colloque international col loqui … · - michel camprubi, université toulouse-le ... alexandra...

COLLOQUE INTERNATIONAL / COL·LOQUI INTERNACIONAL LANGUE ET LINGUISTIQUE CATALANES / LLENGUA I LINGÜÍSTICA CATALANES Université Paris Ouest Nanterre La Défense 4 - 5 novembre 2010

sur 62

COLLOQUE INTERNATIONAL COL·LOQUI INTERNACIONAL

LANGUE ET LINGUISTIQUE CATALANES

LLENGUA I LINGÜÍSTICA CATALANES

UNIVERSITÉ PARIS OUEST NANTERRE LA DÉFENSE (UPO),

UFR LANGUES, LETTRES ET CULTURES ÉTRANGÈRES (LLCE), CENTRE DE RECHERCHES IBÉRIQUES ET IBÉRO-AMÉRICAINES

(CRIIA - EA 369), ÉCOLE DOCTORALE LETTRES, LANGUES ET SPECTACLES (ED 138),

INSTITUT RAMON LLULL et ASSOCIATION FRANÇAISE DES CATALANISTES (AFC).

PROGRAMME PROGRAMA

NANTERRE, 4-5 NOVEMBRE 2010

Comité scientifique / Comitè científic :

- Andreu Bosch, Institut Ramon Llull - Michel Camprubi, Université Toulouse-Le

Mirail - Christian Camps, Université Paul Valéry-

Montpellier 3 - Georg Kremnitz, Universität Wien - Christian Lagarde, Université de

Perpignan - Via Domitia

Comité d’organisation / Comitè organitzador : Bernard Darbord, César García de Lucas, David Macías, Alexandra Oddo, Mercè Pujol, Renée Tournier. Contact/contacte : [email protected] Université Paris Ouest Nanterre La Défense U.F.R. de Langues et Cultures Étrangères Département de L.E.A. (Espagnol), Bâtiment V 200, Avenue de la République 92001 Nanterre Cedex


sur 62

JEUDI 4 NOVEMBRE 2010 / DIJOUS 4 DE NOVEMBRE DE 2010

Programme / programa Lieu : G 614

8h15 : Accueil des participants / Recepció dels assistents 8h30-9h00 : Séance d’ouverture / Inauguració

Andreu Bosch, Directeur du Département de Langue et Universités, Institut Ramon Llull; Michel Bourret, Président AFC; Marie-Claude Chaput, Directrice EA 369; Mercè Pujol, Université Paris Ouest Nanterre La Défense

9h00-10h30 : Conférences plénières / Conferències plenàries Présidente de séance / Presidenta de sessió: M.C. Chaput - M. Teresa Cabré, IULA, Universitat Pompeu Fabra L'Institut d'Estudis Catalans i la tasca normativa sobre el lèxic

- Didier Bottineau, CNRS, UMR 7114 MoDyCo Le « progressif » catalan : une approche contrastive 10h30-10h45 : Pause café / Pausa

Atelier 1: Phonétique et lexique / Fonètica i lèxic. Présidente de séance / Presidenta de sessió: I. Fàbregas

10h45-11h15 A. Rius, F. Torras, D. Font Rotchés Universitat de Barcelona

Anàlisi acústica de les vocals “o” oberta i “o” tancada seguides de

nasal en parla espontània 11h15-11h45 D. Font Rotchés

Universitat de Barcelona Ensenyar l’entonació del català des

d’un enfocament comunicatiu 11h45-12h15 R. Estopa, O. Domènech, T.

Cabré Universitat Pompeu Fabra, Universitat Oberta de Catalunya

Desenvolupament d’una xarxa d’observatoris de neologia de les

varietats geolectals del català (NEOXOC): metodologia i primers

resultats 12h15-12h45 R. Viruete-Erdozáin

Universitat de Saragossa Algunes consideracions sobre el

lèxic del català de Benavarri (Osca)

Atelier 2: Sociolinguistique / Sociolingüística. Président de séance / President de sessió: Ch. Lagarde

10h45-11h15 M. Pujol Berchè Université Paris Ouest Nanterre La Défense

Immigració i integració sociolingüística a Catalunya

11h15-11h45 S. Moranta Mas Universitat de Frankfurt del Main, Universitat de Marburg

Discursos contraposats a l’entorn de la integració lingüística dels

immigrants

11h45-12h15 C. González Collantes Universitat Autònoma de Barcelona

Cançons d'ahir, d'ara i de demà: una aproximació sociolingüística


sur 62

12h15-12h45 J. Jiménez Salcedo Universidad Pablo Olavide

Llengua i justícia: els casos comparats de Catalunya i el

Quebec 12h45-14h30 : Repas / Dinar

Atelier 1: Traduction / Traducció. Président de séance / President de sessió: A. Bosch

14h30-15h00 L. Francalanci Universitat de Girona

Estudi lingüístic de la traducció catalana del comentari de

Bernardo Ilicino als Triumphi de Petrarca: una primera

aproximació 15h00-15h30 N. Camps Casals

Universitat de Vic

Verdaguer, traductor de Mistral (La fraseologia en les traduccions de Nerto: un estudi comparatiu)

15h30-16h00 C. Biosca Universitat Autònoma de Barcelona

Català i sard: la traducció entre llengües minoritzades

com a factor de normalització

Atelier 2: Processus normatifs de la langue / Normativització de la llengua. Président de séance / President de sessió: B. Darbord

14h30-15h00 C. Bernard Coll Universitat de Girona

Narració i construcció social d’una identitat: la campanya per la

llengua catalana a través de la premsa

15h00-15h30 I. Fábregas Université de Bretagne Sud

Alfred Vilaplana: la tasca normativitzadora d’una generació oblidada amb l’adveniment de la

democràcia 15h30-16h00 A. Martí

Universitat de València El model lingüistic valencià

16h00-16h15 : Pause café / Pausa

Atelier 1: Enseignement / Ensenyament. Présidente de séance / Presidenta de sessió: M.T. Cabré

16h15-16h45 M. Casacuberta Université de Rennes 2

Una proposta didàctica per aprendre a parlar català en una

universitat francesa tot treballant sobre la diversitat lingüística i

cultural 16h45-17h15 F. Bernat

Universitat de Barcelona

Una proposta de periodització de la història social de la llengua

per als estudis catalans 17h15-17h45 L. Arenas

Traductora La llengua com eina

d’ensenyament de la llengua 17h45-18h15 S. Ribes, M. Bourret

Université de Montpellier

Les TICE dans l'enseignement en présentiel et à distance en catalan à

Montpellier


sur 62

Atelier 2: Syntaxe / Sintaxi.

Président de séance / President de sessió: Th. Gomez 16h15-16h45 E. Coromina

Universitat de Vic

L’article personal català, marca bàsica dels registres no formals

orals i escrits 16h45-17h15 C. Balaguer

Université de Perpignan Via-Domitia

De lo(s) a el(s): l'anivellament de l'article a la Catalunya del Nord

17h15-17h45 G. Gómez Duran Universitat de Barcelona

El pronom interrogatiu què rossellonès: un clític

17h45-18h15 M. Camprubi Université Toulouse-le-Mirail

Elements de morfosintaxi del català antic segons la Crònica de

Ramon Muntaner" 18h15-19h45: AG de l'AFC / Assemblea general de l’AFC 21h00 : Dîner en ville / Sopar a París


sur 62

VENDREDI 5 NOVEMBRE 2010 / DIVENDRES 5 DE NOVEMBRE DE 2010

Programme / programa Lieu : G 614

9h00-10h30 : Conférences plénières / Conferències plenàries Présidente de séance / Presidenta de sessió: M. Pujol - Jean-Claude Anscombre, CNRS-LDI Le féminin dans les langues romanes : les noms d'agent en espagnol et en français - Johannes Kabatek, Universität Tübingen ¿Són més lleials els volàtils o els que no s’adapten? Efectes paradoxals de les nostres decisions lingüístiques 10h30-10h45 : Pause café / Pausa

Atelier 1: Syntaxe et sémantique / Sintaxi i semàntica. Président de séance / President de sessió: M. Camprubi

10h45-11h15 G. De Cuyper Université d’Anvers

Una reanalisi aspectual d’un SE no intransitivitzador

11h15-11h45 X. Rull Universitat Rovira i Virgili

La perífrasi verbal de postpretèrit [ser + a + infinitiu]. Notícia,

descripció i possible explicació de la seva gènesi

11h45-12h15 R. Pérez i Brufau Universitat Oberta de Catalunya

Anàlisi cognitiva de les construccions d’estructura

argumental del verb prototípiques en català

12h15-12h45 M. Güell Université Paris IV – Sorbonne

La représentation de la langue dans les parémies catalanes. Etude

comparative

Atelier 2: Le catalan en Roussillon / El català al Rosselló. Président de séance / President de sessió: J. Kabatek

10h45-11h15 N. Berjoan Université de Provence

« Quand la langue s’en va ». Les lettrés roussillonnais face à la

déprise linguistique (XIXe-XXe siècles) 11h15-11h45 Ch. Lagarde

Université de Perpignan - Via Domitia

L’évolution de la norme linguistique catalane en Catalogne

Nord comme élément de positionnement glottopolitique

11h45-12h15 G. Puig i Moreno ASOLC

Anàlisi sociolingüística de la situació del català parlat a la Catalunya Nord l’any 2004

12h15-12h45 J. Serra Université de Perpignan – Via Domitia

Reflexions entorn del concepte de transmissió (lingüística) al segle

XXI 12h45-14h45 : Repas / Dinar


sur 62

14h45-15h30 Conférence plénière / Conferència plenària Président de séance / President de sessió: C. García de Lucas - M. Josep Cuenca, Universitat de València Dixi espacial no situacional: anàlisi descriptiva i contrastiva 15h30-15h45 Pause café / pausa

Atelier 1: Normalisation linguistique / Normalització lingüística.

Président de séance / President de sessió: D. Macías 15h45-16h15 F. Jouanna

Professeure de l'enseignement secondaire

Le désordre de la diglossie et le processus normalisateur du catalan de la fin du XIXème siècle jusqu’au

début du XXème siècle 16h15-16h45 M. Martínez

Université Toulouse 1-Capitole

La Llei de Llengües d’Aragó

16h45-17h15 F. Floricic Université Paris 3 – La Sorbonne Nouvelle

Remarques sur l’impératif catalan

Atelier 2: Quelle langue enseigner ? / Quina llengua ensenyar?

Présidente de séance / Presidenta de sessió: A. Oddo 15h45-16h15 C. Burban

Université Paul Valéry – Montpellier 3

La question de la norme dans les apprentissages précoces du catalan

en Catalogne Nord : Le cas de l’école maternelle Arrels à

Perpignan 16h15-16h45 M. Berthelot

Université de Perpignan Via-Domitia

Quel catalan enseigner à l’Université de Perpignan

Pratiques d’un enseignant-chercheur sur le vif de son activité

16h45-17h15 T. Puntí i Jubany Universitat de Vic

Anàlisi discursiva d’enunciats instructius en manuals escolars de llengua catalana adreçats a infants de 8 a 12 anys. Una mirada des de

1931 fins a l’actualitat 17h15-17h45: clôture / clausura


sur 62

RÉSUMÉS CONFÉRENCES PLÉNIÈRES RESUMS CONFERÈNCIES PLENÀRIES


sur 62

Le féminin dans les langues romanes : les noms d'agent en espagnol et en français

Jean-Claude Anscombre CNRS-LDI

Après avoir rappelé la complexité du passage du latin aux langues romanes pour ce qui est du genre, on étudiera les règles linguistiques de formation des noms d'agent en –or/-eur pour l'espagnol et le français. On s'attachera à montrer deux points essentiels:

a. A de très rares exceptions près, la formation du féminin de tels noms est linguistiquement régulière.

b. Bien que langues voisines, le français et l'espagnol ne dérivent pas le féminin des noms d'agent considérés exactement de la même façon.


sur 62

Le « progressif » catalan : une approche contrastive

Didier Bottineau CNRS, UMR 7114 MoDyCo (Modèles, Dynamiques, Corpus)

Le catalan, comme le castillan, présente une « forme progressive » : formellement, un auxiliaire issu de stare associé à un gérondif. On se propose dans cette étude de contribuer à la caractérisation sémantique et pragmatique des valeurs du progressif catalan à la lumière de faits observés dans d’autres langues romanes (castillan, italien ; français ; gallo ; portugais), germaniques (anglais), celtiques (breton) et autres (basque). On considérera comme progressive toute périphrase verbale articulant un couple du type « être » (auxiliaire intransitif) + gérondif ou participe présent (de forme -nt- / -nd- pour les formes romanes et avec une subtilité pour le basque). Parmi les faits évoqué on montrera que

i. la valeur du progressif est étroitement liée à la forme même de la périphrase : une combinaison impliquant un auxiliaire de type stare (catalan, castillan, italien) se distingue fortement d’une combinaison impliquant un verbe « être » unique et générique (cas de l’anglais be). En français la périphrase être en train de, avec toute sa compexité morphosyntaxique, recouvre des valeurs très spécifiques. En breton, en gallo, en portugais et en français parlé, il existe des périphrases de forme être à + infinitif (ou nom verbal pour le breton) dont le sens recoupe celui du progressif mais pas la forme (préposition + infinitif), avec des conséquences pour le sens.

ii. corollairement, la valeur du progressif dépend du réseau d’oppositions formelles : entre les formes de langue (un ou plusieurs verbes être ; inexistence du gérondif en breton) et entre les périphrases même (gallo : concurrence entre être à et être en train de pour le « progressif). Dans les langues respectives la périphrase en stare + gérondif (catalan, castillan, italien) entre en réseau avec des réseaux de formes concurrentes différents, expliquant partiellement les écarts sémantiques cachés derrière les homologies de surface.

iii. du côté du sens, on montrera que le « progressif » est inexplicable si l’on se contente d’une approche référencialiste selon laquelle la périphrase encoderait des propriétés aspectuelles sensibles à la perception et à l’expérience (durée, accomplissement) : le progressif doit être compris dans le cadre d’une approche interlocutive (réelle pour l’oralité, simulée ou anticipée dans le cas de l’écriut et de la pensée réflexive endophasique) – la mise en exergue de la durée permet la focalisation attentionnelle sur la discrimination interprétative des segments accompli et inaccompli du procès dont le déroulement n’est perçu qu’au niveau séparateur d’un « seuil d’actualisation », ce qui permet la prise de conscience d’un avant (les présupposés, les motivations, la causalité) et d’un après (les implicatures, les résultats et conséquence, l’intentionnalité), et de souligner le différenciel intersubjectif opposant les points de vue du locuteur et de l’allocutaire relativement à la construction négociée d’un savoir à partager (théories de référence : la psychomécanique de Guillaume, la théorie des opérations énonciatives de Culioli, la grammaire métaopérationnelle d’Adamczewski, la théorie des relations interlocutive de Douay et Roulland, et divers développements plus récents). Dans une approche comparée fondée sur les emplois contextualisés et les pratiques d’usage, c’est sur ce terrain que les contrastes se révèlent, même si la pratique de la traduction médiatique mondialisée tend à diffuser des usages communs et émousser certains contrastes.


sur 62

Références provisoires Bottineau D. (2005), « Périphrases verbales et genèse de la prédication en langue anglaise »,

Le Querler N. et Bat-Zeev Shyldkrot H. (dir.), Les périphrases verbales, Lingvisticæ Investigationes Supplementa 25, Benjamins, 475-495.

- (2011), « Les périphrases verbales « progressives » en anglais, espagnol, français et gallo : aspect, phénoménologie et genèse du sens », à paraître (PUR).

Espunya A. (2001), « Contrastive and translational issues in rendering the English progressive form into Spanish and Catalan: an informant-based study », Meta 46/3, 535-551.

Freysselinard E. (2003), Grammaire et vocabulaire du catalan, Ophrys. Laca B. (1995), « Une question d'aspect: A propos des périphrases progressives en catalan »,

Estudis de linguistica i filologia oferts a Antoni M. Badia, 495-511.


sur 62

L’IEC i la tasca normativa sobre el lèxic

M. Tersa Cabré Universitat Pompeu Fabra

En aquesta exposició presentarem l’estat de la qüestió sobre les tres parcel·les del lèxic de què s’ocupa la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: la lexicografia, la terminologia i l’onomàstica. Sobre cada una d’aquestes parcel·les revisarem breument el passat, mostrarem el present i donarem alguns indicis que podrien guiar el futur. La lexicografia és un de la apartaments més importants en la tasca normativa. L’elaboració, revisió i actualització del Diccionari de la llengua catalana editat l’any 1995 va suposar el punt de partida del treball lexicogràfic sistemàtica de l’IEC. Les Oficines Lexicogràfiques, que havien estat en la seva creació sota la batuta de Pompeu Fabra, centren la seva activitat en el Diccionari i compten amb el treball de discussió i decisió de la Comissió de Lexicografia. La terminologia és un tema del qual s’ocupa l’IEC juntament amb la Generalitat de Catalunya i el Consorci per a la Normalització Lingüística. El Centre de Terminologia TERMCAT és la unitat de treball que duu a terme la producció de glossaris de diversos temes i la normalització dels termes especialitzats. Els treballs d’onomàstica els duu a terme l’IEC a través de l’Oficina d’Onomàstica i la participació en la Comissió d’Onomàstica juntament amb la Generalitat de Catalunya. La tasca de l’Oficina d’Onomàstica es projecta en la producció de recursos (habitualment en cooperació amb d’altres institucions) i el servei d’assessorament.


sur 62

Dixi espacial no situacional: anàlisi descriptiva i contrastiva

M. Josep Cuenca Universitat de València

La dixi d’espai és un món polièdric que va molt més enllà de la funció assenyaladora dins de l’espai físic de la comunicació. Posa en joc projeccions metafòriques, basades en conceptes metalingüístics, en implícits, coneixements compartits i punts de vista que van negociant-se al llarg de l’intercanvi comunicatiu, de manera especialment interessant en el cas del discurs oral i encara de la narració oral. Aquesta conferència se centra en l’anàlisi d’usos de díctics espacials que no assenyalen l’espai de l’enunciació. Els principals usos no situacionals corresponen al que es coneix com a dixi textual, un tipus de mecanisme cohesiu que se situa entre la dixi situacional i els processos fòrics. En la dixi textual, el díctic no remet a l’espai físic sinó a un espai metafòric, que s’identifica amb el text o discurs, per la qual cosa, en comptes d’assenyalar el context situacional, assenyala porcions de text, de manera que, a més d’indicar proximitat o distància respecte a l’emissor (valor díctic), generalment remet a un antecedent lingüístic, anterior (valor anafòric) o, en alguns casos, posterior (valor catafòric).

Les particularitats dels usos no situacionals dels díctics espacials fan interessant comparar-los amb altres llengües; en la nostra intervenció, apuntarem diferències interlingüístiques en l’ús dels díctics textuals, prenent com a corpus d’anàlisi novel·les angleses traduïdes al català i l’espanyol. Referències bibliogràfiques Albadalejo, Marta (1998): «La dixi d’espai: entre el discurs planificat i l’espontani», dins Payrató,

Lluís (ed.) Oralment. Estudis de variació funcional. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 145-165.

Bühler, K. (1934), Sprachtheorie: die Darstellungfunktion der Sprache. Stuttgart, Gustav Fischer [1982].

Conte, M.E.(1999), Condizioni di coerenza. Richerche di linguistica testuale, Alessandria, Edizioni dell'Orso.

Cuenca, M. J. (2009) «Dixi textual: paradoxes i fronteres en lingüística», La lingüística como reto epistemológico y como acción social, Madrid, Arco/Libros, Vol. II, pp.619-627.

Cuenca, M. J. (2010) «Díctics espacials i gramàtica de les narracions orals», Estudis Romànics XXXII, 101-123.

Cuenca, M. J. & J. Ribera (2009). «Metafore metatestuali», Paradigmi. Rivista di Critica Filosofica Monogràfic 'La forza cognitiva della metàfora”, núm. 27, pp. 101-117.

Eguren, L. J. (1999), «Pronombres y adverbios demostrativos. Las relaciones deícticas», in Bosque, Ignacio & Violeta Demonte (dir.): Gramática descriptiva de la lengua española, Madrid, Espasa Calpe, vol. 1, cap. 14, 929-969.

Fillmore, Charles (1982): «Towards a descriptive framework for spatial deixis», dins R. J. Jarvella i W. Klein (eds.): Speech, Place, and Action: Studies in Deixis and Related Topics, Nova York, Wiley i Sons.

Gundel, J. K., Hedberg, N., & R. Zacharsky (1993), «Cognitive status and the form of referring expressions in discourse», Language, 69 (2), 274-307.

Halliday M. A. K. & R. Hasan (1976), Cohesion in English, London, Longman. Ribera, J. (2007), «Text deixis in narrative sequences», in Valenzuela, J., Rojo, A. & P. Cifuentes,

(eds.), Cognitive Linguistics: from words to discourse. International Journal of English Studies (IJES) Special Issue, 7 (1), 149-168, Murcia, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia.


sur 62

¿Són més lleials els volàtils o els que no s’adapten? Efectes paradoxals de les nostres decisions lingüístiques

Johannes Kabatek

Universität Tübingen [email protected]

Contràriament al que es diu generalment en la tradició de la teoria del canvi lingüístic quan s’afirma que el canvi lingüístic és inconscient, sempre hem defensat que aquesta idea no és només falsa, sinó que també tracta un problema mal plantejat: en realitat, la qüestió és en qualsevol cas de canvi lingüístic si i en quin grau la reflexió metalingüística ha estat present. Això és particularment evident en casos de societats multilingües, encara que més enllà ens sembla que es tracta d’una qüestió universal. La tria dels elements es fa en diferents nivells, com a tria de la llengua o varietat que parlem en diferents situacions i contextos (amb la parella, amb els fills, amb els amics i fins i tot en contextos internacionals), com a tria d’elements presents en la nostra parla i elements que rebutgem.

Una de les idees més generalitzades, no només del comportament lingüístic dels

individus sinó també de la sociolingüística que analitza les situacions de llengües en contacte, és que la tria dels elements condueix a que aquests elements seran reproduïts, i és una idea confirmada per estudis recents en diferents camps. Així, la comparació del canvi lingüístic amb l’evolució genètica (vid. per ex. Blythe&Croft 2010) sembla indicar que la freqüència és un dels factors més dominants de la reproducció; i de manera anàloga, l’ús d’un element contribuiria a la seva reproducció: en el cas de les llengües, usar una llengua es reproduir-la, i si és usada amb molta freqüència, les seves possibilitats de reproducció augmenten. I el mateix amb els elements de les llengües: el purisme manté pura la llengua, l’ús dels estrangerismes, per exemple, contribueix a la mort de la llengua des de dins.

Ara bé, hi ha opinions que diuen que a potser hauríem de repensar aquesta idea

tradicional, i repensar també el nostre comportament: ¿és veritat que mantenir un codi estable i no canviar contribueix només al manteniment del mateix? A Alemanya hi ha veus que defensen, com el germanista Rudi Keller, l’anglicització de la llengua i diuen que és només un procés normal d’adaptació d’un sistema a les circumstàncies actuals: l’alemany tindrà més possibilitats en el mercat mundial de les llengües si es actualitzat, encara que sigui per anglicització. A nivell de tria, això voldria dir que un comportament més flexible i més obert contribuiria més a la supervivència de l’alemany que no un comportament monolingüe.

Una sèrie d’estudis recents fan pensar que aquestes idees són més que només

ideològiques. Així, en el camp de la modelització de la dinàmica lingüística, un equip de físics a la UIB ha creat, en collaboració amb lingüistes, un model que sembla demostrar sobre la base de càlculs matemàtics que en les societats bilingües amb llengües en situació asimètrica, les llengües en situació inferior tenen més probabilitat de sobreviure si els seus parlants son més “volàtils”, és a dir, si reaccionen de manera flexible als seus interlocutors i presenten un comportament menys monolingüe. Altres estudis sobre la mort de llengües semblen confirmar això a nivell de la capacitat d’adaptació lèxica – amb estrangerismes – de les llengües (Markus&Rozhanskiy 2010). La insistència en el comportament monolingüe tindria, doncs, l’efecte paradoxal de produir un resultat col·lectiu contrari, i hauriem d’intervenir més aviat amb el comportament contrari per salvar una llengua, un comportament


sur 62

també paradoxal, com el “sell on good news” de la borsa que fa que baixin les accions quan una empresa va bé.

El tema sembla provocador i, al mateix temps, perillós: si és veritat la conclusió de

(4), molts individus haurien de repensar llur comportament. Si no ho és, podria servir als ideòlegs de les llengües com a arma falsa i potent per la invitació al suïcidi lingüístic. Cercarem de donar una resposta a aquesta qüestió, analitzant els factors que poden donar força a la hipòtesi de (4) i altres que serveixen al seu rebuig. Bibliografia: Abrams, D.M., Strogatz, S.H., 2003. “Modeling the dynamics of language death”. Nature

424, 900. Castelló, Xavier, Víctor M. Eguíluz & Maxi San Miguel. 2006. “Ordering dynamics with two

non-excluding options: Bilingualism in language competition”. New Journal of Physics 8, 308.

Blythe, Richard / Croft, William (2010) “What can mathematical models tell us about mechanisms of propagation in language change?”, unpublished Ms.

Grenoble, L.A., Whaley, L.J., 2006. Saving Languages: An Introduction to Language Revitalization. Cambridge University Press, Cambridge/New York.

Grenoble, Lenore A. & Lindsay J. Whaley. 1998. “Toward a typology of language endandergement”. In Lenore A. Grenoble & Lindsay J. Whaley (eds.) Endangered Languages. Current issues and future prospects. Cambridge: Cambridge University Press.

Kabatek, Johannes, 2000, Os falantes como lingüistas, Vigo: Xerais. Markus, Elena & Rozhanskiy, Fedor (2010) “Asymmetry in Votic-Ingrian Language

Contacts”, unpublished Ms. Minett, James W. & William S-Y. Wang. 2008. “Modelling endangered languages: The

effects of bilingualism and social structure”. Lingua 118: 19-45. Mufwene, S., 2004. “Language birth and death”. Annual Review of Anthropology 33, 201–

222.


sur 62

RÉSUMÉS / RESUMS


sur 62

La llengua com eina d’ensenyament de la llengua

Laia Arenas Traductora

En l’ensenyament de llengües per a estrangers, sovint s’utilitzen cançons en classe però sense gaire coherència aparent amb els temaris que se segueixen. La nostra proposta intenta mostrar una manera de treballar amb la música mostrant la cançó com una eina lingüística d’aprenentatge en si mateix. Busquem dos objectius bàsics: treballar un aspecte lingüístic o cultural concret i ben definit i motivar els alumnes perquè trobin en la música en català una opció d’entreteniment quotidià. Sovint veiem com en les classes de llengua es trien cançons a l’atzar (que solen ser més properes als gustos dels professors que no als dels alumnes) i es reparteixen les lletres amb alguns buits per emplenar. Aquesta activitat es deixa moltes vegades per als darrers 10-15 minuts de classe, i no acostuma a estar en relació amb la unitat didàctica que s’ha tractat aquell dia o setmana de curs. Aquest fet fa veure aquesta activitat com a “poc seriosa”, per a entretenir-se una mica i relaxar un poc la tensió de classe. Queda doncs dividida: l’estona de classe “seriosa” i l’estona de classe “poc important”. El nostre objectiu és precisament integrar la “seriositat” (o contingut estricte del programa de l’assignatura) amb l’entreteniment per mitjà de la música; és a dir, tenim dos objectius principals que s’integren en aquest tipus d’activitats: d’una banda, el treball lingüístic o de contingut cultural general i, de l’altra, la motivació per la cultura catalana viva, actual i real. La tria de textos per a aplicar la nostra proposta és molt important i s’ha de basar en la recerca de textos que s’adeqüen lingüísticament a la unitat que veiem en classe, en cas que treballem un aspecte de llengua i comunicació, o textos que s’adeqüen des d’un punt de vista del contingut. Tot i que actualment comencen a haver mètodes de català que inclouen el recurs de la música entre les seues activitats, pensem que és un recurs poc explotat i del qual se’n pot treure molt més partit. Pretenem posar damunt la taula aquesta reflexió i il·lustrar el nostre punt de vista amb exemples que hem portat a terme en una universitat francesa per compartir l’experiència i proposar una manera de fer que creiem que funciona força bé alhora de treballar la música a l’aula.


sur 62

De lo(s) a el(s): l'anivellament de l'article a la Catalunya del Nord

Claudi Balaguer Université de Perpignan Via-Domitia

L'estudi de l’article definit és un tema bastant complex en la història de la llengua catalana. L’espai català presenta avui una tripartició ben marcada geogràficament: l'article lo, dit "clàssic" o també "forma plena", és característic de gran part del conjunt occidental excepte el valencià central i meridional, a la part oriental del domini i al sud impera l'article majoritari el, mentre que l'article salat es es preserva essencialment a la zona illenca del domini català, a la gran majoria de les Illes Balears. La presència de lo, la progressió d’el, l’evolució de l’article salat o la seua absència als escrits illencs han estat analitzades en bon nombre d’estudis tot i que encara romanen moltes incògnites respecte a la realitat dialectal antiga. El nord-català es classifica sense cap dubte com a català oriental pel seu conjunt de trets que són afins a la varietat estàndard; amb tot a diferència del català central l'article lo hi tingué fins a mitjans del segle XX certa vitalitat, i ha conservat fins recentment una presència gens menystenible a la toponímia. La substitució de l’article lo per el s’ha estudiat abundosament a moltes àrees del territori català evidenciant i situant geogràficament i/o temporalment, més o menys precisament, la seua substitució gràcies a l'anàlisi de documents diversos. En canvi a la Catalunya del Nord, l’ús de l’article definit, la seua variació i substitució no s’ha estudiat gaire fins avui tot i que aquesta àrea presente una problemàtica molt interessant i rica. Aquest estudi mirarà d'observar la presència i el retrocés de la forma lo a la Catalunya del Nord, essencialment a partir de finals del segle XIX, gràcies als diversos testimonis lingüístics com són per exemple les enquestes Sacaze (1889), els documents diversos de principis de segle XX (enquestes, articles o textos); fins a l’actualitat (ALPO, enquestes inèdites d’alguns alumnes de Louis Michel i ALDC). S’intentarà a més d’esbrinar les raons d’aquesta substitució, en part gràcies als comentaris que feren alguns estudiosos nord-catalans i als debats ulteriors entre tots aquests a la primera part del segle XX .


sur 62

« Quand la langue s’en va ». Les lettrés roussillonnais face à la déprise linguistique (XIXe-XXe siècles)

Nicolas Berjoan

Université de Provence

Cette communication propose un panorama de la réflexion linguistique roussillonnaise à l’époque contemporaine. Devant le reflux du catalan, qu’ils diagnostiquent dès le principe du XIXe siècle, les intellectuels roussillonnais tentent de réagir, sans toutefois remettre en cause la progression concomitante du français. Il s’agit de présenter les causes que ces érudits évoquent pour expliquer les progrès de la diglossie, puis l’effacement du catalan de la sphère publique, mais aussi de comprendre les actions qu’ils mettent en œuvre pour lutter contre ce mouvement. Tout ceci en montrant comment ces hommes se situent par rapport aux initiatives linguistiques prises par leurs homologues sud catalans, et notamment par rapport à celles qui visent à codifier la langue pour en faire une langue nationale.

On verra qu’ils rattachent, dès les premières décennies du XIXe siècle, le déclin du catalan à des circonstances politiques, mais qu’ils n’imaginent pas, jusqu’à la fin du XXe siècle, lutter sur ce terrain. Ils préfèrent prendre modèle sur les savants sud catalans de la Renaixença, et espèrent redresser l’image du catalan chez ses propres locuteurs en exhibant ses réussites littéraires et ses règles de grammaire, afin de la laver de son statut de « patois ». Comprenant vite le changement mortifère que constitue pour le catalan l’institution d’une scolarité obligatoire en français, en 1881-1882, ils demandent une place pour la langue régionale dans l’école publique, sans résultat, et doivent poursuivre leur tâche de conviction avec leurs pauvres moyens.

Cette question de l’apprentissage massif de la langue locale les pousse à s’interroger sur la nécessité d’une normalisation linguistique. Attentifs aux efforts qui découlent du Primer Congrès de la Llengua Catalana de 1906, beaucoup adhèrent, dans un premier temps, aux normes proposées par Pompeu Fabra en 1913. Mais la première guerre mondiale change la donne. La « germanophilie » prêtée à certains membres de L’Institut d’Estudis Catalans stimule l’ardeur des partisans d’une « orthographe traditionnelle », et pousse les Roussillonnais à se lancer dans une entreprise de codification originale, qui débouche sur l’édiction de normes propres au Roussillon en 1923.

Cette langue catalane du Roussillon ne prospèrera pas. L’école française ne sera pas plus séduite par son autochtonie. Et, dans la seconde moitié du XXe siècle, ce n’est plus de « réapprendre » la langue aux Roussillonnais qu’il s’agit, mais de le leur apprendre tout simplement, puisque la transmission générationnelle est brisée. Ce sera tout l’enjeu des écoles associatives, Bressola puis Arrels, qui s’ouvrent à partir de 1976 pour pallier le défaut d’un enseignement en catalan dans le pays, et utilisent d’autant plus facilement le catalan normatif que les formes locales se sont perdues.


sur 62

Narració i construcció social d’una identitat: la campanya per la llengua catalana a través de la premsa

Clara Bernard Coll

Universitat de Girona Durant el primer terç del segle XX es van produir a Catalunya una sèrie de transformacions substancials relacionades amb l’aparició de la societat, la cultura i la comunicació de masses. La modernització del país anava de bracet amb la construcció d’una identitat nacional, en la qual la llengua jugava un paper fonamental. En aquest context, polítics i intel·lectuals aplegats al voltant de la figura de Prat de la Riba, van utilitzar el diari La Veu de Catalunya –l’òrgan periodístic de la principal formació del catalanisme polític, la Lliga Regionalista− com a portaveu de la campanya cultural i lingüística que havia de conduir a la modernització de la llengua catalana. El corpus documental obtingut a través del buidatge de La Veu de Catalunya, en el període comprès entre 1910 i 1923, permet d’observar l’articulació d’aquesta campanya per la llengua en dos eixos fonamentals: un d’intern, que va tractar d’impulsar i difondre l’obra de codificació de l’idioma i, un d’extern, que es va ocupar de defensar i reivindicar l’ús públic del català i la seva presència en els àmbits oficials. Tot plegat, es tradueix en la publicació de centenars de textos al diari (notícies, articles d’opinió, discursos, cartes, etc.) dedicats a la llengua catalana, bona part dels quals van ser objecte de portada. La llengua va adquirir, doncs, un autèntic protagonisme a través de les pàgines d’aquest periòdic, que al seu torn, al servei dels intel·lectuals noucentistes, va esdevenir un aliat imprescindible en el projecte de regeneració nacional. La comunicació proposada té com a objecte d’anàlisi la contribució de La Veu de Catalunya en el procés de construcció del català contemporani; i d’una manera més general, vol valorar i contextualitzar l’aportació de la premsa històrica com a font de coneixement per a la disciplina, tot reflexionant sobre els problemes i els mètodes que planteja l’ús d’aquesta font. Al mateix temps, esdevé absolutament necessari proposar una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació en la construcció social de la realitat: l’estudi de la publicació esmentada permet constatar la incidència del discurs públic en la configuració d’un determinat model de llengua i de consciència lingüística dels parlants, en aquesta ocasió a propòsit del cas català, però que tanmateix, en el terreny de les representacions lingüístiques trobaria de ben segur els seus paral·lels en moltes altres llengües.


sur 62

Una proposta de periodització de la història social de la llengua per als estudis catalans

Francesc Bernat

Universitat de Barcelona

Tots els qui es dediquen a l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes fora del domini lingüístic saben que un dels reptes que han de superar a les seves classes és com presentar als alumnes els coneixements indispensables per a una correcta comprensió dels principals trets que defineixen la història de la llengua catalana. Aquest aspecte de la cultura catalana sol formar part de la matèria que a les universitats franceses sovint és anomenada “civilització”, però és present d’una manera o altra, sota diverses noms i formes, a la resta dels estudis catalans que s’imparteixen fora dels països catalanòfons.

Partint de la nostra experiència docent i investigadora, la intenció d’aquesta

comunicació serà la de fer una proposta de periodització de la història social de la llengua catalana que doni compte de manera breu i clara dels principals períodes i fenòmens que han caracteritzat el desenvolupament històric dels usos socials de la llengua catalana. Fonamentarem la nostra proposició en una distinció de dos grans períodes sociolingüístics –dels inicis al XV, per una banda, i del XVI al XX, per altra– seguint el suggeriment de Brauli Montoya a “La llengua catalana: presentació general” (dins la Gramàtica del català contemporani, volum I, 2002). A continuació farem una proposta de segmentació del primer i segon període en diverses subetapes (dues i tres respectivament) que fonamentarem segons criteris sociolingüístics i historiculturals.

En definitiva, pretenem donar un sumari marc de referència de la història social de la

llengua catalana que vagi més enllà de la simple exposició de fets o dades i que pugui ser homologable amb la d’altres llengües europees. Així mateix, pretenem que aquesta comunicació pugui servir de base per a la realització d’una unitat didàctica o com a marc previ per a l’ensenyament de qualsevol altre aspecte de la història de la cultura catalana.


sur 62

Quel catalan enseigner à l’Université de Perpignan Pratiques d’un enseignant-chercheur sur le vif de son activité

Martine Berthelot

Université de Perpignan Via-Domitia A partir de ma pratique pédagogique d’enseignante de la langue catalane et de la traduction à l’Université de Perpignan je me trouve confrontée en permanence à la question du rapport entre la langue standard (qui est ma référence première, car ayant vécu de longues années à Barcelone) et la variante septentrionale du catalan ou roussillonnais. Ou du moins, à ce qu’il reste de cette variante qui n’est plus langue maternelle depuis le début les années 50. En Catalogne du nord, la langue catalane, est malgré tout et encore véhiculée par les parents et l’entourage des étudiants de l’IFCT. Cependant, elle se trouve dans un grave état de déperdition et de faiblesse lexicale et structurelle, car elle n’a pas été enseignée et très peu écrite depuis la fin du XIXe siècle. Par conséquent, les polémiques sur la langue sont, dans mes cours, complexes et interminables parce que les étudiants n’arrivent pas à discerner ce qui est correct ou incorrect, admis ou non admis, standard ou dialectal, archaïque, emprunté ou calqué du français. L’insécurité linguistique est donc générale et dans ce contexte les étudiants recherchent constamment des réponses simples et claires qui n’existent pas. En effet, l’IEC (Barcelone) et toute la tradition pédagogique et linguistique de la langue catalane, contrairement à la tradition française, repose sur une très grande tolérance envers les dialectes du catalan, ce qui n’empêche pas, par ailleurs, la consolidation du standard à la radio, la télévision et l’école. Cette tolérance part de l’émergence, la consolidation et le respect des sous-standard ou para-standard, central, valencien, baléare ou précisément, roussillonnais. Une conception qui implique également de tenir compte des aspects idéologiques, linguistiques, sociolinguistiques et pédagogiques, que les enseignants doivent arriver à concilier, ce qui n’est pas toujours facile ni évident. Bien souvent le doute s’installe dans une pratique de la langue qui ne se révèle pas toujours cohérente au sein même des enseignants de l’IFCT eux-mêmes partagés sur ces questions. Nous proposons donc de faire état de ces problèmes et des différents positions linguistiques.


sur 62

Català i sard: la traducció entre llengües minoritzades com a factor de normalització

Carles Biosca

Universitat Autònoma de Barcelona

En les llengües que es troben en situació de minorització, la traducció constitueix un factor fonamental de normalització, tant pel que fa a l’estatus de la llengua recessiva com per l’enriquiment que suposa per al corpus literari i per al repertori estilístic d’aquesta llengua. A més a més, la tasca traductora afavoreix en la llengua d’arribada l’autocentrament i permet atenuar, per tant, el fenomen de la inclusió de la llengua subordinada en l’àmbit de la llengua dominant i en el seu sistema literari.

Tanmateix, en situacions de minorització, és encara un fet força habitual traduir a partir d’una tercera llengua per interposició de la llengua dominant, malgrat que aquesta pràctica a la llarga suposa un augment de la interferència lingüística i dificulta la necessària confrontació directa de la llengua minoritzada amb les altres llengües, especialment de les llengües que no són la llengua dominant. Igualment, la tendència que hom té en els casos de minorització de prioritzar la traducció d’aquelles obres escrites en llengües que tenen un estatus elevat reforça encara més la preponderància d’aquestes literatures i priva les llengües en situació de minorització d’un factor de prestigi i de difusió com és la traducció a altres llengües.

En el cas del sistema literari sard, aquesta tendència és un fet; la majoria d’obres que

s’han traduït al sard foren escrites en italià o bé s’han traduït a partir d’una versió italiana de l’original. Tanmateix, hi ha unes quantes excepcions. Aquest estudi presenta l’estat actual de la traducció en una combinació lingüistica paradoxalment poc fecunda, atès que es tracta de dues cultures molt properes i amb una història comuna, com són la catalana i la sarda.

Cal dir que hi ha traductors sards que han versionat obres de la literatura catalana a

l’italià, com també diverses obres d’autors sards escrites en italià que han estat traduïdes al català. En aquest estudi abordarem només les obres escrites en llengua sarda que són traduccions del català o que s’han traduït al català.

Així doncs, analitzarem la traducció entre aquestes dues llengües centrant-nos en les

condicions en què s’han traduït i publicat els títols existents avui dia en aquesta combinació. Pel que fa a les traduccions de literatura sarda al català, presentarem l’únic exemple de què tenim notícia, el drama A tempus de Lussurzu, d’Antoni Cossu, que Antoni Arca va traduir al català l’any 1993. I entre les traduccions del català al sard estudiarem dos contes, Una nit a la barca, d’Amèlia Benet i En Pere trapella, de Mercè Canela Garayoa, i també La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, publicada en sard l’any 2008, amb traducció de Giagu Ledda.


sur 62

La question de la norme dans les apprentissages précoces du catalan en Catalogne Nord : Le cas de l’école maternelle Arrels à Perpignan

Chrystelle Burban

Université Paul Valéry – Montpellier 3

Le travail présenté porte sur des cohortes d’enfants pour la plupart non catalanophones qui arrivent et vivent (de 3 à 6 ans) dans une école maternelle immersive (Escola Arrels) de Perpignan.

Il s’agit de rendre compte d’une observation sur les comportements et attitudes

adoptées par ces néo-locuteurs face aux divergences, éventuellement conflictuelles, des normes linguistiques phonétiques auxquelles ils se trouvent confrontés.

Sont en effet en présence des modèles standard ou semi-standard (selon la part faite au

dialectal) intégré par les enseignantes, celui standard des jeunes personnels d’accompagnement issus d’une formation universitaire, et ceux de catalan dialectal colloquial incarnés par les ATSEM (assistantes qui secondent les enseignantes, personnels municipaux).

L’environnement scolaire catalanophone des enfants se structure donc selon des

variables comme l’âge, le niveau d’études et le positionnement par rapport à la catalanité. On étudiera à la fois les conduites individuelles, en fonction de l’origine

géolinguistique et/ou d’idéologie linguistique des parents, et les processus de régulation collective qui conduisent à une prononciation consensuelle du catalan en milieu scolaire.


sur 62

Elements de morfosintaxi del català antic segons la Crònica de Ramon Muntaner"

Michel Camprubi Université Toulouse-le-Mirail

Ens interessem per alguns punts de morfosintaxi com ara : les locucions preposicionals, la subordinació amb conjuncions i locucions conjuntives, la correlació, fent un estudi semàntico-sintàctic i una comparació amb les formes i usos actuals.


sur 62

Verdaguer, traductor de Mistral (La fraseologia en les traduccions de Nerto: un estudi comparatiu)

Núria Camps Casals

Universitat de Vic La faceta de traductor de Jacint Verdaguer, encara que estudiada fragmentàriament, és una de les més preeminents del poeta i, en conseqüència, l’objectiu de la comunicació és donar una mica més de llum a una de les seves traduccions més destacades: la versió del Nerto mistralià al català. Aquest objectiu s’assolirà a través de la realització d’un estudi comparatiu basat en la confrontació de trets comuns o diferents en la fraseologia present a les edicions de Nerto en diverses llengües romàniques (català, francès o espanyol), tot i que es posarà un èmfasi especial en la versió catalana. Cal tenir present que està parcialment per fer l’estudi de les traduccions i la recepció de la literatura occitana moderna a Catalunya i, en aquest context, la traducció de Verdaguer suposa la confluència dels camins paral·lels que recorrien el català i el provençal —la relació entre Catalunya i Provença fou molt estreta al llarg del segle XIX i principis del XX a causa, sobretot, de les renaixences literàries i lingüístiques respectives—. Així mateix, com a complement de l’estudi comparatiu, es contextualitzarà el marc de publicació de l’obra i es descriurà el procés traductològic —no només, però principalment— al català, certament polèmic, per cert. Cal tenir present que, tot i que s’atribueix a Verdaguer la traducció de la versió catalana de Nerto de Mistral, publicada a finals del XIX,1 l’autoria real no queda clara. En aquest sentit, un obituari anònim amb motiu de la mort de Verdaguer i Callís —cosí de Verdaguer, advocat, periodista, escriptor i traductor, així com un dels exponents del catalanisme conservador i catòlic de l’època— que s’estampà a La Veu de Catalunya el 12 d’abril de 1918, imputa al periodista l’autoria de la versió catalana de Nerto i explicita que, tot i que en l’edició no consta la seva autoria, la realitzà a l’empara del pseudònim de “Franar”:

No volem tocar sinó de passada un punt delicat, el de la paternitat de l’esplèndida traducció de “Nerto”, que figura entre les obres de Mossèn Jacint Verdaguer. En realitat féu la traducció “Franar” –que aquest era el pseudònim d’En Verdaguer i altra eminent personalitat a ell íntimament unida–; Mossèn Verdaguer revisà l’original i n’assumí la responsabilitat davant el públic, per l’excessiva modèstia de “Franar”.

Tot i que és probable que Verdaguer i Callís tingués un coneixement més profund del provençal que no pas el seu cosí, no podem obviar el fet que l’obra mistraliana es publicà, per norma general, en versió bilingüe francès-provençal i que, conseqüentment, és probable que Jacint Verdaguer, en cas de no tenir prou destresa traduint del provençal, s’ajudés de la versió francesa. En resum, la comunicació ens permetrà reflexionar —a través d’un anàlisi comparat i de la confrontació de la fraseologia— sobre els processos traductològics emprats en el moment de vessar Nerto a diverses llengües romàniques i, per extensió, sobre els punts de contacte i de divergència entre aquestes llengües.


sur 62

1. Sembla que hi hagué un intent de fer-ne una versió bilingüe català-castellà. Vegeu Solà i Camps & Pinyol i Torrents, 1990: 9. (SOLÀ I CAMPS, J.M. & PINYOL I TORRENTS, R. (1990): “Set cartes inèdites de Verdaguer a Mistral”, Anuari Verdaguer, 5, p.7-19).


sur 62

Una proposta didàctica per aprendre a parlar català en una universitat francesa tot treballant sobre la diversitat lingüística i cultural

Montserrat Casacuberta Université de Rennes 2

Marc de referència: El perfil i els interessos dels estudiants que arriben a les nostres universitats i escullen el català com a llengua en iniciació ha canviat en els darrers anys. Ja no trobem fonamentalment estudiants especialistes d’espanyol sinó que el ventall d’estudis és molt més ampli (Arts du spectacle, Archéologie, Sociologie, Psychologie, Langues Étrangères Appliquées, etc.). Ens trobem, doncs, davant d’estudiants amb interès per descobrir “l’Espagne” des d’una perspectiva de “no especialista”, sense gaire coneixements sobre l’àmplia realitat social, cultural i lingüística dels territoris de parla catalana. Massa vegades, poc conscients que en territori francès també es parla català. Un públic que arriba a les aules amb un bagatge cultural, el francès, que marca unes representacions sociolingüístiques molt precises, on la diversitat lingüística i cultural hi té poca cabuda. De la nostra tasca com a docents sol dependre que els alumnes es desvetllin a qüestions sociolingüístiques que sí que ocupen i preocupen, en canvi, la societat catalana i la seva comunitat científica. Entenem que la nostra responsabilitat és, doncs, presentar, en algun moment de l’aprenentatge dels nostres alumnes, els aspectes primordials de la interfase llengua i societat en els països de parla catalana i permetre’ls que elaborin, així, una mirada pròpia, més lliure de prejudicis lingüístics heretats i que tendeixi a valorar la diversitat lingüística. Objetius pedagògics: L’objectiu d’aquesta comunicació és presentar una proposta didàctica per treballar les programacions de llengua (Elemental i intermedi) a partir d’un centre d’interès a l’aula: la diversitat lingüística i cultural. Això ens permet acostar-nos a la problemàtica del català i argumentar sobre la seva presència a França i a Espanya. Tant ens interessa l’anàlisi de les necessitats d’aprenentatge sociolingüístic dels estudiants, que posarem en evidència en una primera part de la comunicació, com exposar, en una segona part, la manera com està organitzada la nostra proposta didàctica. Ens proposem explorar, analitzar, comprendre i, si cal, deconstruir, des d’una perspectiva científica, les representacions sociolingüístiques des de les quals partim en tant que individus immersos en una societat concreta. La proposta neix d’un corpus de representacions socials que semblen significatives, extretes del buidatge d’un qüestionari passat als alumnes de primer curs quan tot just inicien el seu aprenentatge de català. Desenvolupem un pla de treball docent, amb temporalització, exemples d’exercicis, progressió de continguts (tant pel que fa al grau de complexitat dels continguts de civilització com pel que fa a la dificultat de l’aprenentatge lingüístic proposat1), etc. 1 Programació dels nivells elemental i intermedi de l’Institut Ramon Llull, segons el Marc europeu comú de referència.


sur 62

El material, una part del qual ja ha estat experimentat a l’aula, es pot adaptar tant a estudiants de Langue Initiation 2 i Langue Initiation 3 com a estudiants de màsters d’espanyol o de sociolingüística. Treballem amb suports audiovisuals (telesèries de TV3, programes de Catalunya Ràdio, France Culture o France Inter, Ràdio Arrels, TF3 emissió regional, videoclips, cançons, anuncis, pel·lícules, etc.), gràfics (còmics, acudits, postals, etc.) i escrits (articles de la premsa francesa i catalana, títols d’articles, propaganda sociocultural diversa) i també a partir de continguts d’Internet. Paraules clau:

català, didàctica, sociolingüística, ensenyament de segones llengües, diversitat lingüística.


sur 62

L’article personal català, marca bàsica dels registres no formals orals i escrits

Eusebi Coromina Universitat de Vic

Una de les característiques idiosincràtiques del català és l’ús d’un article davant el nom propi de persones. Avui aquest article forma part de vocabulari bàsic (una de les formes més freqüents de l'idioma). L’article personal té les seves arrels en l’origen de l’idioma (textos del XII). Si en un principi era un títol de cortesia que s'anteposava al nom de les persones de tots els estaments i de tot el domini lingüístic, avui és un mer presentador dels noms de pila, cognoms o sobrenoms. Amb el pas dels segles, han anat apareixent diverses formes de l’article personal, que avui conviuen a la major part del territori amb les clàssiques (en i na). L’ús de l’article personal no té repercussions sintàctiques: a diferència de l’article definit, que desenvolupa una funció actualitzadora amb els noms comuns, l’article personal és sintàcticament redundant, expletiu. En català constitueix una marca bàsica de les situacions de comunicació no formal, tant l'oral espontània com l'escrita que reprodueix la llengua parlada quotidiana o col·loquial. Analitzant un corpus de narrativa literària (catalana i traduïda al català) i de diàlegs de la narrativa cinematogràfica (catalana i traduïda al català), hom conclou que, a diferència d'algun altre idioma romànic, l'article personal s'empra davant el nom de gairebé qualsevol personatge o persona (viva, morta, cèlebre, anònima, de ficció, mereixedora de respecte, catalana, no catalana, etc.). Això no obstant, hom constata també una sèrie de contextos lingüístics en què sistemàticament se n’exclou la presència davant el nom propi: en la interpel·lació, coincidint amb els verbs anomenadors, en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic i en la majoria de noms bíblics. Amb aquest treball es posa de manifest que l'ús del l'article personal no comporta necessàriament una relació de familiaritat, coneixença o d’afecte respecte de la persona que és esmentada., sinó que constitueix una marca pròpia de la llengua en situacions de comunicació col·loquials.


sur 62

Una reanalisi aspectual d’un SE no intransitivitzador

Gretel de Cuyper Université d’Anvers

Des de l’observació de Kayne (1975) que el subjecte de les construccions reflexives franceses es comporta de la mateixa manera que el de les intransitives a les construccions factitives (1), es va començar a analitzar el clític SE com un “element intransitivitzador” a totes les llengües romàniques. Així, a (2) l’ús de SE provocaria l’eliminació sintàctica d’un argument intern, a (3) la d’un argument extern. (1) intr : Cela fera rire tout le monde (Kayne 1975)

refl : La crainte du scandale a fait se tuer le juge (Kayne 1975) tr : La famine a fait manger des rats aux habitants de la ville (Kayne 1975)

(2) La Maria s’envia flors. [La Maria envia flors a algú] (3) La casa es va vendre. [Algú va vendre la casa] No obstant, casos com a (4) i (5) no es poden explicar amb aquesta hipòtesi: (4) Els gossos de la Laia s’han begut l’ampolla de whisky. (5) En Pere es va menjar tota la coca. Les propostes d’explicació per aquest ús no intransitivitzador de SE son diverses. Tradicionalment s'ha proposat que es tracta d’un element merament pragmàtic (i opcional), que permet insistir en la implicació del referent del subjecte. No obstant això, exemples com (6) o (7) mostren clarament que és difícil mantenir (només) aquesta hipótesi com a explicació satisfactòria. (6) *En Joan es viatja. (7) *En Joan es va menjar pa. Una altra línea d’estudis ha proposat que per entendre el funcionament de SE en casos com (4) o (5) és necessari relacionar-lo amb l’aspecte lèxic (Garey 1957, Vendler 1967). Concretament, la contribució de SE consisteix en la capacitat de convertir un esdeveniment atèlic en un de tèlic, o - en una versió alternativa d’aquesta hipòtesi aspectual – d’emfatitzar la telicitat de l’esdeveniment. Encara que l’anàlisi aspectual ja permet millorar la delimitació de les condicions d’aparició de SE, no està exempt de problemes tampoc: ambdues versions (SE com a conversor tèlic (de 8 a 10) o insistència tèlica (de 9 a 10)) suggereixen l’existència d’una equivalència aspectual entre les construcciones de (8) y (9), donat que també amb l’ús d’un objecte definit (9) n’hi ha prou per aconseguir una lectura tèlica de l’esdeveniment a (8) (Verkuyl 1993): (8) En Joan menja pa. (9) En Joan menja el pa. (10) En Joan es menja el pa. En aquesta presentació presentarem una alternativa per al paper aspectual “tèlic” de SE. Per tal de fer això, i mitjançant unes proves amb resultats inesperats sota les hipòtesis aspectuals vigents per a (9) i (10), farem [A] una anàlisi crítica de les classes aspectuals proposades per Vendler (1967) i [B] acaberem destacant un valor aspectual genuí per a SE. A més d’això, en el context del paper (impossiblement) intransitivitzador de SE a les oraciones que s’estudiaran, oferirem evidència empírica per la qual SE no és tampoc cap element “adjunt” a l’estructura argumental del verb amb què es presenta, sino que pertany a l’estructura verbal del verb.


sur 62

Aquesta presentació estarà dedicada, en primer lloc, al català, però no es deixarà de relacionar dades d’aquesta llengua amb el francès. Referències bibliogràfiques seleccionades De Cuyper, Gretel. (2004). La resultatividad léxica y su expresión en las lenguas románicas y

germánicas. Tesi doctoral, Universitat d’Anvers. [editada en 2006. Editorial Lincom, München].

Garey, Howard. (1957). “Verbal Aspect in French“. Language 33/2. 91-110 Kayne, Richard. (2005). French Syntax : The Transformational Cycle. MIT Press,

Cambridge, Massachusetts. Leclère, Christian. (1976). “Datifs syntaxiques et datif éthique.” Chevalier, Jean-Claude –

Gross, Maurice (eds). Méthodes en grammaire française. Klincksieck, Paris. Vendler, Zeno. (1967). “Verbs and Times”. Vendler, Zeno (ed.) Linguistics in Philosophy.

Cornell University Press, Itaca, New York. 91-121. Verkuyl, Henk. (1993). A Theory of Aspectuality. The Interaction between Temporal and

Atemporal Structure. Cambridge University Press, Cambridge.


sur 62

Desenvolupament d’una xarxa d’observatoris de neologia de les varietats geolectals del català (NEOXOC): metodologia i primers resultats

R. Estopa, O. Domènech, T. Cabré

Universitat Pompeu Fabra, Universitat Oberta de Catalunya L’entrada de neologismes en les llengües vives és un procés totalment natural. Tota llengua viva, i encara més si es tracta d’una llengua de cultura, actualitza permanentment el seu lèxic tant amb unitats referencials (denominacions noves formades amb recursos de la llengua o manllevades a altres llengües) com expressives (nous usos semàntics de formes ja existents). El projecte NEOXOC: desenvolupament d’una xarxa d’observatoris de neologia de les varietats geolectals del català és avui una xarxa formada per vuit grups de vuit universitats catalanes (Universitat d’Alacant, Universitat d’Andorra, Universitat de Girona, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Lleida, Universitat de Perpinyà, Universitat Pompeu Fabra i Universitat Rovira i Virgili) que rep finançament de l’Institut d’Estudis Catalans a través del seu programa d’ajut a la recerca (CITAR). NEOXOC té com a finalitats contribuir a l’anàlisi descriptiva de la neologia en llengua catalana, i conèixer els recursos lingüístics que utilitzen els seus parlants per crear noves paraules en varietats lingüístiques concretes. L’objectiu principal de NEOXOC és estudiar les diferents tendències en la creació lèxica en els diferents territoris de parla catalana. Aquest objectiu es concreta amb la constitució i l’anàlisi contrastiva d’un corpus comparable de neologismes extrets de fonts diatòpiques. El projecte se centra en l’estàndard escrit, en concret, en el buidatge de textos de premsa escrita editada des dels cinc dialectes territorials que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans considera com a bàsics en els estudis sobre l’estàndard: el baleàric, el català septentrional, el valencià, el nord-occidental i el català central. En aquesta comunicació presentarem la metodologia de treball de la xarxa així com els primers resultats corresponents als neologismes enregistrats durant el 2008 i veurem quins són els mecanisme de formació d’aquests neologismes distribuïts en les diferents varietats geolectals del català.


sur 62

Alfred Vilaplana: la tasca normativitzadora d’una generació oblidada amb l’adveniment de la democràcia

Immaculada Fábregas

Université de Bretagne Sud Prou és sabut que, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1979, s’encetava una nova etapa per a la llengua catalana. Tot seguit, l’any 1980, es creà la Direcció General de Política Lingüística, el Servei de Normalització de l’ús oficial de la llengua, així com l’Institut de Sociolingüística Catalana. En aquest context de planificació política per part del govern de la Generalitat, el Parlament aprovà, l’any 1983, la Llei de Normalització Lingüística (LNL), gràcies a la qual es dugué a terme la primera campanya que tindria com a lema el català, cosa de tots. Dissenyada i planificada per professionals de la publicitat, aquesta primera campanya anà acompanyada d’un personatge fictici que es deia Norma. Aquest personatge amable i simpàtic tenia com a missió fer canviar certs hàbits lingüístics consolidats durant les dècades del franquisme. A més de transmetre’ns la necessitat d’estendre l’ús del català, simbolitzava la correcció lingüística del català. I com també es prou sabut, amb l’arribada del català a les escoles i en l’administració pública, els efectes de la Norma foren immediats.

Tanmateix, sense menysvalorar la tasca indiscutible del govern de la Generalitat en el terreny lingüístic a partir de 1980, cal tenir en compte que la Norma conegué uns predecessors que no han rebut el reconeixement merescut. Efectivament, encara en temps dictatorials, existí una colla de personalitats que treballaren i s’esforçaren amb rigor i tenacitat per a la difusió de la correcció lingüística del català. Tot i que realitzaren la feina en un context totalment diferent, aquests lingüistes, sovint autodidactes, efectuaren una tasca admirable. Podem citar noms com Santiago Albertí, J. Ibáñez Sensarrich, Joan Cruselles, Albert Jané, etc. Situem-nos doncs en el tardofranquisme. L’any 1966 es promulgà la Llei Fraga la qual aportà una flexibilitat respecte a la Llei de premsa i impremta del 1938. Amb el marc legal de 1966, desapareixia la censura prèvia en l’àmbit de l’edició i la premsa. Així doncs, tot i la prohibició de la llengua catalana en esferes públiques, pogueren aparèixer publicacions en català des d’on es divulgava la norma fabriana. Ara bé, amb l’adveniment de la democràcia, l’aparició de professionals en la tasca de correcció lingüística eclipsà la generació anterior.

L’objectiu del nostre treball és centrar-nos en un d’aquests personatges autodidactes

del tardofranquisme: Alfred Vilaplana i Ballester (Barcelona 1930 – 1987 Sant Llorenç de Morunys). Com d’altres, al llarg de la seva vida, esmerçà molts esforços en la divulgació de la correcció lingüística. En aquest sentit, ens proposem donar a conèixer la seva tasca. Evocarem el seu procés en tant que autodidacta així com també repassarem amb detall les diverses accions que dugué a terme. Comprovarem que, a més de la seva implicació en el món editorial, fou autor de diverses publicacions de tipus molt diferents: articles diversos, contes, teatre, poesia. Tot plegat ens permetrà fer un balanç del paper de la seva generació que, malgrat la manca de reconeixement, realitzà una tasca primordial en la difusió de la correcció lingüística del català poc abans de l’arribada de la Norma.


sur 62

Ensenyar l’entonació del català des d’un enfocament comunicatiu

Dolors Font Rotchés Universitat de Barcelona

En aquesta comunicació, presentarem els vuit patrons melòdics del català que hem obtingut fruit de les nostres investigacions en els darrers anys, els quals són els models entonatius fonamentals per aplicar a l’ensenyament-aprenentatge del català, tant com a primera llengua com en qualitat de llengua estrangera. El coneixement d’aquestes melodies juntament amb els usos pragmàtics que se’n fa en la parla espontània, basant-nos en exemples produïts per múltiples informants genuïns i reals, ens permetrà oferir estratègies i habilitats als aprenents perquè millorin la seva capacitat d’expressió oral i perquè avancin en l’adquisició de la competència lingüística. L’entonació és un dels aspectes que forma part del component fònic de la llengua, que actua integrat coherentment amb els sons, les paraules, i els enunciats, propis del codi verbal, i també amb la positura, la gesticulació, la mirada, l’expressió de la cara del qui parla, i el context situacional i sociocultural, propis del codi no verbal. Un bon domini de tots aquests aspectes per part d’un parlant/oient és cabdal per aconseguir la competència lingüística oral d’una llengua. Si analitzem les gramàtiques i els manuals de fonètica i fonologia publicats en la darrera dècada del s. XX (Recasens, 1993, Badia, 1994, Bonet i Lloret, 1998, entre d’altres, l’entonació sempre ha estat un dels aspectes més desatesos. A principi del segle XXI, però, comencen a aparèixer descripcions més completes. En aquest sentit, es publica la Gramàtica del català Contemporani, en la qual es dedica tot un ampli capítol a l’entonació (Prieto, 2002) i, cinc anys més tard, el llibre L’entonació del català (Font Rotchés, 2007), basat en la tesi doctoral amb el mateix títol presentada el 2005. Pel que fa als manuals per millorar l’expressió oral poden ser molt diversos, tot tenint en compte a qui va adreçat (nivell bàsic, elemental, intermedi, de suficiència o superior). En uns, s’hi pot treballar el vocabulari, els elements bàsics per mantenir una conversa, l’estructura dels enunciats, etc.; en uns altres, la planificació, la coherència i l’adequació del discurs; i en uns altres, la part més fònica, com la pronúncia dels sons i les tècniques de la locució per parlar bé en públic; ara bé, malgrat tot aquest ventall de manuals, encara avui dia el català no en té cap per aprendre entonació, ni tampoc cap que en plantegi exercicis de forma planificada i sistemàtica, com ja constataven Andreu i Llisterri (2004:47) «no deixa de sorprendre no trobar en cap dels llibres d’exercicis comentats unitats dedicades a l’accent, l’entonació i el ritme». És en aquest sentit, doncs, que volem aportar la descripció dels aspectes bàsics de l’entonació del català perquè puguin ser aplicats a l’ensenyament-aprenentatge d’aquesta llengua i per desenvolupar-ne activitats des d’un enfocament comunicatiu.


sur 62

Remarques sur l’impératif catalan

Franck Floricic Université Paris 3 – La Sorbonne Nouvelle

Des contraintes de taille minimale ont été reconnues dans de nombreuses langues. Il a été montré que les langues imposent un seuil en deçà duquel un élément donné peut s’avérer ‘malformé’ car subminimal. Or ces contraintes ont été identifiées essentiellement sur la base des lexèmes nominaux d’une langue et notamment sur les hypocoristiques (cf. Cabré (1994), etc.). Si l’on prend en considération les formes verbales que compte une langue, le tableau apparaît néanmoins comme plus complexe. C’est ce que montrent notamment les impératifs catalans. Les données du Catalan confirment l’hypothèse que le trochée moraïque est un pattern prosodique récurrent parmi les impératifs. Comme indiqué par Cabré (1993), ces impératifs offrent généralement une structure CVC ou CVGlide. Or pour Cabré (1993: 81), le trochée moraïque est également responsable du phénomène d’allomorphie qu’affichent certains impératifs : “Cal ressaltar també que les formes imperatives de 2ps dels verbs anar, fer, venir, no prenen les corresponents de la 3psPI com caldria esperar, perquè questes formes no s’ajusten a les condicions del mot mínim de la llengua: va/vés, fa/fes, ve/vine”. On montrera que ces formes d’impératif ne doivent pas leur physionomie particulière à des contraintes phonologiques telles que le ‘Mot Minimal’, mais plutôt à un phénomène d’hypercaractérisation morphologique. On s’interrogera donc sur le statut morpho-phonologique de ces impératifs et on se demandera a) pourquoi ces derniers ‘transgressent’ les contraintes de Minimalité; b) comment éclairer et justifier les violations phonologiques apparentes. Parmi les facteurs pertinents, la fréquence d’emploi a depuis longtemps été invoquée comme principe ou comme paramètre à prendre en considération (cf. Manczak (2004)). Il est évident que la fréquence d’emploi constitue un moteur du changement linguistique et qu’elle est sans doute à l’origine d’amputations phonétiques radicales et d’irrégularités au regard des ‘lois phonétiques’. On montrera cependant que la fréquence d’emploi n’est pas à même d’expliquer la forme des impératifs monosyllabiques du catalan. On s’interrogera également sur la forme particulière de l’impératif vine, et on montrera que sa physionomie particulière ne peut être expliquée en invoquant l’affixation de la particule inde (contra Coromines (1991)). Les données occitanes et roumaines invitent en effet à chercher ailleurs l’explication de son caractère exceptionnel. Références Cabré, T. (1994), “Minimality in the Catalan Truncation process”, in Catalan Working Papers

in Linguistics 4 (1). pp.1-21 Coromines, J. (1991), El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals

sobre el gascó. Barcelona: Curial. Floricic, F. & Molinu L. (2003), « Imperativi ‘monosillabici’ e ‘Minimal Word’ in italiano

‘standard’ e in sardo », in Actes du XXXV Congresso internazionale di Studi della SLI. Il verbo italiano (Paris, 20 - 22 septembre 2001). Bulzoni, Roma. pp.343-357

Haspelmath M. (2006), «Against markedness (and what to replace it with)», Journal of linguistics 42/1, pp.25-70

Mańczak, W. (2004), « Certaines formes de l’impératif en italien et en sarde », in M. Świątkowska, R. Sosnowski, I. Piechnik (eds.), Maestro e Amico. Miscellanea in


sur 62

onore di Stanisław Widłak. Mistrz i Przyjaciel. Studia dedykowane Stanisławowi Widłakowi. Wydawnictwo UJ, Kraków. pp.231-234

Perea, M. P. (2005), Dades dialectales. Antoni M. Alcover. Palma de Mallorca: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Ballears CDRom edition

Pérez Saldanya M. (1998), Del llatí al català. Morfosintaxi verbal històrica. València: Universitat de València


sur 62

Estudi lingüístic de la traducció catalana del comentari de Bernardo Ilicino als Triumphi de Petrarca: una primera aproximació

Leonardo Francalanci Universitat de Girona

La traducció catalana del comentari de Bernardo Ilicino als Triumphi de Petrarca, anònima, fou realitzada entre el darrer quart del segle XV i els primers anys del segle XVI per un autor d’àrea lingüística valenciana. L’element més significatiu d’aquest text és, sens dubte, que el nostre traductor anònim decideix traduir al català només el comentari, deixant els versos poètics en italià (No puc explicar aquí, pels límits propis d’una “proposta” de comunicació, els detalls de la relació Triumphi-comentari: només diré que no ens trobem al davant d’una glossa en el sentit medieval, sinó que el text del comentari i els versos del poema constitueixen, diferentment del què es podria pensar, un conjunt unitari i coherent). Aquesta actitud envers l’italià representa, al el meu entendre, una declaració d’intencions força clara per part de l’autor, que ens proporciona valuoses informacions per la història de la recepció de Petrarca i de la seva obra entre els literats catalans. El model italià a partir del qual la traducció fou realitzada, com vaig poder demostrar (Francalanci: 2006), és un incunable venecià de 1478, on s’editen els Triumphi, amb el comentari de Bernardo Ilicino, i el Canzoniere (Rerum Vulgarium Fragmenta), amb el comentari de F. Filelfo.

Avui en dia, els pocs estudiosos que s’han interessat pel comentari de Ilicino el

consideren un text feixuc i prolix, que ofega amb un ingent allau d’informacions l’elegància del poema triomfal. Es tracta, tanmateix, d’un criteri modern i postpetrarquista, que no concorda en absolut amb el valor que se li atribuïa al segle XV. L’extraordinària fortuna editorial d’aquest comentari als Triumphi (50 edicions entre 1475 i 1525), en efecte, suggereix un escenari molt diferent, i demostra que aleshores la feina exegètica de Ilicino representava, amb totes les seves limitacions estètiques i literàries, una ajuda inestimable per entendre els versos més hermètics dels Triumphi. Dit d’una altra manera: durant l’últim quart del Quattrocento, i fins a la primera meitat del segle XVI, qui llegia els Triumphi ho feia quasi certament a través del comentari de B. Ilicino.

Allò de què em voldria ocupar en la comunicació és una primera aproximació a l’estudi lingüístic de la traducció. Primer de tot m’agradaria abordar la qüestió diatòpica: ja he esmentat que la llengua de la traducció sembla apuntat a un autor valencià (en el sentit més ample) de les darreries del Quatrecents, però a quin ambient pertanyia? Era un autor culte? Quins eren els seus models lingüístic? El context sociocultural de la València d’aleshores té, a més a més, uns referents específic, sobretot a nivell lingüístic: guarda la llengua de la traducció alguna relació amb la “valenciana prosa”? En segon lloc, voldria analitzar la relació entre la traducció catalana i el seu model italià, tant a través de la tria del lèxic (possibles italianismes) com de eventuals calcs sintàctics i/o semàntic; en aquest sentit, em sembla molt interessant entendre com i perquè es produeixen alguns errors de traducció i quin és el context que n’afavoreix la gènesi.


sur 62

El pronom interrogatiu què rossellonès: un clític

Gemma Gómez Duran Universitat de Barcelona

En la comunicació que resumim demostrarem que el pronom interrogatiu què del rossellonès és un clític que subjacentment té una vocal neutra, igual com la conjunció que del central, però que en funció del context pot realitzar la vocal [e4]1.

Les dades de què partim, recollides en enquestes pròpies, presenten alternança:

(1a) Què vols? [κ↔ Βο⇔4σ] (1b) Què? [κε⇔4] (Pot ser resposta a T'han portat una cosa.) (1c) De què parleu? [δ↔ κε∃4 π↔ρλε4⇔ω] (1d) Pensa què dius. [πε∃4νσ↔ κ↔ δι⇔ω↔σ]

A les oracions (1a) i (1d) el timbre de la vocal de què és una neutra, mentre que a (1b) i (1c), el timbre és [ε4]. Tanmateix, tant a (1a) com a (1b) i (1d) la funció sintàctica de què és la mateixa (OD) i a (1c) és ben similar (Objecte Regit). Allò que hi varia, però, és el context fonològic. A (1a) i (1d), què té un element fonèticament fort al costat, del qual pot dependre, mentre que a (1b) no en té cap. A (1c) sí que en té, però aquí la diferència és que té un altre element a l’esquerra que també és feble fonèticament, la preposició clítica de, i que depèn d’ell.

La idea que proposem és que què és un proclític i, per tant, és un element àton fononlògicament (subjacentment és /κ↔/) que no forma mot prosòdic per si sol, sinó que necessita repenjar-se sobre el mot de la dreta (vegeu la definició de clítica a GCC, § M 10). En determinats contextos, però, no ho pot fer. Aleshores es veu obligat a formar-ne un, per a la qual cosa canvia el timbre pel d’una vocal que pot ser tònica, [ε4], acostada fonèticament. Els pronoms febles també es reaccentuen: me dóna [µ↔ Δυ⇔ν↔] vs. dóna-me [δυν↔µε⇔4] (Fouché 1924: 43-58).

Una altra opció seria pensar que què no és cap clític, sinó que és accentuat i que la seva vocal és /ε4/. El problema és que llavors no podem sostenir que pateixi reducció vocàlica, ja que seria el sol mot que en tindria al nivell de frase.

Si separem els mots prosòdics de les oracions (1a) i (1d), veiem que el pronom interrogatiu forma un mot prosòdic amb el verb, que esdevé nucli del mot prosòdic:

[què vols]mot prosòdic [pensa]mp [què dius]mp En canvi, a (1b) i (1c) necessàriament ha de ser nucli d’un mot prosòdic:

[què]mp [de què]mp [parleu]mp

En català central, per a alguns parlants la conjunció que té la mateixa alternança entre neutra i [Ε], fet que ja va ser notat per Fabra (1914):

(2a) He decidit que li faré un regal. [κ↔] (2b) Confiava en què la veuries. [κΕ]

1 El rossellonès no té dos graus d’obertura de la e ni de la o (mitjà-alt i mitjà-baix) com en els altres dialectes, per aquest motiu es transcriu amb una e / o tancada amb el diacrític que indica que és abaixada.


sur 62

En conclusió, fonològicament el pronom interrogatiu què del rossellonès és un clític que alterna les realitzacions [κ↔] i [κε4] per les exigències del context prosòdic. Referències: Fabra, Pompeu (1914), «Els mots àtons en el parlar de Barcelona. V. Altres mots», Butlletí de

Dialectologia Catalana, II, p. 1-6. Fouché, Pierre (1924), Phonétique historique du roussillonnais, Tolosa-París. Reproducció

facsímil, Ginebra: Slatkine, 1980. GCC, § M 10.2.2.: Bonet, Eulàlia, «Cliticització», dins de Gramàtica del Català

Contemporani, ed. Joan Solà, Barcelona: Empúries, 2002.


sur 62

Cançons d'ahir, d'ara i de demà: una aproximació sociolingüística

Carla González Collantes Universitat Autònoma de Barcelona

Les cançons són molt més que combinació de paraules i acords. En efecte, les cançons són una forma d'expressió artística, però també un producte econòmic, una eina bàsica per a l'educació, un mitjà de comunicació, un element de lleure... Són també un factor ben interessant amb què copsar l'estat de salut d'una llengua minoritària i minoritzada com és el català. I, alhora, ens permeten reflexionar sobre diferents aspectes relacionats amb alguns dels conceptes que estudia la sociolingüística. Les cançons seran, doncs, el nostre objecte d'estudi, i més concretament, les cançons que es cantaven i es canten de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ço és, les cançons que compartim els catalanoparlants com a membres d'una mateixa comunitat lingüística. S'analitzarà per què aquestes cançons, a més d'afavorir el procés de normalització lingüística, tenen un paper important en la creació de les tres identitats que hom anomena “fortes”, és a dir, la identitat lingüística, la cultural i la nacional. Entre més aspectes, s'estudiarà la manera en què les cançons poden ajudar, d'una banda, a trencar alguns prejudicis lingüístics i, de l'altra, a crear actituds lingüístiques positives vers el català. Al País Valencià, per exemple, no són pocs els joves castellanoparlants que, a través de la música, han “connectat” amb la llengua catalana i, fins i tot, l'han adoptada com a llengua d'ús. Així doncs, tal com s'intentarà argüir i demostrar, la música pot contribuir a capgirar la situació de conflicte lingüístic i a frenar el procés de substitució lingüística que pateix el català des de fa segles, procés que només és reversible si es duen a terme, per part de les administracions, polítiques lingüístiques eficaces que abastin tots els àmbits d'ús, tant públic com privats. A més a més, a través de l'anàlisi lingüística d'un conjunt de cançons acuradament seleccionades, s'analitzarà de quina manera contribueixen a la difusió i consolidació de la llengua estàndard, la qual, tot seguint els criteris de la llengua normativa fixats per Pompeu Fabra, és de caràcter composicional. També es reflexionarà, a partir de dades empíriques, sobre el paper que té la música en la integració dels nouvinguts (iniciatives com ara El català, llengua comuna1, de la Plataforma per la Llengua, en són un bon exemple). Un altre aspecte important a tractar serà la funció (i valor) que tenen les cançons com a material didàctic amb què ensenyar llengua (com a primera llengua i també com a llengua estrangera) així com unes altres matèries (història, geografia, etc.).

1 Aquest acte té com a objectiu principal destacar el paper del català com a element d'inclusió de les persones nouvingudes i com a eina que contribueix a la cohesió social, i inclou nombroses activitats. D'una banda, diversos tallers i activitats infantils i, de l'altra, nombroses actuacions musicals de fusió. Aquest acte té lloc a Barcelona cada 23 d'abril, diada de Sant Jordi.


sur 62

La représentation de la langue dans les parémies catalanes. Etude comparative

Mònica Güell Université Paris IV – Sorbonne

On se propose d’étudier les différentes parémies (proverbes, sentences, dictons, locutions) ayant trait à la langue dans les recueils parémiologiques catalans (Sebastià Franés, Paremiologia comparada, Conca ou Amades) avec une perspective formelle, sémantique et comparative. On sélectionera les parémies contenant les mots clés : llengua, parlar , callar, dir (ex: “Qui té llengua a Roma va”; “Qui no sap callar no sap parlar”; “el poc parlar és saviesa”); on étudiera leur structure formelle, leur sens, leur traduction ou leur équivalence en français et espagnol.


sur 62

Llengua i justícia: els casos comparats de Catalunya i el Quebec

Juan Jiménez Salcedo Universidad Pablo Olavide

La qüestió de la llengua utilitzada davant l’administració de justícia té a veure amb un seguit de paràmetres força problemàtics. Els drets col·lectius, en virtut dels quals s’estableixen unes determinades polítiques lingüístiques basades en els principis del liberalisme deliberatiu, topen amb els drets individuals, més encara quan es tracta de l’ús de la llengua pròpia davant els tribunals. A això cal afegir-hi els usos i costums, de vegades antics i inamovibles, de l’administració.

Prenent en consideració aquests principis, la meva comunicació analitzarà els esforços dels poders públics a Catalunya i al Quebec per fer del català i el francès les llengües de la justícia. Hom estudiarà l’espinosa qüestió de l’adequació entre, d’una banda, l’aspiració legítima dels pobles català i quebequès a donar una major importància a les seves llengües nacionals dins l’àmbit judicial i, de l’altra, els principis d’accés a la justícia defensats per l’Estat espanyol i les instàncies federals canadenques, més interessades per la defensa dels drets individuals dels castellanoparlants i dels anglòfons. Aquestes instàncies es basen en els principis d’allò que Michel Pagé anomena la “democràcia procedimental”, altrament dit la neutralització del dret col·lectiu a la planificació lingüística en nom del respecte de la llibertat individual dels ciutadans. Per analitzar aquests fenomens em referiré als corpora normatius català i quebequès (lleis lingüístiques i desenvolupaments d’aquestes, programes específics aplicats a l’ús del català i el francès dins l’àmbit judicial), així com a la jurisprudència en matèria lingüística del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional espanyol i de la Cort Suprema del Canadà.

Es compararà igualment la situació sociolingüística del català i el francès en l’àmbit de

la justícia: el primer encara no ha aconseguit imposar-s’hi, mentre que el francès al Quebec ha de compartir el seu espai administratiu amb l’anglès i això per obligacions establertes pel Govern Federal, el qual mira de protegir els drets individuals de la minoria anglòfona de la Província. Aquesta dicotomia entre drets individuals i drets col·lectius o territorials subjeu a la problemàtica de l’ús de les llengües a l’administració, tant a Catalunya com al Quebec.

En conclusió, la comunicació permetrà de donar una perspectiva comparada a la

problemàtica de la política lingüística a Catalunya, concentrant-se en una aplicació concreta d’aquesta política com és l’ús de la llengua a l’administració de justícia.


sur 62

Le désordre de la diglossie et le processus normalisateur du catalan de la fin du XIXème siècle jusqu’au début du XXème siècle

Françoise Jouanna

Professeure de l'enseignement secondaire

Notre étude aura surtout pour objectif l’étude des représentations de la diglossie et du discours métalinguistique dans la revue L’Avenç (1890-1893) sur l’état de la langue au lendemain de l’Exposition universelle de 1888. Les responsables de la revue insistent sur l’urgence d’une codification de la langue catalane, à la fin du XIXème siècle. Pour le début XXème siècle les représentations dynamiques de la langue catalane telles qu’elles apparaissent dans la revue de L’associaciό protectora de la llengua catalana (1918-1923) et (1930-1936) . Nous examinerons la pertinence de concepts comme diglossie, norme, normalisation, sujet (au sens de subjectivité dans le langagage),de communité linguistique, (qui peut être mise en relation avec des notions de langue commune, langue littéraire, langue de culture et langue nationale, identité et nation) pour mieux comprendre le projet de reconstruction de la langue dans sa dimension socio-politique. Nous partons donc d’une conception dynamique de la diglossie en nous référant aux sociolinguistes du domaine catalan et occitan alors qu’en sociolinguistique générale il s’agit d’une situation stable selon Fishman et Ferguson. Nous sommes déjà dans le domaine de l’interprétation. La diglossie a commencé à se manifester en Catalogne au début du XIXème siècle –peu à peu –la langue commune de tous a été marginalisée dans certaines fonctions, à la fin du XIXème siècle, la noblesse et la haute bourgeoisie utilisent de préférence le castillan, langue de prestige.Le castillan est une langue minoritaire dominante et le catalan une langue majoritaire en Catalogne, mais il s’agit d’une langue dominée subalterne. Il a une importance capitale dans le domaine de l’information et de la diffusion des idées, malgré le volontarisme d’une presse catalane. Le castillan est la langue de l’Etat, de la Loi et des divers décrets qui en découlent. Un homme politique dans l’exercice de ses fonctions doit s’exprimer dans cette langue. A partir de la restauration la mise en place d’un dispositif d’alphabétisation massive est une seconde étape qui provoque d’abord un traumatisme dans la population avant que ne soit mise en place une perspective pédagogique. Cette perspective pédagogique évolue parallèlement à la codification de la langue catalane et la mise en place de l’enseignement du catalan au moment de la Mancomunitat, 1914-1923. La Revue de L’associaciό protectora de la llengua catalana relate cette expérience et offre un début de réflexion sur la pédagogie de la langue qui montre l’influence de la réforme de Pompeu Fabra . L’engagement des enseignants montre bien qu’il ne s’agit pas seulement de diffuser les formes correctes mais de savoir lire et écrire en catalan et de permettre une nouvelle articulation de l’oral et de l’écrit. En 1923 cette revue interromp sa publication et reprend en 1931 . La réflexion pédagogique s’enrichit d’autres apports comme l’expérience de l’enseignement du gallois en Grande Bretagne. La réflexion sur l’enseignement de la langue catalane continue mais elle est complétée par une réflexion sur l’apprentissage du langage à l’école, la parole de l’enfant. La réflexion est plus psycholinguistique que sociolinguistique mais à cette époque commence une réflexion scientifique sur les pratiques pédagogiques. La pratique pédagogique ne suffit pas pour inciter à la mise en place de l’enseignement du catalan des représentations extralinguistiques comme celles d’une nation catalane, d’une langue nationale sont présentes, ce qui indique une articulation du discours pédagogique sur le discours collectif.


sur 62

Ce processus de reconstruction de la langue catalane met en œuvre l’implication du sujet dans la langue, sa construction en tant que sujet dans sa propre langue et le sujet de l’histoire qui construit un discours sur la nation à la périphérie de l’Etat.


sur 62

L’évolution de la norme linguistique catalane en Catalogne Nord comme élément de positionnement glottopolitique

Christian Lagarde

Université de Perpignan - Via Domitia La norme dialectale roussillonnaise, malgré un faisceau d’isoglosses qui instaure la

frontière linguistique, présente de nombreuses affinités avec l’occitan languedocien voisin. Pere Verdaguer a bien montré comment roussillonnismes et occitanismes pouvaient, dans certaines limites, être liés. Or, les usages sociaux ont décliné de part et d’autre de cette ligne de fracture (davantage du côté occitan que catalan).

Par ailleurs, d’abord du fait de mouvements migratoires Sud-Nord puis du prestige

acquis au Nord par la Catalogne et singulièrement Barcelone, au dialecte roussillonnais plus guère transmis tend à se substituer le catalan standard. Si bien que la frontière linguistique poreuse du Nord (les Corbières) incarnée par le dialecte roussillonnais traditionnel tend, sous l’effet d’une idéologisation nationaliste catalane et pan-catalane plus ou moins diffuse ou revendicative, à cristalliser en une véritable frontière-rupture, alors que simultanément, du point de vue des usages linguistiques, la frontière politique du Sud (les Albères) tend à perdre de sa pertinence et à se poser en trait d’union.

Il s’agit donc de montrer, à travers l’exemple de la Catalogne du Nord, comment les

représentations géopolitiques retentissent au plan géolinguistique ; comment l’idéologisation glottopolitique est susceptible d’infléchir, dans le moyen terme, la division dialectale et jusqu’à la frontière linguistique.


sur 62

El model lingüístic valencià

Alícia Martí Universitat de València

Aquesta comunicació naix de la memòria de suficiència investigadora dirigida pel Dr. Antoni Ferrando de la Universitat de València, titulada “Estudi dels usos lingüístics del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana des del 1982 fins al 2002” i llegida l’1 de març de 2007.

Té com a finalitat aprofundir en el coneixement de la nostra llengua, i més concretament del valencià actual des del punt de vista descriptiu i normatiu.

L’anàlisi se centra en una mostra del conjunt dels diaris oficials publicats, des de l’aprovació de la LUEV (1-12-1983) fins a l’acord de l’AVL (25-3-2002) pel qual s’aprova el referent normatiu valencià. Concretament, un exemplar per mes de cada any.

ASPECTES ANALITZATS.

Ortografia: l’ús dels doblets amb alternança entre les vocals a / e i entre a, i, o / e; els doblets amb r i sense; els aplecs tl / tll i l’accentuació oberta o tancada de la e tònica en gentilicis, participis i numerals, la terminació -en de la tercera persona del plural del present d’indicatiu d’alguns verbs, els infinitius acabats en -eixer, -encer i -enyer, la segona i la tercera persona del plural dels imperfets d’indicatiu amb accent en el radical, els adjectius aliè / alié..., i els substantius interès / interés, vostè / vosté, etc.

Morfologia: les variants dels determinants demostratius; els pronoms neutres en relació al sistema d’oposició ternari i el binari; els possessius; els numerals; els adverbis; els indefinits; la formació del plural de paraules que acaben en -sc, -st, -xt i -ig afegint -s o -os, i d’algunes paraules planes acabades en –e, en -s o –ns; i el verb i la conjugació, des de les dobles formes d’alguns infinitius, participis i gerundis, fins als diferents paradigmes del present d’indicatiu i del present i pretèrit imperfet de subjuntiu, passant per la dualitat de formes dels verbs voler i eixir, entre d’altres.

Lèxic: ensenyament / ensenyança, desenvolupar / desenrotllar / desplegar (i derivats), servei / servici, despesa / gasto, signar / firmar, etc. i els mots compostos a partir de tipus.

CONCLUSIONS.

Cap a quin model de llengua estem anant? I quines en són les causes? Les causes dels canvis lingüístics observats durant el període analitzat estan, moltes

vegades, directament relacionades amb la situació política i social del país. El cas valencià és certament complex i la ideologització hi té un paper preeminent.

Si repassem els canvis més significatius en l’ús de la llengua que es produeixen, aquests són majoritàriament de tipus morfològic i lèxic. A més, d’acord amb els usos observats es tracta d’un model en certa manera convergent, perquè és una solució de compromís que integra diferents sensibilitats; ara bé, hi predomina el model de llengua particularista.

En l’evolució dels usos lingüístics del DOGV, s’hi observa que variants pròpies de la llengua parlada (este, hòmens, huit, tindre, establit...), que abans eren deixades de banda per ser considerades massa col·loquials, i que sovint han coexistit al costat de variants equivalents, les quals han esdevingut les d’ús més general en registres formals, s’imposen ara.

Aquest estudi ens mostra l’evolució de la nostra llengua a l’àmbit valencià durant els darrers anys. Ara bé, la llengua no és un compartiment estanc, així que els processos de canvi que s’hi observen en un sentit o en un altre consten de diverses fases prèvies a la consolidació


sur 62

efectiva d’una forma o d’una altra, que es caracteritzen per les vacil·lacions en l’ús. Resta clar, però, que la llengua de cap manera pot estalviar-se de les apetències del poder.


sur 62

La Llei de Llengües d’Aragó

Michel Martínez Université Toulouse 1-Capitole

Fins fa pocs mesos, l’Aragó era, amb la regió murciana del Carxe, un dels dos llocs de l’Estat espanyol on la llengua catalana no tenia cap reconeixement oficial. Val a dir que el territori fronterer catalano-aragonès, conegut com a Franja (de Ponent des del Principat, d’Aragó des de l’interior) vivia una anormalitat absoluta. Segons totes les enquestes sociolingüístiques, es tacta del territori catalanòfon amb el percentatge més alt de locutors (prop del 95%). L’única llengua oficial d’aquestes comarques aragoneses era, però, el castellà. Finalment, l’Aragó ha reconegut el caràcter trilingüe del seu territori (aragonès al nord, català a l’est, castellà a la resta –amb un substrat aragonès més o menys fort). Aquesta Llei de Llengües respon a una antiquíssima reivindicació dels defensors de les llengües pròpies d’Aragó que l’esperaven des del 1982, data de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó on ja es preveia la redacció d’una llei de llengües. Ha calgut esperar 28 anys, fins i tot 10 anys d’un govern socialista presidit pel catalanoparlant Marcel.lí Iglésias perquè es faci aquesta llei. En aquesta comunicació, es tractarà de veure per què l’Aragó ha trigat tants anys per tal de reconèixer les llengües pròpies del país. Després farem un repàs a la Llei de Llengües aprovada enguany així com el debat que va suscitar. Per acabar, veurem com aquesta llei podrà normalitzar a nivell administratiu i institucional allò que ja és normal als carrers de les comarques catalanòfones d’Aragó.


sur 62

Discursos contraposats a l’entorn de la integració lingüística dels immigrants

Sebastià Moranta Mas Universitats de Frankfurt del Main (Goethe-Universität Frankfurt am Main) i Marburg

(Philipps-Universität Marburg) La integració lingüística de la població al·lòctona és una qüestió amb una remarcable càrrega política i simbòlica, com bé demostra l’anàlisi dels discursos produïts per partidaris i detractors de les campanyes dirigides a fomentar l’ús social del català. Així doncs, dedicarem aquesta comunicació a contrastar una tria de mostres textuals, referides sobretot a les activitats de difusió de la llengua autòctona entre els nouvinguts promogudes a les Illes Balears en els últims anys, fent també algunes remissions a iniciatives semblants impulsades des de Catalunya. Volem tractar els pressupòsits ideològics que subjauen en les diverses argumentacions, així com reflexionar sobre la manera com els bàndols tradicionals de la política i els mitjans de comunicació insulars s’esforcen a treure rendiment de les actituds dels immigrants quant a la problemàtica lingüística.

No és cap secret que els grups humans arribats amb l’onada migratòria de finals del segle XX i principis del XXI són, per acció o per omissió, un agent afegit i a la llarga determinant del conjunt d’usos lingüístics de les nostres societats d’acollida. En el cas que ens ocupa, es tracta d’una societat que sovint es concep des de dos extrems ideològics que fan pivotar bona part del seu imaginari al voltant de l’estatus de les dues llengües cooficials (i el nivell d’acceptació i ús del català estàndard). Per a l’esquerra nacionalista (i per a un cert regionalisme de centredreta francament difús), a les Balears hi ha instal·lat un conflicte lingüístic que porta a l’arraconament de la llengua autòctona a causa de la puixança de l’espanyol, de manera que es fa urgent intentar guanyar els immigrants per a la causa de la recuperació del català, identificada amb el desig de cohesió social i de conservació d’un valuós capital cultural. En canvi, vista la situació des de sectors conservadors, partidaris de la idea nacional d’Espanya i contraris a ampliar l’actual marc d’autogovern, el que hi ha hagut “des de sempre” és una convivència harmònica entre els parlars baleàrics i l’espanyol, pertorbada en els darrers decennis per la voluntat reguladora dels catalanistes i les connotacions polítiques amb què han revestit l’ús del català.

Situats enmig d’aquests missatges creuats, els nouvinguts són destinataris potencials

de campanyes institucionals i de “contracampanyes” en forma de línies d’opinió estimulades des de certa premsa diària. Entre les primeres, podem destacar l’ambiciosa iniciativa “Ara és la teva”, impulsada a partir de 2008 per la Direcció General de Política Lingüística del Govern balear en col·laboració amb altres institucions, i que es concreta en quatre propòsits principals: “prestigiar l’ús de la llengua catalana; aconseguir la conscienciació i la fidelització dels parlants autòctons; cercar la implicació lingüística dels al·lòctons en aquest objectiu i presentar la llengua catalana com l’element de relació natural entre al·lòctons i autòctons que possibilita la integració i la cohesió socials”. Aquestes línies són reforçades per accions que incideixen en canals de comunicació informal i de lleure, com el programa de parelles lingüístiques “Amb tu, en català”, coordinat per Paraula, Centre de Serveis Lingüístics; o “Cafè per la llengua”, de l’Obra Cultural Balear. En sentit contrari, les veus crítiques amb aquestes campanyes i amb les suposades intencions de fons dels promotors hi veuen un intent inacceptable d’imposar un model cultural homogeneïtzador en detriment dels castellanoparlants, solen fer esment del cost en diners públics, que consideren excessiu, i es valen adesiara de recursos com la ridiculització paròdica i l’estigmatització lèxica. Això és especialment visible, per exemple, en les incisives opinions de Román Piña Valls en el seu


sur 62

blog “Archipiélago Gulasch”, annex a l’edició balear del diari El Mundo, on podem llegir una sèrie de comentaris sobre l’assumpte amb títols categòrics: “La cohesión según los fanáticos”, “La lengua y la mala leche” o “Por qué no hablar en catalán”. Paraules clau: immigració – integració lingüística – acolliment lingüístic – cohesió social – assimilació

cultural – població al·lòctona


sur 62

Anàlisi cognitiva de les construccions d’estructura argumental del verb prototípiques en català

Roger Pérez i Brufau

Universitat Oberta de Catalunya Des de l’enfocament de la lingüística cognitiva ha esdevingut una peça essencial el pas que s’estableix entre la representació mental —fonamentalment espacial i temporal— i el seu correlat lingüístic, ja sigui en el sentit de la creació d’un ús lingüístic a partir d’una realitat donada (aprenentatge infantil) o des del punt de vista de la descodificació lingüística.

És en aquest sentit que la teoria dels image schemas així com la teoria de les representacions imagístiques esdevenen centrals per tal de mostrar la continuïtat entre els dos tipus de coneixement: lingüístic i sensorial. La primera teoria és essencial en semàntica cognitiva, teoria defensada fonamentalment per Johnson i Lakoff —especialment desenvolupada a JOHNSON (1987, 2007)— mentre que la segona teoria resta lligada a la gramàtica cognitiva, defensada essencialment per Langacker —on cal destacar LANGACKER (2008a i b). Finalment, la darrera peça de la nostra teoria (Cf. PÉREZ I BRUFAU [2009, 2010] per a una introducció) prové del centre vital de la gramàtica de construccions de GOLDBERG (1995, 2006): es tracta de la idea segons la qual una llengua és una xarxa estructurada de construccions, des dels morfemes fins a l’estructura argumental dels verbs.

Així, doncs, partim de la idea que si, tal com es defensa des de tots els enfocaments de

la Lingüística Cognitiva que hem examinat, la llengua presenta un continu entre lexicó i sintaxi que només podem analitzar per separat de forma abstracta, caldrà que els image schemas (que s’han mostrat a la base de molts fenòmens relacionats amb el lèxic, la semàntica i fins i tot la morfologia) siguin també la peça clau a l’hora d’explicar de forma coherent i completa fenòmens relacionats amb la sintaxi.

Nosaltres, tot resseguint les construccions prototípiques pel que fa a l’estructura

argumental dels verbs en català pretenem mostrar que podem fusionar totes aquestes teories en una que ofereixi una explicació coherent per a aquests fenòmens lingüístics. Referències bibliogràfiques essencials GOLDBERG, A. (1995), Constructions: A construction grammar approach to argument

Structure. Chicago & London: The University of Chicago Press. JOHNSON, M. (1987), The body in the mind. Chicago: University of Chicago Press. JOHNSON, M. (2007), The Meaning of the Body. Chicago: University of Chicago Press. LANGACKER, R. (2008a), Cognitive Grammar. A basic introduction. Oxford: Oxford

University Press. LANGACKER, R. (2008b). “Topics in Cognitive Grammar and English Complex Sentences” (Handout), Madrid, Lectures in Universidad Complutense de Madrid, 3-5 March. PÉREZ I BRUFAU, R. (2009), Image schemas i representacions imagístiques: una revisió.

Palma de Mallorca: Bubok Publishing, S.L. PÉREZ I BRUFAU, R. (2010), “Image schemas, imagistic representation and the situation

construction". In Bueno, J.L, et al. (eds.), Analizar datos > Describir variación / Analysing data > Describing variation. Vigo: Universidade de Vigo.


sur 62

Anàlisi sociolingüística de la situació del català parlat a la Catalunya Nord l’any 2004

Gentil Puig i Moreno

(ASOLC)

Els resultats concrets de les dues enquestes estadístiques i sociolingüístiques realitzades l'any 2004 per l'Institut Sociolingüística Catalana (ISC) i per l'Observatori Sociolingüístic Nord-Català (OSL), especialment sobre les representacions però també sobre l’ús efectiu de la llengua catalana, que presentarem en aquest treball, han estat obtinguts i analitzats per un equip de recerca especialitzat.

Aquest equip ha treballat en el si de l’Observatori Sociolingüístic Nord-Català de la

UPVD, (Universitat de Perpinyà) dirigit per dos membres nord-catalans de l’ASOLC (Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana). Aquestes recerques de sociolingüística es van publicar l’any 2007 a la revista Aïnes Noves núm. 1 per les Premses Universitàries de Perpinyà*.

Abans de presentar els resultats de l'anàlisi d'aquestes dades estadístiques sobre la

situació actual de la llengua a la Catalunya del Nord, farem primer un resum dels antecedents històrics més destacats van conduir a aquesta difícil situació. * G. Puig i Moreno (2007): ”Les enquestes sociolingüístiques a la Catalunya del Nord” a Aïnes Noves núm.1, Premses Universitàries de Perpinyà. p. 5-97


sur 62

Immigració i integració sociolingüística a Catalunya

Mercè Pujol Berché Université Paris Ouest Nanterre La Défense

La finalitat de la nostra contribució és aportar elements de reflexió del concepte d’integració sociolingüística que tinguin en compte les transformacions demogràfiques de la població catalana. Exposarem, a la primera part, algunes dades i les característiques més importants dels moviments migratoris actuals (resultat de la globalització i d’un model lliberal de societat). Segons estudis demolingüístics recents (cf. Moreno Fernández & Otero, 2007), el 98% de la població que viu a Espanya coneix l’espanyol, mentre que el 25% coneix una altra llengua cooficial (cf. Moreno Fernández, 2007) i una part de la població coneix d’altres llengües (Turell, 2007). La segona part la dedicarem a la qüestió de la integració que implica un debat sobre el model d’estat i d’identitats. Veurem com a alguns països europeus -Alemanya i França, per exemple- s’està instrumentalitzant la llengua de tal manera que el seu coneixement és una condició per a obtenir el permís de residència. Pel que fa a Espanya i tenint en compte que la política lingüística no és una competència de l’estat central sinó de les autonomies, veiem com a Catalunya hi ha intents de fer-ne una condició (cf. Cuatracasas, 2008). A la tercera part, abordarem la qüestió de la integració sociolingüística pròpiament dita. Hem de tenir en compte tres aspectes que són inseparables: l’aspecte lingüístic, el social i el cultural. A més, aprenem una llengua perquè comuniquem (integració lingüística) i comuniquem perquè participem a la vida social (integració sociolingüística). Podem considerar que la integració es desplega en quatre etapes de forma piramidal (cf. Moreno Fernández, 2009): un primer nivell de supervivència, un segon de treball i/o d’escola (Nussbaum & Unamuno, 2006); un tercer d’integració social (cf. Pujol Berché, 2009) i un quart i últim d’integració identitària, molt més simbòlic que no pas els altres tres. Els quatre nivells tenen elements lingüístics, culturals, comunicatius i afectius, es tracta doncs de camins diferents per assolir de manera variada i diversa la integració. Referències bibliogràfiques Cuatracasas, M. (2008). « Linguistic integration of Adult Migrants », in Table Ronde

« Profinciency requirements language training and assessment », in Séminaire International sur l’Intégration linguistique des migrants adultes, Estrasburg, 26-27 de juny de 2008.

Moreno Fernández, F. (Ed.). (2007) « Spanish in Spain: The Sociolinguistics of Bilingual Areas », International Journal of the Sociology of Language, 184.

Moreno Fernández, F. (2009). « Integración sociolingüística en contextos de inmigración: marco epistemológico para su estudio en España », Lengua y migración, 1:1, 121-156.

Moreno Fernández, F. & Otero, J. (2007). Demografía de la lengua española. Madrid, Instituto Complutense de Estudios Internacionales.

Nussbaum, L. & Unamuno, V. (Eds.). (2006). Usos i competències multilingües entre escolars d’origen immigrant. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.

Pujol Berché, M. (2009). « Contribution de l’immigration à la richesse linguistique et culturelle de l’Espagne : réflexions autour de l’intégration sociolinguistique », in Chaput, M.-C.; Peñalva, M.L. & Tur, B. (Éds). Regards, 14, 253-270.

Turell, M. T. (Ed.). 2007). El plurilingüismo en España. Barcelona, IULA, Universita Pompeu Fabra.


sur 62

Anàlisi discursiva d’enunciats instructius en manuals escolars de llengua catalana adreçats a infants de 8 a 12 anys.

Una mirada des de 1931 fins a l’actualitat

Teresa Puntí i Jubany Universitat de Vic

Justificació La necessitat que l’alumnat assoleixi un bon nivell de comprensió lectora és un dels principals reptes de l’educació formal obligatòria. El docent ha d’acompanyar l’aprenent durant bona part d’aquest procés i ho ha de fer a partir dels materials més adequats. En aquesta línia, i si ens centrem en el tipus de lectura més instrumental o funcional present en els nivells bàsics de l’escolarització, els manuals escolars ocupen un lloc preeminent. No es pot obviar la incidència del llibre de text com a recurs per a l’ensenyament i l’aprenentatge de les matèries escolars. Un bon exemple d’això és el llarg i ample repertori disponible de manuals per a l’adquisició de la llengua catalana. Ara bé, i sense moure’ns d’aquesta àrea, més enllà dels apartats específics sobre comprensió lectora, com tracten els autors (emissors) els textos dedicats a indicar els passos o processos que els aprenents (receptors) han de seguir o tenir en compte per adquirir i construir coneixement? O sigui, com són els enunciats de les activitats dels manuals de llengua catalana des del punt de vista discursiu? Un estudi diacrònic El propòsit d’aquesta comunicació és donar a conèixer els resultats d’una recerca en curs centrada en l’estudi de seqüències discursives pròpies dels enunciats de les activitats de llibres de text de llengua catalana —adreçats a infants catalanoparlants de 8-12 anys— publicats1 de 1931 fins ara. D’acord amb els resultats obtinguts, s’intentarà establir una taxonomia o classificació de tipus discursiu d’aquests enunciats, amb implicacions, si escau, de tipus didàctic. L’anàlisi permetrà veure les característiques i l’evolució d’aquestes seqüències de funció conativa de fer [ARTIGAS, 2004], construïdes predominantment d’acord amb el patró directiu. Atès el seu caràcter didàctic, lligat a la voluntat de fer comprendre, l’esquema estructural també tindrà seqüències explicatives i argumentatives [ADAM, 1992; BASSOLS i TORRENT, 1996]. Alhora, partint de Castellà (1992), Cuenca (1993) i sobretot d’Austin (1982), Montesinos (2002), Nogué (2008) i Searle (1970), se n’estudiaran els trets lingüísticotextuals i pragmàtics. De forma secundària, aquest estudi diacrònic també contemplarà dos tipus més de variables que poden incidir en els enunciats: l’evolució que l’ensenyament de la llengua ha experimentat durant aquesta vasta franja temporal2 i els objectius i continguts d’aprenentatge promoguts per les activitats analitzades. Criteris de selecció i de gestió del corpus S’ha seleccionat una mostra no exhaustiva, però prou representativa, de llibres de text de llengua catalana de 3r, 4t, 5è i 6è d’Educació Primària (i equivalents) usats a Catalunya durant els períodes següents 3: la República (1931-1939), abans de la Llei General d’Educació (de la dècada dels 60 fins al 1970), els últims anys del Franquisme (1970-1975), la “Transició” (1975-1982), de l’ensenyament del català a l’ensenyament en català (1982-1990), 1 Vegeu MONÉS, 1984; TIÓ, 1987. 2 Francesc Codina en fa una explicació més detallada a “Llengua, literatura i societat”, dins Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, núm 45, abril-maig-juny de 2008. 3 Vegeu TIÓ, 1987.


sur 62

la LOGSE (1990-2006) i la LOE (2006-fins ara). Es tracta d’uns 70 títols, l’anàlisi dels quals s’ha focalitzat, sempre que ha estat possible, en la primera unitat o lliçó. El resultats se centraran en l’anàlisi dels 600 enunciats (aprox) disponibles.

Bibliografia de referència ADAM, Jean-Michel (1992): Les textes: types et prototypes. París: Nathan. ARTIGAS, Rosa (2004): “El patró directiu: l’habilitat de conduir les accions dels altres”, dins

Llengua i ús, núm 29. AUSTIN, J.L. (1982): Como hacer cosas con palabras. Barcelona: Paidós. BASSOLS, M. Margarida; TORRENT, Anna M. (1996): Models textuals. Teoria i pràctica. Vic:

Eumo Editorial. ----- (2001): Les claus de la pragmàtica. Vic: EUMO CASTELLÀ, Josep Maria (1992): De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic. Barcelona:

Empúries. CUENCA, Maria Josep (1993): Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València:

Tàndem Edicions. MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, Jordi (1984): La llengua a l’escola (1714-1939). Barcelona:

Barcanova Educació. MONTESINOS LÓPEZ, Anna (2002): El discurs de la informàtica. Un estudi de les seqüències

descriptives. València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

NOGUÉ SERRANO, Neus (2008): La dixi de persona en català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

SEARLE, J.R. (1970): Speech Acts. Cambridge: Cambridge University Press. Traduït al castellà a Madrid: Cátedra, 1986.

----- (1977): Qué és un acto de habla? València: Revista Teorema. ----- (ed.) (1980): Speech Act Theory and Pragmatics. Dordrecht: Reidel Publishers. TIÓ, Josep (1987): “Llengua i escola: A la recerca de la normalitat”, dins Guix, núm 117-118.


sur 62

Les TICE dans l'enseignement en présentiel et à distance en catalan à Montpellier

Sandrine Ribes & Michel Bourret Université de Montpellier

Sites : Site institutionnel : http://www.univ-montp3.fr/catalan Plateforme pédagogique : http://catupv.free.fr Logiciels : Système d'exploitation : Debian GNU/Linux SID 64 et 32 bits Windows 7 32 bits (dans machine virtuelle Oracle VirtualBox 3.2.0) CMS 1 : Joomla 1.0.15 LMS 2 : Claroline 1.9.4 Éditeur HTML : Kompozer 0.8b3 Créateurs et manipulateurs de fichiers PDF : Adobe Acrobat 9.3 Pro Extended, CupsPDF 2.5.0, OpenOffice.org 3.2.0 Éditeur vidéo : Avidemux 2.5.3 Navigateurs : Iceweasel / Firefox 3.6.3, Opera 10.53, Internet Explorer 8.0 Vérificateur du rendu selon navigateur : http://browsershots.org/ Lecteur multimédia : VLC 1.0.6 Enregistreur d'écran : RecordMyDesktop 0.3.8.1 Les TICE ont fait leur entrée dans les enseignements de catalan à l'Université Paul-Valéry, sur ses deux sites de Béziers et de Montpellier, il y a deux ans. La première étape (2008-2009) a vu la mise en place d'un site institutionnel pour partie public (informations sur les filières et les enseignements) et pour partie privé (supports de cours, sujets de devoirs et corrigés, documents soumis au copyright ne devant pas sortir du cercle de la classe) sous l'égide et avec le concours du CRIT. La mise à jour très régulière et la gestion au plus près des attentes des deux enseignants, Mme Ribes et M. Bourret, et des étudiants a rapidement transformé l'outil informatique en troisième acteur de la relation enseignante cependant qu'il incitait les enseignants à multiplier les sources et les vecteurs d'apprentissage. La deuxième étape (2009-2010...) a vu l'adoption d'une plateforme d'apprentissage en ligne, plus simple de gestion et plus respectueuse d'une relation personnelle et modulable enseignant/enseigné. Après étude comparative, il a été décidé de ne pas suivre la voie du METICE (WebCT) mais d'opter pour le LMS libre Claroline, développé par l'Université de Louvain, et adopté, entre autres, par l'Université de Montpellier II. Cette plateforme ne se substitue pas au site mais le complète en le déchargeant exclusivement de sa partie privée. La présente communication n'est pas un arrêté définitif mais plutôt le récit illustré d'un modus agendi qui n'a pas été absent de tâtonnements mais a toujours été guidé par un triple

1 CMS : système de gestion de contenu, « créateur » et gestionnaire de site WEB. 2 LMS (Learning Management System) : plateforme d'apprentissage en ligne.


sur 62

impératif de sécurité1, légèreté2 et clarté du rendu3. Elle aura lieu en deux temps, une première phase, technique, de présentation du site sous forme d'une vidéo commentée par M. Bourret, une deuxième phase d'exploitation pédagogique des supports à destination des étudiants en présentiel et à distance par S. Ribes.

1 sécurité du site, des liens et des fichiers téléchargeables. 2 refus des fichiers trop lourds, test des connexions 3 respect des standards, indépendamment des machines (PC, Mac), des systèmes d'exploitation (Windows, MacOS, Linux, *BSD) et des logiciels de production.


sur 62

Anàlisi acústica de les vocals “o” oberta i “o” tancada seguides de nasal en parla

espontània

Agnès Rius, Francina Torras, Dolors Font Rotchés Universitat de Barcelona

En aquesta comunicació presentarem els resultats obtinguts en una investigació basada en l’anàlisi acústica de les vocals ‘o’ oberta i ‘o’ tancada seguides de nasal en parla espontània en català. Aquest estudi, de caràcter experimental, ha estat portat a terme en el Laboratori de Fonètica Aplicada de la Universitat de Barcelona i forma part de les investigacions que s’estan portant a terme dins del Grup de Recerca consolidat d’Entonació i Parla. Per dur a terme la investigació, hem utilitzat el Corpus oral de parla espontània (Font Rotchés, 2006), que es troba a Biblioteca Phonica, 4, http://www.ub.edu/lfa. El corpus és constituït per 47 hores de gravacions de programes de televisió amb formats molt diversos (concursos, reportatges, entrevistes, debats,etc.) emesos a TV3, TV2 i Canal 33, entre els anys 1996 i 2000. De tot aquest material, hem seleccionat 100 vocals mitjanes ‘o’, tant obertes com tancades, seguides d’una consonant nasal. Aquests sons han estat produïts per homes i per dones, d’edats compreses entre 18 i 70 anys, de professions diverses i procedents de diferents punts de Catalunya, en un context de parla espontània real i genuïna. Per fer l’anàlisi acústica d’aquestes vocals, ens hem servit de l’aplicació d’anàlisi i síntesi de veu PRAAT. Doing phonetics by computer (http://www.praat.org), la qual ens ha permès extreure els valors dels tres primers formants (F1, F2, F3) de cada so vocàlic. Com a resultats de la investigació, hem pogut constatar que en parla espontània el camp de dispersió d’ambdues vocals és molt ample i que presenta algunes zones de coincidència i algunes de divergència. Aquestes diferències acústiques constatables en la producció d’aquestes dues vocals mitjanes seguides de consonant nasal seran de gran utilitat a l’hora de desenvolupar aplicacions didàctiques en l’aprenentatge de la pronúncia dels sons vocàlics del català, sobretot per als nous aprenents d’aquesta llengua. També, hem pogut veure que un dels factors que influeix en els resultats de l’anàlisi acústica d’un mateix so vocàlic és el fet de ser produït per un home o per una dona, mentre que l’edat i la professió sembla que no és un factor que s’hagi de tenir en compte. Caldrà veure fins a quin punt la procedència dialectal dels informants, que són de les diverses contrades de Catalunya, és determinant. Considerem que aquest estudi és una aportació nova pel fet que els investigadors fonetistes que ens han precedit (Daniel Recasens, Josep Matas, Josefina Carrera, Anna M. Fernández, Ramon Cerdà, Martínez Celdrán, entre d’altres) han basat els seus estudis dels sons en parla de laboratori. És, doncs, una bona oportunitat per poder establir comparacions entre els resultats que hem obtingut en parla espontània i els que han obtingut aquests investigadors en un model de parla més formal.


sur 62

La perífrasi verbal de postpretèrit [ser + a + infinitiu]. Notícia, descripció i possible explicació de la seva gènesi

Xavier Rull

Universitat Rovira i Virgili El català coneix la perífrasi verbal [ser + a + infinitiu], que es fa servir per a expressar el postpretèrit (Era a trucar-te però se n’ha anat l’electricitat i no he pogut fer-ho; és, doncs, sinònima de la perífrasi [anar + a + infinitiu]). No n’hem trobat informació en els tractats gramaticals catalans. Tal circumstància pot deure’s al fet que és una construcció poc usual. De fet, és una perífrasi verbal defectiva: en el llenguatge general, l’auxiliar ser només s’usa en determinats temps verbals (com el passat imperfet de subjuntiu) i tan sols en alguna àrea geogràfica molt reduïda pot trobar-se conjugat en altres temps (passat imperfet d’indicatiu, passat perfet d’indicatiu o present d’indicatiu). El fet que sigui poc coneguda ens mou a donar-ne notícia i fer-ne la descripció. De pas, intentem explicar-ne l’origen, si bé aquest darrer aspecte és una proposta d’explicació, que potser caldrà confirmar o rebatre a mesura que apareguin més dades. El seu origen podria ser la construcció antiga amb el verb ser seguit de la preposició a, l’article definit el i un infinitiu (construcció estudiada per Josep Martines, de la Universitat d’Alacant, en el marc de la confecció de la Gramàtica del català antic). Les raons per a pensar això són que el significat d’ambdues construccions és el mateix i que hi ha indicis per a pensar que l’article pot haver desaparegut. A més, una comparació amb altres llengües romàniques, sobretot el francès, fa veure un itinerari semblant (segons GOUGENHEIM, Georges (1971). Étude sur les périphrases verbales de la langue française.


sur 62

Reflexions entorn del concepte de transmissió (lingüística) al segle XXI

Joanna Serra Université de Perpignan – Via Domitia

L'objectiu de la ponència és posar damunt de la taula el concepte sociolingüístic de “transmissió” que en el cas del català a Catalunya Nord, cal revisar. Fer una aproximació teòrica sobre un concepte tan complex com el de la transmissió, té per objectiu a curt termini demostrar la validesa o no d’aquest paradigma a començaments del segle XXI i a més llarg terme, fer una aportació en l’estudi sociolingüístic del català a Catalunya Nord. Subjectivament, si mirem al nostre voltant, a Catalunya Nord ja no hi ha més transmissió lingüística entre les generacions. Les dades estadístiques (com per exemple les dades publicades per la Generalitat de Catalunya el 2004) mostren perfectament que hi ha un nombre molt poc elevat de persones que diuen que utilitzen el català. I bé, si reprenem la breu definició de la substitució lingüística, ens donem compte, de seguida, que Catalunya Nord se troba en una situació de bilingüisme unidireccional, que els parlants no tenen una massa bona representació social del català i que no hi ha més transmissió intergeneracional de la llengua. Però és realment així ? Podem, objectivament, dir que ja no hi ha transmissió lingüística intergeneracional a Catalunya Nord ? Hi ha una ruptura de la transmissió de la llengua? L’altra qüestió que se planteja és: què entenem per transmissió lingüística intergeneracional ? No podem dir que és el simple fet de parlar o de deixar de parlar una llengua als seus fills. Segons Emili Boix (Representació social de la transmissió lingüística intergeneracional en parelles lingüísticament mixtes de la regió metropolitana de Barcelona, [mecanoscrit inèdit], 1995), l’estudi de la transmissió de la llengua entre generacions forma part fonamentalment de la sociologia de l’educació que estudia la reproducció de valors i comportaments culturals. Estudis com aquest han d'intentar respondre a diverses preguntes: com se transmeten les llengües d’una generació a l’altra ? En quins àmbits ? (Familiars, escolars, laborals, socials ?) Per quins canals ? A quin ritme ? I sobretot per quines raons ? Per quins factors de l’estructura social ? La transmissió és l'instrument per excel·lència de la continuïtat social. Element actiu del que es comunica a l'interior d'una comunitat humana, és indissociable de les construccions ideològiques, que en qualsevol societat estructuren l'ordre social. Per aquest motiu, per ser un fenomen social, la transmissió és un procés eminentment variable. És també un fenomen els efectes del qual poden ser molt imprevisibles. Sempre està sotmès, en la seua translació d'una generació a l'altra, a certes pèrdues, destruccions, reinterpretacions i recomposicions. Transmetre, una cultura, una creença, una història, una llengua... sempre ha estat percebut com un fenomen natural. Una generació reproduïa les creences, la llengua de la generació que els precedia, i integrava, a poc a poc les noves adquisicions de la tècnica. Però aquesta visió, podríem dir idíl·lica, es contradiu al llarg de la història. En altres paraules, la transmissió, es podria definir com un element X que transmet uns sabers a un element Y i que aquest els adquireix, els aprèn. La transmissió és doncs un aprenentatge. Però aquest aprenentatge té únicament un significat? En quins marcs es fa aquest aprenentatge, per quins àmbits, i per quins canals? Transmetem els mateixos valors que fa 50 anys i de la mateixa manera? La nostra aportació consistirà en dibuixar el marc teòric necessari a l'estudi del cas nord-català.


sur 62

Bibliografia: Associació Arrels (Diversos Autors). - Qui sem qui són els catalans del nord?, Perpinyà,

editat per Arrels, 1992. BOUCHER Nathalie. - La transmission intergénérationnelle des savoirs dans la

communauté innue de Mashteuiatsh. Les savoir-faire et les savoir-être au coeur des relations entre les Pekuakamiulnuatsh. Quebec, Universitat Laval, 2005, 188 p.

CHORON BAIX Catherine. - « Transmettre et perpétuer aujourd'hui ». Paris, La Revue d'éthnologie française, 2000. Consultat al gener del 2009 a

http://halshs.archives-ouvertes.fr/docs/00/07/08/96/PDF/ChoronBaix_2000_EF.pdf HASSOUN Jacques. - Les contrebandiers de la mémoire. Paris, La découverte, 2002, 125 p. Qu'est ce que transmettre? In : Sciences Humaines, Hors-série, 36, Mars-Avril-Mai 2002.

Consultat el novembre del 2009: http://www.scienceshumaines.com/qu-est-ce-que-transmettre-_fr_130.htm


sur 62

Algunes consideracions sobre el lèxic del català de Benavarri (Osca)

Ricardo Viruete-Erdozáin Universitat de Saragossa

A l'Aragó, com és sabut, existeix una zona coneguda comunament com a “Franja Oriental d'Aragó” –anomenada des de Catalunya “Franja de Ponent”– en la qual es parla català de tipus nord-occidental i que comprèn les comarques de la Ribagorça, la Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Baix Aragó i Matarranya. Dins d’aquesta zona de frontera amb els dominis lingüístics aragonès i castellà, podem distingir-hi dues parts ben diferenciades: una, des dels Pirineus fins a Sant Esteve de Llitera, on la transició és molt gradual i les isoglosses que defineixen els trets s’encreuen contínuament; i una altra, de Tamarit de Llitera cap al sud, on el pas del català al castellà es produeix de manera sobtada i les isoglosses que separen una llengua de l’altra discorren, en paral·lel, sense interferències. Per explicar aquesta divisió hem de retrocedir fins a l’època de la Reconquesta: les terres reconquerides fins als començaments del segle XII mantingueren llur dialecte primitiu, procedent de l’evolució autòctona del llatí, però les localitats ocupades posteriorment, com Tamarit (1145), Fraga o Mequinensa (1149), adoptaren la llengua dels nous pobladors vinguts del nord. Entre les poblacions que es localitzen dins la zona fronterera de transició gradual hem decidit de posar la nostra atenció sobre la població ribagorçana de Benavarri, pel fet que apareix inclosa com a punt d’enquesta tant en l’Atlas Lingüístic de Catalunya (ALC) com en l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) i a més forma part de la zona d’estudi del nostre projecte de tesi doctoral intitulat Els parlars de la Baixa Ribagorça oriental: estudi lingüístic. L’objectiu de la nostra comunicació serà fer una petita descripció del lèxic del català de Benavarri relatiu a la vida rural. D’una banda, amb la finalitat de saber si s’hi han produït canvis de relleu en els darrers anys, compararem les dades actuals –recopilades per a la nostra recerca doctoral durant l’any 2008 amb un qüestionari lèxic de gairebé 4.000 preguntes– amb les proporcionades per l’ALC i l’ALPI, les enquestes dels quals es van dur a termini a la nostra localitat els anys 1919 (dades corresponents als primers 786 mapes de l'obra) i 1947, respectivament. D’altra banda, per tal de comprovar quin grau de transició manifesta el lèxic d’aquesta parla local, determinarem, gràcies a les informacions fornides per l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR), quines unitats lèxiques coincideixen amb les de les llengües aragonesa i castellana i quines en divergeixen. Per concloure, hem de dir que l’interès d’aquesta comunicació rau, sens dubte, en el fet que actualitza els nostres coneixements sobre la naturalesa i vitalitat del lèxic relatiu a la vida rural d’un parlar fronterer com és el català de Benavarri, en una època en què molts dels mots pertanyents als treballs i labors tradicionals del camp estan a punt de desaparèixer o ja han desaparegut.

colloque international col loqui … · - michel camprubi, université toulouse-le ... alexandra...

Documents