INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLICPROJECT™: EL SISTEMA

Technologies To The PeopleEspai ZER01, Olot, 2003/2004

Daniel G. Andújar

IND

IVID

UA

L C

ITIZ

EN R

EPU

BLIC

PRO

JEC

T™: E

L SI

STEM

A T

echn

olog

ies

To T

he P

eopl

e E

spai

ZER

01, O

lot,

2003

/200

4 D

anie

l G. A

ndúj

ar

x-devianby knoppixThe evolution of the species

GNU/LinuxFree Softwareknoppix 3.3

The NewTechnologies To The PeopleSystem

1 Cicle Dimensions variables (1)

Cicle Dimensions variables (1)Daniel G. AndújarIndividual Citizen Republic Project™: El Sistema

Exposició:Espai ZER01, del 13 de desembre de 2003 al 15 de febrer de 2004

Producció:Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot

Coordinació i comissariat:Valentín Roma i David Santaeulària

Muntatge:Maria Domene, Anna Escarpanter, Jordi Nebot, Job Ramos i Xevi Roura

Servei d’atenció al públic:Cristina López

Catàleg:Coordinació i edició:Daniel G. Andújar, Valentín Roma i David Santaeulària

Disseny:Nieves Berenguer Ros

Textos:Àlvaro de los Àngeles, Domingo Mestre i Valentín Roma

Traducció textos:Pere Ferrés i Kit Cree

Impressió:Gráficas Vernetta

Dipòsit legal: (...)ISBN: 84-931615-7-8

Espai ZER01, carrer de l’Hospici, 8. 17800 OlotTel.: 972 279 130Fax.: 972 273 070e-mail: zerou@olot.org

Organitza:

Patrocina:

Col·labora:

Olot WirelessTechnologies To The People

INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLICPROJECT™: EL SISTEMA

Technologies To The PeopleEspai ZER01, Olot, 2003/2004

Daniel G. Andújar

4 (1) Presentació. Valentín Roma / David Santaeulària

7 (1) Neofeudalisme i tornada de la Inquisició. Domingo Mestre

17 (1) Crítica de la simulació de les llibertats. Álvaro de los Ángeles

77 (1) x-evian by knoppix81 (1) Instal·lació84 (1) Manual gràfic de la instal·lació90 (1) Llicència pública general de GNU

28 (1) Presentación. Valentín Roma / David Santaeulària

31 (1) Neofeudalismo y retorno de la Inquisición. Domingo Mestre

41 (1) Crítica de la simulación de las libertades. Álvaro de los Ángeles

78 (1) x-devian by knoppix82 (1) Instalación84 (1) Manual gráfico de la instalación92 (1) Licencia pública general de GNU

52 (1) Presentation. Valentín Roma / David Santaeulària

55 (1) Neofeudalism and Return of the Inquisition. Domingo Mestre

65 (1) Criticism on the Simulation of Freedom. Álvaro de los Ángeles

79 (1) x-evian by knoppix83 (1) Installation84 (1) Graphical installation manual94 (1) GNU General Public License

Eng

lish

Cat

alá

Cas

tella

no

El cicle Dimensions Variables és un projecte que pretén explorar la paradoxal

inclinació que afecta a certes pràctiques artístiques contemporànies, les quals

semblen debatre's entre dos territoris d'interpel·lació en aparença antagònics:

d'una banda, l'impuls d’acotar l'espai social per tal d’analitzar les seves estratègies,

posicionar-se respecte de les seves dinàmiques i actuar de manera confrontada

dins ell; per altra banda, la variabilitat inevitable a la qual queda exposat aquest

mateix objectiu, el sentit, necessàriament restringit i parcial, implícit en qualsevol

tipus d'acotament.

En aquest context, les propostes Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

i Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? concebudes per Daniel García

Andújar i Pedro G. Romero, respectivament, constitueixen dues aproximacions

independents i específiques a la paradoxa que subratlla el títol del cicle, dos

plantejaments diferents però que, no obstant això, es caracteritzen per construir

particulars espais de resistència crítica, zones difícilment domesticables, marcades

per una orientació irònica i per la voluntat de restituir noves dimensions,

dimensions variables, a la configuració de l'entorn social.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

Després de la creació d'una sèrie de llocs web concebuts com a plataformes

de debat ciutadà sobre polítiques culturals especifiques i esdeveniments

artístics diversos –e-manifesta.org, e-toulouse.org, e-arc.org, e-valència.org

i e-barcelona.org–, Daniel García Andújar reprèn amb el projecte plantejat per

a la sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa l'ampliació del “catàleg

de productes” de Technologies To The People’s, empresa dedicada al

desenvolupament de propostes que facilitin l'accés a la tecnologia i que ha

patrocinat diferents treballs de l'artista.

Anteriorment, i també sota el patrocini d'aquesta mateixa corporació, s’havien

creat The Body Research Machine (1997), una màquina que permetia escanejar

les estructures genètiques del cos humà i processar-les en forma de bases

de dades, i Street Access Machine (1999), artefacte utilitzable les 24 hores del

dia que possibilitava la donació electrònica de diners a persones o grups

amb dificultats econòmiques –captaires, alcohòlics, immigrants, etc.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema es planteja novament com una

reflexió crítica sobre la sobirania de les grans corporacions tecnològiques i els

seus valors simbòlics de persuasió i representació. Per a això es relacionen

metafòricament dos imaginaris antagònics: un d’arquetípic, estàtic i corporatiu,

amb eslògans que fan publicitat de les bondats dels avenços de la tecnologia;

un altre de descodificat, que constitueix el revers paròdic de la imatge anterior

4 (1)

i que és, així mateix, un lloc on s’hi comparteixen informacions i processos

de treball.

En la zona d'entrada a l'exposició, dins l'entorn corporatiu de Technologies To

The People’s, es presenta el llançament del producte x-devian, un sistema

operatiu fàcilment instal·lable en qualsevol ordinador, que no interfereix en el

programari preexistent i que permet a l'usuari treballar amb el programa gratuït

Linux, el qual està alliberat de tot tipus de protocol empresarial però que, no

obstant això, ofereix idèntiques prestacions que altres programes de pagament

existents en el mercat.

Ocult darrere d'aquest primer àmbit mitjançant una barricada de mobiliari usat,

però en un lloc central de la instal·lació, apareix un espai-taller equipat amb

nombrós material documental que informa sobre qüestions tècniques referents

a l'ús alternatiu de la tecnologia, així com una xarxa d'ordinadors reciclats en

els quals s’hi va tornar a instal·lar prèviament el programa Linux. En aquest

espai hi tindran lloc tallers formatius d'aprenentatge informàtic no comercial,

presentacions d'entitats i comunitats tecnològiques de la zona, com Olot Wireless,

i conferències dedicades a la reflexió sobre la seguretat i la identitat a Internet.

A part de totes aquestes activitats, aquest lloc funciona com un medialab o club

obert a la participació dels que desitgin utilitzar-lo tant per a finalitats públiques

–sessions de treball, reunions associatives, etc. –com per a un ús estrictament

personal– navegació per Internet, enviaments de correus electrònics, etc.

Finalment, a la sala dedicada a conferències, el visitant pot accedir a una

antologia temàtica de presentacions privades realitzades en PowerPoint i

rescatades de la xarxa i emetre-les mitjançant un vídeo-projector, com si fos un

conferenciant genèric, davant una hipotètica audiència.

Valentín Roma

David Santaeulària

Cat

alá

5 (1)

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

Domingo Mestre

L'inconvenient de l'esquerra americana és que va trair per a salvar les seves

piscines. I no hi va haver unes dretes americanes en la meva generació. No existien

intel·lectualment. Només hi havia esquerres i aquestes es van trair. Perquè les

esquerres no van ser destruïdes per Mac Carthy; van ser elles mateixes les que

es van demolir donant pas a una nova generació de nihilistes. Orson Welles

I

La ‘noblesa’ empresarial

Corren mals temps, però no només per a la lírica, com deia la vella cançó, sinó

també per a la resta de la producció subjectiva i de les llibertats individuals. El

desenvolupament de la societat de la informació està propiciant una profunda

transformació social que afecta ja a la pràctica totalitat dels àmbits de les nostres

vides. La nova societat global, coneguda també com “l’imperi del capital”1, està

basada no tant en la producció de béns com en el consum, sobretot de la

informació2, i en l'especulació. En aquest ‘nou món’, en permanent evolució,

resulta fàcil detectar la tornada d'algunes característiques neofeudals3 que s'estan

combinant, més o menys turbulentament, amb el no realitzat somni il·lustrat de

l'emancipació social i amb el dogma neoliberal de la recerca del benefici per

sobre de tot. Malgrat la pervivència dels vells Estats-Nació i del seu monopoli de

la violència legal –que no del veritable poder d'exercir-la–, la veritat és que, per

les seves peculiars característiques, aquesta reorganització imperial només pot

ser administrada eficaçment comptant amb la col·laboració dels que Echeverría

denomina els nous “Senyors de l'aire”4; un reduït grup d'empreses privades i

corporacions semipúbliques que són les propietàries i administradores de l'espai

virtual encarregat de canalitzar els fluxos d'informació. Al costat dels vells Senyors

de la guerra (els fabricants d'armes) i els de l'especulació5 (els propietaris de

bancs i financeres) conformen entre tots ells una nova aristocràcia del diners

que és la que està tornant a dissenyar en la pràctica, sempre d'acord amb les

seves necessitats estratègiques, l'univers que habitem. Naturalment, aquesta

decisiva funció pre-legislativa –i fins i tot pre-executiva– que exerceixen els grans

lobbyes econòmics s’ha de seguir mantenint en l'ombra, com sempre, ja que no

seria del cas seguir parlant-li al poble de llibertat i de democràcia si se sabés que

7 (1)

qui imposa les directrius bàsiques és aquest reduït grup de ‘cavallers’ del diners.

Una dada important a tenir en compte és que, en el context actual, la resolució

dels conflictes antagonistes es desenvolupa, principalment, en l'àmbit simbòlic

de l'espai mediàtic. D'aquí prové la importància que ha adquirit el seu control,

ja que d'ell dependrà, finalment, no només el resultat de les pròximes convocatòries

electorals sinó també la cotització en borsa dels valors relatius de la nova noblesa.

I d'aquí emana també el creixent interès de les empreses per maquillar la seva

imatge pública mitjançant el mecenatge i el patrocini de tot tipus d'activitats

filantròpiques i culturals. Referent a això, Rodríguez Casanueva, empresari

i president de Philantropos, afirmava fa uns dies que L'any 2003 és el de la

Responsabilitat Social de l'Empresa (RSE) en el nostre país (...) el mecenatge

empresarial és en essència un joc en el qual totes les parts implicades poden

i han d’obtenir beneficis nets6. Una desigual partida, clar, en la qual el suposat

profit social dels necessitats no té perquè estar vinculat a les seves necessitats

reals, però sí subordinat als interessos de qui els promouen.

Les germanies de la precarització

La lúcida intuïció per part dels diferents grups resistents que la situació construïda

exigeix respostes locals per als problemes globals i que el punt feble del sistema

es trobava, principalment, en el sabotatge simbòlic de les grans cerimònies sacres

de la globalització del capital (reunions de l'OMC, FMI, BM, OCDE...) ha aconseguit

inesperades victòries mediàtiques en la inacabable lluita entre els que manen

i la multitud dels que obeeixen. Un èxit inqüestionable que ha omplert el món

de noves esperances. No obstant això, també ha creat una forta dependència

espacial i temporal respecte a aquests fastos, la qual està restant autonomia al

moviment i facilitant la seva neutralització pel fet de fer dependre les seves

accions de les convocatòries dels Senyors. Igualment exigeix una espectacularització

de les formes que no sempre ha estat bé planificada o adequadament

contrarestada amb l'aportació de continguts específics i de maneres diferents

de fer les coses; una cosa que ha marcat, en cert sentit, les actuals limitacions de

la fórmula.

No obstant, la part positiva de tota aquesta aventura és la demostració pràctica

que altres formes de heterorganització són veritablement possibles. De fet, ja

no són els partits que es diuen d'esquerres o els sindicats els que marquen les

directrius que s’han de seguir en els conflictes socials, sinó directament els

diferents col·lectius agredits, els sense pa i els sense terra, els sense sostre i

els sense treball, els sense papers i els sense cultura, és a dir els precaris en algun

sentit els que prenen la iniciativa contínuament i gestionen les seves pròpies

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

8 (1)

xarxes de suports i de defensa (des)organitzada, gràcies, en molts casos, a les

capacitats que ara ofereixen algunes noves tecnologies.

Sens dubte, en el futur pròxim serà el respecte de la pluralitat i de les diferències

el que marcarà les línies directrius que vertebraran una veritable “societat civil

de baix”7. L'única forma d'aconseguir frenar d'alguna manera les desbocades

ambicions dels que sempre estan ‘a dalt’. Per això crec que el desafiament

col·lectiu passaria per recuperar la iniciativa i alliberar-la de la servitud respecte

als grans fastos globals per així ampliar el seu camp d'actuació fins als mitjans

i fins i tot els petits esdeveniments (especialment els culturals), que són els que

estan legitimant ara, com antany va fer el clero dispers amb les decisions feudals,

les polítiques que més directament ens afecten. Igualment, sembla desitjable

intentar construir, entre tots els grups socials damnificats per l'actual sistema,

alguna espècie de macrofórmula de resistència antisistèmica. Una empresa

col·lectiva a la qual tècnics i professionals de la comunicació (enginyers, informàtics,

periodistes, teòrics, artistes, etc.) poden aportar-hi molt i de la qual només sabem

amb seguretat que, necessàriament, haurà de sustentar-se sobre una estructura

diferent a la de l'actual societat civil construïda per la burgesia; la qual, cal no

oblidar-ho, és la que sosté l'actual senyoriu indiscutible del capital.

El clero cultural

En aquest nou ordre imperial, l'únic déu indiscutible és el Diner, tan respectat

i adorat pels Senyors com pels seus serfs. La seva religió oficial ja no és l'economia,

com es podria imaginar, sinó la cultura, que és la que atorga als dictats de la

primera la categoria d'indiscutibles. Intel·lectuals i artistes formen part rellevant

del nou clero evangelitzador –i en molts casos mendicant– amb la particularitat,

a més, que l'heterodòxia, que als lliurepensadors els és consubstancial, forma

ara part de l'ortodòxia eclesiàstica. Una cruel paradoxa que, amb freqüència,

converteix el dissentiment artístic en submissió –i a la representació acrítica dels

conflictes en veritable soma adormidor de la feligresia.

Igual que a l'Edat mitjana, la connivència actual entre la ‘noblesa’ i el ‘clero’ és

gairebé absoluta, i les divergències es limiten a qüestions de forma i, sobretot,

de quantitats. En aquestes condicions no resulta estrany que l'art s'estigui morint

d'èxit, atabalat per les necessitats del màrqueting cultural institucional i del

mecenatge empresarial, i que la cultura sigui objecte de desig fins i tot per als

més grossers i incults cavallers. Atès que aquesta utilització de l'art com a

propaganda –o, en el millor dels casos, com a lenitiu– aporta ben poc a la causa

comuna, la supervivència del vell esperit emancipador que acompanyava el

projecte utòpic de l'art modern es mostra com una contradicció, absolutament

Domingo Mestre

9 (1)

necessària, que es refugia avui, amb prou feines, en comptades heterotopies

en marxa, gairebé sempre virtuals, que encara mantenen certa autonomia

de gestió.

En qualsevol cas, resulta reconfortant saber de l'existència d'artístiques ficcions

corporatives com Technologies To The People (TTTP), una firma8 capdavantera

en el camp del mecenatge privat, que ha fet agnòstica professió de fe de la

revelació de les contradiccions ocultes en el sistema. La seva original gamma de

productes simbòlics, sempre irònicament destinats a l'ús del ‘poble’, i les seves

campanyes d'alfabetització digital de les masses constitueixen petits contrapunts

necessaris enfront de les múltiples mesures populistes que contínuament intenten

sotmetre’l sota el jou de la promesa de la seva salvació. Al costat d'aquestes,

el patrocini i el manteniment d'eines de participació informativa i comunicacional

en xarxa, com el web e-valència.org, marquen la diferència qualitativa enfront

d'altres empreses o projectes similars que, igualment des de l'àmbit artístic

–però sense aconseguir escapar d'ell–, estan intentant llançar algun tipus de

llum sobre les boires del nou sistema.

Aquest últim projecte resulta especialment interessant per diversos motius. A

l'origen, formava part de l'exposició The Power of Security9 i va néixer com un

portal web allotjat en el servidor del Museu de la Universitat d'Alacant (MUA).

La pàgina, desenvolupada com tots els projectes de TTTP a partir del programari

lliure, conté una revista de premsa que s'actualitza diàriament i un arxiu de

notícies culturals d'àmbit valencià. Tota la informació continguda és de lliure

accés i es caracteritza per la facilitat que ofereix per a la participació dels usuaris.

Alguna cosa que ha permès que els més de 2500 usuaris ‘sense nom’ que la

visitaven diàriament expressar les seves argumentades opinions, públicament

i sense mediacions, durant els dos últims anys10.

La intel·ligent utilització de les possibilitats de l'anonimat ha permès, malgrat

les polèmiques suscitades11, explorar àmbits de col·laboració desconeguts entre

els que posseeixen la informació privilegiada i el desig de fer-la pública (però

no poden identificar-se pel risc de perdre la seva ocupació), i els que posseeixen

la intel·ligència per a interpretar-la adequadament, sense ostentar un nom

públic que els obri les portes cap a la visibilitat mediàtica. El continu transvasament

d'informació en ambdós sentits ha provocat un permanent feed back que s'ha

traduït en un augment exponencial de la qualitat de la informació, fenomen

que ha permès albirar l'enorme potencial ocult d’allò que alguns denominen,

provocadorament, “intel·lectualitat de masses”12.

El particular encís d'aquest projecte prové de l'excepcional recepció que va

obtenir per part d'un ferment social extremadament necessitat d'aquest tipus

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

10 (1)

d'eines i a qui li ha importat sempre molt poc el seu possible caràcter artístic.

Les seves més de 750.000 visites, durant els dos últims anys, han generat veritable

‘art públic’ sense proposar-s’ho i, al mateix temps, han col·laborat activament

per a desemmascarar els entramats ocults darrere les polítiques culturals de la

Comunitat Valenciana. Utilitzant aquesta eina es va organitzar la resistència

ciutadana contra el tancament del Centre del Carme de l’IVAM, contra la

II Trobada Mundial de les Arts i contra la II Biennal de València. Des d'allà s'han

denunciat contínuament tant les mancances de l'educació pública com la

incoherència d'una política cultural bolcada en la creació d'infrastructures sense

contingut, facilitant línies d'investigació que posteriorment han estat

desenvolupades pels mitjans de comunicació tradicionals. De les sinergies suscitades

en el fòrum en va sorgir el col·lectiu crític ex Amics de l’IVAM, que ha aconseguit

reunir tot un calidoscopi de postures divergents enfront del fenomen artístic,

el qual ha sabut convergir unitàriament, en moments puntuals, per a donar més

força a les seves reivindicacions13. I d'aquest embrió de voluntats en va néixer

l'associació Ciutadans per una Cultura Democràtica i Participativa14, la qual, al

seu torn, es troba integrada en una plataforma d'associacions cíviques i ciutadanes

(1+1+1) des de la qual s'estan explorant noves fórmules de participació ciutadana

en els assumptes públics. Tot un rizoma de flexible teixit social que, amb una

organització mínima i pel que sembla suportable, està modificant-se contínuament

al ritme dels esdeveniments i dels fluxos del desig col·lectiu.

II

La croada contra la (in)seguretat

La tràgica matança de l’11 de setembre, transformada en la més impressionant

fita mediàtica de la història per la seva capacitat de commocionar simultàniament

i en temps real a la pràctica totalitat del planeta, ha decantat la balança imperial,

almenys de moment, cap al vessant més radicalment reaccionàri del teorema

conservador. Des d'aleshores, una èpica de la seguretat s'ha ensenyorit dels

discursos que emanen des del nucli dur de l'imperi i, a l'abric de la guerra

preventiva i permanent contra el terrorisme, l'espionatge i la censura han deixat

de practicar-se en la semifoscor per a convertir-se en ‘populars’ mesures d'higiene

preventiva. Noves prohibicions i restriccions de drets adquirits que se'ns venen

com a imprescindibles, però la utilitat real de les quals és més que qüestionable

ja que la seva principal virtut radica molt més en la sensació d'inseguretat i

manca de protecció que generen que en la seva veritable eficàcia. És amb aquestes

mesures que s'està generant una paranoia repressiva que converteix tota

Domingo Mestre

11 (1)

dissidència en perillós antagonisme. Una deliberada tergiversació dels principis

del diàleg social mitjançant la qual molts dels instruments que abans havien

servit per a protegir les llibertats civils s'estan tornant, ara, en perilloses armes

al servei dels que exerceixen el domini polític.

I està succeint així, no només amb els fetitxes d'última generació com Internet,

el mistificat potencial democratitzador del coneixement del qual està sent

reconvertit precipitadament en eficaç eina d'espionatge (la vella xarxa Echelon

i el nou programa Carnivore)15 i de control (la controvertida llei LSSICE)16, sinó

també amb altres estaments clàssics com les biblioteques públiques nord-

americanes, fins ahir exemplars focus de la lliure difusió de la cultura, els

responsables de les quals han estat obligats avui, mitjançant la nova llei

antiterrorista USA Patriot Act, a reconvertir-se en espies sense sou que han

d’informar immediatament les autoritats sobre qui estan llegint el que es

considera material potencialment perillós –i també sobre què és el que llegeixen

els individus a priori considerats sospitosos–. La bogeria repressiva ha arribat fins

a tal punt que, ara mateix, els bibliotecaris nord-americans17 poden arribar a ser

processats només pel fet de posar-se en contacte amb un advocat per a informar-

se del veritable abast de les seves obligacions professionals.

Alguna cosa similar ha ocorregut amb el dret a la lliure informació, el qual, al

ser sotmès a l’autocensura prèvia en ocasió de la guerra de L'Iraq, s'ha transformat

en una paròdia de la comunicació periodística el climax de la qual caldria situar

en la recent prohibició del president Bush que es fotografiïn els taüts que retornen

les víctimes nord-americanes de l'ocupació. Sagnant tragicomèdia interpretada

magistralment no només per la premsa del seu país sinó també per la pràctica

totalitat de les televisions del nostre entorn18. Un vergonyós esperpent que,

malgrat no convèncer totalment gairebé ningú, sí que ha aconseguit, no obstant

això, una veritable manipulació de la percepció global de la realitat col·lectiva

si s'ha de jutjar pels últims resultats electorals.

La tornada de la Inquisició

Tant la propaganda com la censura són activitats que s’estan practicant des de

molt antic. No obstant això, la llibertat d'expressió és una conquesta recent,

paral·lela a les revolucions burgeses, que només comença a generalitzar-se, en

els països ‘democràtics’, després de la II Guerra Mundial. Pel que sembla, aquesta

expansió va ser impulsada per la coalició aliada com a antídot preventiu davant

la perillosa eficàcia que havia demostrat la combinació de repressió i propaganda

desenvolupada pel ministre Goebbels en l'Alemanya nazi –la famosa “Exposició

d'Art Degenerat” va ser una arriscada aposta seva que va complir totes les

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

12 (1)

expectatives i va obrir el pas a la posterior manipulació política de l'art antagonista–.

En molt poc temps, la cada vegada més creixent llibertat de creació es va convertir,

sobretot a través del Congrés per a la Llibertat Cultural de Berlín –patrocinat

ocultament per la CIA19–, en la bandera del anomenat ‘món lliure’ i en el símbol

de la fe democràtica que havia de marcar la diferència amb ‘les dictadures’

durant tot el desenvolupament de la guerra freda. Una diferència que va ser

més simbòlica que real ja que, com a correctiu paral·lel a aquesta expansió de

les llibertats, va aparèixer també la “caça de bruixes” del Comitè d'Activitats

Antiamericanes, el llegat més destacat del qual va consistir en la profunda

interiorització de l’autocensura en aquest país.

En qualsevol cas, la funció de les arts ha estat sempre doble: d'una banda, han

servit per a enaltir la grandesa dels que (les) manen; per l'altra, han actuat com

a catalitzador dels somnis individuals i col·lectius per a qui les gaudeixen –o les

sofreixen–. Al marge d'aquestes funcions específiques, el que més es pot destacar

d'elles no és la seva suposada transcendència, una cosa en el que avui ja ningú

no hi creu sincerament, sinó el fet que alberguen la potencial capacitat d'obrir

esquerdes i fissures en els camps estancs d’allò que en cada moment es pot

pensar. A través d’elles han brollat, històricament, fragments de coneixement

inaccessibles per altres mitjans –a pesar de la seva tradicional utilització per a

la submissió– i d'aquí ve que la seva especial necessitat de llibertat sigui un

assumpte de veritable interès general.

Si, com afirma Ramonet20, la postmoderna censura del segle XXI hauria d'estar

basada més en la saturació informativa que en la supressió de la informació21

–encara que només fos per una mera qüestió de racionalització dels recursos–,

la tornada al silenciament forçós de la dissidència és un anacronisme que recorda

els mètodes descrits en el Manual del Inquisidor (segle XIII) on s'advertia als

timorats: “Qualsevol poble, qualsevol nació que permeti en el seu si el brot de

l’heretgia, la conreï i no l'extirpi a temps, es perverteix, s'aboca a la subversió i

fins pot desaparèixer”22.

Víctimes de l'actualització d'aquests rancis principis, les Dixie Chicks, un popular

trio femení de country nord-americà que es va atrevir a criticar públicament

l'ocupació de L'Iraq, han vist com la seva música passava, en uns dies, del nº 1

de les llistes d'èxits a desaparèixer de les emissores de ràdio, al mateix temps

que els seus ranxos eren saquejats i eren amenaçades de mort: “S'ha demostrat

que va ser una maniobra de la dreta republicana. El partit està molt bé organitzat.

Van trucar per telèfon i van enviar correus electrònics a les emissores demanant

que no punxessin les nostres cançons (...) Locutors honests van començar a

investigar la procedència de la desena de milers de crides i correus. Van descobrir

Domingo Mestre

13 (1)

que la majoria de les protestes van partir de la seu central del Partit Republicà”23.

A àmbit estatal la situació no és molt diferent, ja que després d'un curt parèntesi

d'europeïtzada normalitat, en els últims mesos s'estan acumulant els casos d'abús

de poder per part d'institucions culturals. A l'agost de l'any passat, en plena crisi

hispano-marroquina pel domini de la Isla Perejil, la direcció de l'Obra Social

Cajastur decidia anul·lar la mostra Fes, ciudad interior de Toni Serra al Palau de

Revillagigedo de Gijón. Durant l'últim festival de cinema de Sant Sebastià, la

Ministra de Cultura iniciava una furiosa campanya de desqualificacions contra

la pel·lícula de Julio Médem “La pelota vasca” que cal qualificar, sense exageracions,

de ‘contrareformista’. Fregant ja l'esperpent purità, l'associació integrista e-

cristians ha utilitzat l'enviament massiu de correus electrònics per a pressionar

els responsables de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i aconseguir que es

canviés el títol d'una mostra de l'artista Jaume Alcalde titulada Mecagum Déu.

Vídeos familiars sobre el nacionalisme. Però la gota que fa vessar el got d'aquesta

regressió (almenys de moment) és la impune desconnexió del servidor del Museu

de la Universitat d'Alacant (MUA) de la web e-valència.org, una decisió, induïda

per ocultes pressions d'altes instàncies de l'administració valenciana, que supera

l'àmbit estricte de la censura: pel fet que e-valència es tracta d'un projecte

d’art in progress, la seva interrupció equival a la deliberada destrucció d'una

obra d'art.

III

Un raig de llum entre boires i tenebres

Tal com afirma l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), en aquests

moments: “Hi ha una evident reculada en el respecte a les llibertats d'expressió

i creació a l'estat espanyol”24. Un fenomen el més preocupant del qual no és el

fet en si de la censura concreta25 (encara que esment a part mereixi el rol de

caçador de bruixes exercit per Cosme de Barañano, l'actual director de l’IVAM),

sinó les previsibles autocensures futures que aquest fosc ambient repressiu pot

arribar a induir. I, sobretot, el neguit que provoca saber que institucions amb

autonomia de gestió com la Universitat d'Alacant s'estan plegant amb tanta

facilitat a aquestes menyspreables maniobres.

No són bons temps, ja ho he dit al principi, però els trobadors saben que després

de la nit fosca sempre retorna l'alba. La part positiva de totes aquestes maniobres

repressives podria extreure's de la clarificació que s'obté quan la pressió dels

fets obliga a la gent de la cultura a posicionar-se públicament; més encara si

intentem aprendre una mica de la història recent: “Els intel·lectuals, com a

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

14 (1)

col·lectiu, no van estar a favor de la caça de bruixes, però tampoc van estar

manifestament en contra, i es van limitar a assumir una dorada marginalitat

enfront del conflicte. Era suficient: també durant dècades la cultura americana

seria globalment dòcil”26.

En aquest sentit, la recollida de signatures contra un flagrant abús de poder com

és el tancament injustificat d'e-valència.org ha resultat d'allò més reveladora.

I no només pels comentaris que acompanyaven les adhesions, alguns d'ells ben

saborosos, sinó també pels estrafolaris arguments esgrimits per a no fer-ho per

part dels que, tot i pertànyer al nou monacat cultural, bravegen del seu tarannà

liberal i del seu compromís antagonista o amb la llibertat. Sense dogmatismes

ni estridències, aquest text està dedicat a tots ells.

1 HARDT, M. i NEGRI, A.: Imperio. Piados. Barcelona 2002.

2 I els consumidors, des del naixement del “consum productiu”, som la mercaderia principal amb la qual, enaquests moments, s'està especulant.

3 ECO, O., COLOMBO, F., ALBERONI, F. i SACCO, G.: La nueva edad media. Alianza Editorial. Madrid 1990. Enaquesta publicació s'aborden altres aspectes relacionats amb el tema que aquí ens resulta impossible tractaradequadament.

4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del 'aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999.

5 Cal anotar com a fet diferencial l'enorme poder en el nostre Estat dels Senyors de la rajola, amb capacitat pera sabotejar unes eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid i col·locar com a presidenta a la candidatadel partit que vetlla pels seus interessos.

6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003, p.69.

7 HOUTART, F.: “Sociedad Civil y espacios públicos”, en FORUM SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. i RIERA, M.,ed.), Porto Alegre, Otro mundo es posible. El Viejo Topo. Barcelona 2001.

8 Prengui's allò de la firma al peu de la lletra ja que tota la companyia es concentra en ella. Sorgida amb motiudel títol d'una exposició de Daniel García Andújar, des d'aleshores li ha servit de pantalla per a promoure diversesiniciatives, més o menys subversives, des del respectable respatller que li atorga la pertinença simulada a aquestanova ‘cavalleria’ del diners que són les multinacionals.

9 Galeria Visor, València 2001.

10 La seva gran acceptació per part de la ciutadania va donar lloc al naixement de diferents variants locals delmateix principi bàsic com e-barcelona, e-arco o e-toulouse.

11 Entrevista a Daniel G. Andujar. “El projecte versa sobre els límits de les llibertats i de com pot afectar a lanostra societat l'ús de noves tecnologies, com pot la nostra societat autoregular-se formalment en un contexttan específic com el creat per a e-valència”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561

12 VIRNO, P.: Virtuosismo y Revolución. Traficantes de sueños. Madrid 2003.

13 L'eficàcia política de les quals s’ha de valorar d'acord amb les histèriques reaccions que ha suscitat: des deldepartament pedagògic de l’IVAM s'ha editat recentment un còmic en el qual el malvat Doctor Hipnos, un “anticamic de l’IVAM ofès”, intenta hipnotitzar el públic del Museu per a venjar la seva manca de reconeixement.Finalment, és derrotat per l'equip directiu a cops d'escultura ¡de Julio González! Una increïble estratègia demanipulació infantil que, no obstant això, recorda la vinculació ideològica del cinema Disney amb la “caça debruixes” del senador McCarthy.

Domingo Mestre

15 (1)

14 En aquesta s’hi integren ciutadans i professionals de molt diversos camps de la cultura que van ser elsorganitzadors de les jornades “Realitats de la Ciutat” coincidint amb la celebració de la II Biennal de València.

15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Libertad versus seguridad” en FONTCUBERTA, J.: Securitas. Gustavo Gili. Barcelona2001. “Echelon és un sistema d'espionatge dissenyat per a operar sobre objectius civils que actua interceptantde forma indiscriminada i aleatòriament enormes quantitats de comunicacions i seleccionant posteriorment elque és de valor mitjançant l'ús d'ajudes d'intel·ligència artificial”. Carnivore, “Es tracta d'un sistema informàticdissenyat per a permetre que l’FBI, en col·laboració amb un proveïdor d'Internet, faci valer una ordre judicialque exigeixi la recol·lecció de certa informació en relació al correu electrònic o altre tipus de comunicacióelectrònica d'un usuari específic que és objecte d'investigació”.

16 Llei espanyola que regula les comunicacions per Internet i la confusa redacció de la qual permet que siguil'Administració, i no els Jutges, qui imposin restriccions a la lliure difusió de continguts per Internet, a mésd'establir la possibilitat que els webmasters siguin considerats responsables pels hiperenllaços de les seves pàgines.La seva última modificació ha consistit en... ¡legalitzar l’spam! Una altra victòria dels Senyors de l'aire sobre elsinteressos més elementals de la resta de la comunitat.

17 A pesar d'això, han estat aquests mateixos professionals els que, amb les seves pressions, han aconseguitaixecar la censura que durant un any va mantenir a la impremta l'últim llibre de Michael Moore, Estúpidoshombres blancos (Edicions B. Barcelona 2003), en el qual s’hi relaten les maniobres i conspiracions que vanpermetre al president Bush fer-se amb el poder imperial.

18 Esment especial mereix el seguiment d'aquesta guerra realitzat per la cadena Tele 5 en l'àmbit del nostreEstat, atreviment que li va costar la vida a l'operador de càmera José Couso en un fosc incident que el nostreincompetent govern ha estat incapaç d'aclarir.

19 STONOR SAUNDERS, F.: La CIA y la Guerra fría cultural. Debate. Madrid 2001.

20 RAMONET, I.: La tirania de la comunicación. Debate. Madrid 1998.

21 La qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que la censura clàssica hagi desaparegut totalment en algun moment,sinó més aviat que majoritàriament ha anat adoptat altres formes més sibil·lines i d’acord amb la situació. Referenta això, el projecte The File Room, iniciat per Muntadas, recull informació actualitzada de la major part dels casosque se segueixen produint en .

22 EIMERIC N. i PEÑA F.: El manual de los inquisidores. Muchnik. Barcelona 1983, citat per ALCARAZ RAMOS,M.: Op. cit. p. 37.

23 GÓMEZ L.: “El ‘country’ combativo” en El País [Setmanal], 26-10-2003, p. 25.

24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226

25 Quan es publiquin aquestes línies, probablement la pàgina e-valencia.org ja torni a estar activa, des del forçatexili, i esperem que no massa malmesa per les mutilacions de la inactivitat.

26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

16 (1)

Crítica de la simulació de les llibertats

Álvaro dels Ángeles

La cita que antecedeix els Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo, de

Guy Debord, bé podria prendre's com una de les claus en l'estratègia de la

resistència, fos aquesta del tipus que fos i s'activés enfront del sistema polític

que esdevingués en un moment històric precís. Extreta de El arte de la guerra,

de Sun Tse, el petit paràgraf comença: “Per molt crítiques que siguin la situació

i les circumstàncies en què us trobeu, no desespereu.”, i conclou “quan s'està

sense cap recurs, cal comptar amb tots els recursos; quan s'ha estat sorprès, cal

sorprendre l'enemic”1. Amb freqüència apareix escrit o s'anuncia que “l'art de

la guerra és l'art de la vida” i, en efecte, el llibre del general xinès Sun Tse, si

bé adoctrina sobre les formes en què cal plantejar-se un atac, preparar una

reraguarda, com analitzar els punts febles propis i aliens abans d'enfrontar-se

a l'enemic o estudiar les característiques del terreny on tindrà lloc la batalla,

entre altres moltes dades exposades com a consells, conforma així mateix una

gran metàfora que pot ser entesa com una manera intel·ligent de sobreviure

a (o afrontar) determinades circumstàncies de la vida, siguin aquestes personals,

professionals, polítiques o ideològiques. Per descomptat, aquesta cita (i per

extensió el text complet, que va arribar a Europa durant la Revolució Francesa)

és fàcilment analitzable des d'una perspectiva molt concreta precisament perquè

en aquest cas anticipa o introdueix una altra obra (la de Debord) que basa

la seva filosofia a analitzar conscienciosament el contrincant per tal de jugar

amb les seves mateixes armes o, almenys, per tractar de desarmar-lo amb els

seus propis arguments. El contrincant de Debord i del situacionisme en ple

va ser precisament l'ús espectacular de la cultura, la seva manipulació i

instrumentalització política per part dels encarregats de gestionar-la, produir-

la o difondre-la, i la seva comesa principal fou la denúncia sense pal·liatius,

clarament crítica, sempre protegida per la solidesa d'un discurs ric en matisos

i detalladament elaborat. Aquest posicionament, ja convertit en un clàssic de

la crítica raonada, tenint com té plena vigència, ha quedat reduït, no obstant

això, a un frugal aperitiu d'unes menges que, ara per ara, ens han dut a una

salvatge bulímia d’allò que és espectacular. Donat que la concepció d’allò

espectacular no ha deixat d'agreujar-se en les polítiques culturals desembolicades

o sorgides des d'aleshores, els textos situacionistes (si bé amb les limitacions

temporals lògiques) adquireixen un poder gairebé profètic.

17 (1)

¿Queden encara plantejaments teòrics o accions pràctiques que puguin semblar

possibles, que siguin capaços, d'intentar si no detenir almenys sí alertar sobre

determinades conductes polítiques i culturalment absolutistes? ¿És possible

separar o tractar d'independitzar la cultura de les decisions polítiques arbitràries

que l'empren i deixen d’emprar-la sense previ avís? Davant la primera pregunta

es poden donar moltes respostes, tantes com accions que puguin realitzar-se;

petits gestos que, fins i tot des de la seva precarietat, aconsegueixin plantejar

dubtes referents a allò general monopolitzat. Quant a la segona, cada vegada

sembla que existeixen més recursos tècnics per desenvolupar espais (físics o

virtuals) dedicats a la cultura o compromesos amb ella de manera independent,

però també cada vegada més semblen reduïts a un major ostracisme i a una

repercussió cada vegada més minoritària, quan no “obligats” a desaparèixer.

Sun Tse ens aconsellava plantar cara al contrincant havent-lo estudiat prèviament

amb deteniment, entendre el seu modus operandi, analitzar els seus punts

febles i aquells per on no flaqueja, vigilar les seves accions i no deixar-se engalipar

per les llums de neó de la seva propaganda, la qual actuaria com una versió

corregida i augmentada d'un comportament ancestral de provocació i

enfrontament. I, en certa manera, per tal de poder mantenir aquesta actitud

vigilant, inquisitiva, és necessari actuar en determinats moments exactament

igual que el o els contrincants, com una figura que es reflectís, al revés, en un

mirall imaginari.

Anàlisi a part mereixeria l'opció, amb els dubtes i contradiccions derivades del

seu desenvolupament, de plantejar la confrontació des de dintre, adduint una

possible independència de plantejaments en el propi intestí de la indústria

cultural; casos d'estudi molt vigents no ens en faltarien.

Així doncs, davant la limitació dels moviments podem plantejar-nos l’accionisme

més actiu; enfront de la velocitat supersònica dels aparells de propaganda

del poder que anul·len l'anterior immediatament després d'haver presentat

allò nou (com una versió sense fi del “present perpetu”), es tractaria d'imposar

un ritme tranquil i assossegat del que se sap també perseguidor i no només

perseguit, vigilant a més de vigilat; davant el desvergonyiment d’allò públic

de crear discursos poli-bifurcats, la sobrietat d'investigar en una mateixa

direcció, sense rodeigs i sense concessions, en línia recta; contra la cara feliç

dels protagonistes dels anuncis de la mentida, la recepció a cara de gos del que

adverteix que gens és el que sembla, ni ha d’admetre que allò que es mostra

com a real pugui arribar, ni tan sols, a semblar-ho.

Aquestes actituds directes són obertament criticades per gran part de la societat,

Crítica de la simulació de les llibertats

18 (1)

a més de per aquells que enarboren l'esperit reaccionari de les seves polítiques,

evidentment. L'opinió externa generalitzada davant aquestes actuacions és que

el tarannà emprat no “anima” els altres a sumar-se a elles, aferrissades diuen

en una falta total de sentit de l'humor o, per a dir-ho d'una altra manera, sense

agafadors frívols als quals agafar-se; el que en definitiva ve a dir que potser

caldria emprar les mateixes armes esteticistes i amables, engalipadores, de la

propaganda amb la finalitat d'aconseguir més adeptes. I aquí estem; encara

que discutir sobre l'homologació o no de diferents sentits d'humor i posicionar-

se sobre si una actuació és o no divertida, sempre dependrà d'on i com quedin

reflectits els involucrats. De fet, les mateixes crítiques que alerten sobre la

sobrietat i l'avorriment, fins i tot l'empipament injustificat, en la forma de

plantejar certes demandes o llançar certes crítiques, no dubten a titllar de frívols

els petits actes o accions que es realitzen a manera de vàlvula d'escapament,

les quals no impedeixen que se segueixi mantenint la coherència en el discurs.

Així doncs, ¿què ocorre quan s'ha descartat l'amabilitat i la simpatia, fins i tot

el respecte, en el discurs desenvolupat pel poder, per a acabar havent estat

substituïdes aquestes per la imposició i la negació constant davant qualsevol

intent d'acostament entre posicions enfrontades? ¿Es possible encara l'ús de

mètodes amables amb l’objectiu de plantar cara als altres, que són llançats i,

així doncs, imposats, com a veritats supremes i afirmacions indesviables?

Habitem avui en dia entre els enderrocs d'una societat espectacular on no hi

té cabuda la discrepància; on el debat es permet dins unes regles tan limitades

i clarament favorables per al poder que resulten, d'entrada, inadmissibles; per

aquesta raó, encara resulta més inaudita l'obstinació obsessiva, la psicosi, amb

què els capitostos persegueixen qualsevol so àton que despunti entre els seus

filharmònics treballs institucionalitzats, generalment mal resolts o mal enfocats

i fàcilment bescanviables per uns altres igualment mediocres.

Només cal ressenyar (molt breument, ja que el text de Domingo Mestre que

apareix en aquesta mateixa publicació l'analitza en profunditat) el cas del

projecte artístic de Daniel G. Andujar e-valencia.org, allotjat en el servidor del

Museu de la Universitat d'Alacant-MUA i pel qual aquest organisme universitari

va rebre pressions d'altes instàncies culturals de la Comunitat Valenciana fins

al punt de consumar el seu tancament, per a cerciorar-nos sobre com el poder

ataca les crítiques i refusa el debat. I no només el poder polític sinó també

els seus tècnics culturals que, escudant-se en el seu paper d'experts, rebutgen

igualment les crítiques o el debat amb les mateixes argúcies absolutistes,

i consideren la discrepància dels discrepants com a simples cantarelles passades

Álvaro dels Ángeles

19 (1)

de rosca o producte de divagacions competitives en l'àmbit professional o fins

i tot en el personal.

e-valència.org era un oasi que ha estat necessari dessecar, i els mètodes utilitzats

(pressionant els uns; admetent les pressions i claudicant els altres) semblen

indicar alguna cosa molt més greu del que crèiem que podia seguir ocorrent

en l'actualitat, unes actituds que sens dubte han ressorgit de les seves cendres

més fosques i arnades.

I. El que sembla que és

En qualsevol joc de màgia hi coexisteixen una part de debò i altra d'il·lusió. Una

espasa travessa la caixa, però ¿què és veritat, la caixa ja foradada i l'espasa que

s'ablaneix o es plega sobre si mateixa per tal de no ferir, o el fet que tot sembli

real i que creguem que travessen el cos de l'encaixonat jacent?; l'acompanyant

quieta suspesa en l'aire ocultant amb el seu vestit alguna cosa més que el seu

cos, l’enginy que la manté en aquesta posició ingràvida; la carta en la qual

centrem la nostra mirada sempre apareix al costat contrari d'on hauria d’estar

o esperàvem que estigués, o millor, el mag ens fa mirar a l'altre costat, desvia

la nostra mirada i la nostra atenció mentre opera el truc. Veiem el que certament

ens indueixen a veure les seves mans expertes, àgils, més ràpides que la nostra

capacitat d'assimilació del truc en si mateix. Volem trobar aquest petit detall

que faci decantar la nostra consciència pragmàtica del costat de l'experiència

coneguda, encara que perviuen les ganes de voler creure que la impossibilitat

pot, aquesta vegada sí, convertir-se en possible, superar la seva aporia.

La publicitat i la propaganda actuen de manera molt similar. Ens mostren una

imatge perfectament realitzada, ja que la seva funció essencial és l’evocació,

però sense mostrar-ho essencialment. Donen i amaguen a parts iguals, com un

truc de màgia perfectament executat. Es mostra el que es desitja arribar a ser,

no en realitat el que s'és, i els diferents nivells d'aquesta representació són els

que finalment decanten la balança cap a l'emissió d'uns judicis o uns altres,

atenent aquests a la fidelitat del missatge, a la possibilitat de complir allò

anunciat, a la utilització precisa de la mentida o a la manipulació directa, contant

d'entrada amb unes premisses difícilment comprovables.

Walter Benjamin arribava a la conclusió, en l'Epíleg de La obra de arte en la

época de su reproductibilidad técnica (1936), que “el feixisme tendeix, en

conseqüència, a una estetització de la vida política” i concloïa la seva obra amb

una precisa anàlisi del seu temps: “La humanitat, que fou en altres temps en

Homer objecte de contemplació per part dels déus olímpics, ho és ara per a si

Crítica de la simulació de les llibertats

20 (1)

mateixa. La seva autoalienació ha arribat a un grau que li permet experimentar

la seva pròpia aniquilació com un gaudi estètic de primera magnitud. Aquesta

és la classe de estetització de la política practicada pel feixisme. La resposta del

comunisme és la politització de l'art”2.

Seria una mica més senzill anomenar les coses pel seu nom, si encara aquests

responguessin a les seves definicions. Però ni ja el feixisme apareix amb la seva

cara i les seves maneres d'antany, ni el comunisme ara ja no pot ni tan sols

intentar recuperar el que va perdre per mèrits propis. Si allò “espectacular

concentrat” en relació amb allò “espectacular difús” va donar lloc a allò

“espectacular integrat” (Debord) –per més que s'albirin de nou tendències d’allò

concentrat en l'actual magma difús i integrat, especialment des dels successos

de l’11S– la maquinària del poder resulta tan inabastable i indesxifrables algunes

de les seves contrasenyes que només es pot morir després de l'enfrontament.

Morir, o pretendre ser com ell, a manera d'aliança en l'enemistat. Ja que si és

el poder el que ha apropat posicions cap a l'estètica, no amb l’objectiu de

dignificar-la sinó per utilitzar-la en el seu benefici publicitari, allò estètic només

pot defensar el seu minvat terreny intentant apropiar-se de part del que no és

seu, sinó que pertany a la política. Atacar per un altre front atès que admet la

impossibilitat de recuperar part d’allò que ha perdut. L'art polític (i/o el seu

vessant social), així doncs, lluny de ser una mera etiqueta que sol escandalitzar

a propis i estranys i que fa sortir corrent, espaordits, els mateixos artistes, hauria

d’entendre's com l'única manera que aquest pogués presentar-se, adquirir un

ple sentit. De manera que no tot l'art ha de ser art polític, sinó que allò que no

sigui polític no pot ser art. Per polític, per descomptat, caldria entendre no

necessàriament l'adscripció a una tendència política concreta, sinó el plantejament

sincer i compromès amb el que es produeix, sobre com es difon i amb el nus

argumental amb el qual es pretenguin aportar dades, renovar teories o

desqualificar, sense més, la pròpia Història.

Individual Citizen Republic Project: El Sistema, el projecte de Daniel G. Andújar

realitzat per a la Sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, pot ser

interpretat des de diverses perspectives. En primer lloc, actua com un microcosmos

del funcionament dels organismes del poder, o d'alguns d'ells, on la primera

part coincidiria amb l'aparell utilitzat per a la seva propaganda, la seva cara

exterior, allò visible. La segona i intermèdia correspondria al laboratori d'idees,

generador d'aquestes mateixes i espai de plantejament, acció i manipulació

que repercuteix així mateix en l'anterior, on el negre de les parets el relaciona,

simbòlicament, amb allò fosc i l'ocult o allò que es manté en secret però que,

Álvaro dels Ángeles

21 (1)

en el fons, és l'espai més participatiu, la qual cosa genera una interessant

paradoxa. La tercera i última presenta el treball realitzat, sorgit d'aquest espai

intermedi d'accés lliure que capta els usuaris, només que els que acaben formant-

se són els propis espectadors, el públic, que després del seu pas pels dos estadis

primers es troba amatent tal vegada no per a opinar sobre el que ha vist

(autorreflexió) en relació amb els mecanismes del Sistema vigent en l'exterior,

però sí per a parlar, davant d'una audiència real o figurada, sobre els més variats

temes: l'espectador com a expert com a espectador.

Una altra interpretació és la que relaciona ràpidament dos móns irreconciliables,

posats aquí obertament enfrontats: fora-dintre, públic-privat, blanc-negre,

veritat-mentida o real-figurat, botiga-rebotiga o galeria-magatzem, aula-

laboratori… La intenció és crear un conflicte entre els antagonismes, de manera

que prendre partit per una fracció o una altra implica involucrar-se no només

en les seves particularitats sinó també en el que de comú puguin tenir, en les

seves friccions necessàries o en alguns dels seus marges difuminats.

Una altra interpretació ve donada (sens dubte des d'una clau molt més subjectiva

i personal) per les possibles semblances entre les tres parts diferenciades del

projecte i els tres tipus de capitalisme que repassa Vicente Verdú en el seu

pràctic assaig sociològic El estilo del mundo. Mentre que el “capitalisme de

producció es va afermar en les armadures i els pesats objectes negres”, allò que

equivaldria al segon espai, amb els objectes donant suport i subjectant el panell

a manera de barricada, “el capitalisme de consum va escollir les superfícies

brillants, l'alumini i l'acer inoxidable, les pintures metal·litzades”, és a dir, l'ús

de la publicitat i el màrqueting per a vendre més, com en el primer espai on

una tanca publicitària i el packaging ofereixen un nou sistema operatiu, un nou

producte. “En la nostra època, finalment, amb el capitalisme de ficció, la visió

al voltant es fa transparent en les carcasses dels ordinadors, en els edificis, en

els rellotges… 3, o el que és el mateix, la virtualitat de les presentacions editades

en Power Point o el producte informàtic o l'empresa –que no existeix físicament–

vénen a igualar, en la tercera part, allò que no se sent però, incontestablement,

es veu, compte i finalment existeix, encara que la seva aparença es trasllueixi

gairebé fins la mimesis.

II. Allò que tot indica que és

Així doncs, la primera part de la nostra anàlisi se centrava en el que sembla que

és, baula necessària i imprescindible per a desxifrar el que en realitat és, o fins

i tot una mica menys, allò que tot indica que és, i que possiblement mai sapiguem

Crítica de la simulació de les llibertats

22 (1)

com serà en realitat. Encara que la primera part pot sorgir al mateix temps que

aquesta segona, o fins i tot idear-se anteriorment, és molt freqüent que es creï

i es llanci amb posterioritat. La publicitat tant serveix per a anunciar alguna

cosa que existeix i necessita ser promocionada, com s'empra per a inventar el

que no està sent fet, així com és tremendament útil per a exagerar el que es

fa (sempre en menor mesura del que es promociona) o per a desviar l'atenció

sobre el que en veritat s'està fent. En qualsevol dels seus vessants, la propaganda

és una arma carregada de passat, reaccionari i fosc passat, en un present al que

només li interessa el futur vist des del seu costat tecnològic.

El que es produeix en aquest segon espai de lliure accés es realitzarà amb el

producte prèviament publicitat (el sistema x-devian, The New TTTP System by

knoppix) i actuarà de nexe entre la publicitat del seu estadi previ i el màrqueting

de la tercera i última baula. Mentre mirem cap a la superfície impecable de

l'engranatge, una altra maquinària igualment resolutiva realitza la veritable

tasca. En aquest vessant netament participatiu dintre de “El Sistema” es té la

possibilitat de treballar per a i per la contra-informació, amb programari lliure

específic i lluny de l'hegemonia informàtica, la qual cosa no evita que segueixi

necessitant de la publicitat i la seva imatge per a vendre la seva virtualitat

i accessibilitat. Al jugar amb idèntiques armes i emprar argúcies similars,

l'engranatge del poder se sent no ja irrespectat (“Bite the hand that feeds you”)

o vigilat (”Watch the Watcher”) sinó ridiculitzat en el seu reflex banal, en

l'apropiació de les seves mentides, en la propaganda dels seus interessos propis.

I ja que manca de sentit de l'humor, no pot admetre la crítica; com tampoc no

pot enfrontar-se directament al debat, ja que llavors assumiria la seva falsedat.

Adorn i Horkheimer aventuraven en la seva Dialéctica de la illustración que

“tota cultura de masses sota el monopoli és idèntica, i el seu esquelet –l'armadura

conceptual fabricat per aquell– comença a dibuixar-se. Els dirigents no estan

ja en absolut interessats a amagar aquesta armadura; el seu poder es reforça

com més brutalment es declara”4. Aquesta asseveració s'ha complert fins a les

seves últimes conseqüències i, possiblement ja, o en breu, hagi arribat fins a

l'últim racó del món. Malgrat tot això, no obstant se segueix utilitzant un segon

o tercer nivell de lectura per a dirigir les mirades cap a on no es pugui descobrir

el truc i així, alguns experts culturals i gurus mediàtics es dediquen a llançar

bombes de fum sobre una audiència cada vegada més desconcertada, que ja

no sap si el que llegeix i veu és una cosa o el seu contrari.

En un article titulat “Por la inmensa minoría” publicat en EL PAÍS (11/10/2003),

José Vidal-Beneyto feia un repàs de la trajectòria de les polítiques culturals des

Álvaro dels Ángeles

23 (1)

dels anys 50 fins a l'actualitat i de la seva capacitat o incapacitat per a

“democratitzar la cultura”, els seus encerts i els seus fracassos globals. De les

tres columnes que conformaven l'article d'opinió, les dues primeres es dedicaven

a aquesta funció didàctica, ben detallada i explicada per qui, sens dubte, ha

format part d'algunes grans decisions político-culturals i l'opinió del qual caldria

prendre en consideració. La tercera columna, no obstant això, que pretenia

apuntar una possible solució davant els mals endèmics de la nostra cultura, a

saber, on la fractura entre “una majoria captiva del televisor, ciutadanament

anestesiada i culturalment envilida per la seva porqueria televisiva quotidiana

la destinació de la qual semblava ser el consum al dictat” i una minoria “cada

dia més amenaçada però també més convençuda que la cultura no es consumeix

en massa, sinó que es viu com una experiència pròpia” es mostra insalvable,

proposava i defensava l'existència del Consell Mundial de les Arts, del qual és

President. Aquest organisme, format per 44 experts en sis disciplines distintes

(Arts Plàstiques, Arquitectura i Disseny, Cinema, Teatre, Dansa i Música) planteja

com a solució davant aquest gran problema global la celebració de la Trobada

Mundial de les Arts, l'atorgament del Premi Mundial de les Arts i el suport a

la Biennal de València. Tres vaixells almirall d'una política cultural basada

justament en els aspectes que ell mateix critica en les dues primeres columnes5.

El quid de la qüestió sembla que està, així doncs, en la utilització interessada

de certs conceptes i ideologies que casen a la perfecció amb tendències

progressistes i fins i tot netament d'esquerres i en la seva proclamació, per

acabar consumant la seva contrària o una altra que, per descomptat, es

desenganxa excessivament i sospitosa del seu discurs original. Perquè, si de

debò pensa el Sr. Vidal-Beneyto solucionar el gran desafiament de la

democratització de la cultura amb la celebració de tan innocus certàmens,

desproporcionats en tot excepte en debat, discussió i recerca real de solucions

concretes, és que certament la crisi intel·lectual és un gran forat negre que,

involucrats com ell, es malden a engrandir.

III. El que diem i el que ens deixen dir que som

Immersos, així doncs, dintre d'un sistema que anuncia i ven el que es proposa,

que evita més o menys dissimuladament les crítiques i el debat resultants del

seu funcionament i que encastella o desautoritza uns o altres pel mer fet de

la casualitat interessada i del moment històric concret, resulta apropiat recordar

què som i on estem. O millor, què ens deixen dir que som o què podem dir

nosaltres sobre on ens trobem.

Crítica de la simulació de les llibertats

24 (1)

L'ús d'Internet ha possibilitat reunions, unions, desenvolupaments conjunts

sense la necessitat de la presència física en un temps i espai coincidents. Ha

enarborat lluites, recollides de signatures, denúncies, debat i discussió mantenint

a cadascú en el seu espai vital o professional, sense el menor desviament en les

seves obligacions diàries com a peó perfectament integrat en el sistema. Ha

apropat posicions, ha trencat la distància, ha fet desaparèixer determinades

jerarquies, ha convertit la nostra societat en una sprawl city de proporcions

desgavellades que recorda el perfecte mapa que evocava Borges i citava

Baudrillard en Cultura y simulacro; el plànol a escala 1:1, el simulacre ideal.

I, de nou, res és el que sembla o no és, almenys, el que ens diuen que és. Així

doncs, mentre els partits polítics i els Governs anoten en els seus programes

electorals, com una línia més dintre del seu hipotètic compliment global, la

importància de la tecnologia en la nostra societat i les nostres vides, sorgeixen

lleis que fiten la llibertat d'expressió i la confidencialitat, que rastregen entre

els nostres arxius per a, eufemisme on n’hi hagi, assegurar la nostra seguretat.

Tot en nom d'una pau mundial que només pot existir previ bombardeig, invasió

territorial i íntima i abús de poder.

Vicenç Navarro, en la seva esplèndida anàlisi Bienestar insuficiente, democracia

incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país fa un repàs realment

encertat referent a les polítiques dialèctiques i les polítiques pràctiques, sobre

el que ens diuen i el que ens oculten, en relació a aspectes bàsics en la nostra

societat que afecten a la llibertat, al benestar i a la nostra capacitat d'elecció

dintre d'ella. Així mateix, resulta aclaridor a propòsit de la “repercussió” donada

a determinats “temes constitucionals” que, no obstant això, no responen als

de major inquietud de la ciutadania, que veuen més importants els més propers

(ocupació, habitatge, sanitat, seguretat, pensions), “temes que no tenen la

visibilitat que es mereixen”6. Tot el text és una plasmació argumentada d'aquest

bifurcat costum del poder d'exposar una idea per a, o bé atorgar-li a aquesta

una importància sobredimensionada, o bé atreure l'atenció sobre aspectes

d'interès per al poder que enfosqueixen, per tant, els que solen tenir importància

per a l'opinió pública. Tal com indica Navarro, s'imposa “la necessitat d'una

radicalització democràtica que permeti que el ciutadà vegi l'Estat com el seu

servidor i no viceversa”7.

Aquesta actitud també es dóna plenament en l'àmbit de la cultura i es

desenvolupa dintre de les seves polítiques culturals. Les reunions d'experts (sic)

(Trobada Mundial de les Arts i altres) solen organitzar-se al voltant de temes

d'importància teòrica inqüestionable que, curiosament, sempre voregen conceptes

Álvaro dels Ángeles

25 (1)

relacionats amb assumptes sensibles amb allò social, com civisme, participació,

ciutat i/o ciutadania, democràcia, transversalitat, interdisciplinarietat…, quan

en realitat la participació queda gairebé sempre reduïda a la d'aquells pocs

experts que hi assisteixen. ¿Quines conclusions s'extreuen i on o com es posen

en pràctica? ¿Repercuteixen els grans esdeveniments culturals, de marcada

empremta espectacular, en els ciutadans que habiten les ciutats que els allotgen

només pel mer fet de celebrar-se? ¿O és el to que s'empri per a dur-los a la

pràctica el que atorgarà o no sentit a la seva celebració?

És difícil resistir-se a no citar la funció que, per a Debord, complia l'expert:

“l'expert que millor serveix és, per descomptat, l'expert que menteix”8.

Des d'aquesta perspectiva, la tercera part de “El Sistema” ens anima a convertir-

nos en experts d'una informació que desconeixem, en lliures conferenciants per

a opinar, amb el micròfon de la sala obert, sobre el tema o temes que desitgem,

sapiguem o no sobre ell, vulguem ésser o no escoltats, desitgem o no ser seguits

en el nostre discurs o el nostre silenci. La fase final d'aquest projecte posa en

solfa la funció de les rodes de premsa, de les presentacions formals, de les

conferències destinades a un públic selecte. S'ofereix tot el necessari perquè

cadascú sigui qui decideixi què fer, què explicar, com fer-ho…, la llibertat

presentada com un catàleg sens fi d'eleccions, de decisions que és necessari

prendre.

Així doncs, el recorregut que realitzem va de l'expectació (publicitat d'un

producte, d'una ideologia o d'un sistema) a l'experimentació individual de les

seves propostes i d'aquí a la presentació pública d’allò assimilat, la seva defensa

i de nou la seva publicitat. Síntesi perfecta de l'aprenentatge, on hi conflueixen

tots els aspectes sociopolítics derivats del poder de la informació, la desinformació,

allò donat i allò obtingut com a marges simètrics d'un mateix document oficial.

És entre línies on hi habiten la sorpresa, els espais de llibertat, la il·lusió d’allò

encara possible.

Com el coneixement, com les idees i la seva posada en pràctica, igual que la

contra-informació, la crítica raonada o el control als que ens controlen, com a

ciutadans, finalment, estem en procés continu. I no lamentem les molèsties

ocasionades.

Crítica de la simulació de les llibertats

26 (1)

1 En DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona1990-1999. El contingut de El arte de la guerra de SUN TSE varia depenent de la traducció. Es pot trobar unaversió íntegra en www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm.

2 BENJAMIN, W.: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. D'aquesta versió, en Arxius de laFotografia, Volum III, número 2, Tardor-Hivern 1997. Editat per Photomuseum Argazki Euskal Museoa, Zarautz.

3 VERDÚ, V.: El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción, cap. ”Transparencia y vigilancia”,pàg. 159 et seq., Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 2003.

4 HORKHEIMER, M. i ADORN, T. W.: Dialéctica de la ilustración. Fragmentos filosóficos 1944, 1947, 1969.Edició en castellà: Trota, Col. Estructuras y procesos, Sèrie Filosofía. Introducció i traducció de Juan José Sánchez.Madrid 2003.

5 Una anàlisi més detallada d'aquest text pot trobar-se en l'article “Discurso final. Sobre lo que se dice quese hace y sobre lo que de verdad se hace en las actuales políticas culturales”. Álvaro dels Àngels. Revista Miconº3, novembre 2003, València.

6 NAVARRO, V.: Benestar insuficient, democràcia incompleta. Sobre el que no es parla en el nostre país,pàg. 78-79. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 2002.

7 Ibidem.

8 DEBORD, G.: Comentaris sobre la societat de l'espectacle, p. 29. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona1990-1999.

Álvaro dels Ángeles

27 (1)

El ciclo Dimensiones Variables es un proyecto que pretende explorar la paradójica

inclinación que afecta a ciertas prácticas artísticas contemporáneas, las cuales

parecen debatirse entre dos territorios de interpelación en apariencia antagónicos:

por una parte, el impulso de acotar el espacio social para analizar sus estrategias,

posicionarse respecto a sus dinámicas y actuar de manera enfrentada dentro

de él; por otra parte, la variabilidad inevitable a la que queda expuesto este

mismo objetivo, el sentido, necesariamente restringido y parcial, implícito en

cualquier tipo de acotación.

En este contexto, las propuestas Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

y Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? concebidas por Daniel García

Andújar y Pedro G. Romero, respectivamente, constituyen dos aproximaciones

independientes y específicas a la paradoja que subraya el título del ciclo, dos

planteamientos distintos pero que, sin embargo, se caracterizan por construir

particulares espacios de resistencia crítica, zonas difícilmente domesticables,

marcadas por una orientación irónica y por la voluntad de restituir nuevas

dimensiones, dimensiones variables, a la configuración del entorno social.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

Tras la creación de una serie de sitios web concebidos como plataformas de

debate ciudadano sobre políticas culturales especificas y eventos artísticos

diversos –e-manifesta.org, e-toulouse.org, e-arco.org, e-valencia.org y

e-barcelona.org–, Daniel García Andújar retoma con el proyecto planteado para

la sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa la ampliación del “catálogo

de productos” de Technologies To The People’s, empresa dedicada al desarrollo

de propuestas que faciliten el acceso a la tecnología y que ha patrocinado

distintos trabajos del artista.

Anteriormente, y también bajo el patrocinio de esta misma corporación, habían

sido creados The Body Research Machine (1997), una máquina que permitía

escanear las estructuras genéticas del cuerpo humano y procesarlas en forma

de bases de datos, y Street Access Machine (1999), artefacto utilizable las 24

horas del día que posibilitaba la donación electrónica de dinero a personas o

grupos con dificultades económicas –mendigos, alcohólicos, inmigrantes, etc.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema se plantea nuevamente como

una reflexión crítica sobre la soberanía de las grandes corporaciones tecnológicas

y sus valores simbólicos de persuasión y representación. Para ello se relacionan

metafóricamente dos imaginarios antagónicos: uno arquetípico, estático y

corporativo, con eslóganes que publicitan las bondades de los avances de la

28 (1)

tecnología; otro descodificado, que constituye el reverso paródico de la anterior

imagen y que es, asimismo, un lugar donde se comparten informaciones y

procesos de trabajo.

En la zona de entrada a la exposición, dentro del entorno corporativo de

Technologies To The People’s, se presenta el lanzamiento del producto x-devian,

un sistema operativo fácilmente instalable en cualquier ordenador, que no

interfiere en el software preexistente y que permite al usuario trabajar con el

programa gratuito Linux, el cual está liberado de todo tipo de protocolo

empresarial pero que, sin embargo, ofrece idénticas prestaciones que otros

programas de pago existentes en el mercado.

Oculto tras este primer ámbito mediante una barricada de mobiliario usado,

pero en un lugar central de la instalación, aparece un espacio-taller equipado

con numeroso material documental que informa sobre cuestiones técnicas

referentes al uso alternativo de la tecnología, así como una red de ordenadores

reciclados a los cuales se les reinstaló previamente el programa Linux. En este

espacio tendrán lugar talleres formativos de aprendizaje informático no comercial,

presentaciones de entidades y comunidades tecnológicas de la zona, como Olot

Wireless, y conferencias dedicadas a la reflexión sobre la seguridad e identidad

en Internet. Aparte de todas estas actividades, este lugar funciona como un

medialab o club abierto a la participación de quienes deseen utilizarlo tanto

para finalidades públicas –sesiones de trabajo, reuniones asociativas, etc.–

como para un uso estrictamente personal –navegación en Internet, envíos de

e-mail, etc.

Por último, en la sala dedicada a conferencias, el visitante puede acceder a una

antología temática de presentaciones privadas realizadas en PowerPoint y

rescatadas de la red y emitirlas mediante un vídeo-proyector, como si fuese un

conferenciante genérico, ante una hipotética audiencia.

Valentín Roma

David Santaeulària

Cas

tella

no

29 (1)

Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

Domingo Mestre

Lo malo de la izquierda americana es que traicionó para salvar sus piscinas. Y

no hubo unas derechas americanas en mi generación. No existían intelectualmente.

Sólo había izquierdas y estas se traicionaron. Porque las izquierdas no fueron

destruidas por Mac Carthy; fueron ellas mismas las que se demolieron dando

paso a una nueva generación de nihilistas. Orson Welles

I

La ‘nobleza’ empresarial

Corren malos tiempos, pero no sólo para la lírica, como decía la vieja canción,

sino también para el resto de la producción subjetiva y de las libertades individuales.

El desarrollo de la sociedad de la información está propiciando una profunda

transformación social que afecta ya a la práctica totalidad de los ámbitos de

nuestras vidas. La nueva sociedad global, conocida también como el “imperio

del capital”1, está basada no tanto en la producción de bienes como en el

consumo, sobre todo de la información2 y en la especulación. En este ‘nuevo

mundo’, en permanente evolución, resulta fácil detectar el retorno de algunas

características neofeudales3 que se están combinando, más o menos

turbulentamente, con el irrealizado sueño ilustrado de la emancipación social

y con el dogma neoliberal de la búsqueda del beneficio a toda costa. Pese a la

pervivencia de los viejos Estados-Nación y de su monopolio de la violencia legal

–que no del verdadero poder de ejercerla–, lo cierto es que, por sus peculiares

características, esta reorganización imperial sólo puede ser administrada

eficazmente contando con la colaboración de los que Echeverría denomina los

nuevos “Señores del aire”4; un reducido grupo de empresas privadas y

corporaciones semipúblicas que son las propietarias y administradoras del espacio

virtual encargado de canalizar los flujos de información.5 (los propietarios de

bancos y financieras) conforman entre todos ellos una nueva aristocracia del

dinero que es la que está rediseñando en la práctica, siempre de acuerdo con

sus necesidades estratégicas, el universo que habitamos. Naturalmente, esta

decisiva función pre-legislativa –e incluso pre-ejecutiva– que ejercen los grandes

lobbyes económicos debe seguir manteniéndose en la sombra, como siempre,

puesto que no sería de recibo seguir hablándole al pueblo de libertad y de

31 (1)

democracia de saberse que quien impone las directrices básicas es este reducido

grupo de ‘caballeros’ del dinero.

Un dato importante a tener en cuenta es que, en el contexto actual, la resolución

de los conflictos antagonistas se desarrolla, principalmente, en el ámbito simbólico

del espacio mediático. De ahí proviene la importancia que ha adquirido su

control, pues de él dependerá, finalmente, no sólo el resultado de las próximas

convocatorias electorales sino también la cotización en bolsa de los valores

relativos de la nueva nobleza. Y de aquí emana también el creciente interés de

las empresas por maquillar su imagen pública mediante el mecenazgo y la

esponsorización de todo tipo de actividades filantrópicas y culturales. Al respecto,

Rodríguez Casanueva, empresario y presidente de Philantropos, afirmaba hace

unos días que El año 2003 es el de la Responsabilidad Social de la Empresa (RSE)

en nuestro país (...) el mecenazgo empresarial es en esencia un juego en el que

todas las partes implicadas pueden y deben obtener beneficios netos6. Una

desigual partida, claro, en la que el supuesto provecho social de los necesitados

no tiene porqué estar vinculado a sus necesidades reales, pero sí subordinado

a los intereses de quienes los promueven.

Las germanías de la precarización

La lúcida intuición por parte de los diferentes grupos resistentes de que la

situación construida exige respuestas locales para los problemas globales y de

que el punto débil del sistema se encontraba, principalmente, en el sabotaje

simbólico de las grandes ceremonias sacras de la globalización del capital

(reuniones de la OMC, FMI, BM, OCDE...) ha conseguido inesperadas victorias

mediáticas en la inacabable lucha entre quienes mandan y la multitud de quienes

obedecen. Un éxito incuestionable que ha llenado el orbe de nuevas esperanzas.

Sin embargo, también ha creado una fuerte dependencia espacial y temporal

respecto a estos fastos, la cual está restando autonomía al movimiento y facilitando

su neutralización al hacer depender sus acciones de las convocatorias de los

Señores. Igualmente exige una espectacularización de las formas que no siempre

ha sido bien planificada o adecuadamente contrarrestada con la aportación de

contenidos específicos y de modos diferentes de hacer las cosas; algo que ha

marcado, en cierto sentido, las actuales limitaciones de la fórmula.

No obstante, la parte positiva de toda esta aventura es la demostración práctica

de que otras formas de heterorganización son verdaderamente posibles. De

hecho, ya no son los partidos que se dicen de izquierdas o los sindicatos quienes

marcan las directrices a seguir en los conflictos sociales sino directamente los

diferentes colectivos agredidos, los sin pan y los sin tierra, los sin techo y los sin

Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

32 (1)

trabajo, los sin papeles y los sin cultura, es decir los precarios en algún sentido

quienes toman la iniciativa continuamente y gestionan sus propias redes de

apoyos y de defensa (des)organizada, gracias, en muchos casos, a las capacidades

que ahora ofrecen algunas nuevas tecnologías.

Sin ninguna duda, en el futuro próximo será el respeto de la pluralidad y de las

diferencias el que va a marcar las líneas directrices para la vertebración de una

verdadera “sociedad civil de abajo”7. La única forma de conseguir frenar de

algún modo las desbocadas ambiciones de los que siempre están ‘arriba’. Por

eso creo que el desafío colectivo pasaría por recuperar la iniciativa, liberándola

de la servidumbre respecto de los grandes fastos globales para ampliar su campo

de actuación hasta los medianos e incluso los pequeños eventos (especialmente

los culturales), que son los que están legitimando ahora, como antaño hiciera

el clero disperso con las decisiones feudales, las políticas que más directamente

nos afectan. Igualmente, parece deseable intentar construir, entre todos los

grupos sociales damnificados por el actual sistema, alguna especie de macro

fórmula de resistencia antisistémica. Una empresa colectiva en la que técnicos

y profesionales de la comunicación (ingenieros, informáticos, periodistas, teóricos,

artistas, etc.) tienen mucho que aportar y de la que sólo sabemos con seguridad

que, necesariamente, habrá de sustentarse en una estructura diferente a la de

la actual sociedad civil construida por la burguesía; la cual, no hay que olvidarlo,

es la que sostiene el actual señorío indiscutible del capital.

El clero cultural

En este nuevo orden imperial, el único dios indiscutible es el Dinero, tan respetado

y adorado por los Señores como por sus siervos. Su religión oficial ya no es la

economía, como cabría imaginar, sino la cultura, que es la que otorga a los

dictados de la primera la categoría de indiscutibles. Intelectuales y artistas forman

parte relevante del nuevo clero evangelizador –y en muchos casos mendicante–

con la particularidad, además, de que la heterodoxia, que a los librepensadores

les es consustancial, forma ahora parte de la ortodoxia eclesiástica. Una cruel

paradoja que, con frecuencia, convierte el disentimiento artístico en sometimiento

–y a la representación acrítica de los conflictos en verdadero soma adormecedor

de la feligresía.

Al igual que en la Edad Media, la connivencia actual entre la ‘nobleza’ y el ‘clero’

es casi absoluta, limitándose las divergencias a cuestiones de forma y, sobre todo,

de cantidades. En estas condiciones no resulta extraño que el arte se esté

muriendo de éxito, agobiado por las necesidades del marketing cultural

institucional y del mecenazgo empresarial, y que la cultura sea objeto de deseo

Domingo Mestre

33 (1)

incluso para los más zafios e incultos caballeros. Dado que esta utilización del

arte como propaganda –o, en el mejor de los casos, como lenitivo– aporta bien

poco a la causa común, la supervivencia del viejo espíritu emancipador que

acompañaba al proyecto utópico del arte moderno se muestra como una

contradicción, absolutamente necesaria, que se refugia hoy, a duras penas, en

contadas heterotopías en marcha, casi siempre virtuales, que todavía mantienen

cierta autonomía de gestión.

En cualquier caso, resulta reconfortante saber de la existencia de artísticas

ficciones corporativas como Technologies To The People (TTTP), una firma8

puntera en el campo del mecenazgo privado, que ha hecho agnóstica profesión

de fe del desvelamiento de las contradicciones ocultas en el sistema. Su original

gama de productos simbólicos, siempre irónicamente destinados al uso del

‘pueblo’, y sus campañas de alfabetización digital de las masas constituyen

pequeños contrapuntos necesarios frente a las múltiples medidas populistas

que continuamente intentan someterlo bajo el yugo de la promesa de su

salvación. Junto a ellas, la esponsorización y el mantenimiento de herramientas

de participación informativa y comunicacional en red, como la web e-valencia.org,

marcan la diferencia cualitativa frente a otras empresas o proyectos similares

que, igualmente desde el ámbito artístico –pero sin conseguir escapar de él–,

están intentando arrojar algún tipo de luz sobre las brumas del nuevo sistema.

Este último proyecto resulta especialmente interesante por diversos motivos.

En su origen, formaba parte de la exposición The Power of Security9 y nació

como un portal web alojado en el servidor del Museo de la Universidad de

Alicante (MUA). La página, desarrollada como todos los proyectos de TTTP a

partir del software libre, contiene una revista de prensa que se actualiza

diariamente y un archivo de noticias culturales de ámbito valenciano. Toda la

información contenida es de libre acceso y se caracteriza por la facilidad que

ofrece para la participación de los usuarios. Algo que ha permitido a los más

de 2500 usuarios ‘sin nombre’ que la visitaban diariamente expresar sus

argumentadas opiniones, públicamente y sin mediaciones, durante los dos

últimos años10.

La inteligente utilización de las posibilidades del anonimato ha permitido, pese

a las polémicas suscitadas11, explorar ámbitos de colaboración desconocidos

entre quienes poseen la información privilegiada y el deseo de hacerla pública

(pero no pueden identificarse por el riesgo de perder su empleo), y quienes

poseen la inteligencia para interpretarla adecuadamente, sin ostentar un nombre

público que les abra las puertas hacia la visibilidad mediática. El continuo trasvase

de información en ambas direcciones ha provocado un permanente feed back

Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

34 (1)

que se ha traducido en un aumento exponencial de la calidad de la información,

fenómeno que ha permitido vislumbrar el enorme potencial oculto de lo que

algunos denominan, provocadoramente, “intelectualidad de masas”12.

El particular hechizo de este proyecto proviene de la excepcional recepción que

obtuvo por parte de un fermento social extremadamente necesitado de este

tipo de herramientas y al que le ha importado siempre un bledo su posible

carácter artístico. Sus más de 750.000 visitas, durante los dos últimos años, han

generado verdadero ‘arte público’ sin proponérselo y, al tiempo, han colaborado

activamente para desenmascarar los entramados ocultos tras las políticas culturales

de la Comunidad Valenciana. Utilizando esta herramienta se organizó la resistencia

ciudadana contra el cierre del Centro del Carmen del IVAM, contra el II Encuentro

Mundial de las Artes y contra la II Bienal de Valencia. Desde allí se han denunciado

continuamente tanto las carencias de la educación pública como la incoherencia

de una política cultural volcada en la creación de infraestructuras sin contenido,

facilitando líneas de investigación que posteriormente han sido desarrolladas

por los media tradicionales. De las sinergias suscitadas en el foro surgió el colectivo

crítico ex Amics de l’IVAM que ha conseguido reunir a todo un calidoscopio de

posturas divergentes frente al fenómeno artístico, el cual ha sabido converger

unitariamente, en momentos puntuales, para dar más fuerza a sus

reivindicaciones13. Y de este embrión de voluntades nació la asociación Ciutadans

per una Cultura Democrática i Participativa14, la cual, a su vez, se halla integrada

en una plataforma de asociaciones cívicas y ciudadanas (1+1+1) desde la que se

están explorando nuevas fórmulas de participación ciudadana en los asuntos

públicos. Todo un rizoma de flexible tejido social que, con una organización

mínima y al parecer soportable, está modificándose continuamente al ritmo de

los acontecimientos y de los flujos del deseo colectivo.

II

La cruzada contra la (in)seguridad

La trágica matanza del 11 de septiembre, transformada en el más impactante

hito mediático de la historia por su capacidad de conmocionar simultáneamente

y en tiempo real a la práctica totalidad del planeta, ha decantado la balanza

imperial, al menos por el momento, hacia la vertiente más radicalmente

reaccionaria del teorema conservador. Desde entonces, una épica de la seguridad

se ha adueñado de los discursos que emanan desde el núcleo duro del imperio y,

al abrigo de la guerra preventiva y permanente contra el terrorismo, el espionaje

y la censura han dejado de practicarse en la semioscuridad para convertirse en

Domingo Mestre

35 (1)

‘populares’ medidas de higiene preventiva. Nuevas prohibiciones y restricciones

de derechos adquiridos que se nos venden como imprescindibles, pero cuya

utilidad real es más que cuestionable puesto que su principal virtud radica mucho

más en la sensación de inseguridad y desprotección que generan que en su

verdadera eficacia. Es con estas medidas que se está generando una paranoia

represiva que convierte toda disidencia en peligroso antagonismo. Una deliberada

tergiversación de los principios del diálogo social mediante la cual muchos de

los instrumentos que antes habían servido para proteger las libertades civiles se

están tornando, ahora, en peligrosas armas al servicio de quienes ejercen el

dominio político.

Y está sucediendo así, no sólo con los fetiches de última generación como

Internet, cuyo mistificado potencial democratizador del conocimiento está siendo

reconvertido apresuradamente en eficaz herramienta de espionaje (la vieja red

Echelon y el nuevo programa Carnivore)15 y de control (la controvertida ley

LSSICE)16, sino también con otros estamentos clásicos como las bibliotecas públicas

norteamericanas, hasta ayer ejemplares focos de la libre difusión de la cultura,

cuyos responsables han sido obligados hoy, mediante la nueva ley antiterrorista

USA Patriot Act, a reconvertirse en espías sin sueldo que deben informar

inmediatamente a las autoridades sobre quiénes están leyendo lo que se considera

material potencialmente peligroso –y también sobre qué es lo que leen los

individuos a priori considerados sospechosos–. La locura represiva ha llegado

hasta tal punto que, ahora mismo, los bibliotecarios norteamericanos17 pueden

llegar a ser procesados tan sólo por contactar con un abogado para informarse

del verdadero alcance de sus obligaciones profesionales.

Algo similar ha ocurrido con el derecho a la libre información, el cual, al ser

sometido a la autocensura previa con ocasión de la guerra de Irak, se ha

transformado en un parodia de la comunicación periodística cuyo climax cabría

situar en la reciente prohibición del presidente Bush de que se fotografíen los

ataúdes en que retornan las víctimas norteamericanas de la ocupación. Sangrienta

tragicomedia interpretada magistralmente no sólo por la prensa de su país sino

también por la práctica totalidad de las televisiones de nuestro entorno18. Un

bochornoso esperpento que, pese a no convencer totalmente a casi nadie, sí que

ha conseguido, sin embargo, una verdadera manipulación de la percepción

global de la realidad colectiva a juzgar por los últimos resultados electorales.

El retorno de la Inquisición

Tanto la propaganda como la censura son actividades que se vienen practicando

desde muy antiguo. Sin embargo, la libertad de expresión es una conquista

Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

36 (1)

reciente, paralela a las revoluciones burguesas, que sólo empieza a generalizarse,

en los países ‘democráticos’, tras la II Guerra Mundial. Al parecer, esta expansión

fue impulsada por la coalición aliada como antídoto preventivo ante la peligrosa

eficacia que había demostrado la combinación de represión y propaganda

desarrollada por el ministro Goebbels en la Alemania nazi –la famosa “Exposición

de Arte Degenerado” fue una arriesgada apuesta suya que cumplió todas las

expectativas y abrió el paso a la posterior manipulación política del arte

antagonista–. En muy poco tiempo, la cada vez más creciente libertad de creación

se convirtió, sobre todo a través del Congreso para la Libertad Cultural de Berlín

–patrocinado ocultamente por la CIA19–, en la bandera del llamado ‘mundo

libre’ y en el símbolo de la fe democrática que debía marcar la diferencia con

las ‘dictaduras’ durante todo el desarrollo de la guerra fría. Una diferencia que

fue más simbólica que real puesto que, como correctivo paralelo a esta expansión

de las libertades, apareció también la “caza de brujas” del Comité de Actividades

Antiamericanas cuyo legado más destacable consistió en la profunda interiorización

de la autocensura en este país.

De cualquier forma, la función de las artes ha sido siempre doble: por una parte,

han servido para enaltecer la grandeza de quienes (las) mandan; por la otra,

han actuado como catalizador de los sueños individuales y colectivos para quienes

las disfrutan –o quienes las sufren–. Al margen de estas funciones específicas,

lo más destacable de ellas no es su supuesta trascendencia, algo en lo que hoy

ya nadie cree sinceramente, sino el hecho de que albergan la potencial capacidad

de abrir grietas y fisuras en los campos estancos de lo que en cada momento

resulta pensable. Por ellas han brotado, históricamente, fragmentos de

conocimiento inaccesibles por otros medios –a pesar de su tradicional utilización

para el sometimiento– y de ahí proviene que su especial necesidad de libertad

sea un asunto de verdadero interés general.

Si, como afirma Ramonet20, la postmoderna censura del siglo XXI habría de estar

basada más en la saturación informativa que en la supresión de la información21

–aunque sólo fuera por una mera cuestión de racionalización de los recursos–,

el retorno al silenciamiento forzoso de la disidencia es un anacronismo que

recuerda los métodos descritos en el Manual del Inquisidor (siglo XIII) donde se

advertía a los timoratos: “Cualquier pueblo, cualquier nación que permita en

su seno el brote de la herejía, la cultive y no la extirpe a tiempo, se pervierte,

se aboca a la subversión y hasta puede desaparecer”22.

Víctimas de la actualización de estos rancios principios, las Dixie Chicks, un

popular trío femenino de country norteamericano que se atrevió a criticar

públicamente la ocupación de Irak, han visto como su música pasaba, en unos

Domingo Mestre

37 (1)

días, del nº 1 en las listas de éxitos a desaparecer de las emisoras de radio, al

tiempo que sus ranchos eran saqueados y se las amenazaba de muerte: “Se ha

demostrado que fue una maniobra de la derecha republicana. El partido está

muy bien organizado. Llamaron por teléfono y enviaron correos electrónicos a

las emisoras pidiendo que no pincharan nuestras canciones (...) Locutores honestos

empezaron a investigar la procedencia de la decena de miles de llamadas y

correos. Descubrieron que la mayoría de las protestas partieron de la sede central

del Partido Republicano”23.

En el ámbito estatal, la situación no es muy diferente pues, tras un corto paréntesis

de europeizada normalidad, en los últimos meses se están acumulando los casos

de abuso de poder por parte de instituciones culturales. En agosto del año

pasado, en plena crisis hispano-marroquí por el dominio de la Isla Perejil, la

dirección de la Obra Social Cajastur decidía anular la muestra Fez, ciudad interior

de Toni Serra en el Palacio de Revillagigedo de Gijón. Durante el último festival

de cine de San Sebastián, la Ministra de Cultura desataba una furiosa campaña

de descalificaciones contra la película de Julio Médem, “La pelota vasca” que

cabe calificar, sin exageraciones, de ‘contrarreformista’. Rozando ya el esperpento

puritano, la asociación integrista e-cristians ha utilizado el envío masivo de

e-mails para presionar a los responsables del Institut de Cultura de Barcelona

(ICUB) y conseguir que se cambiara el título de una muestra del artista Jaume

Alcalde titulada Mecagum Déu. Vídeos familiars sobre el nacionalisme. Pero la

gota que colma el vaso de esta regresión (al menos por el momento) es la impune

desconexión del servidor del Museo de la Universidad de Alicante (MUA) de la

web e-valencia.org, una decisión, inducida por ocultas presiones de altas instancias

de la administración valenciana, que supera el ámbito estricto de la censura: por

tratarse e-valencia de un proyecto de art in progress, su interrupción equivale

a la deliberada destrucción de una obra de arte.

III

Un rayo de luz entre brumas y tinieblas

Como afirma la Asociación de Artistas Visuales de Cataluña (AAVC), en estos

momentos: “Hay un evidente retroceso en el respeto a las libertades de expresión

y creación en el estado español”24. Un fenómeno del que lo más preocupante

no es el hecho en sí de la censura concreta25 (aunque mención aparte merezca

el rol de cazador de brujas ejercido por Cosme de Barañano, el actual director

del IVAM), sino las previsibles autocensuras futuras que este oscuro ambiente

represivo puede llegar a inducir. Y, sobre todo, la desazón que provoca saber

Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

38 (1)

que instituciones con autonomía de gestión como la Universidad de Alicante se

están plegando con tanta facilidad a estas deleznables maniobras.

No son buenos tiempos, ya lo dije al principio, pero los trovadores saben que tras

la noche oscura siempre retorna el alba. La parte positiva de todas estas maniobras

represivas podría extraerse de la clarificación que se obtiene cuando la presión

de los hechos obliga a la gente de la cultura a posicionarse públicamente; más

aún si intentamos aprender un poco de la historia reciente: “Los intelectuales,

como colectivo, no estuvieron a favor de la caza de brujas, pero tampoco estuvieron

manifiestamente en contra, limitándose a asumir una dorada marginalidad frente

al conflicto. Era suficiente: también para décadas, la cultura americana sería

globalmente dócil”26.

En este sentido, la recogida de firmas contra un flagrante abuso de poder como

es el cierre injustificado de e-valencia.org ha resultado de lo más reveladora. Y

no sólo por los comentarios que acompañaban a las adhesiones, algunos de ellos

bien sabrosos, sino también por los estrafalarios argumentos esgrimidos para no

hacerlo por quienes perteneciendo al nuevo monacato cultural alardean de su

talante liberal y de su compromiso antagonista o con la libertad. Sin dogmatismos

ni estridencias, este texto está dedicado a todos ellos.

1 HARDT, M. y NEGRI, A.: Imperio. Piados. Barcelona 2002.

2 Y los consumidores, desde el nacimiento del “consumo productivo”, somos la mercancía principal con laque, en estos momentos, se está especulando.

3 ECO, U., COLOMBO, F., ALBERONI, F. y SACCO, G.: La nueva edad media. Alianza Editorial. Madrid 1990.En esta publicación se abordan otros aspectos relacionados con el tema que aquí nos resulta imposible trataradecuadamente.

4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999.

5 Cabe anotar como hecho diferencial el enorme poder en nuestro Estado de los Señores del ladrillo, concapacidad para sabotear unas elecciones autonómicas en la Comunidad de Madrid y colocar como presidentaa la candidata del partido que vela por sus intereses.

6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003, p. 69.

7 HOUTART, F.: “Sociedad Civil y espacios públicos”, en FORO SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. y RIERA, M., ed.),Porto Alegre, Otro mundo es posible. El Viejo Topo. Barcelona 2001.

8 Tómese lo de la firma al pie de la letra puesto que toda la compañía se concentra en ella. Surgida a raíz deltítulo de una exposición de Daniel García Andújar, desde entonces le ha servido de pantalla para promoverdiversas iniciativas, más o menos subversivas, desde el respetable respaldo que le otorga la pertenencia simuladaa esa nueva ‘caballería’ del dinero que son las multinacionales.

9 Galería Visor, Valencia 2001.

10 Su gran aceptación por parte de la ciudadanía dio lugar al nacimiento de diferentes variantes locales delmismo principio básico como e-barcelona, e-arco o e-toulouse.

Domingo Mestre

39 (1)

11 Entrevista a Daniel G. Andujar. “El proyecto versa sobre los límites de las libertades y de cómo puedeafectar a nuestra sociedad el uso de nuevas tecnologías, cómo puede nuestra sociedad autorregularse formalmenteen un contexto tan específico como el creado para e-valencia”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561

12 VIRNO, P.: Virtuosismo y Revolución. Traficantes de sueños. Madrid 2003.

13 Cuya eficacia política cabe valorar en función de las histéricas reacciones que ha suscitado: desde eldepartamento pedagógico del IVAM se ha editado recientemente un cómic en el que el malvado Doctor Hipnos,un “antiguo amigo del IVAM ofendido”, intenta hipnotizar al público del Museo para vengar su falta dereconocimiento. Finalmente, es derrotado por el personal de dirección a golpes de escultura ¡de Julio González!Una increíble estrategia de manipulación infantil que, sin embargo, recuerda la vinculación ideológica delcine Disney con la “caza de brujas” del senador McCarthy.

14 En ella se integran ciudadanos y profesionales de muy diversos campos de la cultura que fueron losorganizadores de las jornadas “Realitats de la Ciutat” coincidiendo con la celebración de la II Bienal de Valencia.

15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Libertad versus seguridad” en FONTCUBERTA, J.: Securitas. Gustavo Gili. Barcelona2001. “Echelon es un sistema de espionaje diseñado para operar sobre objetivos civiles que actúa interceptandode forma indiscriminada y aleatoriamente enormes cantidades de comunicaciones y seleccionando posteriormentelo que es de valor mediante el uso de ayudas de inteligencia artificial”. Carnivore, “Se trata de un sistemainformático diseñado para permitir que el FBI, en colaboración con un proveedor de Internet, haga valer unaorden judicial que exija la recolección de cierta información en relación al correo electrónico u otro tipo decomunicación electrónica de un usuario específico que es objeto de investigación”.

16 Ley española que regula las comunicaciones en Internet y cuya confusa redacción permite que sea laAdministración, y no los Jueces, quienes impongan restricciones a la libre difusión de contenidos por Internet,además de establecer la posibilidad de que los webmasters sean considerados responsables por los hiperenlacesde sus páginas. Su última modificación ha consistido en... ¡legalizar el spam! Otra victoria de los Señores delaire sobre los intereses más elementales del resto de la comunidad.

17 A pesar de ello, han sido estos mismos profesionales quienes, con sus presiones, han conseguido levantarla censura que durante un año mantuvo en la imprenta el último libro de Michael Moore, Estúpidos hombresblancos (Ediciones B. Barcelona 2003), en el que se relatan las maniobras y conspiraciones que permitieron alpresidente Bush hacerse con el poder imperial.

18 Mención especial merece el seguimiento de esta guerra realizado por la cadena Tele 5 en el ámbito denuestro Estado, atrevimiento que le costó la vida al operador de cámara José Couso en un oscuro incidenteque nuestro incompetente gobierno ha sido incapaz de aclarar.

19 STONOR SAUNDERS, F.: La CIA y la Guerra fría cultural. Debate. Madrid 2001.

20 RAMONET, I.: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid 1998.

21 Lo cual no quiere decir, ni mucho menos, que la censura clásica haya desaparecido totalmente en algúnmomento, sino más bien que mayoritariamente ha ido adoptado otras formas más sibilinas y acordes con lasituación. Al respecto, el proyecto The File Room, iniciado por Muntadas, recoge información actualizadade la mayor parte de los casos que se siguen produciendo en http://www.thefileroom.org.

22 EIMERIC N. y PEÑA F.: El manual de los inquisidores. Muchnik. Barcelona 1983, citado por ALCARAZRAMOS, M.: Op. cit. p. 37.

23 GÓMEZ L.: “El ‘country’ combativo” en El País [Semanal], 26-10-2003, p. 25.

24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226.

25 Cuando estas líneas vean la luz, probablemente la página e-valencia.org ya vuelva a estar activa, desdeel forzado exilio, y esperamos que no demasiado maltrecha por las mutilaciones de la inactividad.

26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

40 (1)

Crítica de la simulación de las libertades

Álvaro dels Ángeles

La cita que antecede a los Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo, de

Guy Debord, bien podría tomarse como una de las claves en la estrategia de la

resistencia, fuera ésta del tipo que fuere y se activara frente al sistema político

que aconteciera en un momento histórico preciso. Extraída de El arte de la

guerra, de Sun Tse, el pequeño párrafo comienza: “Por muy críticas que sean la

situación y las circunstancias en que os encontréis, no desesperéis.”, y concluye

“cuando se está sin ningún recurso, hay que contar con todos los recursos; cuando

se ha sido sorprendido, hay que sorprender al enemigo”1. Con frecuencia aparece

escrito o se anuncia que “el arte de la guerra es el arte de la vida” y, en efecto,

el libro del general chino Sun Tse, si bien adoctrina sobre las formas en que debe

plantearse un ataque, preparar una retaguardia, cómo analizar los puntos débiles

propios y ajenos antes de enfrentarse al enemigo o estudiar las características

del terreno adonde tendrá lugar la batalla, entre otros muchos datos expuestos

como consejos, conforma asimismo una gran metáfora que puede ser entendida

como una manera inteligente de sobrevivir a (o afrontar) determinadas

circunstancias de la vida, sean éstas personales, profesionales, políticas o

ideológicas. Por descontado, esta cita (y por extensión el texto completo, que

llegó a Europa durante la Revolución Francesa) es fácilmente analizable

desde una perspectiva muy concreta precisamente porque en este caso anticipa

o introduce otra obra (la de Debord) que basa su filosofía en analizar

concienzudamente al contrincante para jugarle con sus mismas armas o, al menos,

para tratar de desarmarle con sus propios argumentos. El contrincante de Debord

y del situacionismo en pleno fue precisamente el uso espectacular de la cultura,

su manipulación e instrumentalización política por parte de los encargados de

gestionarla, producirla o difundirla, siendo su cometido principal la denuncia

sin paliativos, abiertamente crítica, siempre respaldada por la solidez de un

discurso rico en matices y pormenorizadamente elaborado. Este posicionamiento,

ya convertido en un clásico de la crítica razonada, teniendo como tiene plena

vigencia se ha quedado reducido, sin embargo, a frugal aperitivo de unos

manjares que, hoy por hoy, nos han llevado a una salvaje bulimia de lo espectacular.

Puesto que la concepción de lo espectacular no ha dejado de agravarse dentro

de las políticas culturales desenvueltas o surgidas desde entonces, los textos

41 (1)

situacionistas (si bien con las limitaciones temporales lógicas) adquieren un poder

casi profético.

¿Quedan todavía planteamientos teóricos o acciones prácticas que se antojen

posibles, que se vean capaces, de intentar si no detener al menos sí alertar sobre

determinadas conductas políticas y culturalmente absolutistas? ¿Es posible separar

o tratar de independizar a la cultura de las decisiones políticas arbitrarias que

la emplean y desemplean sin previo aviso? Ante la primera pregunta caben

muchas respuestas, tantas como acciones que puedan realizarse; pequeños gestos

que, incluso desde su precariedad, consigan plantear dudas al respecto de lo

general monopolizado. En cuanto a la segunda, cada vez parece que existen

más recursos técnicos para desarrollar espacios (físicos o virtuales) dedicados a

la cultura o comprometidos con ella de manera independiente, pero también

cada vez más parecen reducidos a un mayor ostracismo y a una repercusión cada

vez más minoritaria, cuando no “obligados” a desaparecer.

Sun Tse nos aconsejaba hacer frente al contrincante habiéndolo estudiado

previamente con detenimiento, entender su modus operandi, analizar sus puntos

débiles y aquellos por donde no flaquea, vigilar sus acciones y no dejarse embaucar

por las luces de neón de su propaganda, la cual actuaría como una versión

corregida y aumentada de un comportamiento ancestral de provocación y

enfrentamiento. Y, en cierto modo, para poder mantener esta actitud vigilante,

inquisitiva, es necesario actuar en determinados momentos exactamente igual

que el o los contrincantes, como una figura que se reflejara, a la inversa, en un

espejo imaginario.

Análisis aparte merecería la opción, con las dudas y contradicciones derivadas

de su desarrollo, de plantear la confrontación desde dentro, aduciendo una

posible independencia de planteamientos en el propio intestino de la industria

cultural; casos de estudio muy vigentes no nos faltarían.

Así pues, ante la limitación de los movimientos cabe el accionismo más activo;

frente a la velocidad supersónica de los aparatos de propaganda del poder que

anulan lo anterior inmediatamente después de haber presentado lo nuevo (como

una versión sin fin del “presente perpetuo”), se trataría de imponer un ritmo

tranquilo y sosegado del que se sabe también perseguidor y no sólo perseguido,

vigilante además de vigilado; ante la desfachatez de lo público de crear discursos

poli-bifurcados, la sobriedad de investigar en una misma dirección, sin rodeos

y sin concesiones, en línea recta; contra la cara feliz de los protagonistas de los

anuncios de la mentira, la recepción a cara de perro del que advierte que nada

es lo que parece, ni debe admitir que lo que se muestra como real pueda llegar,

siquiera, a parecerlo.

Crítica de la simulación de las libertades

42 (1)

Estas actitudes directas son abiertamente criticadas por gran parte de la sociedad,

además de por aquellos que enarbolan el espíritu reaccionario de sus políticas,

evidentemente. La opinión externa generalizada ante estas actuaciones es que

el talante empleado no “anima” a los demás a sumarse a ellas, enconadas dicen

en una falta total de sentido del humor o, para decirlo de otro modo, sin asideros

frívolos de los que agarrarse; lo que en definitiva viene a decir que cabría emplear

las mismas armas esteticistas y amables, embaucadoras, de la propaganda con

el fin de conseguir más adeptos. Y en ello se está; aunque discutir sobre la

homologación o no de diferentes sentidos de humor y posicionarse sobre si una

actuación es o no divertida, siempre dependerá de dónde y cómo queden

reflejados los involucrados. De hecho, las mismas críticas que alertan sobre la

sobriedad y el aburrimiento, incluso el enfado injustificado, en la forma de

plantear ciertas demandas o arrojar ciertas críticas, no dudan en tachar de frívolos

los pequeños actos o acciones que se realizan a modo de válvula de escape, las

cuales no impiden que se siga manteniendo la coherencia en el discurso. Así

pues, ¿qué ocurre cuando se ha descartado la amabilidad y la simpatía, incluso

el respeto, en el discurso desarrollado por el poder, para acabar siendo sido

sustituidas éstas por la imposición y la negación constante ante cualquier intento

de acercamiento entre posiciones enfrentadas? ¿Cabe aún el empleo de métodos

amables para hacer frente a los otros, que son lanzados y, así pues, impuestos,

como verdades supremas y afirmaciones indesviables?

Habitamos hoy en día entre los escombros de una sociedad espectacular donde

no tiene cabida la discrepancia; donde el debate se permite dentro de unas

reglas tan limitadas y claramente favorables para el poder que resultan, de

entrada, inadmisibles; por esta razón, todavía resulta más inaudito el empeño

obsesivo, la psicosis, con que los mandamases persiguen cualquier sonido átono

que despunte entre sus filarmónicos trabajos institucionalizados, generalmente

mal resueltos o mal enfocados y fácilmente intercambiables por otros igualmente

mediocres.

Sólo cabe reseñar (muy brevemente, pues el texto de Domingo Mestre que

aparece en esta misma publicación lo analiza en profundidad) el caso del proyecto

artístico de Daniel G. Andujar e-valencia.org, hospedado en el servidor del Museo

de la Universidad de Alicante-MUA y por el cual este organismo universitario

recibió presiones de altas instancias culturales de la Comunitat Valenciana hasta

el punto de consumar su cierre, para cerciorarnos sobre cómo el poder ataca las

críticas y rehúsa el debate. Y no sólo el poder político sino también sus técnicos

culturales que, escudándose en su papel de expertos, rechazan igualmente

Álvaro dels Ángeles

43 (1)

las críticas o el debate con las mismas argucias absolutistas, considerando la

discrepancia de los discrepantes como simples cantinelas pasadas de rosca o

producto de escarceos competitivos en el ámbito de lo profesional o incluso en

lo personal.

e-valencia.org era un oasis que ha sido necesario desecar y los métodos utilizados

(presionando unos; admitiendo las presiones y claudicando otros) parecen indicar

algo mucho más grave de lo que creíamos que podía seguir ocurriendo en la

actualidad, unas actitudes que sin duda han resurgido de sus cenizas más oscuras

y apolilladas.

I. Lo que parece que es

En cualquier juego de magia coexisten una parte de verdad y otra de ilusión.

Una espada atraviesa la caja, pero ¿qué es verdad, la caja ya agujereada y la

espada que se ablanda o se pliega sobre sí misma para no herir, o el hecho de

que todo parezca real y creamos que atraviesan el cuerpo del encajonado

yacente?; la acompañante queda suspendida en el aire ocultando con su vestido

algo más que su cuerpo, el artilugio que la mantiene en esa posición ingrávida;

la carta en la cual centramos nuestra mirada siempre aparece al lado contrario

de donde debería estar o esperábamos que estuviera, o mejor, el mago nos hace

mirar al otro lado, desvía nuestra mirada y nuestra atención mientras opera el

truco. Vemos lo que ciertamente nos inducen a ver sus manos expertas, ágiles,

más rápidas que nuestra capacidad de asimilación del truco en sí mismo. Queremos

encontrar ese pequeño detalle que haga decantar nuestra conciencia pragmática

del lado de la experiencia conocida, aunque perviven las ganas de querer creer

que la imposibilidad puede, esta vez sí, convertirse en posible, superar su aporía.

La publicidad y la propaganda actúan de manera muy similar. Nos muestran una

imagen perfectamente realizada, pues evocar es lo esencial de su función, pero

sin mostrarlo esencialmente. Dan y esconden a partes iguales, como un truco de

magia perfectamente ejecutado. Se muestra lo que se desea llegar a ser, no en

realidad lo que se es, y los diferentes niveles de esta representación son los que

finalmente decantan la balanza hacia la emisión de unos juicios u otros, atendiendo

éstos a la fidelidad del mensaje, a la posibilidad de cumplir lo anunciado, a la

utilización precisa de la mentira o a la manipulación directa, contando de entrada

con unas premisas difícilmente comprobables.

Walter Benjamin llegaba a la conclusión, en el Epílogo de La obra de arte en la

época de su reproductibilidad técnica (1936), de que “el fascismo tiende, en

consecuencia, a una estetización de la vida política” y concluía su obra con un

Crítica de la simulación de las libertades

44 (1)

preciso análisis de su tiempo: “La humanidad, que fue en otros tiempos en

Homero objeto de contemplación para los dioses olímpicos, lo es ahora para sí

misma. Su autoalienación ha alcanzado un grado que le permite experimentar

su propia aniquilación como un goce estético de primera magnitud. Esa es la

clase de estetización de la política practicada por el fascismo. La respuesta del

comunismo es la politización del arte”2.

Sería un poco más sencillo llamar a las cosas por su nombre, si todavía éstos

respondieran a sus definiciones. Pero ni ya el fascismo aparece con su cara y sus

modales de antaño, ni el comunismo ahora ya puede siquiera intentar recuperar

lo que perdió por méritos propios. Si lo “espectacular concentrado” en relación

con lo “espectacular difuso” dio lugar a lo “espectacular integrado” (Debord)

-por más que se vislumbren de nuevo tendencias de lo concentrado en el actual

magma difuso e integrado, especialmente desde los sucesos del 11S- la maquinaria

del poder resulta tan inabarcable e indescifrables algunas de sus contraseñas

que sólo se puede perecer tras el enfrentamiento. Perecer, o pretender ser como

él, a modo de alianza en la enemistad. Pues si es el poder el que ha acercado

posiciones hacia la estética, no para dignificar a ésta sino para utilizarla en su

beneficio publicitario, lo estético sólo puede defender su mermado terreno

intentando apropiarse de parte del que no es suyo, sino perteneciente a la

política. Atacar por otro frente toda vez que admite la irrecuperabilidad de parte

de lo perdido. El arte político (y/o su vertiente social), así pues, lejos de ser una

mera etiqueta que suele escandalizar a propios y extraños y que hace salir

corriendo, despavoridos, a los mismísimos artistas, debería entenderse como el

único modo en que éste pudiera presentarse, adquirir un pleno sentido. Del

modo en que no todo el arte debe ser arte político, sino que aquello que no sea

político no puede ser arte. Por político, por supuesto, cabría entender no

necesariamente la adscripción a una tendencia política concreta, sino el

planteamiento sincero y comprometido con lo que se produce, sobre cómo se

difunde y con el nudo argumental con el que se pretendan aportar datos, renovar

teorías o descalificar, sin más, a la propia Historia.

Individual Citizen Republic Project: El Sistema, el proyecto de Daniel G. Andújar

realizado para la Sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, puede ser

interpretado desde varias perspectivas. En primer lugar, actúa como un

microcosmos del funcionamiento de los organismos del poder, o de algunos de

ellos, donde la primera parte coincidiría con el aparato utilizado para su

propaganda, su cara exterior, lo visible. La segunda e intermedia correspondería

al laboratorio de ideas, generador de estas mismas y espacio de planteamiento,

Álvaro dels Ángeles

45 (1)

acción y manipulación que repercute asimismo en la anterior, donde el negro

de las paredes lo relaciona, simbólicamente, con lo oscuro y lo oculto o aquello

que se mantiene en secreto pero que, en el fondo, es el espacio más participativo,

lo cual genera una interesante paradoja. La tercera y última presenta el trabajo

realizado, surgido de este espacio intermedio de acceso libre que capta a los

usuarios, sólo que los que acaban formándose son los propios espectadores, el

público, que tras su paso por los dos estadios primeros se encuentra dispuesto

tal vez no para opinar sobre lo que ha visto (autorreflexión) en relación con los

mecanismos del Sistema vigente en el exterior, pero sí para platicar, delante de

una audiencia real o figurada, sobre los más variados temas: el espectador como

experto como espectador.

Otra interpretación es la que relaciona rápidamente dos mundos irreconciliables,

puestos aquí abiertamente enfrentados: fuera-dentro, público-privado, blanco-

negro, verdad-mentira o real-figurado, tienda-trastienda o galería-almacén,

aula-laboratorio… La intención es crear un conflicto entre los antagonismos, de

modo que tomar partido por una fracción u otra implica involucrarse no sólo

en sus particularidades sino también en lo que de común puedan tener, en sus

fricciones necesarias o en algunos de sus márgenes difuminados.

Otra interpretación viene dada (sin duda desde una clave mucho más subjetiva

y personal) por las posibles semejanzas entre las tres partes diferenciadas del

proyecto y los tres tipos de capitalismo que repasa Vicente Verdú en su práctico

ensayo sociológico El estilo del mundo. Mientras el “capitalismo de producción

se afianzó en los armazones y los pesados objetos negros”, lo que equivaldría

al segundo espacio, con los objetos apoyando y sujetando el panel a modo de

barricada, “el capitalismo de consumo escogió las superficies brillantes, el aluminio

y el acero inoxidable, las pinturas metalizadas”, es decir, el empleo de la publicidad

y el marketing para vender más, como en el primer espacio donde una valla

publicitaria y el packaging ofertan un nuevo sistema operativo, un nuevo

producto. “En nuestra época, finalmente, con el capitalismo de ficción, la visión

alrededor se hace transparente en las carcasas de los ordenadores, en los edificios,

en los relojes…3, o lo que es lo mismo, la virtualidad de las presentaciones

editadas en Power Point o el producto informático o la empresa -que no existe

físicamente- vienen a igualar, en la tercera parte, aquello que no se siente pero,

incontestablemente, se ve, cuenta y finalmente existe, aunque su apariencia se

trasluzca casi hasta la mimesis.

Crítica de la simulación de las libertades

46 (1)

II. Lo que todo indica que es

Así pues, la primera parte de nuestro análisis se centraba en lo que parece que

es, eslabón necesario e imprescindible para descifrar lo que en realidad es, o

incluso un poco menos, aquello que todo indica que es, y que posiblemente

nunca sepamos cómo será en realidad. Aunque la primera parte puede surgir

al mismo tiempo que esta segunda, o incluso idearse anteriormente, es muy

frecuente que se cree y se lance con posterioridad. La publicidad tanto sirve

para anunciar algo que existe y necesita ser promocionado, como se emplea

para inventar lo que no está siendo hecho, así como es tremendamente útil para

exagerar lo que se hace (siempre en menor medida de lo que se promociona)

o para desviar la atención sobre lo que en verdad se está haciendo. En cualquiera

de sus vertientes, la propaganda es un arma cargada de pasado, reaccionario y

oscuro pasado, en un presente al que sólo le interesa el futuro visto desde su

lado tecnológico.

Lo que se produce en este segundo espacio de libre acceso se realizará con el

producto previamente publicitado (el sistema x-devian, The New TTTP System

by knoppix) y actuará de nexo entre la publicidad de su estadio previo y el

marketing del tercer y último eslabón. Mientras miramos hacia la superficie

impecable del engranaje, otra maquinaria igualmente resolutiva realiza la

verdadera labor. En esta vertiente netamente participativa dentro de “El Sistema”

se tiene la posibilidad de trabajar para y por la contra-información, con free

software específico y lejos de la hegemonía informática, lo que no evita que

siga necesitando de la publicidad y su imagen para vender su virtualidad y

accesibilidad. Al jugar con idénticas armas y emplear argucias similares, el

engranaje del poder se siente no ya irrespetado (“Bite the hand that feeds you”)

o vigilado (”Watch the Watcher”) sino ridiculizado en su reflejo banal, en la

apropiación de sus mentiras, en la propaganda de sus intereses propios. Y puesto

que carece de sentido del humor, no puede admitir la crítica; como tampoco

puede enfrentarse directamente al debate, pues asumiría su falsedad.

Adorno y Horkheimer aventuraban en su Dialéctica de la ilustración que “toda

cultura de masas bajo el monopolio es idéntica, y su esqueleto –el armazón

conceptual fabricado por aquél- comienza a dibujarse. Los dirigentes no están

ya en absoluto interesados en esconder dicho armazón; su poder se refuerza

cuanto más brutalmente se declara”4. Esta aseveración se ha cumplido hasta sus

últimas consecuencias y, posiblemente ya, o en breve, haya arribado hasta el

último confín del mundo. Pese a todo esto, sin embargo se sigue utilizando un

segundo o tercer nivel de lectura para dirigir las miradas hacia donde no se

Álvaro dels Ángeles

47 (1)

pueda descubrir el truco y así, algunos expertos culturales y gurús mediáticos

se dedican a lanzar bombas de humo sobre una audiencia cada vez más

desconcertada, que ya no sabe si lo que lee y ve es una cosa o su contraria.

En un artículo titulado “Por la inmensa minoría” publicado en EL PAÍS (11/10/2003),

José Vidal-Beneyto hacía un repaso de la trayectoria de las políticas culturales

desde los años 50 hasta la actualidad y de su capacidad o incapacidad para

“democratizar la cultura”, sus aciertos y sus fracasos globales. De las tres columnas

que conformaban el artículo de opinión, las dos primeras se dedicaban a esta

función didáctica, bien detallada y explicada por quien, sin duda, ha formado

parte de algunas grandes decisiones político-culturales y cuya opinión debiera

ser tomada en consideración. La tercera columna, sin embargo, que pretendía

apuntar una posible solución ante los males endémicos de nuestra cultura, a

saber, donde la fractura entre “una mayoría cautiva del televisor, ciudadanamente

anestesiada y culturalmente envilecida por su bazofia televisiva cotidiana cuyo

destino parecía ser el consumo al dictado” y una minoría “cada día más amenazada

pero también más convencida de que la cultura no se consume en masa, sino

que se vive como una experiencia propia” se muestra insalvable, proponía y

defendía la existencia del Consejo Mundial de las Artes, del cual es Presidente.

Este organismo, formado por 44 expertos en seis disciplinas distintas (Artes

Plásticas, Arquitectura y Diseño, Cine, Teatro, Danza y Música) plantea como

solución ante este gran problema global la celebración del Encuentro Mundial

de las Artes, el otorgamiento del Premio Mundial de las Artes y el apoyo a la

Bienal de Valencia. Tres buques insignia de una política cultural basada justamente

en los aspectos que él mismo critica en las dos primeras columnas5.

El quid de la cuestión parece que está, así pues, en la utilización interesada de

ciertos conceptos e ideologías que casan a la perfección con tendencias progresistas

e incluso netamente de izquierdas y en su proclamación, para acabar consumando

su contraria u otra que, desde luego, se despega excesiva y sospechosamente de

su discurso original. Porque, si de verdad piensa el Sr. Vidal-Beneyto solventar

el gran desafío de la democratización de la cultura con la celebración de tan

inocuos certámenes, desproporcionados en todo excepto en debate, discusión

y búsqueda real de soluciones concretas, es que ciertamente la crisis intelectual

es un gran agujero negro que, involucrados como él, se afanan en agrandar.

III. Lo que decimos y lo que nos dejan decir que somos

Inmersos, así pues, dentro de un sistema que anuncia y vende lo que se propone,

que evita más o menos solapadamente las críticas y el debate resultantes de su

Crítica de la simulación de las libertades

48 (1)

funcionamiento y que encumbra o desautoriza a unos u otros por el mero hecho

de la casualidad interesada y del momento histórico concreto, resulta apropiado

recordar qué somos y dónde estamos. O mejor, qué nos dejan decir que somos

o qué podemos decir nosotros sobre dónde nos encontramos.

El uso de Internet ha posibilitado reuniones, uniones, desarrollos conjuntos sin

la necesidad de la presencia física en un tiempo y espacio coincidentes. Ha

enarbolado luchas, recogidas de firmas, denuncias, debate y discusión manteniendo

a cada cual en su espacio vital o profesional, sin el menor desvío en sus obligaciones

diarias como peón perfectamente integrado en el sistema. Ha acercado posiciones,

ha roto la distancia, ha hecho desaparecer determinadas jerarquías, ha convertido

nuestra sociedad en una sprawl city de proporciones descabelladas que recuerda

al perfecto mapa que evocaba Borges y citaba Baudrillard en Cultura y simulacro;

el plano a escala 1:1, el simulacro ideal. Y, de nuevo, nada es lo que parece o no

es, al menos, lo que nos dicen que es. Pues, mientras los partidos políticos y los

Gobiernos anotan en sus programas electorales, como una línea más dentro de

su hipotético cumplimiento global, la importancia de la tecnología en nuestra

sociedad y nuestras vidas, surgen leyes que acotan la libertad de expresión y la

confidencialidad, que rastrean entre nuestros archivos para, eufemismo donde

los haya, asegurar nuestra seguridad. Todo en nombre de una paz mundial que

sólo puede existir previo bombardeo, invasión territorial e íntima y abuso de

poder.

Vicenç Navarro, en su espléndido análisis Bienestar insuficiente, democracia

incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país hace un repaso realmente

acertado al respecto de las políticas dialécticas y las políticas prácticas, sobre lo

que nos dicen y lo que nos ocultan, en relación a aspectos básicos en nuestra

sociedad que afectan a la libertad, el bienestar y a nuestra capacidad de elección

dentro de ella. Asimismo, resulta esclarecedor a propósito de la “repercusión”

dada a determinados “temas constitucionales” que, sin embargo, no responden

a los de mayor inquietud de la ciudadanía, que ven más importantes los más

cercanos (empleo, vivienda, sanidad, seguridad, pensiones), “temas que no tienen

la visibilidad que se merecen”6. Todo el texto es una plasmación argumentada

de esta bifurcada costumbre del poder de exponer una idea para, o bien otorgarle

a ésta una importancia sobredimensionada, o bien atraer la atención sobre

aspectos de interés para el poder que oscurizan, por lo tanto, los que suelen

importar a la opinión pública. Como indica Navarro, se impone “la necesidad de

una radicalización democrática que permita que el ciudadano vea al Estado

como su servidor y no viceversa”7.

Álvaro dels Ángeles

49 (1)

Esta actitud también se da plenamente en el ámbito de la cultura y se desarrolla

dentro de sus políticas culturales. Las reuniones de expertos (sic) (Encuentro

Mundial de las Artes y otros) suelen organizarse alrededor de temas de importancia

teórica incuestionable que, curiosamente, siempre bordean conceptos relacionados

con asuntos sensibles con lo social, como civismo, participación, ciudad y/o

ciudadanía, democracia, transversalidad, interdisciplinaridad…, cuando en

realidad la participación queda casi siempre reducida a la de aquellos pocos

expertos que asisten. ¿Qué conclusiones se extraen y dónde o cómo se ponen

en práctica? ¿Repercuten los grandes eventos culturales, de marcada impronta

espectacular, en los ciudadanos que habitan las ciudades que los hospedan sólo

por el mero hecho de celebrarse? ¿O es el tono que se emplee para llevarlos a

la práctica lo que otorgará o no sentido a su celebración?

Es difícil resistirse a no citar la función que, para Debord, cumplía el experto:

“el experto que mejor sirve es, desde luego, el experto que miente”8.

Desde esta perspectiva, la tercera parte de “El Sistema” nos anima a convertirnos

en expertos de una información que desconocemos, en libres conferenciantes

para opinar, con el micrófono de la sala abierto, sobre el tema o temas que

deseemos, sepamos o no sobre él, queramos ser o no escuchados, deseemos o

no ser seguidos en nuestro discurso o nuestro silencio. La fase final de este

proyecto pone en solfa la función de las ruedas de prensa, de las presentaciones

formales, de las conferencias destinadas a un público selecto. Se ofrece todo lo

necesario para que cada uno sea quien decida qué hacer, qué contar, cómo

hacerlo…, la libertad presentada como un catálogo sinfín de elecciones, de

decisiones que es necesario tomar.

Así pues, el recorrido que realizamos va de la expectación (publicidad de un

producto, de una ideología o de un sistema) a la experimentación individual de

sus propuestas y de aquí a la presentación pública de lo asimilado, su defensa

y de nuevo su publicidad. Síntesis perfecta del aprendizaje, donde confluyen

todos los aspectos sociopolíticos derivados del poder de la información, la

desinformación, lo dado y lo obtenido como márgenes simétricos de un mismo

documento oficial. Es entrelíneas donde habitan la sorpresa, los espacios de

libertad, la ilusión de lo todavía posible.

Como el conocimiento, como las ideas y su puesta en práctica, igual que la contra-

información, la crítica razonada o el control a los que nos controlan, como

ciudadanos, finalmente, estamos en proceso continuo. Y no lamentamos las

molestias ocasionadas.

Crítica de la simulación de las libertades

50 (1)

1 En DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona1990-1999. El contenido de El arte de la guerra de SUN TSE varía dependiendo de la traducción. Una versióníntegra puede encontrarse en www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm.

2 BENJAMIN, W.: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. De esta versión, en Archivos dela Fotografía, Volumen III, número 2, Otoño-Invierno 1997. Editado por Photomuseum Argazki Euskal Museoa,Zarautz.

3 VERDÚ, V.: El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción, cap. ”Transparencia y vigilancia”, pp. 159y ss., Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2003.

4 HORKHEIMER, M. y ADORNO, T. W.: Dialéctica de la ilustración. Fragmentos filosóficos 1944, 1947, 1969.Edición en castellano: Trota, Col. Estructuras y procesos, Serie Filosofía. Introducción y traducción de Juan JoséSánchez. Madrid 2003.

5 Un análisis más pormenorizado de este texto puede encontrarse en el artículo “Discurso final. Sobre lo quese dice que se hace y sobre lo que de verdad se hace en las actuales políticas culturales”. Álvaro de los Ángeles.Revista Mono nº3, noviembre 2003, Valencia.

6 NAVARRO, V.: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país,pp.78-79. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2002.

7 Ibidem.

8 DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo, p. 29. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona1990-1999.

Álvaro dels Ángeles

51 (1)

The Dimensiones Variables cycle is a project that seeks to explore the paradoxical

inclination that affects certain contemporary artistic practices, which seem to

struggle between two apparently antagonistic interpellation territories: on the

one hand, the impulse to set bounds to the social space to analyze its strategies,

the impulse to adopt an attitude with regard to its dynamics and to act confrontly

in it; on the other hand, the unavoidable variability to which this very aim itself

remains exposed, the meaning, necessarily restricted and partial, implicit in any

kind of boundary mark.

In this context, the proposals Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

and Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? Conceived by Daniel García

Andújar and Pedro G. Romero, respectively, are two independent and specific

approximations to the paradox underlined by the title of the cycle, two different

approaches but that, however, are characterized by the fact of building particular

spaces of critical resistance, areas that can hardly be tamed, marked by an

ironical positioning and by the will to restore new dimensions, variable

dimensions, to the shape of the social environment.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema

After the creation of several web sites conceived as platforms of citizen debate

about specific cultural policies and several art events – e-manifesta.org,

e-toulouse.org, e-arco.org, e-valencia.org and e-barcelona.org -, Daniel García

Andújar takes up again, with the project proposed for the art room ZERO1 of

the Museu Comarcal de la Garrotxa, the expansion of the “product catalogue”

of Technologies To The People’s, a firm devoted to the development of proposals

to facilitate the access to technologies and that has sponsored several works

of the artist.

Before, and also under the sponsorship of this same corporation, he had already

created The Body Research Machine (1997), a machine that made it possible to

scan the genetic structures of the human body and process them as a database,

and Street Access Machine (1999), a device that could be used 24 hours a day

for the electronic donation of money to people or groups with economic

difficulties – beggars, alcoholics, immigrants, etc.

Individual Citizen Republic Project™: El Sistema is again created as a critical

reflection on the sovereignty of the great technology corporations and their

symbolic values of persuasion and representation. With this aim in view, two

antagonistic imaginaries are metaphorically related: an archetypical one, static

and corporative, with slogans that publicize the positive aspects of the

52 (1)

Eng

lish

technological advances; and a decoded one, which is the parodic reverse of the

previous image and that is, in the same way, a place where information and

work processes are shared.

At the entrance area of the exhibition, within the corporative environment of

Technologies To The People’s, the launching of the x-devian product is presented,

an operating system that can be very easily installed in any computer, that does

not interfere with the pre-existing software and that allows the user to work

with the freeware Linux, which is free from any kind of business protocol but

which, however, offers identical performance qualities as other paying software

existing in the market.

Hidden behind this first ambit by means of a barricade made of used furniture,

but in a central place of the installation, there is a workshop-space equipped

with abundant documentary material that informs about technical questions

related to the alternative use of technology, as well as a network of recycled

computers where the Linux software was previously installed. In this space there

are going to take place formative workshops on non-commercial computer-

related training, presentations of organizations and communities of the area,

such as Olot Wireless, and conferences devoted to reflect on safety and identity

on the Internet. Apart from all these activities, this place acts as a medialab or

club open to the participation of those who want to use it both for a public

purpose – work sessions, associative meetings, etc. – and for a strictly personal

use – navigating the Internet, sending e-mails, etc.

Finally, in the room devoted to conferences, the visitor can access a thematic

anthology of private presentations made using PowerPoint and rescued from

the net and broadcast them using a video-projector, as if he were a generic

lecturer, before a hypothetic audience.

Valentín Roma

David Santaeulària

53 (1)

Neofeudalism and return of the Inquisition

Domingo Mestre

The worst thing about the American left-wing is that it betrayed to save its

swimming pools. And there was no American right-wing in my generation. It

did not intellectually exist. There were only left-wingers who betrayed each

other. Because the left-wings were not destroyed by Mac Carthy; they destroyed

themselves making way for a new generation of nihilists. Orson Welles

I

Business ‘nobility’

The bad times are a coming, but not only for poetry, as the old song says, but

also for the rest of the subjective production and individual freedom. The

development of the information technology society is contributing to a deep

social transformation which already affects practically all areas of our lives. The

new global society, also known as the “capital empire”1, is not so much based

on the production of goods as on their consumption, especially of information2,

and on speculation. In this ‘new world’, which is permanently evolving, it is easy

to detect the return of certain neofeudal3 features which are being combined,

more or less turbulently, with the unrealised enlightened dream of social

emancipation and with the neo-liberal dogma to search for profit at all costs.

Despite the survival of the old Nation-States and their monopoly on legal violence

– although not the real power to exercise it –, it is true that, because of its

peculiar features, this imperial reorganisation can only be administrated efficiently

with the collaboration of those who Echeverría named the new “Air Lords”4; a

small group of private companies and semi-public corporations who are the

owners and administrators of the virtual space whose job is to channel the

information flows. Along with the old War Lords (arms manufacturers) and the

Speculation Lords5 (the owners of banks and financiers) they make up a new

money-based aristocracy which has been redesigned in practice, always according

to its strategic needs, by the universe in which we live. Naturally, this decisive

pre-legislative – and even pre-executive – function which is carried out by the

big economic lobbies must remain in the shadows, as always, given that it would

not be the done thing to continue talking to the people about freedom and

democracy if they knew that the basic guidelines are imposed by a small group

of moneyed ‘gentlemen’.

55 (1)

It is important bear in mind that, in its current context, the resolution of antagonist

conflicts is developed, mainly, in the symbolic environment of media space. This

explains the importance which its control has acquired, because not only do the

results of the next elections depend on it but also the prices on the world markets

of the new nobility’s relative values. And this also leads to a company’s interest

to make over their public image using patronage and sponsoring of all types of

philanthropic and cultural activities. In this respect, Rodríguez Casanueva,

businessman and president of Philantropos, affirmed a few days ago that 2003

is the year of Company Social Responsibility (CSR) in our country (...) company

patronage is essentially a game in which all the parties involved can and must

obtain clear profits6. An unfair game, of course, in which the supposed social

benefit for the needy does not have to be linked to their real needs, but it does

have to be subordinated to the interests of those who promote it.

The slang of the instabilisation

The lucid intuition from the different resistance groups who believe that the

constructed situation demands local responses for global problems and that the

system’s weak point can be found, mainly, in the symbolic sabotage in the great

sacred ceremonies of capital globalisation (WTO, IMF, WB meetings) has achieved

unexpected media victories in the unstoppable fight between those that rule

and the multitude of those that obey. It has been an unquestionable success

which has filled the cup with new hope. However, it has also created a strong

spatial and temporary dependency regarding this pageantry, which is remains

independent of movement and makes neutralisation easier by allowing their

actions to depend on the meetings of the ‘Lords’. It also demands making a

spectacle of the forms which have not always been well planned or adequately

counteracted by the provision of specific contents and different ways of doing

things; something which has had an effect, to a certain respect, on the current

limitations of the formula.

However, the positive side of all this adventure is the practical demonstration

that other forms of heterorganisation really are possible. In fact, it is no longer

the parties who call themselves left-wing or trade unions who call the shots in

social conflicts but the different approved collectives, those of no bread and no

land, no home and no job, no work papers and no culture, meaning the unstable

in one sense who continually take the initiative and manage their own support

networks and (dis)organised defence, thanks, in many cases, to the capacities

which are now offered by new technologies.

Neofeudalism and Return of the Inquisition

56 (1)

Without a doubt, in the near future it will be respecting plurality and differences

which will mark the guidelines to making up the backbone of a true “civil society

from below”7. The only way to mange to slow down the runaway ambitions of

those who are always ‘above’ in some way. For this reason, I believe that the

collective challenge would pass by recovering initiative, freeing it from servitude

regarding the great global lords to expand its field of action down to medium-

sized and even small events (especially cultural events), which are those which

are now legalising the policies which affect us most directly as the far-reaching

clergy of yesteryear did with feudal decisions. Equally, it seems desirable to try

and construct some type of macro-formula of anti-system resistance between

all the social groups which are victims of the current system. A collective company

in which communication technicians and professionals (engineers, computer

experts, journalists, theorists, artists, etc.) have much to contribute and of which

we only really know that, out of necessity, will have to sustain itself in a structure

which is different from that of current society built for the bourgeoisie, which,

let us not forget, is that which sustains the current unquestionable capital class.

The cultural clergy

In this new imperial order, the only unquestionable god is Money, as respected

and adored by the Lords as by its slaves. Its official religion is no longer economics,

as might be imagined, but culture, which awards the first order dictates with

the category of unquestionable. Intellectuals and artists make up a relevant part

of the new evangelising clergy – and mendicant in many cases – with the

particularity, moreover, that heterodoxy, which is consubstantial for free-thinkers,

now forms part of ecclesiastical orthodoxy. A cruel paradox which, frequently,

converts artistic dissent into submission – and the uncritical representation of

the conflicts into the true sleepy stupor of the parishioner.

Just as in the Middle Ages, the current co-habitation between the ‘nobility’ and

the ‘clergy’ is almost total, limiting itself to divergences in questions regarding

quantities mainly. In these conditions we should not be surprised that art is

successfully dying, exhausted by the needs of institutional cultural marketing

and company patronage, and that culture should be the object of desire even

for the most coarse and uncultured gentlemen. Given that this use of art as

propaganda – or, in the best cases, as lenitive – contributes little to the common

cause, the survival of the old emancipatory spirit which used to accompany the

Utopian project of modern art is shown to be an absolutely necessary contradiction

which takes refuge nowadays, with difficulty, in very few heterotopias in progress,

almost always virtual, which still maintain certain independent management.

Domingo Mestre

57 (1)

In any case, it is comforting to know of the existence of corporate artistic fictions

such as Technologies To The People (TTTP), a leading company8 in the field of

private patronage, which has made an agnostic declaration of faith revealing

occult contradictions in the system. Its original range of symbolic products, always

ironically intended for ‘public’ use, and its campaigns of mass digital literacy

make up small necessary counter-points compared with the multiple populist

measures which continually try to put it under the yoke of the promise of salvation.

Along with them, the sponsoring and maintenance of informative and

communicational participation tools on the web, such as the site e-valencia.org,

mark a qualitative difference compared with other similar companies or projects

which, also from the artistic environment – but without managing to escape from

it –, are trying to shed some kind of light on the fog of the new system.

This latter project is especially interesting for different reasons. Originally, it made

up part of The Power of Security9 exhibition and was devised as a website housed

in the server of the Museum of the University of Alicante (MUA). The site,

developed in the same way as all the TTTP projects using free software, contains

a press magazine which is updated daily and a news archive relating to cultural

events in Valencia. All its contents can be freely accessed and it is characterised

by ease of user participation. This is something which has permitted the more

than 2500 ‘anonymous’ users who visit it everyday to expressed the well-argued

opinions, publicly and without going through any other system, over the past

two years10.

The intelligent use of the possibilities of anonymity has allowed us, despite the

polemics which have arisen11, to explore unknown fields of collaboration including

those who possess privileged information and the desire to make it public (but

they cannot identify themselves for risk of losing their jobs), and those who

possess the intelligence to interpret it appropriately, without holding a public

name which opens doors for them into media visibility. The continuous transfer

of information in both directions has caused a permanent feed back which

translates into an exponential increase in the quality of the information, a

phenomenon which has allowed us to discern an enormous hidden potential of

those provocatively labelled “mass intellectuality”12.

The particular spell of this project comes from the exceptional reception which

it obtained from an extremely necessary social ferment of this type of tools and

who has never cared a jot about their possible artist character. Its more than 750

000 visits, over the last few years, have generated a real ‘public art’ without

meaning to and, in time, they have collaborated actively in order to unmask the

networks which are hidden behind the cultural policies of the Community of

Neofeudalism and Return of the Inquisition

58 (1)

Valencia. Using this tool, citizens’ resistance was organised against the closing

of the IVAM Carmen Centre, against the II World Arts Meeting and against the

II Valencia Biennial Exhibition. From there, there have been continual complaints

lodged against the shortfalls of public education such as incoherence of a cultural

policy involved in the creation infrastructures without content, making easier

lines of investigation which later have been developed for the traditional media.

From the synergies brought up on the forum emerged the critical collective ex

Amics de l’IVAM (ex-friends of IVAM) which has managed to bring together a

whole kaleidoscope of different artistic stances, which have been able to come

together, at specific moments, to give their demands more weight13. And from

this embryo of wills the Ciutadans per una Cultura Democrática i Participativa

(Citizens for a Democratic and participatory Culture)14 association was born,

which, at the same time, was integrated in a platform of civic associations and

citizens (1+1+1) which is exploring new formula for citizen participation in public

matters. It is all a rhizome of flexible social fabric which, with minimal and

seemingly bearable organisation, is continually changing itself following the

rhythm of event and the flow of collective wishes.

II

The crusade against (in) security

The tragic slaughter of 11th September, transformed into the most impacting

media event in history for its capacity to deeply affect practically the whole

planet simultaneously and in real time, has tipped the imperial balance, at least

for the moment, towards the most radically reactionary aspect of the conservative

theorem. From then on, an epic of security has taken over the discourse which

emanates from the hard centre of the empire and, under the cover of the

preventative and permanent war against terrorism, espionage and censorship

have stopping being practised in the semi-darkness in order to turn itself into

‘popular’ measures of preventative hygiene. New prohibitions and restrictions

of acquired rights which are sold to us as essential, but whose real use is more

than questionable given that its main virtue lies far more in the sensation of

insecurity and lack of protection which they generate than in their true efficiency.

These measures are generating repressive paranoia which converts all dissidence

in dangerous antagonism. A deliberate distortion of the principles of social

dialogue using many of the instruments which before had served to protect civil

liberties are now turning into dangerous weapons at the hands of those who

want to exercise political domination.

Domingo Mestre

59 (1)

And it is happening like this, not only with the fetishes of the latest generation

such as Internet, whose mystified democratising power of knowledge is being

reconverted under pressure into an efficient tool for espionage (the former

Echelon network and the new Carnivore programme)15 and for control (the

controversial LSSICE law)16, if not also with other classic stratum such as North

American public libraries, which were, until recently, exemplary focuses of free

circulation of culture, whose workers have been obliged today, following the

new anti-terrorist law USA Patriot Act, to turn themselves into unpaid spies who

must inform the authorities immediately about people who are reading what

is considered potentially dangerous material – and also about what individuals

who are considered a priori to be suspicious are reading –. Repressive madness

has reached such a point that, right now, North American librarians17 can be

taken to court for merely contacting a lawyer for information about the real

reach of their professional obligations.

Something similar has occurred with the right to free information, which, having

been submitted to previous self-censuring during the war with Iraq, has been

transformed into a parody of journalistic communication whose climax could be

situated in the recent prohibition from president Bush to photograph the coffins

which return North American victims of the occupation. Bloody tragic-comedy

interpreted masterfully not only by his country’s press but also by practically all

televisions in our environment18. It is a shameful sight which, despite not totally

convincing anybody, has however achieved a real manipulation of the global

perception of the collective reality judging by the latest election results.

The return of the Inquisition

Propaganda and censorship are both activities which have been going on for

many years. However, freedom of expression is a recent conquest, parallel to

the bourgeois revolutions, which only began to be generalised, in the ‘democratic’

countries, after World War II. It seems that, this expansion was speeded up by

the allied coalition as a preventative antidote to the dangerous efficiency of the

combination of repression and propaganda developed by Minister Goebbels in

Nazi Germany – the famous “Exhibition of Degenerate Art” was a risky bet of

his which fulfilled all its expectations and opened the door to later political

manipulation of the antagonist art –. In a very short time, the ever-growing

freedom of creation became, especially through the Berlin Cultural Freedom

Congress – patronised in secret by the CIA19 –, under the flag of the so-called

‘free world’ and the symbol of democratic faith which should have marked its

difference from the ‘dictatorships’ during the whole development of the cold

Neofeudalism and Return of the Inquisition

60 (1)

war. A difference which was more symbolic than real given that, as a parallel

corrective to this expansion of freedom, this time also saw the appearance of

the “witch hunt” by the Anti-American Activities Committee whose most

outstanding legacy consisted of the profound interiorisation of the self-censoring

in this country.

In any case, the arts have always had a double function: on the one hand, they

have served to promote the greatness of those who control them; on the other

hand, they have behaved as a catalyst for the individual and collective dreams

of those who enjoy them – or those who suffer them –. On the margin of these

specific functions, the most outstanding is not its supposed importance, something

which nobody really believes in these days, but the fact that they house the

potential capacity to open cracks and fissures in the watertight fields of what

in every moment seemed thinkable. Because of these functions, fragments of

knowledge which were inaccessible by other means have sprung up, historically

– despite its traditional use for subjugation – and from there comes the idea

that its special need for freedom is a subject of real general interest.

If, as Ramonet affirms20, the post-modern censor of the 21st century should be

based more in the informative saturation than in the suppression of information21

– even though it might only be for the mere question of rationalising resources

–, the return to the compulsory silencing of the dissidence is an anachronism

which recalls the methods described in the Inquisitor’s Manual (13th Century)

where the God-fearing are averted to: “Any people, any nation which allows

the bud of heresy into its heart, cultivates it and does not remove it in time, is

perverted, falls into subversion and could even disappear”22.

Victims of the current practices of these antiquated principles, the Dixie Chicks,

a popular feminine North American country trio who dared to publicly criticise

the occupation of Iraq, have seen how their music went, in the space of a few

days, from nº 1 in the hit parade to disappearing completely from the radio

stations, whilst their ranches were looted and they received death threats: “It

has been shown that it was a manoeuvre orchestrated by the republican right-

wing. The party is very well organised. They called and sent emails to the radio

stations requesting that they should not play our songs (...) Honest radio workers

began to investigate the origin of the tens of thousands of calls and mails. They

discovered that the majority of the protests came from the central headquarters

of the Republican Party”23.

State-wide, the situation is not particularly different as, after a short parenthesis

of pro-European normality, in the past few months we are seeing more and

more cases of abuses of power from the cultural institutions. In August of last

Domingo Mestre

61 (1)

year, at the peak of the Spanish-Moroccan crisis over ‘Isla Perejil’, the management

of Cajastur Social Events decided to cancel the Fez, inner city exhibition by Toni

Serra in the Revillagigedo Palace in Gijón. During the latest San Sebastian film

festival, the Culture Minister triggered a furious discrediting campaign against

the film by Julio Médem, “La pelota vasca” which was qualified, with no

exaggerations, as ‘counter-reformist. Already bordering on the puritan, the

fundamentalist association e-cristians have used the mass e-mailing to put

pressure on those in charge of the Culture Institute of Barcelona (ICUB) and

managed to change the title of an exhibition by the artist Jaume Alcalde entitled

Mecagum Déu. Home videos about nationalism. But the straw that broke the

camel’s back for this regression (at least for the moment) is the unpunished

disconnection of the webpage e-valencia.org from the server of the Museum of

the University of Alicante (MUA), a decision, induced by hidden pressure from

high authorities of the administration in Valencia, which is above the strict scope

of censorship: by treating e-valencia as a project of art in progress, its interruption

is equivalent to the deliberate destruction of a work of art.

III

A ray of light in the fog and the dark

As the Catalonia Association of Visual Artists (AAVC) affirms, at this moment:

“There is a clear retreat in the freedom of expression and creation in the Spanish

State”24. A phenomenon which is worrying not for the fact of the specific

censoring in itself25 (although the current IVAM director, Cosme de Barañano,

deserves a special mention for his witch hunter role), but for the foreseeable

future self-censorship which this dark repressive environment could manage to

induce. And, above all, the uneasiness caused when we find out that institutions

with independent management such as the University of Alicante are being

submitted so easily to these atrocious manoeuvres.

These are not good times, like the prince said, but the troubadours know that

the dark night is always followed by the dawn. The positive side to all these

repressive manoeuvres could be extracted from the clarification which is obtained

when the pressure of the facts obliges people in culture to position themselves

publicly; but even if we try to learn a little from recent history: “Intellectuals,

as a collective, were not in favour of the witch hunts, but nor were they prepared

to stand up against them, limiting themselves to assuming a golden marginalisation

from the conflict. It was enough: for decades, the American culture would also

be globally docile”26.

Neofeudalism and Return of the Inquisition

62 (1)

In this sense, collecting signatures against a flagrant abuse of power as is the

unjustified closing of e-valencia.org has turned out to be the most revealing.

And not only because of the comments which accompany the support, some of

them very tasty, but also for the outlandish arguments used in order to not do

it by those belonging to the new cultural monasticism boasting about their liberal

mood and their antagonist commitment to freedom. No dogmatisms no

raucousness, this text is dedicated to all of them.

1 HARDT, M. and NEGRI, A.: Empire (Imperio). Piados. Barcelona 2002.

2 And as consumers, from the birth of “productive consumption”, we are the main merchandise which, at themoment, is being speculated with.

3 ECO, U., COLOMBO, F., ALBERONI, F. y SACCO, G.: The new middle ages(La nueva edad media). Alianza Editorial.Madrid 1990. This publication covers other aspects related to the issue which it is impossible for us to deal withadequately here.

4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999.

5 It should be noted as a differential fact the enormous power in our State of the Brick Lords, with the capacityto sabotage local elections in the Community of Madrid and instate the candidate who looks after their interestsas president.

6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Playing for eveyone to win” “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003,p. 69.

7 HOUTART, F.: “Civil Society and public spaces”, in FORO SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. and RIERA, M., ed.),Porto Alegre, Another world is possible (Otro mundo es posible). El Viejo Topo. Barcelona 2001.

8 Take the title quite literally given that the whole company concentrates on that. It emerged from the titleof an exhibition by Daniel García Andújar, and since then has served to promote different initiatives, more orless subversive, from the respectable backing which it is awarded from its simulated belonging to these new‘gentlemen’ of money making up the multinationals.

9 Galería Visor, Valencia 2001.

10 The public’s great acceptance brought about the setting up of other sites with the same basic principle suchas e-barcelona, e-arco or e-toulouse.

11 Interview with Daniel G. Andujar. “The project deals with the limits of freedom and how the use of newtechnologies can affect our society, how our society can self-regulate formally in as specific a context as thatcreated for e-valencia”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561.

12 VIRNO, P.: Virtuosism and Revolution. (Virtuosismo y Revolución). Dealers in dreams. Madrid 2003.

13 Whose political efficiency can be valued according to the hysterical reactions which it provoked: the IVAMpedagogic department recently edited a comic in which the evil Doctor Hipnos, a “former friend of the offendedIVAM”, tried to hypnotise the public in the Museum avenge his lack of recognition. Finally, he is beaten by themanagement personnel knocked down by a sculpture by Julio González! An incredible strategy in child manipulationwhich, however, recalls the ideological links of Disney films with senator McCarthy’s “witch hunt”.

14 In which citizens and professionals are integrated coming from very different culture fields who were theorganisers of the “Realitats de la Ciutat” days coinciding with the celebration of the II Valencia Biennial Exhibition.

15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Freedom versus security” (Libertad versus seguridad) in FONTCUBERTA, J.: Securitas.Gustavo Gili. Barcelona 2001. “Echelon is a spying system designed to operate on civil objectives which acts by

Domingo Mestre

63 (1)

intercepting enormous quantities of communications indiscriminately and randomly and then selecting whatis of vallue using artifical intelligence”. Carnivore, “This is a computer system designed to allow the FBI, incollaboration with an Internet provider, to pass the judicial order which demands the collection of certaininformation relating to e-mail or other types of electronic communication from a specific user who is beinginvestigated”.

16 Spanish law which regulates communications in Internet and whose confused wording allows it to be theAdministration, and not the Law Courts, who impose restrictions on the free circulation of Internet contents,as well as establishing the possibility that the webmasters are considered responsible for their pages’ hyper-links. Its latest modification has consisted of... legalising spam! Another victory for the Air Lords over the mostbasic interests of the rest of the community.

17 In spite of this, it was these very professionals whose pressure has managed to raise the censorship maintainedin the press for a year on Michael Moore’s latest book, Stupid White Men (Ediciones B. Barcelona 2003), whichrelated the manoeuvres and conspiracies which allowed President Bush to take imperial power.

18 A special mention must be given to the coverage of this war carried out by the channel Tele 5 in theatmosphere of our State, nerve which cost the life of the cameraman José Couso in an unclear incident whichour incompetant government has been incapable of clearing up.

19 STONOR SAUNDERS, F.: The CIA and the Cultural Cold War (La CIA y la Guerra fría cultural). Debate.Madrid 2001.

20 RAMONET, I.: The tyrany of communication (La tiranía de la comunicación). Debate. Madrid 1998.

21 Which does not mean, in the least, that clasic censoring has ever totally disappeared, but on the whole ithas adopted other forms which are more sibylline and appropriate to the situation. In this respect, The FileRoom project which was started by Muntadas, collected updated information from most of the cases whichstill happen http://www.thefileroom.org.

22 EIMERIC N. y PEÑA F.: The inquisitor’s manual (El manual de los inquisidores) . Muchnik. Barcelona 1983,quoted by ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 37.

23 GÓMEZ L.: “Combative ‘country’” in El País [Semanal], 26-10-2003, p. 25

24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226.

25 By the time these lines are printed, the page e-valencia.org is probably active again, returning from forcedexile, and we hope that it is not too battered by the multilations of inactivity.

26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

Neofeudalism and Return of the Inquisition

64 (1)

Criticism on the simulation of freedom

Álvaro dels Ángeles

The quotation at the beginning of Comments on Entertainment Society

(Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo), by Guy Debord, could well be

taken as key in the resistance strategy, whatever type it might have been and

it would be activated against the political system occurring at a precise historical

moment. Taken from The Art of War, by Sun Tse, the short paragraph begins:

“Even though the situation and the circumstances you find yourself in may be

critical, do not despair.”, and concludes “when you are without resources, you

must count on all resources; when you have been surprised, you must surprise

the enemy”1. It is often written or decreed that “the art of war is the art of

living” and, actually, the book by the Chinese general Sun Tse, indoctrinates so

well on the ways in which an attack should be planned, a rearguard prepared,

on how to analyse one’s own weak points and those of others before facing

the enemy or on studying the features of the terrain where the battle will take

place, among a lot of other data given as advice, that it also provides a great

metaphor for an intelligent way of surviving (or affronting) certain circumstances

in life, be they personal, professional, political or ideological. Of course, this

quotation (and by extension the complete text, which arrived in Europe during

the French revolution) is easy to analyse from a very specific perspective, precisely

because in this case it anticipates or introduces another work (that of Debord)

which bases its philosophy in painstakingly analysing the opponent in order to

attack him with his own weapons or, at least, in order to try and disarm him

with his own arguments. The opponent of Debord and of the whole situationism

was precisely the spectacular use of culture, its political manipulation and

instrumentation by those in charge of managing it, producing it or broadcasting

it, its main task being an unreserved, openly critical, condemnation which was

always backed up by the solidity of a discourse which is rich in nuances and

elaborated in detail. This stance, which has already become a classic of well-

reasoned criticism, being as it is, fully valid, has now been reduced, however,

to a frugal aperitif of delicacies which, nowadays, have driven us to savage

entertainment bulimia. Given as the conception of entertainment has continually

worsened within the cultural policies which have been developed or have

65 (1)

emerged since then, the situationalist texts (albeit with logical temporary

limitations) acquire a power which is almost prophetic.

Are there still theoretic approaches or practical actions which could be viable?

Are we capable of trying, if not to stop then, to raise the alarm about certain

culturally absolutist politic behaviours? Is it possible to separate culture, or try

to make it independent from, arbitrary political decisions which are picked up

and put down without prior warning? There are as many replies to the first

question as there are actions which could be taken; small gestures which, though

scarce, manage to stir up doubts regarding the general monopoly. As far as the

second question is concerned, it seems that there are more and more technical

resources to develop spaces (physical or virtual) which are dedicated to culture

or independently committed to culture, but at the same time they seem evermore

reduced to a greater ostracism and increasingly minority impact, when they are

not “obliged” to disappear altogether.

Sun Tse advised us to face the opponent having already studied him closely,

understand his modus operandi, analyse his weak points and those where he

will not lose, survey his actions and do not be taken in by his propaganda,

acting like a corrected and amplified version of the ancestral behaviour of

provocation and confrontation. And, in a certain way, in order to be able to

maintain this vigilant and inquisitive attitude, it is necessary to act, at specific

moments, in exactly the same way as your opponent(s), like a figure reflected,

inversely, in an imaginary mirror.

Analysis apart, it is worthwhile to consider the option, along with the doubts

and contradictions its development provokes, of confrontation from within,

proposing a possible independence of approaches in the very intestine of the

cultural industry; valid study cases would not be hard to find.

So in this way, faced with limitation of movements, there is room for more

dynamic activism; compared with the supersonic speed of the power propaganda

machines which cancel out the previous missive immediately after having

presented the new one (like an endless version of the “perpetual present”), it

would be advisable to impose a calm and peaceful rhythm which evokes the

pursuer as well as the pursued, the watcher as well as the watched; in response

to the cheek of the public to create many-forked discourse, the sobriety to

investigate in one single direction, no detours and no concessions, just in a

straight line; against the happy faces of the protagonists of the deceiving

adverts, the poker-faced reception which shows that nothing is what it seems,

nor must it admit that what it shows as real could even manage to be so.

Criticism on the simulation of freedom

66 (1)

These direct attitudes are openly criticised by a large part of society, as well as

by those who, obviously, raise the reactionary spirit of their policies. The

generalised external opinion of these event is that the mood used does not

“encourage” others to join them, inflamed, they say, by a total sense of humour

failure or, to use other words, without any frivolous holds to hang on to; which

definitively clarifies that it would be necessary to employ the same aesthetic

and friendly, yet deceitful, weapons of propaganda with the aim of gaining

more followers. And that is what is going on; although arguing over the

homologation or not of different senses of humour and taking sides on whether

a performance is entertaining or not, will always depend on from where and

how those involved are reflected. In fact, the same criticisms which sound the

alarm on sobriety and boredom, even unjustified anger, in the form of making

formal complaints or throwing certain criticisms, do not hesitate to dismiss the

small acts or events which are carried out as an escape valve as frivolous,

although they do not necessarily compromise coherence in their discourse. In

this way then, what happens when kindness and friendliness, or even respect,

are put aside in the discourse developed by power in order for these things to

be substituted by constant imposition and negation when faced with any

attempt to bring the two opposing positions closer together? Is there still room

for the use of friendly methods to confront others, which are launched and,

therefore, imposed, as supreme and unchangeable truths and affirmations?

Nowadays we live in the ruins of a spectacular society where there is no room

for discrepancy; where debate is allowed abiding by rules which are so limited

and which so clearly favour those in power that they turn out to be, from the

beginning, inadmissible for this reason. It is more outrageous to consider the

obsessive determination, or psychosis, with which the bigwigs laud any old bum

note which breaks forth from their institutionalised philharmonic works, which

are generally badly put together or poorly focussed and easily interchangeable

for other equally mediocre efforts.

All that is left us to report on (very briefly, as Domingo Mestre’s text which

appears in this same publication analyses in greater depth) is the case of Daniel

G. Andujar’s artistic project ‘e-valencia.org’, housed in the server of the Museum

of the University of Alicante-MUA and provoking serious cultural pressure from

the Comunitat Valenciana until this university organisation was forced to close,

convincing us that power attacks its critics and refuses to debate. And not only

political power, but also its cultural technicians who, listening to themselves in

their role as expert, also reject criticism or debate with the same absolutist

Álvaro dels Ángeles

67 (1)

arguments, considering the discrepancy of the dissent as a familiar old tale or

as a product of competitive pursuits in the professional or even personal

environment.

e-valencia.org was an oasis which it was necessary to reject and the methods

used (putting pressure on some; admitting the pressure and giving in to others)

seem to indicate something much more serious than we first believed which

continues to happen today, attitudes which, without a doubt, have risen from

the darkest and most moth eaten ashes.

I. What it seems to be

Any magic trick is part-truth and part-illusion. A sword goes through a box, but

what is true? The box which already has holes in it and the sword which softened

or bends back on itself in order not to hurt anyone, or the fact that everything

seems real and we believe that it is going through the body of the person lying

in the box?; the assistant is suspended in the air, her dress hiding something

more than just her body: the contraption which keeps her in this gravity defying

position; the card in which we concentrate always appears on the opposite side

from where it should be or where we expected it to be, or better still, the

magician makes us look the other way, diverts our glances and other attention

whilst he performs the trick. We see what we are induced to see by his expert,

agile hands which are faster that our capacity to assimilate the trick itself. We

want to find this small detail which makes our pragmatic conscience swing to

the side of the pervious experience, although we still experience the wish to

believe that the impossible can this time really become possible.

Advertising and propaganda work in a very similar way. They show us a perfectly

produced image, and then evoke the main part of its function, but without

essentially showing it. They display and hide in equal measure, like a perfectly

performed magic trick. You are shown what you want to become, not what

you really are, and the different levels of this representation are those which

finally swing the balance to the broadcasts of some opinions or others, paying

attention to the loyalty of the message, to the possibility of fulfilling what has

been shown, to the exact use of the lie or to direct manipulation, starting off

with premises which are hard to check up on.

Walter Benjamin came to the conclusion, in the Epilogue of Works of art in the

time of their technical reproducibility (1936), that “fascism tends, in consequence,

towards an aesthetisation of political life” and he concluded his work with a

precise analysis of his time: “Humanity, which in the times of Homer was an

Criticism on the simulation of freedom

68 (1)

object of contemplation for the Olympian gods, now fulfils the same role for

itself. Its self-alienation has reached such a level that it can experiment with its

own annihilation as a top class aesthetic pleasure. This is the type of aesthetisation

of politics which fascism follows. The response of communism is to politicize art”2.

It would be simpler to call things by their names, if they still respond to their

definitions. But not even fascism appears with its former appearance and behaviour,

nor does communism now that it can hardly try to recover what it lost for itself.

If the “concentrated spectacular” in relation with the “vague spectacular” gave

way to the “integrated spectacular” (Debord) – as much as we can glimpse at

new trends in what is concentrated in the current vague and integrated magma,

especially since 9-11 – the power machine seems so vast and some of its passwords

so indecipherable that we can only perish after confrontation. Perish, or claim

to be like it, in a form of alliance between enemies. So it is power which has

approached the aesthetic, not in order to dignify it but to use it for its advertising

benefit, the aesthetic can only defend its depleted territory by trying to appropriate

the part which is not theirs, or belonging to politics. Attacking from a different

side whenever it is admitted of part of what is lost cannot be recovered. Politic

art (and/or its social aspect), therefore, far from being a mere label which usually

scandalises its own and others and which makes the very artists themselves run

terrified for the door, should be understood as the only way in which it can

present itself and acquire a full sense. In this way not all art must be political art,

nor it is to say that that which is not political is not art. By political, of course,

we do not necessarily mean the assignation of a politically correct trend, but the

sincere and committed approach with which is produced, on how it is broadcast

and with the heart of the argument into which we try to bring data, renew

theories and, quite simply, disqualify History itself.

Individual Citizen Republic Project: The System, the project by Daniel G. Andújar

carried out for Sala ZERO1 of the ‘Museu Comarcal de la Garrotxa’, can be

interpreted from several perspectives. Firstly, it acts as a micro cosmos of power

organism functioning, or that of some of them, where the first part would coincide

with the device used for its propaganda, its external side, what is visible. The

second and intermediate perspective would correspond to the idea laboratory

which generates ideas and room for approach, action and manipulation which

also has internal repercussions, where the black walls relate it, symbolically, with

the dark side and the occult or that which is kept secret but, deep down, is the

most enthusiastically participated space, which generates an interesting paradox.

The third and final perspective presents the work carried out, emerging from this

Álvaro dels Ángeles

69 (1)

intermediary free access space which captures the users, only that those who

end up learning are the spectators themselves, the public, who after visiting

the first two stages find themselves available, maybe not to give an opinion

on what they have seen (self-reflection) in relation with the mechanisms of

the System in force outside, but they can talk, in front of a real or figurative

audience, about widely varying topics: the spectator as an expert spectator.

Another interpretation is that which quickly relates two irreconcilable, openly

opposed, worlds: outside-inside, public-private, white-black, true-lies or real-

figurative, shop-stock-room or gallery-storeroom, classroom-laboratory… The

intention is to create a conflict between the antagonisms, so that taking one

side or the other implies getting involved not only in its particularities but also

in what they might have in common, in their necessary frictions or in some of

its blurred margins.

Another interpretation can be seen (without a doubt from a more subjective

and personal key) as the possible similarities between the three differentiated

parts of the project and the three types of capitalism which Vicente Verdú

reviews in his practical sociological essay The style of the world (El estilo del

mundo). Whilst “production capitalism became established in the frames and

the heavy black objects”, which would make it equivalent to the second space,

with the objects resting on and supporting the panel like a barricade, “consumer

capitalism chose shiny surfaces, aluminium and stainless steel and metallic

paint”, which means, the use of advertising and marketing in order to sell more,

as in the first space where an advertising billboard and packaging offer a new

operating system or a new product. “In our era, finally, with fiction capitalism,

the surrounding vision is made transparent in computer frames, in buildings,

in watches…3”, or equally, the virtual-qualities of the presentations edited in

Power Point or the computer product or the company -which does not exist

fiscally – come to equal, in the third part, that which is not felt but which,

undeniably, can be seen, counts and finally exists, although its appearance

reveals itself almost until the mimesis.

II. What everything shows it to be

So, the first part of our analysis was centred in what it seems to be, which is a

necessary and essential link in order to decipher what it really is, or to a lesser

extent, that which everything shows it to be, although possibly we will never

know what it is really like. Even though the first part can emerge at the same

time as the second or even be thought of previously, it is very frequent that it

Criticism on the simulation of freedom

70 (1)

is created and launched afterwards. Advertising is as much used to announce

something which exists and needs to be promoted, as it is used to invent what

is not being made, as well as being extremely useful to exaggerate what has

been made (always in the least measure of what is promoted) or to divert our

attention from what they are really making. In any of these aspects, propaganda

is a loaded weapon from the dark, reactionary past in a present where we are

only interested in the future seen from its technological side.

What is produced in this second free access space will be carried out with the

previously advertised product (the x-devian system, The New TTTP System by

knoppix) and will act as a link between the advertising of its previous state and

the marketing of the third and last link. Whilst we are watching the impeccable

surface of the mechanism, other machinery, which is equally resolute, is carrying

out the real work. In this clearly participatory aspect within “The System” there

is the possibility of working for and by counter-information, with specific free

software and far from computer dominance, which avoids the continuing need

for advertising and its image to sell its virtual-qualities and accessibility. By

playing with identical weapons and employing similar cunning, the mechanism

of power does not now feel so disrespected (“Bite the hand that feeds you”)

or watched (”Watch the Watcher”) if not ridiculed in its banal reflection, in the

misappropriation of its lies, in the propaganda of its own interests. And given

that it has no sense of humour, it cannot admire the criticism, just as it cannot

make direct confrontations in debate as it would show up its falsity.

Adorno and Horkheimer ventured in their Dialectic of illustration that “all mass

culture under a monopoly is identical, and its framework–the conceptual body

manufactured for that – starts to be drawn. The leaders are no longer at all

interested in hiding this framework; their power is reinforced when it is declared

more brutally”4. This assertion has been fulfilled down to its last consequences

and, possibly now or very soon, will reach every corner of the world. In spite

of all this however, a second or third level of reading is still used to divert our

eyes to where we cannot see the trick and so some cultural experts and media

gurus are dedicated to throwing smoke bombs at an increasingly confused

audience, making it is difficult to tell whether what we read and see is one

thing or its opposite.

In an article entitled “For the immense minority” published in EL PAÍS (11/10/2003),

José Vidal-Beneyto reviews the development of cultural policies from the 1950s

up to the present day and its capacity or incapacity to “democratise culture”,

its worldwide successes and its failures. Of the three columns which make up

Álvaro dels Ángeles

71 (1)

the editorial, the first two are dedicated to this didactic function and are well

detailed and explained for those, no doubt, who have made up part of some

great political-cultural decisions and whose opinion should be taken into

account. The third column however, which claims to aim at a possible solution

for the endemic wrongs of our culture, namely, where the fracture between

“a majority held captive by the television, carefully anaesthetised and culturally

degraded by its daily televised muck whose destiny seems to be dictated

consumption” and a minority who are “threatened everyday but also more

convinced that culture is not meant to be consumed en masse, but it should

be lived as one’s own experience” is shown to be insurmountable, proposed

and defended the existence of the World Arts Council, of which he is President.

This organism, made up of 44 experts in six different disciplines (Plastic Arts,

Architecture and Design, Cinema, Theatre, Dance and Music) sets out the solution

to this worldwide problem as the celebration of the Worldwide Arts Meeting,

the awarding of the World Arts Prize and the support for the ‘Bienal’ in Valencia.

Three flagships of a cultural policy based precisely on the aspects which he

himself criticised in the first two columns5.

The crux of the question seems to be, therefore, in the interested use of certain

concepts and ideologies which marry perfectly with progressive trends and even

clearly left wing trends and its proclamation, in order to end up consuming the

contrary or other which, of course, comes excessively and suspiciously unstuck

from his original discourse. Because, if Sr. Vidal-Beneyto really thinks the great

challenge of democratisation can be solved with the celebration of such

innocuous competitions, which are disproportionate in every aspect except

debate, discussion and searching for real specific solutions, it is certain that the

intellectual crisis is a vast black hole which, those involved such as him, strive

to enlarge.

III. What we say and what they let us say we are

Immersed, then, within a system which heralds and sells what is proposed,

which more or less surreptitiously avoids the criticisms and resulting debate of

its functioning and which distinguishes or undermines the authority of one or

another according to chance and the specific historical moment, it is appropriate

to remember who we are and where we are. Better said, we should be allowed

to say what we are or what we can say ourselves about where we find ourselves.

The use of Internet has made meetings, mergers and joint developments possible

without the need for physical presence in coinciding time and space. It has

Criticism on the simulation of freedom

72 (1)

brought about struggles, signature collections, denouncements, debate and

discussion whilst each person keeps their own living and working space, without

the slightest deviation from their daily tasks like a pawn which is perfectly

integrated in the system. It has brought positions closer together, has made

distances immaterial, it has made certain hierarchies disappear, and has converted

our society into a sprawl city of ridiculous proportions which is reminiscent of

the perfect map evoked by Borges and quoted by Baudrillard in Culture and

pretence; the plan on a scale of 1:1, the ideal sham. And, once again, nothing

is appears, or not, to be at least what we are told is. So, whilst the political

parties and Governments add the importance of technology in our society and

our lives to their electoral programmes, as more one line within their hypothetical

global fulfilment, laws are emerging which limit freedom of expression and

confidentiality, which rake through our archives to, for the sake of euphemism,

ensure our security. This is all in the name of a world peace which can only exist

prior to bombing, territorial and intimate invasion and abuse of power.

Vicenç Navarro, in his splendid analysis Insufficient welfare, incomplete democracy.

All about what we don’t talk about in this country makes a particularly accurate

review of dialectic policies and practical policies, on what we are told and what

is hidden from us, regarding basic aspects of our society which affect freedom,

welfare and our capacity to choose within it. Also, light seems to be shed on

the “repercussion” given to certain “constitutional issues” which, however, do

not respond to those which most worry the citizens, who are most concerned

about issues that affect the directly (employment, housing, health, safety,

pensions), “issues which do not have the visibility which they deserve”6. The

whole text is an argument of this forked custom of power in order to display

an idea which, either awards it with over-exaggerated importance, or attracts

attention to aspects which interest power which therefore overshadow those

which are usually important to public opinion. As Navarro shows, “the need

for a democratic radicalisation which allows the citizen to see the State as his

servant and not vice versa”7 is imposed.

This attitude also occurs in the cultural environment and is developed within

its cultural policies. Meetings of experts (sic) (World Arts Meeting and others)

are used organised around unquestionably important theoretical issues which,

curiously, always skirt around concepts related to sensitive social matters such

as public-spiritedness, participation, city and/or citizenship, democracy,

transversality, interdisciplinarism…, when in reality participation is nearly always

reduced to those few experts who attend. What conclusions can be drawn and

Álvaro dels Ángeles

73 (1)

where or how can they be put into practice? Will the great cultural events,

stamped a spectacular, affect the citizens who live in the cities which host them

for the mere fact that they were held? Or is it the tone which is used to make

them happen which will give their celebration sense, or not?

It is difficult to resist quoting the function that the expert fulfils for Debord:

“the most useful expert is, of course, the expert who lies”8.

From this perspective, the third part of “The System” encourages us to become

experts in information of which we have no knowledge, free lecturers to give

our opinion, with a ready audience, on the issue or issues of our choice, whether

we know anything about it or not, whether or not we want to be listened to,

whether we wish to be followed or not in our discourse or our silence. The final

phase of this project ridicules the function of press conferences, formal

presentations and conferences destined for a select public. Everything which

is necessary is offered for everyone to decide what to do, what to say, how to

do it …, freedom presented like an endless catalogue of choices and decisions

which need to be taken.

Therefore, the route that we take goes from expectation (advertising of a

product, ideology or system) to individual experimentation of its proposals and

from here to the public presentation of what has been assimilated, its defence

and once again its advertising. Perfect learning synthesis, where all the socio-

political aspects gather coming from the power of information, disinformation,

the given and the obtained as symmetrical margins of the same official document.

It is only between the lines that we find the surprise, the spaces of freedom

and the illusion of what might still be possible.

Just like knowledge, like ideas and putting into them practice, the same as

counter-information, well-reasoned criticism or the control of those who control

us, as citizens, finally, we are part of a continuous process. And we won’t regret

the trouble which it causes.

1 In DEBORD, G.: Comments on the entertainment society (Comentarios sobre la sociedad del espectáculo).Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999. The content of The Art of War by SUN TSE varies dependingon the translation. An integral version can be found on www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm.

2 BENJAMIN, W.: Works of art in the time of their technical reproducibility. From this version, on PhotographyArchives, Volume III, number 2, Autumn-Winter 1997. Edited by Argazki Euskal Museoa Photomuseum, Zarautz.

3 VERDÚ, V.: The style of the world. Life in fiction capitalism, ch ”Transparency and vigilance”, pp. 159 and ss.,Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2003.

Criticism on the simulation of freedom

74 (1)

4 HORKHEIMER, M. and ADORNO, T. W.: Dialect of illustration (Dialéctica de la ilustración). Philosophicalfragments1944, 1947, 1969. Spanish edition: Trota, Col. Structures and processes, Philosophy series. Introductionand translation by Juan José Sánchez. Madrid 2003.

5 A more detailed analysis of this text can be found in the article “Final discourse. On what is said that is doneand on what is really done in current cultural policies”. Álvaro de los Ángeles. Mono Magazine nº3, November2003, Valencia.

6 NAVARRO, V.: Insufficient welfare, incomplete democracy. All about what we don’t talk about in our country,(Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país) pp. 78-79.Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2002.

7 Ibidem.

8 DEBORD, G.: Comments on the entertainment society (Comentarios sobre la sociedad del espectácul),p. 29. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999.

Álvaro dels Ángeles

75 (1)

x-de

vian

by k

nopp

ix

The

New

Tech

nolo

gies

To

The

Peop

leSy

stem

76 (1)

x-de

vian

by k

nopp

ix

Què

és

x-de

vian

?

x-de

vian

és

un C

D a

rren

cabl

e am

b un

a

col·l

ecci

ó de

pro

gram

es G

NU

/Lin

ux

softw

are,

det

ecci

ó au

tom

àtic

a de

hard

war

e, i

supo

rt d

e m

olte

s ta

rget

es

gràf

ique

s, ta

rget

es d

e so

, dis

posi

tius

SCSI

i USB

i al

tres

per

ifèric

s. x

-dev

ian

pot é

sser

utili

tzat

com

una

dem

o de

Lin

ux, C

D

educ

acio

nal,

sist

ema

de r

esca

t o a

dapt

at

i util

itzat

com

a p

lata

form

a co

mer

cial

de

dem

ostra

ció

de p

rodu

ctes

. No

és n

eces

sari

inst

al·la

r re

s al

dis

c du

r. D

egut

a la

desc

ompr

esió

en

dem

anda

, el C

D té

qua

si

2 G

B de

pro

gram

es e

xecu

tabl

es in

stal

·lats

en e

ll. B

asat

en

Kno

ppix

®.

Qui

ns s

ón e

ls r

equi

sits

mín

ims

del

sist

ema?

Inte

l-com

patib

le C

PU (i

486

o su

perio

r),

16 M

B de

RA

M p

er a

mod

e te

xt, i

96

MB

per

a m

ode

gràf

ic a

mb

KD

E (m

ínim

de

128

MB

de R

AM

est

à re

com

anat

per

a

utili

tzar

pro

duct

es d

‚ofic

ina)

, uni

tat d

e

CD

-RO

M ,

o un

a un

itat d

e di

sc i

un

CD

-RO

M (I

DE/

ATA

PI o

SC

SI) n

orm

al,

targ

eta

SVG

A-c

ompa

tible

, rat

ons

Serie

o PS

/2 o

IMPS

/2-c

ompa

tible

o U

SB.

Com

arr

enca

r x-

devi

an?

Per

a ar

renc

ar e

l CD

, ind

ique

u a

la B

IOS

que

arre

nqui

de

CD

, pos

si e

l CD

a la

uni

tat,

i eng

egue

u-lo

. Si e

l teu

equ

ip n

o pe

rmet

eix

aque

sta

opci

ó, h

aurà

s d‚

utili

tzar

un

disc

d‚ar

ranc

. Pot

s cr

ear

el d

isc

de la

imat

ge

del C

D a

MET

A/b

oot.i

mg

o de

man

ar-lo

per

web

.  

Si v

olem

esp

ecifi

car

idio

ma

Qua

n ap

arei

xi e

l pro

mt d

e cà

rreg

a,

sele

ccio

neu

l‚idi

oma.

Al n

ostr

e ca

s se

ria c

aste

llà, p

er ta

nt

escr

iure

m:

boot

: kno

ppix

lang

=es

pres

ione

u EN

TER

(no

escr

igui

s aq

uest

troç

'boo

t:', p

er s

upos

at!).

[Altr

es id

iom

es: c

n, d

e, d

a, e

s,fr,

it, n

l, pl

,

ru, s

k, tr

, tw

, us]

Qui

na ll

icèn

cia

utili

tza

x-de

vian

?

Si n

o hi

ha

cap

indi

caci

ó co

ntrà

ria

espe

cífic

a, e

ls p

rogr

ames

en

CD

est

àn s

ota

GN

U G

ENER

AL

PUBL

IC L

ICEN

SE. S

embl

ant

a al

tres

llic

ènci

es d

e O

pen

Sour

ce, a

ixò

sign

ifica

que

pot

s co

piar

, mod

ifica

r,

redi

strib

uir

i inc

lús

torn

ar a

ven

dre

el C

D

sens

e re

stric

cion

s, s

empr

e qu

e el

rece

ptor

rebi

la m

atei

xa ll

icèn

cia.

El c

odi o

rigin

al

dels

paq

uets

est

ànda

r de

l CD

hi s

ón

disp

onib

les

des

dels

pro

veïd

ors

orig

inal

s

(per

exe

mpl

e al

s se

rvid

ors

FTP

de D

ebia

n, 

RedH

at, M

andr

ake)

. Paq

uets

indi

vidu

als,

espe

cific

ats

sota

GPL

, pod

en fa

llar

dava

nt

altr

es ll

icèn

cies

(per

exe

mpl

e N

etsc

ape)

.

En c

as d

e du

bte,

les

llicè

ncie

s po

den

ésse

r

trob

ades

a la

sec

ció

d‚aj

uda

de D

EB-

data

base

(dpk

g-p

pack

age-

nam

e) d

e ca

da

paqu

et.

Cat

alá

77 (1)

¿Qué

es

x-de

vian

?

x-de

vian

es

un C

D a

rran

cabl

e co

n un

a

cole

cció

n de

pro

gram

as G

NU

/Lin

ux,

dete

cció

n au

tom

átic

a de

har

dwar

e, y

sopo

rte d

e m

ucha

s ta

rjeta

s gr

áfic

as, t

arje

tas

de s

onid

o, d

ispo

sitiv

os S

CSI

y U

SB y

otr

os

perif

éric

os. x

-dev

ian

pued

e se

r usu

ado

com

o un

a de

mo

de L

inux

, un

CD

educ

acio

nal,

sist

ema

de re

scat

e, o

adap

tado

y u

sado

com

o pl

ataf

orm

a

com

erci

al d

e de

mos

trac

ión

de p

rodu

ctos

.

No

es n

eces

ario

inst

alar

nad

a en

el d

isco

duro

. Deb

ido

a la

des

crom

pres

ion

bajo

dem

anda

. El C

D ti

ene

casi

2 G

B de

prog

ram

as e

jecu

tabl

es in

stal

ados

en

él.

Basa

do e

n kn

oppi

x®.

¿Cuá

les

son

los

requ

erim

ient

os m

ínim

osde

l sis

tem

a?

Inte

l-com

patib

le C

PU (i

486

o su

perio

r), 1

6

MB

de R

AM

par

a m

odo

text

o, y

96

MB

para

mod

o gr

áfic

o co

n K

DE

(mín

imo

de 1

28 M

B

de R

AM

est

á re

com

enda

do p

ara

usar

prod

ucto

s de

ofic

ina)

, uni

dad

de C

D-R

OM

,

o un

a un

idad

de

disc

o y

un C

D-R

OM

(IDE/

ATA

PI o

SC

SI) n

orm

al, t

arje

ta S

VGA

-

com

patib

le, r

aton

es S

erie

o P

S/2

o IM

PS/2

-

com

patib

le o

USB

.

¿Cóm

o ar

ranc

ar x

-dev

ian?

Para

arr

anca

r el C

D, i

ndiq

ue e

n la

BIO

S qu

e

arra

nque

de

CD

, pon

ga e

l CD

en

la u

nida

d,

y en

cién

dalo

. Si s

u eq

uipo

no

sopo

rta

esta

opci

ón, d

eber

á us

ar u

n di

sco

de a

rran

que.

Pued

e cr

ear e

l dis

co d

e la

imag

en d

el C

D

en M

ETA

/boo

t.im

g o

pedi

rlo p

or w

eb.

Si q

uere

mos

esp

ecifi

car i

diom

a

Cua

ndo

apar

ezca

el p

rom

t de

carg

a,

sele

ccio

na e

l idi

oma.

En n

uest

ro c

aso

sería

cas

tella

no, p

or lo

tant

o es

crib

irem

os:

boot

: kno

ppix

lang

=es

puls

a EN

TER

(no

escr

ibas

est

e tro

zo 'b

oot:'

,

por s

upue

sto!

).

[Otro

s id

iom

as: c

n, d

e, d

a, e

s,fr,

it, n

l, pl

, ru,

sk, t

r, tw

, us]

¿Qué

Lic

enci

a us

a x-

devi

an?

Si n

o ha

y in

dica

ción

con

trar

ia e

spec

ífica

,

los

prog

ram

as e

n C

D e

stán

baj

o G

NU

GEN

ERA

L PU

BLIC

LIC

ENSE

. Sim

ilar a

otr

as

licen

cias

de

Ope

n So

urce

, est

o si

gnifi

ca q

ue

pued

es c

opia

r, m

odifi

car,

redi

strib

uir e

incl

uso

reve

nder

el C

D s

in re

stric

cion

es,

siem

pre

que

el re

cept

or re

ciba

la m

ism

a

licen

cia.

El c

ódig

o or

igin

al d

e lo

s pa

quet

es

esta

ndar

del

CD

est

án d

ispo

nibl

es d

esde

los

prov

eedo

res

orig

inal

es (p

or e

jem

plo

en

los

serv

idor

es F

TP d

e D

ebia

n, R

edH

at,

Man

drak

e). P

aque

tes

indi

vidu

ales

,

espe

cific

ados

baj

o G

PL, p

uede

n fa

llar a

nte

otra

s lic

enci

as (p

or e

jem

plo

Net

scap

e). E

n

caso

de

duda

, las

lice

ncia

s pu

eden

ser

enco

ntra

das

en la

sec

ción

de

ayud

a de

DEB

-dat

abas

e ( d

pkg-

p pa

ckag

e-na

me

)

de c

ada

paqu

ete.

Cas

tella

no

78 (1)

Wha

t is

x-d

evia

n?

x-de

vian

is a

boo

tabl

e C

D w

ith a

col

lect

ion

of G

NU

/Lin

ux s

oftw

are,

aut

omat

ic h

ardw

are

dete

ctio

n, a

nd s

uppo

rt fo

r m

any

grap

hics

card

s, s

ound

car

ds, S

CSI

and

USB

dev

ices

and

othe

r pe

riphe

rals

. x-d

evia

n ca

n be

used

as

a Li

nux

dem

o, e

duca

tiona

l CD

,

resc

ue s

yste

m, o

r ad

apte

d an

d us

ed a

s a

plat

form

for

com

mer

cial

sof

twar

e pr

oduc

t

dem

os. I

t is

not n

eces

sary

to in

stal

l any

thin

g

on a

har

d di

sk. D

ue to

on-

the-

fly

deco

mpr

essi

on, t

he C

D c

an h

ave

up to

2

GB

of e

xecu

tabl

e so

ftwar

e in

stal

led

on it

.

Base

d on

KN

OPP

IX®

.

Wha

t ar

e th

e m

inim

um s

yste

m

requ

irem

ents

?

Inte

l-com

patib

le C

PU (i

486

or la

ter),

20

MB

of R

AM

for

text

mod

e, a

t lea

st 9

6 M

B fo

r

grap

hics

mod

e w

ith K

DE

(at l

east

128

MB

of R

AM

is re

com

men

ded

to u

se th

e va

rious

offic

e pr

oduc

ts),

boot

able

CD

-RO

M d

rive,

or a

boo

t flo

ppy

and

stan

dard

CD

-RO

M

(IDE/

ATA

PI o

r SC

SI),

stan

dard

SVG

A-

com

patib

le g

raph

ics

card

, ser

ial o

r PS

/2

stan

dard

mou

se o

r IM

PS/2

-com

patib

le

USB

-mou

se.

How

is X

-dev

ian

star

ted?

To s

tart

the

CD

, set

up

the

BIO

S of

you

r

com

pute

r to

boo

t off

the

CD

, put

the

CD

in

the

driv

e, a

nd p

ower

up

the

com

pute

r. If

your

com

pute

r doe

sn't

supp

ort t

his

optio

n,

you

have

to u

se a

boo

t dis

k. Y

ou c

an c

reat

e

this

dis

k fr

om th

e im

age

in M

ETA

/boo

t.im

g

on th

e C

D.

Whe

n th

e bo

ot p

rom

pt c

omes

up,

cho

ose

your

lang

uage

.

Mos

t of u

s sp

eak

Eng

lish,

so

we'

ll ty

pe:

boot

: kno

ppix

lang

=en

then

pre

ss E

NTE

R (y

ou d

on't

type

the

'boo

t:'

part

, of c

ours

e)

[oth

er la

ngua

ges:

cn,

de,

da,

es,

fr, it

, nl,

pl,

ru, s

k, tr

, tw

, us]

Wha

t lic

ense

doe

s th

e x-

devi

an u

se?

If no

t oth

erw

ise

spec

ified

, the

sof

twar

e on

the

CD

falls

und

er th

e G

NU

GEN

ERA

L PU

BLIC

LIC

ENSE

. Si

mila

r to

oth

er O

pen

Sour

ce

licen

ses,

this

mea

ns th

at y

ou c

an c

opy,

mod

ify, r

edis

trib

ute

and

even

rese

ll th

e C

D

with

out r

estri

ctio

ns, a

s lo

ng a

s th

e re

cipi

ent

rece

ives

the

sam

e lic

ense

. The

sou

rce

code

of th

e st

anda

rd p

acka

ges

on th

e C

D a

re

avai

labl

e fr

om th

eir

resp

ectiv

e or

igin

al

prov

ider

s (fo

r ex

ampl

e on

the

FTP

serv

ers

at D

ebia

n, R

edH

at, M

andr

ake)

. Ind

ivid

ual

pack

ages

, as

spec

ified

by

the

GPL

, may

fall

unde

r an

othe

r lic

ense

(for

exa

mpl

e

Net

scap

e). I

f in

doub

t, th

e lic

ense

s ca

n be

foun

d in

the

help

sec

tions

or

the

DEB

-

data

base

( dp

kg -

p pa

ckag

e-na

me

) of

each

sof

twar

e pa

ckag

e.

Eng

lish

79 (1)

Instal·lació

Un sistema operatiu GNU/Linux complert instal·lat en només 20 minuts:

Ara arriba allò millor. Alguns usuaris, després de provar x-devian, decideixeninstal·lar-ho permanentment al seu sistema. Aquest HOWTO dóna un exemplesenzill de com portar a terme aquest procés d‚instal·lació pas a pas, amb la gràciaafegida de que anirà més ràpid que des del CD.

Com instalar x-devian al teu ordinador:

Carregueu el CD de x-devian.

Quan apareixi el promt de càrrega, seleccioneu l‚idioma.Al nostre cas seria castellà, per tant escriurem:boot: knoppix lang=espresioneu ENTER (no escriguis aquest troç 'boot:', per suposat!).

Espereu fins que el sistema hagi estat carregat totalment, inclós l‚escriptoriGnome.

Teclejeu CTRL-ALT-F1, per a obtenir una consola de root (a X-devian no hiha contrasenyes) s‚hauria de veure a la pantalla una shell.

Escriviu: knx-hdinstall

Ara no hi ha res més a fer que seguir la instal·lació guiada d‚un menú.Això inclou:Crear una partició de Linux (com a poc 2.5 GB).Crear una partició swap (com a poc 256 MB).Muntar la partició de Linux com a root.Inicialitzar la partició swap.Copiar tots els arxius demanats (es fa automàticament).Configurar els paràmetres de la xarxa.Fixar els passwords.Configurar el bootloader (LILO o Grub) (Avís: teniu cura amb això. El teusistema no hi serà capaç de carregar Linux  si no es configurat adequadament.Pots utilitzar LILO (LInux LOader) o GRUB Bootloader).Reinicieu sense el CD.

Llest, ja tens instal·lat Linux!.

Ara potser vulguis personalitzar una mica el teu sistema, posar fons depantalla, temes d‚escriptori, etc... . Però el treball dur ja està fet.

1

2

3

4

5

6

Cat

alá

81 (1)

Instalación

Un sistema operativo GNU/Linux completo instalado en tan solo 20 minutos:

Pero ahora viene lo mejor. Algunos usuarios, tras probar x-devian, deciden instalarlopermanentemente en su sistema. Este HOWTO da un ejemplo sencillo de como llevara cabo este proceso de instalación paso a paso, con la gracia añadida de que correrámás rápido que desde el CD.

Cómo instalar x-devian en tu ordenador:

Carga el CD de x-devian.

Cuando aparezca el promt de carga, selecciona el idioma.En nuestro caso sería castellano, por lo tanto escribiremos:boot: knoppix lang=espulsa ENTER (no escribas este trozo 'boot:', por supuesto!).

Espera hasta que el sistema haya sido cargado totalmente, incluido el escritorioKDE.

Teclea CTRL-ALT-F1, para obtener una consola de root (en X-devian no haycontraseñas) deberías ver en pantalla una shell.

Escribe: knx-hdinstall.

Ahora no hay más que seguir la instalación guiada en un menú. Esto incluye:Crear una partición de Linux (al menos 2.5 GB).Crear una partición swap (al menos 256 MB).Montar la partición de Linux como root.Inicializar la partición swap.Copiar todos los archivos requeridos (se hace automáticamente).Configurar los parámetros de red.Fijar los passwords.Configurar el bootloader (LILO o Grub) ( Aviso: ten cuidado con esto, tusistema será incapaz de cargar Linux si no lo configuras adecuadamente.Puedes usar LILO (LInux LOader) o GRUB Bootloader).Reinicia sin el CD.

Listo, ¡ya tienes instalado Linux!.

Ahora puede que quieras personalizar un poco tu sistema, poner fondos de pantalla,temas de escritorio, etc... . Pero el trabajo duro ya está hecho.

1

2

3

4

5

6

Cas

tella

no

82 (1)

Installation Procedure

Full GNU/Linux Desktop installed in 20 minutes flat!

After seeing a x-devian, many users decide that they'd like to have x-devianpermanently installed on their system. This HOWTO gives a simple step-by-step guideto putting x-devian on the hard disk, with the added bonus that it will run fasterfrom then on.

To get X-devian installed onto your hard drive:

Boot the X-devian CD.

When the boot prompt comes up, choose your language.Most of us speak English, so we'll type:boot: knoppix lang=enthen press ENTER (you don't type the 'boot:' part, of course)

Wait till the system is fully launched, including the KDE desktop

Press CTRL-ALT-F1, to get a root console. You should see a shell prompt

Type: knx-hdinstall

Follow the guided installation menus. This will include:Creating a Linux partition (at least 2.5GBCreating a Linux Swap partition (at least 256MB)'Mounting' the Linux partition as rootInitialising the swap partitionCopying all the required files (automatically)Setting up networkingSetting passwordsSetting up the bootloader ( Note: take care with this stage - it could renderyour system incapable of booting into Windows. If you really need Windows,then it might be a good idea to set up GRUB Bootloader with a 'chainloader'entry, so that you can dual boot. Working this out is an exercise left to thereader - there are too many possible scenarios for me to cover in this shortguide. Also see man grub and the files in /usr/share/doc/grub )Rebooting (without the CD)

Hey, presto, you've got a fully installed GNU/Linux desktop

From here on in, you'll probably want to fine-tune a few things, set up themes,backgrounds etc. But most of the hard work is already done for you!

5

6

3

2

1

Eng

lish

83 (1)

4

84 (1)

85 (1)

86 (1)

87 (1)

88 (1)

89 (1)

Llicència pública general de GNU

Versió 2, Juny de 1991Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc.  59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA  02111-1307, USA

Es permet que tothom faci còpies literals d'aquest document dellicència i les distribueixi, però no és permès modificar-lo.

PREÀMBULLes llicències de la major part de programari estan pensades perprendre-us la llibertat de compartir-lo i modificar-lo. Contràriament,la Llicència pública general de GNU pretén garantir-vos la llibertatde compartir i modificar el programari lliure -- assegurar-se que elprogramari sigui lliure per a tots els seus usuaris i usuàries. AquestaLlicència pública general de GNU afecta la majoria del programaride la Free Software Foundation (fundació pel programari lliure) i aqualsevol altre programa els autors o autores del qual decideixin usar-la (algun altre programari de la Free Software Foundation, en canvi,està protegit per la Llicència pública general per a biblioteques deGNU [NdeT: aquesta llicència, la LGPL, és la que actualment la FSFanomena Llicència pública menys general]). També podeu aplicar-laals vostres programes.

Quan parlem de programari lliure (free software) ens referim a lallibertat, no al preu [NdeT: en català no hi ha l'ambigüitat que hi haen anglès]. Les nostres llicències públiques generals estan pensadesper assegurar que tingueu la llibertat de distribuir còpies del programarilliure (i cobrar per aquest servei si així ho voleu), que rebeu el codifont o que el pugueu rebre si el voleu, que pugueu modificar elprogramari o fer-ne servir parts en programes lliures nous; i quesapigueu que podeu fer aquestes coses.

Per protegir els vostres drets, hem d'imposar restriccions que prohibeixina tothom denegar-vos aquests drets o demanar-vos que hi renuncieu.Aquestes restriccions suposen algunes responsabilitats per a vós sidistribuïu còpies del programari o si el modifiqueu.

Per exemple, si distribuïu còpies d'un aquests programes, tant si ésde franc com per un preu, heu de donar als destinataris els mateixosdrets que teniu vós. Us heu d'assegurar que també ells rebin o puguinobtenir el codi font. I els heu de fer saber aquests termes per tal queconeguin els seus drets.

Protegim els vostres drets en dos passos: (1) Ens reservem el copyrightdel programari, i (2) us oferim aquesta llicència que us dóna permíslegal per copiar, distribuir i/o modificar el programari.

A més a més, per protegir-nos i protegir l'autor o autora, volem estarsegurs que tothom entén que no hi ha cap garantia per a aquestprogramari lliure. Si algú modifica el programari i el passa, volemque els destinataris sàpiguen que el que tenen no és l'original, per talque qualsevol problema que haguessin pogut introduir terceres personesno repercuteixi en la reputació de l'autor o autora original.

Finalment, qualsevol programa lliure està constantment amenaçat perles patents de programari. Volem evitar el perill de que els redistribuïdorsd'un programa lliure acabin obtenint llicències de patents, i de resultesel programa esdevingui propietat exclusiva d'algú. Per evitar-ho, hedeixat clar que de qualsevol patent se n'han d'emetre llicències per atothom o no emetre'n cap.

Les condicions exactes per a la còpia, distribució i modificació sónles següents.

TERMES I CONDICIONS PER A LA CÒPIA, DISTRIBUCIÓI MODIFICACIÓ0. Aquesta llicència afecta a qualsevol programa o altra obra quecontingui un avís del posseïdor del copyright que digui que es potdistribuir sota els termes d'aquesta llicència pública general. D'araendavant, el "programa" es refereix a aquest programa o obra, i una"obra basada en el programa" voldrà dir el programa o qualsevol obraderivada segons la llei de copyright: és a dir una obra que contingui

el programa o alguna part d'ell, ja sigui literalment o amb modificacionso bé traduït a altres llengües. (Per això mateix, les traduccions s'inclouensense cap limitació en el terme "modificació"). Ens referim a Cadabeneficiari de la llicència com a "vós".

Les activitats que no siguin còpia, distribució o modificació no estancontemplades en aquesta llicència, queden fora del seu àmbit. No esrestringeix l'acte d'executar el programa, i la sortida del programaqueda contemplada només si el seu contingut constitueix una obrabasada en el programa (independentment de que s'hagi creat executantel programa). Que aquest sigui el cas o no depèn de què faci elprograma.

1. Podeu copiar i distribuir còpies literals del codi font del programatal i com el rebeu, en qualsevol mitjà, sempre i quan publiqueu encada còpia, de manera adient i ben visible, una nota de copyright iuna renúncia de garantia; manteniu intactes tots els avisos que fanreferència a aquesta llicència i a l'absència de garanties de cap mena;i lliureu a qualsevol altre destinatari del programa una còpia d'aquestallicència juntament amb el programa.

Podeu cobrar un preu per l'acte físic de trametre una còpia i podeu,si així ho voleu, oferir alguna garantia a canvi d'un preu.

2. Podeu modificar la còpia o còpies del programa o qualsevol tros,tot fornint una obra basada en el programa, i podeu copiar i distribuiraquestes modificacions o obres sota els termes de la Secció 1 anterior,sempre i quan també compliu les següents condicions:

a) Heu de fer que els fitxers modificats portin indicacions ben visiblesque diguin que heu modificat els fitxers i la data de la modificació.

b) Heu d'atorgar gratuïtament a totes les terceres parts els termesd'aquesta mateixa llicència sobre la totalitat de qualsevol obra quedistribuïu o publiqueu, que completament o en part contingui o siguiun derivat del programa o qualsevol part d'aquest.

c) Si el programa modificat normalment llegeix instruccionsinteractivament quan s'executa, heu de fer que quan s'arrenqui per aaquest ús interactiu de la manera més habitual, imprimeixi o mostriun missatge que inclogui una nota de copyright adient i un avís deque no hi ha garantia (o, si de cas, que digui que la garantia l'oferiuvós mateix) i que els usuaris poden redistribuir el programa sotaaquestes condicions, i que indiqui a l'usuari o usuària com veure unacòpia d'aquesta llicència. (Excepció: si el mateix programa és interactiuperò normalment no escriu un missatge d'aquesta mena, la vostra obrabasada en el programa tampoc cal que l'escrigui).Aquests requeriments afecten a l'obra modificada com un tot. Si hiha parts identificables que no estan derivades del programa, i es podenconsiderar raonablement com a obres independents i separades en simateixes, aleshores aquesta llicència i els seus termes no s'apliquena aquelles parts quan les distribuïu com a obres separades. Però quandistribuïu aquestes mateixes parts integrades en un tot que sigui unaobra basada en el programa, la distribució del tot s'ha de fer d'acordamb els termes d'aquesta llicència, i els permisos atorgats a altresbeneficiaris abasten el tot sencer i, per tant, totes i cadascuna de lesparts, independentment de qui les hagi escrites..

Així doncs, la intenció d'aquesta secció no és reclamar o disputar-voscap dret a codi que hagueu escrit del tot vós mateix. La intenció ésmés aviat exercir el dret a controlar la distribució d'obres derivadeso col·lectives basades en el programa.

A més a més, la simple agregació amb el programa (o amb una obrabasada en el programa) d'altres obres no basades en el programa enun volum d'un mitjà d'emmagatzemament o de distribució no posaaquestes altres obres sota l'àmbit de la llicència.

3. Podeu copiar i distribuir el programa (o una obra basada en elprograma, segons la secció 2) en forma executable o de codi objected'acord amb els termes de les Seccions 1 i 2 anteriors, sempre i quantambé feu una de les coses següents: 

a) L'acompanyeu amb el codi font complet corresponent, capaç deser llegit per un ordinador i en un mitjà utilitzat habitualment per al'intercanvi de programari; o

b) L'acompanyeu amb un oferiment per escrit, amb validesa com amínim fins al cap de tres anys, de subministrar a tota tercera part, i perun preu no superior al que us costi físicament realitzar la distribució,el codi font complet corresponent, que es distribuirà d'acord amb elstermes de les seccions 1 i 2 anteriors en un mitjà utilitzat habitualmentper a l'intercanvi de programari; o,

c) L'acompanyeu amb la informació que hagueu rebut de l'oferimentde distribuir el codi font corresponent (Aquesta alternativa només éspermesa per a la distribució no comercial i només si heu rebut elprograma en forma executable o de codi objecte amb aquest oferiment,d'acord amb la subsecció b anterior).

El codi font per a una obra vol dir la forma preferida de l'obra per talde fer-hi modificacions. Per una obra executable, el codi font completvol dir tot el codi font per tots els mòduls que conté, més tots els fitxersde definició d'interfícies associats si s'escau, més els scripts que esfacin servir per controlar la compilació i la instal·lació de l'executablesi s'escau. Tanmateix, fent una excepció especial, el codi font que esdistribueixi no cal que inclogui res del que normalment es distribueixi(sia en forma binària o de codi font) amb els components principals(compilador, nucli o similars) del sistema operatiu en què s'executa elprograma, tret que el component en qüestió acompanyi l'executable.

Si la distribució de l'executable consisteix en donar accés per copiar-lo d'un lloc determinat, aleshores serveix com a distribució del codifont el fet de donar un accés equivalent per copiar el codi font, encaraque les terceres parts no estiguin obligades a copiar el codi font encopiar el codi objecte.

4. No podeu copiar, modificar, reemetre llicències, o distribuir elprograma si no és de la forma expressa que atorga aquesta Llicència.Qualsevol altre intent de copiar, modificar, reemetre llicències, odistribuir el programa és il·lícit i finalitzarà automàticament els dretsque hagueu obtingut d'aquesta llicència. Tanmateix, les parts que haginrebut de vós còpies o drets d'acord amb aquesta llicència no veuran lesseves llicències finalitzades mentre segueixin observant-les estrictament.

5. No esteu obligat a acceptar aquesta llicència, donat que no l'heusignada. Tanmateix, no hi ha cap altra opció que us doni permís permodificar o distribuir el programa o les seves obres derivades. Aquestesaccions queden prohibides per la llei si no accepteu aquesta llicència.Així doncs, en modificar o distribuir el programa o les seves obresderivades, esteu indicant que accepteu aquesta llicència per fer-ho, itots els seus termes i condicions per copiar, distribuir o modificar elprograma o obres basades en ell.

6. Cada cop que distribuïu el programa (o qualsevol obra basada en elprograma), el destinatari rep automàticament, de qui va emetre lallicència originàriament, una llicència per copiar, distribuir o modificarel programa sotmesa a aquests termes i condicions. No podeu imposarcap més restricció a l'exercici dels drets que aquí es confereixen. Nosou responsable de fer complir aquesta llicència a terceres parts.

7. Si, a conseqüència d'una decisió judicial, una demanda per infracciód'una patent o per qualsevol altra raó (no exclusivament relacionadaamb patents), se us imposen condicions (tant si és per ordre judicial,acord, o el que sigui) que contradiuen les condicions d'aquesta llicència,no quedeu excusat de les condicions d'aquesta llicència. Si no us éspossible distribuir de manera que satisfeu alhora les obligacions queus imposa aquesta llicència i qualsevol altra obligació pertinent, aleshoresresulta que no podeu distribuir el programa en absolut. Per exemple,si una llicència de patent no permetés redistribuir gratuïtament elprograma a aquells que hagin rebut còpies de vós directament o indirecta,aleshores la única manera en què podríeu satisfer tant això com aquestallicència seria abstenir-vos completament de distribuir el programa.

Si qualsevol fragment d'aquesta secció quedés invalidat o no es poguésfer complir en qualsevol circumstància particular, la intenció és ques'apliqui el balanç de la secció, i que s'apliqui la secció en la sevatotalitat en altres circumstàncies.El propòsit d'aquesta secció no és induir-vos a infringir cap patent nicap altre requeriment del dret a la propietat, o a discutir-ne la validesa;l'únic propòsit d'aquesta secció és protegir la integritat del sistema de

distribució de programari lliure, que s'implementa amb pràctiques dellicència pública. Molta gent ha fet generoses contribucions a l'ampliventall de programari distribuït per aquest sistema refiant-se de l'aplicacióconsistent del sistema; li pertoca a l'autor, autora o donant decidir sivol distribuir programari per algun altre sistema, i un beneficiari de lallicència no pot imposar aquesta opció.

Aquesta secció pretén deixar del tot clar el que es considera unaconseqüència de la resta de la llicència.

8. Si hi ha països que restringeixen la distribució o l'ús del programari,ja sigui per patents o per interfícies sota copyright, el posseïdor delcopyright original que posi el programa sota aquesta llicència pot afegirlimitacions geogràfiques explícites que excloguin aquests països, demanera que la distribució només quedi permesa dintre dels països noexclosos, o entre ells. En tal cas, aquesta llicència incorpora la limitaciócom si estigués escrita en el text de la llicència.

9. La Free Software Foundation (Fundació per al programari lliure) potpublicar versions revisades o noves de la llicència pública general detant en tant. Aquestes versions noves seran semblants en esperit a laversió present, però poden diferir en detalls per tractar nous neguits oproblemes.

Cada versió rep un número de versió distintiu. Si el programa especificaun número de versió d'aquesta llicència que li és aplicable i "qualsevolversió posterior", teniu l'opció de seguir els termes i condicions de laversió especificada o de qualsevol versió publicada posteriorment perla Free Software Foundation. Si el programa no especifica un númerode versió d'aquesta llicència, podeu triar qualsevol versió que hagipublicat la Free Software Foundation en qualsevol data.

10. Si voleu incorporar parts del programa en altres programes lliuresles condicions de distribució dels quals són diferents, escriviu a l'autorper demanar-li permís. Per al programari que està sota copyright de laFree Software Foundation, escriviu a la Free Software Foundation; devegades fem excepcions per permetre-ho. Prendrem la nostra decisióguiats pels dos objectius de mantenir la condició de lliure de tots elsderivats del nostre programari lliure i de promoure la compartició i lareutilització del programari en general.

ABSÈNCIA DE GARANTIES11. COM QUE LA LLICÈNCIA DEL PROGRAMA ÉS GRATUÏTA,NO HI HA GARANTIA PER AL PROGRAMA, EN LA MESURAQUE HO PERMETI LA LLEI APLICABLE. EXCEPTE EL QUEALTRAMENT ES DIGUI PER ESCRIT, ELS POSSEÏDORS DELCOPYRIGHT I/O ALTRES PARTS SUBMINISTREN ELPROGRAMA "TAL QUAL" SENSE CAP MENA DE GARANTIA,NI EXPLÍCITA NI IMPLÍCITA, INCLOSES, ENTRE ALTRES, LESGARANTIES IMPLÍCITES DE COMERCIALITZABILITAT IAPTITUD PER A PROPÒSITS DETERMINATS. TOT EL RISC PELQUE FA A LA QUALITAT I RENDIMENT DEL PROGRAMA ÉSVOSTRE. EN CAS QUE EL PROGRAMA RESULTÉS DEFECTUÓS,VÓS ASSUMIU TOT EL COST D'ASSISTÈNCIA, REPARACIÓ OCORRECCIÓ.

12. EL POSSEÏDOR DEL COPYRIGHT, O QUALSEVOL ALTRAPART QUE PUGUI MODIFICAR O REDISTRIBUIR ELPROGRAMA TAL I COM ES PERMET MÉS AMUNT NO USHAURÀ DE RESPONDRE EN CAP CAS, TRET DEL QUEREQUEREIXI LA LLEI APLICABLE O ELS ACORDS PER ESCRIT,PER PERJUDICIS, INCLOSOS ELS INCIDENTALS, DERIVATS,ESPECIALS O GENERALS QUE ES DERIVIN DE L'ÚS O DE LAIMPOSSIBILITAT D'ÚS DEL PROGRAMA (INCLOSES ENTRED'ALTRES LES PÈRDUES DE DADES, LES DADES QUE ELPROGRAMA HAGI MALMÈS, LES PÈRDUES QUE US HAGIPROVOCAT A VÓS O A TERCERS O LA IMPOSSIBILITAT DEQUE EL PROGRAMA FUNCIONI AMB QUALSEVOL ALTREPROGRAMA), FINS I TOT SI AQUEST POSSEÏDOR O ALTRAPART HA ESTAT ADVERTIDA DE LA POSSIBILITAT D'AQUESTSPERJUDICIS.

FINAL DELS TERMES I CONDICIONS

Licencia pública general de GNU

Versión 2, Junio de 1991Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc.59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA 02111-1307, USA

Toda persona tiene permiso de copiar y distribuir copias fieles de estedocumento de licencia, pero no se permite hacer modificaciones.

PREAMBULOLos contratos de licencia de la mayor parte del software están diseñadospara quitarle su libertad de compartir y modificar dicho software. Encontraste, la "GNU General Public License" pretende garantizar su libertadde compartir y modificar el software "libre", esto es para asegurar que elsoftware es libre para todos sus usuarios. Esta licencia pública general seaplica a la mayoría del software de la "FSF Free Software Foundation"(Fundación para el Software Libre) y a cualquier otro programa de softwarecuyos autores así lo establecen. Algunos otros programas de software dela Free Software Foundation están cubiertos por la "LGPL Library GeneralPublic License" (Licencia Pública General para Librerías), la cual puedeaplicar a sus programas también.

Cuando hablamos de software libre, nos referimos a libertad, no precio.Nuestras licencias "General Public Licenses" están diseñadas para asegurarque:

usted tiene la libertad de distribuir copias del software libre (y cobrar porese sencillo servicio si así lo desea) recibir el código fuente (o tener laposibilidad de obtenerlo si así lo desea) que usted puede modificar elsoftware o utilizar partes de el en nuevos programas de software libre queusted esté enterado de que tiene la posibilidad de hacer todas estas cosas.

Para proteger sus derechos, necesitamos hacer restricciones que prohibana cualquiera denegarle estos derechos o a pedirle que renuncie a ellos.Estas restricciones se traducen en algunas responsabilidades para ustedsi distribuye copias del software, o si lo modifica.

Por ejemplo, si usted distribuye copias de un programa, ya sea gratuitamenteo por algun importe, usted debe dar al que recibe el software todos losderechos que usted tiene sobre el mismo. Debe asegurarse también quereciban el código fuente o bién que puedan obtenerlo si lo desean. Y porúltimo debe mostrarle a esa persona estos términos para que conozca losderechos de que goza.

Nosotros protegemos sus derechos en 2 pasos: (1) protegiendo los derechosde autor del software y (2) ofreciendole este contrato de licencia que leotorga permiso legal para copiar, distribuir y modificar el software.

Además, para la protección de los autores de software y la nuestra,queremos asegurarnos de que toda persona entienda que no existe ningunagarantía del software libre. Si el software es modificado por alguien y lodistribuye, queremos que quienes lo reciban sepan que la copia queobtuvieron no es la original, por lo que cualquier problema provocadopor quien realizó la modificación no afectará la reputación del autororiginal.

Finalmente, cualquier programa de software libre es constantementeamenazado por las patentes de software. Deseamos evadir el peligro deque los re-distribuidores de un programa de software libre obtengaindividualmente los derechos de patente con el fin de volver dicho programapropietario. Para prevenir esto, hemos dejado en claro que cualquierpatente deberá ser licenciada para el uso libre de toda persona o que noesté licenciada del todo.

A continuación se describen con precisión los términos y condicionespara copiar, distribuir y modificar el software.

TERMINOS Y CONDICIONES PARA COPIA, MODIFICACIONY DISTRIBUCION0. Esta licencia aplica a cualquier programa o trabajo que contenga unanota puesta por el propietario de los derechos del trabajo estableciendoque su trabajo puede ser distribuido bajo los términos de esta "GPLGeneral Public License". El "Programa", utilizado en lo subsecuente, serefiere a cualquier programa o trabajo original, y el "trabajo basado enel Programa" significa ya sea el Programa o cualquier trabajo derivado

del mismo bajo la ley de derechos de autor: es decir, un trabajo quecontenga el Programa o alguna porción de el, ya sea íntegra o conmodificaciones y/o traducciones a otros idiomas. De aquí en adelante"traducción" estará incluida (pero no limitada a) en el término"modificación", y la persona a la que se aplique esta licencia será llamado"usted".

Otras actividades que no sean copia, distribución o modificación no estáncubiertas en esta licencia y están fuera de su alcance. El acto de ejecutarel programa no está restringido, y la salida de información del programaestá cubierta sólo si su contenido constituye un trabajo basado en elPrograma (es independiente de si fue resultado de ejecutar el programa).Si esto es cierto o no depende de la función del programa.

1. Usted puede copiar y distribuir copias fieles del código fuente delprograma tal como lo recibió, en cualquier medio, siempre que proporcionede manera conciente y apropiada una nota de derechos de autor y unadeclaración de no garantía, además de mantener intactas todas las notasque se refieran a esta licencia y a la ausencia de garantía, y que leproporcione a las demás personas que reciban el programa una copia deesta licencia junto con el Programa.

Usted puede aplicar un cargo por el acto físico de transferir una copia, yofrecer protección de garantía por una cuota, lo cual no compromete aque el autor original del Programa responda por tal efecto.

2. Usted puede modificar su copia del Programa o de cualquier parte deel, formando así un trabajo basado en el Programa, y copiar y distribuirtales modificaciones o bién trabajar bajo los términos de la sección 1arriba descrita, siempre que cumpla con las siguientes condiciones:

Usted debe incluir en los archivos modificados notas declarando quemodificó dichos archivos y la fecha de los cambios.Usted debe notificar que ese trabajo que distribuye contiene totalmenteo en partes al Programa, y que debe ser licenciado como un conjunto sincargo alguno a cualquier otra persona que reciba sus modificaciones bajolos términos de esta Licencia.Si el programa modificado lee normalmente comandos interactivamentecuando es ejecutado, usted debe presentar un aviso, cuando el programainicie su ejecución en ese modo interactivo de la forma más ordinaria,que contenga una noticia de derechos de autor y un aviso de que no existegarantía alguna (o que sí existe si es que usted la proporciona) y que losusuarios pueden redistribuir el programa bajo esas condiciones, einformando al usuario como puede ver una copia de esta Licencia.(Excepción: si el programa en sí es interactivo pero normalmente nomuestra notas, su trabajo basado en el Programa no tiene la obligaciónde mostrar tales notas)

Estos requerimientos aplican al trabajo modificado como un todo. Siexisten secciones identificables de tal trabajo que no son derivadas delPrograma original, y pueden ser razonablemente consideradas trabajosseparados e independientes como tal, entonces esta Licencia y sus términosno aplican a dichas secciones cuando usted las distribuye como trabajosseparados. Pero cuando usted distribuye las mismas secciones como partede un todo que es un trabajo basado en el Programa, la distribución delconjunto debe ser bajo los términos de esta Licencia, cuyos permisos paraotras personas que obtengan el software se extienden para todo el software,así como para cada parte de el, independientemente de quién lo escribió.

No es la intención de esta sección de reclamar derechos o pelear susderechos sobre trabajos hechos enteramente por usted, en lugar de eso,la intención es ejercer el derecho de controlar la distribución de los trabajosderivados o colectivos basados en el Programa.

Adicionalmente, el simple agregado de otro trabajo NO basado en elPrograma al Programa en cuestión (o a un trabajo basado en el Programa)en algún medio de almacenamiento no pone el otro trabajo bajo el alcancede esta Licencia.

3. Usted puede copiar y distribuir el Programa (o un trabajo basado enél, bajo la Sección 2) en código objeto o en forma de ejecutable najo lostérminos de las secciones 1 y 2 arriba descritas siempre que cumpla lossiguientes requisitos:

a) Acompañarlo con el correspondiente código fuente legible por lamáquina, que debe ser distribuído bajo los términos de las secciones 1 y2 y en un medio comunmente utilizado para el intercambio de software,o

b) Acompañarlo con una oferta escrita, válida por al menos 3 años y paracualquier persona, por un cargo no mayor al costo que conlleve la distribuciónfísica del código fuente correspondiente en un medio comunmente utilizadopara el intercambio de software, o

c) Acompañarlo con la información que usted recibió sobre la oferta dedistribución del código fuente correspondiente. (Esta alternativa estápermitida sólo para distribución no-comercial y sólo si usted recibió elPrograma en código objeto o en forma de ejecutable con tal oferta deacuerdo a la subsección b anterior)

El código fuente de un trabajo significa la forma preferida de hacermodificaciones al mismo. Para un trabajo ejecutable, un código fuentecompleto significa todo el código fuente de todos los módulos que contiene,mas cualquier archivo de definición de interfases, mas los programasutilizados para controlas la compilación y la instalación del ejecutable.

Sinembargo, como excepción especial, no se requiere que el código fuentedistribuído incluya cualquier cosa que no sea normalmente distribuída conlas componentes mayores (compilador, kernel, etc.) del sistema operativoen el cual el ejecutable corre, a menos de que una componente en particularacompañe al ejecutable.

Si la distribución del ejecutable o del código objeto se hace ofreciendoacceso a copiar desde un lugar designado, entonces el ofrecer accesoequivalente para copiar el código fuente desde el mismo lugar se consideradistribución del código fuente, aunque las demás personas no copien elcódigo fuente junto con el código objeto.

4. Usted no puede copiar, modificar, sub-licenciar ni distribuir el Programaa menos que sea expresamente bajo esta Licencia, de otra forma cualquierintento de copiar, modificar, sub-licenciar o distribuir el programa es nulo,y automáticamente causará la pérdida de sus derechos bajo esta Licencia.Sin embargo, cualquier persona que haya recibido copias o derechos deusted bajo esta Licencia no verán terminadas sus Licencias ni sus derechosperdidos mientras ellas continúen cumpliendo los términos de esta Licencia.

5. Usted no está obligado a aceptar esta Licencia, dado que no la hafirmado. Sin embargo, nada le otorga el permiso de modificar o distribuirel Programa ni sus trabajos derivados. Estas acciones están prohibidas porla ley si usted no acepta esta Licencia. Sin embargo, modificando odistribuyendo el Programa (o cualquier trabajo basado en el Programa)indica su aceptación de esta Licencia y de todos sus términos y condicionespara copiar, distribuir o modificar el Programa y/o trabajos basados en el.

6. Cada vez que usted redistribuye el Programa (o cualquier trabajo basadoen el Programa), la persona que lo recibe automáticamente recibe unalicencia del autor original para copiar, distribuir o modificar el Programasujeto a estos términos y condiciones. Usted no puede imponer ningunarestricción adicional a las personas que reciban el Programa sobre losderechos que en esta Licencia se les otorga. Usted no es responsable deforzar a terceras personas en el cumplimiento de esta Licencia.

7. Si como consecuencia de un veredicto de un juzgado o por el alegatode infringir una patente o por cualquier otra razón (no limitado solo acuestiones de patentes) se imponen condiciones sobre usted que contradiganlos términos y condiciones de esta Licencia, éstas no le excusan de lostérminos y condiciones aquí descritos. Si usted no puede distribuir elproducto cumpliendo totalmente con las obligaciones concernientes a laresolución oficial y al mismo tiempo con las obligaciones que se describenen este contrato de Licencia, entonces no podrá distribuir más este producto.Por ejemplo, si una licencia de patente no permitirá la distribución delPrograma de forma libre de regalías (sin pago de regalías) por parte dequienes lo reciban directa o indirectamente, entonces la única forma decumplir con ambas obligaciones es renunciar a la distribución del mismo.

Si cualquier parte de esta sección resulta inválida, inaplicable o no obligatoriabajo cualquier circunstancia en particular, la tendencia de esta es a aplicarse,y la sección completa se aplicará bajo otras circunstancias.

La intención de esta sección no es la de inducirlo a infringir ninguna leyde patentes, ni tampoco infringir algún reclamo de derechos, ni discutirla validez de tales reclamos; esta sección tiene el único propósito deproteger la integridad del sistema de distribución del software libre, queestá implementado por prácticas de licencia pública. Mucha gente ha hechogenerosas contribuciones a la amplia gama de software distribuido bajo

este sistema favoreciendo así la constante aplicación de este sistema dedistribución; es decisión del autor/donador si su Programa será distribuídoutilizando este u otro sistema de distribución, y la persona que recibe elsoftware no puede obligarlo a hacer ninguna elección en particular.

Esta sección pretende dejar muy en claro lo que se cree que será unaconsecuencia del resto de esta Licencia.

8. Si la distribución y/o el uso del Programa se restringe a algunos paísesya sea por patentes, interfases protegidas por derechos de autor, el propietariooriginal de los derechos de autor que ubica su Programa bajo esta Licenciapuede agregar una restricción geográfica de distribución explícita excluyendolos países que aplique, dando como resultado que su distribución sólo sepermita en los países no excluídos. En tal caso, esta Licencia incorporala limitación como si hubiera sido escrita en el cuerpo de esta mismaLicencia.

9. La "FSF Free Software Foundation" puede publicar versiones nuevaso revisadas de la "GPL General Public License" de uno a otro momento.Estas nuevas versiones mantendrán el espíritu de la presente versión, peropueden diferir en la inclusión de nuevos problemas o en la manera de tocarlos problemas o aspectos ya presentes.

Cada versión tendrá un número de versión que la distinga. Si el Programaespecifica un número de versión para esta Licencia que aplique a él y"cualquier versión subsecuente", usted tiene la opción de seguir los términosy condiciones de dicha versión o de cualquiera de las posteriores versionespublicadas por la "FSF". Si el programa no especifica una versión enespecial de esta Licencia, usted puede elegir entre cualquiera de lasversiones que han sido publicadas por la "FSF".

10. Si usted desea incorporar partes del Programa en otros Programas desoftware libre cuyas condiciones de distribución sean distintas, deberáescribir al autor solicitando su autorización. Para programas de softwareprotegidas por la "FSF Free Software Foundation", deberá escribir a la"FSF" solicitando autorización, en ocasiones hacemos excepciones. Nuestradecisión será guiada por dos metas principales: mantener el estado delibertad de todos los derivados de nuestro software libre promover el usocomunitario y compartido del software en general.

NO EXISTE GARANTIA ALGUNA11. DEBIDO A QUE EL PROGRAMA SE OTORGA LIBRE DE CARGOSY REGALIAS, NO EXISTE NINGUNA GARANTIA PARA EL MISMOHASTA DONDE LO PERMITA LA LEY APLICABLE. A EXCEPCIONDE QUE SE INDIQUE OTRA COSA, LOS PROPIETARIOS DE LOSDERECHOS DE AUTOR PROPORCIONAN EL PROGRAMA "COMOES" SIN NINGUNA GARANTIA DE NINGUN TIPO, YA SEAEXPLICITA O IMPLICITA, INCLUYENDO, PERO NO LIMITADA A,LAS GARANTIAS QUE IMPLICA EL MERCADEO Y EJERCICIO DEUN PROPOSITO EN PARTICULAR. CUALQUIER RIESGO DEBIDOA LA CALIDAD Y DESEMPEÑO DEL PROGRAMA ES TOMADOCOMPLETAMENTE POR USTED. SI EL SOFTWARE MUESTRAALGUN DEFECTO, USTED CUBRIRA LOS COSTOS DE CUALQUIERSERVICIO, REPARACION O CORRECCION DE SUS EQUIPOS Y/OSOFTWARE QUE REQUIERA.

12. EN NINGUN CASO NI BAJO NINGUNA CIRCUNSTANCIAEXCEPTO BAJO SOLICITUD DE LA LEY O DE COMUN ACUERDOPOR ESCRITO, NINGUN PROPIETARIO DE LOS DERECHOS DEAUTOR NI TERCERAS PERSONAS QUE PUDIERAN MODIFICARY/O REDISTRIBUIR EL PROGRAMA COMO SE PERMITE ARRIBA,SERAN RESPONSABLES DE LOS DAÑOS CORRESPONDIENTESAL USO O IMPOSIBILIDAD DE USAR EL PROGRAMA, SINIMPORTAR SI SON DAÑOS GENERALES, ESPECIALES,INCIDENTALES O CONSEQUENTES CORRESPONDIENTES ALUSO O IMPOSIBILIDAD DE USAR EL PROGRAMA (INCLUYENDOPERO NO LIMITADO A LA PERDIDA DE INFORMACION ODETERIORO DE LA MISMA AFECTANDOLO A USTED, ATERCERAS PERSONAS QUE SEA POR FALLAS EN LA OPERACIONDEL PROGRAMA O SU INTERACCION CON OTROS PROGRAMAS)INCLUSIVE SI TAL PROPIETARIO U OTRAS PERSONAS HAYANSIDO NOTIFICADAS DE TALES FALLAS Y DE LA POSIBILIDADDE TALES DAÑOS.

FIN DE TERMINOS Y CONDICIONES

GNU General Public LicenseVersion 2, June 1991Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc.59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA 02111-1307, USA

Everyone is permitted to copy and distribute verbatim copies of thislicense document, but changing it is not allowed.

PREAMBLEThe licenses for most software are designed to take away your freedomto share and change it. By contrast, the GNU General Public Licenseis intended to guarantee your freedom to share and change free software--to make sure the software is free for all its users. This General PublicLicense applies to most of the Free Software Foundation's softwareand to any other program whose authors commit to using it. (Someother Free Software Foundation software is covered by the GNULibrary General Public License instead.) You can apply it to yourprograms, too.

When we speak of free software, we are referring to freedom, notprice. Our General Public Licenses are designed to make sure that youhave the freedom to distribute copies of free software (and charge forthis service if you wish), that you receive source code or can get it ifyou want it, that you can change the software or use pieces of it innew free programs; and that you know you can do these things.

To protect your rights, we need to make restrictions that forbid anyoneto deny you these rights or to ask you to surrender the rights. Theserestrictions translate to certain responsibilities for you if you distributecopies of the software, or if you modify it.

For example, if you distribute copies of such a program, whether gratisor for a fee, you must give the recipients all the rights that you have.You must make sure that they, too, receive or can get the source code. And you must show them these terms so they know their rights.

We protect your rights with two steps: (1) copyright the software, and(2) offer you this license which gives you legal permission to copy,distribute and/or modify the software.

Also, for each author's protection and ours, we want to make certainthat everyone understands that there is no warranty for this free software. If the software is modified by someone else and passed on, we wantits recipients to know that what they have is not the original, so thatany problems introduced by others will not reflect on the originalauthors' reputations.

Finally, any free program is threatened constantly by software patents.We wish to avoid the danger that redistributors of a free program willindividually obtain patent licenses, in effect making the programproprietary. To prevent this, we have made it clear that any patent mustbe licensed for everyone's free use or not licensed at all.

The precise terms and conditions for copying, distribution andmodification follow.

TERMS AND CONDITIONS FOR COPYING, DISTRIBUTIONAND MODIFICATION0. This License applies to any program or other work which containsa notice placed by the copyright holder saying it may be distributedunder the terms of this General Public License. The "Program", below,refers to any such program or work, and a "work based on the Program"means either the Program or any derivative work under copyright law:that is to say, a work containing the Program or a portion of it, eitherverbatim or with modifications and/or translated into another language. (Hereinafter, translation is included without limitation in the term"modification".) Each licensee is addressed as "you".

Activities other than copying, distribution and modification are notcovered by this License; they are outside its scope. The act of runningthe Program is not restricted, and the output from the Program iscovered only if its contents constitute a work based on the Program(independent of having been made by running the Program). Whetherthat is true depends on what the Program does.

1. You may copy and distribute verbatim copies of the Program's sourcecode as you receive it, in any medium, provided that you conspicuouslyand appropriately publish on each copy an appropriate copyright noticeand disclaimer of warranty; keep intact all the notices that refer to thisLicense and to the absence of any warranty; and give any other recipientsof the Program a copy of this License along with the Program.

You may charge a fee for the physical act of transferring a copy, andyou may at your option offer warranty protection in exchange for afee.

2. You may modify your copy or copies of the Program or any portionof it, thus forming a work based on the Program, and copy and distributesuch modifications or work under the terms of Section 1 above,provided that you also meet all of these conditions:

a) You must cause the modified files to carry prominent notices statingthat you changed the files and the date of any change.

b) You must cause any work that you distribute or publish, that inwhole or in part contains or is derived from the Program or any partthereof, to be licensed as a whole at no charge to all third parties underthe terms of this License.

c) If the modified program normally reads commands interactivelywhen run, you must cause it, when started running for such interactiveuse in the most ordinary way, to print or display an announcementincluding an appropriate copyright notice and a notice that there is nowarranty (or else, saying that you provide a warranty) and that usersmay redistribute the program under these conditions, and telling theuser how to view a copy of this License. (Exception: if the Programitself is interactive but does not normally print such an announcement,your work based on the Program is not required to print anannouncement.)These requirements apply to the modified work as a whole. If identifiablesections of that work are not derived from the Program, and can bereasonably considered independent and separate works in themselves,then this License, and its terms, do not apply to those sections whenyou distribute them as separate works. But when you distribute thesame sections as part of a whole which is a work based on the Program,the distribution of the whole must be on the terms of this License,whose permissions for other licensees extend to the entire whole, andthus to each and every part regardless of who wrote it.

Thus, it is not the intent of this section to claim rights or contest yourrights to work written entirely by you; rather, the intent is to exercisethe right to control the distribution of derivative or collective worksbased on the Program.

In addition, mere aggregation of another work not based on the Programwith the Program (or with a work based on the Program) on a volumeof a storage or distribution medium does not bring the other workunder the scope of this License.

3. You may copy and distribute the Program (or a work based on it,under Section 2) in object code or executable form under the terms ofSections 1 and 2 above provided that you also do one of the following:

a) Accompany it with the complete corresponding machine-readablesource code, which must be distributed under the terms of Sections 1and 2 above on a medium customarily used for software interchange;or,

b) Accompany it with a written offer, valid for at least three years, togive any third party, for a charge no more than your cost of physically

performing source distribution, a complete machine-readable copy ofthe corresponding source code, to be distributed under the terms ofSections 1 and 2 above on a medium customarily used for softwareinterchange; or,

c) Accompany it with the information you received as to the offer todistribute corresponding source code. (This alternative is allowed onlyfor noncommercial distribution and only if you received the programin object code or executable form with such an offer, in accord withSubsection b above.)

The source code for a work means the preferred form of the work formaking modifications to it. For an executable work, complete sourcecode means all the source code for all modules it contains, plus anyassociated interface definition files, plus the scripts used to controlcompilation and installation of the executable. However, as a specialexception, the source code distributed need not include anything thatis normally distributed (in either source or binary form) with the majorcomponents (compiler, kernel, and so on) of the operating system onwhich the executable runs, unless that component itself accompaniesthe executable.

If distribution of executable or object code is made by offering accessto copy from a designated place, then offering equivalent access tocopy the source code from the same place counts as distribution ofthe source code, even though third parties are not compelled to copythe source along with the object code.

4. You may not copy, modify, sublicense, or distribute the Programexcept as expressly provided under this License. Any attempt otherwiseto copy, modify, sublicense or distribute the Program is void, and willautomatically terminate your rights under this License. However,parties who have received copies, or rights, from you under this Licensewill not have their licenses terminated so long as such parties remainin full compliance.

5. You are not required to accept this License, since you have notsigned it. However, nothing else grants you permission to modify ordistribute the Program or its derivative works. These actions areprohibited by law if you do not accept this License. Therefore, bymodifying or distributing the Program (or any work based on theProgram), you indicate your acceptance of this License to do so, andall its terms and conditions for copying, distributing or modifying theProgram or works based on it.

6. Each time you redistribute the Program (or any work based on theProgram), the recipient automatically receives a license from theoriginal licensor to copy, distribute or modify the Program subject tothese terms and conditions. You may not impose any further restrictionson the recipients' exercise of the rights granted herein. You are notresponsible for enforcing compliance by third parties to this License.

7. If, as a consequence of a court judgment or allegation of patentinfringement or for any other reason (not limited to patent issues),conditions are imposed on you (whether by court order, agreement orotherwise) that contradict the conditions of this License, they do notexcuse you from the conditions of this License. If you cannot distributeso as to satisfy simultaneously your obligations under this Licenseand any other pertinent obligations, then as a consequence you maynot distribute the Program at all. For example, if a patent license wouldnot permit royalty-free redistribution of the Program by all those whoreceive copies directly or indirectly through you, then the only wayyou could satisfy both it and this License would be to refrain entirelyfrom distribution of the Program.

If any portion of this section is held invalid or unenforceable underany particular circumstance, the balance of the section is intended toapply and the section as a whole is intended to apply in othercircumstances.

It is not the purpose of this section to induce you to infringe anypatents or other property right claims or to contest validity of any

such claims; this section has the sole purpose of protecting the integrityof the free software distribution system, which is implemented bypublic license practices. Many people have made generous contributionsto the wide range of software distributed through that system in relianceon consistent application of that system; it is up to the author/donorto decide if he or she is willing to distribute software through anyother system and a licensee cannot impose that choice.

This section is intended to make thoroughly clear what is believed tobe a consequence of the rest of this License.

8. If the distribution and/or use of the Program is restricted in certaincountries either by patents or by copyrighted interfaces, the originalcopyright holder who places the Program under this License may addan explicit geographical distribution limitation excluding thosecountries, so that distribution is permitted only in or among countriesnot thus excluded. In such case, this License incorporates the limitationas if written in the body of this License.

9. The Free Software Foundation may publish revised and/or newversions of the General Public License from time to time. Such newversions will be similar in spirit to the present version, but may differin detail to address new problems or concerns.

Each version is given a distinguishing version number. If the Programspecifies a version number of this License which applies to it and"any later version", you have the option of following the terms andconditions either of that version or of any later version published bythe Free Software Foundation. If the Program does not specify aversion number of this License, you may choose any version everpublished by the Free Software Foundation.

10. If you wish to incorporate parts of the Program into other freeprograms whose distribution conditions are different, write to theauthor to ask for permission. For software which is copyrighted bythe Free Software Foundation, write to the Free Software Foundation;we sometimes make exceptions for this. Our decision will be guidedby the two goals of preserving the free status of all derivatives of ourfree software and of promoting the sharing and reuse of softwaregenerally.

NO WARRANTY11. BECAUSE THE PROGRAM IS LICENSED FREE OF CHARGE,THERE IS NO WARRANTY FOR THE PROGRAM, TO THEEXTENT PERMITTED BY APPLICABLE LAW. EXCEPT WHENOTHERWISE STATED IN WRITING THE COPYRIGHT HOLDERSAND/OR OTHER PARTIES PROVIDE THE PROGRAM "AS IS"WITHOUT WARRANTY OF ANY KIND, EITHER EXPRESSEDOR IMPLIED, INCLUDING, BUT NOT LIMITED TO, THEIMPLIED WARRANTIES OF MERCHANTABILITY AND FITNESSFOR A PARTICULAR PURPOSE. THE ENTIRE RISK AS TO THEQUALITY AND PERFORMANCE OF THE PROGRAM IS WITHYOU. SHOULD THE PROGRAM PROVE DEFECTIVE, YOUASSUME THE COST OF ALL NECESSARY SERVICING, REPAIROR CORRECTION.

12. IN NO EVENT UNLESS REQUIRED BY APPLICABLE LAWOR AGREED TO IN WRITING WILL ANY COPYRIGHT HOLDER,OR ANY OTHER PARTY WHO MAY MODIFY AND/ORREDISTRIBUTE THE PROGRAM AS PERMITTED ABOVE, BELIABLE TO YOU FOR DAMAGES, INCLUDING ANY GENERAL,SPECIAL, INCIDENTAL OR CONSEQUENTIAL DAMAGESARISING OUT OF THE USE OR INABILITY TO USE THEPROGRAM (INCLUDING BUT NOT LIMITED TO LOSS OF DATAOR DATA BEING RENDERED INACCURATE OR LOSSESSUSTAINED BY YOU OR THIRD PARTIES OR A FAILURE OFTHE PROGRAM TO OPERATE WITH ANY OTHER PROGRAMS),EVEN IF SUCH HOLDER OR OTHER PARTY HAS BEENADVISED OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGES.

END OF TERMS AND CONDITIONS

CC Attribution-ShareAlike 1.0You are free:to copy, distribute, display, and perform the workto make derivative worksto make commercial use of the work

Under the following conditions:-Attribution. You must give the original author credit.-Share Alike. If you alter, transform, or build upon this work, you may distributethe resulting work only under a license identical to this one.For any reuse or distribution, you must make clear to others the license termsof this work.Any of these conditions can be waived if you get permission from the author.

http://creativecommons.org/licenses/by-sa/1.0/legalcode