es memòries són un subgènere literari del’autobiografia: mentre en aquesta l’au-tor descriu tot el temps que ha viscut

fins al moment de redactar-la, a les memòriesnomés ho fa d’un període de la pròpia vida.Tanmateix hi ha més d’una zona grigia entreautobiografia i memòries,per exemple quan l’autors’estén amb molt de de-tall en un determinat pe-ríode de la seva vida, idespatxa tots els altres enquatre ratlles.

Aprofitant aquesta zonagrigia i tibant una mica lacorda de la preceptiva li-terària, podríem esmen-tar entre les primeresmemòries en català d’au-tors aragonesos –ells endeien ‘cròniques’, i d’al-tres en podrien dir auto-biografies- la Crònica delConqueridor i la del Ce-rimoniós. Ambdues sónd’esplèndida i molt reco-manable lectura, i el ca-talà dels segles XIII iXIV no en són obstacle. Després de Casp, elsnostres reis deixaren d’escriure memòries encatalà. Del prim estrat social de clergues, no-taris i infançons que quasi fins al segle XXdetingué el monopoli de l’escriptura notenim notícies d’haver-se’n conservat me-mòries. I tanmateix els arxius podrien donar-nos-en algunes mostres, com ja ha passat end’altres gèneres. Quan l’escolarització arribàtambé al proletariat, a finals del XIX, ho féupobrament i en castellà. I així no ha de sor-prendre que les memòries d’autors franjatinsque han sorgit entorn de la darrera GuerraCivil siguen quasi només en castellà.

En català les primeres memòries són les d’enDesideri Lombarte el 1987, que presentà a unconcurs del Centro de Estudios Bajoaragonesesamb el títol “A ti no te conozco” sobre els seusanys d’adolescència als Escolapis d’Alcanyís. Espublicaren pòstumament al Boletín del CES-

BA del 1995. Són bilingüesen castellà i català. Quan-titativament predomina, ide molt, el castellà. Quali-tativament ambdues llen-gües s’equilibren. Indirec-tament són una tràgicamostra del molt que enshauria pogut oferir l’autorsi hagués viscut més temps.I el 2002 Esteve Betrià,que dirigia la col·leccióQuaderns de les Cadolles, emdemanà si li escriuria unesmemòries dels meus anysaragonesos. D’ací sorgí LaVall de Balat. (Memòria del’Aragó 1948-2003), pu-blicat a l’agost del 2003. EnPep Espluga va posar perescrit el 2010 les grava-cions de José Enjuanes

Un ball per la República, publicat el 2010 a Llei-da per Pagès Editors.

Ara amb aquest número d’Styli locus tenimtres nous projectes de memòries: J. A. Carré-galo enceta el que podrien ser unes memòriesmont-rogines d’infantesa, si més no, i de lesquals en té unes quantes mostres més de des-perdigolades. Un cas semblant, saiditer ara, ésel d’en M. Sasot. I jo em proposo acabar la se-gona part –segundas partes nunca fueron buenas–de La Vall de Balat. Tenim notícies d’altres au-tors que ja són al tall memorialístic.

Artur Quintana

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2016

15

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli GimenoMerxe Llop

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

LMemorialística

Pàgina del Llibre dels Feyts de Jaume I,amb la il·lustració de l’anomenat«Sopar de Tarragona», on s’hauriadecidit la conquesta de Mallorca

Amb aquest número d’Styli locus Merxe Llop s’incorpora a la redacció de la revista

styli locus 2

En aquests tretze anys que han passatdes de la primera part de la Vall de Ba-lat, i que poden ser més, car mai no sesap, així fil per randa, quan s’acaba l’a-lè, en aquests tretze anys, doncs, he se-guit maldant, caient i entrebancant-me, per trobar la sortida –santa in-nocència!- del nostre laberintaragonès. En el camí m’ha to-cat entomar clatellades i tosso-lons a dojo, tant dels uns comdels altres, però sí, més imolt més tètriques dels delsaltres.

Dels uns, dels meus, o dels nostres simés us ho estimeu, n’ha estat una clate-llada de ben primerenca. Us contava joa la primavera del 2003, a la primera partd’aquestes memòries, que no trigaria ga-ire a eixir un recull de textos peruchians,tot cantant-vos-en les merescudes lloan-ces. I efectivament aquell mateix 2003 jaeren al carrer els Fulls de les fronteres d’enJoan Perucho. Un volum guapo, guapo,com podreu veure si mai el teniu a lesmans. Doncs bé, jo hi havia escrit unamena de brevíssima introducció en cas-tellà i en català. A la versió en aquesta llen-gua escrivia aquesta terra [...] d’olivars, timói romer, que en la versió en aquella llen-gua era esta tierra [...] de olivares, romero ytremoncillo. L’editor només llegir aques-ta paraula, tremoncillo, ja em va cridar a ca-

La Vall de Balat IIMemòries aragoneses primavera d’estiu del 2003-...

pítol. Que el mot no figurava en els dic-cionaris normatius de la llengua castellana,em deia molt amablement, però amb fer-mesa, i per tant delenda sit. Em calguétraure forces de flaquesa i argumentar quela llengua també viu fora dels dicciona-ris normatius, i que sí, que ho entenc, ques’han de tenir en compte la norma i l’es-tàndard, i tanmateix bé cal consideraraquells mots que són ben vius en les mo-dalitats del castellà de l’Aragó a l’horad’escriure en aqueixa llengua, sense porsni vergonyes. Finalment el tremoncillo vapassar a la impremta i figura amb lletres

de motlle al llibre peruchià. Evident-ment el romer de la versió catalana delmeu pròleg, que no consta als diccio-naris normatius del català, va tirar en-

davant sense que ningú hi tro-bés res a dir. Sovint, massa so-vint, m’he hagut d’enfron-tar a casos com el del tre-moncillo/romer, amb aquei-xa actitud del editors i cor-

rectors aragonesos tanprimfilats, estrictes i aca-

dèmics quan es tracta d’untext en castellà, i tant de la

màniga ampla i amics del no ved’un pam quan el text és en català, o en

aragonès. És la llei de l’embut.A dreta llei, en aquest cas del tre-

moncillo/romer, potser més que de cla-tellada, hauria de parlar de pessic, i nopas recargolat, com aquells que fan tantde mal, no, no, més aviat d’un pessiguet,gairebé una carícia, i tanmateix ja maimés no me l’he pogut esborrar del re-cord. N’hi ha hagut d’altres casos pa-reguts, sense arribar mai a veritables cla-tellades ni tossolons. Això ha vingut demà dels altres, dels nombrossíms con-ciutadans enemics d’aquest patrimonitan intimament aragonès que és lallengua catalana de l’Aragó.

Artur Quintana

Tres memòries in statu nascendi.

Mai no en foren, de bones, les segones partsAdaptació lliure d’una sentència de n’Alonso Quijano, el Bueno

No, no es tracta d’una captatio benevolentiae, com algú po-dria creure. No, no és pas això: com a text aquesta segonapart no val poc menys ni gaire més que la primera, o així hovull creure. Si no té la frescor de la descoberta, l’encant delsprimers amors per l’Aragó i les seues llengües i literatures, téara la serenor de llarga convivència, amb l’afany inestronca-

ble d’anar sempre més a fons en coneixença, i de seguir in-criminant, sense reblar, un tabú darrera l’altre. Si aquesta se-gona part és pitjor que la primera és perquè el Minotaures’hi ha desfermat del tot. Ressonen permanentment els seuseixordadors bruels, creixent fèrtilment en maldat. Per ixo,pos.

IEntre tremoncillos i romers

styli locus3

Va ser una gèlida nit, a les acaballes delmes de gener que iniciava la segona mei-tat de la centúria, quan el poble de Mont-roig es va vestir d’un blanc immaculat pera celebrar l’arribada al món del que se-ria el segon fill de la Pilarin de l’Hostali el Pepe Carrégalo. Ella, mont-rogina pelsquatre costats. I ell, un gentil andalús, na-tural d’Antequera, que havia arribat unsanys abans perseguint un futur una micamés prometedor que el de la milícia mo-bilitzada durant la guerra que mai no aca-baven de llicenciar.

La nevada va ser de les que marquenèpoca ja que se n’hi va posar més d’unmetre. Però el part va anar com una seda.Fort i sà com un roure, el naixement d’a-quell xiquet, a qui batejarien com a JoséAntonio Aurelio però a qui tots anome-narien Tonyín, va comportar una certa re-conciliació de la família amb la vida. I ésque quatre anys abans havien patit una ex-periència traumàtica amb la seua primerafilla, l’Elenita, a causa d’un lamentable ac-cident que es va produir en el momentdel part, esdevingut precisament en uncentre sanitari. Un accident que va dei-xar la criatura impossibilitada de per vidai que va marcar la família per a sempre.

Per tal motiu els pares havien decidit,amb el beneplàcit dels parents més pro-pers, que ja que tot havia anat tan ma-lament en un centre sanitari, la nova cria-tura, i les que vingueren després, si és queen venien més, naixerien totes a casa. Ipresa tan dràstica decisió, quan faltava poc

Regals de la memòriaUna gèlida nit

per al final de l’embaràs, la mare es va tras-lladar a Mont-roig, a l’hostal de la Placetaque regentaven els seus pares, ja que, enaquell temps, el matrimoni i la seua filletavivien a Domeño, un poble valencià. I allí,a l’hostal, a casa seua, en un dormitori nogaire gran al que s’accedia directament desdel menjador, va donar a llum sense in-cidents remarcables a aquell portent depersoneta —cinc quilos de criatura noeren cap broma—, durant la matinada del28 de gener de 1951, assistida per les do-nes de la família i per la tia Ramona delMosquet, la comare del poble que comp-tava amb una dilatada experiència. Encaraque, a darrera hora, escarmentats per cau-sa de les complicacions del primer part,i a pesar que tot anava normal, van de-cidir avisar també al “sinyor Roglan”, lopracticant del poble.

José Roglán Foz és una de les figuresde referència de la meua infància. El re-cordo com un professional seriós, res-ponsable i atent que anava pel poble ambel seu instrumental a posar injeccions alsmalalts. El cerimonial es repetia a cadacasa, ja que abans de punxar havia de bu-llir uns quants minuts la xeringa i l’agu-lla escalfant l’aigua del recipient amb unamica d’alcohol. Jo li tenia un gran res-pecte. I no solament per la temor que emfeien les injeccions. Alt i prim com unSant Pau, i de caràcter afable, era fill deVall-de-roures però estava casat a Mont-roig. I a més d’exercir de practicant feiade barber. Era una forma, bastant comuna

entre els practicants de l’època, de com-plementar els ingressos.

El senyor Roglan tenia la barberia al’entrada de casa seua, al número onze delcarrer Gigantes, contigua a casa Sastron.Una entrada prou espaiosa en la que nofaltaven mai uns quants “tebeos” a dis-posició de la canalleta per a què s’entre-tinguera mentre els tallava els cabells. Eratambé una manera de fidelitzar els clientsmés jóvens ja que en aquella època els te-beos eren gairebé un article de luxe queno tots es podien permetre.

Certament, a mi m’agradava anar-hi so-vint, ja que amb aquella excusa me’ls po-dia mirar i llegir tranquil·lament. I allí, deforma gairebé invariable, aquell bonhome, mentre m’arreglava els cabells bencurts, em contava que jo, amb aquell cos-set exuberant, havia naixcut ja mig cria-det. I em provocava dient que a més deposar-me a plorar com un desesperat, talcom convenia en aquelles circumstàncies,just en el moment de nàixer vaig fer unapixarrada tan gran que el vaig deixar ba-nyat del cap als peus.

M’ho va explicar infinitat de vegades,i ma mare, ma iaia Adoracion i la tia Isa-bel ho corroboraven. I haig de confessarque, de menut, i encara de jove, imagi-nar-me aquella escena em feia una micade vergonya. Més encara quan qui me lacontava era la pròpia víctima, és a dir, elbo del senyor Roglan.

José Antonio Carrégalo

Memòries dispersesLlums de la ciutat

Per l’Andreu, Saragossa era el perfilil·luminat d’una enorme Gallina Blan-ca que es veia damunt del tellat d’unedifici del barri del Tubo, a l’entrada dela plaça d’Espanya. Al costat de la Gran

Gallina, hi havia una enorme Guardio-la, on unes monedes de diferents colorss’anaven introduint, corrent de dalt abaix de manera ininterrompuda, dinsd’una ranura insaciable.

El nen contemplava fascinat aquell mà-gic espectacle nocturn des del balcó d’unpis alt de l’Hotel Maza, a l’altre costat dela plaça, on la família solia allotjar-se quananaven al metge a la capital.

styli locus 4

No vam nàixer ahirHèctor B. Moret

Ara i adés diguem-ho així:no vam nàixer ahir.

Ara mateixt’ho dic ací:no vaig nàixer ahir.

Ho duu escritaquest mes d’abril;ho havia de dir,t’ho havia de dir:no sigues cruel,no vaig nàixer ahir.

Passa el tempsi no diu res.No pas ximplet, ingenu?, potser sí.I fes fortuna,pertot arreu.

Digueu-m’ho així:ni tu ni jo no vam nàixer ahir.

Nit i maitinada del 29 d’abril i de l’1 de maig de 2016

És lo dia del Patró, estic seient al teu-lat dels músics que toquen un bolero.Vaig mudadeta, les meues cames balan-cegen , les sabates noves de xarol brillen.Observo les parelles ballar, los novios en-sopeguen, los matrimonis acom-passats, al fons veig els meuspares somrients. Les xi-quetes ballen davall demi agarradetes de lesmans. Los joves no esqueden a la plaça,passen de llarg espe-rant a que les perso-nes de més edat re-tirin, i començo elball “suelto”. Dequan en quan se il·lu-mine el cel de la nit,com un llamp lo flash delfotògraf retrate quadrillesde quintos, parelles, famílies...L’aire mou la làmpara que penge desde l’església a l’Ajuntament, creant a laseua voluntat llum i penombra, i pro-voque el sorollet de les tiretes de paper

Lo ball a la plaçai banderetes, so de les Festes Majors. Es-colto també els tirs de la caseta, el meupare ja m’ha aconseguit amb la seuapunteria una nineta vestida de ballari-na i per als meus germans un coco i jo-guines. M’arriben aromes de perfums,

però sobretot de petardos, l’olor apólvora que és per a mi sinònim de

festa. I veig passar un capgròs ambun vime fent córrer a d’altres xi-quets, ric perquè són forasters i

no del poble; mentre jo, desd’aquella privilegiada

posició, segueixo ba-lancejant les cametes.

Saidí era el contacte directe dels peusamb la terra, amb el fang dels carrersquan plovia, lo xerric de les rodes delscarros travessant lo poble quan los llau-radors marxaven cap al terme a puntade dia, lo xisclar de les aixordaques col-pejant los lloms de les cavalleries. Tam-bé eren les canyes que els xiquets re-collien a l’hora de l’esbarjo per a escalfarl’estufa de la classe de pàrvuls. Una d’a-quelles canyes, en l’intent de tòrcer-la per dur-la a l’escola va aixecar a l’An-dreu un tros de carn d’un dit de la màesquerra deixant-li una empremta in-esborrable. I les maleses que fèien alcamp furtant fruites, llançant-se llavorsde lledons amb un canut de canya, o larelació d’amor —i a vegades de vio-lència— amb tota classe d’animals.

De Saragossa en canvi l’alluernava lallum dels carrers i avingudes principals,la grandiositat dels anuncis publicitarisi, en general, qualsevol element tec-nològic que no havia arribat al poble,com ara els tramvies, o l’escalera me-cànica que pujava a la segona planta delsmagatzems Sepu, al carrer Torrenueva,a la vora del Mercat Central.

Tot i haver descobert aquells inventsdel progrés als tres o quatre anys, quan hianava al metge, quan en tenia set o vuiti ja vivia des de feia un temps a Saragossa,encara l’impressionava força el fet de quèunes escales pugessen soles, sense que unacavalleria o un home tirés d’una sirga,com passava amb la barca que crusava elriu de la banda de Saidí a la de Vilella.També el va impressionar molt l’Andreu

la primera tonada que va sentir d’un ve-nedor de la ONCE, cec i mutilat, cridantsense esme, davant la porta del bar Gam-brinus, a la plaça d’Espanya: “¡Vendo igua-leeees! ¡Iguales para hooooy!”.

En aquelles esporàdiques voltes queanaven al metge a Saragossa, quasi sem-pre per a què el visités algun especialistarecomanat pel tio Màrio, el guru sani-tari de la família, no podia imaginar quemolts pocs anys després, aquella ciu-tat acabaria sent lo seu lloc de residènciahabitual i tots aquells descobriments fan-tàstics, que per a ell eren el símbol d’unprogrés desconegut i insondable, aca-barien formant part de la seua vida quo-tidiana.

Màrio Sasot

Pel solc de proses i versos

Susana Antolí