«All names, characters and related indicia contained in this book, copyright of Atlantyca Dreamfarm s.r.l., are exclusively licensed to Atlantyca S.p.A. in their original version. Their translated and/or adapted versions are property of Atlantyca S.p.A. All rights reserved.

© 2014 Atlantyca Dreamfarm s.r.l., Italy© 2017 for this book in Catalan: EdebéPasseig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client 902 44 44 41contacta@edebe.net

Editorial project by Atlantyca Dreamfarm s.r.l., Italy

Text by Lucia Vaccarino Illustrations by Paola Antista

Original edition published by De Agostini Editore S.p.A.Original title: Sacco matto a Blossom CreekN.B. Copyright Shutterstock for photos as indicated in the original Italian edition.International Rights © Atlantyca S.p.A., via Leopardi 8 — 20123 Milano – Italia — foreignrights@atlantyca.it— www.atlantyca.com

No part of this book may be stored, reproduced or transmitted in any form or by any means, electronic or mechanical, including photocopying, recording, or by any information storage and retrieval system, without written permission from the copyright holder. For information address Atlantyca S.p.A.».

© Traducció: Anna CarrerasDirectora de Publicacions Reina DuarteEditora de Literatura Infantil: Elena Valencia

Primera edició: setembre 2017

ISBN: 978-84-683-3481-3Dipòsit legal: B. 10774-2017Imprès a EspanyaPrinted in Spain

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

Lucia Vaccarino

Escac i mat a Blossom Creek

Il·lustracions de Paola Antista

Traducció d’Anna Carreras

5

Núvols gruixuts i foscos s’amuntegaven sobre Blossom Creek, un poblet minúscul al cor de Kent. Un vent fred i esmolat escombrava les fulles en l’extens jardí d’altres temps, immers en la verdor del prat. Però a l’habitació de la cantonada del primer pis de la gran mansió victoriana més aviat s’hauria dit que eren al tròpic, de tanta calor que hi feia. Un foc alegre crepitava a la llar de foc, convenient-ment protegit per dos finestrons de vidre gruixut, i paravents revestits de brocats pesants segellaven les dues grans fi-nestres amb triple càmera aïllant.

Pròleg

6

Un home, assegut en una butaca amb una manta sobre els genolls, sostenia un joier folrat de vellut entre les dues mans enguantades. No es podia creure que fos buit. Aquell objecte pertanyia a la seva família des de feia genera-cions. L’havia guardat amb fascinació, des que era petit, i recordava que l’havia regirat amb cura entre els dits les poques vegades que la seva mare li havia permès de to-car-lo.

—Quan siguis gran, serà teu —li havia dit—. Com tota la resta. Però ho hauràs de repartir amb el teu germà.

En aquell moment li havia semblat la promesa d’una vida feliç.

«Quan encara no ho sabia», va pensar l’home. «Quan encara corria pels camps, m’embrutava de terra les mans i escalava arbres.»

Va mirar al seu voltant i, per enèsima vegada, es va posar la màscara protectora i es va cargolar la bufanda al coll per protegir-se del fred i dels gèrmens.

—Quan encara res de tot això era necessari —va sospi-rar, aixecant-se el coll del batí.

Però no era el moment de queixar-se de la seva mala sort, era el moment d’entendre. El joier buit plantejava moltes preguntes, però ell potser sabia qui en podria tro-bar les respostes.

7

Tres cops suaus a la porta van anunciar l’arribada de les esperades notícies.

—Endavant —va dir l’home, sense aixecar-se de la bu-taca.

—Senyor, tenia raó, l’agència encara existeix —va dir un jove, mentre entrava pentinant-se els cabells pèl-rojos. Era un noi llest. Per això l’havia escollit a ell.

El jove va avançar, allargant-li un full amb la mà en-guantada. L’home va fer el gest d’agafar-lo, però va vacil-lar.

—L’he planxat personalment. Amb calor màxima. Els gèrmens s’han exterminat —va assegurar el jove amb un somriure.

—Bona feina, bona feina —va comentar l’home, i va mirar el full.

Era un prospecte de propaganda amb un fons de pi-quets. Al centre, una fotografia d’una noieta d’onze o potser dotze anys, amb els cabells rossos i pigues, assegu-da en un escriptori al costat d’una dona que, malgrat semblar terriblement jove, devia ser la seva mare.

L’home va tornar a somriure. Agència d’Investigació Wright. Si hi havia algú que el podia ajudar, sens dubte eren elles.

Demanar a la Roxisi pot encarregarpasta de miso

una situació estranya...

berenar a la botigadesprés de l’escola

10

1. Un fet inesperat

L’Emily es va deixar caure al sofà, esbufegant. A la mà hi tenia un cartronet de colors, que agafava amb les puntes dels dits, com si cremés. La faldilla prisada se li havia gi-rat amb el salt i juntament amb la camisa li havia format una mena d’embalum darrere l’esquena, que li impedia sentir-se còmoda, allà ajaguda. Però l’Emily tenia coses més urgents a fer que arreglar-se el maleït uniforme. Havia de descobrir com sortir d’aquell embolic.

—Per què esbufegues així? —va dir alegrement la seva mare, la Linda, tot traient el cap des de la cuina amb un cullerot a la mà—. Si és pel dinar, estimada devoradora de patates fregides i pizza, que sàpigues que avui no et do-naré verdura.

11

—Res de verdura? —li va preguntar l’Emily posant-se bocaterrosa i recolzant la barbeta al braç del sofà per mi-rar-la millor.

La Linda era una fanàtica dels vegetals, li hauria posat bròquil i pastanaga fins i tot a l’esmorzar amb l’excusa de les vitamines, les sals minerals i tota la resta.

—Res de verdura —va assentir la Linda, contenta—. He fet una sopa d’algues kombu i bolets xiitake.

L’Emily va mirar enlaire.—Mama! Bolets i algues? Ecs... És un dinar, no un tema

de biologia! I a més, per què hem de menjar coses que es diuen com els personatges dels dibuixos animats japone-sos? M’hi jugo el que vulguis que faran lluites dins dels nostres estómacs.

Per subratllar el concepte, l’Emily va deixar un mo-ment el catronet i es va posar a imitar un monstre a l’estil Godzilla.

La Linda va riure.—Fixa’t que les algues són riques en fibra, sals minerals

i vitamines! I els bolets xiitake estimulen el sistema im-munitari, ara que fa fred i la grip campa per aquí.

A l’Emily se li va encendre la bombeta.—Exacte, la grip! Podria agafar una bona grip...—Què? —va fer la Linda, perplexa.

12

Capítol 1

—Res, mama, pensava en veu alta.—Espera, què hi tens, aquí? —va preguntar-li la Linda

observant el cartronet.L’Emily se’l va amagar rere l’esquena.—Mama! La privacitat!—Ah, no cal que m’ho deixis veure. Sé perfectament

què és.—De debò? —va fer l’Emily tot alçant una cella.—Hum, deixa’m pensar. Cartronet quadrat, format car-

tolina. Fons de colors, estampat i no fet a mà, amb una decoració alegre. Si no m’equivoco hi ha alguna cosa es-crita en gran, amb algunes ratlles de text més petit i fosc a sota. És una invitació.

—Com t’ho has fet per saber-ho? —li va preguntar l’Emily esbatanant els ulls.

—Bé, soc una detectiva o no? —va riure la Linda.L’Emily també va riure. Des que havien heretat l’Agèn-

cia d’Investigació Wright del seu extravagant oncle Or-ville, ella i la seva mare s’havien convertit en autèntiques expertes en investigacions i casos misteriosos.

—Sí, és per a la festa d’aniversari de la Connie —va respondre-li l’Emily torçant la boca.

—Però hi ha una cosa que ni tan sols el meu talent com a detectiva sap explicar-me —va afegir la Linda recol-

13

Un fet inesperat

zant-se al marc de la porta de la sala d’estar i creuant els braços—. Per què no hi vols anar? No et cau bé la noia que fa anys?

—No, no, la Connie és simpatiquíssima...—I doncs?—El cas és que hi ha un cosí seu més gran que canta i

fa de discjòquei, i li ha promès que posaria música a la festa. Aquí al poble és bastant conegut, pensa que fins i tot ha intentat participar al Music Talents.

—Bé, no era dolent aquest xou. I a més, a tu t’agrada la música, realment; potser allò era un gènere una mica co-mercial, però per a una festa...

—Mama, el problema no és la música! És que en una festa amb música cal ballar.

—Però si a tu t’agrada ballar! —va rebatre la Linda, en-cara més perplexa.

—No, a mi m’agrada saltironejar amb tu a casa i posar el volum al màxim, no pas ballar... —l’Emily es va posar vermella– les cançons lentes. I hi haurà tota la meva classe!

—Aaaah —va fer la Linda assentint—. És per què hi hau-rà en Riley?

L’Emily es va posar encara més vermella.—Mama! Sabia que no t’hauria d’haver dit res!

14

Capítol 1

En un impuls de sinceritat, l’Emily havia confiat a la seva mare que estava enamorada, però ja se n’estava pe-nedint. Certes coses havien de ser personals, fins i tot en una relació mare-filla tan estreta com la seva.

—D’acord, d’acord, evitem parlar de Riley —va fer la Linda, aixecant el cullerot com per fer un jurament so-lemne—. Però deixa’m dir una cosa. Si no vols anar a la festa, no hi vagis. És una decisió lliure, no has de sen-tir-t’hi obligada perquè hi vagin tots. Però si en realitat hi volguessis anar però tens por de no sentir-t’hi còmoda, potser és millor provar-ho. Com a molt t’avorriràs. Ningú s’ha mort per una festa avorrida.

—Segur…?—I a més, no has de ballar per força, a les festes s’hi xer-

ra, s’hi riu, s’hi mengen marranades i s’hi beuen litres de begudes amb gas ultratòxiques... Bé, potser és millor que no exageris amb aquestes begudes. Potser podries provar de ballar, com a mínim una micona. Però no les lentes. No, les lentes no, que encara no estic a punt per a aquestes co-ses, potser em distrec una estona i et tornes una adolescent amb pretendents i cites romàntiques...

—Mama! Què fas? —va protestar l’Emily.La Linda es va posar en guàrdia de cop.

15

Un fet inesperat

—Oh, no! —va exclamar, precipitant-se fora de l’habi-tació.

—Què passa, què passa, no hauries d’estar contenta? Acabes de dir que...

—La sopa kombu xiitake! S’està cremant! —es va sentir xisclar la Linda des de la cuina.

L’Emily va fer un gran somriure i va treure el mòbil de la butxaca.

—Oh, quina llàstima... Demano una pizza?

—Ho he sentit bé? Hi ha una festa el proper dissabte? —va preguntar la Roxi, la propietària de la botiga, mentre dei-xava el contingut d’una safata llarga sobre la taula.

A la botiga de Blossom Creek s’hi podia comprar de tot, des de detergent fins a revistes, però sobretot s’hi podien fer berenars boníssims a base de dolços fets a casa. L’Emily i els seus amics Jamie, Riley i Scott es trobaven sovint allà, sobretot des que havia començat a fer massa fred per pul·lular pels bancs de la placeta del poble.

La Roxi, a banda de preparar dolços boníssims, també era una gran amiga de l’Emily i la Linda i havia ajudat moltes vegades l’Agència d’Investigació Wright en les se-ves investigacions. La mateixa botiga s’havia convertit en

16

Capítol 1

el quarter general no oficial dels diversos ajudants de l’agència, però des de Halloween no hi havia hagut cap més cas per investigar i les enraonies a la botiga havien començat a enfocar d’altres arguments.

—Sí! Una superfesta! —va confirmar l’Scott amb una rialla gegantina de la qual despuntava un vistós aparell dental, sostenint un bunyol cobert de sucre de llustre i caramels de colors.

—Que bonic... —va fer la Roxi amb nostàlgia—. Recordo molt bé les festes de quan tenia la vostra edat, abaixàvem les persianes per fer ambient i triàvem algunes cançons lentes que et posaven la pell de gallina... Na nana nana-nanaa...

L’Emily se la va mirar malament.—Divertiu-vos, doncs —va dir la Roxi amb un gran

somriure, ignorant els turments de la jove investigadora i tornant rere la barra cantussejant.

L’Emily es va gronxar a la cadira, fent girar els ulls i potinejant una magdalena de vainilla entre els dits.

—Per què esteu tots tan entusiasmats amb la idea d’aquesta festa? Només és un aniversari.

—És ell que no parla de res més —va esbufegar en Riley, assenyalant l’Scott.

17

Un fet inesperat

L’Emily va mirar de no pensar més en el significat d’aquella reacció brusca. Havia esbufegat perquè estava enfadat amb l’Scott? O pel que havia dit ella? Des que en Riley havia començat a agradar-li, l’Emily havia perdut la capacitat d’entendre’l. I cal dir que ella era molt bona en-tenent les persones, per això era una detectiva brillant. En Riley sempre havia estat una mica misteriós, amb aquella mirada blava i glaçada amagada rere les ulleres de mun-tura fosca.

Ells dos no havien començat exactament amb bon peu; al contrari, la primera vegada que es van veure, l’Emily l’havia trobat molt antipàtic, tant com l’Scott. Però eren amics d’en Jamie i després d’algunes petites incompren-sions havia decidit donar-los una oportunitat a tots dos. Llàstima que en Riley s’havia esforçat a complicar les co-ses en enamorar-se d’ella i després havia canviat d’idea, així que en Jamie li va explicar tot pensant-se que era Cupido. Potser. Perquè l’Emily ni tan sols d’això n’estava gaire segura. La veritat era que, de tant en tant, quan pen-sava que no el veien, en Riley la mirava d’una manera estranya, com si volgués dir alguna cosa però la frase se li quedés encallada a la gola. I durant l’excursió al museu d’història natural, en veure’s reflectida en un diorama,

18

Capítol 1

l’Emily es va adonar aterrida que tenia exactament la ma-teixa mirada que ell.

—No és un simple aniversari —va rondinar l’Scott amb la boca plena de magdalena—. És la nostra primera festa de Secundària!

—I què? —va preguntar en Jamie amb una rialleta.—Bé, ja sabeu què passa a les festes de Secundària, oi?

—va dir l’Scott posant els llavis en forma d’u com per fer esclatar un petó de sucre de llustre i puntejat de granets de caramel.

En Jamie va riure.—Frena! Només hi haurà les nostres companyes de

classe...L’Emily el va mirar de reüll. Ella també era una compa-

nya de classe, per si se n’havia oblidat, i no li agradava gens aquell to de superioritat.

—En realitat, també vindran convidades les del grup B, perquè la Connie juga a voleibol amb algunes d’elles. Hi ha aquella baixeta amb pentinat egipci que no està gens malament...

—Ahà —va fer en Riley, assentint.L’Emily es va sobresaltar, però va intentar no canviar

d’expressió. El cor li bategava lentament per la decepció.

19

Un fet inesperat

—Ei, que jo la vaig veure primer —es va encendre ràpi-dament l’Scott.

—No, si ho deia per tu. És l’única a la qual no li arribes a l’espatlla —va dir en Riley fent broma, que encara que no fos un llargarut com en Jamie era un dels més alts de la classe, al contrari que l’Scott, que semblava que només creixia d’amplada.

L’Emily es va tornar a sobresaltar i va intentar no riure massa.

—Però si la veiem cada dia..., per què a la festa hauríem de tenir més possibilitats? —va preguntar en Jamie, per-plex.

—I ho dius tu, precisament?! —va exclamar l’Scott, fent caure alguns trossets de sucre de llustre—. El primer de la Llista!

En Jamie es va posar visiblement vermell.—Quina llista? —va preguntar l’Emily.—La Llista! —li va respondre l’Scott.—Nois, ja sabeu que vaig arribar a Blossom Creek l’es-

tiu passat, no conec tots els costums del poble.L’Scott gairebé va tombar la cola sobre la magdalena.—Però quins costums del poble, si la Llista és universal!

Tothom la fa, tard o d’hora, en totes les escoles del món.

20

Capítol 1

L’Emily primer el va mirar a ell, després a en Jamie i després a en Riley, perplexa.

—La llista dels més guapos de la classe —va explicar en Riley, sec.

—Ah, aquella llista! —va fer l’Emily.La Connie li havia passat el paperet per votar, el dia

abans.—I tu a qui vas votar? —li va preguntar l’Scott, angeli-

cal, totalment aliè al que havia passat, o no passat, entre ella i en Riley darrerament.

En Jamie, que en canvi n’estava perfectament al cor-rent, gairebé es va ennuegar amb la taronjada i va inten-tar no riure.

—Jo a ningú. Trobo que aquestes coses són molt estú-pides —va dir l’Emily. I, en efecte, havia tornat el paper en blanc, tot i que sabia perfectament quin nom hauria vol-gut escriure-hi.

—Bé, n’he aconseguit una còpia! —va fer l’Scott amb aire de conspirador, i va agafar el mòbil i els va ense-nyar una foto d’un paper quadriculat amb una llista de noms.

A dalt de tot hi havia escrit Jamie Mulberry.L’Emily va llegir la llista. Riley Cooper només era el

penúltim de set. Durant un instant va pensar que era in-

21

Un fet inesperat

just, i després, amb una fiblada de gelosia, es va pregun-tar qui devien ser les seves admiradores.

—Veieu? Jo també hi soc! —va dir l’Scott ben content.L’Emily va donar un segon cop d’ull a la llista i es va

adonar que el nom de l’Scott també hi era. Al darrer lloc. Afegit amb un bolígraf de color diferent, amb una cal-ligrafia ben poc femenina.

Tots se’l van mirar malament.—Bé, què passa? L’important és ser-hi. Potser la Cas-

quet Fosc la veu i pensa que soc exactament el seu ti-pus...

—Però si ni tan sols saps com es diu! —va esbufegar l’Emily, enfadada—. A més, no entenc com podeu estar contents per una cosa tan superficial. Hauríeu de rebel-lar-vos contra aquestes convencions errònies, no podeu pensar que l’aspecte exterior ho és tot...

En Jamie es va assenyalar a ell mateix com dient: «Jo? Tu creus?!».

—Només ho diu perquè no és a la llista de les noies —va respondre l’Scott.

—La llista de les noies? —va preguntar l’Emily.L’Scott va ensenyar, en una altra foto, un paper molt

guixat i arrugat. Hi havia sis noms, i cap d’ells era «Emily Wright».

22

Capítol 1

Ella va esbufegar, mirant de pensar que realment no era important. Eren altres les qualitats que calia destacar en una persona. Que aquells ximples dels seus companys de classe continuessin pensant que no era bonica. Ells tampoc ho eren tant. Com a mínim, no tots. Però ni tan sols en Riley l’havia votat, o sigui que volia dir que en realitat ja no li agradava. O potser ell, com ella, també havia tingut por de ser descobert si hagués escrit el seu nom al paper. Però potser una de les noies que havia votat en Riley era a la llista de les noies, i si ell ho hagués vist...

—No t’empipis, és una cosa que es fa per fer —va dir en Jamie.

—No m’he empipat —va respondre l’Emily, evitant amb molta cura mirar en Riley, amb un to àcid com una lli-mona.

—Ja, no t’has empipat. En el fons, si dius que no t’im-porta, no és que siguis exactament com les altres, tu no sembles una noia —li va dir l’Scott assenyalant la dessua-dora tres talles grans de l’Emily, combinada amb texans i vambes, en el que potser hauria volgut ser una mena de compliment.

L’Emily va buscar alguna cosa adequada per dir, però en aquell moment un missatge va sonar al seu mòbil. Era

23

Un fet inesperat

la seva mare. Deia: Hi ha un nou cas per a l’Agència d’In-vestigació Wright.