Testimoni d`una trobada amb universitaris sahrauís

N 1ANY 2008

º

www.estudiossinfronteras.es

figures de primera fila com el politòleg Carlos Taibo o l'escriptor i artista John Berger . Durant els últims mesos els membres d'ESF Espanya hem dut a terme un esforç notable i una activitat frenètica que ha començat a of rir els seus primers fruits. No obstant això, encara resta un llarg i important camí que recórrer. S'han de trobar vies de finançament estables per costejar les despeses dels estudiants acollits (s'estudien tant opcions públiques com privades) així com potenciar el nostre compromís de sensibilització sobre la realitat dels conflictes que incumbeixen l'estructura internacional d'ESF : Rwanda, Congo i, molt especialment, el Sàhara Occidental i Txetxènia

No hi ha espai, doncs, per l'autocomplaença. Amb el treball de tots podem fer arribar a bon port els objectius que ens hem marcat. És el moment de que la comunitat universitària s'implique en un projecte que, davant tot, pensem que té la immensa virtut de poder definir-se amb un sol adjectiu: just. Malgrat que resta molt de treball per davant, val la pena. És el moment de passar de les idees i de les paraules a l'acció i al compromís

[»4]

e

[»3]

. [»7-10]

que ens arribaven sobre la situació dels estudiants sahrauís en Marroc feien del cas sahrauí un projecte idoni pel perfil d'ESF Espanya. L'organització del cicle de conferències Conflictes Oblidats ens va aportar una primera presa de contacte amb coneixedors directes de la realitat del Sàhara Occidental. L'impuls definitiu del nostre projecte ho hem trobat en el testimoni d'una delegació d'ESF Espanya que ha visitat recentment el Marroc. El contacte directe amb la situació dels estudiants sahrauís en les universitats marroquines ha ratificat la necessitat i pertinença del nostre pla d'acció.

Encara que ESF està oberta a tothom disposat a col·laborar, els estudiants hem protagonitzat un paper fonamental en la seua creació i desenvolupament tant a Espanya com a la resta de filials europees. ESF Espanya està constituïda per estudiants de distintes carreres, sensibilitats i nacionalitats. El funcionament de l'organització es basa en la discussió i la participació lliure i democràtica de tots els membres, una mecànica que ha permès definir els nostres principis fonamentals: ESF és una associació laica, apolítica i compromesa amb un model de desenvolupament sostenible.

Després d'un any d'existència, ESF Espanya pot presumir d'haver conformat un grup d'estudiants actiu i compromès i d'haver perfilat un projecte prometedor i pertinent amb el Sàhara Occidental. El nostre projecte compta, també, amb un comitè de recolzament que inclou

[»15-17]

»

Fa un any, en maig de 2007, es va fundar a València la filial espanyola d'Estudis Sense Fronteres (ESF). La nostra filial es sumava a les ja existents en països com França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Noruega o Canadà. Poc després es creà el col·lectiu d'estudiants ESF-UV com un vehicle d'expressió d'ESF dins l'àmbit universitari valencià.

El projecte d'ESF Espanya pretén contribuir al desenvolupament amb l'educació: el nostre objectiu és permetre a universitaris sahrauís estudiar en València. Mitjançant la seua formació, l'estudiant es compromet a desenvolupar i aplicar un projecte professional en la seua regió d'origen.

És important insistir en aquest últim punt -el retorn a la regió d'origen per aplicar el projecte professional de l'estudiant- ja que demostra com el nostre programa es situa en les antípodes d'allò que es podria considerar una fuga de cervells. El model de cooperació al desenvolupament defensat per ESF es basa en unes relacions que fugen de tota mena de paternalisme o dependència de la part beneficiària: al posar l 'accent sobre l 'educació s'intenta proporc ionar una e ina c l au pe l desenvolupament autònom i la llibertat del beneficiari i de la seua regió d'origen.

Per què ESF Espanya dirigeix la seua acció als universitaris sahrauís? La responsabilitat històrica d'Espanya amb el Sàhara Occidental així com les notícies

[»5-6]

[»11-14]

Vaclav Havel, President honorífic d'ESF, ex president de Txecoslovàquia i escriptor.

Carlos Taibo, politòleg, Universidad Autónoma de Madrid; John Berger, escriptor i artista; Josep Ramoneda, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, col·laborador de El País; Elie Wiesel, escriptor, Nobel de la Pau; Rita Levi Montalcini, Nobel de Medicina, Itàlia; Youri Afanassief, president de la Universitat de Ciències Humanes de Rússia i escriptor; Elena Bonner, Fundació Sakharov, Moscou-Boston; Jane Birkin, artista, França; Francis Bueb, director del Centre Cultural Malraux, Sarajevo; Michael Fischer, filòsof, Universitat de Salzburg; Richard Herzinger, filòsof, Berlín; André Glucksmann, filòsof, París; Bernard-Henry Lévy, filòsof, París; Romain Goupil, director de cinema, París; Gerard Mortier, director de l'Òpera Nacional de París; Rupert Neudeck, president de l'ONG Cap Anamur, Colònia; Vytautas Landsbergis, Ex President de Lituània, eurodiputat; Jack Lang, Ex Ministre de Cultura de França, eurodiputat, Francia; Daniel Cohn-Bendit, eurodiputat; Pierre Lellouche, eurodiputat; Walter Veltroni, diputat italià; Jacques Rupnik, professor en l'Institut d'Estudis Polítics de París CERI; Pierre Hassner, especialista en relacions internacionals, professor del Centre Europeu de la Universitat Johns-Hopkins, Bolonya; Bronislaw Geremek: professor d'història i politic, Varsovia... [llista completa en www.etudessansfrontieres.org]

En un esforç conjunt de totes les seus d'ESF s'ha obert una xarxa de suport dels nostres projectes. El comitè de recolzament està format per figures del món de la cultura que col·laboren en els nostres actes sensibilització i que, davant tot, creuen com nosaltres que el futur passa per l'educació.

2006» Studi Senza Frontiere, Roma, Itàlia.- Projecte principal: 2 estudiants txetxens acollits.- Participació en el projecte Kimironko.

2007» Studieren Ohne Grenzen, Konstanz i Tubingen, Alemanya.-Projecte principal: 2 estudiants txetxens acollits.-Projecte paral·lel: programa de beques per estudiants en Kindu (Rep.Dem.Congo).

2007» Studier Uten Grenser, Bergen, Noruega.

2007» Estudis Sense Fronteres-Estudios Sin Fronteras, València, Espanya.- Projecte principal: acollida de dos estudiants sahrauís en 2009-2010.

2003» Etudes Sans Frontières, París, França: - Projecte principal: 21 estudiants txetxens acollits al llarg de tres promocions.- Projecte paral·lel: beques d'estudi i ajuda a la integració dels joves víctimes del genocidi en Kimironko (Rwanda).

2005» Etudes Sans Frontières, Lille, França.- Projecte principal: 2 estudiants acollits en el Institut de Ciències Polítiques.

2005» Etudes Sans Frontières, Brussel·les, Bèlgica.- Representació d'ESF davant les institucions comunitàries europees.

Etudes Sans Frontières França nasqué en 2003 per iniciativa d'un grup d'estudiants de Ciències Polítiques de Paris. El seu objectiu era permetre que estudiants de la Universitat de Grozni (Txetxènia) es formaren de manera lliure e imparcial a les universitats europees. Al mateix temps se'ls oferia també la possibilitat de plantejar un projecte professional que contribuís al desenvolupament de la seua regió.

A causa del interès i a la viabilitat del projecte, altres estudiants de tot el món s'han associat per desenvolupar la mateixa idea, un fet que s'ha traduït en la creació de noves seus i projectes internacionals d`ESF. Totes les filials comparteixen la mateixa finalitat i principis d'actuació encara que l'àmbit d'acció de cada projecte varia segons els criteris de cada seu. És el cas d'ESF Espanya, que ha plantejat un projecte centrat en el Sàhara Occidental.

la seua formació. ESF també s'encarregarà de cercar ofertes adequades de pràctiques laborals segons els seus interessos i de conformitat amb el projecte professional que hagin presentat.

Per la seua banda, l'estudiant beneficiari compromet amb ESF a:

- complir amb les expectatives acadèmiques pactades prèviament;- desenvolupar i ampliar el seu projecte professional amb els coneixements adquirits;- participar als actes de sensibilització organitzats per ESF;- comprometre's a tornar al seu país: ESF no contribueix a una fuga de cervells del país beneficiari.

Aquest és el punt clau del programa d'ESF: desprès d'un període màxim de tres anys de formació universitària, els estudiants beneficiaris tornen a la seua regió d'origen per tal d'aplicar el projecte que han perfilat i consolidat durant aquest temps. L'estudiant esdevé, així, un agent actiu de la reconstrucció de la seua societat

3.RETORN I APLICACIÓ DEL PROJECTE

d'idiomes. De tota manera, amb tot, el criteri de selecció fonamental és el projecte professional que l'estudiant es compromet a aplicar en la seua regió d'origen una vegada conclosa l'estada en el país d'acollida.

El projecte ESF està pensat per un període de tres anys i mig. Segons les nostres estimacions, serien necessaris 70.000 € per finançar l'estada completa d'ambdós universitaris.

Els primers vuit mesos es dedicarien a l'adaptació i integració de l'estudiant al nou entorn i al aprenentatge de la llengua. ESF es compromet a proporcionar-li l'ajuda necessària que requereixen aquestes circumstàncies (regularització dels tràmits burocràtics, allotjament, manutenció, cursos de llengua i suport psicològic).Després d'aquest període, l'estudiant inicia la seua formació acadèmica en els estudis corresponents. ESF assumeix els tràmits amb les autoritats d'ensenyament per tal d'obtenir la preinscripció universitària imprescindible per regularitzar el visat de l'estudiant acollit. Igualment, ESF sufraga totes les despeses bàsiques que els estudiants puguin tenir a la seua etapa d'estudi, de manera que es puguin dedicar íntegrament a

2. ACOLLIDA I FORMACIÓ

què volem aconseguir?

com l`aconseguirem?

1. SELECCIÓ DELS ESTUDIANTS SAHARAUIS

»

- Contribuir a la formació acadèmica de la joventut sahrauí ja que a les universitats marroquines resulta difícil pel clima de repressió i exclusió en que viuen;

- Permetre'ls que desenvolupin la seua personalitat, els seus interessos i els seus estudis sense restriccions, en un àmbit de llibertat i igualtat;

- Ajudar-los a elaborar un projecte professional i personal que els permeti ser els actors principals del desenvolupament de la seua regió d'origen;

- Sensibilitzar la societat espanyola sobre les circumstàncies dels estudiants sahrauís i sobre la situació social en que viuen.

El projecte d'Estudis Sense Fronteres es divideix en tres fases:

Mitjançant una comissió de col·laboradors locals es seleccionen els estudiants beneficiaris en funció del seus perfils,

resultats acadèmics i coneixements

PER QuÈ EL SÀHARA OCCIDENTAL?

ABANDONAMENT

RESPONSABILITAT

REPRESSIÓ

Tres paraules expliquen la nostra elecció.

Perquè des del precipitat abandonament espanyol del Sàhara en 1975 i la Marxa Verd del govern marroquí, aquest territori es troba immers en un complex conflicte;

Perquè Espanya té una responsabilitat i vinculació amb poble sahrauí, venut el 14 de novembre de 1975 pel govern espanyol als de Marroc i Mauritània amb la signatura dels Acords Tripartits a Madrid quan havia promès la defensa i el dret a la au tode te r minac ió mi t j ançan t un referèndum.

Perquè els universitaris provinents dels territoris ocupats del Sàhara Occidental pateixen una discriminació constant per part de la majoria de la comunitat estudiantil marroquina, el professorat, les autoritats i institucions . Tanmateix es viuen freqüents situacions de repressió de llibertats civils com la llibertat d'associació i expressió, especialment en allò referent a temes polítics.

El projecte clau que estem desenvolupant des d´ESF Espanya preveu l'acollida de dos universitaris sahrauís en València amb vistes al curs 2009-2010.

Coneix els reptes i objectius de la nostra iniciativa.

4. No está de más recordar que el comportamiento de las autoridades rusas hunde sus raíces, en lo que a la era de Putin respecta, en decisiones asumidas en la segunda mitad de 1999: entonces el nuevo primer ministro se empeñó en cancelar los efectos del acuerdo de paz sobre Chechenia suscrito en Jasaviurt tres años antes. Putin dejó claro poco después que el propósito de la invasión rusa verificada en octubre de 1999 no estribaba en hacer frente, como antes se había argüido, a una amenaza terrorista, sino en restaurar la integridad territorial de la Federación y en acabar con cualquier horizonte de autodeterminación. Aunque las autoridades en Moscú adujeron datos de innegable relieve el caos que se había instalado en Chechenia en los años anteriores, los atentados registrados en la capital rusa en septiembre de 1999-, su apuesta por la causa de la resolución negociada del conflicto fue siempre nula. Rescatemos al respecto que el Kremlin, con Yeltsin, no cumplió con los compromisos económicos contraídos en 1996, que la autoría de los atentados moscovitas todavía hoy está sometida a agudas polémicas y que, por lo que parece, la opinión mayoritaria entre la población chechena no tiene peso alguno a los ojos de Putin, quien considera que Chechenia es, onto lóg ica e indisputablemente, Rusia.

5. Sólo cabe calificar de farsa el proceso político que Putin ha alentado, los últimos años, en Chechenia, asentado en la promulgación de una nueva Constitución, en la concesión de cierto grado de fantasmagórica autonomía y, sobre todo, en el apuntalamiento de un gobierno manifiestamente dócil ante los proyectos de Moscú. Un retrato cabal de la condición de ese proyecto lo aportan unas elecciones presidenciales celebradas sin el concurso »

en la atribulada república del Cáucaso septentrional que hoy nos ocupa. Moscú ha defendido en los hechos una política de tierra quemada que tiene un fiel reflejo icónico en las imágenes de Grozni, la capital chechena, sólo homologables a las de Dresde, la ciudad alemana bombardeada por los aliados en 1945. En los últimos quince años ningún recinto del planeta ha experimentado un grado de destrucción, y una cifra porcentual de muertos, equiparable al de Chechenia. Para saber cómo se las gasta esta formidable maquinaria de terror que es el ejército ruso basta con echar una ojeada a los libros de Anna Politkóvskaya y Khassan Baev, y a los s u c e s i vo s i n f o r m e s d e A m n i s t í a Internacional, que no duda en denunciar, también, muchas de las acciones de los resistentes chechenos.

3. En este magma uno de los elementos centrales de la estrategia autolegitimatoria desplegada por el Kremlin es el que invita a identificar en toda la resistencia chechena una unánime adhesión al terrorismo más desbocado y al islamismo fundamentalista en sus vertientes más violentas. Semejante descripción de los hechos es una burda e interesada distorsión de una realidad mucho más compleja. El presidente checheno elegido en enero de 1997 asesinado por el ejército ruso dos años atrás-, Aslán Masjádov, presunto ref lejo de las querencias mayoritarias en el seno de la resistencia, no dudó en desmarcarse de los hechos de terror protagonizados por segmentos radicalizados como el encabezado por Shamil Basáyev. Identificar sin más a Masjádov con Basáyev era un desafuero moral que tenía una consecuencia delicada: de la mano de la estrategia que glosamos, Putin canceló la perspectiva de que del otro lado emergiese un interlocutor político con el que se pudiese negociar.

carlos taibo / 08

2. Entre tanto, nuestros medios de comunicación siguen siendo agentes, a menudo, de una delicada distorsión informativa: sólo se habla de Chechenia cuando se registra algún atentado u acción de terror de segmentos de la resistencia local. Semejante forma de operar propicia el olvido de lo que ocurre, día sí y día también, en la propia Chechenia. Y es que si el adjetivo terrorista conviene a los integrantes del comando que actuó en 2004 en Beslán, lo suyo es que nos preguntemos por qué no echamos mano de la misma fórmula para

describir las acciones del ejército ruso »

1. Lo que sabemos de la conducta del ex presidente ruso, Putin, en relación con Chechenia invita a concluir que los numerosos hechos dramáticos y luctuosos que se han ido desarrollando en los últimos años operaron como oportunísima catapulta para el asentamiento de su poder. Así, permitieron perfilar políticas de honda matriz represiva y propiciaron un visible cierre de filas de la población en torno a las medidas arbitradas por el presidente. Putin no sería lo que es si no hubiese instrumentalizado en inmoral provecho propio la tragedia chechena.

07 / anàlisi

Carlos Taibo és professor de Ciències Polítiques i de l'Administració en la Universidad Autónoma de Madrid. És autor d'una vintena de llibres en castellà, principalment relatius a les transicions en l'Europa Central i Oriental contemporàni. El conflicto de Chechenia (Catarata, Madrid, 2005), i Rusia en la era de Putin (Catarata, Madrid, 2006) són les seues publicacions més recents dins aquest àmbit. En els últims anys s'ha interesat per matèries més generals com demostren, d'entre altres, els llibres Movimientos de resistencia frente a la globalización capitalista (B, Barcelona, 2005) o Rapiña global (Suma de Letras, Madrid, 2006). Ha publicat, també, vàries monografies en gallec com Misérias da globalizaçom capitalista (Abrente, Santiago, 2006).

9. No es más edificante la actitud asumida por las potencias europeo occidentales. Desde el 11 de septiembre de 2001, sus responsables ya no miran, como antes, hacia otro lado cuando se habla de Chechenia: se han acostumbrado a darle palmaditas en el hombro al presidente Putin. Semejante ejercicio de doble moral, de acatamiento subrepticio del todo vale y de silencio ostentoso ante los efectos en Chechenia y en tantos otros lugares- del terror de Estado tiene que producir escalofríos. La credibilidad de la Unión Europea se halla en juego en estas horas, tanto más si opta, como acostumbra, por primar los intereses sobre los principios

con Rusia una entente cordiale en la que Moscú guarda si lencio ante los desmanes norteamericanos a cambio del beneplácito estadounidense ante lo que ocurre en Chechenia-, la segunda implica despliegues militares de cierta importancia, como el verificado en el otoño de 2001 en Georgia. En este escenario de disputa entre lógicas imperiales conviene precisar, eso sí, que el relieve de la trama petrolera para dar cuenta de la textura presente del conflicto de Chechenia es cada vez menor, y ello en virtud de dos razones: mientras, por un lado, la riqueza energética de la propia Chechenia se vio sensiblemente esquilmada en la etapa soviética, por el otro la política de conductos que abrazan tanto Rusia como Estados U n i d o s h a d a d o e n s o r t e a r , significativamente, el territorio checheno.

nación-, la posibilidad de una salida negociada a muchos se les sigue antojando razonablemente hacedera.

7. Si hay algo profundamente indignante en estas horas, ese algo es la reaparición e s p e c t a c u l a r d e l a s a b r u p t a s simplificaciones a las que se entrega un discurso, conservador y reaccionario, que ve al terrorismo internacional por todas p a r t e s . D e e n t r e l a s m u c h a s consecuencias negativas que acarrea ese discurso hay dos singularmente delicadas. La primera nos habla de un formidable olvido de las claves singularizadoras de los conflictos que jalonan el mundo: si ya sabemos que Al Qaida está por detrás de todos los males del planeta, para qué reflexionar, entonces, sobre lo que ocurre en el día a día de Chechenia. La segunda la configura una franca aceptación del todo vale. Tal y como gustan de repetirlo los gobernantes rusos, con los terroristas no se negocia: se les aniquila. Curiosa interpretación ésta, por cierto, de las reglas del Estado de derecho.

8. Es difícil separar el contencioso checheno de una trama general, la del Oriente Próximo y la cuenca del Caspio, en la que se aprecia el aliento de una codiciosa política norteamericana encaminada a controlar materias primas energéticas muy jugosas. La actitud de los diferentes agentes regionales Rusia como Georgia, Azerbaiyán como Armenia, Irán como Turquía- a buen seguro que mucho le debe a esa política. Washington juega dos cartas en el Cáucaso: si la primera invita a mantener una relación fluida »

de candidatos independentistas o, simplemente, de gentes que disientan con respecto a la política del Kremlin-, con el derecho de voto reconocido a los soldados de los contingentes de ocupación y sin observadores independientes. La idea de que Putin ha peleado en Chechenia por la causa de la democracia recuerda a la pareja superstición de que Bush hace lo propio en el Iraq de estas horas.

6. Nadie sabe a ciencia cierta qué es lo que el checheno de a pie piensa de todo esto. Carecemos, en particular, de encuestas de opinión solventes. Es lícito adelantar, claro, que la mayoría de los chechenos están hartos de casi todo: de Putin como de Masjádov, de la guerrilla como del ejército ruso. Pero, dicho eso, los datos se ordenan para concluir que, en condiciones de libertad, el apoyo a una Chechenia i n d e p e n d i e n t e s e r í a c l a r a m e n t e mayoritario. Sorprende que quienes, entre nosotros, dicen defender la causa de la democracia no le presten mayor atención a este hecho. Acaso no está de más agregar que, con ocasión de la primera guerra ruso-chechena postsoviética, la librada entre 1994 y 1996, la mayoría de los rusos se declaraba dispuesta a aceptar una Chechenia independiente, bien que por prosaicas razones que más le debían al deseo de frenar la cacareada expansión de las redes mafiosas chechenas que a una aceptación tranquila del principio de autodeterminación. Agreguemos, en suma, que a Chechenia, un país de incorporación reciente a la trama imperial ruso-soviética, le corresponde un relieve menor en la configuración del imaginario nacional de la propia Rusia. Como quiera que, y para entendernos, Chechenia no es lo que Kosovo ha sido a los ojos de la mayoría de los ciudadanos serbios -el crisol de la

saharauis Marruecos, deciden crear un movimiento de carácter político-militar, con el claro objetivo de emprender acciones bélicas como nuevo instrumento de lucha por la independencia, debido al fracaso de la vía pacífica. Diez días después de su creación, el Frente POLISARIO emprende la lucha armada contra puestos de control españoles. El hecho de optar por la vía armada como método eficaz en su lucha po r l a i nde pendenc i a , i nqu i e tó sobremanera al mando militar en el entonces Sahara Español, obligándole a reconsiderar su inicial posición de negativa, y accedió a negociar con el POLISARIO el futuro del territorio.

El año 1975 fue decisivo en la historia del Sahara Occidental. España vivía momentos de agitación interna, el dictador Franco agonizaba y la presión internacional se incrementaba reclamándole la celebración de un referéndum de autodeterminación para poner fin a casi un siglo de c o l o n i z a c i ó n . A d e m á s d e l a s reivindicaciones legítimas saharauis, entraron en escena otras reivindicaciones de los vecinos del Sahara, Marruecos y Mauritania, alegando una supuesta soberanía histórica sobre el territorio que ambos países fueron incapaces de demostrar ante la Corte Internacional de Justicia de la Haya (16/10/1975) cuando se pronunció a favor de la aplicación del principio de libre determinación de los pueblos coloniales. España acabó negociando con Marruecos y Mauritania el futuro del territorio, es decir, dio la espalda al pueblo saharaui. Dichas negociaciones acabaron en los tristes acuerdos tripartitos de Madrid (14/11/1975), y eso significó la entrega del territorio a ambos países, ignorando las aspiraciones legítimas del

en las universidades de

»

principios de la carta magna de la ONU, especialmente en lo referente a la libre

2determinación de los pueblos , reafirmado por la Asamblea General de la ONU (Resolución 1514/1960. Declaración sobre la concesión de independencia a los países y pueblos coloniales). España consiguió esquivar la aplicación de dichos principios cambiando el estatuto del Sahara Occidental, que de colonia pasó a ser la provincia 53 española en el año 1958.

Esto, en principio, permitiría a España prolongar su presencia en el territorio ya que la modificación del estatuto legal del Sahara le exime de la obligación de aplicar la resolución 1514. Durante los años sesenta, sin embargo, la antigua metrópoli ve amenazada su presencia debido a la ola de independencias que estaba azotando a la mayoría de los países africanos. La fiebre anticolonialista fue contagiando a los pueblos africanos, lo cual convierte cualquier negativa en argumento suficiente para los pueblos colonizados reaccionando de una forma u otra, acciones bélicas incluidas. Tratando de evitar una reacción similar en la población saharaui, España decide acatar, con reservas, lo que la ONU le exigía.

A finales de los sesenta nace el primer movimiento saharaui reivindicando, pacíficamente, la independencia del territorio. Dicho movimiento tuvo su primer acto reivindicativo en junio de 1970 organizando una manifestación pacífica en el barrio de Zemla en la capital saharaui, El-Aaiún. La manifestación fue brutalmente disuelta por la legión española, haciendo desaparecer al líder de la organización y acabando con toda su estructura política, dejando cerca de un centenar de muertos y heridos.

Tres años más tarde, algunos sobrevivientes del difunto movimiento, y estudiantes

Historia

El conflicto saharaui no se puede abordar sin situarse en el contexto histórico. Por ello estimo necesario ofrecerle al lector, porque la lógica lo impone, una breve reseña histórica como herramienta esencial para comprender la situación actual en la que se encuentra el conflicto saharaui, cuya duración sobrepasa los treinta años, entre Marruecos, tutelado por las grandes potencias occidentales, que le garantizan la supremacía de la razón de la fuerza , y e l pueb lo saharau i , representado por el Frente POLISARIO y tutelado por el derecho internacional y la justicia que le garantizan el deseable triunfo de la fuerza de la razón.

Después de la conferencia de Berlín, donde los países europeos decidieron repartirse el continente africano, delimitándolo sobre el mapa con tiralíneas siguiendo determinados meridianos y paralelos sin respetar ningún tipo de realidad cultural, étnica,

1histórica o geográfica , a finales del siglo XIX, el territorio saharaui fue colonizado por España.

Con la creación de la Organización de la Naciones Unidas (ONU) en 1946, en la cual España ingresó en el segundo lustro de los años cincuenta, España está en la obligación de asumir y respetar los »

Mustapha M-Lamin A. és un jove sahrauí nascut en 1982 en els campaments de refugiats

sahrauís en Tinduf, al sud-oest d'Algèria. Va estudiar primària en els campaments i va

cursar secundària i batxiller a Líbia, des de 1994 fins a 1999. Des de fa set anys viu a

Espanya. Ha participat en la fundació de l'associació Col·lectiu de la Joventut Sahrauí a

Espanya (COLJUVSA) de la qual és el secretari. Actualment col·labora també amb

l'associació Jarit.

1 CISTRÓ, J.M. i FREIXES, T.: Sahara, una lección de historia, Altagraf, Barcelona, 1987.2 Carta de l'ONU (26/06/1945), Capítol I, article 1.2.3 BUJARI AHMED, El País, 07/05/2005.4 BUJARI AHMED, El Mostrador.cl, 06/10/2005.5 Resolució 3437 de desembre de 1979 de l'Assemblea General de l'ONU.6 El País, 26/09/1997.7 LIH BEIRUT, Libertad Digital, 04/09/2006.

bueno de Moncloa (dicho sea de paso, con Zapatero como inquilino) que respalda supropuesta de autonomía presentada en abril de 2007 ante la ONU, que excluye la autodeterminación del pueblo saharaui.

Con su incondicional apoyo a Rabat, las grandes potencias “sólo conseguirán, en el mejor de los casos, el poco glorioso papel de prolongar las angustias de los pueblos marroquí y saharaui y seguir alimentando el germen de la inestabilidad en toda la región”

renuncia a una gran oportunidad para hacer justicia haciendo valer los principios básicos de convivencia entre países y naciones. La señal fue bien recibida, como no, en Rabat, que siguió ignorando la (inexistente) legalidad internac ional y v io lando, también impunemente, los derechos humanos en los territorios ocupados del Sahara Occidental en pleno siglo XXI ante la pasividad de un mundo con un futuro cada vez más incierto. El reino alauita, con su camaleónica política, decidió finalmente rechazar cualquier consulta que incluya como opción la independencia, con el apoyo del Elíseo, la Casa Blanca, y, lamentablemente, con el visto

auxilio a Argelia para alejar a los civiles del peligro de los bombardeos. Argelia accedió cediendo parte de su territorio, donde fueron construidos, en medio de la nada, los campamentos de refugiados saharauis, cerca de la ciudad de Tinduf, al suroeste del país magrebí.

A los cuatro años Mauritania, firma un plan de paz y se retira de la parte que había ocupado, que a su vez fue ocupada por Marruecos, acción ésta condenada por la

5ONU. La guerra continuó entre Marruecos, única potencia ocupante, y el frente POLISARIO, defensor del pueblo saharaui. La crueldad de la guerra supuso grandes pérdidas, económicas, pero sobre todo humanas, para ambas partes, lo que llevó a los beligerantes a entablar negociaciones directas aceptando la mediación de la ONU, a finales de los ochenta, para hallar una solución pacífica al conflicto. La ONU elaboró un plan de arreglo, aceptado por las partes, en 1990 que contemplaba la entrada de un alto el fuego en septiembre 1991, con vistas a la celebración del referéndum en 1992. El referéndum finalmente no se celebró.

Hubo una serie de negociaciones en la segunda mitad de los noventa, de hecho fue publicada la lista definitiva de los votantes, gracias a los acuerdos derivados de dichas negociaciones. El éxito de las negociaciones fue ap laud ido por l a Comunidad Internacional, no obstante, y en palabras del diplomático saharaui Bujari Ahmed, “un

6mínimo de prudencia era aconsejable”. Ahmed, así, vaticinó lo que se avecina, y Marruecos rechazó todo lo que había voluntariamente aceptado gracias al siempre innegable apoyo galo.

La complicidad de la ONU con la negativa marroquí nos sitúa ante un frustrante panorama, y la comunidad internacional »

pueblo saharaui. España abandonó a los saharauis, el POLISARIO proclamó la República Árabe Saharuai Democrática (que actua lmente cuenta con e l reconocimiento de más de ochenta países), y los países vecinos invadieron el territorio.

El conflicto

Fruto de los acuerdos de Madrid arriba mencionados, fue el desencadenamiento una sangrienta y cruel guerra que enfrentó a los saharauis contra dos países armados hasta los dientes, estimulados por un incontenible afán expansionista, y por la ambición de controlar los recursos naturales del territorio saharaui. En el caso de Marruecos se trata de una tristemente célebre costumbre, aplicando el principio de las fronteras con “geometría variable”

3heredadas de la era colonial , y en el caso de Mauritania, fue la motivación por dos poco lógicas razones: una, la de conservar su territorio, y la otra, la del miedo a ser invadida por su aliado en la contienda, que se negó a reconocer su independencia considerándola como parte de su territorio, en el célebre proyecto del Gran Marruecos diseñado por el ultraderechista Alal Fassi,

4líder del conservador partido Al-Istiklal , cuyo eje principal era extender las fronteras marroquíes hasta el río Senegal, incluyendo parte del territorio argelino, Malí, Sahara Occidental y Mauritania.

Con el inicio de la doble invasión del territorio, por Marruecos y Mauritania, el pueblo saharaui se vio obligado a huir hacía las zonas controladas por el POLISARIO, lo cual tampoco era suficiente garantía de salvación, dado que la aviación marroquí bombardeó con NAPALM y fósforo blanco a la indefensa población civil, lo que obligó a los dirigentes saharauis a pedir

repeteix a Marrakesh, Agadir, Casablanca... Tot i aquesta dura situació, anar a la universitat és per ells una necessitat, l'única via per somiar un futur millor. M. ens explica que “moltes voltes consentim passar fam per tal de comprar llibres o pagar el lloger en la ciutat.” Recorda el que expressava la estudiant txetxena Milana Terloeva, que deia al seu llibre que “Només

1de pa no viu l'home”.

Nosaltres també som estudiants. Estudiants europeus. Aquesta situació ens supera, ens costa imaginar escenes similars a les nostres universitats. Nosaltres expresam les nostres opinions amb llibertat, accedim amb facilitat a tots els recursos, compartim idees... Als nostres mitjans de comunicació no es parla del patiment d'estudiants d'altres llocs del móns. Ells són conscients que ens trobam a la sala perquè tenim un projecte i ens demanen més informació. També s'interessen per la nostra opinió sobre la situació al Marroc: aquesta pregunta, feta per un jove amb el cap embenat, no necessita resposta. Presentam les nostres idees i les seves mirades mostren un principi d'il·lusió.

El temps sembla llarguíssim; ningú vol parlar el primer, i la conversa es dilata més encara pels evidents problemes de comunicació. Quasi tots parlen àrab, i els pocs que parlen anglès o francès han de ser els nostres traductors. Poc a poc comencen a explicar les seves vivències: cadascú té una gran història per contar. Als traductors els hi falta temps per transmetre tots els detalls: des dels relats dels avis sobre la marxa verda (la “marxa negra”, diuen ells), fins les dures repressions durant la Intifada del 2005, passant per tots els problemes diaris a la universitat. Però es parla també de política,»

aquesta llar d'estudiants sahrauís. Aquesta mateixa hospitalitat la veurem repetida a cada moment, és una actitud general cap a nosaltres, a l'hora de dinar, al seure als coixins... M. ens mira mentre bevem, “és poc”, diu, “però volem oferir-vos tot el que tenim”. Sabem que per tots aquests estudiants és un esforç i un risc fer-se càrrec de nosaltres, la seua situació aquí no és la millor, però necessitàvem vindre fins ací per veure la realitat.

Volem que ens conten. La primera impressió de realitat vam tenir-la just arribar, quan M. va obrir-nos la porta del seu pis. Té 23 anys i estudia Relacions Internacionals. El seu cos revela les seqüeles d'un atac brutal: te una profunda bretxa al cap sota un aparatós embenat. Dos dies abans de la nostra arribada, un grup de persones encaputxades l'assaltaren a ell i a d'altres estudiants sahrauís durant una manifestació pacífica. Ell no va ser l'únic, dos companys més tenen talls i ferides per tot el cos. Ens expliquen que aquests atacs es donen sovint: quan no és la policia, són aquestes màfies tolerades les que els persegueixen dins de la universitat o al campus. Una pallissa només pel fet de ser sahrauís en terres marroquines, només per ser defensors dels drets fonamentals com l'educació o l'autodeterminació del seu poble, només per alçar la veu contra l'autoritat central. És maig, són dies de memòria per al poble sahrauí, que commemora en aquest mes les efemèrides de la seva lluita per l'autodeterminació i la independència. També cada Maig, els atacs contra els universitaris es repeteixen amb més virulència, coincidint amb el període d'exàmens. Un obstacle més per prosperar als seus estudis. La vida estudiantil és difícil per als joves sahrauís: sofreixen discriminacions per part de l'administració, i cada manifestació pacífica es reprimida violentament. La història es

moviments semblen quasi mecànics, repetits amb precisió, el resultat és sempre el mateix: un te curt i fort sota un dit d'escuma. Ens expliquen que la densitat d'aquesta és molt important, herència de la preparació al desert, on es precís protegir el líquid de l'arena. Mentre, a la tetera, es desfan pedres de sucre conferint al te la dolçor que el caracteritza. Beure el te és per als sahrauís molt més que un moment de relax, és un esdeveniment social.

Ara els gots passen de mà en mà, sempre cap a la dreta com quan es saluden, però s'aturen quan ens arriben. Aquesta és la seua principal preocupació, que nosaltres tinguem el nostre te. És la seua hospitalitat, la manera de demostrar-nos que som benvinguts en »

Gitats sobre llargs coixins i mantes, el silenci a la sala es trenca quan el petit got de vidre, després d'una volta a la mà, torna al seu lloc sobre la safata de metall. La mà pot ser diferent cada cop, però els moviments i el compàs són iguals, com si cada vegada es renovàs qualcom perdut en el temps, una tradició ancestral. Es creuen les mirades i entenem que assistim a un important ritual, un ritual que es repeteix a cada casa o tenda on hi hagi sahrauís. A més d'aquesta distracció visual, altres coses capten la nostra atenció, com el munt de sabates al cantó de l'entrada o les imatges de la televisió, per un cop silenciada. Un jove sahrauí es troba davant d'una safata plena de gots alineats vessant el te de l'un a l'altre. Els

I exerciràs una participació activa en les tasques de l'ESF: definició i organització d'activitats, relació amb els mitjans de comunicació, cerca de finançament, acollida i inserció dels estudiants...

I et vincularàs a ESF mitjançant participacions puntuals: campanyes d'informació i sensibilització, distribució de cartells...

I estaràs ajudant a sostenir els projectes, programes i activitats d’ESF amb la teva aportació econòmica, ja siga de forma periòdica o mitjançant un donatiu puntual.Estudis Sense FronteresBancaixa: 2077 0014 31 1102119396

/ 18

Eleonora Polano, Nello Schisano i Julio Souto Salom són respectivament el vice-president, la secretària i el tresorer de ESF Espanya. Volem donar les gràcies a Andreas Melas qui s'ha encarregat de gravar els testimonis dels estudiants sahrauís durant l'encontre.

1 TERLOEVA, Milana. Danser sur les ruines, Hachette, Paris, 2005.

membres de la qual es recolzen i ofereixen la seva solidaritat als moments més durs. Mentre conversen, alguns redacten detallats informes sobre els esdeveniments que després enviaran a webs de difusió. En proposar-lis gravar els seus testimonis per mostrar-los a Europa, la seva reacció és ambigua. Per una banda saben que és important tant per ells com per nosaltres; però a la vegada són conscients del risc que suposa un acte tan simple con aquest: parlar davant una càmera.

Debatent entre ells, s'adonen que és una ocasió per ser escoltats a l'altra banda, una forma de traspassar barreres i murs. També era aquest el nostre objectiu...trencar l'aïllament.

Tres rondes de té més tard, ens sentim definitivament part del mateix cercle. Ens acostumem a aquesta comunicació indirecta i riem junts, fins i tot quan no entenem de tot les nostres paraules. Mirem al voltant i veiem una escena que podria donar-se a casa nostra, aquests podrien ser nostres companys. Mirem als ferits: ja no ens sembla una aberració a un país llunya, sentim el crim com un atac contra gent com nosaltres. Comprenem la responsabilitat mútua que com a col·lectiu estableixen, d'alguna manera, comencem a compartir-la. Pensem en aquest projecte com una oportunitat per començar a tornar la hospitalitat que ens han mostrat

de religió, de futbol... al cap i a la fi som només joves i ens volem conèixer. S'interessen pels nostres països, volen saber on hem viatjat i miren curiosos els nostres passaports. Tenir passaport és per ells una possibilitat remota, un desig llunyà, ja que demanar- lo suposar ia assumir la nacionalitat d'un país que no és el seu. Com una mostra més de la seva hospitalitat ens donen noms sahrauís: Nabghoha, Yahdih, Salek i Laghdaf. Es diverteixen amb els nostres intents per repetir-los. Tot i les nostres limitacions per pronunciar l'àrab, volem ser part del grup.

Algú porta més brasses per preparar un altre te. És el xic que ens creuarem el dia següent a la universitat de Agadir. Allà no ens saludarem, en trobar la seva mirada ens veurem obligats a fingir que no el coneixem. Parlar amb estrangers, expressar el seu patiment cap a l'exterior, significa tindre problemes. Més tard el comprovarem en ser expulsats de la universitat, amb molt bones maneres, de la mà d'un dil igent administratiu. Els estrangers curiosos són persona non grata. Ara, aquest xic, a la sala, ens conta la seva història: Ha passat més de 10 mesos a la “presó negra” de El Aaiún per manifestar-se contra l'autoritat.

El te està quasi a punt. Toquen a la porta: un riu de gent entra trencant el silenci recitant salutacions que semblen lletanies. Es saluden sense mirar-se, parlant entre ells durant llargs minuts. Es donen la mà i es toquen el cor. D'esquerra a dreta, cada nouvingut fa la volta al cercle i es seu. Cal preparar més te.

Tots es preocupen per l'estat dels ferits. Els estudiants sahrauís formen un col·lectiu molt ferm, sobretot quan es tracta de reivindicar els drets trepitjats d'algun company. Són una gran comunitat, els

Versió del testimoni en castellà: www.estudiossinfronteras.es