mt~t.eÚvuú - rua: principalrua.ua.es/dspace/bitstream/10045/38079/3/2006_balaguer_totalitat.pdfla...
TRANSCRIPT
Biblioteca V Valenciana
!i! GENERALITAT VALENCIANA ~ CO!lSELUR!AOt CUliURA,fDU{.IClÓ Y ESPORI
He/rU· ¿J Ass:j' ,{. & 9arerd-ttd Mt~t.eÚVuú q i ·]I 1 ' . ···;:a O O..)
La totalitat impossible és una reflexió sobre un dels aspectes que emmarca la quotidianitat (laboral, social, familiar, artística, psicològica ... ) dels nostres dies: la fragmentació. Bona part de nosaltres contaminem de forma excessi· va i militem en l'ecologisme o ens hi sentim propers; som partidaris de la creació artesana i comprem en grans superfícies comercials; ens veiem em· bolcallats d'una burocràcia que ens transmuta en números de pòlissa i de· fensem la singularitat artística. Som, constantment, uns convidats a l'escissió. Aquestes pàgines són producte dels múltiples interrogants que suscita el tema: A què es deu la fragmentació? Quines manifestacions adopta? Quins efectes provoca? I sobretot: Què podem fer per a unir i no separar? Per a re· lacionar i no escindir? Com podem combatre la fragmentació?
Biblioteca V Valenciana
tl'GENERALITAT VALENCIANA ~ CONS!UIRIA DE CUlTUR.\, EDU(A({Ó Y ESPORT
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
(sobre Ja fragmentació en la vida actual)
El 23 de novembre de 2005, un jurat compost pel director general del
Llibre, Vicente Navarro de Lujan; el cap de l'Àrea de Coordinació del Llibre,
Rafael Coloma Ruiz; la senyora Rosa Ballester Añón; el senyor Jorge Cardona
Llorens; el senyor Emili Casanova Herrero, el senyor Miguel Ors, i el senyor
Agustín Domingo Moratalla, va concedir el Premi d'Assaig de la Generalitat
Valenciana, en la modalitat en valencià, a l'original La totalitat impossible
(sobre la fragmentació en la vida actual), de Enric Balaguer Pascual.
-Biblioteca V Valenciana
ENRIC BALAGUER PASCUAL
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
(sobre la fragmentació en la vida actual)
©D'Enric Balaguer Pascual
©De la Generalitat Valenciana, 2006
-Biblioteca V Valenciana
Director: Vicente L. Navarro de Luj3n
Monestir de Sant Miquel dels Reis
Av. de la Constitució, 284
46019 València - Espanya
<htpp://bv.gva.es>
Edició a càrrec d 1Ana de Miguel Canuto
Disseny de la col·lecció: Jorge Ballester
!!·lustracions: Toni Ferri
Imatge de la coberta: Naturalesa morta amb violí, de Georges Braque (1911)
ISBN: 84-482-4322-6
Dipòsit legal: V-1900-2006
lmprés a Espanya- Printed in Spain
Taba Artes Graficas, València
Està prohibida la reproducció total o parcial d'aquest llibre, la inclusió en un sistema informàtic, fa
transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia,
registre o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
TAULA
Presentació ..................................... .
El món iceberg ................................... .
Teclats i caselles ................................. .
Conjugar el temps ................................ .
La dimensió horitzontal ............................ .
El món com a mercat .............................. .
La identitat fútil .................................. .
Subjecte sense predicat ............................ .
La work addiction ................................ .
La religió trossejada ............................... .
Escriptura fragmentada ............................. .
L' .• . •. expenenCla zapmg .............................. .
El supermercat i el sexe ............................ .
El descrèdit cívic ................................. .
Ens separem de la natura ...... · ... , ................. .
"Una cançó i no una llei" .......................... .
Cocaïna i Coca-Cola .............................. .
La memòria dels peixos ............................ .
Esquizofrènia
EPÍLEG:
xv 1
5 11 17
21
25 33 37 43
49
55 59 63 67 75
83 89 97
La unitat necessària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
Croquis de tornada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
Bibliografia i filmografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
VIl
L'Elefant
Quan era xiquet, la meua iaia em va contar la faula dels cecs i dels
elefants.
Hi havia tres cecs davant de l'elefant. Un li va palpar la cua i va dir:
-És una corda.
Una altre va acaronar una pota i va opinar:
-És una columna.
El tercer va posar la mà en el cos de l'elefant i va dir:
-És una paret.
Així estem, cecs nosaltres, cecs del món. Des que naixem, ens entrenen
per no veure més que trossets. La cultura dominant, cultura del desarre
lament, trenca la història passada com trenca la realitat present; i prohi
beix armar el trencaclosques.
Eduardo Gal ea no, Ser como el/os y otros artículos
IX
Fragment: 'part, tros, bocí, engruna, porció'.
Fragmentar: 'dividir, partir, rompre, esmicolar, fraccionar, moldre'.
Fragmentari: 'incomplet, parcial, disgregable'.
Frontera: 'límit, terme, confí, marca, fita'.
Fractura: 'rompiment, ruptura, escissió, separació'.
XI
¡ílll lj ( !t'
/ ,/ > 1-~
!
Xlii
PRESENTACIÓ
No poques vegades es diu que hi ha nombrosos premis literaris, i
fins i tot es diu que n'hi ha massa. Però estem en unes latituds on es llig
poc, i per això mateix discreparé dels qui consideren que sorgeixen
excessius certàmens literaris.
Qualsevol convocatòria literària produeix un moviment natural de
creadors que es preparen per a presentar la seua obra, que després serà
avaluada i premiada. Encara que siga per curiositat, tot això dóna lloc
al fet que persones que no solen llegir s'acosten a l'obra premiada. Sols
per això la convocatòria ja mereix la pena.
Sense entrar a discutir sobre si hi ha molts o pocs certàmens
literaris, sí que hi ha una cosa certa: que la nostra Comunitat Autònoma
mancava d'algun premi que estimulara la tasca investigadora i
assagística, perquè tots sabem perfectament que, si la literatura en
general està més necessitada de fets que de discursos, pitjor panorama
ens trobem quan parlem dels camps de la investigació i de l'assaig.
Molts treballs d'aquest gènere romanen desconeguts, i creacions
universitàries de substància no troben el vehicle adequat perquè siguen
conegudes (i menys encara publicades) més enllà del reduït marc
universitari en què es produeixen.
D'altra banda, encara que hi ha encomiables iniciatives d'editorials
i institucions, trobàvem a faltar una convocatòria amb la pretensió de
donar suport a la tasca assagística que tinguera com a objectiu analitzar,
estudiar en definitiva, els diversos aspectes de la nostra fenomenologia
com a poble -em referisc a la Comunitat Valenciana- i aprofundir-hi. Per
xv
això, fa dos anys ens vam plantejar el projecte -que a no pocs va
semblar temerari- de convocar un premi d'assaig en les modalitats de
valencià i castellà, que potenciara aquesta tasca investigadora sobre
nosaltres com a poble i arbitrara posteriorment el mitjà de difondre'n el
resultat. En Ja segona convocatòria, la que correspon als premis que hui
publiquem, vam obtenir una resposta inusitada en quantitat i qualitat
dels originals presentats, la qual cosa va complicar enormement la tasca
del jurat.
Però, superada la perplexitat que comporta tota tasca d'avaluar
mèrits aliens, sobretot quan tots són rellevants, tenim la satisfacció de
presentar la publicació dels dos treballs que hi van resultar premiats: el
primer, La vanguardia artística valenciana de los años treinta: arte y
compromiso política en la 11 República, l'autor del qual és el senyor
Francisco Agramunt La cruz, premiat en la modalitat d'assaig en castellà;
i el segon, La totalitat impossible: sobre la fragmentació en Ja vida
actual, l'autor del qual és el senyor Enrique Balaguer Pascual, guardonat
en la modalitat de valencià.
Tots dos autors acrediten una brillant trajectòria en els seus
respectius àmbits de coneixement i posseeixen ja un llistat de
publicacions d'un valor i un interés corroborats ara per aquestes dues
noves publicacions que la Direcció General del Llibre i Biblioteques té
l'honor d'editar.
València, abril de 2006
XVI
Vicente L. Navarro de Lujan Director General del Llibre i Biblioteques
de la Generalitat Valenciana
EL MÓN ICEBERG
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE és una reflexió sobre un dels aspectes que emmarca la quotidianitat -laboral, social, familiar, artística,
psicològica, econòmica o d'altra índole- dels nostres dies: la frag
mentació. Si la comparem amb èpoques pretèrites, en els darrers anys, la nostra vida ha perdut vertebració i sentit de la totalitat. Certament,
procedim d'una tradició que ha operat amb la dualitat -cos i ment, sub
jecte i objecte, cultura i naturalesa, esperit i matèria, home i món-, és
a dir, amb la fragmentació. Però a pesar del dualisme com a forma de procedir habitual, la nostra cultura aspira a establir una estructura, un
fil unitiu que lligue pensar i ser, pas5(lt i present, individu i societat. En
definitiva, busca la totalitat-de l'ésser. L'home, des que és dins de la cul
tura, es mou per projectes, assumeix desigs, fa seus anhels col·lectius. Per a realitzar-se necessita percebre's des de la totalitat. Una totalitat
que inclou l'altre -els altres- i el món, encara que siga a una escala
reduïda.
La sensació és que aquesta aspiració és cada vegada més difícil en
la vida actual. Com més va més se separa l'àmbit públic del privat, la
societat de l'individu. La fragmentació s'interposa entre la nostra forma de vida laboral i la social, entre el nostre oci i la nostra faena, les nos
tres creences i el nostre dia a dia. Fragment té una relació de proximi
tat -no només en el diccionari- amb fractura, 'desconnexió', i amb
frontera, 'límit'.
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Bona part de nosaltres contaminem de forma excessiva i militem o
ens sentim propers a l'ecologisme; som partidaris de la creació artesa
na i comprem en grans superfícies comercials; ens veiem embolcallats
per una burocràcia que ens transmuta en uns números de pòlissa i
defensem la singularitat artística. Som, constantment, uns convidats a
l'escissió. Volem i no volem les coses (allò tan trasbalsador de voler i
doldre). El nostre jo viu, molt sovint, dividit, i en conseqüència, extraviat.
Aquestes pàgines són producte dels múltiples interrogants que em
suscita el tema. la fragmentació té, indubtablement, molts plecs. Hi ha
una fragmentació social, una fragmentació econòmica, una fragmenta
ció ideològica. la fragmentació de l'individu n'és el resultat? És conjun
tural o és Ja conseqüència d'una evolució? Fins quin punt és el resultat
de la societat de la (sobre) informació?
La cavif·fositat de l'assumpte aclapara. La nostra forma de processar
la realitat, la manera de moure' ns en el món, ens porta a la parcialitat.
Allò que veiem de les coses no és més que una ínfima manifestació
d'allò que són. Copsem trossos, coneixem fragments, i d'aquests bocins
tenim tendència a fer-ne un tot. Del món no podem conèixer més que
parts i, molt sovint, un bon nombre de les ofuscacions provenen d'es
tendre, alegrement, el coneixement parcial a la totalitat. Les nostres
possibilitats indagatòries són limitades, tenen un abast relatiu. No
podem conèixer les coses -la major part de les coses- de primera mà.
I, per això, ens refiem d'altres, intuïm, ens projectem i, per descomptat,
n'ignorem una part fonamental.
Al coneixement -a les possibilitats del coneixement- li escau la
imatge iceberg: només -hi ha fragments visibles del tot. Aprofundir-hi
costa. El coneixement del coneixement -escriu Edgard Morin en Els meus dimonis- ens ensenya que només coneixem una fina pel·lícula de
la realitat.
Tanmateix, una bona part dels pensadors actuals -entre ells Morin
defensen que la crisi que vivim actualment es deu, principalment, al fet
2
EL MÓN ICEBERG
de tenir una perspectiva massa fragmentada de la realitat La manca
d'una visió unificada ens condemna a la parcialitat, ço és, a l'absurd i
a l'alienació. El fet produeix desassossec i la sensació de ser boicotejat,
com si algú estigués vedant la nostra visió de les coses. Fritjof Capra
sosté en El punto crucial que estem intentant aplicar conceptes d'una
visió antiquada del món -la visió mecanicista- a una realitat que ja no
pot ser entesa en aquests termes. "Vivim actualment", diu Capra, "en un
món interconnectat globalment on els fenòmens biològics, psicològics,
socials i mediambientals són, tots, interdependents".
Es dóna la paradoxa que, per un costat, tenim una major fragmen
tació, i alhora un increment d'interconnexió a nivell mundial. Si fem
una ullada al món dels nostres dies des d'un punt de vista econòmic,
què és la globalització sinó un procés d'interdependència mundial? Les
sabatilles Nike provenen dels tallers del Vietnam; els vestits de la Barbi e,
del treball dels xiquets a Sumatra; mentre que el petroli de Shell té la
seua font en els pobles del delta del riu Níger, observa Noemí Klein en
No fogo, un llibre que ha esdevingut l'evangeli de l'antiglobalització.
Igualment, hem de parlar de la interacció entre les diverses esferes
de la vida d'un individu. La salut i el pensament, la ment i el cor, la
faena i els sentiments, l'oci i les obligacions no són caselles aïllades
sinó aspectes de la realitat de l'ésser que viuen a l'uníson. Els fets d'un
camp i d'altre interactuen, s'alimenten, donen un resultat conjunt. Però
l'individu no només depèn del seu estat físic i psíquic, sinó també de
I 'entorn: de la gent pròxima, dels veïns, dels ciutadans, del territori. ..
Si tenim present aquesta interconnexió, la forma adient d'afrontar
la realitat no pot ser a bocins ni a trossos. Hauríem de generar -ho
necessitem amb urgència- un nou instrumental d'anàlisi que tingués
present la totalitat -en la mesura del possible. En aquesta tasca s'han
aplicat pensadors com Alan Watts, Edgar Morin, Fritjof Capra, Ken
Wilber i d'altres. Hi ha formulacions com el pensament complex, el
sistèmic, la gestalt, així com les diverses teories i models holístics.
3
_,
LA TOTALITM IMPOSSIBLE
Ken Wilber ens parla en un llibre molt estimable, La consciencia sin
fronteras, de com cada línia que tracem en l'experiència suposa una
limitació de la consciència i dóna pas a una fragmentació, un conflic
te, una batalla. Les filosofies orientals, al seu torn, s'obstinen a observar
com en la realitat no hi ha fronteres ni demarcacions; les posem nosal
tres a través del llenguatge.
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE ha estat un llibre escrit en lluita contra
la dispersió, ço és, contra la fragmentació. Verbs com cosir, travessar,
enllaçar formen part de la caixa de ferramentes que he utilitzat al llarg
del trajecte. El tema -diguem-ho així- aconsella una percepció d'ante
na parabòlica.
No sé ben bé si per una exigència temàtica o per altres motius, el
llibre -en terminologia de Deleuze/Guatari- s'acosta a l'estructura de
rizoma. Cada capítol enllaça amb altres i podria convertir-se'n en un
apèndix i a l'inrevés. L'estructura rizomatosa fa que, com els bulbs i els
tubercles, qualsevol aspecte tractat puga resituar-se en un altre i gene
rar nous fruits. Com les patates plantades en l'horta d'ací, de Cines, el
lloc des d'on escric, els capítols, igual que les mates, creixen recorrent
cavitats de forma horitzontal: qualsevol plançó podria arrelar-se i de
qualsevol part de la tija eixir-ne un brot. Comptat i debatut, la forma de
les plantes rizomàtiques deixa de costat la de l'arbre, amb la seua
estructura jeràrquica -raïls, tronc, branques- i amb les conseqüents
derivacions metafòriques.
Confie que la visió rizomatosa no siga cap obstacle per a acostar
nos, amb profunditat, als fets. I de la mateixa manera que els tubercles
de Gines, any rere any, no han perdut l'espés sabor de la terra, voldria
que aquestes pàgines el tingueren del món que ens envolta. En tastar
les m'ho dieu? (enric.balaguer@ u a. es)
4
TECLATS I CASELLES
En un món de pantalles, teclats i caselles, tot sembla encaminar-se
a abolir la visió global, la diversitat, el matís, la gradació, el pen
sament propi. En rigor, guanya terreny el pensament simplificat-el
sí o el no, blanc o negre-, el maniqueisme -un bàndol o l'altre-, el
reduccionisme, sovint amb l'etiquetatge: comunista, negre, fatxa, etc.
Comencem a veure el món a través de les caselles d'un imprés. Molt
sovint, aquest esperit del nostre temps ens porta una forma de pensar
nova, basada en l'observació puntual, en l'estadística, en la bengala llu
minosa que sembla dir gran cosa i que quan s'analitza és, ben bé, un
enunciat insignificant.
Però, sobretot, el pensament, a banda d'alleugerir-se, s'ha fragmen
tat. Han passat a la història aquells vastíssims tractats filosòfics d'argu
mentacions interminables i. d'una den'sitat aclaparadora que buscaven
acostar-se a la totalitat. S'ha perdut -o s'hi ha renunciat?- el desig de
totalitat. Vist el que hi ha, la visió integral dels fenòmens s'ha fet, sinó
impossible, sí ben difícil. Hi predomina l'anàlisi urgent, puntual, provi
sional. La configuració -el format- del telenotícies sembla que hi done
la pauta: la primera notícia del dia, demà, ja no serà rellevant i, despús
demà, ja s'haurà oblidat.
Aquest procés es veu una mica en tots els àmbits de la vida quoti
diana: en la televisió, en la premsa, en el món dels llibres, de les empre
ses, en el territori de la política. El fragment, la casella i l'especialitza
ció configuren una realitat que com més va més dificulta la comunica
ció entre la gent.
5
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Una pregunta a fer-nos és: hem deixat d'aspirar a la totalitat perquè
la segmentació amb què vivim redueix les experiències en comú? Una
ullada al nostre entorn mostra com s'ha intensificat la parcel·lació dels
diversos àmbits que conformen la vida quotidiana (treball, oci, afectivi
tat familiar, món social. .. ). Per un altre costat, l'individualisme s'ha
incrementat notòriament en les societats occidentals. Les interaccions
socials (associacions, filiació política, religiosa, etc.) han minvat i les
relacions s'han fet més impersonals. Igualment, ha augmentat la des
connexió generacional de forma paral·lela a l'afebliment de les rela
cions entre els membres de la família i de la parella. "Temps enrere",
comenta Daniel Cohen en Els nostres temps moderns, "vèiem la televi
sió en família, avui la mirem cadascú pel seu compte, amb un coman
dament a la mà".
Podem constatar la proliferació de l'heterogeneïtat de forma múlti
ple. Entre gent procedent d'àmbits diversos, fer tertúlia cada vegada és
més difícil. Tres persones de professions diferents que es troben juntes
ocasionalment, cada vegada tenen menys coses a dir-se. Per què?
Perquè cada vegada hi ha menys experiències i temes comuns. De fet,
resulta impossible seguir els esdeveniments de cada parcel·la del conei
xement o de les professions. Altrament, està minvant -quan no ha desa
paregut- el sediment cultural general: hi ha escasses experiències com
partides, pocs llibres coneguts per tots, poques pel·lícules. I els viatges,
el coneixement del medi i les aficions poden ser molts diferents.
S'han debilitat igualment els vincles tradicionals, no sols amb la
parella i la família, sinó amb el poble, amb el lloc de treball o amb l'es
glésia corresponent. En correlació, les referències comunes pròpies
d'una col·lectivitat cohesionada s'han reduït. La societat s'ha trossejat.
Abans, elements com la religió, les ideologies o la cultura popular acti
vaven uns referents compartits per molts membres i coneguts per la
immensa majoria. Ara, això no passa, si més no amb una intensitat
parangonable.
6
TECLATS I CASELLES
Alguns agents de cohesió social: l'escola, el servei militar, les con
vivències de caire religiós o d'altra índole, han perdut protagonisme.
Un índex, o un símptoma, del fet: el paper dels vells en la cultura. Els
vells -els depositaris del saber acumulat- han deixat de despertar
interès. Qui escolta ara els iaios? Qui els demana consell? Qui conside
ra la seua experiència una font de saviesa?
En un altre ordre de coses, ha augmentat la diversitat religiosa i la
laïcitat. Si, per un costat, la desconeixença del llenguatge religiós de la
tradició catòlica de les joves generacions és un fet palès, en canvi, en les nostres ciutats, alhora que s'incrementa la laïcitat, proliferen grups
budistes, islàmics, evangelistes i sectes de tota mena. Hi ha gent que
parla de -fins i tot hi ha intel·lectuals que ho defensen- religions a la
carta.
La vida s'ha accelerat: hi ha canvis de faena, de parella, de ciutat;
tot tendeix, grosso modo, a convertir-se en una successió de comparti
ments. Poques coses es plantegen a llarg termini. Cada dia hi ha més
avidesa, més impaciència, i tot és per a un horitzó immediat: les rela
cions, la faena, l'acció pública.
(Vaig a la prestatgeria i agafe un llibre a l'atzar. En tinc alguns frag
ments subratllats: "A trets, rodals de pinars renascuts dels vells boscos
mediterranis; carrasques i repòs d'oliveres, trenades pels anys, als cóps
de les quals ardeix la llum pura d'argent dels seus antics olis. Garrofers
de medul·la vermella i olorosa, que arrabassen les seues arrels corpu
lentes pels barrancs, tot deixant a l'aire les cordes i potes de la seua
llenya buscant-se la vida ... ". És un fragment de Gabriel Miró, Anys i lle
gües, traduït per Enric Valor. Buscava sentir un efecte de contrast. La
velocitat, l'avidesa, el canvi continuat cansen ... Recordem que hi ha repòs? Tenim present la vastitud simfònica del paisatge? Quan hem
abandonat la contemplació? L'atenció minuciosa de les coses? Quan
hem deixat d'observar els arbres? Què hem fet de les nostres percep
cions?)
7
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Contemplar prové del llatí contemplare, format per cum i templum,
directament vinculat amb la sacralitat, 'estar junts en un temple'. Hi ha
determinats exercicis que reclamen temps, atenció, obertura. És el camí
oposat al de procedir omplint els forats d'una casella, on l'atzar hi entra
de forma destacada. Quan s'actua amb una absència de finalitats es
descobreixen coses importants; perquè si només podem omplir case
lles, més o menys mecànicament, les possibilitats són nul·les.
Tornem-hi. Comparem la nostra quotidianitat plena d'accions robò
tiques, vorejats de catàlegs il·lusionistes, sons dodecafònics i sobrexci
tats, com gossos juganers, pels estímuls mediàtics, acompanyats d'olors
a desinfectant, fast food ... Exagere? Amb tanta rapidesa no podem des
triar la brossa de les coses valuoses.
Els programes de televisió, els més acostats al que podrien ser pro
grames de debat, presenten protagonistes que només poden dir alguna
frase i, de seguida, hi ha una pausa i ve publicitat, o s'hi fa una gracie
ta o s'interromp l'interlocutor de la manera que siga. La comunicació,
en aquest escenari, esdevé un simulacre -de vegades es carnavalitza i,
quasi sempre, es trivialitza.
Enmig d'aquesta geografia, l'únic espai comú sembla que és el de
les frivolitats, els tòpics, les ximpleries. De què parla la gent? Parlen de
la liposucció de Boris lzaguirre en Crónicas marcianas.
veg. Identitat fútil
8
La memòria dels peixos Esquizofrènia
TECLATS I CASELLES
9
CONJUGAR EL TEMPS
Som ateus -descreguts- del futur. Podem parlar de futur quan hi ha perill de destrucció planetària? Podem parlar de futur amb el forat d'ozó en expansió? Podem parlar de futur amb l'amenaça
demogràfica? Podem parlar de futur quan la idea de progrés (tècnic i científic) es basa en la depredació dels recursos del planeta? I què hem de dir de l'amenaça nuclear?
Sense voler fer un recorregut per l'anatomia de la inseguretat actual, cal parlar -en un balanç d'urgència- dels efectes de la contaminació, de la por que generen les noves tecnologies pel que fa a les formes conegudes de faena, de la inestabilitat en qualsevol dels sectors econòmics, de la violència i de la inseguretat quotidianes, de la desestructuració social, de la degradació 0els valors, de les pandèmies, vaques boges, marees negres ... Potser, no és que hi haja més perills que en èpoques anteriors, sinó que, com observa Giddens en Un mundo desbocada: "Vivim en un món de perills creats per nosaltres que són tan amenaçadors, o més, que els de procedència exterior". L'adulteració dels aliments en seria un exemple. El sociòleg britànic els anomena "riscs manufacturats".
En la nostra societat, paradoxalment, augmenten la seguretat i la inseguretat alhora: s'incrementa la capacitat de generar producció i benestar econòmic i, al mateix temps, vivim una exasperant inseguretat amb les noves tecnologies. Les institucions, les empreses, estan sotmeses a una contínua activitat de canvis: fusions, absorcions, reorganitzacions, fallides. "El treballador específic", observa Daniel Cohen en Els
11
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
nostres temps moderns, "és, per definició, qui té tots els riscos quan
l'empresa fa fallida o ha de fer acomiadaments". També la inseguretat
prové de l'increment de la delinqüència, de les sofisticades formes d'es
tafa i de la corrupció.
La postmodernitat ha posat en evidència el final de la idea lineal de
la història. És a dir, la seua espina dorsal: la idea de progrés. Per a
François Lyotard es tracta del descrèdit dels megarelats o doctrines
emancipadores: la igualtat de la dona, el socialisme, la justícia ... Hi ha
la constatació de la impossibilitat de generar credibilitat en discursos
d'aquesta índole, que catalitzen -o han catalitzat, si més no- el conjunt
d'energies dels membres de les societats occidentals.
A hores d'ara no sabem si hem perdut -totalment- l'esperança. És
clar que en estudiar la història més pròxima, la de la darrera meitat del
segle XX, veiem una exposició de fets delirants: hi ha Auschwitz, hi ha
les dictadures sud-americanes, hi ha Cambotja sota els auspicis del
comunisme ... Hi ha tantes coses ...
La idea del progrés de la història ens ve de lluny: el simple fet cro
nològic de la cristiandat n'és un dels patrons. Al seu favor, cal comptar
amb el canvi auspiciat durant el Renaixement i les conseqüències que
se'n derivaren. Però fou durant el segle XVIII que aquest paradigma, cuit
al llarg dels anys, rebia el darrer bull amb la ll·lustració. Però, què s'ha
fet d'aquella idea redemptora de l'home conquerint espais de coneixe
ment, ordenant la naturalesa, la societat i el món? No podem dir que
s'ha llançat a perdre del tot, però molta gent l'ha vista com les figues
pansides: ha començat a rebecar el coll.
Més que posseïts per amenaces apocalíptiques, catastrofismes o
premonicions pessimistes, els dubtes sobre l'avenir tenen un punt de
partida relacionat amb l'evolució del món. El desenvolupament tècnic
ha produït una transformació de la vida humana, positiva només en un
vessant. En canvi, en l'aspecte d'organització humana, en la dimensió
12
CONJUGAR EL TEMPS
personal i en el capital social, el balanç no és tan favorable com ha estat
en l'àmbit del desenvolupament tècnic i científic.
Mal va qui no s'adoba: l'home segueix sent primari, presoner d'a
videsa, insegur, reacciona amb violència i, sovint, és incapaç de sacri
ficar-se (per ell i pels altres). Què en podem esperar llavors? La cultura
és una pel·lícula sota la qual, sovint, podem entreveure una població
amb éssers molt primaris. Les lleis de la societat civilitzada no acaben
d'amagar les pròpies de la selva. ·"
En erosionar-se la idea de progrés i la visió lineal de la història han
sorgit -com un perol que es destapa amb els ingredients mal cuinats
els fragments que han integrat la visió de la història. De la mà de filò
sofs i pensadors, hem deixat de veure-la com un calaix ordenat, un tei
xit ben cosit. Michel Foucault fou un dels primers a denunciar-ho: la
història no té sentit. És a dir, no s'estructura com un seguit de fets que
milloren el benestar dels habitants de la terra. La història és una multi
tud d'horrors i de fantasmes -també ho veia així Cioran- i no una sim
fonia d'esdeveniments harmoniosos: més que una línia seguida, segueix
traçats discontinus.
Hem començat aquest text dient qye ens hem convertit en ateus del
futur. Valia pena observar, així mateix, el sentit originari del terme: hem
esdevingut una societat atea, sense religió (etimològicament, 'allò que
lliga'). Ara, cada vegada estem menys lligats a res. No hem eixit d'un
mal i ja hem caigut en un altre. I té molta raó Edgard Morin quan diu
que havíem substituït el catolicisme pel catola'icisme (la santa trinitat
formada per raó, ciència i progrés).
No cal ser cap especialista en la matèria per a observar l'escàs
interès que suscita en la societat actual la història, el passat. Tret, és clar,
de la fantasia especulativa i de les exposicions amb uns aparatosos efec
tes especials. Conjugar els temps significa combinar present, passat i
futur. Venim d'una cultura que retia un vertader culte al passat. Un pas
sat que visitàvem en museus, que respectàvem en construccions arqui-
13
lA TOTAliTAT IMPOSSIBlE
tectòniques i en restes arqueològiques; un passat que estudiàvem en
l'escola i en la universitat a través de la literatura, de l'art, de la religió,
del pensament, de la música.
Potser per això, de la història, se'n fan usos irònics, com els que
donen pas al pastitx (repetició neutral del passat), on hi ha una apropia
ció d'estils o bé serveix de decorat diferent al paisatge actual. De la
mateixa manera que en la música trobem una tendència a mesclar
melodies del passat i del present. Potser l'acció a subratllar és mesclar.
Igualment ocorre en arquitectura, en cinema o en literatura.
La cultura d'Occident, a diferència de les filosofies orientals, s'ha
organitzat a través de la història. La idea de progrés ha estat, tot i les
matisacions d'etapes regressives com les observades pels marxistes, un
continu a la recerca de la millora de la humanitat. Hi havia la confiança
en la superació de les traves i dels problemes. La idea latent -subterrà
nia- era la de millora paulatina en el conjunt de condicions socials i
humanes. Fins i tot, la ciència s'ha organitzat a través de la diacronia en
un afany per presentar-se com un cúmul de proves encaminades a la
superació de les dificultats del coneixement. Estudiar qualsevol
parcel·la del saber ha sigut durant molt de temps -i ho és encara ara
estudiar-ne la història. Tenir-la present. Fins i tot, sacralitzar-la.
El correlat individual d'aquesta actitud tenia en la biografia de l'in
dividu la seua concreció. Es tracta de veure la vida pròpia com un con
junt de fets i de vivències no desordenades, ans enfilades en un sentit.
I el sentit és una qual i tat que experimenta el subjecte en relació amb els
altres i amb el món.
En l'actualitat, hem deixat de conjugar el passat. I també el futur.
Sembla que ens hem instal·lat en una mena de present lacerant, desa
rrelat, sense la substància que la trajectòria i les experiències col·lecti
ves han fornit. "La destrucció del passat és un dels fenòmens més carac
terístics i xocants de finals del segle XX [ ... ] La majoria dels joves crei
xen en una mena de present continu, sense relació orgànica amb el pas-
14
CONJUGAR EL TEMPS
sat públic dels temps en què viuen". Qui constata això és l'historiador
E ric Hobsbawm en Historia del sigla XX (1914-1991 ). Podem pensar si
és causa de preocupació o de desesperació, si la malaltia ha esdevingut
metàstasi o si encara és un mal guarible.
El món, com ens el transmet la publicitat molt sovint, s'acosta cada
dia a començar de zero. És una línia per completar, un paper en blanc,
una partitura a compondre.
veg. La memòria dels peixos Esquizofrènia
15
LA DIMENSIÓ HORITZONTAL
Deixant de costat els rastres pretensiosos de les paraules, podem
dir que hem abandonat una organització vertical de la societat
per una altra de prou més horitzontal. Venim d'un món estruc
turat amb una perspectiva jeràrquica que, en els últims anys, ha experi-
mentat una erosió important. L'erosió de l'autoritat -del principi d'au
toritat- i el qüestionament de la jerarquia són elements palpables en la
immediatesa quotidiana.
Ho podem constatar en tots els àmbits de la vida. En I 'educació, per
exemple, la figura del mestre ha sofert una devaluació ostensible; ha
deixat de ser la figura a la qual se li devia respecte i obediència. En l'ac
tualitat, l'educador ha de lluitar per fer-se respectar, i l'ordre -el resta
bliment de l'ordre- ha esdevingut la principal tasca en les aules.
Però, igualment, el descrèdit de l'autoritat ha arribat a l'economia.
Moltes empreses ja no funcionen d'una manera jeràrquica com abans:
han viscut modificacions notables de caire descentralitzador. La figura
del cap o de l'empresari com a autoritat inqüestionable ha passat a les
pàgines de la història.
Així mateix, la imatge del gestor públic -siga polític, siga sanitari,
siga cultural- ha estat qüestionada i ja no infon la mena de respecte
d'altre temps, ni apareix revestida amb l'aurèola que solia a tenir. Quan,
abans, algú arribava a ocupar un càrrec públic, solia suscitar opinions
elogioses sobre la seua vàlua i les seues qualitats. En els nostres dies no
és estrany sentir comentaris del tipus: "Mira aquest com ha pujat. Que
17
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
desvergonyit!" Hi contribueix, sens dubte, un fenomen gens circums
tancial: la desconfiança i l'apatia per tot el que és públic, generada pels
casos de corrupció, el cansament per les obligacions ciutadanes, la
i ntangibi I i tat del poder.
Tot plegat, marca una fita entre la modernitat i el període que vivim,
perquè l'autoritat i la racionalitat són les bases del paradigma modern.
En termes de Bauman, vivim una modernitat líquida, una etapa on les
bases de la modernitat viuen un ostentós descrèdit. Certament, la histò
ria contemporània ha fornit exemples sobre l'abús d'autoritat de l'estat
-com la Rússia de Stalin o la Xina de Mao- tot emparant-se en valors
abstractes i apel·lacions humanitàries. I no parlem ja dels desgavells
(feixismes, desapareguts en les dictadures sud-americanes, etc.). Però el
descrèdit de tot allò que és públic convoca també altres raons. En el
món actual, l'estructuració tècnica, el sistema únic, la burocràcia, han
convertit el ciutadà en una peça de l'engranatge d'una maquinària anò
nima, sense cap visible i sense ànima ni bondat.
Però tornem a l'assumpte de la jerarquia. L'era de la informació,
desenvolupada durant la dècada dels noranta amb l'extensió d'lnternet
-una xarxa reticular i sense centre-, té molt a veure amb el canvi envers
l'horitzontalitat. lnternet és una maquinària que funciona sense una
autoritat que filtre la informació, que decidesca o impose unes regles
per a participar-hi.
Com destaca la filosofia xinesa, en l'esdevenir vital hi ha una sèrie
d'analogies. Res no roman al marge d'interferències. Les interaccions i
les retroaccions entre els membres d'una mateixa societat tenen lloc
subtilment, però de manera inaturable. I això ve a tall perquè, en aques
ta trama del declivi de l'autoritat, hi participen molts altres factors gene
rats per la societat postindustrial i el món mediàtic que l'acompanya.
Si analitzem els fenòmens relacionats amb aquest canvi horitzon
tal, hi destaca un aspecte: la pèrdua de legitimació. "No hi ha cap fona
ment, cap veritat última", observa Gianni Vattimo en El fin de la moder-
18
LA DIMENSIÓ HORIZONTAL
nidad, perquè s'ha dissolt el concepte de veritat. Si ho mirem des de la
perspectiva quotidiana, al ras de terra, hi subjau una dubitació constant:
quina autoritat sustenta el camí a seguir? Per què un metge i no un brui
xot? Per què un líder carismàtic i no un gestor gris? Per què un profes
sor universitari i no un guru? Per què un sacerdot i no un xaman? O bé,
per què raons de tipus psicològic i no econòmic? Per què sociològiques
i no rel i gi oses?
Partint del fet que totes les idees, les ideologies, les opcions vitals,
etcètera, són explicables en el seu context -per això cap no és superior
a una altra-, la postmodernitat ha fomentat una percepció que elimina
la perspectiva, en el sentit que no privilegia cap visió concreta. Ara bé,
el simple fet d'afirmar això -"cap visió del món no és superior a una
altra"- suposa establir, de fet, una jerarquia. Una jerarquia que beneeix,
paradoxalment, la desjerarquització. Vol dir això que tant fa el general
Videla o Bocassa que Schroeder o Chirac? Que igual és tallar el braç
d'un lladre que la llibertat d'expressió?
Un exemple a escala domèstica del desgavell postmodern el trobem
en els programes televisius on s'aborden problemes socials o qüestions
públiques -cada vegada d'una manera més infreqüent i més pobra- on
no és estrany trobar el metge i el sanador, la persona del carrer desinfor
mada, l'energumen exhibicionista, l'especialista i el demagog en un pla
d'igualtat. .. i sense cap respecte per les idees de l'altre. Inevitablement,
se'n desprèn una sensació caòtica: no hi ha cap regla a obeir.
Manifestacions d'aquesta mena són un paral·lel del que s'esdevé en
altres plans: a mesura que els especialistes augmenten i que cada camp
esdevé una casella tancada per la compartimentació i la divisió del
saber, es fa més difícil operar amb una coherència única. Hi ha massa
models, massa teories i, sobretot, hi ha una incapacitat per articular-les.
Moltes decisions es prenen seguint impulsos, o intuïcions, o raons tra
dicionals, o raons modernes, o arguments tècnics, o fidelitats ideològi
ques ... El camp és molt ampli.
19
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Vivim en un món dividit. I, a un món dividit, li correspon un sub
jecte, així mateix, escindit. I a l'inrevés. L'escissió ens transmuta: fora
plantejaments únics, raons absolutes! Manquen, certament, models
capaços d'orientar la societat i que treballen des de la integració de la
diversitat. L'articulació, amb materials heterogenis i dispersos que es
fusionen sense mutilar-se, ha donat algun bons exemples en l'arquitec
tura. Un n'és el museu Guggenheim de Bilbao de l'arquitecte Frank
Gherry. Als ulls de qualsevol observador és evident que l'edifici del
museu, més enllà dels efectes estètics, combina materials molt diversos
i, d'alguna manera, fon el passat amb el futur, el dur entorn industrial
de I' acer amb la màgia i la fantasia.
El moment actual sembla que exigeix unes noves categories que
facen possible articular la diversitat. És el repte del pensament complex d'Edgar Morin: integrar un pensament no monològic -amb punts de
vista diferents i, de vegades, antagònics- i que s'encara, des d'una
racionalitat oberta, a la incertesa i la inseparabilitat dels components de
la real i tat.
Per un altre costat, el pensament sistèmic observa com la realitat
s'organitza sempre mitjançant una jerarquia. Sense una jerarquia no hi
pot haver una totalitat perquè aquesta necessita una organització. Si no
hi ha jerarquia, tindrem un cúmul d'agregats, però no una realitat unità
ria. Hi haurà fils, però no una xarxa. jerarquia i totalitat, en altres parau
les, són noms d'una mateixa realitat, i si es destrueix una, desapareix,
també, l'altra.
Ara bé, és molt pertinent distingir, com fa Ken Wilber, que hi ha dos
menes de jerarquia: una jerarquia natural -d'organització- i una altra
-clarament patològica- de dominació. Valorem i defensem (és clar!) la
primera. Que les paraules no desnaturalitzen la realitat!
veg. El món com a mercat L'experiència zàping
20
EL MÓN COM A MERCAT
E I paisatge urbà -i el preurbà- s'ha poblat de grans superfícies comercials amb plantes de supermercat, tendes de revelar fotos, d'esport, de bricolatge, de roba, d'electrodomèstics, amb restau
rants, perruqueries, agències de viatge, cinemes, pàrquings. És un micromón, un organisme autosuficent. Alhora, I 'aspecte exterior de les ciutats està puntuat per autopistes, autovies, carreteres de circumval·lació, rotondes. Una capa espessa de pol·lució les acompanya. Els hipermercats, juntament amb les autopistes i els parcs temàtics, són les icones de la societat dels nostres dies.
L'escriptor Rafael Vallbona, en Ara que tinc quaranta anys, en fa una petita crònica plena d'encerts: "El centre comercial s'ha convertit en l'altra casa per a molts. És la residèn~ia de cap de setmana. Allà compren de tot, arreglen el cotxe, es tallen els· cabells, vacunen el gos, es connecten a lnternet, dinen o assisteixen a un espectacle; però també es troben amb els amics, decoren la llar, preparen les vacances o tenen els seus entreteniments preferits o l'esport que practiquen". "Hi ha tants motius", rebla Vallbona, "per passar la tarda en una superfície comercial com raons per viure".
Vivim embolcallats de targetes de crèdit, caixers automàtics, pagaments a terminis, trucades de telèfon fent-nos partícips d'ofertes i premis, promocions que empren tota mena de ressorts publicitaris, fulls que s'agombolen en la bústia. Tot això forma part del paisatge de cada dia (i no sé si ja del nostre organisme). Si fa no fa, mirem el món a través de catàlegs lluminosos, amb fotos en color delirants i atractives. No
21
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
és d'estranyar el que li ocorre a un personatge en una pel·lícula de
Woody Alien quan, a punt de morir-se, es planteja a quina religió aco
llir-se: fer-se d'Hare Krixna? Budista? Catòlic? jueu? Com que el món
s'ha organitzat en forma de supermercat, tot sembla estar regulat per
l'oferta i la demanda.
El comerç ho envaeix tot. S'industrialitza l'amor, el sexe, el menjar,
l'espiritualitat, la salut, la cultura, l'art. .. Es fabrica un producte, es
publicita i es ven. El consumidor ha de prendre la píndola corresponent.
Hem deixat de ser homo sapiens per a esdevenir homo consumans ('dilapidador'). Entre altres coses, perquè és més fàcil viure així. Més
còmode. La nostra vida ens du a automatitzar-nos.
Però açò ens du a estar sotmesos a les urpes de la publicitat. Un
fenomen que produeix un estat maníac d'eufòria -ho observa Francesca
Alberoni-, perquè com la mania usa el mecanisme de la negació, nega
el perill, nega l'agressivitat, nega l'angoixa.
Als inicis dels anys setanta, un dels primers analistes d'aquesta rea
litat, jean Baudrillard, constatava amb estupor en el Espejo de la producción com, en la fase de capitalisme consumista, valors abstractes
que semblaven immunes a les operacions de compravenda (l'amor, la
bondat, el coneixement) havien entrat, així mateix, en l'esfera dels
valors d'intercanvi.
Vivim una vida cada volta més fragmentada perquè hem d'acomo
dar-la a les seccions de l'hipermercat? És per això que ho trossegem tot
en parcel·les: el treball, l'oci, les vacances, la salut, la fantasia ... ? Molt
sovint sembla que tot està compartimentat, ordenat, estructurat segons
l'oferta i les possibilitats del mercat. Altr¡¡ment, les necessitats sembla
que sorgeixen a mesura que ens hi connectem.
En aquest nou univers on es desenvolupa la vida dels nostres dies,
apareixen nous oficis, fa uns anys impensables. L'oferta de vacances
s'estructura segons la demanda. En una revista de productes new age
22
EL MÓN COM A MERCAT
s'ofereix un cap de setmana de relax en el camp, amb passeigs, massat
ges i classes d'anglés; una empresa de Barcelona té un pàrquing perquè
els treballadors urbans amb cotxe hi puguen fer la migdiada ... Amb la seua força seductora, amb la manera d'encasellar, classificar i difondre
els productes i regir les necessitats estem sotmesos a la dictadura -dis
fressada i subtil- del mercat. El mercat funciona a colps d'enquesta: què
vol o què desitja? Prefereix això o allò altre? Qui se n'ix d'estadístiques,
qui ha de buscar un vestit a mida o unes sabates de talles fora de circu
lació, cada vegada ho té més difícil perquè l'artesania és un sector
econòmic en retirada. La dictadura del mercat converteix qualsevol sin
gularitat en un problema: tot el que no és estàndard s'estigmatitza.
La cultura del mercat ha impulsat uns reflexos quasi inconscients.
Són els que podríem designar en el nostre codi de conducta com un
funcionament kleenex: comprar i llençar. Aquest funcionament no sols
abasta els recursos més immediats de la nostra quotidianitat (roba, apa
rells domèstics ... ), com una ona expansiva invita a actuar d'aquesta
manera en la resta dels camps de la vida (món afectiu, espiritualitat,
faena ... ).
Tot comença a ser kleenex, és a dir, provisional, poc sòlid, semblant
a un pedaç, una forma d'eixir del pas ... Tot: el treball, el sexe, el món dels llibres, l'espiritualitat -com la del personatge de la pel·lícula de
Woody Alien-... No té sentit, en aquest panorama, fer previsions a llarg
termini. El constructor, el gestor cívic treballen, tots, com l'home del
temps, amb previsions a curt termini. Hi regna l'esperit de l'efímer: les
coses són per llençar-les després d'usar-les, les cases es lloguen, les ciu
tats es coneixen per un treball només i després es deixen, les necessi
tats s'obliden després d'haver-se satisfet.
"L'home del supermercat no pot ser, orgànicament, un home de
voluntat única, d'un sol desig". Qui escriu això és el novel·lista Michel
Houellebecq, en un llibre on despulla els embolics mercantils (un veri
table envescament) dels nostres dies, El mundo como supermercado. La
23
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
seducció del supermercat -com hi comenta l'escriptor- activa un desig
polimorf. Per tal d'aconseguir el seu objectiu, el mercat juga amb la
força hipnòtica de la novetat, amb l'atractiu del joc; amb acrobàcies
seductores penetra en l'inconscient i hi instal·la unes necessitats fictí
cies. De tal manera que l'única forma de sentir-se viu en aquest uni
vers sembla que siga a través de l'exercici compulsiu d'adquirir pro
ductes. Les tendes de tot a cent esdevenen un bon exponent de la satis
facció d'aquest impuls domèstic que ens fa sospirar: "Uf! Compre, doncs existesc".
Lluny, molt lluny, queda aquell grafit situacionista: "Com més con
sumeixes, menys vius". Temps era temps ...
veg. La identitat fútil L'experiència zàping
24
LA IDENTITAT FÚTIL
S i aprofundim en el món del mercat, observarem com ha penetrat
en les nostres vísceres. Ha contribuït a homogeneïtzar l'univers
-estandarditzar l'espècie humana- i ha desenvolupat un programa
de reducció psicològica tot atenent als esquemes del mercat.
Començant pels llocs, pels espais propis de la nostra època: les grans
superfícies són zones sense qualitats, sense jerarquies, sense memòria
urbana; és a dir, sense identitat.
Tots ens hi hem acostumat. Molts espais de la ciutat són receptacles
de característiques indefinides, amb olor a desinfectant (en el millor
dels casos) i. per on la gent circula amb moviments robòtics.
L'antropòleg francés Marc Augé, en Los "no lugares". Espacios del anonimato, designa no-llocs a aqueixos espais -grans superfícies comer
cials, hotels, estacions de Iren, aeroports'- que ens circumden. Són
espais sense identitat, sense història, sense interaccions. Es tracta d'àm
bits impersonals on els viatgers -o els consumidors- no interactuen, car
les referències es fan a través de panells i horaris, cartells i senyals: "El
viatger dels no-llocs només palpa la seua identitat en el control duaner,
en el peatge o en la caixa enregistradora. L'espai del no-lloc no crea ni
identitat singular ni relació, sinó soledat i similitud".
I igual que ocorre en molts espais, la publicitat palesa una noció
despectiva de personalitat. Un fet perceptible, altrament, en moltes
manifestacions quotidianes. Allò que se'n ressent és la pròpia identitat.
En l'art, i en la literatura, sembla que s'hagen acabat els autors amb un
món i un llenguatge propis. Pareix que ningú té ja la classe d'estil i el
25
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
món singular d'altres temps. Gerald Brenan, l'escriptor britànic que va
fer de Las Alpujarras una acadèmia d'aprenentatge, va titular la primera
part de la seua autobiografia Una vida pròpia. De fet, hi parafrasejava el
títol d'un text ben conegut de la seua amiga Virgínia Woolf: Una cambra
pròpia. Si per a l'autora de Les ones era bàsica l'emancipació econòmi
ca per a assolir amb solvència la condició d'escriptora, Brenan volia des
tacar que el primer pas de tot aspirant és disposar "d'una vida pròpia".
En altres paraules, posseir una cosmovisió personal, sense prejudicis ni
dependències d'esquemes mentals de la societat, i sense que hi haja una
subordinació a ideologies ni a capteniments si no s'han paït prèviament.
Perquè les doctrines -totes!- impedeixen que es puga descobrir el món
real; ja que aquest, prenyat de concreció i ple de novetats existencials,
es manifesta contínuament diferent, canviant, contradictori.
A hores d'ara no hi ha dubte que la societat mediàtica afecta, en
múltiples aspectes, la nostra personalitat. "Ja no tenim temps -escrivia
Baudrillard en La transparencia del mal- de buscar-nos una identitat en
els arxius, en una memòria, ni en un projecte o un futur. Necessitem
una memòria instantània, una connexió immediata, una espècie d'iden
titat publicitària que puga comprovar-se en el moment". Potser també
perquè no hi ha fonaments segurs a partir dels quals construir la identi
tat o bé perquè l'individu està en una constant lluita per situar-se en un
univers canviant.
Fet i fet, sembla que la gent busca la identitat en el consum de sig
nes, com observa Baudrillard. Aquesta identitat publicitària, que perce
bem cada cop més instal-lada en la nostra vida quotidiana, la veiem
reflectida en els personatges que trobem en El perquè de tot plegat, de
Quim Monzó.
La manera de designar els personatges de l'autor d'Uf, va dir ell no
deixar d'indicar-nos que són personalitats estàndard. Una bona part
dels seus personatges no tenen nom i es designen amb sigles (se supo
sa que del seu nom i cognoms): el senyor Zgdt, Bst, Grmpf ... De vega-
26
LA IDENTITAT FÚTIL
des n'empra l'ofici: el professor universitari, l'arxivera, el futbolista. O
bé, a través d'algun tret de la seua biografia: l'home que va fer el viat
ge de fi de batxillerat a Mallorca. La major part dels personatges -com
el josef K. de Kafka-, mancats com estan d'un nucli propi, semblen car
casses o maquetes. Són uns agents passius -si se'm permet la parado
xa-, com els components de la societat postindustrial. Viuen, desperso
nalitzats, en l'immens circuit de mercaderies. Els personatges de Monzó
tenen un tret que Vicente Verdú, en El estilo del mundo, observa genè
ricament en el món dels nostres dies: com que la vida ha esdevingut
una successió de fragments, "la identitat, sotmesa a canvis constants, té
distraccions i desvariejaments". Una pregunta a fer-se és: la gent defuig
entrar en el compromís de la identitat -que suposa una fixació- enmig
d'un univers de canvis continus?
En alguns casos, Monzó designa els personatges a través d'uns frag
ments biogràfics. El protagonista del relat "L'eufòria dels troians", amb
una biografia rocambolesca és, sens dubte, dels més emblemàtics. Es
tracta, primer, de l'home que durant la infantesa havia tingut una certa
fe religiosa; després, de l'home que a la infantesa s'havia interessat per
la matemàtica; més endavant, de l'home que de noi havia tingut una
caçadora de la qual es recorda o l'hotr)e que havia anat de fi de curs a
Mallorca. La franja entre nàixer i morir és un conjunt d'avatars, una
col·lecció de fets que semblen coneguts, tot i les extravagants experièn
cies -fins i tot la guerra- que viurà el protagonista. Són episodis com els
que veiem per televisió.
El conjunt de trets d'aquest personatge perfila una identitat incapaç
de singularitzar-se. En una societat que tendeix a la uniformització i a
la fabricació en sèrie i que ha desenvolupat progressos elevats en la cio
nació, els signes de la personalitat tenen la qualitat dels productes que
es poden trobar en els hipermercats. Vivim un món sense herois ni
heroïcitats possibles. Encara que parega un contrasentit, dins del super
mercat on estem instal·lats rebem una invitació continuada a dissenyar
nos la identitat: llibres d'autoajuda, estils mèdics, models publicitaris ...
27
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Els límits estan marcats per les existències reals. La invitació és, doncs,
perquè en fem una combinació.
És difícil no estar d'acord amb Fredric Jameson quan comenta, en
La posmodernidad o la lógica del capita/ismo avanzado, que la postmo
dernitat suposa la fi del l'estil considerat únic i personal; en termes
exactes, "la fi de la pinzellada individual distintiva". Certament, sembla
que vivim l'eclipsi d'elements com la vocació o la particularitat.
Estem, encara que parega un contrasentit, en una fase d'individua
lisme. O d'ultraindividualisme. Les atencions al cos, l'escassa tendència
al compromís en les relacions humanes, les atencions personals, així ho
corroboren. I, en aquest context, originalitat ha esdevingut una paraula
demodée, com imaginació, creativitat, personalitat. Els trets diferencials
-allò que caracteritza una persona- en la nostra societat són, progressi
vament, més difícils d'observar i de cultivar. Estem impulsats a seguir
uns patrons (un mateix llenguatge, una determinada forma de vestir ... ).
La societat és lliure, però tot indica que l'home és menys lliure que en
altres èpoques. L'única creativitat permesa és la que es deriva de l'hibri
disme, el marge que deixa el bricolatge de productes en circulació.
-Què vols ser? -pregunta l'hipermercat.
-Vull ser un home alternatiu -contesta /'individu.
-Doncs, hi has! -diu el supermercat- Ací tens aquests pantalons i
aquestes camises, pel que fa a la vestimenta; ací tens aquests productes pel que fa al menjar; aquests altres perquè decores la llar; aquestes publicacions perquè formen la teua biblioteca i aquesta agència de viatges perquè vages a /'Índia i pugues parlar de gurus i de reencarnació.
D'alguna manera, al llarg del segle XX, la noció de subjecte ha can
viat àmpliament. Els esquemes freudians, obres com les de Max Ernst o
Picasso en pintura, com les de Pessoa o Palau i Fabre en literatura, recu
llen una bona part d'aquest primer esglaó de transformació de la noció
d'identitat.
28
LA IDENTITAT FÚTIL
El subjecte postmodern segueix l'ona expansiva d'aquell primer
esclat i troba el seu perfil boirós. la postmodernitat n'ha avançat, de
forma goluda, la deconstrucció. I davant la futilitat de les identitats tot
es trasbalsa i s'arremolina pel vent publicitari, pel desconcert i per la
modulació vertiginosa dels canvis.
En el subjecte d'avui, la desmemòria ocupa un lloc important.
l'amnèsia. Perquè no podem estar atents a tot el que ens passa o el que
ocorre al nostre voltant. Parem atenció en allò que ens atrau, en allò
que ens sorprèn, en allò que ens desperta emocions complaents. Per
això no recordem el que hem decidit no recordar. Però, és possible
recordar? Si no tenim temps! Es tracta d'una qüestió bandejada amb el
ritme atrafegat i amb l'allau d'impactes que rebem diàriament.
El correlat social d'aquest ésser amb identitat lesionada és, a1x1
mateix, una identitat col·lectiva feble. Si algun referent pot donar comp
te d'una societat no són ja els monuments d'arquitectura homogènia,
sòlida i pensada, sinó un món format per quadres d'algun pintor surre
alista de l'estil de Tanguy o Max Ernst, on hi ha diversitats sense inte
grar-se, ni metabolitzar-se. la identitat d'avui és la de l'home o la dona
zàping.
veg. El món com a mercat L'experiència zàping La memòria dels peixos
29
LA IDENTITAT FÚTIL
31
SUBJECTE SENSE PREDICAT
U na sèrie de canvis han accentuat una tendència social cap a
l'individualisme. L'alliberament de la dona i el moviment femi
nista, la revolució sexual, els moviments d'alliberament gai,
han fomentat canvis de regles i normes socials que afecten I 'organitza
ció familiar, les relacions de parella i al si de la comunitat. "De tots els
canvis que ocorren en el món, cap supera en importància els que tenen
lloc en la nostra vida privada -en la sexualitat, les relacions de matri
moni i la família", escriu amb raó Giddens en Un mundo desbocada.
Els canvis en aquesta esfera han posat l'accent en l'individu més
que en el grup, la lògica del benestar personal per damunt de qualsevol
demanda o exigència de deures i de responsabilitats. Al parer de Gil les
Lipovestski, va ser als anys 50 i 60 quan la societat de consum i de la
comunicació impulsa el gust per les novetats i les modes, la promoció
d'allò fútil i efímer i comença a retre culte -de forma insaciable- a l'oci
i al plaer. A aquest solc en la nostra societat, s'hi afegí l'esperit del maig
del 68, amb tots els moviments d'alliberament adés esmentats. El resul
tat és una societat centrada en l'individu, i en la seua satisfacció.
Lipovetsky l'anomena "l'era hipermoderna". "Estems sumits", escriu
Lipovetsky en Metamorfosi de la cultura liberal, "en una cultura indivi
dualista del benestar, de l'èxtasi del cos, de l'èxit i l'autonomia subjec
tius". És fàcil arribar a la conclusió que el narcisisme dóna compte de
les línies mestres de la nostra època. El subjecte dels nostres dies és un
individu autocentrat i narcisista, a to amb aquesta societat que magnifi
ca el goig, el plaer i el sexe.
33
LA TOTALITAT IMPOSSIBLE
Força interessant esdevé l'anàlisi que en fa Ferran Saez en Què
(ens) passa? sobre la realitat del subjecte en aquesta època de la simu
lació. Per donar compte del canvi, Saez se serveix de la sintaxi: de la
frase amb subjecte i predicat hem passat a qüestionar/rebutjar el predi
cat. En l'actual moment només hi ha el subjecte. I què pot fer un sub
jecte quan no hi ha predicat més que exhibir-se? La puixança dels pro
grames del cor en la televisió seria un exponent del cultiu del jo. A to
amb la sensibilitat actual, quan no hi cap missatge a dir i la realitat exte
rior no és objecte de transformació o canvi, l'únic que pot fer algú és
convertir-se ell mateix en tema.
Per a Gi lles Lipovetsky el millor reflex del subjecte dels nostres dies
és el que encarna Narcís, i no només per la figura enamorada de si
mateixa, sinó també pel fet de ser un ésser aterrit per la vida quotidia
na, per un cos i un entorn socials agressius. Si la cultura moderna és
prometeica, la postmoderna és polífoba. Desenvolupa una por a tot: al
telèfon mòbil, al que mengem i bevem, als productes transgènics, a les
vaques boges, a les noves epidèmies, a la inseguretat ciutadana ... però,
sobretot, els avatars inestables d'afectes i desafectes.
Certament, el perfil del subjecte d'aquesta època passa, en alguns
dels trets més definidors, per la seua propensió a autescoltar-se esceni
ficant amb força els avatars minúsculs de la vida interior on destaquen
les pors i el desconcert. En la seua vida no tenen massa cabuda el món
social i polític i s'hi expressa un rebuig, una reticència, envers tot el
que és públic; la devaluació del que és col·lectiu va acompanyada de
la despreocupació solidària, tot i que pot participar en grans espectacles
caritatius mediàtics.
Aquest joisme puixant deixa un rastre de subjectes problematitzats
en una vida que els neguiteja, una vida tan plena de satisfaccions imme
diates com d'entotsolament, soledat, visites al psicòleg, teràpies de tota
mena. perquè els canvis afecten l'esfera personal i emocional. L'erosió
34
SUBJECTE SENSE PREDICAT
de les normes socials i dels lligams col·lectius donen com a resultat un
individu psicològicament desorientat que ha de reinventar-se sovint.
Escenaris on podem veure el reflex d'aquesta fauna humana els tro
bem en relats de Rafa Gamar, Quim Monzó, d'Empar Moliner o jordi
Puntí. I ací en parle tant de I 'entitat psicològica com de la sociològica
dels personatges. En el dibuix que ofereix jordi Puntí en els relats
d'Animals tristos, per exemple, els individus viuen la truculència dels
avatars emotius, fan màsters per tal de compensar riscs -emocionals o
familiars- i es debaten en un estat d'ansietat perpètua.
Enmig de la vida diària, els personatges de Puntí s'autoescolten en
un fil interminable de recriminacions, desigs intensos, desorientacions
afectives, culpabilitats. El seu striptease interior és constant: cada gest
els encara a una mena d'invitació a satisfer un desig -insaciable, per un
altre costat- i a sentir la buidor posterior. Amb ironia i tendresa, com
ocorre en els personatges de les pel·lícules de Woody Alien, viuen els
desconcert d'una vida on el jo, sense massa referències externes,
sucumbeix a l'apoteosi de la intimitat.
veg. La identitat fútil La memòria dels peixos Esquizofrènia
35