Crònica de Festes 2004

CRÒNICA DE FESTES 2004

José Vicente Verdú GisbertCronista Oficial de Festes

Acabat de ser anomenar per al càrrec, vaig iniciar un procés de documentació en internet i entre els materials trobats destacaré un article del Dr. José Enciso Contreras, excronista de l'Estat de Zacateques (Mèxic), del qual vos cite un paràgraf: “La memòria és la virtut de registrar mentalment el temps i els esdeveniments amb què el recordem. I hem d'acceptar que les comunitats humanes solen tindre una imatge de si mateixes. No sempre s'aconseguix que la imatge que el col·lectiu es forma sobre la seua identitat corresponga plenament amb la realitat. El cronista pren ací el paper de memoriós. De registrador del seu succeir, evocador per excel·lència dels fets pretèrits de la comunitat a què pertany; gestor de la memòria històrica de la tribu”.

No obstant, estes paraules pertanyen a altres temps. Hui vivim en l'era del multimèdia, CD's, videos, DVD's han inundat la nostra vida i la crònica escrita, a la manera antiga, ha quedat com una reminiscència del passat. Quan generacions futures vullguen conéixer les festes del 2004 acudiran a altra crònica, la que està en altres suports audiovisuals; esta serà merament testimonial. Per estos motius intentaré aportar detalls que difícilment poden ser reproduïts en arxius d'imatge i so.

Bé, es comprendrà que al ser este el meu debut com a cronista, faça una obligada referència a la figura del meu predecessor en el càrrec. És un tòpic dir allò que les comparacions són odioses, però en este cas, a més, són impossibles; ja m'agradaria que la meua crònica tinguera el nombre de lectors aconseguit per José María Ramírez.

Pretenc fer referència en les meues cròniques a tot alló bo i roín, intentant mantindre la màxima imparcialitat i fugir de triomfalismes facilons. M'agradaria ser el més objectiu possible, però advertisc que no renunciaré a donar la meua opinió personal.

Començaré la meua crònica fent referència a la situació sociopolítica quan arranca el mes de setembre de l'any 2004, amb el món en situació d'alarma permanent: La guerra d’Iraq, el segrest de l'escola pels txetxens, que finalitza el 3 de setembre, i el preu del petroli en alarmant ascens. Europa amb un projecte de Constitució sobre la taula que pot canviar la història del vell continent. Espanya de dol després de l'atemptat de l'11 de març, amb un nou Govern encapçalat pel president Rodríguez Zapatero, i amb la preocupació creixent pel tema de la seguretat en els explosius que tant està influint en la qüestió de la pólvora que necessitem per a celebrar els Alardos. I a Ibi, una nova corporació municipal que va guanyant maduresa i un gran nombre d'empresaris esperant l'entrega de les parcel·les en el nou polígon industrial l'Alfaç III.

Concretament respecte a la Comissió de Festes diré que quan vaig començar a redactar el text definitiu d'esta crònica sonaven rumors de crisi. El projecte que naixia amb tanta il·lusió desembocava massa prompte en una ruptura de la qual no coneixem realment les causes o motius. Dividir als protagonistes d'esta crisi en bons i roïns és un mètode massa simplista per a

Pàgina 1 de 7

Crònica de Festes 2004

analitzar estes situacions. Potser amb el temps, que tot ho cura, sabrem realment el que va pasar i podrem traure les nostres pròpies conclusions. Hui la crisi està superada i estic segur que el nou president de la Comissió estarà a l'altura de les circumstàncies i garantirà la continuïtat de la nostra associació, perquè m'apunte al bàndol dels què no estan d'acord amb què les competències delegades en la Comissió de Festes, passen novament a l'Ajuntament d'Ibi i perdre esta autonomia que tant ha costat guanyar i mantindre.

Centrant-nos en l'objecte concret d'esta crònica, és a dir, en les festes de Moros i Cristians, forçós serà referir-se a aquells moments claus que van precedir a la seua celebració en el mes de setembre. Tancat el parèntesi estival, entràvem de ple en el calendari fester, que enguany, al ser dia 1 primer dimecres de setembre, obligava a avançar les tasques; treball frenètic en la Comissió per a acomplir terminis, reunions en les comparses a finals d'agost i, en general, tots els festers ultimant preparatius.

Va arribar el dijous 26 i ens vam reunir en la Casa Gran per a la presentació del programa de festes. Va haver-hi un ple total, mostra inequívoca de l'expectació que desperta en tot el poble la presentació de la nostra revista. A penes amb un dia d'antelació se'm va encarregar introduir la presentació i ho vaig fer referint-me a les novetats que presentava esta nova edició, sobretot quant a la millora del tractament de les “Abanderaes” i l'abundància de material fotogràfic. L'acte es va tancar amb la intervenció de l'alcaldessa d'Ibi que va pronunciar una al·locució desbordada d'entusiasme.

La Comparsa dels Contrabandistes commemorava el 75 aniversari de la seua fundació i en el marc dels actes organitzats va destacar l'homenatge que se li va fer el dia 27 d'agost a Antonia Martínez Valero, primera “Abanderá” de la Comparsa en 1929, seguit del nomenament de set Contrabandistes d'Honor.

El dimarts 31 d'agost vam celebrar el tradicional sopar de “la prova de l'enllumenat”. Va haver-hi gran assistència de persones amb ganes de començar a desfilar. No en va es considera este sopar una primícia per als festers més compromesos. He de destacar l'ambient entusiasta del nou equip de la Comissió, amb l'Alcalde de Festes totalment entregat.

Durant estos dies va tindre lloc un lamentable incident en relació amb la pancarta col·locada en una frontera de la plaça de l'Església, del qual Escaparate, el periòdic local, va servir com a caixa de ressonància. Crec que tots estem d'acord a lamentar que un espai públic tan emblemàtic estiga enlletgit per una frontera en tan deplorables condicions (reflex de l'abandó general en l'atenció del nostre nucli antic). Ara bé, açò no significa que tota la responsabilitat haja d'atribuir-se als propietaris ni, molt menys, dubtar de les bones intencions del Regidor de Festes.

Només iniciar-se setembre, el dimecres 1 va tindre lloc la inauguració de l'enllumenat extraordinari; s’estrenaren les noves lluminàries amb motius autòctons i amb les qual es pretén dotar d'una certa uniformitat i coherència al conjunt de carrers il·luminats, projecte de la Regidoria de Festes que es rematarà en el 2005. Se sentia el típic ambient de festa en el carrer Les Eres, amb el públic expectant davant de l'esplèndid castell de focs artificials que es va

Pàgina 2 de 7

Crònica de Festes 2004

poder contemplar, ambient que es va prolongar fins a la nit amb les primeres “Entraetes”, a càrrec de Maseros i “Argelianos”, amb prou espectadors a pesar de l'hora tan avançada.

Amb motiu de la seua quinta capitania, la Comparsa “Cides” va organitzar una exposició fotogràfica que arreplegava la trajectòria de la comparsa des de la seua fundació, inaugurant-se el dia 28 d'agost en presència d'autoritats i càrrecs festers.

En esta ajustada agenda vam ser molts els que vam fer un buit per a assistir, el dimecres 1 i/o el dijous 2 a la representació del sainet fester Especial i Façedura, els coautors del qual són Juan Diego Ferre Doménech, José Luis Coloma Blanes i Javier Navarro Victoriano. Va haver-hi un ple total en ambdós representacions, en les quals vam poder riure sense parar en una actuació memorable, destacant el paper de Nacho Sánchez, pletòric, i de “Juanro”, que sense dir ni una paraula ens va tindre a tots els espectadors pendents dels seus gestos.

El divendres 3, en el Centre Cultural, va tindre lloc l'acte d'Agermanament Almoràvit, culminació dels actes organitzats amb ocasió del seu 25 aniversari. Va ser presentada una extraordinària obra multimèdia amb imatges i vídeo de totes i cada una de les persones que han ostentat càrrecs de rellevància en la comparsa el que, unit als homenatges posteriors, va provocar escenes d'intensa emoció entre els assistents.

I va arribar l'Exaltació Festera, el dissabte 4 en el Col·legi Salesià. Crec que no exagere si qualifique d’atrevit l'inici de l'acte, amb un grup teatral que va escenificar alguns contes de contingut picant. No obstant, cal reconéixer que va ser molt original, com a original va ser el mantenidor a l'intercalar fragments musicals entre la seua al·locució; tota una classe magistral de música festera a càrrec de José Francisco Mira Marín, un dels músics més rellevants de la nostra població.

El diumenge 5 vam poder assistir a un magnífic concert de música festera organitzat per la Comparsa Tuareg en el Centre Cultural, com a homenatge al seu Capità i “Abanderá”. El saló d'actes estava de gom a gom i van haver escenes d’emoció al recordar als absents (al presentador no li eixia la veu). Carlos Valls Payá i Pilar Cremades Bernabeu es van emportar una grata sorpresa amb la projecció d'una pel·lícula que donava un repàs a la seua vida des de la més tendra infància. Les llàgrimes no van tardar gens a aflorar i així van estar tota la nit (plorant i donant les gràcies a tots), especialment després de l'estrena, també de sorpresa, de la marxa Al Mellat, composta per Francisco Valor, una peça amb tints àrabs, d'acord amb el que dies després seria el “boato” del Capità en l'Entrada.

Tant l'acte dels “Almorávides” com el dels Tuareg són d'eixos que no s'obliden, que reforcen la Comparsa perquè es perceben sentiments grans i bonics. Un homenatge als Capitans i “Abanderaes” que conté un homenatge a tots nosaltres, perquè ens identifiquem amb ells, perquè ens agradaria estar en el seu lloc i perquè, en el fons, ells són nosaltres i per això ens representen.

Un altre dels moments que comencen a arrelar és el Concert de Música Festera interpretat enfront del Castell per la Unió Musical d'Ibi, dirigida per Jaume Francesc Ripoll Martins, que enguany es va celebrar la nit del dimarts 7 de setembre. El director va intentar muntar un repertori variat, amb peces d'autors clàssics, com Amando Blanquer o Julio Laporta, fins a

Pàgina 3 de 7

Crònica de Festes 2004

altres contemporanis com José Rafael Pascual, sense oblidar el compositor local Benedicto Ripoll Martínez. La novetat era que el concert s'anava a gravar en directe per a la posterior edició d'un disc compacte que inaugurava una sèrie monogràfica titulada En Directe, produïda per l'empresa Audioart. Per cert, la presentació d'esta gravació es va fer el passat 29 d'octubre en el Centre Social Polivalent.

L'endemà, dimecres 8, la “Verbena del Fester” va tornar a la Glorieta d'Espanya amb una nombrosa assistència de públic, la qual considerem un aperitiu dels dies grans que estan a punt de començar.

Així, quasi sense adonar-nos, vam arribar a la Nit de l'Olla, precedida pel tradicional rés de l’Àngelus i pregó de l'alcaldessa des del balcó de l'Ajuntament, amb els que les màximes autoritats civil i religiosa aperturen oficialment les nostres Festes.

De la Desfilada de l'Olleta poc es pot dir. No van faltar els coneguts talls que van ralentitzar la desfilada, que a pesar de tot va acabar abans de l’hora prevista. La disfressa està implantada però no és menys cert que més d'un se sent un poc ridícul amb ella. Som molts els que en el seu dia no érem partidaris de la disfressa, però forçós serà acceptar que, mentres no hi haja un acord exprés en la Comissió, cada comparsa té llibertat i autonomia per a decidir sobre la qüestió. Ara bé, el que potser ja no té tanta justificació és l'abús que es comet sistemàticament en el consum de begudes alcohòliques (i altres substàncies), tota una irresponsabilitat a què hauríem d'intentar posar límit entre tots. Este abús és un greu problema social i resulta lamentable que per a molts jóvens l'Olleta siga el ritu d'iniciació en qualsevol drogodependència.

No obstant, un bon nombre de festers no volien abusar, perquè l'endemà, de bon matí, havien d'estar vestits de gala per a participar en la Diana Festera. A pesar de la primerenca hora, cal reconéixer que cada any es nota un augment de públic, il·lusionat per contemplar la desfilada de les esquadres, perfectament abillades, des de la plaça de l'Església fins als seus respectius “socos”.

Poc més tard, amb un sol que prometia ser de justícia, tenia lloc l'arrancada de l'Entrada Cristiana. Eren moments de tensió i nervis. Havia d'estar tot a punt, tindre localitzats als músics, les carrosses, els cavalls, però tot va eixir bé. El Capità dels “Cides”, Vicente González Quintana, exultant, baixava per l'avinguda muntat en una espectacular plataforma que representaba la figura d'un grifo (animal mitològic amb cos de lleó i ales i bec d'àguila). Integrant el “boato” de la Capitania, els grups locals Castell Vermell i Font Viva interpretaven en estrena la fanfàrria Mandobles, de Bene Ripoll Belda alhora que un nombrós grup d'artistes recreaven un espectacle circense medieval. Del “boato” del Capità mereix destacar-se l'abundància de genets a cavall, reflex de la passió de Vicente per estos animals.

Seria prolix enumerar cada un dels detalls de bon gust que vam tindre ocasió de contemplar al llarg de la desfilada. L'Entrada Cristiana va abandonant la sobrietat d'antany i s'enriquix amb detalls que intenten situar-nos en ambients de l'Edat Mitjana. Tot adornat de coreografies, garlandes de flors, carros tirats per bous, justes i perilloses competicions sobre enormes plataformes. Només em resta exalçar l'esforç de tots i totes i donar-los l'enhorabona en general.

Pàgina 4 de 7

Crònica de Festes 2004

En l'aspecte negatiu cal destacar la poca varietat en les peces musicals interpretades, amb notable absència de pasdobles i reiteració d'arxiconegudes marxes cristianes. Crec prou complicat que les comparses puguen posar en comú totes les interpretacions previstes (potser perquè, realment, moltes són imprevistes), però potser bastaria exigir a les bandes un repertori més variat.

Quant a l'Entrada Mora resulta ineludible començar elogiant el “boato” del Capità, recreació quasi perfecta de la típica caravana de mercaders del desert, fruit del treball i de la imaginació de Pilar Sánchez i en la qual es van implicar gran quantitat d'amics i familiars. Integrat en el “boato”, el grup Castell Vermell va estrenar la peça Sarraïna, de Bene Ripoll Belda. Capità i “Abanderà”, compartint carrossa, van anar acompanyats per la Banda de l'Ateneu Musical de Cocentaina que interpretava la peça Al Mellat, de Francisco Valor, estrenada en el concert dels Tuareg al qual m'he referit amb anterioritat. Si el cavall s'erigia en protagonista del “boato” del Capità Cristià, el dromedari ho seria en el del Moro, del que igualment cal destacar la coherència de les vestimentes, totes en distints tons de blau.

També en l'Entrada Mora vam assistir a profusió de detalls exòtics: Serps, elefants, faquirs, malabaristes, saltimbanquis, dansarines i haimes. No puc deixar de mencionar la participació d’“Abanderaes” i Capitans de la Comparsa “Almoràvides” que van precedir al “boato” de la seua “Abanderà” en el colofó de les celebracions organitzades amb ocasió del seu 25 aniversari.

Contemplar tots els “boatos”, l'abundància de bandes de música i el malbaratament de mitjans materials i humans que fem els festers (tant moros com cristians) obliga a preguntar-se una vegada més com és possible que no hàgem aconseguit una declaració d'interés turístic per a les nostres festes.

No obstant, hem de reconéixer que hi ha alguna cosa que no funciona. No podem continuar consentint que l'excessiva duració de la desfilada acabe descoratjant a gran nombre d'espectadors. El sacrifici té un límit i no són pocs els que se’n van a dinar abans que hagen passat tots els festers. És una llàstima i cal posar solucions com més prompte millor. Potser haurem de sacrificar-nos nosaltres també i marcar un control més restrictiu a la participació (per què no comencem per marcar un límit a les bandes de música o als ballets?).

En un altre orde de coses, em resulta imprescindible al·ludir a les retransmissions que Tele Ibi va realitzar d'ambdós entrades. No hi ha dubte que els comentaristes, entre els que m'incloc, no resulten del grat de tots els espectadors. En la nostra defensa diré que se'ns va convidar amb molt pocs dies d'antelació (jo, gràcies a les notes que em va proporcionar el meu col·lega Carlos Valls, només vaig poder parlar amb certa comoditat pel que respecta al “boato” del capità moro). Resulta certament complicat comentar les entrades sense tindre a mà documentació i dades interessants de cada Comparsa i de cada “Abanderà”. El repte és de Tele Ibi, que comptarà amb la col·laboració desinteressada de molts voluntaris, però cal preparar-ho amb temps i insistir a les comparses en la importància de subministrar dades.

El segon dia de la trilogia festera, dissabte 11, arranca amb la Diana Despertà, la Missa del Fester i la Desfilada Infantil. D'este últim he de destacar el creixent esforç de les comparses a

Pàgina 5 de 7

Crònica de Festes 2004

adornar l'acte. Menció especial es mereixen els Maseros (gràcies novament a Jesús Reig) i els “Mudéjares” (baix la responsabilitat de Palau i Amorós). A continuació, l’“Entrada del Contrabando” a càrrec de Maseros i Contrabandistes.

A la vesprada té lloc l'Alardo, malbaratament de pólvora i soroll a què contribuïxen un nombre cada vegada menys nodrit de festers tiradors. No podem permetre que les dificultats burocràtiques posen en perill una tradició tan arrelada, punt neuràlgic de les nostres festes. És obligat conscienciar a totes i cada una de les comparses de la importància d'este simulacre i exigir-los l’adopció de mesures per a potenciar la participació d’un nombre més gran dels seus components. És un esforç del què no ens penedirem mai.

Quant als Cops, he de confessar que em va sorprendre el dels “Templarios”, a càrrec de Paco Navarrete, José Ramón Navarro i Francisco José Vicedo, que van demostrar que la joventut de la seua comparsa està en relació inversa a l'experiència i bones formes en el tir; se'ls va acabar la pólvora abans de lo previst, però amics i coneguts es van mobilitzar i es va arreplegar pólvora suficient per a acabar els Alardos. Román Picó i Antonio Martí, per part dels “Chumberos” van donar un autèntic recital sonor, sense escatimar pólvora i esforç, i em confessen que no es van lesionar les mans gràcies als bons oficis d’Aranya en l'embenat.

En l'Ambaixada Mora, ambdós ambaixadors, Rámirez i Bonillo, revivint sensacions, van estar a l'altura de les circumstàncies i vam poder disfrutar d'una magnífica representació, finalitzada la qual el pendó musulmà va iniciar el seu efímer onejar des dels merlets més alts del Castell. Va destacar l'intent per part de la Comissió d'innovar en un acte que porta 30 anys sense a penes variacions, introduint unes peculiars crides d'ambaixadors utilitzant la fanfàrria El Pregó, així com la interpretació de dos peces: L'Entrà dels Kabiles i El Rei de Dinamarca, a càrrec tot això del grup Castell Vermell.

A la nit arribà este moment tan esperat per molts, especialment dones, que amb les seues millors gales inicien l'Ofrena de Flors a la Patrona, un acte que gaudix d'una amplíssima participació popular i nombrosa assistència de públic i després del qual queda la imatge de la Verge surant sobre un bell pedestal florit.

I va passar el que passa tots els anys, que sense adonar-nos se'ns acaben les festes. No obstant, són molts els que van preferir el llit a matinar i participar en la “Guerrilla”, que al meu modest entendre és un dels moments més bonics i entranyables de les festes. Després d'ella, el conegut Juí Sumaríssim i Afusellament del Moro Traïdor a càrrec dels “Chumberos” que van escenificar este acte amb noves variants al·lusives a moments i personatges de la vida pública.

Quasi al migdia es va celebrar la Missa Major i potser siga jo el menys indicat per a opinar, però arreplegant el sentir de molts dels assistents diré que el sermó va deixar prou a desitjar i no va passar de ser una apologia de principis que no compartixen la majoria dels ciutadans, adornat d'al·lusions improcedents a festers i Comissió (moltes persones m'han reconegut que no era ni el moment ni el lloc). Però en la missa, i per quart any consecutiu, va tindre lloc una esplèndida actuació de la Coral Ibense i, al final, l'emotiva despedida de D. Jesús Franco, el rector des de feia molts anys, la qual cosa va fer que els presents partiren amb bon sabor de boca.

Pàgina 6 de 7

Crònica de Festes 2004

A la vesprada el cel amenaçava tempestat, a pesar de la qual cosa es va celebrar el segon Alardo i l'Ambaixada Cristiana a què va seguir un ruixat dels més grans que recorde en festes. Els espectadors a penes van tindre temps de protegir-se, però van ser molts els que, esperançats que amainara, van aguantar estoicament per si al final se celebrava la Volta al Castell. Amb un retard horari més que justificat vam poder disfrutar d'eixe moment àlgid que és la Volta, eixe compromís per a les festes següents que prenem abans d'acabar les presents. Eixe moment que sol ser d'immensa alegria, va ser per a algunes comparses moment de tristesa, al no comptar amb una persona que prenguera la decisió d'abanderar a la seua Comparsa (“Beduinos”, “Argelianos” i “Chumberos”). I el que diuen alguns: Tant que es lluita per la igualtat de sexes, no hi haurà algun dia un valent que vullga ser “Abanderat” d’una comparsa?

Els que van viure el seu moment de glòria van ser els “Mozárabes” i “Mudéjares”, a qui en este peculiar cicle fester els correspon ostentar la Capitania en les festes del 2005. Ramón Climent Bernabeu i Jaime Jover Belmonte respectivament, abrigats per multitud d'amics i familiars, van complir l'emocionant ritual de la Volta enfront d'un públic entregat en cos i ànima.

La tempestat va obligar a retardar el començament de la Processó, eixe acte que per a molts resulta ser la culminació de la trilogia festera, moment en què tots els creients s'emocionen al recórrer els carrers d'Ibi acompanyant la imatge de la seua Patrona, la Mare de Déu dels Desemparats.

També la tempestat va ser la responsable que no poguera disparar-se el tradicional castell de focs artificials que posa colofó tots els anys a les festes i que va acabar sent disparat el Dia del Descans a la nit.

M'agradaria fer una reflexió final sobre el contrast entre l'evident sacrifici econòmic que suposen les festes (recursos monetaris no falten, sense dubte) i, al contrari, la falta de voluntaris a ocupar càrrecs en la Comissió (falten recursos humans). Potser serà necessari plantejar-se destinar part del nostre pressupost (individual i de comparsa) a pagar pel temps que un reduït grup de festers dediquen a organitzar la festa tots els anys. Si no ho fem nosaltres ho acabarà fent l'Ajuntament (per a alegria de molts) i el que pot vore's com un estalvi té una cara oculta en què pot desaparéixer la influència dels festers en la presa de decisions respecte d'això. Pactem amb l'Ajuntament la distribució dels gastos; que la Comissió i els festers assumim una part d'estos gastos i que l'Ajuntament faça el propi, perquè no en va es tracta de la Festa Major d'Ibi.

Ja acabe, però no sense abans demanar disculpes pels possibles oblits o omissions (que segur han sigut involuntaris però que sempre són imperdonables) i en el meu descàrrec diré únicament que “...es la meua primera vegada”. Agraïsc la documentació facilitada per Castell Vermell, vos recorde a tots que qualsevol aportació serà ben rebuda i demane que se'm remeta qualsevol comentari o suggeriment a la següent adreça de correu electrònic: basseta@gmail.com

José Vicente Verdú GisbertDesembre 2004

Pàgina 7 de 7