quintilià, jaime villanueva i pau parassols i...
TRANSCRIPT
Quintilià, Jaime Villanueva i Pau Parassols i Pi.
Joan Vilaseca Corbera
1
Quintilià, Jaime Villanueva i Pau Parassols i Pi.
Sumari:
S'analitza la figura del principis Quintilianus de l'any 736presentat per en Jaime Villanueva en el volum VIII del seu Via-ge Literario de l'any 1821 i la seva rèplica per part de RudolfBeer l'any 1909 a la llum d'un article anònim del juny de l'any1824 - presumptament del propi Villanueva - que va ser ignoraten el seu moment i del testimoni del any 1874 del que fou arxi-ver del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Mn. Pau Paras-sols i Pi.
Viage Literario VIII p.47-49
L'any 1821 es publicà el vuité volum del Viage Literario a las Iglesias de Es-
paña de l'erudit prevere valencià en Jaime Villanueva i Astengo, qui exiliat amb
el seu germà Joaquin Lorenzo dos anys més tard a Londres per l'arribada de
l'absolutisme borbònic, hi fundarà amb altres amics propers una publicació
mensual anònima de títol: Ocios de españoles emigrados que s'iniciarà l'abril
del 1824 i en la que de manera puntual hi deixarà mostra del seu bon fer. Desa-
fortunadament, en Jaime, morirà el 14 de novembre d'aquell mateix any1.
En les pàgines 47-49, del Viage Literàrio VIII, dins la descripció d'un còdex
del segle VIII que havia pogut veure a Ripoll, i que per desgràcia, posteriorment
es perdé - probablement en l'incendi de 1835 - s'hi descriuen tres dels seus
quinze apartats2.
... = 10. Tabla de los años de las eras antiguas y vidas de patriarcas. Entre ellasse halla este curioso artículo : Ab incarnatione autem Dni. Jhu. Xpi. usque inpresentem primum Quintiliani principis annum , qui est Era LXX. quarta , (falta lanota DCC.) sunt anni DCC.XXX.VI. De aqui se infiere que esta hoja y obrita (ypor consiguiente todo lo anterior uniforme en la letra) se escribió el año 736 , yque entonces , poco mas de 20 años de la invasion de los sarracenos , reinaba unpríncipe Quitiliano , nombre tan semejante al Quintila ó Chintila de los Godos.
1 (Gil 1991,688-689)2 (Villanueva 1821,8,47-49)
2
Mas donde reinaba no es facil averiguarlo, ni este códice ofrece rastro algunodel lugar donde se escribió. Solo puedo decir, que su caracter gótico cursivo esde la misma índole que el de las escrituras de este pais de fines del siglo VIII,que he visto en la Seo de Urgel. Por otra parte el códice está escritoconocidamente por un monge, cuya ocupacion era de esta clase ; y aunque nosepamos la existencia del monasterio de Ripoll en el año 736 ; mas es cierto quehabia otros en este tiempo, y no pocos en estas faldas de Pirineos, algunos delos cuales andando el tiempo se incorporaron con este de Ripoll, y de ellos pudovenir aqui el códice con las demas escrituras de sus posesiones, y con otroslibros, que aumentasen esta biblioteca. En suma los moros tardaron mucho ádominar estos montes, en los cuales como en Asturias pudieron recogersealgunos cristianos bajo la conducta de ese príncipe Quintiliano ó Quintilano. =11. Tractatus de sollemnitate pascali editus à Sancto Hieronymo pbro. = 12. In nomineDni nri Jhu Xpi incipit Ciclus pascalis. Es una tabla de los dias de Pascua ,continuada por un ciento de años, desde el 773 hasta el 883. He aqui unamuestra : Anno DCCLXXVI. bissextus ERIT ,dies II. fr. quem pretermittis diem VI.nonas Mar. , et de die III. fr. computabis : adduntur ad hunc cursum IIII. Tolluntur inDei nomine earnes V. nonas Mar. ; et ERIT dies sanctus Pasce XVIII. Kls. Maias Lun.XVIIII. La palabre erit indica que esto se escribió anteriormente ; y como porotra parte seria cosa ridícula que se escribiese una tabla pascual de cien años yapasados ,e s forzoso decir que este ciclus pascalis se escribió lo mas tarde el año773, que es el primero indicado en él. ...
.
En Villanueva descriu una entrada d'una taula d'anys que li ha cridat l'aten-
ció que presenta un príncep Quintilianus l'any 736, fet que l'autor però, no troba
especialment problemàtic, ja que com expressa, era de la opinió que hi pogué
haver-hi resistència cristiana en ocasió de l'arribada dels musulmans en la part
dels Pirineus, com n'hi va haver-ne a Astúries.
Aquesta simple noció, però, tenia un context historiogràficament força més
problemàtic. No perquè fos inusual o nova3, sinó per venir a fer bona indirecta-
ment el nucli dels relats sobre una figura que en temps d'en Villanueva ja feia
dos cents anys que havia estat declarada com fictícia: Otger Cataló4.
En Villanueva no en parla, certament, però amb la seva aportació, donava
indirectament credibilitat als testimonis de molts segles anteriors (des del XIII,
segons estudis actuals5) que ja situaven en la dècada dels 730 l'Otger i els
seus nou barons; en essència: una resistència cristiana als Pirineus que hauria
perdurat fins els temps de Carlemany. Posteriorment, un cop exiliat a Londres i
a penes mig any abans de morir, farà públic anònimament l'article: Apuntes
3 L'Isidori Pacensis de la Crònica del 745 ja l'expressava. (Migne 1879,sl.96.c.1251)4 Especialment a partir de Pierre de Marca i el seu secretari Baluze.5 (Cingolani 2008,38)
3
para la història antigua de España, en la 'seva' revista, on exposarà amb més
detall el seu pensament sobre el Quintilià de l'any 736 que havia llegit a Ripoll.
Text, però, que sembla haver passat sense ressò, i que en darrer terme, ha mo-
tivat aquest treball, ja que es diria que d'haver estat conegut i considerat, l'anà-
lisi historiogràfica d'en Quitilianus hauria estat diferent.
A mitjans de segle XIX, aquesta noció d'una resistència cristiana a l'invasor
musulmà s'explicitarà popularment amb la comparació entre els Pirineus i Co-
vadonga6. Ben entrada ja la segona meitat del segle XIX apareixeran encara
uns pocs testimonis documentals més de Quintilians en contexts propers als
d'en Villanueva (Montgrony), que comentarem més endavant. Així que, a partir
del Viage Literario, les comparacions entre el Quintilià de Montgrony (ajuntat o
no amb l'Otger, segons el parer del glossador del moment) i el Pelayo de Cova-
donga floriran i seran utilitzades social i ideològicament7.
Segle XX
La contra vingué l'any 1909 de la mà de l'austríac Rudolf Beer, que parlant
dels manuscrits de Santa Maria de Ripoll, però desconeixent aparentment l'arti-
cle anònim d'en Villanueva, en les seves pàgines 155-161 procedeix a donar-ne
una explicació diversa8 :
Encara és mes de dòldre la pèrdua d'un manuscrit que Villanueva (lloc cit VIII,4550) descriu. Era del segle VII y estava escrit en cursiva wisigòtica. ... Es, donchs, una col∙lecció variada sumament rica per la materia de valorinestimable, atesa l'alta antiguitat del manuscrit y de colosal importancia entretots los còdices espanyols de principis de l'Edat Mitja coneguts fins avuy.D'aquí que les investigacions sobre sos orígens y formació adquireixen tantaimportància, més que més haventse equivocat l'exce∙lent Villanueva al tractard'aclarir aquestes preguntes . copia entre cometes els fragments del Viage quedescriuen l'entrada sobre Quintilianus . La falsa anotació d'una xifra (C), pot ser també la mala comprensió de laparaula prínceps, és lo que ha fet equivocar a Villanueva. Prínceps aquí, com enmolts antichs manuscrits castellans, té la mateixa força que rex, y Villanueva hapassat per alt la circumstància aquí decissiva de que'l còmput que ell exposa ésmanifestament la variant d'un suplement al final de la Vulgata del llibre quintde les etimologies d'Isidoro, que Arevalo posa en les notes (M. 82, 891:...omne
6 (Roma 2000,620) Si bé la primera menció partí de la resistència al francès al Bruch.7 (Roma 2000,620-623)8 (Beer 1909,155-158)
4
tempus ab exordio mundi usque in praesentem annum decimum gloriosissimiprincipis, qui est Heraclius, etc. Lo prícep Quintilianus no és ningú més que'lrey dels goths Chintila, qui regnà a Toledo desde l'any 636, no lo 736, y no potparlarse d'un capdill de cristians eb les vessants pirinenques de la Marca. Laprimera escriptura de la taula dels anys ab la colocació oposada de les eresjuliana y espanyola, data del primer any de regnat de Chintila “a mild monarch,pleased the priest” (Ulick Ralph Burke, A history of Spain, London, 1895, I,83),y aquesta taula fou copiada molt més tart, com sucdehia tot sovint, precisamentab lo no més oportú “usque in praesentem primum annum”. Villanueva afirmad'una manera categòrica que la lletra és del segle VIII, y observa clarament queés igual a la dels documents d'aquell temps que ell vegé en la catedral d'Urgell(4); per altra part lo preciós còdex contenia, com ell declara, composicions dediferents èpoques; solament axi podia Villanueva, sense contradirse, treureconseqüències d'un cànon pasqual que's trobava en lo Cyclus Pascalis, lo qualabarca los anys 773883. En aquest cànon pasqual s'hi trobava lo següentcòmput: copia entrada del Viage . Ab rahò deduheix Villanueva del dobleerit que aquest article s'escrigué tot lo mes tard en 773, que és lo primer anyindicat en la taula. Y com és ridícul fer un cànon pasqual de cent anys ja passats,l'apuntat article serveix de terminus ad quem per judocar de l'antiguitatd'aquella part del còdex; per les demés parts roman encare la pregunta.Com l'hipòtesis de Villanueva sobre l'origen del manuscrit en un monastir delPirineus, se mostra sense fonament, ens veyèm precisats a fer conjectures sobrela procedència de la notable colecció. ...
(4) Parlant de les primeres escriptures per fer la llista completa desl bisbesd'Urgell (Viaje X,p.31) repeteix que'n l'Arxiu d'Urgell s'hi troven los documentsmés antichs de Catalunya (esta iglesia de Urgel tiene la gloria de aventajarse átodas en la antiguedad de las escrituras que conserva), però lo estrany és queno'n dongui a conèixer cap del segle VIII. Aqueixos eren també desconeguts deMarca; d'altra manera los hauria publicat segurament en lo seu Appèndix.
En resum, s'atribueixen a Villanueva tres errors:
1. Considera en Beer que atés que hi hagué un rei visigot a Toledo l'any
636 anomenat Chintila, l'entrada del manuscrit de Ripoll havia de referir-
se a ell i que l'escrivà errà en posar-hi una C de més9, coincidència que
en Villanueva no hauria detectat.
2. Relacionada amb l'anterior i per mirar de justificar-la, opina que potser
Villanueva s'enganyà amb el terme príncep, considerant-lo divers del de
rei, fet que no era així en el context visigot del segle VII, i que per això,
tot i que sabés del Chintila visigot de feia un segle, hagués pogut pensar
ser divers per aquest motiu.
9 Noció que ja havia estat expressada per Eduard Saavedra disset anys abans (Saavedra 1892,139) com farà notar Valls i Taberber (Valls 1932,67).
5
3. I finalment, per debilitar-ne la datació del conjunt, argument molt clar en
la descripció d'en Villanueva, proposa que el text fou composat de parts
diverses i que potser per això una part amb un esment del segle VII es
trobés al costat d'una altra del segle VIII. Afegeix també la seva estra-
nyesa davant l'afirmació d'el valencià d'haver vist en la Seu d'Urgell els
documents més antics de Catalunya, amb els que identificava el còdex
en qüestió, ja que no semblen haver estat coneguts per altres autors
més antics com Pierre de Marca.
El resultat conjunt de la seva crítica, permetia tornar a l'estat anterior d'ab-
sència de testimoniatge de resistència cristiana als Pirineus a inicis del segle
VIII, i de retruc, enterrar definitivament la noció d'un Otger que ja s'havia pres
per mític molt abans. La posició d'en Beer serà acceptada anys després, tot i
sent evident la seva feblesa conceptual, ja que no passa de ser una simple
concatenació de suposats errors o mancances d'un autor que per altra banda,
l'erudició del qual i la seva expertesa en la documentació que tractà en els seus
treballs, mal es poden posar en entredit.
Els raonaments contraris, són tots trivials:
1. L'existència d'un princeps Quintilianus l'any 63610, no impedeix que n'e-
xistís un altre l'any 736.
2. Pressuposar ignorància en altri per justificar una hipòtesi pròpia es tauto-
lògic.
3. Malament es pot acceptar l'opinió d'algú que no ha vist un document per
damunt de la del que sí l'ha examinat personalment.
Però és que fins i tot el primer punt, el més essencial de la crítica d'en Beer,
passa per alt que l'entrada presumptament errònia de l'any 736, si fou per des-
cuit de l'escrivà, estaria rodejada d'entrades amb dates properes al segle VII,
fet que no hagués en cap cas pogut escapar l'atenció d'en Villanueva, qui ans
bé, en el Viaje, va dir : (y por consiguiente todo lo anterior uniforme en la le-
tra).
10 Existeix un gravat on el monarca apareix amb aquesta titulació (Silva 1986,538-539,548).
6
La pregunta és doncs: perquè s'acceptà tan fàcilment aquesta versió?
Més enllà del prestigi de la font, potser treballà en favor de l'acceptació de la
opinió d'en Beer el fet que permetia tornar al paradigma anterior d'absència d'e-
vidència per el que feia a una ocupació dels Pirineus a resultes de la conquesta
musulmana, apartar-se de la comparació amb Covadonga, i de retruc, evitar la
incomoditat d'haver de sospesar i potser corregir les opinions expressades prè-
viament segons les quals les datacions dels 730 relacionades amb Otger Cata-
ló eren simples invencions. I és que és un fet, que ja entrat el segle XX, la his-
toriografia local elevà a mite el Quitilianus d'en Villanueva11, noció encara en
boga actualment12.
L'evidència oblidada
Però si de l'anàlisi de l'opinió d'en Beer ja es podia derivar la seva extrema
fragilitat, l'article d'en Villanueva de l'any 1824 permet esvair tots els dubtes,
fins el punt d'haver de pensar que en Beer no el conegué, ja que altrament no
hagués posat en qüestió quines nocions tenia o no en Villanueva, tota vegada
que en l'article en el Ocios aportà nous detalls valuosos i en donà avançada-
ment resposta directa a quasi bé tots ells13.
En primer lloc, per el que fa a l'anotació d'en Quintilanus, aporta de nou que
era la darrera entrada de la llista d'anys, quelcom que es podia suposar en el
Viage però no era explícit i que implicaria, de tractar-se com volia Beer, d'un er-
ror de l'escrivà, que les anotacions prèvies haurien de ser totes anteriors al
636, quelcom que faria encara menys improbable que escapés a la mirada d'en
Villanueva. En segon, i definitiu, expressa que sí considerà la veracitat de la
data de l'anotació d'en Quintilianus, desfent expressament la hipòtesi d'en Beer
d'un descuit. També iguala explícitament els conceptes de regnat i de principat
11 Per exemple, Vall i Taberner l'any 1932, titulava el tercer apartat d'un article titulat Matisos de Llegenda : Quintilià senyor fabulós de Montgrony. (Valls 1932,65-68)12 He d'agrair al doctor Jonathan Jarrett qui expressant encara avui en dia aquesta mateixa idea en el seu bloc: http://tenthmedieval.wordpress.com/2014/04/01/prince-quintilian-of-montgrony-a-correction/,em feu conscient de la problemàtica del personatge, fet que ha estat certament de gran utilitat per la recerca.13 Veure el text en l'apèndix A i en negreta, les parts rellevants al comentari.
7
en el seu relat, tractant al príncep del 736 en caràcter de rei, eliminant l'altra
temptativa explicació d'en Beer per al suposat error d'en Villanueva. El darrer
punt, el d'una obra composada, en no haver motiu de disparitat en les dataci-
ons dels apartats de l'obra, és evident que esdevé una possibilitat supèrflua.
Més raonable encara sembla pensar que en Beer tampoc coneixia l'obra
d'en Pau Parassols i Pi, prevere i arxiver de Sant Joan de les Abadesses14, qui
en 1874, no sols feia bona la lectura global d'en Villanueva15 i el paral·lelisme
amb Covadonga propi del seu temps16 ( que mantindrà en el temps, tota vega-
da que tretze anys més tard, revisarà la part històrica d'una obra on així s'expli-
cita la idea )17, sinó que n'aportava el testimoni personal de conèixer una còpia
del segle XI de la mateixa taula d'anys que en Villanueva descriví18. Il·luminava
en Parassols el comentari del valencià en el sentit de dir que no era que faltés
la centúria DCC de l'era hispana en l'anotació, sinó que les entrades estaven
agrupades per segles i que la centúria hi era especificada sols en la capçalera
de cada segle, mentre que els anys d'encarnació sí figuraven amb totes les xi-
fres; detall lògic si atenem a que poden variar dins d'una mateixa centúria. Co-
pia, que diu estar al final de l'antic martirologi del monestir i en el que també hi
apareix un Quintilino o Chintila “senioris de Mocrono, qui obiit anno DCCLXX-
VIII”19.
I anava més enllà, tot suposant que el Quintila que apareix en la capitular de
Carlemany del 12 d'abril de 812 dirigida als hispans feta a Aquisgrà20, al costat
de quaranta-un acompanyants més, seria un fill del difunt senioris Mocrono del
778. Suposició que el tractament de príncep del Quintilià de 736 fa versem-
blant, tot suggerint la possibilitat que el Quintilanus original fos un visigot des-
plaçat per l'arribada dels musulmans, un hispà de les fonts carolíngies21. És a
dir, que el que les tradicions tardanes i florides d'Otger Cataló recolliran, en el
14 (Parassols 1874,9.n.5)15 Es dóna la casualitat que en Parassols nasqué el mateix dia en que mori Villanueva (14 de novembre 1824), ho comenta ell mateix en la introducció a la sèrie dels seus articles: Reseñas, aclaraciones y documentos notables pertenecientes a la Historia del Principado de Cataluña (Parassols 1874,16).16 (Parassols 1874,23)17 (Vilalta-Parassols 1887)18 (Parassols 1874,23,n.3)19 (Parassols 1874,23)20 (Baluze 1677,1,c.499-502) Traducció al castellà a (Romey 1839,31)21 Per la temàtica del hispans, veure per exemple: (Salrach 2009)
8
sentit de parlar de trobades entre els descendents dels resistents pirinencs de
la dècada dels 730 i Carlemany, seria en essència, cert, per bé que la reunió no
fos precisament als Pirineus.
En Parassols, va encara mes enllà i de la capitular carolíngia, n'hi identifica
dos figurants més: Castellanus i un prevere Solomo, que juntament amb un
Quintilià, apareixen, segons ell, en un document del segle XI, còpia d'un del se-
gle IX, en el que en l'any 804, es descriu el retrobament de la talla de verge (de
la Llet) que, havent estat amagada per l'arribada dels musulmans, fou oblidada
fins que aquell any uns bous desplaçaren unes pedres i descobriren l'amagatall
perdut, fet que portà a la reedificació de la capella al costat de la font per els
tres figurants: Quintilià, Castellanus i el prevere Salomó22. Hom podria pensar
que el camí fou invers, i que tal vegada el document fos fictici i s'haguessin
aprofitat figurants de la capitular carolíngia per donar veracitat al document del
804, però fins i tot aquesta possibilitat es veu matisada per l'esment que el pro-
pi Parassols fa en altre lloc sobre una venda feta l'any anterior, el 803, per un
prevere Salomó a Montgrony23.
Hom desitjaria que aquests documents que l'arxiver del monestir comentà
fossin actualment coneguts; ell, certament en dóna les referències: la còpia de
la taula d'en Villanueva, diu estar al final de l'antic martirologi de Sant Joan on
també s'hi mostrava l'òbit del 77824, el document del 803, a (Pergamino núm.2.
legajo 1. arch. de S. Juan), i el de 804, a (Arch. de S. Juan documentos de
Montgrony). Valls i Taberner no l'hi donà cap mena de crèdit - ni tan sols es-
menta el fet que fou arxiver de Sant Joan - i en rebutjà de pla els seus treballs
fins el punt de fer-lo falsari25 mentre que acceptava plenament les tesis d'en
22 (Parassols 1874,25)23 (Parassols 1874,7) Venta del prevere Salomo a Beilone on s'esmenta Montecronos.24 Un martirologi de Sant Joan de les Abadesses, però del segle XII, fou esmentat per en Jaime Pasqual (l'autor del Monumenta Eclesiastica Cataloniae o Sacrae Antiquitatis Cataloniae Munimenta) al segle XVIII, qui en copià un necrologi (sense anys) que hi havia al seu final (Anglés 1935,68); probablement, el mateix (s.XII-XIII) transcrit per: (Junyent 1950).25 (Valls 1932,67) Havem de declarar que, segons la nostra opinió, no tenen pas consistènciales referències a un suposat senyor de Montgrony, de nom Quintilià, considerat com a capdill pirenenc, que hauria començat a governar en 736. D. Eduard de Saavedra i el senyor Rudolf Beer varen desfer ja l'equivocació del P. Villanueva, qui, per causa de la falsa notació d'una xifra (C) en un article de la taula de computació dels anys de la Era continguda en un antic manuscrit ripollés, no va adonar-se de que el dit article es referia al rei Quintilià. Més tard, unhistoriador local no massa segur, Mn. Parassols, prenent per base un document apòcrif atribuït a l'any 804 i una nota que diu que hi havia a la fi d'un martirologi de Sant Joan de les Abadesses (del qual en parla incidentalment, sense donar detalls que permetin jutjar
9
Beer i Saavedra; altres en seguiren posteriorment la conclusió sobre la natura
inventada del Quintilià del 73626 si bé no de manera unànime27.
Tot plegat, sembla clar que cal pensar que en Beer no sapigué de l'existèn-
cia ni de l'article del 1824 d'en Villanueva ni dels de Parassols del 1874, que en
cap cas comentà. En conclusió: vist que no hi han raons de pes per negar el
doble testimoniatge d'en Villanueva i en Parassols, cal pensar que per el que fa
a les evidències documentals referents a la ocupació cristiana dels Pirineus del
segle VIII, cal anteposar, a les del tardaner Otger Cataló, les contemporànies
del Quintilianus del 736 i ben probablement les del segle XI sobre els seus des-
cendents a Montgrony.
respecte la seva autenticitat, ni apreciar-ne l'antiguitat probable) va voler completar laindicació del P. Villanueva convertint l'esmentat capdill en senyor de Montgrony. Com a tal va ésser acceptat després per la major part dels nostres historiadors, des de l'Aulestia i En Miret i Sans fins En Montsalvatge, En Carreras Candi i Mn. Riber. El senyor Codera va admetre'l també; En Rovira i Virgili en el volum II de la seva interessant història, ha seguit la mateixa opinió.26 Per exemple: (Soldevila 1935,35.n.16), (Dalmau 1967,5) o (Valls i Prat 1984)27 (Salrach 1981,2,123)
10
Apèndix A
Ocios de españoles emigrados I.3 p.222-228
Apuntes para la historia antigua de España.
En la epoca de la invasion de los arabes en España no conocen sus historiadoresotro príncipe, que se oposiese al progreso de aquella furiosa avenida, mas queDon Pelayo, refugiado en los montes de Asturias. Este vastago de la estirpegoda es el único conocido hasta ahora, como el primer restaurador de lalibertad de la Peninsula, y el tronco de la familia que aun conserva el tronoespañol. Mas la diligencia de cierta persona halló un documento indubitable,del cual consta que al mismo tiempo hubo en otro punto de España un príncipede la misme sangre, que com mas ó menos felicidad acometió esa mismaempresa. La fragosidad de los Pirineos orientales no era menos á propósito que losenriscados montes de Asturias, para que de ellos se amparasen los cristianosque huían de los moros, y aun les conturbiesen en sus sangrientas ocrrerias,siendo capitaneados por alguno de la familia real, que acababa de perder sutrono en la desgraciada batalla del Guadalete. Esta congetura llega al grado decertidumbre con la noticia que se halla en un códice en 4 vit. MS. del sigle VIII.que se conserva en la preciosa biblioteca del monasterio de benedictinos deRipoll en Catalunña, señalado con el número 62. Entre varios opusculospequeños de los SS.PP. cuya copia era ocupacion ordinaria de los monges deaquel tiempo, poco antes de la mitad del códice se halla escrita una tabla de lasépocas principales, ó como decian, edades del mundo : cosa á que eranaficionados aquellos escribientes, por dejar bien señalada la época en quehacian tan improbo trabajo, y que suele venir muy bien á los anticuarios paraaveriguar la de los códices. Pues en este el ultimo de los computos que digo, esel siguiente : Ab incarnatione autem Dni nri Jhu Xpi usque in presentem primumQUITILIANI principis annum, qui est era LXX quarta (falta la nota DCC. como seve por la serie de los computos anteriores) sunt ANNI DCCXXXVI. EL nombrede Quintiliano es notoriamente una derivacion del gótico Quintilianus óChintilianus ; por donde parece claro que este era alguno de los señoresdescendientes de los reyes godos, el cual comenzó á reynar donde se escribiaesto, á poco mas de 20 años despues de la entrada de los sarracenos. Antes depasar adelante, es justo dejar bien asentado que no se equivocó en la fecha elescritor de aquel libro, sino que realmente todo él es del siglo VIII. Pruèbalo enprimer lugar el caracter gótico cursivo de que usa, que no duró ya mas que 100años en Cataluña, introduciendose la letra francesa en el reynado de Carlos elCalvo, que comenzó en 840. Otra prueba y mas concluyente es que algunas delos hojas mas adelante, escritas ya de otra mano, aunque del mismo caracter, sehalla un Ciclus Paschalis ó tabla de las pasquas, continuada por un ciento deaños desde el 773, hasta el 873 ; la cual se escribió lo mas tarde en el primero dedichos años, porque esta clase de trabajos no se emprendia para denotar losdias en que cayeron las pascuas de los años ya pasados. Asi es que el autor deeste Ciclo habla siempre en futuro de los comprendidos en èl. Por ejemplo :
11
Anno DCCLXXVI bisextus ERIT ... et ERIT dies sanctus Pasce XVIII. kls. Maias.Demostrada pues la verdadera epoca de este códice, y que el año 736 fue elprimero del reynado de Quintiliano o Chintila, solo resta averiguar el puntodonde tenia su señorio. Para mì es indubitable que eran los Pirineos deCataluña, aunque el código no ofrece rastro alguno de ello, por no constartampoco en èl donde se escribió. Mas que fuese en estos montes, lo prueba launiformidad de su letra con la de las escrituras que existen originales y ácentenares en la Seo de Urgel, desde el año 771. Y ya se sabe que los reynos yaun las provincias suelen diferenciarse tambien en la manera de escribir, comosuelen distinguirse en los trages. Tal es la fuerza de la educacion, que transmiteá los hijos las virtudes, vicios y usos de sus padres. Por donde no se hace creibleque este libro se escribiese fuera de Cataluña. Por otra parte, siendo como fueobra de un monge, que eran los unicos que lo sabian hacer, y existiendo yatantos monasterios por estos montes desde todo el siglo VII, es muy verosimilque en alguno de ellos se escribiese el códice : el cual pasase despues al deRipoll. Porque de este solo se sabe que existia ya en 880, gobernado por el abadDáguino, y comunmente se cree que fue fundacion del conde de BarcelonaWifredo el Velloso, que no empezó á serlo hasta el 874 ; sabese tambien que conel tiempo se le fueron incorporando varios monasterios antiguos, en quienesdecaía la disciplina monastica, y que con las rentas y alhajas de ellos llegó á tanalto grado de opulencia, como de reputacion en la republica literaria. Uno deestos monasterios suprimidos se sabe que era el antiquisimo de la Pobla de Lillet,del cual es de sospechar que fuese este códice de que tratamos.Siendo todo esto asi, resulta que en los Pirineos de Cataluña, reynaba en 736un principe Godo, sin duda sucesor de algun otro que tubiese á su cargo laconservacion de los cristianos que alli se habian refugiado, desde que los morosinvadieron la Peninsula. Cierto es doloroso no saber quienesfueron susantecesores ; pero la existencia indubitable de este principe, es una prueba clarade que los tubo. Porque á pesar de las entradas parciales de los arabes hastaNarbona y Aviñon, ni ellos atacaron las asperezas del Pirineo antes del año 734,ni aun entonces pudieron impedir que se respirase en aquellas roturas el ayrepuro de la libertad, bajo el gobierno de algunos señores cristianos. Los que hoyvivimos, hemos visto una copia de aquel original, y cómo aun ocupadas por uninvasor poderoso todas las provincias y arrasadas insignes ciudades, en mediode tan cruel desolacion, entre los mismos enemigos, puede conservarse lapatria.Isidoro Pacense nos dejó en su Cronicon la noticia de la primera victoria que loscristianos alcanzaron de los moros acaudillados por Abdelmelic en la era 772(año 734), Viendo este capitan, que las guerras de sus antecesores en Francia noles habian producido el fruto duradero que se prometian, por no haberse antesasegurado de los Pirineos y sugetádolos á su poder, entró en ellos con esteobjeto. Mas la estrechura y aspereza de aquellos lugares, y el valor de los pocosque peleaban desde las cumbres, y sobre todo la misericordia que Dios usó conellos, desconcertaron los proyectos del moro, que despues de perder muchagente, tubo que abandonar la empresa y retirarse á las llanuras.* Esta mismavictoria de los cristianos, ú otra que se verificó dos años despues, refiere deestotra manera la Historia de la dominacion de los arabes en España, publicada hacepoco por Don José Antonio Conde : “Pasó (dice p.1cap.26) los montes deAlbortat (pirineos) el Amir Abdelmelic, y entró en tierra de Afranc (francia) elaño 118 (736), y peleó con muy buena suerte ; pero siendo muy adelantada laestacion de las lluvias, volvió á España, y en los pasos y asperezas de aquellosmontes padeció el ejercito muslim una derrota impensada y sangrienta.” La
12
época de este suceso, que fue el mismo año 736, que acota el códice de Ripoll, yla probabilidad de que se verificase en los montes que corresponden á loscondados de Rosellon, Cerdaña, Urgel y demas de Cataluña, hace mucho masverosimil la exitencia en ellos del principe Chintila, á cuya elección u orden desu reynado pudo dar lugar tan insigne victoria.La cronica general de España atribuye de este suceso á los franceses, y dce que severificó en Roncesvalles. Lo primero no lo sufre el texto del Pacense, historiadorcontemporaneo, que bien claramente indica que los vencedores fueron lospocos cristianos que se habian retirado de España. Lo segundo tampoco escreible ; por que á ser asi, Abdelmelic que trataba de asegurar sus espaldas, loprimero que hubiera hecho, es tomar á Pamplona: ciudad que segun la crónicade Alonso III. nunca vino á poder de los arabes, y los que la suponen tomadapor ellos, dicen que su conquistador fue Aucupa, sucesor de Abdelmelic. Cuantomas que los moros aun muchos años despues del de 733, no verificaron susentradas en Francia, sino por el Rosellon y siguiendo la carretera que desdeCordova conducia á Zaragoza y Barcelona. Con esto cuadra la expedicion deAbderramen contra el rebelde Munniz ó Munnúz ó Munuza, que con los morosde su faccion se encerró in Cirritensi oppido, que acaso podrá ser Ceret : ó comootros creen, en el llamado Julia Livia, que Conde juzga ser el Puigcerdá denuestros dias, y yo la que aun hoy se llama Llivia, y que un siglo despues deaquel suceso consta por escrituras que era ciudad muy principal y la capital delcondado de la Cerdaña.Me he dilatado en esto para hacer ver que la victoria alcanzada por loscristianos en 736, puede ser propia del reynado de Chintila en los Pirineos deCataluña.Es verosimil que lograsen despues los arabes lo que hasta entonces no habianpodido, que fue penetrar y dominar, aunque por poco tiempo, en aquellasasperezas. Digo por poco tiempo, porque consta de una parte que destruyeron laciudad é iglesia de Urgel ; mas tambien consta que esto fue mucho antes del año788, en el cual era ya obispo el famoso Felix, creido el patriarca de los heregesadoptivos, y que ordenado su clero é iglesia nunca mas volvió a padecer otrainvasion de aquellos enemigos. Esta libertad en que quedaron aquellos montes,parece que debia influir en que se perpetuase la linea de los sucesores deChintila, asi como se perpetuó la de los de Pelayo en Asturias, y la de los deIñigo Arista en Aragon. Mas para que asi no fuese, y para que se acabase enCataluña la descendencia de aquel principe godo, pudieron contribuir muchascausas.Los asturianos precisados á vencer ó morir, por tener el mar á sus espaldas, nopodian contar con el socorro de reyes y señores extraños, cuya ambicion nollegaba tampoco á querer dominar en pais tan apartado. Por otra parte el suelode aquella provincia, como el que entonces poseian los de Aragon, era por locomun ingrato y poco á proposito para dispertar la codicia agena. Pero loscristianos de Cataluña dejaron de confiar en sí mismos y en sus propias fuerzas,con la proporcion que les ofrecia el reyno de los Francos ; cuya ambicion yaentonces desmedida y estimulada con la fertilidad de este suelo, pudo mirarcon zelos el engrandecimiento de una sola familia, que siempre era mas dificilde destruir, que las de los muchos condes que crearon en su lugar.En resolucion, la divina procidencia dispuso por otro camino la libertad deaquella parte oriental de España. Los cristianos aydados de los francesesganaron en 801 á Barcelona. El territorio intermedio hasta los Pirineos fuedistribuido en condados, que á los 50 años poco mas fueron ya independientesde los reyes de Francia. Sin embargo estos siempre aspiraron al dominio de
13
toda Cataluña, aun de los que se ganó con la sangre de solos los catalanes desdeaquella capital hasta el Ebro : conquista que duró aun mas de tres siglos. Mases, que sus historiadores supieron embaucar al pueblo de aquella provinciahaciendoles creer que Carlo M. era su libertador, y obligandoles por este titulo áque le venerasen como santo con fiesta particular.** ¡Con cuanta mas razondebia ser venerado en las iglesias de Valencia y Mallorca el insigne Don JaymeI. de Aragon, no desmereciéndolo él mas por sus costumbres, que aquel primeremperador del occidente” Pero, ya se ve, aquel dio á los papas el señorio deRoma, y Don Jayme no quiso pagar á aquella corte el tributo que habia ofrecidosu padre.
* “Monitus praedictis Aldilmekik a principali iussu, quare nihil ei in terraFrancorum prosperum eveniret, ad pugnae victoriam statim é Corduba exiliens,cum omni manu publica subvertere mititur Pirenaica inhabitantium iuga ; etexpeditionem per loca dirigens angusta, nihil prosperum gessit. Convictus deDei potentia a quo christiani tandem perpauci, montium pinnacula retinentes,praestolabant misericordiam, et devia amplius hic inde cum manu validaappetens loca, multis suis bellatoribus perditis, sese recepit in plana repatiandoper devia.” (Isidori Pacen. Epis. Chronicon.) G G
** Carlo M. nunca introdujo sus tropas en Cataluña contra los moros. De lejoslos amenazó, é hizo tributario al debil gobernador de Gerona. Los cristianos queen aquella ciudad habia, animados con la proximidad de los franceses, que nopasaron de los Pirineos, se alzaron contra los moros y se rescataron á sí mismos.Esto fue en el año 785. Sin embargo, muertos aquellos que sabian lo que pasò, sehizo creer á sus nietos, que aquel rey los conquistó : y llegó el error hasta elpunto de colocar su estatua de el 2º. cuerpo del altar de los 4. santos en aquellacatedral, y de establecer en toda la diócesi una magnifica fiesta, con oficiopropio para todo el clero secular y regular, que se insertó en los breviarios. Elautor de todo esto fue el fanático obispo D. Arnaldo de Monrodó en 1345. Aunhoy se conserva la estatua en el altar, y aunque suprimida la fiesta en el sigloXVI, continua el predicarse el sermon, en uno de los dias de cuaresma, á la unade la tarde, porque á esa hora se predicaban alli antiguamente todos los de esesanto tiempo. El que esto escribe, lo oyó en el año 1807. El predicador era unreligioso observante llamado el P. Cúndaro ; el cual tomando por tema laspalabras in fide et lenitate ipsius sanctum fecit illum, hizo de su heroe unpanegirico ni mas ni menos que pudiera de un rey el mas virtuosos, el maspenitente, el mas justo y benéfico. No dirian esto los que él sacrificó tanbarbaramente, por medio del tribunal de la inquisicion de Westfalia.
14
Bibliografia
Anglés, Higini : 1935 : “La música a Catalunya fins al segle XIII”
Baluze, Sthepani : 1677 : "Capitularia regum Francorum, cum notis doctissimorumvirorum"
Beer, Rudolf : 1909 : "Los manuscrits del monastir de Santa Maria de Ripoll" :Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona : 36 p.137-170
Cingolani, Stefano Maria : 2008 : "Libre dels Reis" : Monuments d'Història de laCorona d'Aragó V.2 :
Dalmau, Rafael : 1967 : "Els Castells Catalans"
Gil Novales, Alberto. : 1991 : "Diccionario biográfico del trienio liberal (DBTL)"
Junyent, Eduardo : 1950 : "El necrologio del monasterio de San Juan de lasAbadesas" : Analecta sacra tarraconensia - Revista de CienciasHistórico-Eclesiásticas : 23.1 p.131-192
Migne, Jacques-Paul : 1879 : "Patrologiae cursus completus - seu Bibliothecauniversalis, integra, uniformi,s commoda, aeconomica, omnium S. PatrumDoctorum Scriptorumque ecclesiasticorum - sive latinorum, sive graecorum, qui abaevo apostolico ad etatem Innocentii (ann 1216) pro latinis et ad Concilii Florentinitempora (1439) pro graecis floruerunt..."
Parassols i Pi, Pau : 1874 : "Reseñas, aclaraciones y documentos notablespertenecientes a la Historia del Principado de Cataluña - Montgrony, Gombren,Mataplana" : Revista histórica latina : 1.4 p.6-10, 1.7 p.23-28
Roma i Casanovas, Francesc : 2000 : "La construcció medial de la muntanya aCatalunya (segles XV-XX). Una mirada al paisatge des de la geografia cultural"
Romey, Charles : 1839 : "Historia de España, desde el tiempo primitivo hasta elpresente"
Saavedra, Eduard : 1892 : "Estudio sobre la invasión de los árabes en España"
Salrach i Marès, Josep Maria : 1981 : "El Procés de formació nacional de Catalunya -segles VIII-IX"
Salrach i Marès, Josep Maria : 2009 : "Els hispani- emigrats hispanogots a Europa(segles VIII-X)" : Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics - filial del'Institut d'Estudis Catalans : 20 p. 31-50
Silva, Soledad de : 1986 : "La más antigua iconografía medieval de los reyesvisigodos" : Antigüedad y cristianismo : 3 p.537-558
Soldevila, Ferran : 1935 : “Història de Catalunya”
Valls i Prat, Marcel·lí : 1984 : "Cronologia històrica de la Llacuna"
Valls i Taberner, Ferran : 1932 : "Matisos de llegenda - III - Quintilià senyor fabulósde Montgrony" : Matisos d'història i de llegenda : p.65-68
Vilalta Camprubí, Joan i Parassols Pi, Pau : 1887 : "Historia del Santuari de NostraSenyora de Montgrony, en la parroquia de Gombreny"
Villanueva, Jaime : 1803 : "Viage literario á las iglesias de España"
Villanueva, Jaime? (anon.) : 1824 : "Apuntes para la història antigua de España" :Ocios de españoles emigrados - periódico mensual : 1.3 p.222-228
15
16
ÍndexQuintilià, Jaime Villanueva i Pau Parassols i Pi................................................................1
Sumari:..........................................................................................................................2
Viage Literario VIII p.47-49.........................................................................................2
Segle XX.......................................................................................................................4
L'evidència oblidada.....................................................................................................7
Apèndix A...................................................................................................................11
Bibliografia.................................................................................................................15
17