants de la història de la música, com testifiquen les seves més de cent discos d’or, platí i multiplatí. “El Rei ha mort, des-cansi en pau”. Avui en dia, encara segueix sent considerat el Rey del Rock i l’artista que va can-viar la història de la música.



James Brown té més superlatius associats al seu nom que cap altre artista en la història de la música pop o soul. “El Germà Soul Núme-ro u”, “El Padrí del Soul”, “James ‘Papa Soul’ Brown”, “L’Home Més Treballador del Món de l’Espectacle”, “Sr. Dinamita” i “L’Home Disc Original”. Tot això és cert, perquè el que es va cridar soul en els seixanta, funk en els setanta i rap en els vuitanta, ve directe de l’estil mu-sical de James Brown. A través de la fúria del gospel que hi ha en la seva veu i la complexitat rítmica de les seves tonades, James Brown, va anar en element més important en les tres re-volucions de la música negra als Estats Units. L’espectacularitat de les seves presentacions combinades amb una coreografia treballada al segon van definir l’adreça que prendria la mú-sica negra des que “Please Please Please” es va convertir en el primer èxit del R&B en 1956. La vida de James Brown és la història d’una sèrie

de triomfs sobre múltiples adversitats. Nascut enmig de la pobresa i la gran depressió econò-mica dels 30 en Barnewell, Carolina del Sud; la seva infància va transcórrer recollint cotó en les plantacions, ballant al carrer a canvi d’algunes monedes i netejant sabates. Va intentar iniciar una carrera en la boxa i en el baseball, però això no va poder ser perquè una lesió en una cama ho va obligar a marginar-se dels esports. En aquest moment va decidir dedicar-se a la música. Va ser així que va cridar a Bobby Byrd per unir-se al seu grup i començar a cantar gospel en Toccoa, Geòrgia. Després d’alguns intents fracasats el que va fer que James Brown triomfés on uns al-tres van fracassar va ser la seva voluntat incan-sable que li va portar a entendre que havia de millorar la seva banda i a estar atent a les noves tendències. Just quan anava a ser acomiadat, la seva perseverança va donar fruits: “Try Em” es va convertir en número u del R&B, encapçalant

James BrownSoul en estat pur


rantia llibertat artística. La nova era de James Brown havia començat amb “Out of Sight” que va estar en el primer lloc del R&B i en el Top 40. Per algun temps va estar optar per a lletres més elementals en les quals hi havia tantes paraules com a crits, a més de fer que la música era més elaborada a l’estil dels grans del Jazz. A la fi dels seixanta, James Brown era considerat un revo-lucionari musical i cultural, degut el seu discurs entorn de l’orgull de ser negre. La seva música és ara més influent que mai, atès que la seva veu i els seus ritmes apareixen retallats en una gran quantitat de temes rap i hip-hop, al mateix temps que els crítics reconeixen que les seves innovacions a la música.El que Elvis Presley va ser per al rock and roll, és el que James Brown va ser per al R&B. Igual que Elvis va produir més d’una centena de cançons, gairebé totes grans èxits.

una llarga llista de cançons que ho van fer un vaig habituar de les llistes de popularitat. L’audiència negra ja sabia de l’existència de Brown i de la intensitat del seu espectacle, però ell es va con-vertir en un fenomen amb el llançament del disc “Live at the Apollo” de 1963. El LP era un retrat sonor de la intensitat i potència de les seves presentacions, la qual cosa eventualment va empènyer al disc a ser el número dos en la llista d’àlbums més venuts. Alguna cosa sense prece-dents en la història del R&B. “Live at the Apollo” va ser una mostra del caràcter de Brown a l’hora de buscar noves oportunitats: El LP es va gravar contra els desitjos de la discogràfica. De la ma-teixa forma en 1964 va ignorar olímpicament el contracte que tenia amb King i va gravar “Out of Sight” per Smash. El resultat va ser una deman-da legal que li va prohibir gravar cançons amb la seva veu per un any. Quan va tornar a gravar amb King en 1965, tenia un contracte que li ga-


concerts són dos dels seus àlbums més acla-mats, Johnny Cash at Folsom Prison (1968) Johnny Cash at San Quentin (1969). En els úl-tims anys de la dècada dels 80, Cash va sofrir problemes cardíacs, diverses pneumònies i va tornar a les drogues., encara que no va abando-nar l’escenari ni va perdre un fi sentit de l’humor que s’ha vist reflectit en cançons com One Piece At A Estafi, Gone Girl o Chicken In Black. Sens dubte, les cançons que es contenen en les seves més de 70 àlbums reflecteixen la par-ticularitat de la seva forma d’entendre el món. Quan l’anomenat nou country va fer irrupció al mercat discogràfic, fins a ell va tenir problemes per aconseguir contractes d’enregistrament, però el seu pas a American Recordings amb un àlbum d’aquest mateix títol va retornar l’oportunitat de seguir escoltant a un dels més grans icones de la música popular. Va vendre prop de noranta milions d’àlbums en els seus gairebé cinquanta anys de carrera. És presentat habitualment com un dels músics més impor-tants en la història de la música country. És un dels tres únics músics que han estat admesos en més d’un saló de la Fama: en el Saló de la Fama del Rock, del Country i de Compositors de Nashville. Johnny Cash va ser un mite dins de la història de la música popular. Un personatge d’aspecte imponent, amb un rostre esculpit pel temps i una profunda veu.

Johnny Cash va ser un cantautor nord-americà de country i rock. Representant de la música country, va crear el seu propi subgènere musi-cal. Cash va ser conegut per la seva profunda veu, pel característic so boom-chick-a-boom de la seva banda d’acompanyament, els Tennessee Three i per vestir sempre roba fosca, la qual cosa li va valer el sobrenom de l’home de negre. Mol-tes de les cançons de Cash, especialment en la seva etapa més tardana, tracten de temes com la pena, la culpa, temes morals i redempció. Va vendre prop de 50 milions d’àlbums en els seus gairebé 50 anys de carrera i és presentat habi-tualment com un dels músics més importants en la història de la música country. Des dels seus primers anys com a pioner del rockabilly i el rock and roll en els anys 50, en les dècades en les quals va anar un representant internacional de la música country i fins al seu ressorgiment com a icona del country alternatiu en els anys 90, Cash ha influenciat a incomptables artistes i ha estat homenatjat pels més grans músics po-pulars de la història. Cash ha estat molt valorat fins i tot per artistes llunyans al seu gènere mu-sical. Com es pot llegir en les notes de Unear-thed, Bob Johnston (productor i amic de Cash) explicava com, parlant amb un grup de rapers aquests li declaraven el padrí del Gangsta rap, ja que aquests havien crescut escoltant les lletres de l’artista. La seva carrera va prendre un nou rumb cap a mitjan 90, quan Cash va conèixer al productor Rick Rubin. A principis de la dèca-da, Cash començava a ser reconegut com una icona de la música popular nord-americana per un públic més jove aficionat a altres gène-res musicals com el indie o el rap. Per exemple, en 1991 va participar en la versió de de «Man in Black» que el grup de punk One Bad Pig’s va incloure en el seu àlbum I Sream Sunday. Cash sentia una gran compassió pels presos, la qual cosa li va impulsar a realitzar una sèrie de con-certs a diverses presons. Resultat d’aquests

Johnny CashL’home de negre del country.

Elvis Presley

“Quan vaig trencar la meva guitarra va ser com un sacrifici,

perquè un sacrifica el que més estima.”

Jimi Hendrix



L’arquitecte del Rock’n’Roll.És molt difícil que quan es digui rock and roll algú no pensi en els crits de Little Richard. Potser cap altre artista, exceptuant a Elvis, va tenir un pa-per tan important en la construcció dels fona-ments del rock and roll. Serà tal vegada per això, que ell es diu a si mateix “L’Arquitecte del Rock and Roll”. En els seus enregistraments el ritme frenètic del piano i el gargamellejat de la seva veu en temes com “Tutti Frutti,” “Long Tall Sally” i “Good Golly, Miss Molly” van fer del rock and roll una categoria aparti en la música. En les seves presentacions tocava el piano amb una energia que desbordava per l’excèntric de la seva vesti-menta i maquillatge. Richard Wayne Penniman va néixer en Macon, Geòrgia el 5 de desembre de 1932, enmig de la depressió econòmica i en l’empobrida llar que compartia amb 11 germans més. Fill d’un predicador adventista, des de nen va absorbir com a esponja el blues, country, gospel i el vodevil; que eren l’essència cultural

de la comunitat negra del sud dels Estats Units, en aquest llavors més empobrit i marginada. La música li envoltava, doncs tots els venedors i predicadores de la zona cantava i improvisaven per cridar l’atenció dels vianants. El piano ho va aprendre a tocar al costat d’un personatge de nom “Esquerita” que en algun moment també va gravar per Capitol Records.En els seus inicis va començar com a cantant Gospel. La seva personalitat extrovertida, a més de la seva homosexualitat, van servir perquè es convertís en el centre d’atenció on fora, però alhora em provocaven tants problemes que va acabar deixant casa seva. Després de la mort del seu pare aquest any Richard va tornar a Ma-con. Allà va conèixer a Bill Wright, un músic de Nova Orleans, qui va anar una de les influències més importants sobre l’artista. La cita enfront dels micròfons va començar malament i sem-blava que no anava per a cap costat, fins que

Little Richard


causar un xoc que l’audiència i la indústria mu-sical van trigar a absorbir. Encara que Specilaty va seguir traient temes inèdits que van seguir convertint-se en èxits, Richard va desaparèixer del mapa. Quan per fi va tornar a gravar va ser per interpretar música religiosa per als segells End, Mercury i Atlantic a inicis dels anys. Al 1962 Richard va tornar a sentir l’anomenat del rock and roll i es va anar de gira a Anglaterra on va ser rebut amb els braços oberts. En les seves presentacions li van acompanyar alguns grups novells com els Beatles i els Rolling Stones.Little Richard sempre ha estat un artista ex-travagant usant roba exagerada i màscares de maquillatge, als quals sembla haver-hi progra-ma de televisió que no es resisteixi, la qual cosa finalment li ha mantingut, encara en els nostres dies, com una llegenda vivent.

enmig d’un descans Little Richard va començar a fer bromes alguna cosa obscenes amb el pia-no. El resultat va ser “Tutti Frutti” i l’inici de la carrera de Little Richard i el que ho ha fet únic: Els crits de “woo!”, el cop furiós de les tecles del piano, la base de saxofon i el so metàl·lic dels platerets. Sense menysprear el inimitable de la seva capacitat enfront del piano, molt del seu èxit ve dels seus companys en l’orquestra que eren capaces de sostenir-li el ritme i aportar-li al seu estil. Lee Allen en el saxofon tenor, Alvin Tyler en el sax baríton i Earl Palmer en la percus-sió eren els qui li acompanyaven en les sessions d’enregistrament en Nova Orleáns i Los Ange-les. Estant en el cim de l’èxit comercial i amb totes les seves habilitats creatives posades en la música, inesperadament va deixar el negoci per dedicar-se a la religió Richard havia sentit l’anomenat de la religió des de feia algun temps. No obstant això, la decisió més que sorpresa va


Del country al RockCharles Hardin Holley, més conegut com Buddy Holly, va ser un compositor i cantant nord-ame-ricà, un dels més destacats pioners del rock and roll. Holley, en la família hi havia un gran interès per la música, va aprendre a primerenca edat a tocar el violí, el piano i la guitarra. En la tardor de 1949 va conèixer a l’institut Hutchinson Jr a Bob Montgomery, amb el qual poc després va for-mar el duo «Buddy and Bob». L’interès de Ho-lley i Montgomery es va dirigir al principi cap a la música country, però, després de veure el 1955 actuar en directe a Elvis Presley, van decidir dedicar-se al rock and roll. Pocs mesos després van actuar com a teloners del propi Presley i, més tard, de Bill Haley and the Comets. Gràcies a l’èxit d’aquestes actuacions, Decca Records va oferir a Buddy signar un contracte per gravar en solitari, a Nashville, diversos temes. El seu pri-mer single, «Blue Days, Black Nights», apareixe-ria l’abril de 1956. Encara que va rebre comen-

taris elogiosos, les vendes no van ser massa bé. De retorn a Lubbock, al costat dels seus amics Jerry Allison (bateria), Joe.B.Malduin (contra-baix) i el guitarrista Nikki Sullivan (guitarra), Ho-lley va formar un nou grup, The Crickets, amb el qual va gravar diversos temes en l’estudi de Norman Petty a Clovis (Nou Mèxic). Una de les cançons gravades en aquestes sessions va ser That’ll Be The Day, inspirada en una frase que el personatge interpretat per John Wayne re-peteix insistentment en la pel · lícula Centaures del desert. Gràcies als contactes de Petty, Coral Records, empresa filial de Decca, va contractar a Buddy Holly and The Crickets. La cançó That’ll Be The Day propulsar definitivament a Holly cap a l’èxit. Buddy i els Crickets es van embarcar en nombroses gires durant les quals, gràcies a la seva simpatia i extravertit caràcter texà, van fer amistat amb molts dels seus col · legues més significatius: Chuck Berry, amb el qual solien

Buddy Holly


ca: Les dramàtiques fotografies de l’accident van donar la volta al món, Elvis Presley va enviar un telegrama de condol des d’Alemanya, al seu enterrament van acudir nombrosos artistes i disc jockeys del moment, el seu fèretre va ser portat pels seus antics companys dels Crickets i per Phil i Don Everly, Eddie Cochran va gravar una versió del tema «Three stars» en honor dels seus camarades morts, a més, la seva mort va significar l’últim gran patacada que va rebre el rock and roll en una època en què ja havia estat castrat pel «establisment» i convertit en un pro-ducte de consum.

jugar a les cartes; Little Richard, que apreciava la sensibilitat i geni del jove texà; Eddie Cochran, al qual Buddy admirava pel seu talent com a guitarrista, però, de totes les estrelles amb les quals va treballar serien els germans Everly (Phil i Don) els qui es transformarien en dos dels seus millors amics. La música de Buddy Holly era bastant innovadora per a la seva època. Va uti-litzar instruments poc usuals en el rock’n’roll, com la celesta (en el tema «Everyday»). Va ser un guitarrista influent, tant amb la guitarra solis-ta com amb la rítmica, especialment en cançons com «Peggy Sue” i “Not Fade Away». Encara que la majoria de les seves cançons reprodueixen els esquemes habituals de l’època, va escriure també lletres més sofisticades. Molts dels seus temes tenen melodies i harmonies bastant més complexes que el que s’havia fet fins ara. La mort de Buddy Holly, Ritchie Valens i Big Bo-pper va causar un gran impacte en la seva èpo-

33

guir treballant amb Alan Freed doncs era l’únic programador que sabia com connectar-ho amb l’audiència jove blanca. De fet quan Hollywo-od va arribar a tocar la porta, es va assegurar que Chuck i Freed estiguessin junts en “Rock!, Rock!, Rock!”, “Go, Johnny, Go!” i “Mister Rock and Roll”. En qüestió d’anys Chuck berry va pas-sar de guanyar 15 dòlars la nit tocant en els bars de Sant Luis, a portar-se cent de vegades això per ser i representar l’essència del rock and roll.La seva carrera musical va tenir daltabaixos, degut els problemes amb les discogràfiques. Berry volia fer les coses a la seva manera i això als segells no els hi agradava. A més, diverses entrades a la presó van deteriorar la carrera del gran artista. Però sense cap mena de dub-te, Chuck Berry ha de ser considerat un dels personatges més importants de la història del Rock’n’roll. Estil propi i ritmes únics l’han con-vertit en una llegenda viva. El reconeixement a la seva feina es pot entendre en paraules d’alguns artistes com John Lennon, que va dir: “Si trac-tessis de donar-li un altre nom al rock and roll, potser hauries d’anomenar-lo “Chuck Berry”.

Compositor i guitarrista, Chuck Berry es una figura capital de la primera època del rock. Va contribuir a definir el gènere amb una col·lecció de cançons perdurables, moltes d’elles adapta-des repetidament per artistes de diverses gene-racions. Charles Edward Anderson Berry, guita-rrista amb arrels en el blues, va conèixer al 1955 a Muddy Waters, qui aconsellà a Berry que visi-tés el segell Chess. La seva primera gravació fou una adaptació del tema tradicional “Ida Red”, que es convertí en “Maybellene”, el seu primer single i on apuntà amb claredat cap al dinamis-me del rock’n’roll i recordà les arrels negres del gènere, en un moment en que aquest fet no era tan visible per l’efecte de Bill Haley i Elvis Pres-ley. Charles Edward Anderson Berry va néixer el 18 d’octubre de 1926 en Sant Luis, Missouri. Fill d’una mestra i d’un constructor, que al seu torn feia de rector, la primera dècada de la seva in-fància va estar marcada pel benestar econòmic que li va permetre anar a escola i anar a la Si-mmons Grade School a treure el títol de secun-dària. Aquest col·legi era l’únic que hi havia para persones de raça negra en el centre d’Estats Units i d’ell també va sortir la coneguda cantant Tina Turner. El seu primer èxit “Maybellene” li va donar un lloc dins l’escena musical del moment. No obstant això, l’èxit que de la cançó es va fer acompanyar per la dura realitat del negoci de l’espectacle. Els drets de “Maybellene” incloïen a Alan Freed i a Russ Fratto, a més de Berry. Encara que el nom de Freed assegurava que la cançó sonaria en les ràdios, li reduïa els guanys a Berry. Al mateix temps Berry va descobrir que el seu encarregat de gires li estava robant diners de les seves presentacions en viu. Havent après d’aquests errors, Chuck Berry es va adonar que necessitava ser autosuficient i independent si volia aconseguir alguna cosa en el negoci de la música. Aquesta nova actitud li va valer una re-putació com una persona amb la qual era difícil de treballar. No obstant això, Chuck Berry va se-

Chuck BerryL’ànima del Rock’n’roll

Llegendes del rock

Elvis Presley

““Realment no importa amb quin equip estàs tocant,

el teu so és el teu cervell i els teus dits.”.”

Eddie Van Halen



És, sens dubte, la banda més volguda i reco-neguda de tots els temps. Encara que altres agrupacions com els Rolling Stones són re-conegudes com a pilars de la música, cap ha aconseguit aquest carisma particular dels qua-tre de Liverpool. No obstant això, els Beatles no van ser pur carisma. Ells van canviar la indústria musical i les vides de moltíssimes persones a través de cançons cada vegada més profundes. A la seva arribada a Estats Units com la cava-lleria de la Invasió Britànica, els Beatles van po-sar la cultura pop nord-americana de cap i van marcar el ritme i l’agenda musical d’intervinguts i finals dels anys seixanta. Al costat d’ells va arri-bar una imatge divertida de l’artista, a més de lletres que, gradualment, es van convertir en plantejaments ideològics que van obrir espai per al moviment hippie i la rebel·lió dels 60. L’origen de l’agrupació es remunta a març de 1957 quan John Lennon estudiava en la secun-

dària del Quarry Banck de Liverpool. Lennon sempre havia sentit una gran atracció per la música i va decidir formar la seva pròpia ban-da. Inicialment es va cridar “The Blackjacks”, però el nom va durar una setmana quan va ser substituït per “The Quarry Men” en honor a la seva escola. El grup estava format per Lennon en la veu i la guitarra, Colin Hanton en la bate-ria, Eric Griffiths en la guitarra, Ron Davis en el Banjo, Bill Smith en el baix i Pete Shotton en el ritme. El grup es presentava en pantalons fos-cos, abrics de cuir i samarretes blanques. El 6 de juliol de 1957, Ivan Vaughan, que havia entrat als Quarry Men en substitució de Bill Smith, va convidar al seu amic Paul McCartney al fet que els anés a veure tocar en una activitat de la Pa-rròquia de Woolton. Quan va acabar la presenta-ció McCartney de 15 anys va ser portat darrere de l’escenari perquè conegués a Lennon de 16. Allà va néixer una de les associacions creatives

Més populars que JesucristThe Beatles


mena de acrivitats comercials lluny de la mú-sica, Paul McCartney i Lenno es van distanciar per diferències musicals. El grup va donar la seva última presentació pública en el terrat de l’edifici Apple el 30 de gener de 1969. Durant els anys setanta la gent va esperar en va una re-unió. Aquesta esperança es va esfumar el 8 de desembre de 1980 quan Lennon va ser assassi-nat a Nova York. Encara que es van separar com a grup, a la fi dels 90 van tornar a col·laborar en alguns treballs com les seves antologies. En acabar el segle XX, 106 milions de còpies els van acreditar com el grup més discos ha vengut de la història.

més famoses de la història. El primer tema que van gravar va ser “Love Em Do” que va tenir una acceptació modesta. En aquest enregistrament Ringo Starr havia entrat a la formació, però va tocar la pandereta. Més tard, prendria el lloc de Pete Best que va ser separat de la banda. L’impacte va ser tal que un crític de música clàssica del diari “London Sunday Estafis” els qualificà els millors compositors des de Beetho-ven. El secret de la banda estava en l’associació Lennon - McCartney en la composició, la simpli-citat i qualitat de la bateria de Starr i l’habilitat d’Harrison en la guitarra. Estaven en el cim a Europa, ara havien de creuar a l’altre costat. En 1964 van conquistar el mercat de consumidors més gran de tots. Van arribar quan els nord-americans encara ploraven la mort de Kennedy i van ser adoptats com un antídot per a aquesta tristesa. Després d’anys d’èxits, experimentació amb les drogues, filmació de pel·lícules i tota


Els Rolling Stones defineixen la paraula rock and roll. Són el grup del rock que porta més temps en els escenaris i els estudis, mantenint-se po-pulars i productius per més de 40 anys. Per qua-tre dècades s’han mantingut vigents malgrat el canvi de gust de la gent, adaptant-se a nous sons, però mantenint el seu propi estil basat en el blues guitarrer. Durant tot aquest temps van aconseguir encunyar un lema que ningú posa en dubte “Són la millor banda de rock and roll del món”. La història musical dels Rolling Stones comença en 1960, quan Mick Jagger i Keith Ri-chards, dos vells companys d’estudis, comen-cen a compartir la seva passió per la música i el *rythm & blues. A l’any següent van crear un grup, ‘Little Boy Blue & Blue Boys, al costat de Jack Taylor. En 1962 coneixen a Brian Jones. Aquest s’uneix al grup de Richards, Jagger i companyia i decideixen renombrar el grup. El nou nom triat: ‘The Rolling Stones’, estava ins-

pirat en un vell tema de Muddy Waters, ‘Rolling Stones Blues’. Aviat es va incorporar Charlie Watts, al costat del pianista Ian Stewart. Aquest mateix any Bill Wyman substitueix a Taylor i en 1963 llancen el seu primer senzill, ‘Come On’, una versió d’una cançó de Chuck Berry. Per aquells temps només es dedicaven a realitzar versions de temes coneguts. Aquest any realit-zen la seva primera gira per Gran Bretanya.En 1964 publiquen el primer àlbum, ‘The Ro-lling Stones’, el qual només disposava d’una cançó creada íntegrament pels Rolling Stones. La resta eren versions d’altres artistes. Però no es limitaven a versionar. El fort ritme que impri-meixen als temes i l’agressivitat que adopten en els seus intruments els confereix un aire pròpia-ment seu. Realitzen dos gires per Estats Units i apareixen en el xou de Ed Sullivan.Fora de l’escenari els experts de màrqueting vo-lien donar-los a conèixer com els nois dolents

The Rolling StonesEls incombustibles del rock


da que ja supera els 60 anys d’edat. Continuen sortint en les notícies tant per temes relacio-nats amb la música, com per els seus polèmics comportaments. Encara avui i amb aquesta edat, continuen oferint grans concerts i gires de llarga duració per tot el món. Potser la millor for-ma de tancar aquest text és recordar el que els va dir Pete Townshend dels Who quan van ser inclosos en el Saló de la Fama del Rock and Roll: “Nois, sense importar el que facin, no intentin envellir amb estil, Això no els va”.

del pop/rock, en contraposició als Beatles, que eren els nois bons. Potser és dels grups que mi-llor ha sapigut gestionar la seva imatge a través del marqueting sent sempre notícia.Havien canviat la forma en què un grup es pre-sentava davant l’audiència: Cabelluts, mal ves-tits i desafiants. Aquesta imatge, va portar a milers de joves a fer el mateix i als seus pares a entrar en pànic. Els anys vuitanta van donar pas a una nova química amb l’audiència i es van veure triomfants amb “Tattoo You”, el seu disc més venedor fins avui. El disc venia remolcat per “Start Em Up” i va arrencar la gira més es-pectacular que havia produït un grup de rock. Incloïa plataformes hidràuliques i escenaris ge-gants. Durant tota la seva carrera han tingut èxit en tots els seus treballs musicals, però també han estat notícia per els seus continus proble-mes amb les drogues i altercats públics. Han passat els anys i res ha canviat en aquesta ban-


Robert Allen Zimmerman va néixer el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesota i va créixer fins a esdevenir un dels artistes més influents de la cultura nord-americana al segle passat.La seva obra es basa en la música folklòrica nord-americana, però composta a partir de la seva percepció personal i poètica. Bob Dylan va provar que no era necessari ser un gran cantant pel tècnic o un músic d’acadèmia per tenir una carrera brillant en la música popular dels Estats Units. La seva música ha influït en tota una ge-neració de músics que va des dels Beatles fins Stevie Wonder. Empès per la música d’Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i Little Richard; Bob Dylan va començar la seva carrera musical a la secundària armant les seves pròpies agrupa-cions a la secundària. En aquesta època imitava a Little Richard al piano. Estant a la Universitat va començar a tocar música folk i country en lo-cals petits. Ho feia sota el pseudònim de “Bob Dylan”, nom inspirat en el poeta gal·lès Dylan Thomas. “The Freewheelin ‘Bob Dylan” va ser un disc en el que va fer història amb la seva inter-pretació poètica de la història nord-americana. El disc va incloure dues cançons que represen-taven l’esperit dels anys seixanta: “Blowin ‘in the Wind”, que després es convertiria en un èxit per Peter Paul and Mary, i “A Hard Rain s A-Gonna Fall”. Per 1964 Bob Dylan es presentava 200 ve-gades l’any i s’estava començant a cansar de ser “El” cantant folklòric del moviment de protesta. Això va portar a “Another Side of Bob Dylan” un LP més introspectiu i menys polític. Havent entès que podia fer variacions sobre el seu es-til i continguts, Dylan grava en 1965 “Bringing It All Back Home”, un disc que va escandalitzar la comunitat filk causa de l’ús d’instruments elèc-trics i al suport de 9 músics. L’enuig del públic va ser tal que el 25 de juliol va ser escridassat per l’assistència al Festival Folk de Newport quan va començar a tocar amb instruments elèctrics.El 1966 va ocórrer un contratemps que va mar-

car la seva vida. Un accident de motocicleta que gairebé el mata el va portar a una pausa d’un any pràcticament en confinament solitari. Això el va portar a reinventar novament i els discos “John Wesley Harding” de 1968 i “Nashville Skyline” de 1969 el van portar a ser encara més calmat i re-laxat. El 1979 Dylan es torna a reinventar, ara com a cristià. El seu disc religiós “Slow Train Coming” va ser un èxit comercial i li va donar a Dylan el seu primer Grammy com a Millor Cantant Masculí. Gradualment, el discurs religiós va ser baixant de to dins la seva obra. A inicis dels anys 80 Dylan va començar novament les seves gires de concert acompanyat ocasionalment per Tom Petty and the Heartbreakers i els Grateful Dead. La inconstància de les seves presentacions va portar a molts admi-radors a pensar que la seva carrera s’estava apa-gant. La seva producció musical durant aquesta època contradeia el que passava en els escenaris i el 1989 “Oh Mercy” es va convertir en el disc mi-llor rebut en molts anys. El 1989 Dylan va entrar al saló de la fama del Rock and Roll i en el discurs de la cerimònia Bruce Spingsteen va dir que “Bob va alliberar la ment de la mateixa manera en què Elvis va alliberar el cos ... Ell va inventar una nova forma de so per a un cantant pop, va trencar les limita-cions del que un artista pot aconseguir i va canviar la cara del rock and roll per sempre. “ El 1997 Bob Dylan va ser el primer rocker a rebre el reconeixe-ment del Kennedy Center, la distinció més impor-tant als Estats Units pel que fa a les arts.Bob Dylan està en gira permanentment i ara gra-va menys que abans. No obstant això, discos com “Time Out of Mind” de 1997 proven que ell encara té molt a dir i ho fa d’una manera que ningú pot igualar.

Bob DylanEl gran cantautor del rock

Elvis Presley

“Jo sóc el tercer.” (després de la mort de Hendrix i Joplin)

Jim morrison



De l’era moderna del Rithm and Blues a les operes del rock i la cinquena essència del rock dels setanta, The Who s’ha destacat a través dels anys com una de les més grans bandes del rock and roll. En el seu millor moment, van ser la mostra més pura del caos i l’energia del rock, mentre li donaven a la seva música un aire visionari, transcendint el merament comercial. El grup es va conformar de tres personalitats que es van unir en un tot orientat i coherent. Pete Towshend es va encarregar que els seus cops de guitarra fossin un estil, a més de molt del material. El cantant Roger Daltrey li va do-nar presència escènica i física a les cançons. El recentment mort John Entwistle, va posar un talent excepcional des del baix. Finalment, Keith Moon, un dels millors bateries de tots els temps, és la personificació de l’energia i l’anarquia. The Who inicialment es va cridar els High Numbers, que incloïa a Daltrey, Towshend i Entwistle. En

1964 es va integrar Moon que venia d’una ban-da anomenada “Beachcombers” que tocava en un club de surfejadors. Així es va completar The Who, el grup va guanyar notorietat pel costum de destruir el seu equip enmig de les presenta-cions. En els seus inicis, The Who, va aconseguir un terrible poder de síntesi en les seves com-posicions perquè en senzills tres minuts acon-seguien concentrar les frustracions dels ado-lescents. Destaquen els clàssics “Ca’t Explain”, “Anyway, Anyhow, Anywhere” i “Substitute.” No obstant això, no va ser sinó fins a 1967 quan va sortir “Happy Jack”, del disc del mateix nom, que van arribar a tocar les 40 calentes d’Estats Units. L’esperit psicodèlic i la crítica al consu-misme que venia en “I Ca See for Milers” (Puc veure a milles de distància) els va posar en el número 9 de les llistes nord-americanes, la seva posició més alta.En acabar els seixanta el grup va canviar les idees fragmentades dels senzills,

The WhoContundència als escenàris


en 1978 per una sobredosi d’un medicament per tractar l’alcoholisme. Moon va ser substi-tuït per Kenney Jones i amb ell van gravar dos discos més: “Face Dansis” i “It’s Hard”. En 1982 la banda va anunciar una gira de comiat que va ser molt publicada. A ella li van seguir moltes re-unions, sembla que més que acomiadar-se de l’escenari, es van acomiadar de la composició. A més de les carreres com a solistes de Town-shend, Daltrey i Entwistle, el grup va tenir èxit amb les reposicions de Tommy i Quadrophenia en moltes ciutats d’Estats Units, amén de les gires de concerts. Tommy va ser posada en es-cena a Broadway en 1993 amb la benedicció i participació de Towshend. Va guanyar 5 premis Tony. En 1994 van treure una col·lecció de dis-cos anomenada “The Who: Thirty Years of Maxi-mum R&B”.

a la conceptualització totalment d’una òpera rock: Tommy, un àlbum doble sobre el viatge espiritual d’un jove sord, ximple i cec. L’obra va ser tan important, que un extracte d’ella va ser el punt més alt de Woodstock i del seu docu-mental. Les presentacions de The Who conside-rades com a fortes, van adquirir forma de disc en 1970 amb el LP “Live at Leeds”, una recopi-lació de concerts de la banda. Després vindria un disc que, si ben no va ser un èxit en el co-mercial, va definir com seria la música dels anys setanta: “*Who’s Next” . Després arriba Qua-drophenia, la volta de la banda a l’estil d’òpera, en el qual documenten la seva història musical. El caràcter rebel i violent de la banda desenca-denava conflictes interns que, al seu torn, eren el combustible creatiu del que sortien els seus èxits. No obstant això, la banda mai es va se-parar per aquestes raons. L’única cosa que va paralitzar al grup va ser la mort de Keith Moon


Encara que solament van produir sis àlbums en l’estudi, el seu llegat perdurarà per dècades. En-cara que Jim Morrison va morir el 3 de juliol de 1971, l’èxit més important de la banda va venir quan en els vuitanta la biografia de Morrison “Ningú Surt d’Aquí Viu” i la campanya publi-citària de la discogràfic, van fer que una nova generació de joves els coneguessin. El grup es-tava format pel cantant i poeta Jim Morrison, el guitarrista Robbie Krieger, el tecladista Ray Mazarek i en la bateria John Densmore. Encara que l’atenció es va centrar en el comportament infantil i egocèntric de Morrison, la qual cosa a més va ajudar al fet que la banda destaqués, la veritat és que la banda es va distingir per la for-ma en què es van combinar a l’hora de tocar.Els Doors van aparèixer dins dels turbulents anys seixanta amb música que era intensa i complexa. El seu nom ve de les “portes de la percepció”, una idea extreta dels treballs de

William Blake i Aldous Huxley. La personalitat fosca de la banda venia de Morrison, però l’estil musical venia de la combinació del rigor clàssic i les improvisacions estil jazz.Els Doors es van formar en l’estiu de 1965 li-derats per Morrison i Manzarek els qui es van conèixer a l’escola de Cinema de la universitat de Califòrnia. Un any després van signar amb Elektra Records per la qual van produir 6 LPs en estudi i un en viu. Van aconseguir popularitat i bones crítiques des del seu primer disc, “The Doors”, en el qual apareixien les cançons “The End” i Light My Fire”.. Les lletres de Morrison eren bastant xocants, estimin que els seus con-ceptes de vegades eren risibles. Però és aques-ta voluntat de ser un bufó el que ha fet que els seus discos siguin tan entretinguts avui dia com abans. Van llançar diversos senzills com “Love Two Time” que pretenien mantenir-los vigents entre l’audiència, però el millor del seu material

The DoorsLa poesia feta ritme


Woman” el productor Paul Rothchild va decidir no ficar-se dient que el material no valia la pena, a més de que la veu de Morrison s’estava apa-gant. No obstant això “L.A. Woman” i “Riders On The Storm” són cançons que a més d’haver es-tat populars són d’una qualitat indiscutible.Anys de consum de drogues i alcohol passen la factura. A Morrison la hi van passar mentre descansava en una banyera de Paris. Els altres integrants de la banda van continuar gravant “Voices” i “Full *Circle”, però no va tenir repercu-sió. En 1978 es van tornar a reunir per produir la música d’una col·lecció de poemes de Morrison titulada “An *American Prayer”. Jim Morrison es considerat un dels millors lletristes de la història a més d’un gran poeta.

anava pels LP. La banda va intentar gravar una de les seves cançons de concert, “The Cele-bration Of The*Lizard” per al seu tercer àlbum, però el que funcionava en sales repletes de gent, semblava no ser efectiva en l’estudi. Eventual-ment, van aconseguir treure el seu tercer disc “Esperant al Sol”. No obstant això, la controvèr-sia els va seguir fins a Miami, on Morrison es va beure tant fins al punt d’ensenyar-li a l’audiència el seu membre. Aquesta acció implicava que el cantant podria anar a parar a la presó i això aca-baria amb el grup. Així, els Doors van publicar el seu àlbum més fluix: “The Soft Parade”, que encara que contenia arranjaments interessants no igualava la seva qualitat anterior. Aconse-guint superar diversos inconvenients, es van reunir per produir dos discos que mostraven maduresa i un estil consolidat “Morrison Hotel” i “L.A. Woman”. Tots dos discos estaven influen-ciats pel blues. Durant l’enregistrament de “L.A.


ton. Janis ha estat anomenada “la cantant més important de blues blanc urbà i soul de la seva generació”. La Intensitat de la seva veu va ser la unió perfecta amb Big Brother per la barreja de blues, folk i rock psicodèlic. Al mateix temps es va accentuar l’estil de vida en el qual tot es val, accentuant l’abús de les drogues i alcohol però també la creativitat i l’evasió del sentiment de decadència. Reconeixent que la seva vida no estava ben, Janis va deixar les drogues i va formar una tercera banda anomenada “Full Tilt Boogie Band”, que li va permetre evolucionar a un so més professional i popular al que va identificar com l’estil de “blues blanc” que volia aconseguir. No obstant això, Janis mai estava satisfeta amb la seva música, per això enmig de l’enregistrament del que seria el seu últim disc va decidir provar l’heroïna novament. Va acon-seguir una dosi més pura del comuna i això la va portar a donar-se una sobredosi en un Mo-tel dels Àngels als 27 anys d’edat. “Pearl”, el seu tercer disc, anomenat així pel seu sobrenom, va ser llançat pòstumament i va rebre crítiques altament positives. Amb aquest disc va aconse-guir el número 1 amb “Em and Bobby McGee. El disc va deixar la pregunta oberta “Què hagués estat d’ella i de la música si no hagués mort als 27 anys?”, sobretot després d’escoltar “Move Over,” “Half Moon” i “Get It While You Ca,”Janis Joplin va passar a l’estat de llegenda i com va assenyalar la periodista Ellen Wills: “Joplin va pertànyer al selecte grup de figures del pop que va importar tant per elles mateixes com per la seva música. Dins dels artistes nord-americans, ella només era superada en importància per Bob Dylan com a creador, cantant i representa-ció de la mitologia d’una generació.”

Janis Lyn Joplin va néixer el 19 de febrer de 1943 en Port Arthur Texas i va morir el 4 d’octubre de 1970. En aquest període va viure una vida inten-sa marcada per un talent innat que permetia la unió d’emocions molt fortes a través d’una veu que era una barreja de rock and roll, blues i soul.La seva adolescència va estar marcada per la segregació racial i l’experimentació de noves formes d’expressió artística. Va ser per això que al poble causava commoció el seu idea-lisme en la lluita pels drets dels negres, a més de les formes d’artístiques no tradicionals en la plàstica, la literatura i la música que intentava desenvolupar amb els seus companys de se-cundària. En el musical anaven de la música al jazz, encara que Janis empenyia pel blues. En part pel seu talent natural, en part per la seva afinitat amb la causa negra, Janis va començar a interessar-se pel blues i a copiar l’estil de Bes-sie Smith, Odetta i Leadbelly. De retorn a casa després d’un temps a la universitat, es va pren-dre un any per entendre què volia fer en la vida. Encara que a la universitat li anava, no estava satisfeta. La música la seguia seduint, sobretot per l’associació amb les drogues. Per això, quan el seu amic de la universitat, Chet Helms la va cridar des de Sant Francisco per oferir-li una au-dició en un grup que s’estava formant, no ho va pensar molt. En aquesta ciutat va trobar una vi-talitat única que venia del moviment hippie que començava a prendre forma. Va ser allí quan va començar a cantar amb un fosc grup anome-nat “Big Brother and the Holding Company.”. La banda tocava per tota la costa californiana, però particularment en la badia de Sant Francisco. Cada vegada provocaven major entusiasme pel seu estil únic de rock psicodèlic.Durant l’estiu de 1967, l’Estiu de l’Amor, Big Brother es va presen-tar en el Festival Internacional de Monterrey, on van tocar els grups més forts de l’època. La pre-sentació va treure a Janis de l’anonimat quan va interpretar “Ball and Chain” de Big Mama Thor-

Janis JoplinUna veu de llegenda

Elvis Presley

“El rock mai ha estat un hobby, sinó una forma de vida”

Bruce Springsteen



Psicodèlia i rock Sens dubte el millor guitarrista en la història del rock and roll, Jimi Hendrix és oblidat com el gran compositor que va ser. La seva música estava carregada d’imatges en la seva lletra i en la força de la música. James Marshall Hendrix, va néixer el 27 de novembre de 1942 a Seattle, Washing-ton i és potser l’artista dels anys seixanta sobre el qual més s’ha escrit. Llibres, pel · lícules, re-vistes i guions inconclusos retraten l’obra de qui en vida només va produir 4 àlbums i va deixar un inconclús després de la seva mort el 18 de setembre de 1970. El sorprenent, és que des del seu primer disc “Are You Experienced?” de 1967 s’han produït 25 llarga durada que han entrat a les llistes. Encara esquerrà tocant en guitarra de dret, va passar dies sencers aprenent dels dis-cos de Robert Johnson i BB King. Va començar com a guitarrista de bandes Rithm & Blues de Seatle durant l’escola, per després convertir-se en paracaigudista de la Divisió 101 Aerotrans-

portada. Va ser durant l’estada a l’exèrcit on va conèixer a Billy Cox i amb qui va formar els King Kasuals, una unió que es va mantenir en-cara després del servei. La seva història com a artista comença a inicis dels anys seixanta quan acabava de deixar l’exèrcit. Va ser guitarrista de Little Richard, The Isle Brothers i Sam Cooke amb qui va gravar i va adquirir experiència. No obstant això, mai va poder adaptar-se a la dis-ciplina que demanava estar en una banda. El 1966 s’independitza i forma el grup Jimmy Ja-mes & The Blue Flames. Tocaven en un bar a Greenwich Village anomenat “Cafe Wha?”, Quan van ser vistos pel exbaixista dels Animals, Chas Chandler, a qui li havien avisat de la importància de veure’ls. Chandler s’adona del talent de Hen-drix i ho convenç d’anar a Londres a la recerca d’una audiència més perceptiva. A l’octubre, Chandler es converteix en el comanejador del grup i, juntament amb el baixista Noel Redding,

Jimi Hendrix


(...) “Sempre em vaig sentir d’aquesta manera amb Dylan. No podria escriure les paraules que ell escriu, però m’ha ajudat a escriure, perquè tinc mil cacniones que mai seran acabades. Em sento una estona i escric dues o tres paraules. Ara tinc més confiança en mi mateix com per poder acabar una. “ Les influències musicals de Hendrix transcendeixen a Bob Dylan, sempre va ser un entusiasta de la ciència ficció, el que es va mostrar en el seu treball. Potser la mos-tra que Hendrix encara perdura en la memòria col·lectiva és el rellançament dels seus discos el 1997 i que es van vendre com pa calent entre vells admiradors i joves que recentment el co-neixien.

el bateria Mitch Mitchel, i la formació original de la banda, armen The Jimi Hendrix Experience.L’èxit del grup, inicialment, va ser a Anglaterra, però van arribar a Estats Units camuflats en la Invasió Britànica. El 1967 actuen al Festival de Monterrey i juntament amb Otis Redding cri-den l’atenció de tots, incloent del director del documental de l’esdeveniment, DA Pennabaker. “Purple Haze” i “Foxy Lady” li van donar a Hen-drix la notorietat que mereixia, causa de la for-ma inusual en què sonava la guitarra.La seva música podria ser anomenada estrident, però no desordenada o desafinada, tenia sentit. De fet els sons aguts producte dels “retorns”, els xiscles convertits en tons sostinguts i les vi-bracions elèctriques que passaven de parlant a parlant, feien de la seva música alguna cosa mai abans escoltat. Hendrix va dir que “sentia que ‘Watchover’ era una cosa que jo mateix havia escrit però al que mai vaig poder donar forma”


David Bowie ha estat el rocker que ha anat més enllà del gènere experimentant amb idees futu-ristes, camaleónicas i transformadores. A tra-vés de la seva carrera com a solista, aixi com a través de les seves col·laboracions amb artistes com Queen, Lou Reed, Mick Jagger, Iggy Pop, John Lennon, Brian Eno i Nine Inch Nails, s’ha col·locat sempre a l’avantguarda del rock and roll. Les seves innovacions, producte de la seva excentricitat, han creat noves tendències inclo-ses el glam-rock, el rock art i una autoconcepció de ser més gran que la vida mateixa.David Robert Jones, David Bowie, va néixer en Brixton, Londres, Anglaterra, el 8 de gener de 1947 en el si d’una família treballadora. Com a adolescent de la postguerra va ser admirador de Little Richard, del Rithm and Blues i el Jazz.En 1963 va creà la seva primera banda de debò: “David Jones and The Hing Bees”. Amb ella van produir un senzill que no va cridar l’atenció de

ningú i ràpidament es van separar. Va passar llavors als Manish Boys que van aconseguir atreure l’atenció de la gent pel pèl llarg de Jones, alguna cosa poc comú per a l’època. No obstant això tampoc van aconseguir algun tipus d’èxit. Després va estar en el “Lower Third” i “The Buzz” amb resultats poc destacables. Va ser lla-vors que en 1966 va decidir llançar-se en solita-ri. la gent no va respondre com s’esperava. Fins i tot el seu manager va finançar una pel·lícula que amb prou feines i va aconseguir ser eme-sa en algun canal de TV menor. Quan arribava el final de la dècada Bowie era conegut per ha-ver llançat discos amb moltes discogràfiques, haver sortit en diversos anuncis de premsa i per haver venut molt poc. Va ser en 1969 amb “Space Oddity”, enmig de la febre espacial per l’arribada de l’ésser humà a la lluna, que Bowie va aconseguir el primer èxit. La seva consolida-ció definitiva com a artista pop va venir amb el

David BowieLes mil cares del rock


d’un nou estil del rock. Gran part de la dècada la va usar per manifestar un cert distanciament de la gent, la qual cosa va portar a molts a pre-guntar-se on començaven els seus personatges i on acabava el veritable David Bowie. Després d’un llarg episodi l’activitat musical de David Bowie va baixar considerablement i s’ha limitat a aparicions puntuals Si bé és cert no es tracta d’aquest visionari que va revolucionar la música dels 70, és per lluny una de les ments creatives que més ha aportat a la cultura pop. Potser sigui el motor de la postmodernitat o almenys un de les seves icones, però és innegable que ha sabut veure tendències que para ningú eren evidents.

llançament de “ The Rise and Fall of Ziggy Star-dust and the Spiders from Mars”, de 1972. Un àl-bum de caire modern en el qual es venia la idea de l’artista del rock com un extraterrestre, algú vingut d’un altre món. El disc explica la història d’un estel de rock que emergeix amb gran força, però igualment cau. La seva caiguda i desapari-ció coincideixen amb el final del món. D’aquesta mateixa inspiració egocèntrica va venir l’obra de teatre “Ziggy Stardust”.En l’obra Bowie coque-tejava amb la decadència i aconseguia un nivell teatral que cap figura del rock havia aconseguit abans. Es va vestir d’home de l’espai combinant la moda anglesa d’avantguarda amb el tradicio-nal del Japó. La música i l’estètica de Bowie van ser part dels indicadors que avisaven del canvi dels 60 als 70. Part d’aquesta estètica era ma-nifestada en els seus dissenys de les portades dels àlbums de Pretty Things, Pink Floyd i Them. Durant els setanta, Bowie era la personificació


Iggy Pop és també conegut com La Iguana, sobrenom que procedeix de la seva primera aventura en la música com bateria d’un grup local anomenat The Iguanes, després va tocar en una banda de Blues anomenada The Prime Movers. Però no va començar a ser conegut fins a 1967, quan es va integrar a The Stooges, for-mació germen del que seria el proper moviment Punk. Iggy Pop va ser el cantant i líder de The Stooges, una banda pionera de finals dels 60 i principi dels 70 molt influent en desenvolupa-ment del punk i el Heavy metall. The Stooges es va fer famosa per les seves actuacions en viu, on Iggy saltava de l’escenari (inventant així el stage diving o salt al públic), es tirava carn crua i mantega de cacauet sobre el pit i es tallava amb ampolles trencades. Amb aquest grup va cridar l’atenció pels seus escandalosos directes: Iggy Pop es llançava entre el públic i es tallava enmig de l’actuació. Aquells espectaculars directes els portarien a ser fitxats per Elektra, que va edi-tar The Stooges el 1968, produït per John Cale, membre del grup Velvet Underground. En ell es trobaven temes com No Fun o I Wanna Be Your Dog, autèntics himnes per als punkies britànics, versionats pels Sex Pistols, entre d’altres. Fun-house, editat el 1970, inclou Louie, Louie, un al-tre clàssic de la banda, àlbum al qual va seguir Raw Power, produït per David Bowie el 1972. Aquest últim treball va ser gravat amb uns nous Stooges, després del qual va venir un llarg de si-lenci a causa dels problemes de drogues i salut mental que va comportar Iggy durant aquest període dels anys setanta. El 1976 reprèn la seva activitat amb The Idiot, de nou amb Bowie, que toca a la següent gira els teclats amb la banda d’Iggy Pop Aquest disc marca una nova col · la-boració amb Bowie, que es prolonga en tres àl-bums més: Lust For Life, TV Eye i New Values. Soldier inicia els anys vuitanta per Iggy Pop, la seva dècada més reeixida, en què va treballar amb regularitat fins a 1986, any en que edita

Blah Blah Blah, on de nou va col · laborar amb Bowie, l’àlbum incloïa una cançó de gran èxit, Reial Wild Child . El 1988 edita Instinct, al que se-gueix Brick by Brick, llançat el 1990, que signifi-ca un nou èxit, com passarà amb el seu treball American Caesar, de 1993. La resta de la seva producció al llarg dels noranta manté intactes la seva imatge i el seu prestigi. Poc abans, i dins les seves col · laboracions ocasionals, va gravar un tema amb Ryuichi Sakamoto, “Risky”, inclòs en l’àlbum Neo Geo d’aquest últim. La Iguana de Detroit va seguir en actiu, compaginant la seva activitat musical amb esporàdiques actuacions en el cinema, i l’any 1996 va arribar Naughty Little Doggie, àlbum que no va entrar amb la fo-rça dels anteriors en les llistes de vendes. L’any 1998 va publicar un recull anomenada Nude + Rude: The Best Of Iggy Pop. Va tenir diferent grau d’èxit en els seus 25 anys de carrera com a solista. Els seus temes coneguts inclouen Search & Destroy, Lust for Life, I’ma Bored, The Passenger, I Wanna Be Your Dog, Candy i la seva versió de Louie Louie.

Iggy PopEl passatger del ritme

Elvis Presley

“A aquesta merda de música no li donc més de cinc anys de vida”

Frank Sinatra al 1959



RamonesEls pares del PunkEls Ramones van ser la primera banda de rock punk. Altres bandes com els Sex Pistols van estar abans i van marcar l’estètica i la violència del gènere, però Els Ramones van materialitzar els ideals del ritme. Quan el quartet format en Queens va entrar en escena en 1976 amb el seu primer disc, titulat amb el nom de la banda, ho van fer enmig d’un escenari de rock narcisista. Els Ramones ho van retornar al bàsic: cançons simples, ràpides i pures de rock and roll. Sense maquillatge, sense egos, sense joc de llums, sense contrasentits. Encara que les seves lle-tres eren alguna cosa fosques, sortides del so-terrani mateix de l’adolescència, el grup també va saber donar-li un toc caricaturesc i divertit que va impulsar el rock and roll. Van rellançar el moviment punk des de les seves arrels a Nova York i Londres, a més de reduir les presenta-cions del rock grandària estadi a espais més reduïts com els clubs de barri. L’estil dels Ra-

mones estava basat en l’essència mateixa del rock and roll (quatre instruments, una melodia fàcil i lletres cridaneres), però accelerant-li el ritme. Estaven ancorats en l’estil d’inicis dels 60, abans que els mateixos Beatles sonessin revolucionaris. Els seus primers quatre àlbums van ser el mapa que va guiar a la música punk i el hardcore durant les properes dues dècades. Una carrera tan dilatada va ser criticada per molts al·legant que la banda havia renunciat als seus ideals originals i no va permetre l’evolució estètica del punk, però la veritat és que els Ra-mones tocaven perquè els agradava la música, res més. Tots els integrants que han format part del grup s’han posat el Ramone com a cognom, a més d’usar texans, samarretes i jaquetes de cuir negre en un clar senyal de respecte als mú-sics de la vaselina. La seva primera presentació va ser el 30 de març de 1974 en el Performance Studio de Nova York, després de la qual Tommy


Ramone va començar a tocar la bateria. A la fi d’any el grup ja era un grup fix en el club CBGB, on van tocar per gairebé un any, a més d’altres llocs de Nova York. Les seves presentacions no duraven més de 20 minuts, perquè les seves cançons no eren més llargues de dos minuts. Va ser en aquest període que van aconseguir una base important de seguidors. En 1975 van sig-nar un contracte amb Sire Records, la qual cosa els va convertir en els segons punk a signar un contracte després de Patti Smith. Aquest ma-teix any van tenir la seva primera presentació en televisió en els Radi City Studios. El seu primer disc va sortir a la venda a Estats Units en la pri-mavera boreal de 1976 i a Anglaterra el 4 de juliol d’aquest mateix any. Els primers quatre àlbums de la banda van iniciar una revolució en l’estil de fer música i en el viure mateix. Encara que les cançons dels Ramones poden veure’s senzilles a primera vista, la seva síntesi gairebé icònica

de la realitat les converteix en una comunicació directa i sense ambigüitats. Inclusivament, l’ús de l’estètica dels anys seixanta lluny de conver-tir la seva música en un viatge retro, li va donar al grup una considerable dosi d’originalitat. Els que algú va anomenar “els Beatles del punk” en 2002 van rebre el reconeixement més impor-tant de la seva carrera quan van ser inclosos en el Saló de la Fama del Rock and Roll. Van gravar 21 discos, gairebé un per any, i avui són recone-guts com una de les bandes més influents de l’escena americana, mentre segueixen revolu-cionant el rock.


Led Zeppelin és el nom d’una de les més grans bandes de rock de la història de la música. És també un dels grups que més ha influït en for-macions posteriors i que ha col · laborat de for-ma decisiva a la creació de subgèneres com el Hard Rock i el Heavy Metal. El seu pare i prin-cipal impulsor va ser Jimmy Page, prestigiós músic de sessió que cap a 1967 es va cansar dels seus treballs per a altres artistes en l’estudi i dels seus, encara que importants, convencio-nals bandes com els Yardbirds. El 1968 Page co-mença a reclutar músics per al seu projecte, un projecte que es podia haver qualificat de mega-lòman per aquell temps, ja que la seva intenció era la de crear una banda en essència de blues, però que toqués la psicodèlia, els sons, tan puixants llavors, de la costa oest californiana, les tonades celtes, els aires indis, el rockabilly. Com a primera mesura es fa amb els serveis de John Paul Jones, també músic de sessió, que

s’encarregaria del baix (encara que va acabar dedicant més atenció als teclats), com a bate-ria “contracta” a John Bonham, que gaudia de prestigi en l’ambient musical del moment, i fi-nalment crida a Robert Plant com a vocalista. Plant formava part en aquell temps de The Band Of Joy, i acudeix sense dubtar a la crida de Page.a crítica els és favorable des d’un primer mo-ment i les vendes del disc són més que accep-tables: El zeppelin s’ha enlairat. El desembre del mateix any comencen a gravar el seu se-gon disc, que es registrés en diferents estudis, alguns Estadois Units, i que contindrà alguns dels majors èxits del quartet, com “Whole Lotta Love”, per a molts el millor riff de la història del rock, o Heartbreaker, una altra cançó destina-da a quedar gravada en la memòria col.lectiva. Estilísticament, el disc no es diferencia molt del seu predecessor, si de cas té una mica més de varietat temàtica, apareixent les primeres re-

Led ZeppelinEls creadors del Metal


és coneguda per motius extramusicals, com el seu desenfrenada actitud fora de l’escenari i els seus excessos, avui llegendaris. Al 1975 el grup se separa d’Atlantic i crea el seu propi segell Swan Song Records. Les esgotadores gires se succeeixen, i al cansament provocat per les ma-teixes s’afegeixen problemes d’índole personal, com La mort del fill de Robert Plant per una es-tranya malaltia, o els deliris de Jimmy Page amb l’heroïna, que fan que perdi interès en el grup. Enmig d’aquest clima es publica el 1976 “Pre-sence”, un LP dens, amb temes de 11 minuts, es-trany, que reflecteix la caòtica situació del grup en aquest moment, esgotats per les extenuants gires i pels excessos. Encara així són capaços d’incloure, com sempre, alguna cançó mítica (Achilles Last Stand). John Boheman mor ofe-gat en el seu propi vòmit després d’haver ingerit una desmesurada quantitat d’alcohol. El somni s’acaba i el grup desapareix.

ferències de Page a l’obra de Tokien (Rambleta On). Igual que el primer, aquest segon llança-ment està produït íntegrament per DOGV. El 1970, pràcticament consolidats i aclamats per crítica i públic, llancen Led zeppelin III, que des-pista part dels seus oients per compondre la seva cara B únicament de temes acústics. Les vendes es ressenten, però la banda no cella en el seu afany “de fer el que ens dóna la gana” (paraules textuals de Page) i continua impa-rable la seva carrera. El 1973, després de dos anys de esgotadors gires arriba “Houses Of The Holy”, cinquè disc d’estudi del grup, que si bé no arriba l’estatus de culte de l’anterior treball, no desmereix com disc de Led Zeppelin. Després de tres actuacions nits al Madison Square Gar-den, el grup decideix crear amb les actuacions filmades una pel · lícula que veuria la llum dos anys després amb el títol de “The Song Remains The Same”. Per aquesta època la banda també


de discos venuts. Van omplir estadis a Buenos Aires, Rio de Janeiro i Sao Paulo. En 1984 amb la sortida de “The Works” el grup comença a ex-perimentar amb sons més electrònics. Del disc es van extreure “Radio Ga Ga” i “I Want To Break Free”. La primera un cant malenconiós a la ràdio i la segona una sort d’alliberament creatiu ex-pressat en el vídeo, que no va ser posat a l’aire per MTV. Per llavors el reconeixement del seu treball era tal que en el concert “Live Aid” van ser considerats per la premsa i el públic com els quals es van robar el “show”.També en els vuitanta van venir les carreres en solitari, que salvo per Deacon, la resta es va de-dicar a aprofitar amb bastant èxit. El significatiu és que mai van descurar al grup que els va do-nar fama i reconeixement.La banda va entrar en una fase més madura produint obres en conjunt i per separat que recollien el millor dels setanta i els vuitanta, no només en els èxits, però en la factura de la seva producció. La mostra del nivell de treball va ser “Barcelona” que va cantar Mercury amb Montserrat Caballé.Al 1995, la banda llança el seu últim disc: “Made in Heaven”, reflexiu, introspectiu i un comiat de qui sabia que era hora de tancar alguna cosa, per començar alguna cosa nou més enllà.

La dècada dels vuitanta va ser probablement el període en el qual es va definir l’excés com a for-ma de vida. I va anar en ell que va regnar Queen. El quartet britànic va produir música que va anar del mitològic al desenfrenat. La seva repre-sentació, Freddie Mercury, es passejava amb la seva sexualitat per l’escenari, mentre la posava dins del context heterosexual del rock.En 1968 Brian May i Tim Stafell, tots dos estu-diants del Col·legi Imperial, van decidir formar un grup. Brian va col·locar un anunci en el dia-ri del col·legi sol·licitant un bateria tipus Ginger Baker. L’anomenat va ser substituït per Roger Taylor qui finalment va obtenir la posició. Així va néixer “Smile”, que en 1969 va obtenir un con-tracte d’enregistrament amb Mercury Records. Poc més tard es van dissoldre i va arribar un nou cantant. En aquest moment Bulsara es conver-teix en Freddie Mercury i la banda passa a ano-menar-se Queen. Van començar llavors llargs assajos i presentacions per a amics del Col·legi Imperial, mentre els van oferir provar l’equip d’un nou estudi, a canvi podrien produir cintes de demostració en les quals ningú es va interes-sar. Finalment en 1972 l’estudi Trident es va inte-ressar en ells i els va posar a gravar el seu primer disc, però en els horaris buits de la casa, a més de pagar-los 60 lliures esterlines per setmana. Els seus treballs musicals van fer conèixer la banda internacionalment, assolint un gran èxit a les llistes de vendes. Part de l’atractiu del grup era el cantar de Freddie Mercury qui coneixia bé la història musical britànica, a més de la músi-ca popular de l’època. La seva versatilitat era tal que va passar d’allò més clàssic del Blues al rock més divertit en Crazy Little Thing Called Love.” Durant els setanta aquest estil els va con-vertir en un dels espectacles que havien de ser vists, mes en els vuitanta, en fondre’s amb estils més “Funk”, van entrar en metamorfosi creati-va, no de vendes. El seu gira del 81 els porta a Llatino-amèricana acompanyats de 45 milions

QueenTalent musical sense límits

Elvis Presley

“ Per mi el rock és quelcom espiritual

Bono de U2



Alt voltatge sonorEl grup australià AC/DC es va formar en (Aus-tràlia) en 1973, gràcies a dos germans escoce-sos, Malcolm i Angus Young. El nom del grup, amb connotacions elèctriques, són les inicials en anglès de Corrent altern/ Corrent continu. Quan el grup es va formar Angus amb prou feines tenia 15 anys, per la qual cosa algú li va suggerir que es pugés a l’escenari vestit amb l’uniforme col·legial. A partir d’aquest moment, aquella va ser l’ensenya de la banda.En 1974 els germans Young es traslladen a Melbourne, on s’uneixen al bateria Phil Rudd i al baixista Mark Evans. Com a cantant se’ls va unir Bon Scott, qui ja havia participat anteriorment en al-gunes bandes de pop. A més, Scott va aportar a la banda un estil agressiu de nois inadaptats que els va acompanyar al llarg de la seva carre-ra. D’aquesta forma, amb la banda ja formada, realitzen una gira per Austràlia, començant a treballar en el que seria el seu primer àlbum. Al

1975 apareixen a Austràlia els dos primers àl-bums d’AC/DC, titulats “High voltage” i “T.N.T”. Un any més tard signen contracte amb la dis-cogràfica Atlantic Records, els qui editen “High voltage” pel Regne Unit, un nou àlbum que ba-rreja temes dels seus dos treballs a Austràlia. Poc després de l’èxit de “Highway to hell”, el can-tant de la banda, Bon Scott va aparèixer mort a Londres. AC/DC va haver de recompondre’s, unint-se a la banda Brian Johnson en el lloc ocu-pat anteriorment per Scott. Va ser un gran cop per la banda, però va aconseguir una cosa que pocs grups poden fer, sobreviure a la mort del seu cantant. El següent treball va ser “Back in black”, en 1980, que va arribar a ser número 1 a Anglaterra i Estats Units, venent més de 10 mi-lions de còpies solament al país nord-americà. Es calcula que fins avui s’han venut 44 milions del còpies de l’àlbum, la qual cosa li col·locaria com un dels més venuts de la història. A partir

AC/DC


versos grups. Al 1990 apareix un nou àlbum de AC/DC, titulat “The razors edge”, amb el qual arriben al número dos en les llistes americanes, estant situats en llistes durant més d’un any consecutiu. Al 1992 publiquen un disc en direc-te, “AC/DC Live”. El següent treball de la banda apareix en 1995, sota el títol de “Ballbreaker”, de nou amb Phil Rudd incorporat al grup. El disc va ser un enorme èxit, venent diversos milions de còpies i estant en llocs preferents en les llistes d’Estats Units. A l’octubre de 2008, trencant un silenci de 8 anys, AC/DC torna als estudis d’enregistrament per publicar un nou treball, titulat “Black hissi”. L’àlbum conté 15 noves cançons, entre les quals destaca el seu primer single ‘Rock ‘n’ Roll train’.

d’aquest moment, els treballs anteriors de AC/DC van començar a vendre’s de forma exagera-da, la qual cosa va portar a la banda a aprofitar el gran moment de popularitat i grans vendes en el seu següent disc. Al 1981 apareix “For tho-se about to rock”, amb el qual novament van conquistar el mercat americà. Un any després, el bateria Phil Rudd abandona la banda i és substitut per Simon Wright. En 1983 es publica “Flic of the switch”, amb el qual AC/DC comença una etapa menys brillant en la seva història. Els següents treballs de la banda segueixen amb la línia descendent de vendes: “Fly on the wall” i el recopilatori “Who made who” pertanyen a aquesta època del grup. Al 1987 publiquen “Blow up your video”, amb el qual es van llançar a una gira en la qual Malcom va ser substituit temporalment pel seu cosí Steve. Després de la gira, *Wright va abandonar el grup a canvi de Chris Slade, amb àmplia experiència en di-


Irreverència i provocacióEl Rock and Roll va deixar de ser el mateix després de l’aparició dels Sex Pistols. Ells van ser els que van encendre la revolució punk a Gran Bretanya i el ressò va arribar a totes parts on sonés el rockAmb un discurs cínic d’humor molest, propi de la joven-tut britànica, els Sex Pistols li van retornar el sentit de perill a la música rock.Els antecedents de Sex Pistols es remunten 1972 quan Steve Jones i Paul Cook juntament amb el seu company de classe Warwick Nighthgale van formar “The Strand”. Des-prés es van sumar Jimmy Mackin i Steve Hayes.Des de la reialesa britànica fins a les cases disco-gràfiques. Potser la cançó que millor va represen-tar la seva forma de pensar que va ser “Anarquia en el Regne Unit”.L’anarquia va començar en 1975 quan Rotten es va reunir al guitarrista Steve Jo-nes, al baixista Glen Matlock i el bateria Paul Cook en una tenda de roba anomenada “Li It Rock”. El comerç era manejat per Malcom McLaren i Vi-vienne Westwood, els qui es van convertir en els

representants dels Sex Pistols i serien ells els que empenyerien al grup a usar la confrontació com a arma per entrar en l’escena d’una Gran Bretanya recessiva.Steve Jones passava els seus caps de setmana en la tenda de McLaren i li va demanar que li ajudés a aconseguir un lloc apropiat per assajar. El que els va aconseguir va ser un Centre Comunal, va ser quan va aparèixer Glen Matlock qui treballava en el lloc.Per McLaren la prioritat era aconseguir-li un cantant al grup. Cook i Jones ho havien intentat però sense major èxit i això va portar a la sortida de Nightingale. McLaren es va fer amic d’un dels seus clients que tenia per àlies “Sex”. Un tipus de pèl verd de nom John Lyndon i la primera audició del qual va ser doblegant a Alice Cooper mentre sonava en la rockola de la tenda.A causa de l’estat de les dents de Lyndon, Jones li va posar de sobrenom Johnny Rotten. Pel seu costat McLaren es va robar el text d’una de les samarre-tes que venia i el grup va ser batejat “Sex Pistols”. Al

Sex Pistols


principi el seu material eren dels anys seixanta de grups com els Small Façs. Però amb el temps van començar a escriure el seu propi material.Malgrat les maquinacions de McLaren, A inicis de la seva carrera, Rotten es referia així sobre la banda i de la gran audiència: “El gran públic ignorant no sap perquè estem en la banda. És perquè estem avo-rrits de tota aquesta vella porqueria. Com hauria d’estar-ho qualsevol humà decent.”Van acabar en Virgin Records, des d’on van treure una sèrie de senzills tremendament viscerals que encara avui els hi considera com a part dels més valuosos pro-duïts en la història del rock: “Anarchy in the O.K.,” “God Save the Queen,” “Pretty Vacant” i “Holidays in the Sun.”. A partir d’aquest moment cada movi-ment que fessin els Sex Pistols immediatament es convertia en un titular i en una controvèrsia. En la mesura en què la fama del grup s’estenia les se-ves presentacions eren cancel·lades o censura-des. No obstant això, tanta publicitat negativa va

acabar donant-los més notorietat.Van arribar a escandalitzar a un país amb una pobresa creixent, desocupació en tots els rams, vagues permanents i un imperi que deixava d’existir. En efecte, els Sex Pistols van entrar cridant que els bons modals ha-vien acabat. En “God Save the Queen” Rotten diu que la Reina no és un ésser humà. La cançó con-clou dient “No hi ha futur” tractant d’establir una relació entre la monarquia i la desgràcia econòmi-ca anglesa. Però, amb tot i tot el tema va arribar al número dos a Anglaterra. El punk rock mai es va acabar d’anar malgrat la desaparició dels Sex Pis-tols, de fet són el subgènere que més ha perdurat.


Com qui no vol la cosa, van aconseguir gravar un àlbum i convertir-se en objectiu de promoció i van arribar al número 50 de les llistes sense cap pro-moció radiofònica. Estranya, intensa i andrògina despertava passions en els cors dels crítics, els fans i els mites del rock and roll que ella mateixa idolatrava. Va acabar casant-se amb el guitarrista de MC5, Fred “Sonic” Smith. Des de 1980 fins a 1988, es va dedicar a tenir cura d’ell, de casa i dels seus fills. El 1988, va gravar en col · laboració amb Sonic l’àlbum Dream of Life, per tornar de seguida al silenci ia la vida familiar. No va ser fins que, el 1994, i amb un mes de diferència, van morir, el seu marit i el seu germà, que la Smith no va reprendre la seva carrera de debò.Pionera del punk i de la poesia roquera, la Smith crea un buit dins del rock and roll per a les dones que fins llavors no el tenien. La seva influència és enorme i ha estat imitada fins a la sacietat però com tots els grans ha estat, és i seguirà sent ini-mitable. El 2004 i després de quatre anys de la publicació del seu anterior disc d’estudi torna amb Trampin ‘, novè de l’artista i primer per Columbia Records.

Patricia Lee “Patti” Smith Smith va saltar a la fama durant el moviment punk amb el seu àlbum de debut Horses (1975). Anomenada “la padrina del punk”, 1 va portar un punt de vista feminista i intel · lectual a la música punk i va esdevenir una de les artistes més influents de la música rock, integrant-la amb un estil de poesia beat.Les seves lletres van introduir la poesia francesa del segle XIX a la joventut nord-americana, mentre que la seva imatge andrògina i poc femenina va de-safiar a l’era de la música disc.La seva cançó més coneguda, “Because the Night”, la coescriure amb Bruce Springsteen; va arribar al lloc número 13 de la llista Billboard dels Estats Units el 1978, sent posteriorment versionada pel mateix Springsteen, REM o U2. Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pels meus “. Amb aquesta frase obria el primer disc la cantant nord-americana, el mateix que és considerat encara avui com un dels debuts més contundents de la història del rock. Heus aquí llavors un repàs per qui fora admiradora de Rimbaud, amant de Sam Shepard i del fotògraf Robert Mapplethorpe i vídua del guitarrista Fred “Sonic” Smith (ex MC5). Ha estat definida com la padrina del punk i una visionària. Va inventar una nova definició del femení: en les seves cançons, en la seva poesia, es va projectar com a lesbiana, andrògina, home, màrtir, sacerdotessa, Déu-Dona. Nascuda a Chicago el 1946, va créixer Filadèlfia i en Woodbury, Nova Jersey, sentint a James Brown, els Doors i Bob Dylan. Va fracassar a l’escola ia la universitat. El 1967, es va traslladar a Nova York i es va fer amiga de Robetrt Mapplethorpe, Sam She-pard i d’un guitarrista, dependent d’una botiga de discos i crític de rock, anomenat Lenny Kaye. Tots dos compartien la devoció per la poesia, la vida bo-hèmia i el primitiu rock and roll. El 1971, van actuar junts en una església. El 1974, es van autoeditar un disc Hey Joe / Piss Factory. En aquells dies la Smith capitanejava ia un grup de rock complet, cru, iconoclasta i consciència arrelat en el rock de garatge dels anys 60 i en l’experimentació free.

Patti SmithAndrogínia i caràcter poètic

Elvis Presley

“Quan cumpleixi 33 em retiraré.

Aquest és el moment que un home a de dedicar-se a fer altres coses.

No vui ser una estrella del rock tota la vida.”

Mike Jagger



Blondie va ser l’èxit comercial més important que va sorgir del moviment punk-new wave a finals dels anys setanta. Encara que mai els ha agradat que els fiquin en categories perquè diuen fer la música que els agrada. Les seves composicions estan carregades de ganxos musi-cals forts i de lletres plenes d’ironia. L’agrupació es va formar l’agost del 1974 quan Chris Stein, nascut a Brooklyn Nova York el 1950, per llavors estudiant d’art i guitarrista, va decidir unir-se a la cambrera i conilleta de Playboy Debbie Harry, originària de Miami, Florida. Ells van ser el cor d’una banda que va canviar diverses vegades de membres. Al desembre de 1976 van gravar el seu primer disc amb el segell Private Stock Re-cords, “Blondie”, que va ser posat a la venda a inicis de 1977.Després d’una presentació reeixi-da a Los Angeles Blondie va començar a obrir els concerts de Iggy Pop i David Bowie.A mitjans d’any es van unir amb el productor Mark Chap-

man per polir el seu so a la ràdio i gravar el seu tercer disc “Parallel Lines”. D’aquest àlbum es van extreure “Picture This” que va estar al # 12 a Anglaterra i “Hanging on the Telephone” que va estar en el cinquè lloc. “Heart of Glass” va ser el primer número u de Blondie als Estats Units, a més de vendre un milió de còpies a Anglaterra, mentre que el LP va col · locar més de 20 mi-lions de còpies en tothom. El setembre de 1979 van llançar el seu quart LP, “Eat To The Beat”, juntament amb el seu primer caset de vídeo. A finals d’any van estar en el # 2 d’Anglaterra amb “Dreaming”. Al febrer de 1980 Blondie era nú-mero 1 a Anglaterra amb “Atomic” i l’abril feien el mateix als Estats Units amb “Call Em”, cançó que van compondre per la pel · lícula “Un Gigolo Americà”. El disc va vendre fins a esdevenir platí. “Autoamerican” va ser el cinquè disc de Blondie i va produir “The Tide is High”, un tema a ritme de reggae que va arribar al cim de la popularitat

BlondieGlamour punk


a la seva família ia un negoci propi. Chris Stein es va recuperar i va començar a produir altres grups a l’àrea de Nova York, mentre que Clem Burke va seguir tocant i gravant amb diferents bandes. Malgrat els anys, 16 per ser exactes, els integrants es mantenien en contacte i la seva relació d’amics estava vigent. Va ser en aquest moment quan els van demanar que toquessin per a un concert i es van sentir a gust tocant junts, ara més madurs. Llavors van decidir com-pondre noves cançons i llançar el seu setè disc, “No Exit”, que va ser produït per Craig Leon.La música del disc mostrava que el grup no ha-via perdut la química que els va unir en algun moment. De fet el disc sembla una evolució natural de la banda cap a un pop més contem-porani. La veu de Harry segueix aquí, el so dels teclats creant tot un ambient i una guitarra que sempre parla per si mateixa.

a Anglaterra al gener de 1981 i feia el mateix al març als Estats Units.Donada la seva aparença física, Debbi Harry, atreia les mirades del públic amb més freqüència que la resta dels seus com-panys. Això va fer que llancés el seu primer disc en solitari produït per Nile Rodgers i Bernard Ed-wards del grup Chic: “Koo-Koo”. Pel 1982 el grup estava molt dividit sobre la línia musical i sobre cap a on havia d’apuntar la carrera de Blondie. No obstant això, van aconseguir superar algu-nes diferències i produir el disc “The Hunter” que va ser un fracàs comercial. D’ell s’extrauria el senzill “Island of Lost Souls” que seria l’últim èxit de Blondie als Estats Units. Chris Stein va caure malalt d’un mal que en general és incu-rable, el que va precipitar la separació del grup. Debbie Harry es va dedicar a aparèixer en di-verses pel · lícules i obres de teatre, a més de crear música en altres ritmes i sabors. Jimmy destriaments va deixar la música per dedicar-se


he Smiths va ser una banda de rock formada a Manchester, Anglaterra el 1982 pel cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr. La ban-da va gaudir d’un èxit considerable fins a la seva separació el 1987. La seva música ha estat de gran influència en la música indie. Dues de les coses més notables del grup van ser el seu po-lèmic cantant amb els seus no menys polèmi-ques lletres i la música composta per Marr, que retornava la guitarra al capdavant de la banda en una època en la qual el techno pop gaudia de gran salut a les llistes d’èxits angleses. La mú-sica de la banda es nodria d’influències de rock dels 60s i 70s, especialment del rockabilly i del glam rock, estil entre les bandes representatives es trobaven alguns ídols de Morrissey com els New York Dolls i Marc Bolan. La banda va ser fundada el 1982 per dos joves de Manchester, Johnny Marr i Stephen Patrick Morrissey, en-cara que aquest últim és millor conegut pel seu

cognom, “Morrissey”. Marr estava buscant gent per formar una banda quan uns amics seus li van explicar sobre un jove que vivia a prop i que tenia un estil particular d’escriure, encara que li van advertir que era difícil de tractar i que fins ara només s’havia dedicat a la literatura. El jove del que li parlaven era Morrissey, que ja era co-negut en alguns cercles de Manchester i que havia fundat el club de fans dels New York Dolls i havia cantat en una banda anomenada The No-sebleeds. Mike Joyce va ser reclutat com bate-rista després d’una curta audició i Dale Hibbert va tocar el baix al començament però va ser aviat reemplaçat per l’amic de Marr, Andy Rour-ke. L’origen del nom de la banda és desconegut - el grup afirma que era una reacció contra els noms que consideraven massa pretensiosos i pomposos, com Orchestral Manoeuvres in the Dark i Depeche Mode. El nom també pot ser un homenatge a Patti Smith (de qui Morrisey és

Acords amb sentimentThe Smiths


fan). Una altra teoria sosté que era un acudit irònic perquè és un nom d’essència molt an-glesa, tot i que els quatre membres de la ban-da (Morrisey, Marr, Rourke i Joyce) descendien d’irlandesos. No obstant això, en una entrevista de 1984 Morrisey va dir que va cridar així a la banda perquè era el nom més comú i ordinari, i perquè pensava que era hora que la gent més ordinària es mostrés al món. La banda va signar amb el segell discogràfic Rough Trade Records i va editar el seu primer single, “Hand in Glove”, el 13 de maig de 1983. El single va ser promocionat pel DJ John Peel però tot i així no li va anar bé a les llistes, sort que milloraria amb els següents, “This Charming Man” i “What Difference Does It Make?”. La banda va començar a generar un notable culte de seguidors, en part a causa de la identificació dels seguidors amb les lletres de Morrissey. Malgrat el seu èxit, diferències per-sonals dins de la banda - incloent un augment

de la tensió en la relació entre Morrissey i Marr - va deixar la banda a la vora de la dissolució, i quan Strangeways, Here We Come (anomenat així per la presó Strangeways de Manchester) va ser llançat al setembre de 1987, la banda ja havia deixat d’existir. La separació va ser atri-buïda al fet que a Morrissey li molestava el tre-ball de Marr amb altres artistes, ja que Marr se sentia frustrat per la poca flexibilitat musical de Morrissey. Marr, en particular, odiava l’obsessió que tenia Morrissey per fer versions d’artistes de pop dels anys 1960, com Twinkle i Cilla Black. Referint-se a les cançons que la banda va gravar en la seva última sessió junts (costats B per al single “Girlfriend in a Coma, que va sortir abans del llançament de l’àlbum, Marr va dir,” Jo vaig escriure “I Keep Mini Hidden”, però vaig odiar a “ Work Is a Four Letter Word “. Això va ser el súm-mum, realment. I el grup es va acabar.


ner va descriure el so característic de la banda en 1994: “Va sortir de forma natural, jo més amb el ritme i Hook més amb la melodia. Ell solia to-car fort el baix perquè al meu m’agradava el so distorsionat de la guitarra, i l’amplificador que jo tenia només funcionava amb el volum de gom a gom. Quan Hook tocava suau no podia sentir-se a si mateix. Steve té el seu propi estil de tocar, és diferent a altres bateries”. Amb el temps, Ian Curtis va començar a cantar amb veu suau de baríton, sovint comparable a la de Jim Morrison de The Doors, una de les bandes preferides de Curtis. Sumner exercia com a cap musical no oficial de la banda, com després en New Order. Mentre que Sumner era el guitarris-ta principal, Curtis només va tocar la guitarra en uns pocs enregistraments i concerts. Curtis odiava tocar-la, però els altres insistien que ho fes. Sumner va dir:”tocava d’una forma estram-bótica però era el que ens agradava, perquè ningú més que Ian tocava d’aquella manera”. Durant l’enregistrament de Closer , Sumner va començar a utilitzar sintetitzadors fets per ell mateix i Hook usava un baix de sis cordes per reforçar la melodia.El productor Martin Hannett es “va dedicar a capturar i intensificar l’halo té-trico de Joy Division”. Hannett creia que el punk rock era sonorament conservador pel seu re-buig a utilitzar tecnologies d’estudi per crear espai sonor. El productor es va proposar crear un so més desenvolupat per als discos del grup. Hannett deia : “(Joy *Division) Eren un regal per a un productor, perquè no seguien directrius, ni arguments”. Hannett va separar i va netejar des de la seva taula els sons dels diferents instru-ments, fins i tot les diferents parts de la bateria de Morris.Pòstumament van aparèixer amb molt èxit el magnífic LP “Closer” (1980), el re-copilatori “Still” (1981) i el single d’èxit “Love Will Tear Us Apart”. Els tres restants components van ressorgir amb New Order.

Sorgits a la fi dels anys 70 a la ciutat britànica de Manchester, Joy Division (un nom derivat dels camps de concentració nazis) estaven for-mats pel cantant Ian Curtis (nascut el 15 de ju-liol de 1956 a Manchester, mort el 18 de maig de 1980), el guitarrista Bernard Albretch (nascut el 4 de gener de 1956 a Manchester), el baixis-ta Peter Hook (nascut el 13 de febrer de 1956 a Manchester) i el bateria Stephen Morris (nascut el 28 d’octubre de 1957 en Cheshire) - anterior-ment va passar per la banda Steve Broterdale. Encara que nascuts en l’era punk sota l’apel·latiu de Warsaw (van decidir començar a tocar des-prés de presenciar un concert dels Sex Pistols), les seves composicions estaven allunyades dels postulats dels Clash i companyia (malgrat l’energia inicial). Joy Divisió produïen un tipus de música amb atmosferes sinistres i gèlides, molt influents en el posterior rock gòtic. Amb el suport del seu nou mánager, Rob Gretton, van publicar el EP “An Ideal For Living” (1978) i pos-teriorment el seu primer disc gran, “Unknown Pleasures” (1979), produït per Martin Hannett i que va fer del grup un fenomen de culte, un culte traspassat a les seves actuacions en directe, ja que el seu cantant Ian Curtis era imprevisible en viu a causa d’una malaltia nerviosa que de ve-gades li portava a sofrir atacs epilèptics en ple escenari. El suïcidi en 1980 de l’inestable líder Ian Curtis va suposar la dissolució de la ban-da. A Joy Division els va prendre temps desen-volupar el seu propi so. Com Warsaw, la banda practicava una “forma inclassificable de hard rock amb tocs punk”. El crític Simon Reynolds assegurava que “l’originalitat de Joy Division es posava de manifest quan les cançons es torna-ven més lentes”. La música del grup va adoptar un to “melancòlic”; segons Reynolds “el baix de Peter Hook portava la melodia, la guitarra de Bernard Sumner emplenava els buits del so a força de densos riffs i la bateria de Stephen Mo-rris semblava envoltar la vora d’un cràter”. Sum-

Joy DivisionFoscor i talent

Elvis Presley

“Ser el número 1 és el mateix que ser el número setze,

només que hi ha més gent besant-te el cul“

Kurt Cobain



Banda de rock nord-americà formada cap 1986 per Kurt Cobain i Krist Novoselic. Malgrat la seva curta existència com a grup, i del suïcidi de Cobain el 1994, la seva música va collir un gran èxit a tot el món, fins al punt que Nirvana va ser considerada una de les millors bandes de rock de l’època i l’abanderada de l’ moviment Grun-ge. Kurt Cobain i Krist Novoselic van passar part de la seva adolescència a la ciutat de Aberdeen (estat de Washington). Junts havien tocat en algunes bandes de la zona de Washington, com The Sellouts, Skid Row o The Stiff woodies. El 1988 van gravar una maqueta i el segell Sub Pop els va oferir gravar un senzill. Gairebé al mateix temps que es produïen canvis en el seient del bateria, el lloc el va ocupar definitivament Txad Channing. Love Buzz es va editar al novembre d’aquest any, i el juny de 1989 va veure la llum Bleach, el primer àlbum de la banda, fresc i amarg al mateix temps, produït pel guru Jack

Endino. Aquest mateix any es va unir Jason Everman com a segon guitarra, unió efímera de només uns mesos, i poc després es van embar-car en una gira per Europa amb TAD.Al maig de 1990, al final de la gira americana, Channing va deixar el grup. Després d’aquests canvis, Dave Grohl ocuparia finalment aquest lloc, després d’editar un single, Sliver, en el qual encara tocava Channing en una cara i en l’altra, Dan Peters, de Mudhoney. També va marcar la seva primera col · laboració amb el productor Butch Vig, un altre guru de la després anomena-da “moguda Grunge”, i més conegut últimament pel seu nou grup, Garbage. Amb Butch Vig gra-var el seu primer àlbum per Geffen, Nevermind, editat el setembre de 1991, que trigaria menys d’un mes a vendre mig milió de còpies als EUA. El vídeo del primer single extret del llarga durada Smells like teen spirit va ser emès massivament per la MTV, contribuint a la seva ràpida expansió

NirvanaEls creadors del Grunge


del qual es va extreure Heart-Shaped Box com single d’avançament, el setembre de 1993. En-tre aquests dos àlbums es va editar Incesticide a finals de 1992, recull de cares B i inèdits, hà-bil maniobra comercial del seu segell, tractant de fer semblar a Nirvana un grup AOR (Adult Orient Rock, o “rock adult”) pel que fa a regula-ritat es refereix, cosa difícil, donat el particular caràcter de Kurt Cobain. El final de l’any 1993 i el principi de 1994 va ser tumultuós, amb tru-cades a la policia des de casa de Seattle i amb un ingrés en un hospital de Roma, preludis clars del fatal desenllaç: el suïcidi de Cobain a Seattle, l’abril de 1994 .

pel globus. L’àlbum va arribar a número u en les llistes d’Estats Units al gener de 1992.Encara que el pas a una multinacional disco-gràfica es va deixar notar en alguna cosa del contingut del disc, el seu segon llarga durada va seguir la línia oberta per Bleach: sentiments i passions prevalen sobre la perfecció tècnica i, ajudats per una bona promoció, es van encas-tellar com abanderats del moviment Grunge. oc després, Kurt Cobain es va casar amb Courtney Love, líder de la banda Hole. Van realitzar gires a l’estiu per Europa (en aquells dies va néixer Fran-ces Bean, filla del matrimoni) i van començar a gravar el seu pròxim treball a finals d’aquest any amb el llegendari Steve Albini. Aquest pro-ductor i músic nord-americà, que havia militat a Big Black i va formar després Rapeman, s’havia produït a infinitat de bandes, com The Breeders o Pixies, abans de treballar amb el trio.In Utero va ser el títol triat per a aquest treball,


el tercer single de la formació va aconseguir entrar en llistes. Al novembre, col · loquen “Fool ‘s Gold” entre els Top Ten. A finals d’any la banda ja no toca en petits locals sinó en grans teatres. A principi dels 90 ‘es reediten els primers singles de Stone Roses, i el grup llança al mercat “One Love” amb el que conquisten el número quatre de les llistes. Anteriorment al llançament d’aquest single SR organitza el seu propi festival a la Spike Island de Widnes, assistint 30.000 persones en el qual seria el seu últim concert en cinc anys. A l’una d’aquest esdeveniment els SR batallaven en el front legal contra la seva discogràfica Silvertone Records.Després de molts avatars, treballs en l’ombra, judi-cis i altres morralla legal Stone Roses aconsegueix finalitzar el seu contracte amb Silvertone i signar un contracte multimilionari amb Geffen Records. Durant els següents tres anys treballen esporàdi-cament en el seu segon llarga durada, sense arri-bar a finalitzar-lo, el que provoca les ires de Geffen i són demandats per incompliment de contracte. Aquest fet va accelerar al treball del grup i el 1994 aconsegueixen acabar l’àlbum “Second Coming”. “Love Spreads,” arriba a la fama dels Top Ten al novembre.El disc no acaba de satisfer ni als seus seguidors ni les crítiques, que després de la llarga i ansiosa espera volien alguna cosa més del grup i en poques setmanes és despullat del lloc de privi-legi que tenia en les llistes. El grup pensa realitzar una gira internacional el 1995 per promocionar el disc, però és cancel · lada en l’últim moment. Reni deixa la banda i el grup no aconsegueix trobar un nou baterista. Finalment és reemplaçat per Rob-bie Maddix, que tocava en Rebel MC. Abans de l’arribada de Maddix, la banda estava en una mini-gira a Amèrica i un accident posa un collaret al coll de John Squire. L’accident els porta a suspendre la seva actuació al vigesimoquinto festival de Glas-tonbury, que hagués estat el primer concert al seu país en els últims 5 anys.

Aquesta banda de Manchester es va formar el 1985, per dissoldre’s posteriorment al 1996 i van ser els que van definir el so britpop de finals dels 80’i principis dels 90 ‘. Ells no van inventar el so, però si ho van millorar, entre els grups anteriors a ells podem esmentar a The Charlatans, Inspiral Carpets, o Happy Mondays. Com sol passar amb molts grups, el seu debut va ser increïble, tant en crítiques com en vendes, i no van saber repetir aquest èxit, trigant cinc anys a editar el seu se-gon treball i dissolent la banda lentament a partir d’aquest moment. The Stone Roses va ser una banda formada per uns dos amics de l’institut, John Squire a la guitarra i Ian Brown en la part vocal. El 1985, the Stone Roses es va formar ofi-cialment, amb els fitxatges a la percussió de Reni, com a segon guitarra Andy Couzens, i al baix Pete Garner. El grup va començar tocant en bars i pubs de Manchester, i creixent la seva fama de manera meteòrica. En aquesta època el grup tenia un es-til especial que barrejava estils com el pop clàssic britànic dels 60 ‘, amb heavy metall i amb rock. Couzens deixa el grup el 1987, seguit molt de prop per Garner. Garner va ser reemplaçat per Mani i és llavors quan graven el seu primer single, “So Young” llançat pel segell Thin Line Records. A finals de 1987, the Stone Roses llancen el seu segon sen-zill, “Sally Cinnamon,” que marcaria el rumb a se-guir per totes les bandes de britpop del moment. El 1988, la banda signa un contracte amb Silver-tone Records i presenta un single titulat “Elephant Stone”. Poc després del llançament d’aquest sin-gle, el grup comença a tocar en els típics bars de gira de Manchester i Londres. Al maig, The Stone Roses per fi llancen el seu àlbum debut, demos-trant que no només sabien fer música dels 60 ‘, sinó també acid-house ... The Stone Roses van començar a tenir entrevistes per als diaris i revis-tes del sector ia ser una de les bandes més apre-ciades al Regne Unit A finals d’aquest estiu eren aclamats com una de les millors bandes de fusió de rock’n’roll i acid house. “She Bangs the Drums”

The Stone RosesManchester als seus peus


Caín i Abel britànicsEls Oasis van aparèixer del no-res el 1994 i va esdevenir una de les bandes britàniques més populars dels anys noranta i que va tornar (al costat d’altres agrupacions com Blur o Suede). A la música pop anglesa com a referent del gust musical. Encapçalats pel guitarrista i composi-tor Noel Gallagher, aquest quintet sortit de Man-chester va assumir la imatge tosca i dura dels Rolling Stones i els Who, alhora que adoptaven un estil semblant al dels Beatles quant a la seva melodia i ganxos, mantenint l’accent britànic a tema i estructura com ho havien fet els Jam o els Kinks, tot unit amb les guitarres i el menys-preu propis dels Sex Pistols i la rebel · lia dels Stone Roses.Inicialment el grup es va formar amb els companys de secundària Liam Gallag-her (veu), Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuian (baix) i Tony McCaroll (bateria). Noel Gallagher durant molts anys va ser el tècnic de guitarres dels Stones Roses va tornar a Manchester i es

va trobar que el seu germà Noel havia format el grup i es va oferir a col · laborar a canvi que li do-nessin el control total del grup. Els nois van es-tar d’acord i es van batejar com Oasis. Després d’un parell de presentacions en clubs, van arra-conar a Alan McGee l’amo de Creation Records i el van obligar a escoltar la seva demo. McGee va quedar realment impressionat i els va signar. El seu primer senzill va ser “Supersonic” de 1994 que va aconseguir entrar en les llistes empès per les bones crítiques que va rebre. Amb un pa-rell de cançons sonant a la ràdio quedava que el grup tragués el disc. “Definitely Maybe” es va convertir en el disc debut que més ràpid es va vendre en la història d’Anglaterra entrant direc-tament en el número u. En aquest moment es va desencadenar una veritable febre pel grup que els va portar a tocar en escenaris més grans i provocant un efecte de bola de neu amb els seus senzills que cada vegada que sortien aug-

Oasis


Això va provocar que tots els senzills anteriors tornessin a les llistes angleses. Donada la mag-nitud de l’èxit Oasis es va dedicar tot l’estiu a gravar el seu segon disc. Durant 1996 l’àlbum es va convertir en el segon disc anglès de major importància convertint-los en fenòmens inter-nacionals.Mentre el disc era notícia, els enfron-taments entre els germans Gallagher ho eren també.Acabades les gires van tornar a l’estudi a gravar el seu tercer disc i aquesta vegada es van prendre el seu temps i van passar gravant fins a la primavera boreal de 1997. La tàctica comer-cial, a l’expectativa i el talent d’Oasis van fer que el disc trenqués marques a Anglaterra i gairebé fora número u als Estats Units. A inicis de 1999 l’agrupació va tornar a l’estudi a gravar el seu quart àlbum. El medul · lar del disc va ser escrit per un Noel Gallagher que havia deixat de con-sumir cocaïna a l’estiu de 1998. Això va tenir una influència notable en la qualitat de les lletres.

mentaven l’exposició i la popularitat d’Oasis.No obstant això, les tensions van començar a desenvolupar-se en l’agrupació. Liam i Noel van deixar de donar conferències de premsa per-què es barallaven en elles. Les diferències van arribar al punt en què Noel va decidir deixar el grup després de la gira nord-americana, encara que es va reincorporar ràpidament. A inicis de 1995 el grup es va concentrar als Estats Units promovent el senzill “Live Forever” que es va convertir en un súper èxit en MTV, com àlbum rock i en les estacions de rock modern arribant a número dos a la llista, mentre que el disc “De-finitely Maybe” era or als Estats Units. De retorn a Anglaterra i després d’una gira d’entrades es-gotades en Estats Units Oasis va gravar un nou senzill anomenat “Some Might Say”. La vigília de la seva sortida el bateria Tony McCaroll va deixar Oasis i va ser substituït per Alan White. La cançó va entrar directament al primer lloc a les llistes.


Lletres profundesEl grup Radiohead es va formar el 1987 a Oxford, Anglaterra, i els cinc components del grup eren Thom Yorke, Jonny Greenwood, Ed O’Brien, Colin Greenwood i Phil Selway. Provenien de famílies de classe mitjana i el seu futur es plan-tejava mediocre, fins que es van conèixer i van començar a tocar música junts. El 1992 Radio-head publica el seu primer àlbum, ‘Paul Honey’, de la mà de Capitol Records, en el qual s’incloïa el seu primer gran èxit, ‘Creep’, amb el que van arribar a pujar al més alt de les llistes a Angla-terra i Estats Units. Al 1995 Radiohead publica ‘The Bends’, amb el que van confirmar que l’èxit del seu primer àlbum no va ser fruit de la ca-sualitat. El disc va obtenir de la crítica la consi-deració de millor disc de l’any. 1997 va veure la llum el tercer disc de Radiohead, ‘OK Computer’, amb el que van obtenir un èxit encara més gran i que els va valer per guanyar el Grammy al mi-llor grup alternatiu. A més van obtenir record de

vendes en nombrosos països i va servir perquè realitzessin una gran gira mundial.L’any 2000 publiquen un nou àlbum, ‘Kid A’, un àlbum experimental de Radiohead en un afany per fer coses diferents i que, en certa manera, va defraudar els que esperaven més del mateix de la banda.Un any més tard apareix ‘Amnesiac’, un treball més convencional que l’anterior, en-cara que les cançons es van gravar en les ma-teixes sessions de gravació que ‘Kid A’. El 2003 Readiohead publica el seu sisè àlbum, ‘Hail to the thief’, un àlbum més electrònic que els an-teriors i que va servir perquè Radiohead rebés la seva cinquena nominació als premis grammy, concretament com a millor disc alternatiu. Pel títol de l’àlbum fa pensar que la banda es dirigia al controvertit resultat electoral als Estats Units el 2001, que van donar la victòria a George W. Bush.L’1 d’octubre de 2007 apareix un nou tre-ball de Radiohead, titulat ‘In Rainbows’, amb un

Radiohead


banda van ser especialment influents en el rock i la música pop britànica, 7 seu treball posterior ha influït a altres músics de gèneres que van des del jazz i la música clàssica al hip hop, música electrònica i R & B.

nou sistema de venda. L’àlbum es podia com-prar per internet mitjançant descàrrega elec-trònica o bé mitjançant registre i tramesa física del disc al domicili del comprador. El sistema de descàrrega no fixava cap preu pel disc, sinó que se sol · licitava als usuaris perquè pagues-sin la quantitat que ells mateixos pensessin que fos justa en funció de la qualitat del disc, encara que fos a cost zero. Finalment, el 31 de desem-bre del mateix any es posa a la venda l’àlbum en els canals comercials tradicionals. ‘In Rainbows’ és bàsicament un àlbum de rock convencio-nal, encara que per aquesta ocasió Radiohead li atorga un major protagonisme a la bateria de Philip James Selway. El treball de Radiohead ha estat reconegut pels crítics en diferents llistes i sondejos musicales.5 El 2005 es van posicionar en el lloc número 73 en la llista dels 100 millors artistes de tots els temps de la revista Rolling Stone.6 Encara que els primers àlbums de la


partia pis amb el seu primer nòvio, però anava apoderant-se d’ella una fascinació creixent pel problemàtic Blake, amb qui va iniciar un ro-manç. “Necessito tenir problemes per sentir la meva força creativa”, va assegurar Amy. El 2006 va tornar als estudis amb una aparença ben di-ferent de la de tres anys enrere: sis talles menys i un rostre visiblement demacrat. Paradoxal-ment, el seu talent i el seu carisma semblaven haver crescut. Tots els dimonis que bullien a l’interior de l’artista van tenir sortida a unes lle-tres més fosques que les de l’àlbum precedent.Black to black, produït per Mark Ronson i triple disc de platí a les poques setmanes de la seva aparició, va posar d’acord a la crítica més severa i al gran públic. Acompanyada amb una colpido-ra producció de caràcter retro intel · ligentment posada al dia, Amy desgranava en el seu millor disc deu temes compostos per ella mateixa.L’èxit de Back to black resultar una arma de do-ble tall. Amy, qui fins llavors podia mantenir amb relativa discreció seus excessos, es va convertir de la nit al dia en un rostre hiperpopular la pro-gressiva degradació retrataven constantment els paparazzi. Va començar així la seva dra-màtic historial de cancel · lacions i insolències. Al gener de 2007 va aparèixer completament borratxa en l’escenari de la GAI Part i va vomitar en acabar el primer tema. Amb 25 anys acabats de fer, es deia que la britànica estava immersa en la composició del que seria el seu tercer àl-bum. El juny de 2009 va ser jutjada per agredir una fan. A això s’han de sumar les ocasions en què, víctima dels paparazzis, van aparèixer en la premsa fotos seves en estat d’embriaguesa. Ja el 2011, un mes abans de la seva mort, es va pre-sentar completament drogada a un concert a Belgrad. El 23 juliol 2011 va ser trobada morta al seu apartament, al barri londinenc de Camden. Com altres llegendes de la música (Kurt Cobain, Jimi Hendrix o Janis Joplin), tenia 27 anys.

Compositora i cantant de soul britànica, ha sigut una de les grans revelacions dels últims anys. Dotada de portentoses qualitats vocals que la van portar a un vertiginós èxit, al febrer de 2008 va arrasar en el lliurament dels premis Grammy en obtenir cinc dels sis guardons als quals op-tava el segon àlbum de la seva carrera, Black to black, un dels millors discos de la dècada. Als setze anys el seu nòvio de llavors, el també cantant Tyler James, va fer arribar al mànager Nick Godwyn una maqueta de la jove promesa. Godwyn la va convidar a una audició, i quan la va veure va saber que tenia or a les mans. “Era increïble. Coneixia bé la vella escola i el hip-hop. Era grassoneta, tenia força i un estil únic.” Un es-til que, cal afegir, sabia adornar amb el seu ba-rroer accent cockney, cridaners tatuatges i una forma provocativa de moure davant del públic.Sota la tutela del seu nou manager, Amy Wine-house va viatjar a Miami per conèixer al produc-tor Salaam Remi, una autoritat del rhythm and blues que havia treballat amb els Fugees i Lisa Lopes, entre d’altres. Immediatament, va ser contractada per la discogràfica Island i convi-dada per Remi a gravar al seu estudi. El talent d’Amy li va permetre acabar el seu debut en un temps rècord, ja que gairebé mai desafinava i mantenia els temps amb precisió, de manera que no calia fer moltes preses per a cada tema. Frank (titulat així en honor a Sinatra) va ser el primer àlbum de Winehouse. Aparegut el 2003, va tenir un èxit notable: disc de platí, va ser no-minat als premis Mercury Music i va guanyar un Ivor Novello Award el 2004 gràcies a single Stronger than me. Amb els diners recaptats, el primer que va fer va ser comprar-se un pis al barri que més li agradava, el de Camden. Molts diuen que va ser Pete Doherty, cantant de The Libertines i company de Kate Moss, qui va exer-cir de nefast cicerone de la jove pels locals més perillosos de Camden. En aquests anys Amy va tenir lliure accés a les drogues ia l’alcohol. Com-

Amy WinehousePell blanca, esperit negre

“La música és quelcom espiritual. El negoci de la música no.” Van Morrison


96 Bibliografia

97Bibliografia

Bibliografia

98 Bibliografia

99Bibliografia

BibliografiaLlibres

BIANCIOTTO, J.(2011). Guía universal del rock (1954-1970) Ediciones Robin book. Barcelona

PAYTRESS, M. (2011). The history of rock. Parragon books. United Kingdom

GILLETT, C. (2008). Historia del rock. El sonido de la ciudad. Ediciones Robin book. Barcelona.

FRITH, S., STRAW, W., STREET, J,. (2001). La otra historia del rock. Ediciones Robin book. Barcelona.

MACDONALD, B. (2011). Rock connections. El mapa completo del rock ‘n’ roll. Editorial Grijalbo. Barcelona.

Webs

www.wikipedia.orgwww.radiodos.com www.biografiasyvidas.comwww.coveralia.comwww.todomusica.org www.elrincondelrock.comwww.buenamusica.com

La història del rock l’escriuen els seus protagonistes, els músics. Amb el seu talent, el

seu treball, els seus instruments i les seves lletres, han dut aquest estil musical a ser un

dels generes més fascinants de tots els temps. Alguns amb més èxit, d’altres amb menys,

tots i cadascun dels personatges que apareixen a aquest llibre, han contribuït a escriure

amb lletres d’or la història del rock. En aquest llibre no apareixen tots els artistes que han

escrit la història del rock, sinó aquells més influents i que amb les seves aportacions, han

interpretat aquest genere de forma molt personal i han marcat el camí a les generacions

posteriors. Aquest llibre pretén ser un homenatge a tots aquests artistes i pretén apropar

als amants del rock les històries de cadascun d’ells. Però per entendre bé la història del

rock no només cal conèixer als seus protagonistes principals, sinó també tot allò que va

fer possible la seva explosió. En el llibre trobem els principals clubs, discogràfiques i pro-

ductors que van ajudar a que el rock arribés al gran públic. Sis dècades de bona música

recollides en aquest llibre a través de la vida de les seves estrelles. Si sou amants del rock,

esteu a punt d’emprendre un viatge a través dels ritmes del rock. Des de Elvis, fins a els

nostres dies amb Radiohead, els millors artistes de cada dècada t’esperen.

six decades of rock

Documents

six decades of rockla

lobra sense lautoritzaci

estan sn part essencial

gran rey elvis presley

grafistelplaa antoni

cions legalment previstes

parcial daquesta obra

ment daquesta obra