Obra dispersa

Wallace J. Moore

gincrònics

Wallace J. Moore

Obra dispersa

Versions de lluís maicas

Nota biogràfica de joan pomar mir

gincrònicsInca

WALLACE J. MOORE

- POETA -

(Lewiston, 1884-1924)

Wallace J. Moore va néixer a Lewiston l’any 1884. El seu pare, Elliot Moore, treballà en una fàbrica de la indústria tèxtil de la zona i aconseguí poder donar estudis al seu fill, al seu únic fill, Wallace James. Va estudiar al Bates College, una institució privada fundada el 1855, d’origen abolicionista.

El jove estudiant a més era un lector que devorava llibres com un afamegat que mai no s’assacia. Aviat es va decantar per la lectura de poetes de tots els temps i així anava tastant i cercant el camí que més l’atreia. No va tardar massa a triar el seu propi estil, que, posteriorment, sense ell saber-ho ni proposar-s’ho, formaria part d’un moviment no gens nombrós que seria conegut com l’estètica imaginista. Wallace J. Moore creia fermament, com havia llegit en alguna ocasió, en l’afirmació que val més produir una imatge veritable en tota la vida que no un treball voluminós. Pensava que val més escriure uns quants poemes reeixits que no volums sencers de literatura informe.

El poeta, finalment, no es va graduar, però gaudí del món que el fascinava. Tragué una plaça de bibliotecari a la

5

Bates College quan encara li mancava un poc més d’un curs. Va aprofitar la convocatòria que es va presentar en aquell moment, i pensà que el tren, a vegades, només passa un cop a la vida. Va viure envoltat de llibres, els seus amics predilectes, i anava teixint versos, talment el seu pare, que filava belles teles a la fàbrica.

Per entendre els inicis i les passes d’aquest moviment convindria recordar els seus integrants més significatius. Foren: T. E. Hulme (1883-1917), F. S. Flint (1885-1960), Ezra Pound (1885-1972), Hilda Doolittle (1886-1961), Richard Aldington (1892-1962) i, evidentment, Wallace J. Moore (1884-1924). D’aquest reduït planter poètic de sis membres, n’hi ha tres d’anglesos i tres de nord-americans, però no seria sobrer, per entendre aquest fet, reproduir uns mots d’Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), poeta, prosista, assagista i traductor, que diuen així: «No deixa d’ésser curiós constatar que als Estats Units, on és tan arrelada la consciència de grup, i que en l’ordre de la creació i organització materials hom han desenvolupat amb una eficàcia sorprenent el treball d’equip, en el pla literari, en canvi, no hagin existit escoles ni moviments vitalitzadors. Han estat les figures individuals, treballant soles, les que han produït poesia important. L’imaginisme, si bé donà personalitats poètiques interessants, no arribà a brostar cap gran poeta, i, històricament, sols compta per haver portat a la poesia nord-americana una inquietud d’experimentació.»

En el llibre Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku, de Jordi Mas López, editat el 2004 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, hi trobam reflexions

6

Obra dispersa

7

molt brillants sobre els poetes més representatius d’aquest reduït col·lectiu. «Així, fou a partir de 1909 que es començaren a reunir a Londres. Al nucli inicial, organitzat al voltant de T. E. Hulme i F. S. Flint, s’hi afegí Ezra Pound –creador del terme “Imagisme”– i altres poetes d’origen nord-americà com Hilda Doolittle i Richard Aldington. I partien de la convicció que “poetic ideas are best expressed by the rendering of concrete objects”.»

Tanmateix, sembla aventurat d’insistir gaire en la cohesió teòrica i poètica del grup, que se sustentava en l’acord sobre aquests principis generals i interessos compartits, com, per exemple, el que sentien envers la lírica oriental i el simbolisme francès. La creació d’aquest corrent dels imaginistes fou, molt probablement, una estratègia emprada per Pound per donar a conèixer Hilda Doolittle i Richard Aldington, joves poetes procedents dels Estats Units, l’obra dels quals no era encara prou extensa per poder ser publicada de manera independent. En proclamar-ne l’existència i la vàlua, Pound n’assegurà la publicació de l’obra en revistes com Poetry o The Egoist, gràcies a les quals aconseguiren una gran repercussió tant a Anglaterra com als Estats Units.

Wallace James Moore va publicar alguns dels seus poemes a The Egoist, gràcies a la coneixença de Hilda Doolittle, que anà convidada a la Bates College a parlar de la poesia imaginista. La conferència i posterior lectura poètica, així com la bellesa de la jove, captivaren Wallace. Li mostrà alguns dels poemes que havia escrit, i Hilda, que n’elogià la qualitat, aconseguí incloure’n uns quants a la revista esmentada. També participà en les dues darreres antologies que el grup edità.

Wallace J. Moore

Lluís Maicas ha esdevingut, fa un temps, un estudiós profund i documentat del poeta de Lewiston. En el seu llibre L’armistici, ja ens en parlava, així com del moviment poètic al qual va pertànyer. I ens diu: «Entre molts dels exemples que ens arriben del conreu d’aquesta poesia, publicada en llibres i revistes no tan marginals com caldria suposar, sovint publicacions literàries de culte entre els lectors de la costa oest nord-americana, s’escau aquí reproduir una versió del poema The Funnel (L’embut) del poeta Wallace J. Moore.» Si ens fixam, però, en un tret puntual d’aquest poema, ens adonam que comença amb el nom d’aquella dona que el captivà, Hilda, i que alguns estudiosos –no tots– han coincidit a assenyalar que es tracta, efectivament, de Hilda Doolittle. Els dubtes per concretar que estam parlant de la mateixa dona són perquè en el poema podem llegir-hi: «Hilda, la mestressa de casa...», i això fa que els crítics no hi trobin unanimitat de parer. Però, el fet de qualificar-la així en els versos fa pensar en un aire de despit, de voler-la ferir. A la vegada, ens descriu dues maneres de veure la vida: mirar-la per la part estreta del tub de l’embut o bé per l’ampla potser eren les mirades, d’ell i d’ella, ben diferents, d’encarar el món i els jorns. Doolittle, efectivament, va dur una vida molt remoguda, ja que es casà amb Richard Aldington, també poeta; el 1919, se separaren i a la dècada dels 1930 es va fer amiga de Sigmund Freud. Conten que, des d’anys enrere, Doolittle havia mantingut nombroses relacions heterosexuals i lèsbiques.

No s’ha pogut esbrinar amb certesa si Wallace i Hilda tingueren alguna relació amorosa i sexual, però tot fa pensar

8

Obra dispersa

que sí, perquè, com veurem, hi ha altres poemes seus que també contenen noms de dona, com, per exemple, Rose, Adelaida, Barbara... Se suposa que, una vegada comprovada la vida promíscua de Hilda, Wallace va agafar el mateix camí, i per oblidar aquell amor primer, foll i quasi platònic, va intentar esborrar-la del pensament amb altres dones i refugiant-se en la beguda. Wallace J. Moore va morir pocs mesos abans de complir els quaranta. Ell, però, va tenir el coratge –o la covardia, mai no se sap– de triar el dia i el lloc de la seva mort. Es va suïcidar amb un tret al cap –a la templa– el 3 de febrer de 1924 al campus de la universitat, vora un avet majestuós, quan ja era de nit, i ben a prop dels seus amics de sempre, els llibres.

Fa uns anys, el 1984, quan es complien cent anys del naixement de Wallace James Moore, la Bates College –on estudià i treballà– va recopilar la seva obra publicada en les dues antologies ressenyades anteriorment i en la revista The Egoist; fins i tot, va poder incloure-hi algun poema inèdit. Se’n va enllestir una edició pulcra, no gaire extensa, perquè la seva obra –i la seva vida, també– foren breus, però sí, com podreu comprovar, d’una qualitat admirable. Fet que hem d’agrair alhora a Lluís Maicas per l’excel·lent versió que ens lliura a continuació d’alguns dels versos més representatius del poeta de Lewiston.

joan pomar mir

9

Wallace J. Moore

Obra dispersa

L’embut

Hilda, la mestressa de casa que, sense que cap veí no en conegui la causa, sovint plora asseguda a una gandula del jardí comunitari, té dues maneres de mirar el món a través de l’embut de plàstic que fa servir per abocar oli. Quan està alegre posa l’ull a la part estreta del tub i observa el panorama extens, un cercle de paisatge on troba conhort a l’angúnia quotidiana. Contràriament, quan la tristor l’afeixuga, aguaita l’exterior posant l’ull a la part ampla de l’embut i descobreix, al final del túnel, un centau de llibertat, llunyà i inabastable.

13

Wallace J. Moore

Secretament

Rose no se’n queixa, que el marit dilapidi la tendresa en el bordell. Ara, si més no, arriba a casa prou begut i cansat, sadoll de sexe aigualit en whisky de barral, s’escampa vestit sobre la vànova del llit, s’adorm, parrupant com una tórtora, i ja no l’atupa amb la sivella de la corretja. Només ignora la seva presència, com si la seva muller fos l’ombra d’un ca que vagareja per les estances.

Rose té un amant secret que li regala combinacions de niló, i flascons de colònia de lavanda, i anells de bijuteria, amb solitaris de cul de tassó, i bombons farcits de guindes i licors. Ella no coneix l’home que apaivaga

15

Wallace J. Moore

la seva tristesa, la seva soledat. Ella no coneix l’home que aflama la il·lícita vacil·lació del miratge. A les tardes es gronxa en un balancí del porxo i esguarda els transeünts. De sota el vestit de llista vessen, com l’escuma dels somnis a la platja de la desmemòria, dos dits de randa de la combinació.

Secretament, Rose desitja la carícia del tacte furtiu de la mà del desconegut, la seva besada, la promesa d’un dia madur. Quan cau la fosca, i la claror dels estels l’omple de nostàlgia, entra a la casa, puja a l’habitació, es treu el vestit de llista i, dreta davant el mirall de cos sencer de l’armari, amb el reflex dels llums dels cotxes que passen pel carrer, mitiga el neguit de l’electricitat electrostàtica del desfici d’estimar i no ser estimada.

16

Obra dispersa

El baixador

Les vies arranen el jardí per la part de ponent. Una bardissa espinada separa els carrils d’un encanyissat d’hortalisses. El llogaret on viu té un baixador que fan servir alguns veïns per defugir el tedi de la solitud, per tornar al conhort del confinament silenciós de les cases ombrívoles, bressolades pel murmuri del fullatge dels pollancres. Ella, del porxo posterior estant, asseguda a l’escaló de fusta que cruix sota el pes dels adéus, observa el foc de l’ocàs que, com un camp de civada encès, crema a l’horitzó. Adesiara passen trens en totes dues direccions. Alguns passatgers, amb el nas aixafat al vidre del vagó, agiten els braços

19

Wallace J. Moore

com si s’acomiadessin d’una parenta pobra que abandonen en el verd d’un desert d’alfals. Ella, quan li plau, mou discretament una mà.

Recorda quan, de nina, dipositava mig centau dels seus estalvis sobre el ferro fulgent del rail. I esperava, amb el cor suspès, amagada rere l’espessor dels arbusts. Les rodes de la locomotora deformaven, i escopien, la moneda, que, com un tresor, guardava en una caixeta de palissandre que anomenava «el cofre dels viatges imaginaris», car a cada peça atorgava el nom d’una estació. El ferrocarril frega la vegetació fronterera del jardí. El maquinista, tres cops, fa sonar el xiulet. Res no distreu Bàrbara de la seva expedició per les sinuoses corbes de la memòria. Els anys han originat records de tots els llocs que mai no ha visitat. De la vellesa ja coneix la primera parada.

20

Obra dispersa

Uns operaris, amb granota blava, fa temps demoliren el baixador.

21

Wallace J. Moore

La làpida

De marbre blanc, de les pedreres de Cockeysville, havia encomanat la llosa que clouria son sepulcre, orientat vers les praderies on pasturaven els últims ramats de bisons. No traspassaria abans de cisellar, a la pàl·lida superfície teixida per finíssimes, esblanqueïdes artèries, el seu epitafi. Calia posar fi al seu fracàs literari amb una sublim inscripció tumulària que fos l’enveja de difunts i altres lectors del fossar. Centenars d’esborranys de literatura fúnebre estoraven, amanyogats, les làmines de roure del paviment. Amb cap d’aquests no considerava digne

23

Wallace J. Moore

compartir l’eternitat. Els esbossos diferien el trànsit. Com més insistia, més es resistia l’escriptura a cedir les paraules que fessin justícia al seu malguany. Trobats els versos que, com un testament, havia de publicar a la seva làpida, es lliuraria a la glòria anònima dels inèdits del cementiri. La inspiració s’atarda quan l’acuita la frisor. En el límit de l’existència, quan involuntàriament cedia el batec a l’infinit, aconseguí el favor de les muses de la mètrica. «Aquí descansa l’ombra de qui fou en vida el perfil d’un nom, sense més gruix que el perfum d’una pell de taronja.»

Després, s’esvaní dins la llum del sol com un cabdell de boira.

24

Obra dispersa

Tamborer

Tots som enclins al vici d’una vida lúbrica i dissoluta. Jo mateix, abans de netejar-me amb l’aigua clara de la virtut, abans que la fe em guarís la ceguesa de la masturbació, vaig pecar i delinquir sense mesura, ni cap més remordiment que el de no haver delinquit i pecat amb més insistència. L’alcohol, la carn i el joc em feren esclau de l’excés. Tamborer de la banda del regiment, llicenciat de la percussió per un espasme en el braç dret que em feia batre a contratemps la pell de l’instrument,

27

Wallace J. Moore

desnortat a causa d’un caràcter procliu a obrar contra les lleis del Senyor, vaig trobar refugi i assossec en l’Exèrcit de Salvació. Allí vaig conèixer la meva àngela de la guarda. Dins la grisor de l’uniforme de gerga; rere els càntics i les admonicions; sota l’aparença de monja de clausura, s’hi estalviava el cos perfecte d’Adelaida, tal era el nom de l’esperit celestial mai no embrutit pel frec de dits, ni d’ulls, pecadors. Amb el fervor propi d’un devot, convers a la bellesa de la creació divina, vaig escometre l’apostolat de consagrar la vida a l’abstinència, a l’adoració d’aquella verge de cera verge, que m’il·luminava sense fondre’s.

Tal fou el grau d’observança, tan gran el zel en la castedat, que Adelaida, no podent seguir el meu camí de perfecció, s’escapà amb un corneta impur, jugador i alcohòlic. Com és de cruel l’existència quan s’ajunten, en una mateixa solitud, sobrietat i religió!

28

Obra dispersa

El revòlver

L’avi el féu hereu d’un revòlver Smith & Wesson i d’un sol cartutx dins el tambor. El marmessor, un jutge de pau esquerp, de mirada obliqua i celles cerrudes d’espalmador, a l’arma, greixada amb sèu de sagins, hi afegí un sobre amb una carta escrita per la mà tremolosa de qui, finalment, tingué el pols prou ferm i serè per encanonar-se la templa i prémer el gallet. De tal tret en guarda memòria gràfica l’emblanquinat de l’habitació. Esperava trobar, dins la sobrecarta, les últimes voluntats del pare del pare, home poc donat a l’escriptura,

31

Wallace J. Moore

al·lèrgic a la dispersió retòrica, als circumloquis dels predicadors. La cal·ligrafia era neta. El testament, sec com una assolellada fulla de tardor. «Et llego tots els meus béns materials per tal que puguis fruir d’un estatge plaent a la terra dels homes vius. Et deixo, per quan la vida t’afeixugui com un sac ple d’absències, la clau que obre la portella que porta a la terra dels homes morts.»

32

Obra dispersa

Pedres d’aigua

A casa érem propietaris de tres mil acres de vent, migpartits per un fil d’aigua que, procedent d’unes fonts ufanes d’origen misteriós, s’engrandia fins a esdevenir navegable per tres vapors alhora. El rierol era transparent com un vidre i fluïa sobre el verdet dels còdols arrodonits per les mans invisibles de les dones d’aigua. Amb una sirga lligada a la roda de proa fèiem navegar, contracorrent, una nau deforme, obrada d’un tascó de roure que el pare feia servir per esberlar la roca rebel de la terra magra que havia de conrear.

En el sentit vers on lliscaven, surant com brins de palla,

35

Wallace J. Moore

les ales de les crisàlides, el riu desembocava en l’obscura immensitat d’un oceà deu horitzons més lluny que la part més llunyana que albiràvem amb la mirada. En sentit contrari, el llit s’allunyava, sinuós, vers els boscos, entrant en territori prohibit per les nostres mares. La remor de l’aigua viva ens arribava com el murmuri d’un esbatec de fades. Encuriosits, fèiem passes en direcció a la desobediència, però aviat ens acovardíem i reculàvem cercant redós en el silenci humit i olorós de la sitja de gra.

Havia d’arribar el dia de sotjar el misteri, de descobrir la procedència del doll que posseïa el llambreig dels diamants. Guiats pel pare, que coneixia de memòria tots els camins del mapa, ens internàrem en la boscúria. Del sol, just el tornassol de les fulles abastava la molsa, de tan espesses com eren les copes brancades dels cims.

36

Obra dispersa

Mig dia caminàrem sota la piuladissa dels ocells, que degotava dels cimals com un plugim madur de resines. De natural taciturn, amb una verga corbada a la mà el pare traçava el rumb. En una clariana, una bassa maragda on els insectes valsaven sobre l’espill al ritme dels raucs de les granotes. A l’estany, no més gran que el safareig d’un hort petit, s’hi estancaven llàgrimes més netes que les deus minerals dels avencs. Però no era a l’estanyol on naixia el rajolí, ans cent camades d’home més amunt. Com per art de màgia, del terra creixia un tronc buit, on les garses atresoraven la lluïssor dels estels, que contenia l’eco de les tempestes. Just devora, del regalim d’un claper de pedres d’aigua naixia el que havia d’esdevenir el riu més cabalós i llarg que un ancià podia navegar, la memòria calafatada amb estopes d’altres nàufrags, engolits per anys més alts que les onades.

37

Wallace J. Moore

De l’Obra dispersa, de Wallace J. Moore, se n’ha fet una edició

limitada de vint-i-set exemplarsnumerats.

Exemplar número

gincrònicsdesembre 2013