Crítica

Renovar-se o morir

Títol: The Artist.Direcció i guió: Michel Hazanavicius.Any i país: 2011, França.Repartiment: Jean Dijardin, Bérénice Bejo, John Goodman, James Cromwell.Productora: The Weinstein Company, La Petite Reine, Studio 37, La Classe Américaine, JD Prod, France3 Cinéma, Jouror Production, uFilms.Fotografia: Guillaume Schiffman.Música: Ludovic Bource.Durada: 100 minuts.

ADRIANA DÍAZ MARTÍN-ZAMORANO

Renovar-se o morir; aquesta expressió popular adopta el seu punt àlgid a The Artist. En uns temps on sembla que pràcticament totes les

idees han estat esgotades i on l’originalitat ha quedat desgastada, Michel Hazanavicius ha decidit fer un viatge retrospectiu i recuperar aquelles tècniques que restaven oblidades: el cinema mut i el blanc i ne-gre. El director francès va créixer de la mà dels clàs-

sics, ja que al costat de la seva casa a París hi havia un cinema que projectava clàssics en versió original. Així que fascinat per aquest cinema, Hazanavicius ha decidit arriscadament revifar la màgia del clàssic a The Artist.

De fet, el ‘renovar-se o morir’ també és aplicable al fil argumental de la pel·lícula, que ens situa a l’era dels anys 30 als estudis de Hollywood i relata l’exitosa car-rera cinematogràfica de George Valentin (Jean Dijar-din) com a estrella de cinema mut, qui queda oblidat com a actor amb l’arribada del sonor en detriment de la jove actriu Peppy Miller (Bérénice Bejo), qui simplement havia actuat com a extra en els temps de glòria de Valentin.

El crac del 29 i la crisi borsària dels anys 30 als Estats Units i el pas del cinema mut al sonor i les seves con-seqüències pels actors i per a les productores nord-americanes són alguns dels fets històrics que es veuen reflectits a The Artist. Però més enllà del paper clau com a film de narració històrica del cinema, The Art-ist també convida a l’espectador a reflexionar sobre

temes més existencials com ara la moralitat profes-sional i l’orgull. A través del rol de George Valentin, qui s’enfonsa en la misèria i l’oblit per no voler adap-tar-se al cinema sonor, Hazanavicius busca alliçonar a l’espectador sobre la importància de la flexibilitat i la versatilitat en l’àmbit professional i per extensió a la vida quotidiana.

Tot i això, si bé The Artist ha merescut el reconeixe-ment de la crítica i el premi del públic del Festival de San Sebastián no és tan pel què explica, sinó com ho explica. Fins el moment, Hazanavicius s’havia guan-yat l’aclamació únicament al seu país natal, França, amb les direccions de les comèdies OSS 117: El Cairo, nido de espías (2006) i OSS 117: Perdido en Río (2009), però és evident que ha estat The Artist el llargme-tratge que ha marcat la diferència i l’ha catapultat a l’escenari internacional. El cineasta ha aconseguit mi-raculosament amb The Artist que gran part de la so-cietat trenqui el recorrent prejudici de ‘el cinema clàs-sic està passat de moda’ i s’adreci al cinema a visionar una pel·lícula muda en blanc i negre que presenta al cap i a la fi una història romàntica, però curiosament sense petó final.

Una accentuada i treballada expressivitat i gestuali-tat per part dels dos actors protagonistes juntament amb un vestuari ben caracteritzat fan que l’espectador pugui traslladar-se perfectament als carrers de Hol-lywood i a l’elitisme de les grans estrelles nord-amer-icanes del moment. En aquest sentit, el mèrit de Jean Dijardin -guardonat com a millor actor al Festival de Cannes d’enguany- i Bérénice Bejo com a actors polif-acètics capaços de fer un salt retrospectiu i recobrar les tècniques escèniques del cinema mut és innegable.Precisament per contribuir a aquesta idea de viatge temporal i també per dinamitzar la manca de pa-raules, la banda sonora a càrrec Ludovic Bource per-fectament seleccionada pren un paper més destacat que en cap altre pel·lícula contemporània. La tria de Ludovic Bource aconsegueix que el públic passi de la tensió i el patiment a la distesa riallada o les ganes de ballar claqué. Fet i fet, ha estat probablement necessària l’aparició d’un film novament en format mut perquè l’espectador apreciï el silenci de l’espai del cinema i s’adoni així de la importància de la seva reac-ció com a visionador.

Fins ara tot apunta que The Artist pot tenir un paper rellevant en la cerimònia d’entrega dels premis Òscar

el proper febrer. A través d’aquest homenatge al cin-ema mut en blanc i negre, s’ha demostrat que la ca-pacitat de sorprendre al públic segueix sent l’objectiu principal motivador de l’art del cinema i que, ja sigui a través de la renovació o la innovació, encara resten molts àmbits i moltes tècniques per explorar.