revista annals d’urologia 2006-16

Annals d`Urologia, Vol. 6, num. 1, mar. 2006

Página 1 de 12

Resumen Original

Initial high-grade T1 urothelial cell carcinoma; feasibility and prognostic significance of lamina propria invasion microstaging (T1 a/b/c) in BCG treated and BCG non-treated patients. A.Orsola(1), I.Trias*, C.Raventós(1) , I.Español*, L.Cecchini(1), S.Búcar, D.Salinas, I.Orsola Servei d’Urologia I d’Anatomia Patològica (*), Clínica Plató, Barcelona, SPAIN (1) Actualment al Hospital Vall d’Hebron, Barcelona

INTRODUCTION

T1 bladder urothelial cell carcinoma involves a group of tumors with different degrees of aggressiveness varying from 12 to 54% progression rate [1-3]. This significant heterogeneity in outcome illustrates the limited predictive value of classic parameters such as grade and conventional staging. Classical clinical (multifocality, size), histological (grade, carcinoma in situ) and more recently, molecular factors (genes involved in growth control, cell adhesion and neovascularization) might help predict prognosis and guide more aggressive management decisions. For a given bladder tumor, depth of invasion which forms the basis of pT categorization, is the most important prognostic factor for progression [4]. Accordingly, it seems reasonable to subgroup T1 tumors by microstaging the depth of invasion of the subepithelial connective tissue, using the muscularis mucosae (MM) as a landmark. Musucularis mucosae, well known in the colonic subepithelial tissue, was described anatomically in the bladder at the end of the 80s’ [5], but not until several years later has it been used in urothelial cell carcinoma pathology reports [6]. Several reports in the past 10y have demonstrated worse prognosis for T1 tumors with deep lamina propia invasion, with progression rates ranging from 29 to 55% [7-12]. However, no consensus has been reached and microstaging is currently only a WHO recommendation [4]. Moreover, several authors argue against it claiming inter and intra-observer variations [13-15]. To evaluate whether microstaging helps select T1 tumors with a higher risk of progression we reviewed the clinical outcome of cases of our hospital. As a secondary aim, prognostic value of associated carcinoma in situ (CIS) and impact of BCG treatment were also evaluated. In addition, we wanted to assess if evaluation of this invasion is feasible and can be reliably adopted by pathologists in a community setting.


Página 2 de 12

PATIENTS AND METHODS In 1996, assessment of lamina propria depth of invasion was introduced by our pathologists to further stratify T1 tumors. Substaging was initially done when possible and often given as descriptive information in the pathology report. Progressively thereafter it became a routine and at date (2005) lamina propria microinvasion is assessed in all T1 tumors. Between 1996 and 2001, 548 patients underwent 793 transurethral resection (TUR) procedures for bladder urothelial carcinoma at Clínica Plató. TUR was undergone by fully trained urologists, and a separate biopsy at the base was taken when an invasive lesion was suspected. “Total inclusion” of the specimen was routinely carried out. Findings of tumors diagnosed as T1 were reviewed (I.T., I.E.) and tumors were re-graded as high or low grade according to 2004 Consensus Group grading system [4]. Only initial, high grade T1 tumors with a visible, clearly identifiable and disease-free muscularis propria were included in the study. Staging for depth of lamina propria involvement was reassessed (either confirming the initial pathology report or substaging those cases not originally subclasified) using the Younes et al. classification [6] namely; T1a when tumor involved the subepithelial connective tissue superficial to the MM, T1b at the level of the MM (or into MM) and T1c beyond the MM (Figure 1). When the vascular plexus was identified it served as a marker of MM level. T1b and T1c cases were evaluated by both pathologists to reach a consensus.

Figure 1. Hematoxylin-eosin stained paraffin sections (x40) of three distinct T1 tumors invading the connective tissue superficial to the muscularis mucosae (T1a), at the level of (or into) the muscularis mucosae (T1b) and beyond the muscularis mucosae (T1c). Note the invasion of small irregular nests in both T1b and T1c tumors. (The tumor is at the upper half of the image and its base limit is marked with an arrowhead, while the muscularis mucosae fibers in the subepiethelial connective tissue are marked as “mm”).

The presence of CIS was not regularly assessed, but prognostic significance in those patients in which CIS was identified, near the tumor or on cold-cup biopsy, was evaluated. Bacillus Calmette-Guérin (BCG) intravesical treatment was routinely established at the end of 1997, and thus, not all patients received the same treatment. However, BCG treatment impact on clinical outcome related to depth of invasion was also evaluated. Treatment schedule included 6 weekly instillations (Oncotice®) followed by maintenance therapy (3 weekly instillations at 3, 6, 9, 12, 18 and 24m). Thirty patients were not treated with BCG; twenty patients originally graded as grade-2 of Mostofi [16] had been treated with Doxorrubicin (according to the protocol at the time), while the remaining 10 patients received Thiotepa or other treatments.


Página 3 de 12

Patients were followed until death or last visit and follow-up included first cystoscopy 3 months after initial TUR and regular cystoscopy and citology thereafter. Clinical outcome was evaluated in terms of tumor recurrence or progression and groups compared by the log-rank test. Cancer progression was defined as the development of muscle-invasive or more advanced stage carcinoma, distant metastasis, or death from bladder cancer. Recurrence-free and progression-free survival estimates were obtained by the Kaplan-Meyer analysis and used to evaluate the prognostic significance of depth lamina propria invasion, presence of CIS and impact of BCG treatment. Cox regression was used for multivariate analysis of these different prognostic parameters. For all analyses p<0.05 was considered statistically significant.

RESULTS From a total of 155 T1 tumors, 97 met the inclusion criteria: 11 female and 86 males. Patients were followed until death (n=22) or last visit for mean and median follow-up of 53 months (8y7m-13m) and 52,1m, respectively. Minimum follow-up was 3 years for 81.4%(79/97) of patients. Mean age was 66,4 years (range 30,3-86,8y). Subclassification was possible in 87.6%(85/97) of cases; 60% had been staged in the original report at the time of the surgery and the rest at reevaluation (2004). Microstaging was as follows: 38 tumors (39.1%) were T1a, 10(10.3%) T1b, 37(38.1%) T1c and in 12 patients (12.4%) substaging was not possible (T1-non-substaged). Recurrence rate for all four groups was similar, ranging from 30 to 36.8%. In contrast, progression rate was significantly higher in patients with deep lamina propria invasion, specially T1c that progressed in 35.1%(13/37). Global progression for tumors with deep lamina propria involvement (T1b and T1c) was 34%(16/47) in comparison to 8%(3/38) for T1a (p=0.016). To evaluate risks of recurrence and progression, T1c and T1b tumors were pooled together because clinical course was very similar. According to the Kaplan-Mayer actuarial method, progression-free interval was significantly different in patients with T1a compared to T1b and T1c tumors (p=0.0031) (T1 non-staged patients were excluded from this analysis). Recurrence-free interval, contrarily, was similar for both groups (p=0.71). Curves for progression and recurrence-free estimates are plotted in Figure 2.

0 20 40 60 80 100 120

time (months)

0,0

0,2

0,4

0,6

0,8

1,0

recu

rren

ce-f

ree

surv

ival

Kaplan-Meier recurrence-free interval

T1b/c (n=47)

T1a (n=38)

Log rank 0.71


Página 4 de 12

0 20 40 60 80 100 120

time (months)

0,0

0,2

0,4

0,6

0,8

1,0

prog

ress

ion-

free

sur

viva

lKaplan-Meier progression-free interval

T1b/c (n=47)

T1a (n=38)

Log rank 0.0031

Figure 2. Kaplan-Meyer estimates of recurrence-free and progression-free survival with respect to depth of invasion for initial high-grade T1 tumors. Outcome of patient with invasion at the level (into) MM (n=10) and beyond MM (n=37) was plotted together (T1b/c) because of similar results. Cancer progression was defined as the development of muscle-invasive or more advanced stage carcinoma, distant metastasis, or death from bladder cancer

Seven cases that initially recurred eventually progressed during follow-up: 2 T1a, 1 T1b and 4 T1c. Cancer related mortality was 10.3% (10/97), with a slightly higher mortality for T1c cases. Twelve patients died of unrelated causes for a global mortality of 22.6% (22/97; mean age of 73.3y; 50.6 to 91.6 y.old). Table 1(A) summarizes progression, recurrence and cancer related mortality rate for all groups. Carcinoma in situ (CIS), when evaluated, was a significant predictor of progression. Difference in prognosis according to CIS evidenced that 47.6%(10/21) of tumors associated with CIS progressed, which was significantly higher than the 14.5%(11/76) progression rate of tumors without known CIS (p=0.001). Progression-free estimates were significantly different for both subgroups (p=0.001), and remained so when T1 non staged tumors were excluded of evaluation (p=0.003) (Kaplan-Meier curves not shown). Related to the different depths of invasion, CIS was present in 2/3(66%) T1a, 7/16 (44%) T1b/c and 1/2(50%) T1 non-staged, that progressed. Regarding treatment, 69% of the patients (67/97) (25 T1a, 34 T1b/c and 8 T1 non-staged) received intravesical Bacillus Calmette-Guérin (BCG) therapy post TUR. BCG treated patients were separately studied. Outcomes related to progression, both progression rates and progression free estimates, were significantly different in T1 tumors with deep lamina propria invasion (T1b/c), in comparison with T1a tumors (p=0.02). Rates of recurrence, however, were not significantly different (p=0.76). Kaplan-Meier progression-free (p=0.02) and recurrence-free (p=0.81) curves for BCG treated patients are plotted in Figure 3.


Página 5 de 12

0 20 40 60 80 100 120

time (months)

0,0

0,2

0,4

0,6

0,8

1,0

recu

rren

ce-fr

ee s

urvi

val

Kaplan-Meier recurrence free interval in BCG treated patients

T1b/c (n=34)

T1a (n=25)

Log rank 0.81

0 20 40 60 80 100

time (months)

0,0

0,2

0,4

0,6

0,8

1,0

prog

ress

ion-

free

sur

viva

l

Kaplan-Meier progression-free interval in BCG treated patients

T1b/c (n=34)

T1a (n=25)

Log rank 0.02

Figure 3. Kaplan-Meyer estimates of recurrence-free and progression-free survival with respect to depth of invasion for initial high-grade T1 tumors treated with BCG. Outcome of patient with invasion at the level (into) MM (n=8) and beyond MM (n=26) was plotted together (T1b/c). Cancer progression was defined as the development of muscle-invasive or more advanced stage carcinoma, distant metastasis, or death from bladder cancer


Página 6 de 12

Table 1(B) presents recurrence, progression and cancer related mortality for BCG treated patients according to lamina propria involvement and show that results were only slightly better in this group when compared to the total series.

A Substaging GLOBAL

Number cases Recurrence Progression Cancer related mortality

T1a 38 (39.1%) 13 (34%) 3 (8%) 3 (8%)

T1b 10 (10.3%) 3 (30%) 3 (30%) 1 (10%)

T1c 37 (38.1%) 14 (36.8%) 13 (35.1%) 5 (13.5%)

T1 non-substaged

12 (12.4%) 4 (33%) 2 (16.6%) 1 (8.3%)

Total 97 (100%) 35 (36%) 21 (21,6%) 10 (10.3%)

B Substaging BCG-treated

Number cases Recurrence Progression Cancer related mortality

T1a 25 (37.3%) 9 (36%) 2 (8%) 2 (8%)

T1b 8 (12%) 2 (25%) 2 (25%) 1 (12.5%)

T1c 26 (38.8%) 8 (30.1%) 9 (34.6%) 3 (11.5%)

T1 non-substaged

8 (12%) 2 (25%) 1 (12.5%) 1 (12.5%)

Total 67 (100%) 21 (31.3%) 14 (20.8%) 7 (10.4%)

Table 1. Relationship between depth of lamina propria invasion in high grade T1 tumors and disease recurrence and progression. 1A summarizes results for the total series (97 patients) and 1B presents results of the BCG treated patients. (T1a: tumor involved the subepithelial connective tissue superficial to the MM; T1b: tumor involved at the level of the MM; T1c: tumor involved beyond the MM).

To evaluate the impact of BCG therapy on outcome of T1 bladder tumors, these 67 patients were compared with the 30 patients receiving other treatments. Treatments between BCG and this “control” group were not randomized and groups may not be balanced. This might explain that, even though there was a slight decrease in recurrence rate, we failed to demonstrate a strong beneficial impact of BCG on recurrence (p=0.36) and progression rate (p=0.81).


Página 7 de 12

Prognostic value of lamina propria depth of invasion, presence of CIS and BCG treatment was evaluated by means of the multivariate Cox proportional hazards model. The depth of invasion in the TURB specimen appeared to be the strongest predictive factor for cancer progression increasing its hazards ratio to 5.26 for T1b/c (95% confidence interval, 1.53 to 18.1; p=0.008). The presence of CIS remained also as an independent prognostic factor (regardless of depth of invasion), while the impact of BCG treatment did not result significant. When the three prognostic factors were evaluated, depth of invasion and associated CIS remained as independent predictors of progression; risk of progression and the corresponding hazards ratios are listed in Table 2.

Table 2. Results of the Kaplan-Meier survival analysis and the multivariate proportional hazards analysis for tumor progression related to depth of invasion, presence of CIS and BCG therapy. For this evaluation T1b and T1c were pooled together and T1 non staged cases were excluded

DISCUSSION

The study shows that the depth of invasion in the TURB specimen is a significant predictor of progression in patients with T1 bladder cancer with a 34% progression rate for T1 tumors deeply invading the lamina propria (T1b/T1c) as opposed to an 8% progression rate for T1 tumors without deep lamina propria involvement (T1a). Progression-free intervals were statistically different for both groups, whereas recurrence rate and recurrence-free intervals did not significantly differ. Progression rates for both tumors invading into the MM (T1b) and tumors invading beyond the MM (T1c), were 30 and 35.1% respectively; i.e., very similar, and therefore T1b and T1c tumors were grouped together. In BCG treated patients, depth of lamina propria invasion remained a as a significant and independent risk factor for progression. Concurrent carcinoma in situ, a well known risk factor for recurrence and progression [17,18], was associated with at least 50% of tumors that progressed, and increased the hazards ratio for progression on multivariate analysis. The series reports on a homogeneous group regarding stage and grade. Besides, to our knowledge this is the first report to include exclusively high-grade initial T1 tumors and to have been undergone in a community (non-academic) setting. One of the limitations of this report is that treatment was not identical for all patients, nor was it randomized; however, the majority (69%) were treated with BCG.

FACTOR Number cases Hazards ratio for progression p and 95% CI

Depth of invasion

T1a 38 1 0.018

T1b/c 47 4.47 (1.29-15.57)

Associated CIS

NO 20 1 0.021

YES 65 3.19 (1.18-8.59)

Treatment

BCG 59 1 0.49

others 26 1.45 (0.5-4.15)


Página 8 de 12

Progression rates for T1 invading deeply into the lamina propria (T1b/c) have been shown to be at least 29% [7] and up to 55% [10], which correlates similarly with the 34% progression rate we observed. In contrast, progression rates for T1a, i.e. those with limited invasion, range between 6 and 10% in most reports [8,10-12]. Regarding cancer related mortality, since many patients in our series died of unrelated causes, we could not demonstrate significant differences. Survival rates for T1 tumors vary widely among different series, with rates as low as 11% [6]. These results, almost comparable to T2 tumors, bring up the issue of understaging by TUR [19]. Consequently, as we report, a clearly identifiable and disease-free muscularis propria should be assessed in order to attribute the high rate of progression to a T1 tumor. A summary of progression and survival rates reported in different papers is presented in Table 3.

year Author (ref) staging system number cases progression survival

1990 Younes et al. (6) T1a (lamina propria)

T1b (into MM)

15

3 NA 75 %

T1c (across MM) 14 11%

1994 Hasui et al. (8) T1a (Younes T1a) 60 (*) 6,7% 95%

T1b (Younes T1b and c) 28 (*) 53,5% 82%

1995 Angulo et al. (21) T1a (Younes T1a and b) 50 (*) NA 86%

T1b (Younes T1c) 49 (*) NA 52%

1997 Holmäng et al. (9) T1a (Younes T1a) 26 36% 58% T1b (Younes T1b and c) 38 58% 42%

1998 Smits et al. (10) T1a 6% NA

T1b 119 total (*) 33% NA

T1c 55% NA

1998 Hermann et al. (22) T1a 31(•) NA 79%

T1b 60(•) NA 70%

T1c 52(•) NA 57%

1999 Cheng et al. (11) T1 above MM 23(*) 11% NA

T1 into or below MM 21(*) 32% NA

2000 Kondylis et al. (7) T1a into MM 32(•) 22% NA

T1b beyond MM 17(•) 29% NA

2001 Bernardini et al. (20) T1a (Younes T1a) 54(*) NA

T1b (Younes T1b and c) 40(*) # NA

2003 Trias et al. (12) T1a (Younes T1a) 11 9% NA T1b (Younes T1b and c) 13 30,7% NA


Página 9 de 12

(*) includes grades 1, 2 and 3 (•) includes grades 2 and 3 # T1b with CIS had risk of progression increased by a factor of 7.5 (NA: non-available)

Table 3.

The beneficial impact of the widespread introduction of BCG in the late 90’s might explain the trend towards improved progression and survival rates [7,11,12]. In our report, even though there was a trend towards better outcome in BCG treated patients we failed to demonstrate significant differences related to treatment. Similarly, Smits et al. observed no recurrence and progression differences in a three arm study comparing BCG-Tice, BCG-RIVM and Mitomycin-C [10]. Non-randomized groups and not enough patients (in our case the “control” group included only 30 patients) might account for this lack of statistical significance. It is of note, however, that both in Smits et al. report and in ours, depth of lamina propria involvement and associated CIS remained as prognostic factors in patients receiving BCG. The role of BCG related to T1 depth of invasion has only been specifically addressed in a previous report [7]. In that case, the authors observed similar outcomes after intravesical BCG in stage T1a and in stage T1b, and concluded that substaging of T1 tumors did not affect response to BCG. This observation is in strong disagreement with our results in which progression-free estimates were significantly worse in tumors with deep lamina propria involvement, even when treated with BCG. A plausible explanation for Kondiyls et al. [7] results’ is the bias of including in their T1a classification (in which 22% progressed), T1 tumors invading “into” the MM, which strictly speaking corresponds to the T1b classification of Younes [6]. Because T1 tumors progression is so variable, combination of lamina propria microstaging with other risk factors has been proposed to improve identification of cases with worse prognosis. Concomitant carcinoma in situ has been reported to have a negative role on prognosis [9,10,20]. For example, Bernardini et al. and Smits et al. showed in two independent reports that tumors invading MM associated with CIS had a risk of progression increased by a factor of 7.5 and 27 respectively [10,20]. Similarly, p53 expression has also been shown to increasing the hazards ratio for progression [20]. In our report, presence of CIS and depth of invasion showed significant predictive value for progression both on univariate and on multivariate analysis. Interestingly, just as others have reported [10,20], depth of invasion prevailed as the most significant independent predictor of progression. Even though lamina propria depth of invasion has consistently remained the most important factor related to progression in high-grade T1 bladder cancer [10,20], both usefulness and effectiveness of T1 substaging has been called into question and strongly debated by pathologists. Criticisms are based on identification difficulties and intra and inter-observer variability [13,14]. MM is a variable landmark of scattered smooth muscle fascicles loosely associated with a vascular plexus (VP) [6]. This uneven distribution, together with tangential sections and thermal injury of resection fragments might account for inaccuracies and variability that increase in series from training hospitals or with multiple urologists [13]. This is not the case in our series since all specimens were obtained in the same hospital and TUR undergone by fully trained urologists. It has also been claimed that the high percentage of identification in many reports is the result of directed reviews by expert genitourinary pathologists [13,14]. However, time and practice contributes to “educate” the eye, just as it happened with Gleason score. In an eight year period


Página 10 de 12

identification rate of the practising patohologists in our community hospital progressed from an initial 60% (years 1996-2001) to an 87% rate at present, with a progressive decrease in interpretative discrepancies. Similarly, in previous publications the rate of lamina propria microstaging has increased since the initial 65-72% [6,8,21] to up to 100% in more recent reports [20,22]. Most of them agree in a 90% identification rate, assuming that 10% of cases cannot be substaged either because the layer is not identifiable, or because invasion is not evaluable. [7,10]. To improve subcategorization T1b and T1c might be pooled together since T1b tumors are rarely identified and show almost identical clinical behaviour to T1c [8,9,11,12,20,21]. Therefore, simply identifying the MM or the VP and cathegorizing tumors with or without deep lamina propria involvement, might be more reproducible [10]. Urologists may also contribute keeping surgical variability to a minimum; obtaining good TUR specimens, submitting separately the tumor base and focussing on fragment direction avoiding artefact. Finally, substaging is possibly easier in initial (primary) tumors, without previous TUR damage. In summary, as Smits et al. states, “if TUR is of good quality and the pathologist is interested, T1 subclassification is quite possible” [10]. Prognostic differences shown by lamina propria involvement have relevant therapeutic implications. Debate continues as to whether the most effective treatment for high-grade T1 is immediate cystectomy or BCG with close surveillance, whereas persistent or early recurrent high-grade T1 tumors warrant consideration for aggressive therapy [2,3]. Evaluation of the extent of invasion helps select those high grade T1 tumors with the highest risk of progression. After reviewing the initial twenty four cases of this series [12], we changed the treatment protocol and since 2002, patients with T1b or T1c undergo a new TUR of the previous resection scar three months after the initial diagnosis and following a 6-week-BCG course. All cases are discussed in a weekly Oncologic Clincopathologic Conference and therapeutic decision is always assisted by the pathologist. If persistence of disease or progression to muscle invasive tumor is evident, an early cystectomy is offered. Preliminary results of the initial 10 cases submitted to this protocol showed no tumor in the resected scar (8 cases), CIS in one case and persitent/recurrent T1c in one case. This last patient underwent a cystectomy and the specimen happened to be a pT0N1 which illustrates that even though the 2nd resection had been complete the tumor was already lymphatically spread. In the immediate future, prospective studies assessing a combination of risk factors including biological markers, might help improve the identification profile of patients candidates for cystectomy overcoming the issue of overtreatment. In addition, designing multicenter and randomized treatment protocols might contribute to determine optimal treatment for deep lamina propria invasive high-grade T1 bladder cancer.


Página 11 de 12

CONCLUSIONS High grade T1 includes tumors with a variable biological potential because of the combination of aggressive grade and depth of invasion. Depth of lamina propria involvement provides significant prognostic information beneficial in patient management. It allows stratifying neoplasms according to aggressiveness, differentiating two groups with significantly different progression rates: 34% vs 8%. Patients with deep lamina propria invasion (T1b/T1c) should be managed more aggressively, especially those with associated CIS which is also an independent predictor of progression. The collaboration between urologists and pathologists improves subcategorization and at present more than 85% of TUR specimens of initial T1 tumors can be substaged. Even if this microstaging is not always possible, when possible it is useful. For these reasons, we support that routine pathological assessment of the level of invasion in patients with stage T1 bladder cancer should be included in the histopathological report and support routine assessment by means of a second look TUR in deep lamina propria invasive cases. REFERENCES

1. Pansadoro V, Emiliozzi P, Defidio L, Donadio D, Florio A, Maurelli S, Lauretti S, Sternberg CN. Bacillus Calmette-Guerin in the treatment of stage T1 grade 3 transitional cell carcinoma of the bladder: long-term results. J Urol 154: 2054-2058, 1995.

2. Herr HW. Progression of stage T1 bladder tumors after intravesical bacillus Calmette-Guerin. J Urol 145: 40-43, 1991.

3. Pham HT, Soloway MS. High-risk superficial bladder cancer: intravesical therapy for T1 G3 transitional cell carcinoma of the urinary bladder. Semin Urol Oncol 15: 147-153, 1997.

4. Tumors of the Urinary System and Genital Organs. In John N. Eble, Guido Sauter, Jonathan I. Epstein, Isabell A. Sesterhenn, editors. World Health Organization Classification of Tumors. Pathology and Genetics. Lyon, IARC Press: pp 90-109, 2004.

5. Dixon JS, Gosling JA. Histology and fine structure of the muscularis mucosae of the human urinary bladder. J Anat 136: 265-271, 1983.

6. Younes M, Sussman J, True LD. The usefulness of the level of the muscularis mucosae in the staging of invasive transitional cell carcinoma of the urinary bladder. Cancer: 66: 543-548, 1990.

7. Kondylis FI, Demirci S, Ladaga L, Kolm P, Schellhammer PF. Outcomes after intravesical bacillus Calmette-Guerin are not affected by substaging of high grade T1 transitional cell carcinoma. J Urol 163: 1120-1123, 2000.

8. Hasui Y, Osada Y, Kitada S, Nishi S. Significance of invasion to the muscularis mucosae on the progression of superficial bladder cancer. Urology 43: 782-786, 1994.


Página 12 de 12

9. Holmäng S, Hedelin H, Anderström C, Holmberg E, Johansson SL. The

importance of the depth of invasion in stage T1 bladder carcinoma: a prospective cohort study. J Urol 157: 800-803, 1997.

10. Smits G, Schaafsma E, Kiemeney L, Caris C, Debruyne F, Witjes JA. Microstaging of pT1 transitional cell carcinoma of the bladder: identification of subgroups with distinct risks of progression. Urology 52: 1009-1013, 1998.

11. Cheng L, Neumann RM, Weaver AL, Spotts BE, Bostwick DG. Predicting cancer progression in patients with stage T1 bladder carcinoma. J Clin Oncol 17: 3182-1387, 1999.

12. Trias I, Español I, Reventos C, Orsola A, Pagà J, Orsola I. Evolución del carcinoma urotelial papilar G3T1 según el nivel de invasión de la submucosa. Rev Esp Patol 36: 419-424, 2003.

13. Platz CE, Cohen MB, Jones MP, Olson DB, Lynch CF. Is microstaging of early invasive cancer of the urinary bladder possible or useful? Mod Pathol 9: 1035-1039, 1996.

14. Murphy WM. Editorial comment on: The importance of the depth of invasion in stage T1 bladder carcinoma: a prospective cohort study. J Urol 157: 804, 1997.

15. Steinberg GD. Editorial Comment on: Microstaging of pT1 transitional cell carcinoma of the bladder: identification of subgroups with distinct risks of progression. Urology 52: 1013-1014, 1998.

16. Mostofi FK, Sobin LH, Torloni H. Histological typing of urinary bladder tumors. In Mostofi FK, Sobin LH, Torloni H, editors. International Classification of Tumors. Geneva, Switzwerland. 1973.

17. Rodriguez-Alonso A, Pita-Fernandez S, Gonzalez-Carrero J, Nogueira-March JL. Multivariate analysis of survival, recurrence, progression and development of mestastasis in T1 and T2a transitional cell bladder carcinoma. Cancer 94: 1677-1684, 2002.

18. Millan-Rodriguez F, Chechile-Toniolo G, Salvador-Bayarri J, Palou J, Vicente-Rodriguez J.Hermann Multivariate analysis of the prognostic factors of primary superficial bladder cancer. J Urol 163: 73-78, 2000.

19. Chang BS, Kim HL, Yang XJ, Steinberg GD. Correlation between biopsy and radical cystectomy in assessing grade and depth of invasion in bladder urothelial carcinoma. Urology 57: 1063-1066, 2001.

20. Bernardini S, Billerey C, Martin M, Adessi GL, Wallerand H, Bittard H. The predictive value of muscularis mucosae invasion and p53 over expression on progression of stage T1 bladder carcinoma. J Urol 165: 42-46, 2001.

21. Angulo JC, Lopez JI, Grignon DJ, Sanchez-Chapado M. Muscularis mucosa differentiates two populations with different prognosis in stage T1 bladder cancer. Urology 45: 47-53, 1995.

22. Hermann GG, Horn T, Steven K. The influence of the level of lamina propria

invasion and the prevalence of p53 nuclear accumulation on survival in stage T1 transitional cell bladder cancer. J Urol 159: 91-94, 1998.


Pàgina 1 de 13

Original

TUMORS METASTÀSICS PENIANS. SUCCINTA REVISIÓ DE LA LITERATURA UROLÒGICA I D’AUTORS A L’ESTAT ESPANYOL (PERÍODE: 1980 – 2005)

Carles Pellicé i Vilalt. Pràctica Privada. Clínica de Nostra Senyora del Remei Barcelona Les tumoracions malignes primàries del penis no son massa freqüentes (24,40), corresponen al 0,4% de les neoplàsies i al 0,7% dels tumors malignes masculins (7,8). La majoria en son del tipus del “Carcinoma Epidermoide” (82 - 95% / 7,8), pròpies del grup etari d’entre els 50 i 70 anys (8) i amb prous i sabuts components d’altíssima agressivitat biològica. Resta aportada una valoració crítica i de conjunt sota la forma metodològica d’un meta-anàlisi basat en un recull de cites bibliogràfiques, per saber el que han estat els secundarismes metastàsics penians (SMP) en el sí la literatura urològica i a l’Estat Espanyol en el període abastat del 1980 al 2005 (Sèrie Estat Espanyol - SEE). (Taules: I - X), Hom ha considerat el accedir a (Taules: I i II): .- Llibres a l’abast de l’especialitat redactats en castellà (8,24,40) .- La revista “Actas Urológicas Españolas” (7,13-16,19-23,27-30,33-36,42) .- La revista “Archivos Españoles de Urología” (3,11,12,18,25,26,38) .- Llibres Resum de Congressos: “ACUC-A.” (10), “AEU” (4,9,17,32,37,38,40) i “SCU” (1,6) .- Altres fonts bibliogràfiques en redactades en castellà (2,5,31) Taula I. TUMORS METASTÀSICS PENIANS REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES UROLÒGIQUES I D’AUTORS A L’ESTAT ESPANYOL / PERÍODE: 1980-2005 ARTICLES PUBLICATS A “ACTAS UROLÓGICAS ESPAÑOLAS”:.................21 ARTICLES PUBLICATS A “ARCHIVOS ESPAÑOLES DE UROLOGÍA.”:..........6 ALTRES...............................................................................................................2 ABSTRACTS CONGRESSOS ESTAT ESPANYOL............................................9 ÀMBIT ESTATAL (AEU).......................................................................6 ÀMBIT CATALÀ (ACUC-A. / SCU)........................................................3

TOTAL: 38 CITES APORTADES / 60 CASOS DESCRITS


Pàgina 2 de 13

Taules II A/B. TUMORS METASTÀSICS PENIANS 29 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES UROLÒGIQUES EN REVISTES PUBLICADES A L’ESTAT ESPANYOL I EN LLENGUA CASTELLANA / PERÍODE: 1980-2005 ORIGINALS..............................7 NOTES CLÍNIQUES...............20 CARTES AL DIRECTOR..........2

24%

69%

7%

ORIGINALS

NOTES CLÍNIQUES

CARTES AL DIRECTOR

Es obvi que hom no ha pretès ser exhaustiu i de ben segur que en deuen de mancar treballs. No obstant, amb els citats crec que ja es pot tenir una correcta visió d’aquesta temàtica entre els uròlegs del l’Estat Espanyol (SEE: 60casos / Edats: 45- 89 anys / Periode:1980 – 2005) (Taules: I – X). Taula III. TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA ESTAT ESPANYOL / INSTITUCIONS SANITÀRIES 60 CASOS DESCRITS / PERÍODE: 1980-2005 FUNDACIÓ PUIGVERT (BARCELONA): 1986-2004......................8 CASOS HOSPITAL LA FE (VALÈNCIA): 1980-1986................................. ..8 CASOS HOSPITAL UNIVERSITARIO (MURCIA): 2000-2002..................... 6 CASOS HOSPITAL DE GUIPUZKOA: 1985-1999........................................5 CASOS HOSPITAL CLÍNIC (BARCELONA): 1986-1988..............................5 CASOS HOSPITAL RAMÓN Y CAJAL (MADRID): 1987-2004.................... 3 CASOS HOSPITAL CLÍNICO (MADRID): 1985-1991...................................3 CASOS HOSPITAL CARLOS HAYA (MALAGA): 1993.................................3 CASOS HOSPITAL CLÍNICO (SALAMANCA): 1982........... ..............................1 CAS HOSPITAL DE BELLVITGE (L’HOSPITALET DEL Ll.): 1984..............1 CAS FUNDACIÓN JIMENEZ DIAZ (MADRID): 1990....................................1 CAS HOSPITAL DE DÈNIA: 1991.................................................................1 CAS HOSPITAL DE ESTELLA: 1994............................................................1 CAS HOSPITAL DE SABADELL: 1999-2000................................................1 CAS HOSPITAL VIRGEN DE LA ARRIXACA (MURCIA): 2000 ...................1 CAS HOSPITAL N.S. DE SÓNSOLES (ÀVILA): 2002............................ .....1 CAS HOSPITAL DE MIRANDA DE EBRO: 2003..........................................1 CAS HOSPITAL DE CALATAYUD: 2004......................................................1 CAS HOSPITAL DE GETAFE: 2005.............................................................1 CAS ALTRES INSTITUCIONS.................................................................8 CASOS TOTAL:...........60 CASOS DESCRITS / 38 CITES APORTADES


Pàgina 3 de 13

Repassant la bibliografia adjunta hi resta ben palesa una seva minsa incidència. Sols han estat referenciats a prop d’uns 300 casos en la literatura internacional, segons es desprèn d’un darrer treball (Ascaso et als; 2004 / 6). No ha estat fàcil el saber tant la seva incidència exacta, com tot el seguit de dades clíniques que hom ha estudiat. Donat que al revisar les cites que en disposaven sovint es desprenia el fet de com un mateix Servei d’Urologia, tant ja havia aportat la seva casuística repetida com poder després en el temps augmentada en diferents fòrums. Altres en restaven citats sota el redactat de “Casos / Notes Clíniques” o bé publicats com a aportacions multicèntriques i/o interdisciplinàries (Taules I - III). Es per això que tot el conjunt de les dades aportades, discutides i finalment tabulades en sorgeixen de la sistemàtica confrontació i valoració crítica d’elles i entre elles i de nou “cita per cita” reconsiderades. Restant doncs fetes de una forma metòdica, reiterada i sistematitzada comprovacions envers les edats, les localitzacions tumorals primàries, les atípiques formes de presentació clínica i el perquè de les opcions diagnòstico-terapèutiques emprades entre les diferents aportacions d’un mateix Servei d’Urologia i en tots els fòrums de discussió acadèmica que hem pogut disposar dels seus treballs aportats (“Articles en Revistes” y/o “Abstratcs Congressuals”) (Taules I - III). Potser el fer la referència sols a 60 casos en aquesta SEE dels SMP en sigui lo mes apropat a la nostra realitat (Sèrie catalana: 15 casos / Taula X) i pel que resta ja comentat no hom no creu que no hi hagin casos repetits i/o involuntàriament considerats varies vegades, en les tabulacions finals (Taules IV – X). Taula IV / A-B TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A l’ESTAT ESPANYOL (1980-2005) LOCALITZACIÓ DEL TUMOR PRIMARI (UROGENITAL / EXTRA-UROGENITAL)

ESFERA UROGENITAL:...................48 ESFERA EXTRA-UROGENITAL:......12

80%

20%ESFERAUROGENITALESFERA EXTRA-UROGENITAL


Pàgina 4 de 13

Les casuístiques mes nombroses corresponen a la “Fundació Puigvert” de Barcelona (2,6,12,37,38 / Període: 1986 - 2004) i a l’”Hospital La Fe” de València (3 i 21 / Període: 1980 - 1986), amb vuit casos cadascuna (Taula III). De tots els treballs referenciats crec que cal fer l’esmena especial el d’Alonso et als del 1980 (3). Cita que cal considerar com la primera aportada en revista urològica, en castellà i a l’Estat Espanyol. Aquest es un molt correcte original i amb un exquisit redactat. El que en ell hi resta comentat, manté després de 25 anys una total vigència (Aspectes clínics, del diagnòstic, del tractament i del pronòstic). Els SMP corresponen al 1% dels tumors genitals (5,31). Tot tumor maligne de l’economia pot afermar-se en el penis, restant descrits genèricament en la literatura prèvia a aquest treball de revisió (24,40): .- 74%: Primaris de l’aparell urogenital (48 casos / 80% en la SEE) .- 16%: Primaris de l’aparell digestiu (9 casos en la SEE) .- 5%: Primaris de l’aparell respiratori (2 casos en la SEE) .- 5%: La resta Els tumors primaris originats en l’esfera urogenital, son els habituals com a SMP (48 casos / 80% en la SEE). Restant descrits (5,31,35): .- Tumors vesicals urotelials (50%: 3,11,12,14,17,13,21,26,32,33,37,38,40,42) / (24 casos / 51% en la SEE) .- Adenocarcinomes prostàtics (30% : 3,7,9,17,19,21-23,25,26,36,37,39) / (15 casos / 31 % en la SEE) .- Tumors renals del tipus “Hipernefroma” (11%: 9,16,23,25,27,34) / (5 casos / 10 % en la SEE) .- Tumors de vies urotelials (3,15) / (2 casos / 4% en la SEE) .- Tumors del testicle (9,25) / (1 cas / 2 % en la SEE) Entre els originats en l’esfera extra-urogenital, resten descrits (12 casos / 20% en la SEE) (5,31): .- Tumors del recte-sigma (7 casos / 59% en la SEE (4,6,9,11,21,23,25,26,36,39) .- Tumors del pulmó (2 casos / 17% en la SEE) (9,20) .- Tumors de l’esòfag (1 cas / 8% en la SEE) (18) .- Tumors gàstrics (1 cas / 8% en la SEE) (17) .- Sarcomes d’Ewing (1 cas / 8% en la SEE) (17)

(Taules IV – VI)


Pàgina 5 de 13

Taula V / A - B TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A l’ESTAT ESPANYOL (1980-2005) LOCALITZACIÓ DEL TUMOR PRIMARI (48 CASOS: UROGENITAL)

TUMORS UROTELIALS DE BUFETA:..............................24 ADENOCARCINOMES PROSTÀTICS:.............................15 TUMORS RENALS TIPUS “HIPERNEFROMA”:.................5 TUMORS DE VIES:.............................................................2 TUMOR DE TESTICLE:.......................................................1 TUMOR PROSTÀTIC TRANSCISIONAL:...........................1

51%

31%

10% 4% 2%2%

TUMORS UROTELIALSDE BUFETA

ADENOCARCINOMESPROSTÀTICS

TUMORS RENALS /HIPERNEFROMES

TUMORS DE VIES

TUMOR TESTICLE

TUMOR PROSTATICTRANSCISIONAL

Taula VI / A - B TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A l’ESTAT ESPANYOL (1980-2005) LOCALITZACIÓ DEL TUMOR PRIMARI (12 CASOS: EXTRA-UROGENITAL) TUMORS DEL RECTE-SIGMA:..................7 TUMORS DEL PULMÓ:..............................2 TUMOR DE L’ESÒFAG:.............................1 SARCOMA D’ÈWING:................................1 TUMOR GÀSTRIC:.....................................1

59%17%

8%

8% 8%

TUMORS DELRECTE-SIGMATUMORS DELPULMÓTUMOR DEL’ESÒFAGSARCOMAD’EWINGTUMOR GÀSTRIC


Pàgina 6 de 13

Les metàstasis (5,24,30,31,35) poden arribar i afermar-se al penis: 1.- Per extensió i contigüitat. Es la via més lògica (Bufeta, pròstata i recte). 2.- Prou dubtosa la via arterial. Pròpia aquesta ,si més no, de soques tumorals sarcomatoses. 3.- Mes factible en seria la via venosa. Per mecanismes retrògrads, donats els rics voltants anastomotics que en el penis hi concorrent (Plexes de Santorini, de Batson i sistemes ilíac amb la safena interna). 4.- Ben poc probables les vies limfàtica, perineural i per implants yatrogènics. Molt mes teòriques i acadèmiques que pràctiques. Generalment hi restarien implicats, més d’un dels factors esmentats en la gènesi dels SMP (3) i en la majoria dels casos de la SEE, les metàstasis han estat directament relacionades ja amb la malaltia primària tumoral de base. Caldrà fer doncs el diagnòstic diferencial (5,7,8,24,41) amb els tumors malignes primaris del penis, lesions dermatògiques (Venèries o no), lesions pre-neoplàsiques, amb la malaltia de La Peyronie i els diversos tipus de priapisme no tumoral. Els SMP es manifesten sota unes atípiques formes de manifestació clínica (5,24,30,31). Els signes mes descrits en la literatura son el priapisme dit aquí tumoral o maligne, el dolor, l’edema, les clíniques miccionals, l’efecte massa i la nafra (1-4,6,7,9-23,25-27,30,32-40,42). A mes de la pròpia clínica del tumor primari ara ja en fase de disseminació pre o ja terminal (90% dels casos descrits en la literatura) i sovint amb la presència de mes d’una possibilitat de manifestar-se en aquell penis el secundarisme tumoral. Indicant Arango al 1996 (5) com curiosament sols un 10% dels casos de SMP es van descobrir per la palpació nodular en la verga (En canvi son el 31% en la SEE) (TaulaVII). Taula VII / A-B TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A L’ESTAT ESPANYOL (1980-2005) FORMES DE PRESENTACIÓ CLÍNICA PENIANA LOCAL (SOVINT AMB ASSOCIACIONS ENTRE ELLES) EFECTE MASSA ........... .....................................................................29 CASOS (PREPUCI / SOLCS / GLANDE / COSSOS CAVERNOSOS) ÚNICS:.......................19 CASOS MÚLTIPLES:..............10 CASOS PRIAPISME TUMORAL MALIGNE:.....................................................19 CASOS LUTS I/O RAO......................................................................................15 CASOS QUADRES ÀLGICS IMPORTANTS.....................................................14 CASOS NAFRES I/O LESIONS DERMATOLÒGIQUES VÀRIES:.....................9 CASOS GRANS EDEMES..................................................................................5 CASOS QUADRES GANGRENOSOS................................................................4 CASOS


Pàgina 7 de 13

31%

20%16%

15%

9%

5%

4%

EFECTEMASSA

PRIAPISMETUMORALMALIGNE

LUTS I/O RAO

QUADRESÀLGICSIMPORTANTS

Taules VIII / A-D TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A L’ESTAT ESPANYOL (1980 – 2005) PRIAPISME TUMORAL MALIGNE (19 CASOS) TUMORS UROTELIALS DE BUFETA.........................................6 CASOS ADENOCARCINOMES PROSTÀTICS........................................4 CASOS TM RENALS / HIPERNEFROMES..............................................4 CASOS TUMORS DEL RECTE-SIGMA...................................................3 CASOS TUMOR TESTICULAR.....................................................................1 CAS TUMOR DE VIES.............................................................................1 CAS

32%

21%21%

16%5% 5%

TUMORSUROTELIALS DEBUFETAADENOCARCINOMES PROSTÀTICS

TM RENALS /HIPERNEFROMES

TUMORS DELRECTE-SIGMA

TUMORS METASTÀSICS PENIANS CASUÍSTICA A L’ESTAT ESPANYOL (1980 - 2005) PRIAPISME TUMORAL MALIGNE (19 CASOS) TUMOR PRIMARI UROGENITAL............................16 CASOS TUMOR PRIMARI EXTRA-UROGENITAL.................3 CASOS

84%

16%TUMORPRIMARIUROGENITAL

TUMORPRIMARIEXTRA-UROGENITAL


Pàgina 8 de 13

PRIAPISME TUMORAL O MALIGNE (30% descrit en la literatura / 20% en la SEE). Al considerar i després de re-evaluar els treballs que hom disposava, no sempre ha estat prou clar si realment eren uns priapismes vasculogènics pròpiament dits o bé unes induracions en la verga, per la pròpia expansió local del SMP en el teixit erèctil penià (35). En la SEE resten referenciats en el 84% per a tumors primaris urogenitals i en el 16% per a tumors primaris extra-urogenitals. Amb una afectació majoritària dels cossos cavernosos i menys probable de l’esponjós i la uretra (14,34). Tant eren uns priapismes mantinguts com també ocasionals i/o remitents, però sempre prou patents i dolorosos (11). Els estudis de Puyol et als del 1988 (33) consideren que la presència d’un priapisme maligne empitjora en molt el ja pobre pronòstic del cas. DOLOR (30% descrit en la literatura / 15% en la SEE) EDEMA (10% descrit en la literatura / 5% en la SEE) EFECTE MASSA: Única (50% ), múltiple (34%) i/o infiltrant (14%) al cos del penis, glande i/o meat i/o prepuci. RAO I/O CLÍNIQUES MICCIONALS I/O URETRORRÀGIES (14% descrits en la literatura / 16% en la SEE). De la valoració crítica de les cites consultades hom pensa que aquests LUTS en son bàsicament atribuïbles als SMP i no pas per la teòrica patologia de base (HBP i/o per tumors malignes de la bufeta o de la pròstata). LESIONS CUTÀNIES INESPECÍFIQUES (9% en la SEE) ABSCESSOS (4% en la SEE) La metòdica d’estudi, tractament, diagnòstic diferencial i seguiment dels SMP fa que per lògiques i obligades connotacions bioètiques i mèdicolegals ens farà ser ben prudents tant a l’hora de tractar-los com a la de demanar mes proves que sovint ja formaran part del cos de la història clínica del pacient. Farem sempre el que calgui, en funció doncs de la evolució i del “quad vitam” de la malaltia tumoral primària, ara ja en fase de segura disseminació tumoral generalment en fases terminals (85-90% / 5,24,31,41). Amb un nefast pronòstic, la majoria d’aquests pacients afectats pels SMP moren als sis mesos i ben pocs arriben a l’any (5,24,30,31). Això ens obligarà, cas per cas, a practicar i si s’escau sols tractaments merament pal·liatius. Fora molt prudent en aquests precisos contextos d’un pacient afectat per una neoplàsia disseminada poder arribar a establir unes exquisides i mantingudes col·laboracions interdisciplinàries, entre els especialistes que deuen de seguir tractant la patologia tumoral de base que ha ocasionat el SMP amb tots els altres facultatius que hom pot sol·licitar a interconsulta (Anestesiòlegs adscrits a “Clíniques del Dolor”, Radioterapèutes, Oncòlegs, Metges especialitzats en Cures Pal·liatives, etc., ..).


Pàgina 9 de 13

Restant descrites (5,31,40)(Taula IX): Taula IX / A-B TUMORS METASTASICS PENIANS CASUISTICA ESTAT ESPANYOL (60 CASOS: 1980-2005) PROCEDIMENTS QUIRURGICS DIAGNOSTICO-TERAPÈUTICS EMPRATS COM A OPCIO PRINCIPAL O PRIMERA

EXÈRESI BIÒPSICA LESIONAL.........................................................39 CASOS PAAF I/O LEGRAT COSSOS CAVERNOSOS....................................10 CASOS FALECTOMIA PARCIAL:.......................................................................5 CASOS FALECTOMIA TOTAL:...........................................................................5 CASOS EMASCULACIÓ:.........................................................................................1 CAS TOTAL:....................................60 CASOS

65%17%

8%8% 2%

EXÈRESI BIÒPSICALESIONAL

PAAF I/O LEGRATCOSSOSCAVERNOSOSFALECTOMIAPARCIAL

FALECTOMIA TOTAL

EMASCULACIÓ Puncions aspiratives amb agulla fina (PAAF amb intenció biòpsica i/o amb l’ anàlisi gasomètric i/o amb legrat del cossos cavernosos) (17% en la SEE). Des de un punt de mira estrictament acadèmic ens diferenciaran, a mes, els priapismes malignes per SMP dels altres. Cirurgies d’exèresis mes o menys agressives: Elementals preses biòpsiques (65% en la SEE), circumcisió (4), falectomia parcial (8% en la SEE / 17,37), falectomia total (8% en la SEE / 2,17, 25-27) i fins i tot en una cita es va ha arribar a indicar una emasculació (2% en la SEE / 34) Pautes tipus: Poliquimioteràpia i/o braquiteràpia peniana i/o radioteràpia. Fenolització del nervi dorsal del penis Etc., etc.,...


Pàgina 10 de 13

Taula X TUMORS METASTÀSICS PENIANS SERIE CATALANA REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES UROLÒGIQUES A L’ESTAT ESPANYOL / PERÍODE: 1984-2004 ARTICLES PUBLICATS A “ACTAS UROLÓGICAS ESPAÑOLAS”:...................4 ARTICLES PUBLICATS A “ARCHIVOS ESPAÑOLES DE UROLOGÍA.”:..........1 ALTRES...............................................................................................................1 ABSTRACTS CONGRESSOS ESTAT ESPANYOL............................................6 ÀMBIT ESTATATAL (AEU)...................................................................3 ÀMBIT CATALÀ (ACUC-A. / SCU)........................................................3

TOTAL: 12 CITES APORTADES / 15 CASOS DESCRITS

12 TUMORS MALIGNES DE LA BUFETA 2 TUMORS MALIGNES DE LA PROSTATA

1 TUMOR MALIGNE DEL RECTE-SIGMA COMENTARIS FINALS: I.- Els SMP són molt poc freqüents i hores d’ara: 300 casos descrits en la literatura internacional, 60 a l’Estat Espanyol i 15 a Catalunya. II.- La incidència real dels SMP, es fa de difícil saber donat que sovint un mateix Servei aporta la seva experiència en més d’un fòrum de discussió acadèmica i restant la mateixa reflectida en diverses publicacions i comunicacions. III.- La majoria dels SMP son d’origen vesical, prostàtic i rectal. IV.- Els signes mes freqüents en els SMP son la lesió cutània nafrada o no, el priapisme dit aquí tumoral o maligne i el dolor. V.- Els SMP apareixen en el context de la malaltia tumoral disseminada i ja en fases terminals. VI.- El pacient afectat per un SMP serà tractat de forma individualitzada i en el context de l’atenció interdisciplinària. VII.- Els SMP tenen un pèssim pronòstic.


Pàgina 11 de 13

BIBLIOGRAFIA

1. ABAD,C.; PRATS,J.; GARCIA,D. et als: Metástasis infrecuentes de tumores urológicos. SIMPOSI INSTITUCIONAL DE LA SOCIETAT CATALANA D’UROLOGIA (TERRASSA; 2000) (Abstract)

2. ALGABA,F. y ESTRELLA,JC.: Priapismo maligno An.Fund.Puigvert. 5:195;1986

3. ALONSO,M.; GUILLEN,M.; TRAMOYERES,A. et als:Tumores metastásicos de pene. Arch.Esp.Urol. 33:131;1980

4. AÑIBARRO,E.; PEREZ,J.; IBAÑEZ,T. et als: Metástasis subcutaneas en prepucio REUNION NACIONAL DEL GRUPO DE UROLOGIA ONCOLOGICA (AEU: VILA REAL; 2005) (Abstract : P.12 / p.63)

5. ARANGO,O.; Lesiones tumorales. Tumores secundarios de los genitales externos. In. ENFERMEDADES CUTANEAS DEL APARATO GENITAL MASCULINO (PEYRI / ALVAREZ / ARANGO) AEU; Madrid: 1996 (Cap. XIII p.215)

6. ASCASO,H.; SARQUELLA,J.; GAUSA,L. et als: Priapisme maligne en un cas d’adenocarcinoma de recte. SIMPOSI INSTITUCIONAL DE LA SOCIETA CATALANA D’UROLOGIA (LLEIDA; 2004) (Abstract / P.10)

7. BAÑON,V.; NICOLAS,J.; VALDELVIRA,P. et als: Neoplasias malignas del pene Actas Urol.Esp. 24:652;2000

8. CONDE,J. CAMACHO,E. y RICO,J.: Carcinoma de pene. In: PATOLOGIA UROGENITAL. PAUTAS DE ACTUACION Y GUIAS DE ORIENTACION DIAGNOSTICO-TERAPUETICAS. (GARCIA / CAMACHO)Ed. Mayo SA; Barcelona: 2003 (p.287)

9. GARCIA,F.; GARCIA,J.; TOMAS,M. et als: Infiltración neoplásica del pene secundaria a tumores de origen diverso. Nuestra experiencia. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU; MURCIA: 2002) (Abstract: P.185)

10. GARCIA,D.; PRATS,J.; PRERA,A. et als: Metástasis peneana de carcinoma transicional prostático.JORNADA DE L’ASSOCIACIO CATALANA D’UROLEGS DE COMARQUES (ROSES; 1999) (Abstract)

11. GOMEZ,A.; SILMI,A.; BLAZQUEZ,J. et als: Metástasis peneanas. Aportación de tres nuevos casos y revisión de la literatura nacional. Arch.Esp.Urol. 44:1063;1991

12. GRANADOS,E.; FARIÑA,L.; HOCSMAN,H. et als: Priapismo maligno. Legrado de los cuerpos cavernosos como medida paliativa. Arch.Esp.Urol. 42:203;1991

13. GUTIERREZ,R.; FRANCO,E. y SERRALLACH,N.: Tumores metastásicos de pene: A propósito de un caso. Actas Urol.Esp. 8:335;1984

14. GUTIERREZ,C.; NAVIO,S.; JIMENEZ,M. et als: Tumor de pene secundario a tumor de vejiga: A propósito de dos casos. Actas Urol.Esp. 11:105;1987

15. HERNAEZ,I. y AURTENECHE,J.: Metástasis peneana de un carcinoma transicional renal. Actas Urol.Esp. 9:435;1985

16. HERRERA,J.; HERRERA,J.; LOPEZ,C. et als: Metástasis peneana de un carcinoma de células renales Actas Esp.Urol. 26:58;2002


Pàgina 12 de 13

17. JIMENEZ,J.; GARCIA,M.; MARTINEZ,J. et als: Tumores metastásicos en pene. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU; MALAGA: 1993)(Abstract / P.14 – p.41)

18. LOPEZ,M.; VIGURI,A. y ROSA,J.: Necrosis de glande producida por trombosis tumoral metastásica de carcinoma escamoso esofáfico. Arch.Esp.Urol. 56:Nov.;2003 La urología en imágenes.

19. LOPEZ DE ALDA,A.; RODRIGUEZ,J.; GARCIA DE LA PEÑA,E. et als: Metástasis peneana por carcinoma prostático. A propósito de un caso. Actas Urol.Esp. 14:163;1990

20. LORENTE,F. y SCAVUZZO,H.: Metástasis en pene de un carcinoma epidermoide pulmonar. Actas Urol.Esp. 18:231;1994

21. LLOPIS,B.; ALONSO,M.; VALLS,F. et als: Tumores secundarios de pene. Actas Urol.Esp. 10:167;1986

22. ORTIZ,R.; ADRIAZOLA,M.; BLANCO,M. et als: Lesiones cutaneas de pene. Metástasis de adenocarcinoma de próstata. Aportación de un caso. Actas Urol.Esp. 23:153;1999

23. MARCHAL,C.; CONTRERAS,J.; CHICHARRO,J. et als: Enfermedad metastásica del pene. A propósito de tres casos. Actas Urol.Esp. 17:461;1993

24. MARTINEZ,V.; CRUCEYRA,G.; CAPITAN,C. et als: Cirugía del carcinoma de pene. In: TRATADO DE ONCOLOGIA UROLOGICA (RESEL / MORENO). Saned; Madrid: 2003 (Vol. II / Cap. 83 / p. 1071)

25. MORGA,J.; FERRERO,R.; GUZMAN,P. et als: Priapismo metastásico. Presentación de cuatro nuevos casos y revisión de la literatura. Arch.Esp.Urol. 53:447;2000

26. MURO,I.; AZPIAZU,.; RECARTE,J. et als: Carcinoma metastásico de pene: Evaluación clínica, tratamiento y revisión de la literatura. Arch.Esp.Urol. 52:994;1999

27. PASCUAL,C.; NIETO,M.; LUJAN,M. et als: Retención urinaria aguda y hematuria secundarias a metástasis peneanas por carcinoma renal de células claras. Actas Urol.Esp. 29:593;2005

28. PELLICE,C. (Jr.): Carta al Director / Tumores metastásicos peneanos.Actas Urol.Esp. 27:248;2003

29. PELLICE,C. (Jr): Carta al Director / Tumores metastásicos peneanos (II).Actas Urol.Esp. 30:95;2006

30. PEREZ,D.; BLANCO,M.; TOUCEDO,V. et als: Carcinoma renal metastásico de localización atípica. Revisión de la literatura. Actas Urol.Esp. 29:621;2005

31. PEYRI,E.; ARANGO,O. y ALVAREZ,R.: Metástasis en pene. In: LESIONES TUMORALES CUTANEAS DE LOS GENITALES MASCULINOS.Elfar; Barcelona: 1999 (p.95)

32. PUYOL.M; ACOSTA,C.; PELLICE,C. (Jr) et als: Tumores metástasicos en pene. A propósito de cuatro casos. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU; PAMPLONA: 1986) (Abstract)

33. PUYOL,M.; FRANCO,A.; BIELSA,O. et als: Tumores metastáticos de pene, de origen vesical. A propósito de cinco casos. Revisión de la literatura. Actas Urol. Esp. 12:351;1988

34. RAMOS,J.; GONZALEZ,J.; GOMEZ,V. et als: Priapismo com primera manifestación de un hipernefroma. Actas Urol.Esp. 6:373;1982


Pàgina 13 de 13

35. RODRIGUEZ,R.; GARCIA,S.; PUIGVERT,A. et als: Priapismo. Actas Urol.Esp. 29:961;2005

36. ROMERO,P.; AMAT,M. y ANDRADA,E.: Metástasis en glande de adenocarcinoma prostático. A propósito de un caso. Actas Urol.Esp. 15:284;1991

37. SALVADOR,J.; ORSOLA,A.; XAVIER,B. et als: Metástasis en el pene. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU; SITGES: 1994) (Abstract / P.80 – p.69)

38. SANCHEZ,C.; VILLAVICENCIO,H. y GRANADOS,E.: Metástasis a los cuerpos cavernosos del pene por carcinoma transicional de vejiga. Presentación de cinco casos. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU; VIGO: 1990) (Abstract / 227 - p.70)

39. SANZ,E.; BURGOS,F.; GOMEZ,I. et als: Metástasis peneana de adenocarcinoma prostático. Arch.Esp.Urol. 57:841;2004

40. SILMI,A.; GOMEZ,A.; MAÑAS,A. et als: Metástasis tumorales en el pene. Aportación de dos nuevos casos. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU;PUERTO DE LA CRUZ: 1985) (Abstract)

41. SOLSONA,E.; Tumores malignos del pene. In: TRATADO DE UROLOGIA (JIMENEZ / RIOJA). Prous Ed.;Barcelona: 1993 (Vol. II / Cap. 68 / p.1259)

42. TRIVEZ,M.; ARANDA,J.; LOZANO,J. et als: Carcinoma transicional y priapismo metastásico. Actas Urol.Esp. 28:694;2004


ESTUDI DELS FACTORS QUE INFLUEIXEN A LA RECIDIVA A LA PRIMERA CISTOSCOPIA DEL TUMOR VESICAL SUPERFICIAL PRIMARI. R. Martos, J. Bestard, L. Cecchini, J. M. Abascal, C. Salvador, J.I Idoipe, J. Morote. Servei dÚrologia. Hospital Universitari Vall d´Hebron. Barcelona INTRODUCCIO I OBJECTIUS Els tumors vesicals superficials presenten una tasa de recidiva molt més elevada que qualsevol altra neoplàsia dórigen urològic. Es considera recidiva a láparició de lesions vesicals neoplàsiques descobertes a léstudi de control de la malaltia (generalment realitzada als 3 mesos de la ressecció). Hi ha diferents estudis publicats respecte als factors que influeixen a la recidiva als 3 mesos de la primera ressecció, sent les més importants la multiplicitat de les lesions primàries i la realització de quimioteràpia intravesical. MATERIALS I METODES S’analitza lévolució de tots els malalts diagnosticats de tumors vesicals primaris i sotmesos a ressecció transuretral de tumor vesical durant el període que inclou Gener de 2004 fins Juny de 2005. Es registren 107 pacients, 10 dáquests han sigut exclosos per ser diagnosticats de tumors infiltrants, 1 per èxitus per una altra caussa i 14 per curt seguiment. Per tant, sínclouen 82 malalts a léstudi. Es realitza base de dades Access i estudi estadístic amb SPSS 12.0. RESULTATS Dels 82 malalts inclosos: 22 van ser Ta (27,8%) , 60 T1 (72,2%).65 (79,3%) van ser diagnosticats per hematúria, 15 (18,3%) de manera incidental, 1 (1,2%) per sde. Miccional, 1 (1,2%) per còlic nefrític. 43 tenien tumors dált grau (52,4%) i 39 de baix grau (47,6%). 47 (57,3%) van ser únics, 35 (42,7%) múltiples. 54 (65,9%) de menys de 3 cm. , 28 (34,1%) majors de 3 cm. 16 ( 19,5%) es van consideran de baix risc, 25 (30,5%) de risc intermig, 41 (50%) dált risc. A cap dáquests malalts es va sotmetre a quimioteràpia intravesical postoperatoria. Amb 37 (45,7%) malalts es va optar per observació, 6 (6,2%) per MMC 6 mesos, 12( 14,8%) per BCG pauta curta, 27(33,3%) per BCG de pauta llarga. El temps mig entre la realització de la ressecció i del primer control cistoscòpic és de 3,98 mesos (1,03-12,2). El seguiment mig va ser de 6,4 mesos (0-19,8). La tasa de recidiva global a la primera cistoscòpia és del 27,4 %. En léstudi univariat sóbserva que hi ha una tasa de recidiva dún 18,2% en tumors únics i 41,4 % en tumors múltiples (p=0,03). Un 15% de Ta i 30,8% de T1 (p>0,05), 29,7% de tumors dált grau i 25% dels de baix grau (p>0,05), 6,7% del grup de baix risc , 34,8% del grup de risc intermig i 31,4% del grup dált risc (p>0,05), 23,1% en tumors de menys de 3cm i 38,1% en tumors de més de 3 cm (p>0,05),. En léstudi multivariat, el factor que influeixen a la recidiva als 3 mesos és la multiplicitat (p=0,03). El tamany (p>0.05), léstadi clínic (p>0,05), el grau tumoral (p>0,05), el grup de risc(p>0,05) i el tractament realitzat (p>0,05) no han demostrat tenir influència respecte a la tasa de recidiva. 1 XI Simposi Institucional de la Societat Catalana d’Urologia CONCLUSIONS A la nostra sèrie, el factor que determina la recidiva al primer control és la multiplicitat (Odd Ratio=3.16). La resta de variables no han demostrat influència sobre la recidiva. Respecte a la nostra tasa de recidiva global és dún 27.4%, dada que coincideix amb estudis publicats en aquells subgrups als que no se´ls hi ha practicat quimioteràpia intravesical. 2 XI Simposi Institucional de la Societat Catalana d’Urologia


ANÀLISIS DE LA SUPERVIVÈNCIA POST-CISTECTOMIA RADICAL. DIFERÈNCIA ENTRE TUMORS PRIMARIS INFILTRANTS I PROGRESSADORS A. Francés, F. Vigués, J. Muñoz; J.M. Cuadrado, S. Pastor, E. Condom, F. Aguiló, E. Franco Servei d’Urologia. Hospital Universitari de Bellvitge INTRODUCCIÓ Recientment s’han publicat estudis en els que es troben diferències envers a la supervivencia postcistectomia respecte l’origen del tumor primari: infiltrant o progressió a infiltrant d’un tumor superficial. S’ha atribuït una pitjor supervivència al grup de pacients als que es va practicar una cistectomia radical per tumor infiltrant que prové de la progressió d’un tumor primari superficial. Es presenta l’anàlisi de supervivència actuarial de la nostra sèrie de cistectomies. MATERIAL I MÈTODES Desde 1988 al 2002 s’han practicat al nostre centre 464 cistectomies per tumor vesical infiltrant demostrat per la histologia de la ressecció precistectomia. De les 464 cistectomies, 124 (26.7%) són tumors vesicals infiltrants que provenen de la progressió d’un tumor inicialment superficial; 340 pacients presentaven tumors que van debutar com a infiltrants. No existeixen diferències significatives en quant a seguiment (mitja de 29.71 mesos) i distribució d’estadi patològic de la peça de cistectomia ni afectació ganglionar. RESULTATS No es troben diferències estadísticament significatives en quant a supervivència global ni en quant a supervivència per estadis entre els dos grups analitzats. (p=0.082) CONCLUSIONS Els nostres resultats mostren que els tumors vesicals superficials que progressen a infiltrant de la muscular, no tenen un pitjor pronòstic després de la cistectomia radical comparant-los amb la supervivència dels pacients que debuten com a infiltrants, a diferència dels estudis publicats. Ref. bibliogràfiques (1) Bartgold Ph. Schrier, Maarten P Hollander, Bas W.G. et al. Prognosis of Muscle InvasiveBladder Cancer: Differences between Primary and Progressive Tumours and Implications for Therapy. European Urology 45 2004 292-296 (2) Mathias May, Christian Helke, Thomas Nitzke et al. Survival Rates after Radical Cistectomy according to Tumor Stage of Bladder Carcinoma at first Presentation. Urologia Internationalis 2004; 72: 103-111


UTILITAT DE LA HIBRIDACIÓ IN SITU FLUORESCENT (FISH) EN LA DETECCIÓ NO INVASIVA DEL CARCINOMA DE CÈL·LULES TRANSICIONALS DE BUFETA M. Marín-Aguilera (1), L. Mengual (1), F. Algaba (2), Y. Arce (2), M. Burset (1), M.J. Ribal (3), E.Ars(1) i A. Alcaraz (3). (1) Laboratori de Biologia Molecular. Fundació Puigvert. Barcelona. (2) Laboratori d’Anatomia Patològica. Fundació Puigvert. Barcelona. (3) Servei d’Urologia. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. INTRODUCCIÓ El carcinoma de cèl·lules transicionals (CCT) vesical suposa el segon càncer més freqüent de l’aparell urinari. Aproximadament el 75% dels CCT vesicals són superficials en el moment del diagnòstic. Aquests són tumors que presenten una alta recurrència (50-80% dels casos) pel que és necessari un seguiment clínic molt acurat. La tècnica de referència actual pel diagnòstic i seguiment del CCT vesical és l’endoscopia complementada amb la citologia urinària. Malgrat la invasivitat que impliquen les tècniques endoscòpiques, actualment es tendeixen a realitzar freqüents controls per a la detecció precoç de possibles recidives. El desenvolupament d’una tècnica no invasiva capaç d’equiparar la sensibilitat i l’especificitat de la cistoscopia i citologia juntes, ens permetria el redisseny del seguiment clínic dels tumors vesicals. OBJECTIU Determinar la sensibilitat i especificitat de la tècnica FISH en la detecció del tumor vesical. MATERIALS I MÈTODES Es van recol•lectar 93 orines procedents de pacients afectes de CCT vesical (4Tis, 50Ta, 20T1 i 19T2), 12 de pacients amb història d’aquest tumor però amb cistoscopia negativa en el moment de Recol·lecció de la mostra, i 14 procedents de controls voluntaris sans. Totes les mostres van ser analitzades tant per FISH com per citologia, excepte les provinents de pacients amb antecedents tumorals. RESULTATS La sensibilitat de la tècnica de FISH en la detecció de CCT vesical ha estat un 30% superior a l’obtinguda per citologia. Concretament, mitjançant FISH s’ha pogut detectar un 46,2% dels tumors G1 mentre que per citologia només se n’ha detectat el 7,7%. En el cas dels tumors Ta i T1 les sensibilitats respectives de FISH van ser del 60,4% i 85,7%, mentre que les de la citologia van ser del 22% i del 65%. A més, un 68,8% de les citologies sospitoses dels pacients amb CCT vesical van ser positives per FISH. CONCLUSIONS En el present estudi hem demostrat que la tècnica FISH té una major sensibilitat que la citologia en la detecció de CCT vesical, especialment en els graus i estadis tumorals més baixos. A més, atès que és un procediment no invasiu, suggerim la utilitat del FISH, complementat amb una tècnica d’imatge no invasiva, en el seguiment clínic del tumor vesical i en els casos amb citologies sospitoses.


INSTILACIONES VESICALES CON BACILO DE CALMETTE-GUERIN PARA EL TRATAMIENTO DEL CARCINOMA DE CEL UROTERIALES QUE AFECTA DUCTUS PROSTATICOS. R. Martinez; C.Gutierrez; J.Palou; J.Arce; B.Juaneda; N De Graeve; A.Rosales; J Segarra; J.Huguet; H.Villavicencio. F.Puigvert, Barcelona OBJETIVOS Las instilaciones del Bacilo de Calmette Guerin(BCG) han resultado ser eficaces en el tratamiento del Carcinoma in Situ(CIS) que afecta a la uretra prostatica(UP).Hemos realizado en nuestra nstitución un estudio prospectivo para evaluar el uso de instilaciones intravesicales de BCG en pacientes con carcinoma de células uroteriales (CCU) que afecte a ductus prostaticos. MATERIAL Y METODOS Los criterios de inclusión de este estudio fueron el CCU que afectaba UP, específicamente ductus prostaticos. Fueron criterios de exclusión la instilación previa de BCG y la rección transuretral previa de próstata.Los pacientes fueron tratados con BCG intravesical Connaught(81mg) administrado semanalmente, por un periodo de 6 semanas. RESULTADOS 11 pacientes fueron incluidos en este estudio;8 (73%) presentaron tumor macroscopico en UP. En 10 pacientes (91%) se observó simultáneamente CCU vesical y 8 pacientes (73%) tuvieron afectación del cuello vesical. Tras un seguimiento medio de 40 meses (n=10 pacientes),la respuesta en la uretra prostatica fue de 82%,la recurrencia vesical de CCU fue de 64%.Dos pacientes con enfermedad ductal residual en UP fueron posteriormente tratados con cistoprostaectomia radical y están actualmente libres de enfermedad. En uno de estos pacientes, la pieza de cistoprostatectomía mostró afectación estromal prostática. Otro paciente desarrolló enfermedad metastásica y murió varios meses después del diagnóstico. Por consiguiente, progresión de enfermedad fue objetivada en 2 pacientes(18%).Actualmente el 90 % de los pacientes están vivos sin evidencia de enfermedad y 72,7% se han beneficiado de esta estrategia de conservación vesical. CONCLUSIÓN La BCG es una opción terapéutica factible para este tipo de pacientes con CCU que afecta los ductus prostáticos. En este estudio, la preservación vesical fue exitosa en 70% de los pacientes y sólo se objetivo una muerte por tumor. Obviamente, estos pacientes necesitan seguimiento estricto con cistoscopia y citologías para detectar recurrencias y/o progresión.


CIS Y/O AFECTACION DE DUCTUS PROSTÁTICOS DESPUÉS DE TRATAMIENTO ENDOVESICAL CON BCG. R.Martinez; C.Gutierrez; F.Rodríguez; N De Graeve; J Huguet; A.Rosales; J. Palou; H. Villavicencio. Fundació Puigvert, Barcelona. INTRODUCCIÓN Y OBJETIVO La BCG se ha demostrado como un tratamiento eficaz en el carcinoma in situ de uretra prostática (UP). Se ha preconizado la administración de una segunda tanda de BCG ante la recurrencia tumoral. Estudio retrospectivo de pacientes con el diagnóstico de afectación de UP por CIS superficial o de ductus prostaticos después de BCG. MATERIAL Y METODOS Entraron en el estudio los pacientes con Cis en UP o en ductus después de tratamiento endovesical con BCG Connaught (81mg) una por semana durante 6 semanas. No se realiza RTU de próstata previo a la BCG. RESULTADOS De 9 pacientes con CIS en UP después de BCG,4 tenían antecedentes de CIS en UP y 8 de tumor superficial de alto grado. Todos fueron tratados con una nueva tanda de BCG y 6 desarrollaron enfermedad invasiva con una mortalidad cáncer especifica de 66.6%. De 11 pacientes con CIS de ductus, después de BCG,10 fueron sometidos a cistectomia radical sin una segunda tanda de BCG.3 presentaron invasión de estroma prostatico. Tres desarrollaron tumor de tramo urinario superior. Diez se hallan libres de enfermedad. Uno se desconoce evolución. CONCLUSIÓN El tratamiento con una segunda tanda de BCG ante la persistencia o recurrencia de CIS en UP conlleva un fracaso terapéutico con una mortalidad cáncer específica elevada. Ante el fracaso de la BCG, aunque en algunos casos se evidencie un infraestadiaje, la cistectomía radical permite un alto índice de curación.


CISTOPROSTATECTOMIES EN PACIENTS AMB TUMORS INTRADIVERTICULARS. A. Bujons, X. Pascual, J. Huguet, J. Palou, A. Rosales, JJ.Gómez, J.Segarra, H. Villavicencio Servei dÚrologia. Fundació Puigvert, Barcelona OBJECTIUS Analitzar els resultats i evolució de les cistectomies radicals en pacients amb tumors vesicals intradiverticulars. MATERIAL I MÈTODES Entre 1982-2004 s´han realitzat al nostre centre 6703 RTU de tumors vesicals i dáquests 95 eren diverticulars. S´ha realitzat un estudi retrospectiu de les 20 cistectomies (21%) realitzades en aquests tumors. Sánalitza estadiatge del tumor intradiverticular i de la cistectomia, morbilitat i evolució. RESULTATS Dels 20 pacients cistectomitzats, 9 (45%) tenien antecedents de tumor vesical superficial extradiverticular i 11 (55%) foren tumors infiltrants d’entrada. Edat mitja en al moment de la cistectomia 65 anys (38-79). Tots eren homes. La forma de presentació més freqüent havia estat la hematúria macroscòpica, que s’observà en 11 casos (55%) i 9(45%) presentaven simptomatologia miccional obstructiva associada. L’anatomia patològica de las RTU: 10 T3, 2T2, 8T1. Es realitzaren 14 cistectomies radicals amb conducte ileal en 14 casos, 3 amb derivació ortotòpica Studer, 1 ureterosigmoidostomia, 1 derivació ortotòpica Camey i 1 derivació transureteroureterostomia cutània. L’anatomia patològica de les cistectomies: 4 (20%) carcinomes escamosos: 1 G3pT3, 1 G3pT3b i 2 pt4 ; 13 carcinomes transicionals:1 pT0, 2 pTis ,1G2pT1 , 1G2pTa , 5 G3pT3 , 2G3pTa , 1G3pT3b; 3 tumors sarcomatoides : 2 G3pT3b. 8 pacients (40%) reberen Quimioteràpia com a tractament complementari. Evolució: 7 casos (35%) estan vius i lliures de tumor a una mitja de seguiment de 100 mesos (R12-276); 2 (10%) casos han mort per metastasis pulmonars a una mitja de 18 mesos (R 5-24); 3 (15%) morts per altres causes a un temps mig de seguiment de 100 mesos (R12-168); 7casos (35%) s´han perdut en el seguiment a una mitja de 54.8 mesos (R 12-180) i 1(5%) pacient mort en el postoperatori inmediat. CONCLUSIONS Podem concloure que els tipus de tumors intradiverticulars més frequents són els transicionals, són de major grau i estadiatge que els tumors vesicals en general, requerint un tractament més radical.


CARACTERIZACIÓN MOLECULAR DEL CARCINOMA TRANSICIONAL DE VEJIGA MEDIANTE LA TÉCNICA DE MICROARRAYS DE CDNA MJ. Ribal, M. Burset*, L. Mengual*, E. Ars*, H. Villavicencio**, A. Alcaraz Servicio de Urología, Hospital Clínic (Barcelona) * Laboratorio de Biología Molecular, Fundació Puigvert (Barcelona) ** Servcio de Urología, Fundació Puigvert (Barcelona) INTRODUCCION A pesar de numerosos estudios realizados no se conocen marcadores moleculares validados en cáncer de vejiga con valor diagnóstico o pronóstico. La técnica de microarrays de cDNA permite el análisis de los patrones de expresión de millares de genes en un solo experimento de hibridación y por lo tanto la caracterización de los procesos de carcinogénesis y progresión del cáncer vesical. El ¨screening¨ masivo de genes permitirá la identificación de marcadores para una posterior validación y aplicación asistencial de los mismos. OBJETIVO El objetivo de nuestro estudio es determinar el perfil de expresión genética de 45 tumores vesicales mediante la técnica de microarrays de CDNA. MATERIAL Y METODOS Se procedió al estudio de 45 muestras de tumor vesical obtenidas mediante resección transuretral (15 Ta G1-G2, 15 T1G3 y 15 T2-4). Se procedió a la congelación inmediata de las muestras tras su obtención a -80ºC para su posterior procesamiento y extracción de RNA. Asimismo se obtuvo RNA de 15 muestras de mucosa vesical normal. Se procedió a la realización de pooles… Ermoi. Los distintos pooles se analizaron mediante microarrays de DNA (Microarrays con 54675 clones diferentes (hgu133plus2). RESULTADOS El análisis de distintos grupos clínicos de tumores (TaG1-TaG2, T1G3 y T2-T4) utilizando microarrays de RNA (Affymetrix U133 plus 2) nos ha permitido comparar sus perfiles globales de expresión mediante un análisis no supervisado de agrupación (unsupervised clustering). Hemos observado que todos los grupos tumorales difieren significativamente de los tejidos controles normales, habiéndose encontrado más de 500 genes diferencialmente expresados entre controles y muestras tumorales. Así mismo los tumores superficiales (TaG1-TaG2) son claramente distintos de los invasivos (T2-T4) desde el punto de vista de su perfil genético. Es importante destacar que los tumores con pronóstico intermedio (T1G3) son indistinguibles según su perfil genético global de los tumores invasivos (T2-T4). CONCLUSION La clasificación molecular del carcinoma transicional de vejiga difiere de su clasificaron anatomopatológica pudiendo constatar que los CCT T1G3 agrupan con los tumores infiltrantes constituyendo un grupo molecular único y diferente a los de los TCC superficiales (Ta). Así mismo el cáncer de vejiga independientemente de estadio o grado presenta un perfil genético diferencial respecto al urotelio normal haciendo posible la caracterización de marcadores moleculares validos.


EXPRESIÓN DE HER-2 Y SEGUNDOS MENSAJEROS EN EL CARCINOMA TRANSICIONAL DE UROTELIO SUPERIOR. IMPLICACIONES PRONÓSTICAS. L. Izquierdo, D. Truan, A. Petit, P. Altés, A. Arch, E. García, Ll. Peri, A. Agud, A. García, M. Sánchez, I. Goicoechea, A. Molina, M.J. Ribal, C. Mallofré, R. Gutiérrez del Pozo, A. Alcaraz Hospital Clínico Barcelona. INTRODUCCIÓN El carcinoma transcicional de urotelio superior (TTUS) tiene una naturaleza y potencial maligno heterogéneo. El 25% de los pacientes, fallecen a consecuencia de la progresión neoplásica en un plazo medio de 5 años. Por ello, uno de los problemas que se nos plantea, es aclarar el perfil predictivo de estos tumores. Son múltiples las moléculas implicadas en la formación del proceso neoplásico. La vía del HER-2 juega un papel relevante en el proceso de proliferación celular, activando a la AKT y segundos mensajeros como KI-67 e inhibiendo la Caspasa cuya función es inducir la apoptosis, derivando todo ello en la carcinogénesis. OBJETIVOS Valorar la expresión de HER-2/AKT así como segundos mensajeros KI-67 y Caspasa en tumores transicionales de urotelio superior. Determinar los factores pronóstico de progresión tumoral. MATERIAL Y METODOS Se realizó un análisis retrospectivo de las nefreureterectomías o ureterectomías parciales por neoplasia del tracto urotelial superior realizadas en nuestro servicio entre 1990 y el 2004. En el estudio se incluyeron 100 casos sobre los que se realizó un microarray tisular (2 cores de 2 mm por caso). Los anticuerpos empleados fueron anti-AKT-P, anti-caspasa-3P, anti-Ki-67 y anti-HER-2(ErbB2). Se analizaron las variables clínicas y patológicas de los pacientes. En el análisis invariante se utilizó el coeficiente de correlación de Spearman y regresión de Cox univariante. En el análisis multivariante se empleó regresión de Cox por pasos hacia delante. RESULTADOS La distribución por estadios fue la siguiente: 14%pTa, 24%pT1, 21%pT2, 28%pT3, 13%pT4, con un 13,1% de N1. Grados: I (9,2%), II (44,9%), III (45,9%). Con un seguimiento medio de 41,8 meses (0,3-182,7) un 30,5% de pacientes presentaron recidiva ganglionar y/o metástasis a distancia. La expresión de HER-2 se correlacionó con la expresión nuclear de AKT (R= 0,342 p=0,01) y su intensidad (R=0,334 p=0,001), la expresión de caspasa-3P (R=0,257 p=0,011) el grado (R=0,355 p<0,0001) y la afectación ganglionar (R=0,287 p=0,005). La intensidad citoplasmática de AKT se correlacionó con el Ki-67 (R=0,434 p<0,0001), el grado (R=0,209 R=0,042) y a la presencia de carcinoma in situ (R=0,233 p=0,023). La expresión nuclear de AKT se correlacionó con el Ki-67 (R=0,245 p=0,016), el HER-2, y la recidiva tumoral (R=0,219 p=0,036). El Ki-67 se correlacionó con la AKT, el grado (R=0,349 p=0,001), el estadio (R= 0,229 p= 0,025) y la localización ureteral (R=0,335 p=0,001). En el análisis univariante las variables pronósticas de recidiva fueron el grado (Hazard Ratio= 9,160 IC95%:3,2-25,9)), el estadio (HR= 2,869 IC95%:1,9-4,4), la afectación ganglionar (HR=7,737 IC95%: 0,5-16,9), la expresión de Ki-67 (HR=12,376 IC95%: 3,3-46,2), la expresión nuclear de AKT (HR= 31,6 IC95%:5,3-190) y su intensidad (HR= 2,695 IC95%: 1,6-4,6) y el HER-2 (HR=3,443 IC95%: 1,3-9,4).


En el análisis multivariante, las variables independientes predictoras de recidiva tumoral fueron: el estadio (UICC) la intensidad de AKT nuclear y el grado, lográndose con el modelo un área bajo la curva de 0,758 (IC95%: 0,657-0,858). CONCLUSIONES El carcinoma transicional de urotelio superior es un tumor de mal pronóstico. El 25% de los pacientes fallece en un plazo medio de 4 años por progresión tumoral. La detección de marcadores tumorales nos sería de gran ayuda en el manejo de esta neoplasia desde el momento del diagnóstico. La expresión de HER-2/AKT en los TTUS implica una mayor agresividad. Éste constituye junto al estadio y grado, factores independientes de progresión tumoral. El uso de inhibidores de AKT, actualmente en estudio, puede representar una futura opción de tratamiento en estos pacientes.


FACTORES PRONÓSTICO DE PROGRESIÓN Y MUERTE EN PACIENTES AFECTOS DE CARCINOMA DE CÉLULAS TRANSICIONALES DE UROTELIO SUPERIOR. BENEFICIO DE LA QUIMIOTERAPIA ADYUVANTE. L. Izquierdo Reyes, D. Truan Cacho, P. Altès Ineva, P. Alonso, A. Gutiérrez, A. Arch, E. Garcìa, A. Agud, Ll. Peri, A. García, M. Sánchez, I. Goicoechea, A. Molina, R. Alvarez-Vijande, M.J.Ribal, B. Mellado, R. Gutiérrez del Pozo R, A. Alcaraz Hospital Clínic Barcelona. INTRODUCCIÓN Los tumores de urotelio superior (TTUS) representan el 5% de todos los tumores uroteliales. Globalmente, la supervivencia de los pacientes a 5 años es del 35-55%. OBJETIVOS Determinar los factores pronóstico de progresión tumoral y fallecimiento por esta causa en este grupo de pacientes y evaluar el posible beneficio de la quimioterapia con cis/carboplatino en estadios avanzados. MATERIAL Y MÉTODOS Durante los años 1991 a 2004, se intervinieron en nuestro centro 135 pacientes por TTUS, de los que fueron válidos para estudio 114. Las variables analizadas fueron: la presencia de tumor vesical previo o concomitante, la edad, el sexo, el subtipo histológico, el estadio, los márgenes, el grado, la localización, el tamaño, la multiplicidad y la administración de quimioterapia adyuvante. El análisis de supervivencia se efectuó con el método de riesgos proporcionales de Cox. La tendencia lineal de las asociaciones se testó mediante el coficiente de correlación de Spearman (R). El nivel de significación se fijó en una p<0,05. RESULTADOS La mediana de edad de los pacientes fue de 69,5 años, con una razón Hombre: mujer de 4:1. La distribución por estadios correspondió a un 21% pT2, 28% pT3 y un 13% pT4. Respecto a la supervivencia libre de recidiva, en el estudio univariante resultaron significativas el estadio patológico, el margen quirúrgico, el grado III, la afectación de parénquima renal, pedículo, el tamaño tumoral y la asociación de carcinoma transicional con escamoso, neuroendocrino, nested o sarcomatoide. De todas ellas, en el análisis multivariante resultaron factores independientes de progresión el estadio, el grado III y los márgenes positivos (Razón de tasas: 2,091- 2,716-2,799 espectivamente). Se evaluó la mortalidad específica por cáncer asociándose en el estudio univariante con el estadio patológico, el grado III, la afectación de parénquima renal, del pedículo renal y de los márgenes. De todos ellos, en el análisis multivariante resultaron factores independientes de progresión el estadio, el alto grado, los márgenes positivos, y la administración de quimioterapia adyuvante (Razón de tasas: 3,210- 4,778- 8,043- 0,196). La supervivencia global libre de enfermedad de la serie fue del 75% a los 4 años, con un seguimiento medio de 48 meses, de los cuales el 100% fallecieron.


CONCLUSIONES El 25% de los pacientes intervenidos por TTUS fallecen como consecuencia de la progresión neoplásica, siendo el estadio, el grado y la afectación de márgenes los principales factores pronóstico. El uso de quimioterapia adyuvante aumenta la supervivencia específica por cáncer en los estadios III y IV.


CARCINOMA TRANSICIONAL DE URETRA DESPUÉS DE CISTECTOMIA RADICAL V.Monllau, J.Huguet, H.Ascaso, J.Palou, H. Villavicencio. Fundació Puigvert. Barcelona. OBJETIVOS Análisis de nuestra experiencia en el diagnostico, tratamiento y evolución de las recidivas uretrales post cistectomía. MATERIAL Y METODOS Estudio retrospectivo de la base de datos de 1007 cistectomías realizadas en varones en Nuestro Centro entre agosto de 1978 y junio de 2002. Análisis de los pacientes cistectomizados por tumor vesical transicional que desarrollaron posteriormente recidiva uretral. RESULTADOS Presentaron recidiva uretral 35 pacientes, 5 con Sustitiución vesical tipo Studer y 30 con conducto ileal a una mediana de 14 meses (rango 3-79) de la cistectomía. Dieciocho casos (51%) presentaban afectación de la uretra prostática en la pieza de cistectomía (5 estroma, 5 ductos, 3 afectación superficial y 4 CIS). El estadio patológico de las cistectomías fue: pTIS 4casos, pT1 12, pT2 9, pT3 6, pT4 4. El diagnóstico se realizó tras la aparición de síntomas en 21casos (60%) y durante el seguimiento (Citología positiva) en 14 (40%). A 3 pacientes con Studer se les hizo tratamiento conservador (2 RTU y 1 caso BCG) y a los restantes se les realizo la uretrectomía. El estadio patológico de las uretrectomias fue: Tx 3 casos, pTIS 11, pTa 6, pT1 6, pT2 7, pT3 2. CONCLUSIONES La recidiva uretral post cistectomía es poco frecuente y en más de la mitad de los casos se presenta con síntomas. La mayoría de los pacientes con recidiva uretral tienen tumor en uretra prostatica en la pieza de cistectomia y/o enfermedad multifocal.


IMPORTANCIA DE COLAGENASA - 3 (MATRIX METALLOPROTEINASE - 13), P16 Y P53 EN CARCINOMA VESICAL INFILTRANTE: CORRELACIÓN CON PARÁMETROS PATOLÓGICOS. O. Rodríguez Faba, J. Palou, J. Segarra, R. Parada, A. Rosales, J. Salvador, H. Villavicencio. Fundació Puigvert OBJETIVO Determinar si la expresión de p16, p53 (proteínas implicadas en el control del ciclo celular en la transición de G1-S) y colagenasa 3 (enzima implicada en la degradación del colágeno de la matriz extracelular) están asociadas con el estadio, progresión y pronóstico del carcinoma vesical infiltrante. PACIENTES Y MÉTODO El estadiaje inmunohistoquímico de p16, p53 y colagenasa 3 se realizó en preparaciones seriadas de piezas de cistectomía de 42 pacientes (32 hombres y 10 mujeres) que fueron sometidos a cistectomía radical por carcinoma vesical infiltrante (mediana de seguimiento 67,2+_5,99 meses). RESULTADOS Se encontró alterada la expresión de p16 en 16(38,1%) pacientes, p53 en 28(66,7%) pacientes y colagenasa-3 en 13(31%) pacientes. Se encontraron diferencias estadísticamente significativas en el tiempo libre de enfermedad y el tiempo de supervivencia en relación al estadio tumoral entre tumores pT2 y resto de tumores invasores del detrusor. Se encontraron diferencias estadísticamente significativas en el tiempo libre de enfermedad y el tiempo de supervivencia en relación al tamaño entre tumores menores y mayores de 3 cm. Se encontraron diferencias en el tiempo libre de enfermedad y tiempo de supervivencia entre los tumores p16 positivos y negativos pero no con p53 y colagenasa 3. No se encontraron diferencias estadísticamente significativas en la expresión de p16, p53 y colagenasa 3 en relación con el estadio y el tamaño. CONCLUSIONES Aunque la expresión alterada de p16, p53 y colagenasa 3 están asociados con el seguimiento clínico de pacientes con cáncer vesical infiltrante ninguno de ellos parece ser un predictor sólido del comportamiento tumoral.


TRATAMIENTO QUIRURGICO DE LA RECIDIVA LOCAL DEL CARCINOMA RENAL DESPUES DE LA NEFRECTOMIA RADICAL: EXPERIENCIA EN 12 PACIENTES. F. Rodríguez, J.M. Gaya, J. Arce, R. Martínez, B. Juaneda , J. Salvador, J. Segarra, J. Palou, H. Villavicencio Servicio de Urología. Fundació Puigvert. Barcelona. OBJETIVO La recurrencia local del carcinoma renal después de realizada la nefrectomía es infrecuente. Nosotros evaluamos los resultados de un grupo de pacientes con recidiva local tratados quirúrgicamente. MATERIALES Y MÉTODOS Se realizó el análisis retrospectivo de 12 casos con recurrencia local en fosa renal después de nefrectomía radical por tumor, tratados con resección quirúrgica de la recidiva. El tiempo medio de recurrencia fue de 37,2 meses. Se practicó estudio de extensión descartando la presencia de metástasis a distancia. Se trataron mediante cirugía amplia y agresiva con intención curativa. RESULTADOS La resección completa de la recidiva local fue posible en 11 pacientes, con un informe anatomopatológico de márgenes quirúrgicos negativos en 9 de ellos. De 12 pacientes, 5 tuvieron una segunda recidiva. Dos recibieron radioterapia adyuvante. Durante el seguimiento, 7 pacientes fallecieron de cáncer y 2 por otras causas, tres están vivos y libres de enfermedad. Durante las intervenciones quirúrgicas tuvimos 2 (16%) complicaciones mayores y 3 (25%) complicaciones menores, sin exitus perioperatorio. CONCLUSIONES El tratamiento quirúrgico es una opción factible para la recidiva local del carcinoma renal y puede ser realizada con una morbilidad aceptable. Algunos pacientes seleccionados, pueden beneficiarse de un abordaje quirúrgico agresivo con intento curativo.


ESTRATÈGIA DEL TRACTAMENT DEL TUMOR RENAL AMB TROMBUS A LA VENA CAVA. R. Boix i Orri; M. Arzoz, J. Ruiz, O. Buisan, J. Sánchez, C. González-Satué, J. Areal, L. Ibarz , J.M. Saladié. Servei d’ Urologia i Trasplantament Renal. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona Paraules clan: Trombus en cava, CEC, Càncer renal INTRODUCCIÓ La incidència de trombus en el moment del diagnòstic del tumor renal se situa en un 4-10% dels casos. La presència de trombus a la vena cava no va associada a un empitjorament del pronòstic, sempre que la cirurgia suposi la extracció del mateix. Depenent de l’alçada on s’ubiqui l’extrem cranial del trombus, podrem classificar-los en quatre nivells: I: VCI infradiafragmàtica subepàtica. II: VCI retrohepàtica per sota de les venes suprahepàtiques. III: VCI retrohepàtica per sobres les venes suprahepàtiques. IV: a) el trombus penetra 2-3 cm dins de l’ aurícula dreta. b) el trombus ocupa l’aurícula dreta. S’ha considerat que el nivell del trombus no té una relació clara amb la supervivència. Però és evident que el tractament dels nivells III i IV, inclòs en algunes ocasions el nivell II , tindrà com a conseqüència, en la majoria del casos un augment de la morbimortalitat donada la complexitat quirúrgica. MATERIAL I MÈTODES Presentem els resultats de11 casos de tumor renal amb trombus a la vena cava diagnosticats al nostre centre des de 1997 fins 2005, 10 es van tractar amb Nefrectomia radical i exèresis del tumor. Fem un anàlisis descriptiu de les característiques dels pacients: edat, sexe, mida del tumor, lateralitat, localització, presència d’ adenopaties i metàstasis, clínica al debut, alçada del trombus, realització de circulació extracorpòrea, morbilitat intra i postoperatòria, histologia, seguiment i supervivència així com presència de recidiva local o a distància. RESULTATS La mitjana d’edat va ser de 51anys (51+-13’5), en quan a la distribució per sexes; es van diagnosticar 8 homes i 3 dones. El tumor fou dret en 8 ocasions, esquerre en 2 casos i bilateral en 1 dels casos. El tamany mig va ser de 9’75cm (+- 2,10). En quan a la localització, el terços mig i inferior van ser els més afectats. Segons l’ubicació de l’extrem cranial del trombus els resultats van ser els següents: nivell I: 2, II: 5, III: 1, IV: 3. En quan a l’histologia van resultar ser carcinoma renal 9 dels 10 casos intervinguts (8 cèls clares, 1 papil.lar), el restant va ser un Tm de Wilms. En 3 casos va haver-hi infiltració neoplàssica de la vena cava. Els símptomes de debut predominants van ser: hematúria i dolor lumbar; tres dels pacients es van diagnosticar de manera incidental. Dels 10 casos intervinguts 4 van ser operats al quiròfan de cirurgia cardíaca, en dos d’ells es va emprar la CEC.


La mortalitat intraoperatòria va ser nul·la, 2 pacients van ser exitus en el postoperatori immediat. Un altre pacient fou exitus després d’un mes de la cirurgia. Dels 7 pacients restants 1 va presentar recidiva a nivell ganglionar, 1 M1 pulmonar, i 1 M1 Hepàtica sotmetent-se a cirurgia. CONCLUSIO: Els pacients afectes de neoplàsia renal amb trombo de la vena cava poden beneficiar-se d’una cirurgia radical, sense que el nivell del trombus tingui significació pronòstica. No obstant és important una bona avaluació radiològica que permeti crear l’estratègia a seguir en cada pacient. Així com l‘enfoc interdisciplinari de la patologia, ja que en moltes ocasions serà necessària la col·laboració del cirurgià cardíac.


TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE LA RECIDIVA LOCAL AÏLLADA DEL HIPERNEFROMA. LA NOSTRA EXPERIÈNCIA. M. Arzoz Fàbregas, R. Boix Orri, J. Ruiz Domínguez, L.Ibarz Servio, J. Areal Calama, J. Uría González-Tova, J.Lluís Gago Ramos, C.González Satué, O.Buisan Rueda, X.Sánchez Macías, S.Bayona Arenas, J.M. Saladié Roig Servei d’Urologia. Hospital Univeritari Germans Trias i Pujol. Badalona INTRODUCCIÓ La recidiva local aïllada del hipernefroma després de la cirurgia radical és una entitat poc freqüent. En láctualitat encara no hi ha el consens de quin ha de ser el tractament délecció. Tot i que molts dels casos presentaran malaltia metastàsica, sembla que la cirurgia de la recidiva local podria augmentar la supervivència. MATERIAL I MÈTODE Fem un anàlisis retrospectiu dels casos d´hipernefroma T1-T3N0MO que han recidivat inicialment com a malaltia local aïllada en el nostre servei. Revisem alhora la literatura sobre aquest tipus de recidiva. RESULTATS Durant el període de Gener 1997 fins a Gener 2005 s´ han realitzat al nostre centre 242 efrectomies radicals per hipernefroma. Set dáquests casos han recidivat inicialment de forma local. El temps mig fins la recidiva és de 12 mesos. Tots diagnosticats en controls rutinaris. En tots els casos sóptà per a un tractament quirúrgic. Amb un temps mitjà de seguiment de 30 mesos, quatre pacients son vius, un sense malaltia i tres son morts, un délls per causes alienes a la malaltia. CONCLUSIONS Tot i que és una entitat poc freqüent, la recidiva local aïllada presenta un mal pronòstic. Els controls rigurosos ens ajudaran a detectar la recidiva local de forma precoç. El tractament quirúrgic podria augmentar la supervivència en aquests casos i sembla ser el tractament més recomanat.


CIRURGIA RECONSTRUCTIVA DESPRÉS DE GLANDECTOMIA PER CARCINOMA DE PENE X. Pascual, A. Bujons,R. Martinez, A. Rosales, O. Angerri, J. Huguet, J. Segarra, J. Palou, H. Villavicencio Fundació Puigvert, Barcelona INTRODUCCIÓ L’amputació parcial de pene és la tècnica terapèutica més efectiva per al tractament del carcinoma de pene localitzat, però presenta gran morbilitat per la mutilació que provoca. OBJECTIUS Presentem la nostra experiencia en la reconstrucció glandar segons la tècnica descrita per Bracka indicada en pacients amb carcinoma escamos de pene (T1s, T1, T2) o que podien tenir complicacions greus després de la radioterapia. MATERIAL I MÈTODES Estudi retrospectiu de 21 pacients diagnosticats de tumor de pene entre els anys 1995 fins el 2004 als que es va realizar una tècnica reconstructiva. L’edat mitja era de 60 anys (50- 80). Tots els pacients tenien diagnòstic clínic compatible amb tumor de penis, i es va realitzar biopsia a la zona sospitosa, amb el resultat de carcinoma escamos de gland T1 en 18 pacients, en 2 pacients carcinoma de gland T2. Es realitza a tots els pacients amputació parcial de penis i reconstrucció segons tecnica de Bracka. En un pacient es realitza cirugía recosntructivs després de radioterapia per motius estetics L´estadiatje fou en 76% de carcinoma escamos (T1) i en 24% dels pacients afectació del teixit conectiu subepitelial. (T2) RESULTATS La mitja d’estància hospitalària dels pacients ha estat de 12 dies. Absència de recidiva de la malatia en 18 pacients i en dos pacients malaltia recidivant als quals es realitza falectomia total. Les complicacions immediates van ser: en 4 pacients necrosis parcial del injert (19%), 17 pacients (81%) no van tenir complicacions inmediates. Les complicacions tardanes van ser: en 3 pacients (14%) estenosis del neomeat que necesitaren la realització de dilatacions, en 2 pacients (9,5%) un meat hiperplàsic sense tractament. Preguntat sobre el resultat estètic 15 (72%) pacients ho trobem molt bo, 6 (28%) pacients aceptable. En quan a la micció 13 (61%) pacients refereixen tenir una bona micció, 6 (28%) mala micció. Abans de la cirugía 14 pacients tenian ereccions i mantenien relacions, després de la cirugía 10 podien mantenir relacions i 4 pacients tenien ereccions però no mantenien relacions sexuals. CONCLUSIONS La tècnica de cirugia conservadora amb recontrucció neoglandar amb injert de pell del musle, és una tècnica senzilla i oncològicament correcta en estadi T1, oferint un bon resultat estètic i funcional.


ALTERNATIVAS A LA CONTINENCIA: PRINCIPIO DE MITROFANOFF, REVISIÓN DE NUESTRA CASUÍSTICA. C Gutiérrez, J Caffaratti, R Martínez, O Angerri, JM Garat, H Villavicencio. Fundació Puigvert, Barcelona INTRODUCCIÓN El sistema urinario inferior está formado por un reservorio, un conducto hacia el exterior y un mecanismo de continencia. Cuando existe una alteración en algunos de dichos elementos se produce una pérdida del control sobre la continencia urinaria. El principio de Mitrofanoff preconiza el uso de un conducto estrecho (pe: apéndice) tunelizado en la pared del reservorio o vejiga entre la mucosa y la capa muscular. La aplicación de dicho principio ha constituido un avance importante en el manejo y tratamiento de los pacientes con incontinencia urinaria severa de diversas causas en los que no se puede utilizar la uretra nativa y como mecanismo de continencia en reservorios urinarios. MATERIAL Y MÉTODOS Evaluamos el resultado obtenido en 34 pacientes sometidos a cirugía entre 1991 y 2005: 17 hombres y 17 mujeres con una media de edad de 13,6 años. El diagnóstico inicial fue de extrofia vesical en 17 pacientes (50%), vejiga neurógena en 6 pacientes (17.7%) epispadias y traumatismos pelviano en 8 pacientes cada una (8.82%). El 88% de los pacientes habían sido sometidos a alguna intervención para mejorar la continencia previamente. En cuanto a las indicaciones de la cirugía la más frecuente fue la incontinencia severa en un 76.4% seguido de la desderivación de estoma cutáneo en 17.6%. En cuánto a la técnica quirúrgica los tejidos utilizados para el Mitrofanoff fueron en 25 pacientes apéndice, 5 pacientes ileon (Tec. Monti) y 3 pacientes colon (Tec. Casale). El abocamiento del conducto fue en 14 pacientes a vejiga, 19 pacientes a intestino y 1 paciente a estómago. La localización del estoma cutáneo fue en ombligo en 17 pacientes (50%), fosa iliaca en 9 pacientes (26.4%) y un paciente con estoma ortotópico. RESULTADOS Con un seguimiento de entre 3 y 144 meses (con pérdida de seguimiento de 1 paciente al año de la intervención). Los resultados son de éxito en 29 pacientes (85.2%), mejoría en 3 pacientes y fracaso en 2 pacientes, uno con SV a permanencia y otro escapes persistentes por estoma, (ambos pendientes de resolución). Presentando como complicaciones en 7 pacientes dificultades para el sondaje y en 6 pacientes presencia de litiasis en reservorio que han requerido intervención. CONCLUSIONES El procedimiento de Mitrofanoff es una excelente técnica como mecanismo de continencia, con resultados superponibles en las diversas series (85.2% de éxito en nuestro Centro). El apéndice continúa siendo la primera opción en los pacientes sin HC de incontinencia fecal. Como alternativa al apéndice, utilizamos intestino reconfigurado según técnica de Yang-Monti (en trayectos relativamente cortos) y la modificación de Casale en los casos más largos.


VALVULES DÚRETRA POSTERIOR: REVISIÓ DEL ULTIMS ANYS B. Juaneda, O. Angerri, J.Caffaratti, JM. Garat, H. Villavicencio Fundació Puigvert. Barcelona. INTRODUCCIÓ Les vàlvules d’uretra posterior són una malformació congènita en forma de replecs membranosos a nivell de la uretra posterior, que obstrueixen el pas d’orina. És la causa més freqüent d’obstrucció infravesical en el nadó. Incidència: 1/5000 a 1/8000. OBJECTIU Realitzar un estudi retrospectiu del casos tractats en el nostre centre en els últims 3 anys. Realitzar un anàlisi de la seva heterogenicitat clínica. MATERIAL I MÈTODES Entre març de 2002 i novembre de 2004 s’han diagnosticat al nostre centre 9 varons amb vàlvules d’uretra posterior. L’edat al diagnòstic va des de la detecció pre-natal, a la detecció d’un cas als 9 anys d’edat. La sospita diagnostica va ser: 5 casos per ectasia pielocalicilar bilateral detectada en ecografies prenatals rutinàries, 2 infeccions urinàries, un cas per oliguria i un altre en l’estudi urodinàmic per bufeta hiperactiva. En tots els casos menys un es va col·locar cistostomía. El diagnòstic de confirmació va ser mitjançant cistouretrografia miccional seriada (CUMS). Es va completar l’estudi mitjançant: Gammagrafia renal (DMSA), urografía intravenosa (UIV), ecografia renovesical i anàlisi de sang i d’orina. RESULTATS La tècnica quirúrgica realitzada va ser: 8 Ressecció transuretral de les vàlvules (RTU), i 1 resecció amb ganivet fred de les vàlvules. Un pacient va presentar una nova obstrucció infravesical al tres mesos de la cirurgia i es va realitzar nova RTU. En 5 pacients es van diagnosticar diferents graus de reflux vesico-ureteral, dos délls van ser tractats amb injecció submeatica de deflux, observant posterior desaparició del reflux. En la gammagrafia prèvia a la cirurgia la funció renal es veia alterada en 5 casos, i tant sols en un déll va millorar després de la cirurgia desobstructiva. Un pacient presenta insuficiència renal severa i és candidat a trasplantament renal. CONCLUSIONS Les vàlvules d’uretra posterior són una patologia congènita amb gran variabilitat clínica, que va des de una gran hidronefrosis i oligoamnios en el fetus amb posterior alteració de la funció renal i respiratòria, a casos que passen desapercebuts durant anys per la escassa repercussió clínica. El diagnòstic primerenc junt amb la derivació urinària al néixer són bàsics per endarrerir l’aparició d’insuficiència renal crònica.


INSTIL.LACIÓ DE MITOMICINA EN EL POSTOPERATORI IMMEDIAT DE LA RESSECCIÓ TRANSURETRAL DE TUMOR VESICAL: EXPERIÈNCIA D’UN HOSPITAL COMARCAL H. López Llauradó, J. Sáenz de Cabezón Martí, J. Pinzón Guerrero, T. Bosch Garcia, M. Domènech Santasusagna* i J.M. Malet Carreras Josep Servei d’Oncologia* i Servei d’Urologia. Althaia Xarxa Assistencial de Manresa. Amb el patrocini d’ INIBSA RESUM El tumor vesical superficial (TVS) és una malaltia freqüent en la pràctica urològica diària en la majoria dels hospitals. Una característica del TVS és l’alt índex de recurrència, que pot arribar al 70% en els dos primers anys i que varia segons els diferents grups de risc. Per evitar la recurrència s’han utilitat nombrosos tractaments endovesicals ambulatoris amb quimioteràpia (Mitomicina C, Epirrubicina, Thiotepa, etc) o immunoteràpia (BCG) amb diferents pautes setmanals, mensuals, trimestrals, etc. En els últims anys s’ha demostrat que l’administració endovesical de 40 mgr de Mitomicina C en el postoperatori immediat de la ressecció transuretral (RTU) d’un TVS (millor abans de les 6 hores) redueix de forma molt significativa la seva taxa de recurrència, inclòs millorant o substituint en alguns grups de risc, un tractament perllongat. Aquest tractament s’indica després de tota RTU de tumor vesical d’aspecte superficial, sigui únic o múltiple i en general en tots els tamanys. Existeixen també contraindicacions com hematúria important, una ressecció àmplia amb perforació de la bufeta, etc. La majoria de tumors vesicals inicials són superficials (70-80%), per tant, molts pacients poden beneficiar-se d’aquest tractament. Tot i no saber-se el resultat patològic en el moment de la RTU, en general, tots els diferents grups de risc de TVS es beneficiaran d’aquest tractament (sobretot el TVS únic, papil.lar i de baix risc). S’han descrit diversos efectes secundaris de la instilació endovesical, com rash cutani al.lèrgic o síndrome miccional, però en general són poc freqüents. El tractament precisa d’un protocol mèdic, d’una coordinació de diferents grups de professionals (metges, infermeres, farmacèutics i personal de Farmàcia) i d’una técnica de dispensació correcte. Aquests últims aspectes i alhora el respecte per les possibles complicacions han fet que en alguns hospitals s’hagi retrassat l’inici d’aquest tractament. Els objectius d’aquesta comunicació són exposar els resultats de l’estudi retrospectiu dels pacients tractats amb Mitomicina C endovesical postoperatòria al nostre centre (200 tractaments aprox. en els últims 3 anys), evaluant entre d’altres l’índex de recurrència i els efectes secundaris (poc freqüents), repassar els passos tècnics a seguir des que s’indica la medicació fins que s’administra al pacient, analitzar en quants centres hospitalaris catalans s’ha instaurat aquest tractament i encoratjar als hospitals on encara no es realitza a iniciar-ho.


ANÀLISI DEL NOU CIRCUIT DE DERIVACIÓ DE MALALTS EXTERNS PER A LITOTRÍPSIA EXTRACORPÒRIA PER ONES DE XOC (LEOX) F. Millán Rodríguez, F. Sánchez Martín, S. Esquena Fernández, F. Rousaud Barón, S. Gracia Garcia, H. Villavicencio Mavrich. OBJECTIU El nostre és un dels centres on es deriven malalts externs procedents de tota Catalunya per a la realització de LEOX. Al setembre de 2005 es va canviar el circuit de programació per un altre que proporciona més agilitat i informació clínica. Lóbjectiu dáquest estudi és presentar-lo a la comunitat urològica catalana i avaluar-ne la seva eficàcia. MATERIAL I MÈTODES Es va dissenyar una plantilla on es consigna informació administrativa i clínica del malalt que en rebre-la per fax o correu permet, a travès dún barem de 0 a 10, programar lÉSWL en funció de la urgència i gravetat del cas. Els factors que es tenen en compte són: presència de catèter, hospitalització o cirurgia prèvia, cas consecutiu, escala de dolor, presència de ectàsia o de litiasi ureteral. Es realitza un estudi descriptiu de léficàcia del mètode. RESULTATS - 74 pacients avaluats (70% homes) amb una edad mitjana de 46 anys (IC95%=41-51). - Malalts remesos des de 13 hospitals (principalment de Girona i Barcelona). - Tamany mig de la litiasi 1.25 cm (IC95%=1.1-1.4); un 54% són de la banda dreta. - Localització: GCS 5%, GCM 7%, GCI 16%, pelvis 26%, lumbar 34%, sacre 5%, pelvià 15%, intramural 11%. - Tractament consecutiu 30%, hospitalització o cirurgia recent 20%, ectàsia 58%. - Dolor: Absència 18%, lleu 24%, moderat 43%, intens 15% - Barem de prioritat. - Puntuació mitjana 3.73 (IC95%=3.2-4.2) - Puntuació 0-2: 30%; 3-5: 52%; 6-8: 18%; 9-10: 0% - Temps mig d´ espera de programació: 35 dies (IC95%=32.5-37.5) - No hi ha hagut cap ajornament - En funció del barem: 0-2: 42 dies (IC95%=40-44) 3-5: 33 dies (IC95%=30-36) 6-8: 29 dies (IC95%=20-37) - En funció de l´hospitalització o cirurgia prèvia: Sí 23 dies (IC95%=17-29) No 38 dies (IC95%= 36-40) CONCLUSIONS Aquest sistema permet disposar dúna major agilitat administrativa i conèixer les dades clíniques més relevants del cas. Dáltra banda permet una programació discriminant la gravetat del cas. Per això, sáconsegueix que els casos més greus o recent hospitalitzats o intervinguts tinguin una espera inferior a la resta.


CATETERISME URETERAL POSTURETEROSCÒPIA. VALORACIÓ DE LA SEVA EFICÀCIA EN LA PREVENCIÓ DE LA MORBILITAT J.M. Cuadrado Campaña, C. Torrecilla Ortiz, S. Colom Feixas, J. Contreras Garcia, Ropero Valverde, A. Francés Comalat, E. Franco Miranda Hospital Universitari de Bellvitge INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS La col.loació de catèter ureteral després de la realització d’una ureteroscòpia en el tractament endoscòpic de la litiasis és una pràctica habitual en un alt percentatge dels nostres pacients. La majoria dels estudis recents questionen la seva utilitat. Intentem valorar l’eficàcia real d’aquesta pràctica. MATERIAL I MÈTODES Realitzem un estudi retrospectiu en el que es van seleccionar 46 pacients als que es va realitzar durant l’any 2004 ureteroscòpia terapèutica per litiasis (ureteroscopi rígid Storz 10 Ch). En tots els casos es va realitzar litotrípsia mecànica pneumàtica amb Lithoclast i extracció de fragments amb pinça. El tamany de les litiasis va ser entre 0.5 i 2 cms i es van analitzar únicament procediments realitzats en urèter mig i inferior i pacients sense lesions ureterals. Es van analitzar 2 grups de similars característiques, el primer de 30 pacients als que es va deixar catèter ureteral simple recte 5Ch entre 24 i 48h; i un segon grup de 16 pacients sense aquest. Vam medir la necessitat d’analgèsia suplementària, la presència de dolor postoperatori i les complicacions o consulta per aquestes després de l’alta hospitalària. RESULTATS La presència de dolor de caràcter moderat o intens en el postoperatori, necessitant analgèsia suplementària, va aparèixer en el 26.6% dels pacients amb catèter ureteral, sent el percentatge similar en els pacients sense catètr. La consulta per dolor o altres complicacions en el postoperatori després de l’alta va ser mínima, sense difrències destacables entre ambdós grups. CONCLUSIONS No considerem d’utilitat el catèter ureteral sistemàtic postureteroscòpia en la situació de fragmentació de litiasis amb Lithoclast sense lesions mucoses i amb desaparició de la litiasis, en virtut a l’abscència de diferències significatives, en clínica dolorosa o miccional, necessitat d’analgèsia i estància hospitalària; la resta de situacions (lesions de més entitat o volum litiàsic major) són susceptibles d’anàlisi posteriors.


ESTUDI EPIDEMIOLÒGIC DE LA LITIASI A CATALUNYA. RESULTATS PRELIMINARS DE L’ANÀLISIS CRISTALOGRÀFICA DE 3545 CÀLCULS URINARIS F. Millán Rodríguez, S. Gracia Garcia, F. Rousaud Barón, S. Esquena Fernández, F. Sánchez Martín, F. Marchant, H.Villavicencio Mavrich Fundació Puigvert OBJECTIU Realitzar un estudi epidemiològic de la litiasi a Catalunya valorant-ne la diferència entre comarques. MATERIAL I MÈTODE Anàlisi cristalogràfica de 3545 càlculs urinaris procedents de malalts de tota Catalunya des de l´any 2001. S´ ha estudiat la distribució per grups en funció de l´ edat, sexe, procedència geogràfica i tipus de càlcul. RESULTATS Sexe Home 69% Dona 31% (H/D=2.2). Procedència Girona 2.4%, Tarragona 2.3%, Lleida 1.6%. Barcelona 86.7% (Barcelonès 50.5%, Baix Llobregat 5.1%, Maresme 7.4%, Vallès Oc. 7.2%, Vallès Or. 6.5%,Garraf 0.6%, Osona 1 %, Bages 1.3%,Berguedà 1%, Anoia 0.4%), Fóra de Catalunya 7%. Anàlisi Cristalogràfica El 64% eran de fase única. OCM 39.4%, OCD 22.5%, URI 13.3%, APA 13.8%, FAM 5%, BRU 2%, CIS 1.5%, Altres 2.5%. Edat mitjana 51.5 anys. Home 52.3 Dona 49.5 (p<0.0001 t Student) Sexe segons procedència (%homes) Barcelona 69, Girona 57, Lleida 65.5, Tarragona 52, Fóra 71 (p=0.002) Composició càlcul segons procedència (p=0.0001); A continuació es posen exemples agrupant en les 4 províncies (a la comunicació es pressentaran també distingint les comarques): - OC: Lleida 67%. BCN 63%, Girona 50%, Tarragona 49%. - URI: Lleida 15.5%, Tarragona 13.6%, BCN 13.3%, Girona 12.9% - APA: Lleida 6.9%, BCN 13.5%, Tarragona 18.5%, Girona 21.2%. - CIS: Lleida 3.4%, Girona 3.5%, Tarragona 2.5%, BCN 1.3%. Composició càlcul segons sexe (p=0.0001); exemples (%home): OC 71.5, URI 81, FAM 59, APA 50.5, BRU 66, CIS 59, Altres 58.5. No hi ha diferència estadísticament significativa en quant al sexe o la composició als diferents anys.


CONCLUSIONS Es tracta del primer estudi sobre cristalografia dels càlculs dáquesta magnitud realitzat a Catalunya. La distribució epidemiològica és semblant a la descrita a la literatura mundial: preponderancia del sexe masculí (tot i que les dones són lleument més joves), predomini de lóxalat càlcic, diferències en quant al sexe (més relevància de la FAM a les dones). Tot i que hem de ser curosos, es detecta una diferència estadísticament significativa quan sánalitza la composició del càlcul en funció de la procedència. Principalment, a les comarques lleidatanes hi ha un predomini de la litiasi úrica i dóxalat càlcic.


LITIASIS DEL ARBOL URINARIO SUPERIOR Y CIRUGIA ABIERTA. FJ. Blasco Casares*, L. Ibarz Servio, M. Ramon Dalmau, D. Salinas Duffo, FJ. Ruiz Marcellán. Servicio de Urología – Litiasis Renal. Institut Dexeus. Barcelona. Servicio de Urología. Hospital Municipal de Badalona. Badalona OBJETIVO Averiguar los criterios para indicar cirugía abierta en los pacientes afectos de litiasis renoureteral. MATERIAL Y MÉTODO Se analizan dos fuentes de datos. Por un lado, se analizan los casos de cirugía abierta realizadas por litiasis en un hospital comarcal durante un periodo de 11 años (HMB). Por otro, el mismo indicador respecto a un centro de urología general con especial dedicación y amplia trayectoria en el mundo de la litiasis (ID). El abordaje terapéutico instrumental de la litiasis puede dividirse en cuatro tipos que, ordenados de menor a mayor complejidad, son: 1. LEOC (litotricia extracorpórea por ondas de choque); 2. URS (ureteroscopia); 3. NLP (nefrolitotomía percutánea); 4. cirugía abierta clásica (uretero-pielo-nefrolitotomía). De la primera fuente se analizan los casos realizados de procedimiento tipo 4 respecto a los indicados del tipo 1. Cuatro casos de cirugía en nueve años. De la segunda fuente se analizan todo los enfermos propios del centro, habiéndose excluido todos aquellos que, por ser un centro de referencia, son remitidos para realizar cualquiera de los cuatro procedimientos “de encargo”. Debido a las similitudes en cuanto a estancia, complejidad, preparación previa, instalaciones necesarias, etc., se han agrupado los tipos 1 y 2 frente a los 3 y 4, es decir, la LEOC y URS vs NLP y cirugía abierta. Así, se han realizado, en el período 1997-2005, 1979 procedimientos tipo 1 y 2 (1673 LEOC y 306 URS) en 1682 pacientes (560 mujeres y 1122 varones), frente a los 46 del tipo 3 y 4 (12 NLP y 34 cirugías) en 44 pacientes (18 mujeres y 26 varones). RESULTADOS Sobre 2025 procedimientos, los 46 tipo 3 y 4 representan el 2,27%. De 1726 pacientes, los 44 de la NLP y cirugía representan el 2,55%. Si desgajamos la NLP de la cirugía abierta tendremos 34 casos de cirugía en 34 pacientes lo que representa, respectivamente, el 1,68% de los procedimientos y el 1,97% de los pacientes. Los 34 casos de cirugía clásica fueron: tres nefrectomías parciales, dos nefrectomías, 11 ureterolitotomías, 18 pielo/nefrolitotomías. Entre los 34 casos cabe destacar, agrupados por conceptos que influyeron en la toma de decisiones para la cirugía abierta, la presencia en 18 ocasiones de tamaño importante (superior a 1,5 cm), 17 riñones con ectasia, 16 casos de URS/ESWL previos infructuosos, 9 anomalías en el drenaje, 7 coraliformes, 6 casos con infección de orina, 3 de riñón en herradura, 2 estenosis de la unión, 2 de doble vía, un caso de problemas de coagulación, 1 tumor renal contralateral, 1 abceso renal, 1 caso de doble litiasis ureteral, 1 caso de IRA.


CONCLUSIONES En pacientes con cálculos coraliformes y pseudocoraliformes o de gran tamaño, presencia de anomalías de drenaje bien de tipo congénito bien adquirido, con riñones parcial o totalmente poco o casi nada funcionantes, grados de ectasia importante, cálculos enclavados o presencia de los mismos de larga evolución, tratamientos previos tipo LEOC y/o URS infructuosos, problemas de coagulación, problemas de vaciado o del acceso a la vía urinaria, deberá tenerse muy presente el uso de la NLP en caso de litiasis piélica y/o cirugía abierta.


REPARACIÓN DE PROLAPSO GENITAL CON PELVICOL® TRANSVAGINAL. J. Hidalgo Arroyo, P. Martínez Cáceres, I. Díaz Sánchez, Gilberto E. Chéchile Toniolo. Instituto Médico Tecnológico INTRODUCCIÓN El prolapso genital, frecuente en meno y postmenopausicas incluyen cistocele, rectocele, colpocele o las tres simultaneamente formando un prolapso total. Las técnicas mas utilizadas para el cistocele es la colporrafia anterior de Kelly y para el rectocele la colporrafia posterior. Presentamos nuestra experiencia en el tratamiento de estas patologías con el implante de parche de Pelvicol®. MATERIAL Y MÉTODOS Entre octubre /2001 y octubre/ 2004, hemos realizado 12 intervenciones, en 10 pacientes con diagnóstico de cistocele y rectocele. La edad promedio fue de 64,5 años (53-81) y el motivo de consulta mas frecuente fue la infección del tracto urinario (ITU) de repetición (5 episodios por año) en 6 (60%) Nueve pacientes tenían el antecedente de cirugía previa las cuales eran: Histerectomia 5 (50%), Cirugía antiincontinencia 2 (20%) y Colporrafia anterior 2 (20%). El 100 % de las pacientes referían sensación de peso perineal, y al examen físico, cistocele grado III en 7 (70%) con rectocele en un caso, 2 (20%) cistocele grado II y una sola con rectocele (10%) Se realizó EUD previo a 5 pacientes (50%), de las cuales 4 (80%) presentaron importante residuo postmiccional, en una de ellas se evidenció la presencia de detrusor hipocontractil a 7 pacientes se realizó colporrafia anterior, a 1, colporrafia anterior con sling, a 1 colporrafia anterior y posterior y una solo colporrafia posterior. Todas reforzadas con parche de Pelvicol®. La evolución postoperatoria fue correcta, no se observaron infecciones de herida ni de la prótesis ni tampoco rechazo. Con una media de tiempo de seguimiento de 10,7 meses (3-25 meses) en todos los casos se observó la desaparición de la sensación de peso perineal y bulto vaginal. CONCLUSIONES La cirugía con la variante de la colocación de parche de Pelvicol® (extracto liofilizado de colágeno de cerdo) es una alternativa válida, ya que se redujeron los signos y síntomas derivados de la patología sin rechazo a la prótesis ni recidiva de los celes en el seguimiento.


TRATAMIENTO DE LA INCONTINENCIA DE ESFUERZO CON CABESTRILLO REGULABLE TIPO REMEEX C. Gutiérrez, C. Errando, M. Prados, C. Báez, P. Araño, H. Villavicencio. Unidad de Urología Funcional y Femenina. Fundación Puigvert. Barcelona. OBJETIVO Evaluar la eficacia del tratamiento de la incontinencia de esfuerzo con cabestrillo regulable tipo Remeex ®. PACIENTES Y MÉTODOS Evaluamos el resultado obtenido tras la cirugía en 105 pacientes con una edad media de 105 años (43-81). Las pacientes fueron clasificadas según criterios clínicos, Q tip test y estudio urodinámico en incontinencia esfinteriana intrínseca (IEI) tipo III (63 casos) o incontinencia de esfuerzo por hipermovilidad, recurrente tras otro tratamiento quirúrgico (42 casos). El seguimiento se realizó mediante valoración clínica, exploración física y urodinámica postoperatoria en todos los casos. RESULTADOS Tras un seguimiento medio de 24 meses 96 pacientes (91.4%) están curadas de su IOE. En 9 casos (9.6%) persiste la IOE, (En 1 caso la paciente rechaza la retensión del sistema y 8 estan en espera de ingreso para retensión). Dieciséis pacientes (15.2%%) presentan incontinencia de urgencia por vejiga hiperactiva de nueva aparición, sin obstrucción. Durante el seguimiento 16 pacientes (15,2%) requirieron regulación bajo anestesia local: se incrementó la tensión en 12 casos por reaparición de la IOE y se redujo la tensión en 4 caso por obstrucción. CONCLUSIONES El cabestrillo de tensión regulable tipo Remeex® se ha mostrado eficaz y poco morbil en el tratamiento de la incontinencia esfinteriana intrínseca y de la IOE recurrente tras otras intervenciones. La tasa de complicaciones en nuestra serie ha sido baja, no debiendo retirar ningún sistema. El reajuste del sistema, ya sea retensión o detensión, ha sido posible en todos los casos que lo han requerido.


PROSTATECTOMIA RADICAL LAPAROSCÒPICA VERSUS OBERTA E. Gómez-Lanza, C. Raventós, Ll. Cecchini, A. Orsola, E. Tremps, C. Ramírez, J.M. Abascal, R. Martos, C. Salvador, A. Celma, J. Bestard, C. Ballesteros, C. Mir, E. Trilla, J. Planas, J. Morote Servei d’Urologia.Hospital General Universitari Vall d’Hebron OBJECTIU S’avaluen les diferències entre la prostatectomia laparoscòpica i l’oberta respecte el control quirúrgic i oncològic. MATERIAL I MÈTODES Des de gener de 2004 fins a agost de 2005 s’han realitzat 150 prostatectomies radicals (PR), 73 obertes (PRO) i 77 laparoscòpiques (PRL). Varis cirurgians han participat en els dos grups (PRO: 51% cirurgians experimentats. PRL: 54% cirurgià experimentat). S’ha avaluat control quirúrgic/oncològic de la peça amb les variables: afectació de marges i incisió quirúrgica maligna i benigna. Tanmateix s’han estudiat les variables: temps quirúrgic (minuts), sagnat intraoperatori (diferència entre hematòcrit pre-cirurgia i post-cirurgia) i estada hospitalària (dies). RESULTATS Els dos grups han estat similars respecte a l’edat, l’estadi clínic i el Gleason (p>0.05); no sent així en quant al volum i el PSA (P<0.05). No s’han trobat diferències en quant a l’estadi patològic entre les PRL i les PRO (p=0.2), tot i observar-se més malaltia extracapsular (T3) a la PRO, un 30% versus un 21% a la PRL (p>0,05). Respecte al control quirúrgic de la peça, un 24% de les PRL han presentat incisions quirúrgiques benignes, davant d’un 47% en les PRO (p=0.008). Tanmateix, des del punt de vista oncològic, s’ha observat un 6% de marges positius en les PRL versus a un 14% en les PRL. (p=0.032). No bstant, no s’ha observat diferències respecte a les incisions quirúrgiques malignes (p=0.5). La mitja del temps quirúrgic era significativament major en la PRL (174 +/- 42) versus la PRO (144 +/- 28.9) (p<0.001). La diferència d’hematòcrit fou significativament major en la PRO (10.3 +/- 3.5) respecte a la PRL (8.9 +/- 4.2) (p=0.03), així com els dies d’estada hospitalària: PRO (5.8 +/- 1.8) versus PRL (4.7 +-/ 1.4) (p=0.001). CONCLUSIONS En igualtat d’estadiatge clínic i patològic, existeixen significativament menys lesions sobre la peça quirúrgica en la cirurgia laparoscòpica juntament amb un millor control dels marges. Observem també un a menor reducció de l’hematòcrit en el grup laparoscòpic així com menys dies d’ingrés. Donat el resultats obtinguts, la prostatectomia radical laparoscòpica es pot plantejar en el nostre entorn com una opció vàlida en el tractament quirúrgic del càncer de pròstata tot i el major temps quirúrgic (30 minuts) i la dificultat en el seu aprenentatge.

revista annals d’urologia 2006-16

Health & Medicine