BUTLLETÍ

1

ÍNDEX

El Butlletí. Número 66. Edició d’Estiu. Agost 2004 PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47 Email: pcgarriga@cs.com - http://www.casalcalifornia.org

Paraules de la Presidenta Words of the President

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

Casal is now a team!

Though with some delay, we at lasthave half of the Consell, our Board of Directors,reelected as prescribed by our bylaws. Congratu-lations to all and welcome!

Some of those elected are well knownand others are totally new. It is a great satisfac-tion to see how happy and hopeful they are tojoin in. They have already brought a number ofgood ideas to practice for all of us to enjoy.

It is very important to remember andnot forget that we are a team, which at times isnot easy to handle. We may fall into a routinethat converts the team into a monotonous exer-cise and where the excitement to do things forand with Casal is lost.

Patrick Lencione writes in his recentbook “Five Malfunctions of a Team” that one ofthe biggest problems of a team is the lack oftrust among its members to be able to speak outopenly about the problems that may exist withinthe team. This, logically, leads to a lack of dedi-cation for fear of creating disputes and finallyresults in stagnation, monotony and a false har-mony.

To make our Casal team work we mustremember that it is important to have goals andthat we must openly speak of the pros and consof a project without any fear of offending any-one while at the same time respecting the opin-ion of all, and never forgetting the objectives wewish to accomplish.

With a great desire to be a part of thisteam, I take this opportunity to wish you all ahappy summer!

El Casal, un equip!

Encara que amb una mica de retràs aquestany, finalment tenim una meitat del consell renovatd’acord als nostres estatuts. Felicitats a tots ibenvinguts!.

Algunes cares són conegudes, d’altressón totalment noves. Es una tremenda satisfaccióveure que la seva decisió de ser part de l’equip delCasal els tingui molt il·lusionats i amb moltes ganesde formar-ne part. Entre tots ja han aportat unacolla d’idees que es volen posar en pràctica perquètots els que formem l’equip ho puguem disfrutar.

Molt important de recordar i no oblidar ésque som un equip i això a vegades no es fàcil demanejar i es pot caure en una rutina que pot fer quel’equip es converteixi en una monotonia on escomenci a perdre la il·lusió de fer coses per i amb elCasal.

D’acord amb l’escriptor Patrick Lencione,en el seu recent llibre “Five Malfunctions of aTeam” diu que uns dels problemes més grans d’unequip és: Manca de confiança per parlar obertamentdels problemes que hi pot haver a l’equip.Lògicament això porta a una manca de dedicació,per por al conflicte i finalment s’arriba a unamonotonia, estancament i falsa harmonia.

Perquè el nostre equip, en aquest cas elCasal, funcioni, hem de recordar que és importanttenir unes metes, i que obertament hem de parlar detots els pros i contres sense por de ferir a ningú irespectant sempre les opinions dels demés, semprepensant en el resultat que es vol obtenir.

Amb moltes ganes de formar part d’aquestequip, aprofito per desitjar-vos un bon estiu!

Carme RoigPresidenta del Casal

dels Catalans de Califòrnia

Paraules de la Presidenta (1)

Casal

Reunió del Consell (2)

Notícies (3)

Articles La crua realitat (7) Of love and death (8) Estructura dels castells (9) Breu repas del fet casteller (11) Epitom de la Guerra Civil a Espanya (14) Yes, Virginia, there really are three Kings (15) El Rector Ubach (17) Wine talk (19)

Filatèlia en el bandol republicà (20)

20

El Butlletí som:Pere Garriga, editor en cap i redactor.Julius Klein i Francesc Serras, editors.

Les opinions expressades al Butlletí són les dels autors dels articles.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:Carme Roig, Patricia Petherbridge, Tony Lueva, José JoaquínMohedano Robles, Sharon King, Curt Steindler, MontserratHohnhorst, Anna Preston, Annais Fuentes, Vicky Sole, Zoe,Josep Maria Soler Carbonell i Josep G Llauradó.

Les despeses de publicació dels butlletins del 2004 han sigut en part subvencionades encol.laboració amb la Secretaria de Cooperació Exterior de la Generalitat de Catalunya i elMinisterio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Josep G Llauradó

FILATÈLIA EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ.

Segell O

Segell L

Segell OSegell NSegell M Segells P, Q i R

Segell G Segell H Segell ISegell F

Segell A Segell B Segell C Segell D Segell E

2

Acta de Reunió del Consell25 de Juliol del 2004

Casal

La reunió ordinària del Consell va tenir lloc al RanchoDomínguez a les 10 del matí del 25 de juliol. Van assistir: lapresidenta Carme Roig, la tresorera Patrícia Petherbirdge, elsecretari Pere Garriga, els vocals Teresa Wroblewski, JoanBertran, Norma Vargas i el representant de becaris: OriolEspañol.

Es van tractar les següents qüestions:

1. CORRESPONDENCIA.

a) Renovació d’assegurança de liability. Driscoll In-surance, la gestoria d’assegurances del Casal, ens ha tramèsdues propostes per a renovar l’assegurança de liability. Es vaacordar acceptar la de Scottsdale Insurance Company de$1153 que inclou cobertura per abusos físics o sexuals.

b) Nou soci. Es va aprovar la sol·licitud de soci dePili Canicio.

2. ESTAT DE COMPTES I SUBVENCIONS.

a) La tresorera informa que en el compte corrent delCasal hi ha aproximadament 5 mil dòlars.

b) El Casal ha sol·licitat ajuts a la Generalitat (juny) ia l’Ambaixada d’Espanya (abril). Fins ara no s’han rebutrespostes. Si no s’ha rebut resposta el mes d’agost el secretaries posarà en contacte amb les secretàries corresponents para assabentar-se de la situació de les sol·licituds.

c) L’Institut Ramon Llull (IRL) ha obert laconvocatòria per a subvencions fins el 25 d’agost. El secretaricompletarà els formularis. Es demanarà ajusts per les classesde català del Cau, i les d’adults de UCLA i GWC. El secretariomplirà els formularis.

3. PROJECTES

a) Professors pels cursos de tardor. La Olga Curellens informa que ella i el seu marit retornen a Catalunya i nopodrà continuar ensenyant. La professora de català a GWC,Antonieta Capdevila també retorna a Catalunya. Es busquen

per tant dues posicions de professora. La Carme Roigdemanarà a la Marisa Checa de l’Agregaduria d’Ensenyamentde Los Angeles per a suggeriments. El Joan Bertranpreguntarà a la Pili Canicio de La Jolla si està interessada. LaPatricia Petherbridge es posarà en contacte amb l’Olga Curellper a reunir-se amb ella per a recollir el seu material didàctic. ElPere Garriga es cuidarà de que es posi un anunci a la paginaweb i al butlletí.

b) Aplec de tardor. Es celebrarà el diumenge 26 desetembre al Rancho Dominguez. Es farà una reunió depreparació el 19 de setembre. Durant l’aplec es presentaranels nous membres del consell, el nous socis i els guanyadorsdels Jocs Florals del Cau.

c) Butlletí: El Pere Garriga enviarà al butlletí elsdibuixos premiats del Cau per a publicar. L’ Oriol Españoldonarà les receptes de les truites de Sant Joan. La CarmeRoig corregirà l’article del Cau de la Lisa Fuster del febrer queno es va publicar. La Norma Vargas ha donat $50 a la tresoreraper a incloure una targeta de la seva companyia com a anuncial butlletí.

d) Storage. S’ha llogat un petit “storage” per adipositar material del Casal. Està a la vora de l’autopista 405 ala sortida Rosecrans. S’han pagat els primers 6 mesos ($300).Per a accedir-hi cal posar-se en contacte amb la Carme Roig.

4. ELECCIONS AL CONSELL

a) Problemes full electoral. El secretari va explicar alconsell els problemes que va ocasionar el seu malentès ambels candidats del full electoral. Amb l’aprovació de la CarmeRoig, el secretari va enviar una carta a tots els socis explicantque Josefina Vidal no era una candidata i si algú ja havia votatper ella no es contarien els seus vots.

b) Recompte de vots. S’han rebut 56 full electoralsdels quals 7 no han estat admesos per no haver omplertcorrectament el full. Els resultats han estat:- Vice-presidenta: Teresa Wroblewski: 49 a favor (senseoposició).- Tresorera: Patricia Petherbridge: 49 a favor (sense oposició)- Activitats Socials: Montse Jason: 49 a favor (sense oposició)- Vocals: Maria José Aranzana: 32

Joan Bertran: 32Montse Llobet: 31Pilar March: 15Quim Vallvé: 39Norma Vargas: 23

19

Articles

seva salut que havia estat precària. Va deixar la parròquia enles mans d’un assistent, el Pare Pujol. Es va pagar les despesesdel viatge venent el seu carret i burro que havia usat pelsseus desplaçaments a les llunyanes dependències de laparròquia. Va retornar a San Diego el 1880. Havia viscut, mentrea Catalunya, per un temps a un convent, la Casa de la Caritat,que regentava la seva germana. Va escriure d’aquella estadaque “ l’aire, vora el mar, com a San Diego, m’agradava però nopas el menjar ni l’aigua”.

Va morir el 1907. S’havia convertit en tota una institució a SanDiego. Tothom l’anomenava: “l’últim Padre”. Mig San Diegova assistir al seu enterrament, que va ser al Calvary Cemetery.Una creu de pedra encara marca el lloc. Ell havia planejat iinaugurat aquest cementiri situat sobre una mesa des d’on esdivisa la ciutat que amb tanta dedicació havia servit.

Article escrit per Pere Garriga.

WINE TALK; Summer Nights in theGardens of Spain

It happens all the time. You read something exciting aboutSpanish wine, you proceed to your local shop, look over theselections and then wimp out and pick up something fromCalifornia. Or France. Or Italy.

It happens to us all. A new geography: Ribera del Duero,Penedés, Rías Baixas. A new vocabulary: bodegas, tintos,crianza, vendimia, viñedos. And unfamiliar grapes: tempranillo,garnacha, cariñena. Not to mention a mind-bending list ofproducers you have never heard of: Dominio de Pingus,Martínez Bujanda, Miguel Torres, Muga, Mauro, Maurodos,Cune and Abadía Retuerta, to name a few.

Persevere. There is a world of excitement in Spanish wineand, even in these parlous times, terrific bargains. What’smore, there is a painless way to get into the subject, and thisis exactly the time of year to do it: try the rosés.

Rosé has had a bad rap. There was a time in this countrywhen we drank oceans of rosé, much of it sweet, bubbly,innocuous Portuguese stuff, because we didn’t know whatelse to drink. Then there is the swill they pour by the tankloadevery summer all along the French Riviera. Rosé, hah! — it’scheapwhite wine with a touch of cheap red. We don’t evencall our most popular domestic rosé; we call it white zinfandel.The Spanish have always been proud of their rosé, which

they call rosado. Its appreciation might originally have had todo with the long aging they gave their red wines: they neededsomething to drink while waiting.

Ernest Hemingway was probably the first American to pro-mote Spanish rosados, and he wrote about them in his books.He drank them on his visits to Pamplona for the annual SanFermín fiesta. Pamplona is the capital of Navarre, andHemingway occasionally stocked up at the Vinícola Navarrabodega in nearby Las Campanas. Navarre (Navarra in Span-ish) has long been overshadowed by better-known wine re-gions in Spain like Rioja, Tarragona, Catalonia and Jerez. TheNavarre region has staged a strong comeback in recent yearsdriven mostly by one bodega, Julián Chivite, best known forits Gran Feudo Rosado.

Garnacha is the grape of choice for the best rosados. Cheaperrosados, including probably some that Hemingway put awayduring his adventures in Navarre, are made from a grape calledbobal. Until someone mentioned it to me recently, I had neverheard of it. Bobal is something of a mutt grape. No wine madefrom it can qualify for Spain’s strict denominación de origenrating, which specifies grape varieties and methods of pro-duction and exercises other quality controls. So it is unlikelyever to leave Spain. Not legitimately, anyway. Ten years ago,85 percent of Navarre’s vineyards were planted in garnacha.Since then there has been a steady effort to switch at leasthalf of its vineyards to tempranillo, the principal grape ofadjoining Rioja. Garnacha has long been consid-ered a rap-idly oxidizing grape, whose wine has little aging potential.Navarre winemakers, like most of their colleagues in Spain,are interested in richer, longer-lasting wines.

Garnacha will always be the principal grape of rosado, a wineto be drunk when it is young and fresh. But rosado may havean even brighter future. Some young winemakers are chal-lenging the accepted wisdom and are making powerful, in-tense wines from garnacha grapes harvested from extremelylow-yield, old-vine vineyards. They are betting that thesewines will age like fine Bordeaux.

Meanwhile, the modest wines discussed here are eminentlydrinkable now, and they all represent good value. The weakdollar may have pushed prices up, but most of these winesare still in the $10-a-bottle range. Enjoy them chilled with lightsummer fare: salads and grilled or cold chicken. Keep in mindthat by the time autumn arrives you may be hooked on Span-ish wines. You’ve been warned.

e

3

Casal / Notícia

c) Composició del nou consell

El Consell del Casal 2004/2005 ha quedat constituït així:

Presidenta: Carme Roig (2005)Vice-presidenta: Teresa Wroblewski (2006)Secretari: Pere Garriga (2005)Tresorera: Patrícia Petherbridge Hernández

(2006)Relacions Públiques: Pere Balsells (2005)Cultura: Marius Cucurny (2005)Activitats Socials: Montse Jason (2006)Butlletí: Pere Garriga (*), Francesc Serras

(*) i Julius Klein (*)Vocals: Maria José Aranzana (2006), Joan

Bertran (2006), Montse Llobet(2006) i Quim Vallvé (2006).

Representant Becaris: Oriol Español (2003/2004) (*)Representant Fasec: Pepita Martínez (*)(*) Càrrecs no elegits aprovats pel Consell

Carme Roig ha manifestat que a la pròxima reunió es formaranassistències i comissions perquè tots els candidats puguincol·laborar amb el consell.

5. TROBADA DE CASALS D’ARREU DEL MON A GIRONA,FEBRER 2005.

El secretari informa que el 5 de febrer del 2005 comença la IIITrobada de Casals d’Arreu del Món a Girona.

El juny es va anunciar als membres del consell que volguessinassistir. S’han apuntat Carme Roig, Pere Garriga, Pere Balsellsi Joan Bertran. La Generalitat ens ha informat que pagarà elviatge i l’estada a un dels representants i l’estada a un segoni volia els noms dels dos representats abans del 25 de juny.

Els dos representants primers representants del casal sonCarme Roig i Pere Garriga. També s’han demanat suggerimentper ponències i tallers. El Casal proposarà els següents temes:Cau (Carme Roig), Classes de Català (CR), Seu (PG) i HistòriaCasal (PG).

6. BECARIS:

a) Base de Dades: el Pere Garriga es reunirà ambJosep Mª Soler i José Mohedano per a finalitzar les esmenesa la nova base de dades del Casal abans del 10 d’agost.

b) Oriol Español informa que Alba Pérez, una de lesprimeres becàries Balsells ha acceptat una posició a Idaho.Es trasllada allà amb el seu marit aquest estiu. El Marc Medranoi la Ingrid Martorell retornaran a Catalunya a la tardor. I elMiki, juntament amb la seva dona, l’Anna, i el seu fill Pau,nascut aqui, se’n van cap a Londres degut a una feina.

7. Pròxima reunió del consell el 19 de setembre.

Pere GarrigaSecretari del Casal de Califòrnia

Josep Masana

L’esposa de Josep Masana ens comunica la trista notícia dela seva mort el passat 18 de març. S’ha excusat de haver-ho fetabans per ignorar el nostre telèfon. Va morir d’un aneurisme ala seva casa de La Puente, Califòrnia.

Masana va néixer en una masia de muntanya vora Tremp, fa86 anys. Havia sigut sacerdot Carmelita; vivia a Califòrnia desde començaments dels anys 50. Es va casar per primera vegadaen el 1954 i d’aquest matrimoni van néixer 5 fills. Es va casaren segones núpcies en el 1978 sense tenir més descendència.Va treballar durant la major part de la seva vida a la companyiaaerospacial TRW en el departament de metal·lúrgia.

Masana va ser un dels primers socis del Casal quan es vaorganitzar en el 83. Per molts anys assistia regularment alsnostres aplecs. Després d’uns anys sense poder assistir perno tenir qui el portés, vam tenir el gust de veure’l a l’aplec detardor del 2003. Era un home d’un tracte molt dolç. Ens haviacontat que la casa on havia nascut tenia més de quatre centsanys i en moltes maneres es connectava encara amb el seuremot passat. Durant el període en que hi va viure, la casa notenia electricitat i només s’hi podia arribar per un camí demula. La seva calefacció era la llar de foc en els durs hivernsdel d’aquell país del Pallars Jussà.

Descansi en pau el nostre amic Josep Masana.Pere Garriga

Secretari del Casal de Califòrnia18

nadius, anomenats indis, de la regió. A Temecula i a San Pascualhi havien enfrontaments apassionats amb els pobladorsd’origen europeu que els desplaçaven de les seves terres. ElPare Ubach es va convertir en el defensor dels indis . Vaescriure a Washington: “…for God’s sake, and the sake of theIndians, stop this inequity.” La opinió pública del paíscomençava a reflexionar sobre les injustícies quecontínuament sofrien els antics pobladors de Califòrnia.

Un llibre que va ajudar molt en aquest sentit va ser Ramona, elbestseller de Helen Hunt Jackson, publicat el 1884. L’autorava entrevistar al Pare Ubach mentre feia recerca pel llibre. Undels personatges de la novel·la és el Pare Gaspara, el sacerdotde la missió de San Diego d’espessa barba negra, que vacasar als protagonistes en una boda secreta. El casament esbasava en una anècdota que va contar-li el Pare Ubach. Enuna entrevista de l’any 1905 en el diari de San Diego, Ubachva explicar el cas i com el va impressionar el mal tràngol delsamants. Els va casar a la capella de l’església i no, es queixavaUbach, en una casa particular del poble. Ja abans demorirUbach la Casa Estudillo de Old Town, visitada per turistes,s’anomenava “Ramona’s Marriage Place”.

El Pare Ubach va ser responsable que es comencés a rehabilitarl’antiga Missió de San Diego, fundada per Juníper Serra. En el1862 el President Lincoln havia firmat un acord segons el qualles antigues missions de Califòrnia eren retornades a l’Església.La Missió de San Diego encara es mantenia en peu però ambprou feines. La capella era un estable. Gràcies a les sevesgestions va aconseguir que s’instal·lés a San Diego una ordrede monges dedicades a l’ensenyament. La missió es vadestinar a una escola per a nadius americans regentada perquatre monges de l’ordre de Sant Josep de Carondolet el1890.

Articles

El Rector Ubach a San Diego el 1874...

En el 1878 el Pare Ubach va fer la seva única visita a Catalunyades de que se n’havia anat. En part era per a visitar la sevamare i en part per a descansar per una temporada i restaurar la

Roma, el va conèixer i reclutar quan va passar per Barcelonacamí de Califòrnia. Ubach ni tan sols era seminarista aleshores,però Amat el va convèncer per a acompanyar-lo als EstatsUnits, estudiar i ordenar-se sacerdot en aquest país, amb lafinalitat d’ ajudar-lo en l’operació de la seva immensa diòcesisque només comptava amb 20 capellans.

Va acabar la carrera de sacerdot en un seminari a Missouri als26 anys i en el 1860 el Bisbe Alemany de San Francisco, tambécatalà fill de Vic, el va ordenar a la seva catedral. Ubach vaservir per un temps a la Missió de San Juan Bautista, al sudde Monterrey i a Los Angeles. En el 1867 el trobem ja a SanDiego des d’on faria la seva important labor pastoral durantmés de quaranta anys, fins a la seva mort en el 1907. La sevatasca era descoratjadora, gairebé impossible. Havia de cuidar-se de les necessitats espirituals dels catòlics ubicats en unaextensió que abarcava des de San Juan Capistrano finspassada la frontera de Baja Califòrnia i des del Pacífic fins elriu Colorado. Incloïa més de tres mil nadius indígenes. Laseva seu era San Diego, un poble somnolent, a punt dedespertar-se i convertir-se en una ciutat i port important delnou estat de Califòrnia.

Ens ha arribat una anècdota interessant d’aquell primer any aSan Diego que ens retrata a Ubach i Alonzo Horton, un delshomes més importants de la construcció del nou San Diego.Avui, la plaça central de la ciutat porta el seu nom. Hortonacabava d’arribar a San Diego i tenia grans plans per adesenvolupar una zona al sud del vell poble per a fer-lo elcentre del nou nucli comercial. Per a realitzar-ho tenia queinfluenciar i convèncer els administradors del poble. Anysdesprés Horton explicava que el primer diumenge a San Di-ego va assistir a la missa de l’església celebrada pel nourector Ubach tot i que no era catòlic. Quan van passar elplatet va donar cinc dòlars, un donatiu enorme en aquellaèpoca i que no va passar desapercebut per Ubach. Acabadala missa va saludar al Pare i li explicar els seus plans. Ubach liva preguntar qui volia de regidors per ajudar-lo. Horton varecomanar a dos persones. Ubach li va respondre que elstindria, i tal com va prometre van ser elegits a les següentseleccions. El nou pla de San Diego de Horton va prosperar. El1875, havent-se cremat en un incendi l’esglèsia del Pare Ubachde Old Town, el bisbe diocessà Mora, un altre català, vaestrenar la nova esglèsia, Sant Josep, en el nou eixample. Esva construir amb l’ajuda de l’amic Horton.

Durant la dècada dels 70 Ubach portava les activitats pastoralsa un ritme gairebé frenètic. Una de les seves principalspreocupacions era el tractament de les colònies d’americans

4

Notícies

i fer activitats en grup i que el que ha après més és a llegirmillor i gramàtica (fer plurals i també més paraules noves queno sabia).

No és fàcil per la canalla d’agafar paper, llapis i llibres unatarda del cap de setmana. Però als pares creiem que és impor-tant continuar l’aprenentatge amb l’objectiu de millorar lacomunicació entre ells i amb els seus familiars. D’aquí creix lacontinuïtat de la cultura catalana.

Com amb tot, per aprendre bé la llengua, és important que escomplementin les classes amb el parlar-lo a casa amb al menysun dels pares o avis o per internet amb els amics i família quetinguin a Catalunya o que siguin catalans.

Per inscriure-se per anar a classe de català per nens podeucontactar la pàgina web de Casal dels Catalans awww.casalcalifornia.org a la secció del Cau de la mainada iEscola de català.

Les Classes de Català per Nens

Un dissabte de Març es va complir la 24a hora de classes decatalà per nens, que es fan cada cap de setmana, amb excepciód’alguns caps de setmana llargs. Sis nens de parentesc catalàvan començar al novembre passat, a dedicar dues hores decada dissabte per aprendre i millorar els seus coneixementsd’aquesta llengua.

Estem contents amb el seguiment fins aquest punt? Percontestar aquesta pregunta, cal tenir en compte totes les per-spectives: L’objectiu que nosaltres, les mares, volíemaconseguir que fos una trobada entre la canalla més didàcticaque el Cau de la Mainada. Com va fer resum la Josefina Vidalen el seu article de l’últim Butlletí, voldríem que els nensaprenguessin a llegir i escriure el català.

Cal tenir en compte les observacions de la seva mestra, laClàudia Tomàs, sobre el progrés dels seus alumnes: “…encaraque sigui només dues hores, un cop per setmana, aixíaprendran i no perdran la llengua dels seus avantpassats.Donant la possibilitat que aprenguin la llengua, i que almenysla puguin entendre, llavors poden entrar en contacte mesfàcilment amb la cultura”. La Clàudia veu que han avançatdes de que van començar “…a llegir oracions, coses senzilles,i es comuniquen en català entre ells a l’hora de la classe.“D’una manera inconscient estan aprenent”.

Tot i que siguin de diferents edats (el grup d’ara tenen entre7 i 13 anys), i de diversos nivells de coneixement de la llengua,el principal és donar-l’hi un ambient acadèmic i qui tinguinincentiu d’anar a classe. En Marc (9 anys) li agrada tot lo dela classe, sobre tot el pintar. El que ha après més és a llegir, iper ell és important d’anar a classes de català perquè és laseva llengua. D’aquesta manera, es pot comunicar amb elsamics d’allà, amb qui intercanvia entre 5 a 7 cartes per any.L’Anaís (13 anys) el que ha après més és com escriure i llegirmillor, com formar més paraules, i on afegir els accents. Laseva germana Danika (11 anys) ha après a llegir millor, que ensabia només una mica. La Zoe (7 anys) “hi après a llegir” Lipreguntem perquè és important aprendre el català “…per sitenim nens també el hi podem ensenyar.” El que li agrada mésde la classe es treballar amb l’ordinador—sobre tot el joc deLes Tres Bessones”. A la Vicky (8 anys) li agrada pintar I ferels creuats que la Clàudia els hi dona com a deures. L’Anna(12 anys) diu que el que més li agrada es jugar amb l’ordinador

17

Articles

ess. It was sultry in the city, especially for January, andafterseeing that we were settled in, she administered ice-colddrinks, along with warm conversation, to her perspiringguests. Barcelona would merit another story altogether, but Iwill not omit brief mentions of our favorites: the marvelousand antiquity-laden Barri Gotic , the wonders of the maritimemuseum at the Drassanes, the smiling, sun-dappled dragongreeting us at Parc Guell (not unlike the living dracs we hadleft at home, but more colorful and less hungry). The SagradaFamilia was just as impressive, though slightly more com-plete, than the last time I had been there, and of course myhusband was foolhardy enough to ascend the tower, fromwhich he took some splendid photos. We concluded ourvisit with a memorable dinner on the Ramblas with my mentorand colleague, UCLA Professor Brian Morris, and his wifeCarmen, who were both awestruck to see how like a nativeCurt handled his plateful of calzots!

Before we left Catalunya, I was struck by the realization thatwe had been visited three times, in one way or another, bythe Three Kings. And in the realm of fairy tales, three times isalways harbinger of a charm, a spell, an enchantment. It cer-tainly was for us. I know it means Curt and I will remainforever captive to the wonder, the beauty, and the friendli-ness that is Catalunya and her people.

Article written by Sharon Kingwith Curt Steindler

El Rector Ubach,l’últim Padre de San Diego

Per molts anys un amic meu vivia al carrer Rector Ubach deBarcelona. Es un carrer curt de l’Eixample sobre la Diagonalentre Aribau i Via Augusta, un barri maco de la ciutat. Algunavegada m’havia preguntat qui seria aquest rector de nom poccomú, que havia merescut un carrer de la capital de Catalunya.Potser un patriota o el màrtir d’alguna guerra, potser unpedagog, un escriptor o un poeta? Algun dia me n’hauriad’assabentar.

Em vaig trobar amb el Rector Ubach, inesperadament un dia,molt lluny de Barcelona, sense proposar-m’ho. Un diumengehavia anat a San Diego de visita i després d’assistir a la missade la Missió vaig visitar un petit museu al final del seu claustre.Mirant les troballes d’eines i ceràmica de l’antiga Missió,juntament amb fotos de les variades funcions itransformacions que havia sofert durant el segle 19 (haviaestat una caserna en una època), vaig trobar-me, en un llocdestacat d’una vitrina, el retrat d’un capellà furibund de sotananegre i llarga barba del mateix color. Segons l’explicació, estractava d’ un dels més il·lustres rectors de San Diego, elReverend Anthonio Ubach.

Ara no em podia escapar d’aprendre més coses sobre la vidad’aquest home. Vaig fer preguntes a la gent de la botiga de laMissió però no em van poder donar gaires explicacions. Vaigdemanar ajuda al Joan Bertran, un bon amic que viu vora laMissió. En poc temps em va enviar un sobre amb algunsarticles i fotos sobre aquest bon home. Pel meu compte, emvaig dirigir a la biblioteca del San Diego Historical Society deBalboa Park. Allà vaig trobar més informació. Com a ciutadansde Califòrnia i catalans crec que mereix que el coneguem unamica millor.

El Pare Ubach va néixer el 1835 a Manresa, al peu deMontserrat. No sabem gran cosa d’ell durant la seva joventut.Ens diuen que venia d’una família ben assentada del poble.Deuria estar assabentat de l’època turbulenta i caòtica enque es trobava Califòrnia, un territori recentment annexat alsEstats Units, on s’hi havia descobert or. Mig Europa buscavamanera d’anar-hi i aprofitar-se’n. Ubach deuria tenir tambéfortes inquietuds religioses i una personalitat emprenedoraperquè en el 1854, Tadeu Amat i Brusi, fill de Barcelona,recentment consagrat Bisbe de Monterrey i Los Angeles a

Si algú vol anunciar alguna cosa al Butlletí cal posar-se encontacte amb butlleti@casalcalifornia.org.

5

Notícies

Lisa FusterMare de la Vicky Solé

Il.lustracions per Anna Preston, Annais Fuentes,Vicky Sole i Zoe.

Classes de Català a UCLA

El Casal està patrocinant unes classes de català a la UCLA.En col·laboració amb el Departament d’Espanyol i Portuguès,les classes van començar a mitjans del mes de gener. Lamajoria dels estudiants estudiant a la UCLA i representen elsdepartaments de Lingüística, Urbanisme, i d’Espanyol.

Alguns estudiants esperen fer un curs d’estudis a Barcelonadurant l’estiu o durant la tardor d’aquest any. I sent així, lamestra, l’Olga Curell, va aprofitar per passar la pel·lícula“L’Auberge Espagnol” per preparar-los per la situació multi-lingüística i multi-ètnica que es viu a Catalunya avui dia.

També estan assistint membres del públic amb un interès pelcatalà. Una basca va llegir l’anunci de les classes en lesoficines del Cònsol. I un americà, fill de catalans també hi vaparticipar.

El Casal porta una llarga historia fent classes de català a laUCLA. Durant la primera part de la dècada dels 90, el Casalva patrocinar un curs cada any. Ja després, una professoradel Departament d’Espanyol i Portuguès va organitzar lesclasses. Però aquesta professora ja no hi és i el Casal hatornat a oferir el curs.

Alguns socis del Casal han visitat la classe i els estudiantshan pogut fer conversa. La idea era de demostrar que elcatalà es una llengua viva i que aquí a Los Angeles es faservir.

Es important senyalar de que els estudiants han assistit a laclasse per interès personal perquè com no es un curs oficialde la UCLA, no reben crèdits per assistir. Els desitgem moltasort. Visca els estudiants de català!

Tony Luevaestudiant de UCLA

16

Articles

house was on the road to the village of Pax—and fell underthe spell of its lovely winding stone streets with their over-hanging balconies, its charming squares, its venerablechurches. We went sightseeing at the local restored castle-fortress of San Marti Sarrocca, stumbled upon a tiny, ancient,possibly Roman aqueduct near the church in Pax, sampledthe cava as we looked across acres of craggy vines at CavesRomagosa Torne, just up the road. Carme even saw to it thatone of her friends arranged a private tour of the Torres wineryfor all of us. Not only did we wind up in a private tasting roomwith three bottles of wine between 6 adults, but along theway the tour guide managed to let us sample some of thecabernet franc from the Reserva Real ! Yet another sign of theenchanted presence of the Reyes Magos on our trip....

The afternoon of the 5th of January, Carme had reserved atable at a restaurant down the road for a large group of us tohave dinner together. We sipped rosé (on the Torres tour, welearned it was called the wine that makes you talk—and boydid we talk), and tasted yet more Catalan specialties. Amongthe mussels, shrimp, calamari, and baby artichokes of theappetizers, we also were served xatò. Now it was my turn tofall in love. I savored every morsel of my steak with bluecheese and sampled Curt’s rich arròs negre, but it will alwaysbe that xatò I dream about.... After coffee we rolled ourselvesinto the car for a short nap at the house before the evening’sfestivities.

It was, of course, the eve of the Three Kings, and we hadbeen forewarned there would be several advents that night.First we bustled into Vilafranca, miraculously found a parkingplace and sought our friends at Carme’s apartment. Theyhadn’t come back yet, so we ventured out on our own to-wards the city centre, where we knew the main processionwould end up. We hadn’t gone more than a few blocks whenwe stumbled upon the start of the procession, literally yardsfrom us, down one of the narrow streets! The carts rolling by,with their glittering decorations, their gaily-dressed Kingsand pages, were a marvel to me: I felt as if I were about 6 yearsold, holding up hands for candy and clapping to see thepeople wave back at me. We waited until the last vehicle hadpassed, then followed the crowds thronging towards the mainplaza, where, as luck would have it, we immediately foundCarme, friends and family waiting for the Three Kings. A lovelyfull moon shone down from a cold sky onto the warmth ofgiggling, jostling people, their faces lit up as much by joy atwhat was coming as by the colorful lights adorning the streets.After their much-heralded arrival, the Kings stepped out onthe balcony of the town hall to give speeches full of good

cheer. Balthasar’s was the one Curt and I recall best : “BonAny”, repeated with a wide smile.

But the evening’s entertainments had only begun. We hustledhome to “our” little house on the road to Pax for yet anotherarrival of kings: the local ones from the village. While wewaited, opening wine and heaping homemade candies intodishes for our visitors to enjoy, we switched on the televi-sion and saw the spectacular Cavalcada dels Reis as theyarrived on the Moll de la Fusta in Barcelona. More kings, andyet more kings: cars tooted outside, and we slipped into coatsand rushed out to a wondrous sight: a humble tractor-drawncart, lined with scarlet flannel and lights, bearing three gra-cious, welcoming kings and their red-cheeked pages. TheKings (who no doubt wanted to meet another of their tribe,having been told that I was born a King), shook my handswarmly and wished us well. Once again I was a tiny girl,gazing up with awe at the bearded smiling faces and treasur-ing the largesse of candy they gave away. Our breath makingwhite trails in the night air, we stood gazing after them as theydeparted on their magical history tour, following an SUV thatbore a lighted star. Then we went inside to open the giftsthey had brought and revel with our friends on what seemeda neverending party of tortell, marzipan and cava for the next24 hours!

After Carme and family had departed for California climes,Curt and I set out on a car trek that included a pass throughSant Sadurni (where, openmouthed, we drove past aroundtower from the original city wall), a tour of the fabulousModernist architecture of the Codorniu caves, and a longcontemplation of the majesty and mystery of the toothedstones of Montserrat. On our way back, we stopped off at anew cava tasting room, Martín Soler, just off the main road,and were immediately taken under the wing of the two chil-dren of the patron (who had just left for the market). Thoughjust 9 and 10, these two Catalan cherubs administered hospi-tality as deftly as any adults, kindly pushing dish after dishof olives, chips, almonds, bread and sausage before us andopening their finest bottles for us to taste—well, except thattheir tiny hands could not quite muster the opening of thebottles and they had to ask for Curt’s help! We were cha-grined we could only buy one bottle....

The next day we left Vilafranca, thanking Maria Gual (as ifwords could ever do the job) for her kindness and droppingoff our car at the airport. We took the train in to Barcelonaand found our way via subway to our final stop: the home ofIsabel Ferrer, friend of Pere Garriga and a magnificent host

6

Festa de Sant Joan

Amb gran participació de gent, el dia 19 de juny es va celebrarla festa de Sant Joan en una sala a Huntington Beach. Nopodem ni volem fer comparacions amb les revetlles aCatalunya, però aquest any la revetlla de Sant Joan al sud deCalifòrnia va tenir un caire especial. Es va organitzar un bonconcurs de truites (18 truites per ser més exactes!!!) hi vahaver un jurant que les va tastar totes!!! I finalment van decidirpremiar la truita d’espinacs i mongetes (o fesols si voleu). Lapersona premiada va ser La Montse Jason que es va emportarel pernil. Felicitats i a disfrutar-lo!

Tot i que l’àpat principal era pa amb tomàquet i pernil, hihavia tota mena de menjars, amainades verdes, de patata Itonyina, formatges, fruita...i per postres coca de Sant Joan,gràcies a la Teresa Wrobleski que les va fer, fruita, cafè icava.....Molt i molt de menjar! La Pilar March es va cuidar defer unes endevinalles on també hi va haver un guanyador, iva portar la lletra de la famosa havanera “El neu avi” que totsvam cantar al voltant del cremat. Tot i que vam tenir problemesde música, això no va impedir que es ballés una sardana.Tothom va gaudir d’una bona tarda d’entrada d’estiu.

Bon estiu a tothom!

Article escrit per Carme Roig

Sobre la Festa de Sant Joan - Carta 1

Hola Montse Jason,

Vaig estar molt contenta de finalment poder-te conèixer. Tantel Bill com jo et volem agrair tot l’esforç que vàreu fer l’equipdel Casal a l’hora d’organitzar la festa. Nosaltres ens ho vàrempassar molt bé i vàrem poder conèixer gent nova. Tot va sermolt entranyable i deliciós. L’organització de les truites va sermolt divertida, crec que així s’anima als socis a participar unamica mes amb les trobades que fem.

Gràcies de nou i espero poder-te veure a la festa de tardor.

Molts petons,Montserrat Hohnhorst

Sobre la Festa de Sant Joan - Carta 2

Amics i socis,

Vull agrair a tothom que va anar a la festa de Sant Joan i qued’una manera o altra van col·laborar. Es van cuinar 18 truitespel concurs i totes diferents!. Va ser un èxit i molt de menjar!.Felicitats a la Montse Jason per ser la guanyadora d’un pernil.

Gràcies també a la Montse i el Rob Jason i l’Eli de Val perorganitzar la festa. També gràcies a tots els altres que vanajudar. Gràcies Pilar March per proveir la informació sobreSant Joan, les endevinalles i la lletra de l’havanera “El meuavi”. El cremat també va sortir molt bo. Gràcies Quimet Andreu.Fins i tot es va ballar alguna sardana, tot i que la música vafallar.

L’equip del Casal us desitja que passeu un bon estiu i esperemveure-us ben aviat!

Taula parada pel Concurs de truites de Sant Joan. Carme RoigPresidenta del Casal de Califòrnia

Notícies

15

Articles

aquests segells foren només utilitzats pel transport al primerviatge, que fou l’únic que s’arribà a fer. Per tal motiu no estaninclosos en el “Scott’s Standard Postage Stamps Catalogue”.Per altra part, material postal s’havia enviat abans per submarí,per exemple des d’Alemanya als EUA durant la primera GuerraMundial, quan els americans eran encara neutrals i els britànicsdominaven les ones atlàntiques, però no s’havia franquejatamb segells ad hoc. Cal també remarcar que al començamentde la revolta el juliol del 1936 quasi tots els vaixells de laMarina de Guerra espanyola romangueren en el bàndolrepublicà. Ara bé, les tripulacions mataren els oficials i desprésno saberen com aplicar-se a la guerra.Així la República perdé el domini del mar i s’explica quenecessités un “correo submarino” que fou més un critpropagandístic que altra cosa. Que les tropes es tornessincontra els oficials no occorregué a l’Exèrcit de Terra.Un altre epítom el dedicarem a la filatèlia a la zona nacionaldurant la Guerra Civil d’Espanya.

Josep G Llauradó

(*) V Marí i Balcells. La guerra civil espanyola en la filatèlia.Conferència lliurada a Barcelona el juny del 20004. Pre-publicació.

(**) A la contraportada del Butlletí estan il.lustrats els segellsde l’article.

our dear friends Carme Roig and Ralph Preston, who, alongwith daughter Anna, and Ralph’s sister and family, were wrap-ping up a nice holiday at their second home. We rented a carat the Barcelona airport and were accompanied to Vilafrancadel Penedès by Ralph, who pointed out regional sights alongthe way and kept us from gunning through the toll booths.Things just kept getting better: when we got to Vilafranca, wefound out that one of Carme’s friends, Maria Gual, had givenup her house for just under a week to make a private place forus to stay. And it was magic from the first sight: a tiny, light-pine house, like a mountain cabin, with lace curtains at thewindows and garden gnomes in the yard.

We were entranced.

After a much-needed nap that afternoon, we whisked off tosome magical “adventures in good eating” that evening, atthe nearby Casa del Conill. Oh, the food, the food! Curt and Icould not get over the hanging tiers of sausages—thelonganissa, the fuet, the botifarra—or the authentic, skill-requisite pa amb tomàquet, or the piping-hot cargols in abrown sauce so irresistible it made us want to jump into thecasserole and eat our way out. I raved over the rabbit withaioli, and Curt could not get enough of the calçots ambromesco, of which he speedily mastered the proper peeling.And the medieval atmosphere of this old farmhouse-restau-rant, with its stuffed rabbit greeting us at the door and itsimmense chained vat (I never did learn the proper term for it)of red wine out front, was every bit as enchanting as the food.

The next day found us, and all our friends, on our way to theDeltebre, a wetland of wondrous sea birds and other fauna.After a few detours, we were happily ensconced on a breezyboat tour down the delta to the choppy Mediterranean, fol-lowed by a memorable lunch at a local restaurant: plates ofcold cuts and salad, followed by buckets of mussels in to-mato sauce, and that topped off by BOTH paella and a won-derfully fishy fideuà. This latter was a dish new to both of us,and Curt instantly fell in love. He noshed, he lingered, hewould not be separated from that fideuà. Finally, the waiter,with a twinkle in his eye, marched in front of Curt and seizedhis plate. While the rest of the group tried to keep a straightface, the wag of a waiter made an elaborate show of pointingto his watch: Time to eat was up! Curt and he both burst intoguffaws—but Curt still took a few more bites before relin-quishing the fideuà!

Over the next few days we had several memorable strolls inVilafranca—we weren’t technically staying there, since our

Yes, Virginia, There Really Are ThreeKings....

and other tales of our winter sojourn inCatalunya

From our first sun-drenched afternoon in Catalunya, we werecaught in the spell.

My husband Curt and I have for years looked forward to a tripto Spain together: it is, hands-down, my favorite country inEurope, and as well traveled as he is, Curt had never beenthere before. Our two-week journey to Spain this past Janu-ary began well, starting with the best of all possible “escorts”:

7

Notícia / Article

Hola amics,De manera fortuïta vaig descobrir una pàgina en el web: http://fotos.qdq.com/x/home_barcelona.htm que et dona una fotode les cases dels carrers de Barcelona. A la pàgina principalapareix un quadre on col·loques el carrer i el número que volsbuscar, i seguidament pots veure la foto de la casa amb unmapa de la seva ubicació exacta. Movent la fletxa pots trobar-te amb la imatge del davant mateix de la porta de la casa. No sesi totes les cases de Barcelona s’hi poden trobar, però totesles que jo vaig buscar van aparèixer. Em sembla fantàstic.

Una altra cosa que he enyorat per quasi 50 anys des de quevisc fóra d’Espanya és l’orxata. Doncs bé, gràcies a internetvaig trobar una persona que cultiva i ven xufes aquí als EstatsUnits. Es diu John Wilkerson, de Florida, i la seva pàgina webés http://www.chufa.com i el seu correu electrònicjohn@chufa.com. Ven les xufes seques per correu. Cinc lliuresem van costar $20 i $7 de correu. L’orxata és fàcil de preparari amb cinc lliures en tens per molt temps. Estem disfrutant-lamoltíssim.

Vaig trobar l’etimologia de la paraula orxata. Segons va lahistòria una noia d’un poblet li va donar un got d’aquestabeguda al rei Jaume I el Conqueridor. Satisfet pel seu bongust li va preguntar: “Què és això?” i la noia li va dir: “Es lletde xufa”. El rei la va rectificar: “Això no és llet, això és or, xata”i d’aquí ve “orxata”. Un origen completament català.

La Shirley i jo estem be. Una bona i carinyosa abraçada a tots,

Carta d’en Jordi i la Shirley

Jordi i Shirley Garciajgarcia76@rgv.rr.com

La crua realitat

Tothom sap que del porc s’aprofita tot. De la punta del nasfins a la cua, el porc s’ha usat des de temps molt i molt anticsper elaborar els més diversos productes, aliments en la sevamajor part, però també artesania i d’altres. El segle XX ens vaportar una versió moderna del porc. Un producte tant o mésaprofitable i amb infinites aplicacions per a la llavors incipientindústria moderna: el petroli.

Una diferència vital és el fet de que, malauradament, el petrolini es cria ni s’engreixa. És el producte d’un lent i quasi miraculós

procés bioquímic que, a més a més, l’ha distribuït pel món deforma més o menys capriciosa; amb el conseqüent repartimentde poder que dóna als països la possessió o manca de re-serves petrolíferes.

El mateix segle XX ja ens va donar un toc d’atenció serióssobre aquest últim punt. Les reserves són tan necessàries idesitjades per tots com limitades en quantitat. La ciència itecnologia van intentar plantejar alternatives, però els millorsresultats a la crisi els va donar la política internacional i elsjocs d’aliances i pressions per a estructurar la producciód’acord amb els “interessos globals”.

Actualment ens arrisquem en entrar en una segona crisi depreus, aquesta vegada segurament provocada per un conjuntde factors que no fan més que ressaltar uns fets importants:seguim sense una alternativa tecnològica eficient, cada copens queda menys petroli, depenem d’un grapat de gransempreses que en un moment concret poden fallar (com li hapassat a YUKOS o els problemes de seguretat als ports d’Irak)i, finalment, el desenvolupament mundial cada cop ens fanecessitar més i més petroli.

Alguns països productors com Qatar ja pensen en el futur iaprofiten els per construir illes artificials paradisíaques i invertiren el turisme. Altres com Rússia es centren en el present ianuncien que l’alça dels preus els hi suposarà un fort incre-ment del PIB. Els Estats Units fa temps que mantenen al màximreserves de petroli per funcionar com a mínim un parell d’anys,i la resta del món torna a pensar en alternatives encara massa“verdes” per a ser realitat a curt termini. A Catalunya, labenzina creua impassible la barrera de l’euro per litre i esrevisen a la baixa les perspectives de creixement econòmic.

Cap a on ens portarà tot això? Només el temps ho dirà. Totplegat podria ser l’estímul necessari per a desenvolupar unanova revolució tecnològica, encara que de moment noméstenim el fet de que el segle XXI ha començat amb una guerrapel control d’una de les principals reserves de petroli.Algunes fonts apunten que encara tenim petroli per quasi 50anys. Veurem quantes illes poden construir a Qatar en totaquest temps, si Mèxic en té prou per pagar l’etern deute i elsseus interessos amb els EUA o si algú aconsegueix escaparals tentacles de les grans petroleres i comercialitzar unaalternativa vàlida com a font d’energia.

Mentrestant, el tema estarà bastant cru.

Article escrit per José Joaquín Mohedano RoblesMechanical Engineering at University of California, Irvine

14

Articles

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVILD’ESPANYA

XVI. FILATÈLIA EN EL BÀNDOLREPUBLICÀ

El col·leccionar i estudiar segells de posta i articles relacionatsamb ells començà el 1840 quasi simultàniament amb l’adopcióde segells de correus pel govern britànic. A Espanya s’emitirenper primera vegada el 1850 durant el regnat d’Isabel II. Elssegells capturen l’esperit d’una època i preserven la històriade gents famoses, llocs, coses, etc. Mirar-los és emprendreun viatge cap un passat que pot ésser pròxim o remot. Quan començà la Guerra Civil a Espanya es continuaren usanta la zona republicana els segells expedits abans. Ací calesmentar com a detall accessori però interessant que abansde la Guerra Civil les monedes fraccionaries de 10 i 5 cèntimseren unes peces grossotes fetes d’aliatge de coure. Hi haviatambé peces de níquel de 25 cèntims foradades a les que haviaromàs penjat el nom popular de “ral”, simplement transferitd’una moneda antiga, i unes poques d’argent de 50 cèntims.Per a completar, les monedes d’una, dues i cinc pessetes erend’argent. Totes aquestes monedes foren retirades a la zonarepublicana per a usar-les per a la fabricació de material deguerra o per a augmentar les reserves financieres. Més a més,l’acaparament per part d’alguns sectors de la població contribuía una escassetat de moneda fraccionària. Per a esmenaraquesta situació el govern posà en abundant circulació segellspegats a un disc de cartolina que pel revers portava l’escutnacional. Això n’és un detall curiós i potser únic de l’usatgede segells.En aquest article vull presentar un treball del Dr. Víctor Marí iBalcells, condeixeble meu al Baxtillerat i company meu a lacarrera de Medicina, molt distingit cirurgià a BCN recentmentjubilat. Com un afegiment d’amor a les seves tasquesquirúrgiques sempre ha tingut interès in qüestions històriques,per exemple, la seva tesi doctoral fou sobre la vida i obra delfamós cirurgià Dr. Manuel Corachan, i ha publicat nombrososarticles sobre la medicina catalana. També té un interès moltaprofundit per a la filatèlia i posseeix una col·lecció de segellsfenomenal. Recentment m’ha dedicat una còpia (*) encara nopublicada d’una conferència que donà a BCN el juny d’aquestany, de la que he extractat alguns passatges i il·lustracions.Els segells sobre els quals farem comentaris no són ni moltmenys tots els que foren usats o impresos durant els anys1936-39 a la zona republicana, que ací seria una tasca prolixa ifins a tot avorrida. No, en presentarem només uns de

representatius per llur vibrant significat o bell aspecte.Els veritables primers segells referents a la Guerra Civil sónels dissenyats per l’escriptor i pintor gallec Alfonso RodríguezCastelao: un mostra un mestre afusellat contemplat per dosnens [A] (**) suggerint que eren alumnes seus, i l’altrerepresenta una família duta a la misèria per causa de la GuerraCivil [B]. El que no deixa d’ésser curiós és que sembla haver-hi una creu al cim de la barraca. Això precisament en un tempsquan les esglésies, a la zona republicana excepte al País Basc,estaven cremades o tancades. Els segells descentrats [A]foren comuns en les emissions en aquella època. És clar queel control de qualitat deixava molt de desitjar durant la GuerraCivil.El segell de “Ayuda a los Heroicos Defensores de Madrid”[C], emès el 1937 quan la ciutat estava envoltada per les forcesde Franco excepte per la carretera a València, porta una vistadel Puente de Toledo a Madrid. Noteu que el segell fouretimbrat el 7 de novembre del 1938 amb motiu del “SegundoAniversario de la Heroica Defensa de Madrid” [D].La sèrie de “Homenaje al Ejército Popular: las Milicias” [E’!I]és decididament revolucionaria i bel.licosa. Els segells dedicats“A la 43 División” [L i M] foren impresos a requeriment del’exèrcit “pel caràcter d’entrega dels soldats que la formaven,ja qué, acosats pel exèrcit de Franco, a la vall de l’Èsera,foren empesos cap a França, on pogueren escollir a quincostat de l’Espanya dividida volien tornar; la majoria optàpel republicà” (*). Ni cal dir que ho deurien passar moltmalament al fi de la guerra els que no pogueren passar aFrança una segona vegada!.Molt interessant és el segell commemorant el 150 aniversari(1787-1937) de la proclamació de la Constitució dels EUA al’Assemblea o Convenció de Filadèlfia [N]. És un segell moltbonic amb les banderes respectives a cada costat de l’Estàtuade la Llibertat i al fons amb dues siluetes, la d’alguna ciutatespanyola, probablement Madrid, i la de Nova York. Semblasuggerir el significat d’equiparar la democràcia (?) a la zonarepublicana amb l’americana.Hi hagué una emissió molt especial: la del correu submaríindicant la comunicació de la illa de Menorca —que romanguéen mans dels republicans durant tota la guerra civil, al contraride la de Mallorca en la que triunfà la rebel·lió militar— ambels ports peninsulars. Són uns segells bastant cars. El Dr.Marí en té un dels originals [O]. Amb aquesta emissió Espanyaobtingué la prioritat en aquesta especialitat filatèlica del correusubmarí. Jo encara m’en recordo dels diaris a BCN fent ungran rebombori al temps de l’expedició d’aquests segells.L’esforç fou commemorat l’any 1988 “50 Aniversario del PrimerCorreo Submarino” amb una sèrie de tres segells [P’!R].Cal aclarir, emperò, que sembla que la realitat històrica és que

8

Articles

Of love and death: a doctorin the Spanish Civil War

He was a young British doctor who toiled in the Spanish CivilWar and fell deeply in love with a woman he never forgot.More than 60 years later, after another war, a career and mar-riage to someone else, Reggie Saxton finally settled downwith her in British Columbia.

In August, 1936, a month after the war had broken out, Dr.Saxton had been among a group of doctors, medical studentsand nurses who met in London to consider ways of sendingmedical help to the Republican cause in Spain. Out of thatdiscussion came the famous Spanish Medical Aid Committeeand Dr. Saxton, who died recently at age 92, found himselfbound for Spain Within weeks of the meeting.

The English hospital was set up in a farmhouse about 18kilometers behind the Aragon front where he recalled “onlydirt and filth and rats and a stinking courtyard.”

His group went on to play a crucial role during the battles forMadrid. They improvised a hospital at a hotel in the Sierra deGuadarrama, running it until early February, 1937, when fero-cious fighting broke out around Franco’s Royalist attemptsto close on the capital. With Dr. Alexander Tudor-Hart andthe distinguished Catalan surgeon Moises Broggi, Dr. Saxtonhad set up a hospital in a country club, using the bar as anoperating theater. In the first five days, 700 wounded werebrought in.

Attached to the International Brigade of volunteers fromCanada, the United States, Britain, the Soviet Union and evenArgentina who showed up in droves to fight for the Republi-can cause, Dr. Saxton worked out new methods for bloodtransfusions, thereby saving many lives. He also classifiedthe blood of every “brigader” who might be a potential casu-alty or donor and, wherever possible, of locals. One of thegreatest contributions to military medicine of the Republicanmedical services, and one in which Dr. Saxton played a sig-nificant role, was the organization that permitted early treat-ment at forward field hospitals, backed up by mobile surgicalhospitals. Sharing in the endeavor was the Canadian doctorNorman Bethune.

At the end of May, 1937, Dr. Saxton moved on to the Sierra deGuadarrama, organizing the transfusion services at the hos-pital set up in a mountain ski station. He then organized a

hospital near Madrid.

By autumn 1937, Dr. Saxton was directing a newly improvisedhospital at Grañen, where there was virtually no food or cleanwater and a typhoid epidemic.

In 1938, Dr. Saxton designed a mobile laboratory, which wasassembled on the chassis of a bomb-damaged Ford ambu-lance. This was used for blood-and-urine analysis as well aswater and milk supplies. His work on transfusions was publi-cized in The Lancet and was influential in the setting up ofwartime British blood banks.

In the summer of 1938, a Republican offensive across theriver Ebro aimed at joining the two halves of the loyalist zone.During the ferocious three-month battle, Dr. Saxton took hismobile transfusion unit to an emergency hospital in a hillsidecave near the village of La Bisbal de Falset.

The son of a botany lecturer, Dr. Saxton was born in CapeTown on July 13, 1911, enjoyed privileged childhood andattended Cambridge University. He trained at St Bartholomew’sHospital in London, qualified in 1935 and, along the way,joined the Communist Party after buying a Daily Worker at arailway station. After visiting the Soviet Union, he became ageneral practitioner in Reading.

While in Spain, Reggie Saxton fell in love with a working-class medical administrator named Rosaleen Smythe. In a 2003interview with The Guardian, he commented: “As time wentby, I felt that she and I merged into one person. But marriagewas a much smaller thing than the war and it was somethingwe never talked about.”

He assumed that on returning to England they would marry,but he hesitated in the face of family resistance. His parentsexpressed a snobbish disapproval of Rosaleen and, uncer-tain of a future with him, she settled in Vancouver with an-other brigader whom she later wed.

After a period of deep depression provoked by both the de-feat of the Republic and the loss of Rosaleen, Dr. Saxtonjoined the British Army during the Second World War androse to the rank of major in the Royal Army Medical Corps.

In peacetime, Dr. Saxton opened a general practice and mar-ried a former actress with whom he had two children, Christo-pher and Rosaleen.

Meanwhile, far away in British Columbia, Rosaleen had di-

13

Articles

9

Articles

vorced with the knowledge that she still had enduring feel-ings for Dr. Saxton. In 1996, they met again at a Madrid re-union of the International Brigades. When he was widowed in1998, they went to live together in British Columbia. In 2001,they took part in an emotional reunion at the cave hospital. In2002, the couple returned to England.

Although frail and in his 90s, but as mentally alert as ever, Dr.Saxton campaigned against the war in Iraq. He died on March27.

Reginald Saxton (1911-2004)

The Guardian News Serviceby Paul Preston

Montreal-CANADA- The Globe and Mail-Wednesday, 12 May 2004

La pinya és el conjunt de castellers que envolten el tronc idonen suport al pis de baixos i al pis de segons. Algunesconstruccions majors, poden tenir folre (a l’alçada del segonpis) envoltant segons i suportant els terços (com una petitapinya sobre la pinya), i fins i tot manilles, que és un pis al’alçada de terços, donant suport als quarts.

Estructura dels castells

La denominació dels castells ens indica les sevescaracterístiques:

el 4 de vuit (o carro gros) estructura alçada construcció 4 8 net (pinya)

castellers per pis pisos reforç del 1er i 2on pis

el pilar de vuit amb folre i manilles estructura alçada construcció

1 8 folre + manilles casteller per pis pisos reforç del 1er i 2on pis + reforç del 2on i 3er pis

el 3 de nou amb folre estructura alçada construcció

3 9 folre castellers per pis pisos reforç del 2on i 3er pis

la torre de set estructura alçada construcció

2 7 net (pinya) castellers per pis pisos reforç del 1er i 2on pis

Hi ha tres parts bàsiques en un castell, la pinya, el tronc i elpom de dalt.

Les diferents parts del castell.

El tronc està format pels castellers que pis a pis, des de terra,formen l’estructura fins arribar al pom de dalt

El pom de dalt el formen el últims tres pisos dels castells iexcepte en el pilar, sempre està constituït per un pis de dos

12

Articles

Guerra Civil. De totes maneres, la llavor s’havia sembrat, i elmateix any d’acabar-se la Guerra, es tornen a formar les collesde Valls, el 1948 apareix una colla pròpia a Vilafranca, els Nensdel Vendrell descarreguen el primer tres de vuit del segle el1951... Un altre fet important va ser el concurs de castells aBarcelona patrocinat per Jorba-Preciados els anys 1964, 1965i 1966; els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i moltespersones s’hi van apuntar.

Mica en mica es van anar recuperant construccions com latorre de vuit amb folre, o el pilar de sis i finalment es va arribara la segona època d’or dels castells, l’inici de la qual esconsidera per Santa Úrsula del 1981, a la plaça del Blat deValls. Es van realitzar dos castells inèdits d’aquest segle: elcinc de vuit per part de la Joves, i la proesa del tres de nouamb folre per part de la Vella al primer intent! Aquest castellobria les portes a una sèrie de castells considerats finsaleshores com a utopies, o llegendes de la vora del foc. S’haviareinventat el castell de nou pisos! A partir d’aquest moment,van començar a aparèixer una gran quantitat de collescastelleres,

La progressió ha sigut imparable, i és difícil resumir el que hapassat en els últims vint anys. Alguns fets destacats són eltres de nou carregat per part dels Minyons de Terrassa el1988, ja que suposava que una colla fora de les comarquestípicament castelleres entrés en el selecte grup de les collesde nou pisos. L’any 1992 la Joves de Valls realitza la milloractuació que es podia imaginar fins al moment: completar eltres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre i el cinc devuit! L’any següent, els Minyons, trencaren tot pronòstic icarregaren un castell que ni tan sols s’havia intentat al seglepassat: la torre de nou amb folre i manilles! L’any 1995, la colladels castellers de Vilafranca, sota la mà de Francesc Moreno,“El Melilla”, aconsegueix carregar el pilar de set, i aquestmateix any, els Minyons carreguen el cinc de nou amb folre!S’erigeixen doncs, quatre colles punteres, les dues de Valls, lade Terrassa i la de Vilafranca. El 25 d’octubre del 1998, elMinyons de Terrassa aconsegueixen descarregar el primerquatre de nou sense folre del segle (considerat per molts lamàxima expressió castellera)!!! El 15 de novembre de 1998 estrenca el sostre casteller amb l’únic castell de deu pisos bastitfins el moment, els vilafranquins carreguen el tres de deu ambfolre i manilles! I només una setmana més tard, el dia 22, elsminyons de Terrassa el descarreguen; en una mítica actuacióamb neu, on hom podria considerar que el realitzaren duesvegades, ja que en el primer intent se’ls hi despenjà l’anxanetamentre la construcció mostrava total solidesa.

Hi ha qui anomena els últims anys del segle XX com l’èpocade platí; s’han aconseguit també majestuoses fites com elpilar de vuit amb folre i manilles, el quatre de nou amb l’agulla(és a dir, un pilar de set amb folre al mig), la torre de vuit sensefolre, el nou de vuit, el tres de vuit per sota... aquests últimsnomés realitzats per la colla Vella, que és l’ única que ha, coma mínim, carregat totes les construccions castelleres que s’hanaconseguit fins al moment.

El fet casteller s’ha convertit se’ns dubte en una moda, elsmitjans de comunicació d’abast general, però sobretot ladifusió que n’ha fet la televisió, han estat catalitzadorsd’aquest panorama casteller. Tot i que no sempre de formajusta, ja que entre els neòfits en la matèria hi ha l’erròniaconcepció que els castells sempre cauen, quan lesestadístiques mostren que tan sols un 5% de tots els castellsrealitzats acaben sense èxit. Els castells han aparegut fins i tota les universitats, on cal destacar el cinc de set amb tots elsintegrants del castell majors de divuit anys, i diversos castellsde sis i set pisos. L’espectacularitat de les construccionsobtingudes ha ajudat a omplir les places, però s’està notantun cert retrocés, tant a nivell de construccions com d’efectius.És difícil mantenir un ritme tant alt, i potser ara es comença anotar que s’ha assolit el zènit en les construccions humanes.De totes formes, cal ser optimista, aquest any és any de con-curs, i la forma en que es valoraran els castells afavoreixbastant a què les colles intentin tant la torre de vuit sensefolre (només carregada fins al moment) com la torre de nouamb folre, que ja va intentar la colla Vella.

Si bé per algunes colles el més important és recollir èxits anivell de construccions, cal destacar el paper que juguen anivell social. La majoria de les colles realitza dos assaigs persetmana com a mínim, i sovint són excuses per trobar-se ambels amics i esbargir-se una estona. La grandesa dels castellsrau en el fet que no es poden aconseguir si no hi ha plenadedicació per part del grup. És una expressió màxima del treballen equip, i on tothom té cabuda; hi ha moltes posicions en uncastell, i més si tenim en compte pinyes i folres. És importantque tothom entengui la seva responsabilitat i l’executi ambplena dedicació, ja que aquest és l’únic secret per aconseguirbones actuacions, i desenvolupar un esperit d’autosuperació.

Tal i com diuen les màximes del món casteller: Força, Equilibri,Valor i Seny. Afegim-hi Salut i tindrem molt de guanyat...

Josep M. Soler CarbonellMexhanical Engineering at University of California, Irvine

10

Articles

Nou: castell d’estructura espectacular, a l’igual que l’anteriorestà format per una combinació d’altres construccions, enaquest cas una estructura de tres més tres torres.

castellers, els dosos, el següent pis per un casteller a “quatregrapes” sobre els dosos, l’acotxador, aixecador, o cassoletaen algunes zones, i l’últim pis l’anxaneta, o enxaneta, o anxenetaque, col·locant els peus sobre els dosos, es situa creuantl’aixecador. L’anxaneta es qui corona el castell; un castell esconsidera carregat quan l’anxaneta ha col·locat els dos peusa les espatlles dels dosos. En aquest moment, és quan fal’aleta, aixecant el braç sobre l’espatlla a mode de salutació.En el segle XIX, les anxanetes es posaven amb els dos peussobre l’esquena de l’aixecador i amb els braços en creu, demanera que és per això que es considera cada casteller com aun pis més. En les castells d’estructura de cinc hi ha dospoms de dalt, amb un sol anxeneta que creua els dosaixecadors; en els castell de nou hi ha tres poms de dalt.

Segons el nombre de castellers presents en cada pis, podemagrupar les construccions en els següents tipus d’estructures:

Pilar: el tronc està format per un sol casteller que posa elspeus sobre les espatlles del pis de sota, i amb els braçosagafa les cames del casteller que està damunt seu.

Dos o torre: tronc format per dos castellers que posen elspeus sobre les espatlles del casteller de sota la seva rengle ocolumna i amb els braços s’agafa al casteller que juntamentamb ell forma el pis.

Tres: tronc de tres castellers amb les mateixes posicions queels anteriors. El tres de vuit és conegut com a el pare de totsels castells.

Quatre: tronc amb quatre castellers per pis. El quatre de vuités conegut com el carro gros.

Quatre amb agulla: tronc amb quatre castellers per pis que,a més, té un pilar a l’interior. En l’execució d’aquesta estructuraes basteixen el quatre i el pilar simultàniament, de manera quequan s’ha coronat el quatre, l’anxaneta o l’aixecador (depenentde les preferències de cada colla) entra en el pilar per a coronar-lo també. Aleshores es va descarregant l’estructura del quatredeixant un pilar de dos pisos d’alçada menys que l’alçada delquatre (el quatre de vuit amb l’agulla té un pilar de sis al mig).Aquest castell es considera carregat quan l’últim casteller deltronc del quatre ha deixat la seva posició i queda el pilar lliure.

Cinc: aquest es un castell d’estructura combinada. Està for-mat per l’estructura d’un tres més un dos, els castellers deldos (o torre) s’agafen amb un braç entre ells i amb l’altre ambel rengle del tres. El cinc de vuit s’anomena la catedral.

3 de 10 amb folre i manilles, 15 novembre 1998Vilafranca del Penedès

Segons la forma de construir el castell, determinada per laseva dificultat podem agrupar els següents termes:

Net: es considera un castell net aquell que es construeixsense reforç a la base, estant format exclusivament pel tronci el pom de dalt; la pinya no té contacte amb el tronc. Tambées consideren nets els castells majors aixecats només ambpinya. (El quatre de nou “net” s’anomena així incorrectamenta fi de fer notar que el castell no tenia el folre que sol sercaracterístic de les construccions d’aquest tipus).

11

Articles

Amb pinya: construït reforçant el pis de baixos amb altrescastellers que, amb els braços, a la vegada suporten alssegons.

Amb folre: castells que a part de la pinya tenen una estructurade reforç (més petita) sobre aquesta per donar suport alssegons i, amb les mans, als terços. El folre comença a aparèixera partir dels castells de vuit i pilars de set.

Amb manilles: construccions que reforcen els terços i quarts,amb un anells de castellers situats sobre el folre i voltant elsterços, propis de grans castells: pilars de vuit, torres de noui castells de deu.

Aixecat per sota: castell que es basteix pujant a força debraços cada pis, començant per l’anxenta i acabant pels baixos,normalment aquesta modalitat es fa servir en algunesconstruccions de tres i pilars.

Breu repàs del fet casteller, undinamitzador social

Avui en dia, el fet casteller ocupa una lloc important en elmarc de les tradicions catalanes. Milers de castellers esdesplacen els caps de setmana d’entre març i novembre, peractuar amb alguna de les prop de seixanta colles que existeixenactualment. Tot i que l’activitat castellera té el seu focus en lazona sud del país, el que molts anomenen la segona èpocad’or dels castells n’ha estès el domini a gairebé totes lesregions del principat. Persones de totes les edats, sexes, pro-fessions, religions, races, llengües... comparteixen un vinclecomú que els converteix en castellers.

Fem un repàs, doncs, als antecedents d’aquesta tradició. Sibé l’origen és incert, molts llibres situen la procedència mésimmediata en els Balls de Valencians, la referència més antigadata de l’any 1687. Aquesta activitat folklòrica, carregada desentit religiós, consistia en uns quadres de ball quefinalitzaven amb l’aixecament d’una petita torreta humana.L’esperit de superació, o el que algú altre podria anomenartossudesa catalana, va fer que cada vegada els grupsdansaires aixequessin torretes més grans; fins al punt de donara la construcció més entitat que el propi ball. Una altra activitatrelacionada amb l’activitat dels castells és la Moixiganga,que a part de donar nom a l’actual colla d’Igualada, també eraun ball amb sentit religiós.

Les primeres notícies recollides sobre colles castelleres enssituen a Valls, que per això és coneguda com “el bressol delscastells”. Una referència del 1805 ja parla de la Colla delsPagesos i la Colla dels Menestrals, embrions de les actualsColla Vella i Colla Joves dels Xiquets de Valls, respectivament.Paral·lelament, comencen a aparèixer colles a Tarragona, ladels Pagesos i la dels Pescadors. Aquests noms evidencienque es van formar al voltant de gremis o oficis. I, si bé noapareix cap colla pròpia a Vilafranca, l’art de bastir castellspren gran afició i les colles castelleres hi són convidades. LaPlaça de la Vila de Vilafranca és coneguda com “la plaça méscastellera”, ja que fins i tot en èpoques de decadència, s’hi hapogut presenciar construccions gairebé ininterrompudamentany rera any. La història castellera ha estat íntimament lligadaals períodes de bonança o desgràcia econòmica i social, iaquests justifiquen els diferents alts i baixos de la històriacastellera.

L’època d’or dels castells s’enceta el 1851 quan es descarregaa Tarragona, per Santa Tecla (patrona de la ciutat, i no delsinternautes), el primer tres de nou amb folre (sí sí, ho heu llegitbé, nou pisos de tres castellers)! A partir d’aquí, es succeeixenuna sèrie d’èxits per part de les colles existents, el 1853 esparla d’una diada amb tres de nou amb folre, quatre de nouamb folre, torre de vuit, cinc de vuit, tres de vuit aixecat persota i el pilar de set amb folre caminat. L’apoteosi fastuósarriba per Santa Tecla del 1881 amb la millor actuació castellerade tots els temps: les dues colles de Valls van completar latorre de vuit neta, la nova va completar el tres de nou net i lavella el quatre de nou net (cal dir que no tothom creu ques’aconseguissin tal fites)! L’any 1883 la vella completa el cincde nou amb folre al tercer intent, n’havia carregat un i intentatun altre poca estona abans d’aconseguir descarregar-lo. Apartir el 1889 minva tant l’activitat com la qualitat castellera.

A partir d’aquí, la davallada va ser estrepitosa, es passaren defer castells de nou pisos amb força regularitat, a treballar perdescarregar construccions de sis i set pisos. Les colles vanpatir la manca d’efectius, coincidint amb la plaga de la fil·loxera,la Guerra de Cuba (molt abans de Fidel Castro) i la PrimeraGuerra Mundial. Curiosament també, aquesta època dedecadència castellera coincideix amb l’esplendor de la sardana.Hom pot creure que ambdues activitats podrien estarcontraposades, ja que l’esplendor d’una ha coincidit amb ladavallada de l’altre (deu ser que els catalans no ens podemocupar de tot, fins i tot, encara que es tracti de la dansa mésbonica de les que es fan i es desfan). Es palpa certa recuperacióa finals dels anys 20, com no, esperonada per la rivalitat entrecolles; però aquesta inquietud aviat es veu truncada per la

10

Articles

Nou: castell d’estructura espectacular, a l’igual que l’anteriorestà format per una combinació d’altres construccions, enaquest cas una estructura de tres més tres torres.

castellers, els dosos, el següent pis per un casteller a “quatregrapes” sobre els dosos, l’acotxador, aixecador, o cassoletaen algunes zones, i l’últim pis l’anxaneta, o enxaneta, o anxenetaque, col·locant els peus sobre els dosos, es situa creuantl’aixecador. L’anxaneta es qui corona el castell; un castell esconsidera carregat quan l’anxaneta ha col·locat els dos peusa les espatlles dels dosos. En aquest moment, és quan fal’aleta, aixecant el braç sobre l’espatlla a mode de salutació.En el segle XIX, les anxanetes es posaven amb els dos peussobre l’esquena de l’aixecador i amb els braços en creu, demanera que és per això que es considera cada casteller com aun pis més. En les castells d’estructura de cinc hi ha dospoms de dalt, amb un sol anxeneta que creua els dosaixecadors; en els castell de nou hi ha tres poms de dalt.

Segons el nombre de castellers presents en cada pis, podemagrupar les construccions en els següents tipus d’estructures:

Pilar: el tronc està format per un sol casteller que posa elspeus sobre les espatlles del pis de sota, i amb els braçosagafa les cames del casteller que està damunt seu.

Dos o torre: tronc format per dos castellers que posen elspeus sobre les espatlles del casteller de sota la seva rengle ocolumna i amb els braços s’agafa al casteller que juntamentamb ell forma el pis.

Tres: tronc de tres castellers amb les mateixes posicions queels anteriors. El tres de vuit és conegut com a el pare de totsels castells.

Quatre: tronc amb quatre castellers per pis. El quatre de vuités conegut com el carro gros.

Quatre amb agulla: tronc amb quatre castellers per pis que,a més, té un pilar a l’interior. En l’execució d’aquesta estructuraes basteixen el quatre i el pilar simultàniament, de manera quequan s’ha coronat el quatre, l’anxaneta o l’aixecador (depenentde les preferències de cada colla) entra en el pilar per a coronar-lo també. Aleshores es va descarregant l’estructura del quatredeixant un pilar de dos pisos d’alçada menys que l’alçada delquatre (el quatre de vuit amb l’agulla té un pilar de sis al mig).Aquest castell es considera carregat quan l’últim casteller deltronc del quatre ha deixat la seva posició i queda el pilar lliure.

Cinc: aquest es un castell d’estructura combinada. Està for-mat per l’estructura d’un tres més un dos, els castellers deldos (o torre) s’agafen amb un braç entre ells i amb l’altre ambel rengle del tres. El cinc de vuit s’anomena la catedral.

3 de 10 amb folre i manilles, 15 novembre 1998Vilafranca del Penedès

Segons la forma de construir el castell, determinada per laseva dificultat podem agrupar els següents termes:

Net: es considera un castell net aquell que es construeixsense reforç a la base, estant format exclusivament pel tronci el pom de dalt; la pinya no té contacte amb el tronc. Tambées consideren nets els castells majors aixecats només ambpinya. (El quatre de nou “net” s’anomena així incorrectamenta fi de fer notar que el castell no tenia el folre que sol sercaracterístic de les construccions d’aquest tipus).

11

Articles

Amb pinya: construït reforçant el pis de baixos amb altrescastellers que, amb els braços, a la vegada suporten alssegons.

Amb folre: castells que a part de la pinya tenen una estructurade reforç (més petita) sobre aquesta per donar suport alssegons i, amb les mans, als terços. El folre comença a aparèixera partir dels castells de vuit i pilars de set.

Amb manilles: construccions que reforcen els terços i quarts,amb un anells de castellers situats sobre el folre i voltant elsterços, propis de grans castells: pilars de vuit, torres de noui castells de deu.

Aixecat per sota: castell que es basteix pujant a força debraços cada pis, començant per l’anxenta i acabant pels baixos,normalment aquesta modalitat es fa servir en algunesconstruccions de tres i pilars.

Breu repàs del fet casteller, undinamitzador social

Avui en dia, el fet casteller ocupa una lloc important en elmarc de les tradicions catalanes. Milers de castellers esdesplacen els caps de setmana d’entre març i novembre, peractuar amb alguna de les prop de seixanta colles que existeixenactualment. Tot i que l’activitat castellera té el seu focus en lazona sud del país, el que molts anomenen la segona èpocad’or dels castells n’ha estès el domini a gairebé totes lesregions del principat. Persones de totes les edats, sexes, pro-fessions, religions, races, llengües... comparteixen un vinclecomú que els converteix en castellers.

Fem un repàs, doncs, als antecedents d’aquesta tradició. Sibé l’origen és incert, molts llibres situen la procedència mésimmediata en els Balls de Valencians, la referència més antigadata de l’any 1687. Aquesta activitat folklòrica, carregada desentit religiós, consistia en uns quadres de ball quefinalitzaven amb l’aixecament d’una petita torreta humana.L’esperit de superació, o el que algú altre podria anomenartossudesa catalana, va fer que cada vegada els grupsdansaires aixequessin torretes més grans; fins al punt de donara la construcció més entitat que el propi ball. Una altra activitatrelacionada amb l’activitat dels castells és la Moixiganga,que a part de donar nom a l’actual colla d’Igualada, també eraun ball amb sentit religiós.

Les primeres notícies recollides sobre colles castelleres enssituen a Valls, que per això és coneguda com “el bressol delscastells”. Una referència del 1805 ja parla de la Colla delsPagesos i la Colla dels Menestrals, embrions de les actualsColla Vella i Colla Joves dels Xiquets de Valls, respectivament.Paral·lelament, comencen a aparèixer colles a Tarragona, ladels Pagesos i la dels Pescadors. Aquests noms evidencienque es van formar al voltant de gremis o oficis. I, si bé noapareix cap colla pròpia a Vilafranca, l’art de bastir castellspren gran afició i les colles castelleres hi són convidades. LaPlaça de la Vila de Vilafranca és coneguda com “la plaça méscastellera”, ja que fins i tot en èpoques de decadència, s’hi hapogut presenciar construccions gairebé ininterrompudamentany rera any. La història castellera ha estat íntimament lligadaals períodes de bonança o desgràcia econòmica i social, iaquests justifiquen els diferents alts i baixos de la històriacastellera.

L’època d’or dels castells s’enceta el 1851 quan es descarregaa Tarragona, per Santa Tecla (patrona de la ciutat, i no delsinternautes), el primer tres de nou amb folre (sí sí, ho heu llegitbé, nou pisos de tres castellers)! A partir d’aquí, es succeeixenuna sèrie d’èxits per part de les colles existents, el 1853 esparla d’una diada amb tres de nou amb folre, quatre de nouamb folre, torre de vuit, cinc de vuit, tres de vuit aixecat persota i el pilar de set amb folre caminat. L’apoteosi fastuósarriba per Santa Tecla del 1881 amb la millor actuació castellerade tots els temps: les dues colles de Valls van completar latorre de vuit neta, la nova va completar el tres de nou net i lavella el quatre de nou net (cal dir que no tothom creu ques’aconseguissin tal fites)! L’any 1883 la vella completa el cincde nou amb folre al tercer intent, n’havia carregat un i intentatun altre poca estona abans d’aconseguir descarregar-lo. Apartir el 1889 minva tant l’activitat com la qualitat castellera.

A partir d’aquí, la davallada va ser estrepitosa, es passaren defer castells de nou pisos amb força regularitat, a treballar perdescarregar construccions de sis i set pisos. Les colles vanpatir la manca d’efectius, coincidint amb la plaga de la fil·loxera,la Guerra de Cuba (molt abans de Fidel Castro) i la PrimeraGuerra Mundial. Curiosament també, aquesta època dedecadència castellera coincideix amb l’esplendor de la sardana.Hom pot creure que ambdues activitats podrien estarcontraposades, ja que l’esplendor d’una ha coincidit amb ladavallada de l’altre (deu ser que els catalans no ens podemocupar de tot, fins i tot, encara que es tracti de la dansa mésbonica de les que es fan i es desfan). Es palpa certa recuperacióa finals dels anys 20, com no, esperonada per la rivalitat entrecolles; però aquesta inquietud aviat es veu truncada per la

9

Articles

vorced with the knowledge that she still had enduring feel-ings for Dr. Saxton. In 1996, they met again at a Madrid re-union of the International Brigades. When he was widowed in1998, they went to live together in British Columbia. In 2001,they took part in an emotional reunion at the cave hospital. In2002, the couple returned to England.

Although frail and in his 90s, but as mentally alert as ever, Dr.Saxton campaigned against the war in Iraq. He died on March27.

Reginald Saxton (1911-2004)

The Guardian News Serviceby Paul Preston

Montreal-CANADA- The Globe and Mail-Wednesday, 12 May 2004

La pinya és el conjunt de castellers que envolten el tronc idonen suport al pis de baixos i al pis de segons. Algunesconstruccions majors, poden tenir folre (a l’alçada del segonpis) envoltant segons i suportant els terços (com una petitapinya sobre la pinya), i fins i tot manilles, que és un pis al’alçada de terços, donant suport als quarts.

Estructura dels castells

La denominació dels castells ens indica les sevescaracterístiques:

el 4 de vuit (o carro gros) estructura alçada construcció 4 8 net (pinya)

castellers per pis pisos reforç del 1er i 2on pis

el pilar de vuit amb folre i manilles estructura alçada construcció

1 8 folre + manilles casteller per pis pisos reforç del 1er i 2on pis + reforç del 2on i 3er pis

el 3 de nou amb folre estructura alçada construcció

3 9 folre castellers per pis pisos reforç del 2on i 3er pis

la torre de set estructura alçada construcció

2 7 net (pinya) castellers per pis pisos reforç del 1er i 2on pis

Hi ha tres parts bàsiques en un castell, la pinya, el tronc i elpom de dalt.

Les diferents parts del castell.

El tronc està format pels castellers que pis a pis, des de terra,formen l’estructura fins arribar al pom de dalt

El pom de dalt el formen el últims tres pisos dels castells iexcepte en el pilar, sempre està constituït per un pis de dos

12

Articles

Guerra Civil. De totes maneres, la llavor s’havia sembrat, i elmateix any d’acabar-se la Guerra, es tornen a formar les collesde Valls, el 1948 apareix una colla pròpia a Vilafranca, els Nensdel Vendrell descarreguen el primer tres de vuit del segle el1951... Un altre fet important va ser el concurs de castells aBarcelona patrocinat per Jorba-Preciados els anys 1964, 1965i 1966; els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i moltespersones s’hi van apuntar.

Mica en mica es van anar recuperant construccions com latorre de vuit amb folre, o el pilar de sis i finalment es va arribara la segona època d’or dels castells, l’inici de la qual esconsidera per Santa Úrsula del 1981, a la plaça del Blat deValls. Es van realitzar dos castells inèdits d’aquest segle: elcinc de vuit per part de la Joves, i la proesa del tres de nouamb folre per part de la Vella al primer intent! Aquest castellobria les portes a una sèrie de castells considerats finsaleshores com a utopies, o llegendes de la vora del foc. S’haviareinventat el castell de nou pisos! A partir d’aquest moment,van començar a aparèixer una gran quantitat de collescastelleres,

La progressió ha sigut imparable, i és difícil resumir el que hapassat en els últims vint anys. Alguns fets destacats són eltres de nou carregat per part dels Minyons de Terrassa el1988, ja que suposava que una colla fora de les comarquestípicament castelleres entrés en el selecte grup de les collesde nou pisos. L’any 1992 la Joves de Valls realitza la milloractuació que es podia imaginar fins al moment: completar eltres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre i el cinc devuit! L’any següent, els Minyons, trencaren tot pronòstic icarregaren un castell que ni tan sols s’havia intentat al seglepassat: la torre de nou amb folre i manilles! L’any 1995, la colladels castellers de Vilafranca, sota la mà de Francesc Moreno,“El Melilla”, aconsegueix carregar el pilar de set, i aquestmateix any, els Minyons carreguen el cinc de nou amb folre!S’erigeixen doncs, quatre colles punteres, les dues de Valls, lade Terrassa i la de Vilafranca. El 25 d’octubre del 1998, elMinyons de Terrassa aconsegueixen descarregar el primerquatre de nou sense folre del segle (considerat per molts lamàxima expressió castellera)!!! El 15 de novembre de 1998 estrenca el sostre casteller amb l’únic castell de deu pisos bastitfins el moment, els vilafranquins carreguen el tres de deu ambfolre i manilles! I només una setmana més tard, el dia 22, elsminyons de Terrassa el descarreguen; en una mítica actuacióamb neu, on hom podria considerar que el realitzaren duesvegades, ja que en el primer intent se’ls hi despenjà l’anxanetamentre la construcció mostrava total solidesa.

Hi ha qui anomena els últims anys del segle XX com l’èpocade platí; s’han aconseguit també majestuoses fites com elpilar de vuit amb folre i manilles, el quatre de nou amb l’agulla(és a dir, un pilar de set amb folre al mig), la torre de vuit sensefolre, el nou de vuit, el tres de vuit per sota... aquests últimsnomés realitzats per la colla Vella, que és l’ única que ha, coma mínim, carregat totes les construccions castelleres que s’hanaconseguit fins al moment.

El fet casteller s’ha convertit se’ns dubte en una moda, elsmitjans de comunicació d’abast general, però sobretot ladifusió que n’ha fet la televisió, han estat catalitzadorsd’aquest panorama casteller. Tot i que no sempre de formajusta, ja que entre els neòfits en la matèria hi ha l’erròniaconcepció que els castells sempre cauen, quan lesestadístiques mostren que tan sols un 5% de tots els castellsrealitzats acaben sense èxit. Els castells han aparegut fins i tota les universitats, on cal destacar el cinc de set amb tots elsintegrants del castell majors de divuit anys, i diversos castellsde sis i set pisos. L’espectacularitat de les construccionsobtingudes ha ajudat a omplir les places, però s’està notantun cert retrocés, tant a nivell de construccions com d’efectius.És difícil mantenir un ritme tant alt, i potser ara es comença anotar que s’ha assolit el zènit en les construccions humanes.De totes formes, cal ser optimista, aquest any és any de con-curs, i la forma en que es valoraran els castells afavoreixbastant a què les colles intentin tant la torre de vuit sensefolre (només carregada fins al moment) com la torre de nouamb folre, que ja va intentar la colla Vella.

Si bé per algunes colles el més important és recollir èxits anivell de construccions, cal destacar el paper que juguen anivell social. La majoria de les colles realitza dos assaigs persetmana com a mínim, i sovint són excuses per trobar-se ambels amics i esbargir-se una estona. La grandesa dels castellsrau en el fet que no es poden aconseguir si no hi ha plenadedicació per part del grup. És una expressió màxima del treballen equip, i on tothom té cabuda; hi ha moltes posicions en uncastell, i més si tenim en compte pinyes i folres. És importantque tothom entengui la seva responsabilitat i l’executi ambplena dedicació, ja que aquest és l’únic secret per aconseguirbones actuacions, i desenvolupar un esperit d’autosuperació.

Tal i com diuen les màximes del món casteller: Força, Equilibri,Valor i Seny. Afegim-hi Salut i tindrem molt de guanyat...

Josep M. Soler CarbonellMexhanical Engineering at University of California, Irvine

8

Articles

Of love and death: a doctorin the Spanish Civil War

He was a young British doctor who toiled in the Spanish CivilWar and fell deeply in love with a woman he never forgot.More than 60 years later, after another war, a career and mar-riage to someone else, Reggie Saxton finally settled downwith her in British Columbia.

In August, 1936, a month after the war had broken out, Dr.Saxton had been among a group of doctors, medical studentsand nurses who met in London to consider ways of sendingmedical help to the Republican cause in Spain. Out of thatdiscussion came the famous Spanish Medical Aid Committeeand Dr. Saxton, who died recently at age 92, found himselfbound for Spain Within weeks of the meeting.

The English hospital was set up in a farmhouse about 18kilometers behind the Aragon front where he recalled “onlydirt and filth and rats and a stinking courtyard.”

His group went on to play a crucial role during the battles forMadrid. They improvised a hospital at a hotel in the Sierra deGuadarrama, running it until early February, 1937, when fero-cious fighting broke out around Franco’s Royalist attemptsto close on the capital. With Dr. Alexander Tudor-Hart andthe distinguished Catalan surgeon Moises Broggi, Dr. Saxtonhad set up a hospital in a country club, using the bar as anoperating theater. In the first five days, 700 wounded werebrought in.

Attached to the International Brigade of volunteers fromCanada, the United States, Britain, the Soviet Union and evenArgentina who showed up in droves to fight for the Republi-can cause, Dr. Saxton worked out new methods for bloodtransfusions, thereby saving many lives. He also classifiedthe blood of every “brigader” who might be a potential casu-alty or donor and, wherever possible, of locals. One of thegreatest contributions to military medicine of the Republicanmedical services, and one in which Dr. Saxton played a sig-nificant role, was the organization that permitted early treat-ment at forward field hospitals, backed up by mobile surgicalhospitals. Sharing in the endeavor was the Canadian doctorNorman Bethune.

At the end of May, 1937, Dr. Saxton moved on to the Sierra deGuadarrama, organizing the transfusion services at the hos-pital set up in a mountain ski station. He then organized a

hospital near Madrid.

By autumn 1937, Dr. Saxton was directing a newly improvisedhospital at Grañen, where there was virtually no food or cleanwater and a typhoid epidemic.

In 1938, Dr. Saxton designed a mobile laboratory, which wasassembled on the chassis of a bomb-damaged Ford ambu-lance. This was used for blood-and-urine analysis as well aswater and milk supplies. His work on transfusions was publi-cized in The Lancet and was influential in the setting up ofwartime British blood banks.

In the summer of 1938, a Republican offensive across theriver Ebro aimed at joining the two halves of the loyalist zone.During the ferocious three-month battle, Dr. Saxton took hismobile transfusion unit to an emergency hospital in a hillsidecave near the village of La Bisbal de Falset.

The son of a botany lecturer, Dr. Saxton was born in CapeTown on July 13, 1911, enjoyed privileged childhood andattended Cambridge University. He trained at St Bartholomew’sHospital in London, qualified in 1935 and, along the way,joined the Communist Party after buying a Daily Worker at arailway station. After visiting the Soviet Union, he became ageneral practitioner in Reading.

While in Spain, Reggie Saxton fell in love with a working-class medical administrator named Rosaleen Smythe. In a 2003interview with The Guardian, he commented: “As time wentby, I felt that she and I merged into one person. But marriagewas a much smaller thing than the war and it was somethingwe never talked about.”

He assumed that on returning to England they would marry,but he hesitated in the face of family resistance. His parentsexpressed a snobbish disapproval of Rosaleen and, uncer-tain of a future with him, she settled in Vancouver with an-other brigader whom she later wed.

After a period of deep depression provoked by both the de-feat of the Republic and the loss of Rosaleen, Dr. Saxtonjoined the British Army during the Second World War androse to the rank of major in the Royal Army Medical Corps.

In peacetime, Dr. Saxton opened a general practice and mar-ried a former actress with whom he had two children, Christo-pher and Rosaleen.

Meanwhile, far away in British Columbia, Rosaleen had di-

13

Articles

7

Notícia / Article

Hola amics,De manera fortuïta vaig descobrir una pàgina en el web: http://fotos.qdq.com/x/home_barcelona.htm que et dona una fotode les cases dels carrers de Barcelona. A la pàgina principalapareix un quadre on col·loques el carrer i el número que volsbuscar, i seguidament pots veure la foto de la casa amb unmapa de la seva ubicació exacta. Movent la fletxa pots trobar-te amb la imatge del davant mateix de la porta de la casa. No sesi totes les cases de Barcelona s’hi poden trobar, però totesles que jo vaig buscar van aparèixer. Em sembla fantàstic.

Una altra cosa que he enyorat per quasi 50 anys des de quevisc fóra d’Espanya és l’orxata. Doncs bé, gràcies a internetvaig trobar una persona que cultiva i ven xufes aquí als EstatsUnits. Es diu John Wilkerson, de Florida, i la seva pàgina webés http://www.chufa.com i el seu correu electrònicjohn@chufa.com. Ven les xufes seques per correu. Cinc lliuresem van costar $20 i $7 de correu. L’orxata és fàcil de preparari amb cinc lliures en tens per molt temps. Estem disfrutant-lamoltíssim.

Vaig trobar l’etimologia de la paraula orxata. Segons va lahistòria una noia d’un poblet li va donar un got d’aquestabeguda al rei Jaume I el Conqueridor. Satisfet pel seu bongust li va preguntar: “Què és això?” i la noia li va dir: “Es lletde xufa”. El rei la va rectificar: “Això no és llet, això és or, xata”i d’aquí ve “orxata”. Un origen completament català.

La Shirley i jo estem be. Una bona i carinyosa abraçada a tots,

Carta d’en Jordi i la Shirley

Jordi i Shirley Garciajgarcia76@rgv.rr.com

La crua realitat

Tothom sap que del porc s’aprofita tot. De la punta del nasfins a la cua, el porc s’ha usat des de temps molt i molt anticsper elaborar els més diversos productes, aliments en la sevamajor part, però també artesania i d’altres. El segle XX ens vaportar una versió moderna del porc. Un producte tant o mésaprofitable i amb infinites aplicacions per a la llavors incipientindústria moderna: el petroli.

Una diferència vital és el fet de que, malauradament, el petrolini es cria ni s’engreixa. És el producte d’un lent i quasi miraculós

procés bioquímic que, a més a més, l’ha distribuït pel món deforma més o menys capriciosa; amb el conseqüent repartimentde poder que dóna als països la possessió o manca de re-serves petrolíferes.

El mateix segle XX ja ens va donar un toc d’atenció serióssobre aquest últim punt. Les reserves són tan necessàries idesitjades per tots com limitades en quantitat. La ciència itecnologia van intentar plantejar alternatives, però els millorsresultats a la crisi els va donar la política internacional i elsjocs d’aliances i pressions per a estructurar la producciód’acord amb els “interessos globals”.

Actualment ens arrisquem en entrar en una segona crisi depreus, aquesta vegada segurament provocada per un conjuntde factors que no fan més que ressaltar uns fets importants:seguim sense una alternativa tecnològica eficient, cada copens queda menys petroli, depenem d’un grapat de gransempreses que en un moment concret poden fallar (com li hapassat a YUKOS o els problemes de seguretat als ports d’Irak)i, finalment, el desenvolupament mundial cada cop ens fanecessitar més i més petroli.

Alguns països productors com Qatar ja pensen en el futur iaprofiten els per construir illes artificials paradisíaques i invertiren el turisme. Altres com Rússia es centren en el present ianuncien que l’alça dels preus els hi suposarà un fort incre-ment del PIB. Els Estats Units fa temps que mantenen al màximreserves de petroli per funcionar com a mínim un parell d’anys,i la resta del món torna a pensar en alternatives encara massa“verdes” per a ser realitat a curt termini. A Catalunya, labenzina creua impassible la barrera de l’euro per litre i esrevisen a la baixa les perspectives de creixement econòmic.

Cap a on ens portarà tot això? Només el temps ho dirà. Totplegat podria ser l’estímul necessari per a desenvolupar unanova revolució tecnològica, encara que de moment noméstenim el fet de que el segle XXI ha començat amb una guerrapel control d’una de les principals reserves de petroli.Algunes fonts apunten que encara tenim petroli per quasi 50anys. Veurem quantes illes poden construir a Qatar en totaquest temps, si Mèxic en té prou per pagar l’etern deute i elsseus interessos amb els EUA o si algú aconsegueix escaparals tentacles de les grans petroleres i comercialitzar unaalternativa vàlida com a font d’energia.

Mentrestant, el tema estarà bastant cru.

Article escrit per José Joaquín Mohedano RoblesMechanical Engineering at University of California, Irvine

14

Articles

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVILD’ESPANYA

XVI. FILATÈLIA EN EL BÀNDOLREPUBLICÀ

El col·leccionar i estudiar segells de posta i articles relacionatsamb ells començà el 1840 quasi simultàniament amb l’adopcióde segells de correus pel govern britànic. A Espanya s’emitirenper primera vegada el 1850 durant el regnat d’Isabel II. Elssegells capturen l’esperit d’una època i preserven la històriade gents famoses, llocs, coses, etc. Mirar-los és emprendreun viatge cap un passat que pot ésser pròxim o remot. Quan començà la Guerra Civil a Espanya es continuaren usanta la zona republicana els segells expedits abans. Ací calesmentar com a detall accessori però interessant que abansde la Guerra Civil les monedes fraccionaries de 10 i 5 cèntimseren unes peces grossotes fetes d’aliatge de coure. Hi haviatambé peces de níquel de 25 cèntims foradades a les que haviaromàs penjat el nom popular de “ral”, simplement transferitd’una moneda antiga, i unes poques d’argent de 50 cèntims.Per a completar, les monedes d’una, dues i cinc pessetes erend’argent. Totes aquestes monedes foren retirades a la zonarepublicana per a usar-les per a la fabricació de material deguerra o per a augmentar les reserves financieres. Més a més,l’acaparament per part d’alguns sectors de la població contribuía una escassetat de moneda fraccionària. Per a esmenaraquesta situació el govern posà en abundant circulació segellspegats a un disc de cartolina que pel revers portava l’escutnacional. Això n’és un detall curiós i potser únic de l’usatgede segells.En aquest article vull presentar un treball del Dr. Víctor Marí iBalcells, condeixeble meu al Baxtillerat i company meu a lacarrera de Medicina, molt distingit cirurgià a BCN recentmentjubilat. Com un afegiment d’amor a les seves tasquesquirúrgiques sempre ha tingut interès in qüestions històriques,per exemple, la seva tesi doctoral fou sobre la vida i obra delfamós cirurgià Dr. Manuel Corachan, i ha publicat nombrososarticles sobre la medicina catalana. També té un interès moltaprofundit per a la filatèlia i posseeix una col·lecció de segellsfenomenal. Recentment m’ha dedicat una còpia (*) encara nopublicada d’una conferència que donà a BCN el juny d’aquestany, de la que he extractat alguns passatges i il·lustracions.Els segells sobre els quals farem comentaris no són ni moltmenys tots els que foren usats o impresos durant els anys1936-39 a la zona republicana, que ací seria una tasca prolixa ifins a tot avorrida. No, en presentarem només uns de

representatius per llur vibrant significat o bell aspecte.Els veritables primers segells referents a la Guerra Civil sónels dissenyats per l’escriptor i pintor gallec Alfonso RodríguezCastelao: un mostra un mestre afusellat contemplat per dosnens [A] (**) suggerint que eren alumnes seus, i l’altrerepresenta una família duta a la misèria per causa de la GuerraCivil [B]. El que no deixa d’ésser curiós és que sembla haver-hi una creu al cim de la barraca. Això precisament en un tempsquan les esglésies, a la zona republicana excepte al País Basc,estaven cremades o tancades. Els segells descentrats [A]foren comuns en les emissions en aquella època. És clar queel control de qualitat deixava molt de desitjar durant la GuerraCivil.El segell de “Ayuda a los Heroicos Defensores de Madrid”[C], emès el 1937 quan la ciutat estava envoltada per les forcesde Franco excepte per la carretera a València, porta una vistadel Puente de Toledo a Madrid. Noteu que el segell fouretimbrat el 7 de novembre del 1938 amb motiu del “SegundoAniversario de la Heroica Defensa de Madrid” [D].La sèrie de “Homenaje al Ejército Popular: las Milicias” [E’!I]és decididament revolucionaria i bel.licosa. Els segells dedicats“A la 43 División” [L i M] foren impresos a requeriment del’exèrcit “pel caràcter d’entrega dels soldats que la formaven,ja qué, acosats pel exèrcit de Franco, a la vall de l’Èsera,foren empesos cap a França, on pogueren escollir a quincostat de l’Espanya dividida volien tornar; la majoria optàpel republicà” (*). Ni cal dir que ho deurien passar moltmalament al fi de la guerra els que no pogueren passar aFrança una segona vegada!.Molt interessant és el segell commemorant el 150 aniversari(1787-1937) de la proclamació de la Constitució dels EUA al’Assemblea o Convenció de Filadèlfia [N]. És un segell moltbonic amb les banderes respectives a cada costat de l’Estàtuade la Llibertat i al fons amb dues siluetes, la d’alguna ciutatespanyola, probablement Madrid, i la de Nova York. Semblasuggerir el significat d’equiparar la democràcia (?) a la zonarepublicana amb l’americana.Hi hagué una emissió molt especial: la del correu submaríindicant la comunicació de la illa de Menorca —que romanguéen mans dels republicans durant tota la guerra civil, al contraride la de Mallorca en la que triunfà la rebel·lió militar— ambels ports peninsulars. Són uns segells bastant cars. El Dr.Marí en té un dels originals [O]. Amb aquesta emissió Espanyaobtingué la prioritat en aquesta especialitat filatèlica del correusubmarí. Jo encara m’en recordo dels diaris a BCN fent ungran rebombori al temps de l’expedició d’aquests segells.L’esforç fou commemorat l’any 1988 “50 Aniversario del PrimerCorreo Submarino” amb una sèrie de tres segells [P’!R].Cal aclarir, emperò, que sembla que la realitat històrica és que

6

Festa de Sant Joan

Amb gran participació de gent, el dia 19 de juny es va celebrarla festa de Sant Joan en una sala a Huntington Beach. Nopodem ni volem fer comparacions amb les revetlles aCatalunya, però aquest any la revetlla de Sant Joan al sud deCalifòrnia va tenir un caire especial. Es va organitzar un bonconcurs de truites (18 truites per ser més exactes!!!) hi vahaver un jurant que les va tastar totes!!! I finalment van decidirpremiar la truita d’espinacs i mongetes (o fesols si voleu). Lapersona premiada va ser La Montse Jason que es va emportarel pernil. Felicitats i a disfrutar-lo!

Tot i que l’àpat principal era pa amb tomàquet i pernil, hihavia tota mena de menjars, amainades verdes, de patata Itonyina, formatges, fruita...i per postres coca de Sant Joan,gràcies a la Teresa Wrobleski que les va fer, fruita, cafè icava.....Molt i molt de menjar! La Pilar March es va cuidar defer unes endevinalles on també hi va haver un guanyador, iva portar la lletra de la famosa havanera “El neu avi” que totsvam cantar al voltant del cremat. Tot i que vam tenir problemesde música, això no va impedir que es ballés una sardana.Tothom va gaudir d’una bona tarda d’entrada d’estiu.

Bon estiu a tothom!

Article escrit per Carme Roig

Sobre la Festa de Sant Joan - Carta 1

Hola Montse Jason,

Vaig estar molt contenta de finalment poder-te conèixer. Tantel Bill com jo et volem agrair tot l’esforç que vàreu fer l’equipdel Casal a l’hora d’organitzar la festa. Nosaltres ens ho vàrempassar molt bé i vàrem poder conèixer gent nova. Tot va sermolt entranyable i deliciós. L’organització de les truites va sermolt divertida, crec que així s’anima als socis a participar unamica mes amb les trobades que fem.

Gràcies de nou i espero poder-te veure a la festa de tardor.

Molts petons,Montserrat Hohnhorst

Sobre la Festa de Sant Joan - Carta 2

Amics i socis,

Vull agrair a tothom que va anar a la festa de Sant Joan i qued’una manera o altra van col·laborar. Es van cuinar 18 truitespel concurs i totes diferents!. Va ser un èxit i molt de menjar!.Felicitats a la Montse Jason per ser la guanyadora d’un pernil.

Gràcies també a la Montse i el Rob Jason i l’Eli de Val perorganitzar la festa. També gràcies a tots els altres que vanajudar. Gràcies Pilar March per proveir la informació sobreSant Joan, les endevinalles i la lletra de l’havanera “El meuavi”. El cremat també va sortir molt bo. Gràcies Quimet Andreu.Fins i tot es va ballar alguna sardana, tot i que la música vafallar.

L’equip del Casal us desitja que passeu un bon estiu i esperemveure-us ben aviat!

Taula parada pel Concurs de truites de Sant Joan. Carme RoigPresidenta del Casal de Califòrnia

Notícies

15

Articles

aquests segells foren només utilitzats pel transport al primerviatge, que fou l’únic que s’arribà a fer. Per tal motiu no estaninclosos en el “Scott’s Standard Postage Stamps Catalogue”.Per altra part, material postal s’havia enviat abans per submarí,per exemple des d’Alemanya als EUA durant la primera GuerraMundial, quan els americans eran encara neutrals i els britànicsdominaven les ones atlàntiques, però no s’havia franquejatamb segells ad hoc. Cal també remarcar que al començamentde la revolta el juliol del 1936 quasi tots els vaixells de laMarina de Guerra espanyola romangueren en el bàndolrepublicà. Ara bé, les tripulacions mataren els oficials i desprésno saberen com aplicar-se a la guerra.Així la República perdé el domini del mar i s’explica quenecessités un “correo submarino” que fou més un critpropagandístic que altra cosa. Que les tropes es tornessincontra els oficials no occorregué a l’Exèrcit de Terra.Un altre epítom el dedicarem a la filatèlia a la zona nacionaldurant la Guerra Civil d’Espanya.

Josep G Llauradó

(*) V Marí i Balcells. La guerra civil espanyola en la filatèlia.Conferència lliurada a Barcelona el juny del 20004. Pre-publicació.

(**) A la contraportada del Butlletí estan il.lustrats els segellsde l’article.

our dear friends Carme Roig and Ralph Preston, who, alongwith daughter Anna, and Ralph’s sister and family, were wrap-ping up a nice holiday at their second home. We rented a carat the Barcelona airport and were accompanied to Vilafrancadel Penedès by Ralph, who pointed out regional sights alongthe way and kept us from gunning through the toll booths.Things just kept getting better: when we got to Vilafranca, wefound out that one of Carme’s friends, Maria Gual, had givenup her house for just under a week to make a private place forus to stay. And it was magic from the first sight: a tiny, light-pine house, like a mountain cabin, with lace curtains at thewindows and garden gnomes in the yard.

We were entranced.

After a much-needed nap that afternoon, we whisked off tosome magical “adventures in good eating” that evening, atthe nearby Casa del Conill. Oh, the food, the food! Curt and Icould not get over the hanging tiers of sausages—thelonganissa, the fuet, the botifarra—or the authentic, skill-requisite pa amb tomàquet, or the piping-hot cargols in abrown sauce so irresistible it made us want to jump into thecasserole and eat our way out. I raved over the rabbit withaioli, and Curt could not get enough of the calçots ambromesco, of which he speedily mastered the proper peeling.And the medieval atmosphere of this old farmhouse-restau-rant, with its stuffed rabbit greeting us at the door and itsimmense chained vat (I never did learn the proper term for it)of red wine out front, was every bit as enchanting as the food.

The next day found us, and all our friends, on our way to theDeltebre, a wetland of wondrous sea birds and other fauna.After a few detours, we were happily ensconced on a breezyboat tour down the delta to the choppy Mediterranean, fol-lowed by a memorable lunch at a local restaurant: plates ofcold cuts and salad, followed by buckets of mussels in to-mato sauce, and that topped off by BOTH paella and a won-derfully fishy fideuà. This latter was a dish new to both of us,and Curt instantly fell in love. He noshed, he lingered, hewould not be separated from that fideuà. Finally, the waiter,with a twinkle in his eye, marched in front of Curt and seizedhis plate. While the rest of the group tried to keep a straightface, the wag of a waiter made an elaborate show of pointingto his watch: Time to eat was up! Curt and he both burst intoguffaws—but Curt still took a few more bites before relin-quishing the fideuà!

Over the next few days we had several memorable strolls inVilafranca—we weren’t technically staying there, since our

Yes, Virginia, There Really Are ThreeKings....

and other tales of our winter sojourn inCatalunya

From our first sun-drenched afternoon in Catalunya, we werecaught in the spell.

My husband Curt and I have for years looked forward to a tripto Spain together: it is, hands-down, my favorite country inEurope, and as well traveled as he is, Curt had never beenthere before. Our two-week journey to Spain this past Janu-ary began well, starting with the best of all possible “escorts”:

5

Notícies

Lisa FusterMare de la Vicky Solé

Il.lustracions per Anna Preston, Annais Fuentes,Vicky Sole i Zoe.

Classes de Català a UCLA

El Casal està patrocinant unes classes de català a la UCLA.En col·laboració amb el Departament d’Espanyol i Portuguès,les classes van començar a mitjans del mes de gener. Lamajoria dels estudiants estudiant a la UCLA i representen elsdepartaments de Lingüística, Urbanisme, i d’Espanyol.

Alguns estudiants esperen fer un curs d’estudis a Barcelonadurant l’estiu o durant la tardor d’aquest any. I sent així, lamestra, l’Olga Curell, va aprofitar per passar la pel·lícula“L’Auberge Espagnol” per preparar-los per la situació multi-lingüística i multi-ètnica que es viu a Catalunya avui dia.

També estan assistint membres del públic amb un interès pelcatalà. Una basca va llegir l’anunci de les classes en lesoficines del Cònsol. I un americà, fill de catalans també hi vaparticipar.

El Casal porta una llarga historia fent classes de català a laUCLA. Durant la primera part de la dècada dels 90, el Casalva patrocinar un curs cada any. Ja després, una professoradel Departament d’Espanyol i Portuguès va organitzar lesclasses. Però aquesta professora ja no hi és i el Casal hatornat a oferir el curs.

Alguns socis del Casal han visitat la classe i els estudiantshan pogut fer conversa. La idea era de demostrar que elcatalà es una llengua viva i que aquí a Los Angeles es faservir.

Es important senyalar de que els estudiants han assistit a laclasse per interès personal perquè com no es un curs oficialde la UCLA, no reben crèdits per assistir. Els desitgem moltasort. Visca els estudiants de català!

Tony Luevaestudiant de UCLA

16

Articles

house was on the road to the village of Pax—and fell underthe spell of its lovely winding stone streets with their over-hanging balconies, its charming squares, its venerablechurches. We went sightseeing at the local restored castle-fortress of San Marti Sarrocca, stumbled upon a tiny, ancient,possibly Roman aqueduct near the church in Pax, sampledthe cava as we looked across acres of craggy vines at CavesRomagosa Torne, just up the road. Carme even saw to it thatone of her friends arranged a private tour of the Torres wineryfor all of us. Not only did we wind up in a private tasting roomwith three bottles of wine between 6 adults, but along theway the tour guide managed to let us sample some of thecabernet franc from the Reserva Real ! Yet another sign of theenchanted presence of the Reyes Magos on our trip....

The afternoon of the 5th of January, Carme had reserved atable at a restaurant down the road for a large group of us tohave dinner together. We sipped rosé (on the Torres tour, welearned it was called the wine that makes you talk—and boydid we talk), and tasted yet more Catalan specialties. Amongthe mussels, shrimp, calamari, and baby artichokes of theappetizers, we also were served xatò. Now it was my turn tofall in love. I savored every morsel of my steak with bluecheese and sampled Curt’s rich arròs negre, but it will alwaysbe that xatò I dream about.... After coffee we rolled ourselvesinto the car for a short nap at the house before the evening’sfestivities.

It was, of course, the eve of the Three Kings, and we hadbeen forewarned there would be several advents that night.First we bustled into Vilafranca, miraculously found a parkingplace and sought our friends at Carme’s apartment. Theyhadn’t come back yet, so we ventured out on our own to-wards the city centre, where we knew the main processionwould end up. We hadn’t gone more than a few blocks whenwe stumbled upon the start of the procession, literally yardsfrom us, down one of the narrow streets! The carts rolling by,with their glittering decorations, their gaily-dressed Kingsand pages, were a marvel to me: I felt as if I were about 6 yearsold, holding up hands for candy and clapping to see thepeople wave back at me. We waited until the last vehicle hadpassed, then followed the crowds thronging towards the mainplaza, where, as luck would have it, we immediately foundCarme, friends and family waiting for the Three Kings. A lovelyfull moon shone down from a cold sky onto the warmth ofgiggling, jostling people, their faces lit up as much by joy atwhat was coming as by the colorful lights adorning the streets.After their much-heralded arrival, the Kings stepped out onthe balcony of the town hall to give speeches full of good

cheer. Balthasar’s was the one Curt and I recall best : “BonAny”, repeated with a wide smile.

But the evening’s entertainments had only begun. We hustledhome to “our” little house on the road to Pax for yet anotherarrival of kings: the local ones from the village. While wewaited, opening wine and heaping homemade candies intodishes for our visitors to enjoy, we switched on the televi-sion and saw the spectacular Cavalcada dels Reis as theyarrived on the Moll de la Fusta in Barcelona. More kings, andyet more kings: cars tooted outside, and we slipped into coatsand rushed out to a wondrous sight: a humble tractor-drawncart, lined with scarlet flannel and lights, bearing three gra-cious, welcoming kings and their red-cheeked pages. TheKings (who no doubt wanted to meet another of their tribe,having been told that I was born a King), shook my handswarmly and wished us well. Once again I was a tiny girl,gazing up with awe at the bearded smiling faces and treasur-ing the largesse of candy they gave away. Our breath makingwhite trails in the night air, we stood gazing after them as theydeparted on their magical history tour, following an SUV thatbore a lighted star. Then we went inside to open the giftsthey had brought and revel with our friends on what seemeda neverending party of tortell, marzipan and cava for the next24 hours!

After Carme and family had departed for California climes,Curt and I set out on a car trek that included a pass throughSant Sadurni (where, openmouthed, we drove past aroundtower from the original city wall), a tour of the fabulousModernist architecture of the Codorniu caves, and a longcontemplation of the majesty and mystery of the toothedstones of Montserrat. On our way back, we stopped off at anew cava tasting room, Martín Soler, just off the main road,and were immediately taken under the wing of the two chil-dren of the patron (who had just left for the market). Thoughjust 9 and 10, these two Catalan cherubs administered hospi-tality as deftly as any adults, kindly pushing dish after dishof olives, chips, almonds, bread and sausage before us andopening their finest bottles for us to taste—well, except thattheir tiny hands could not quite muster the opening of thebottles and they had to ask for Curt’s help! We were cha-grined we could only buy one bottle....

The next day we left Vilafranca, thanking Maria Gual (as ifwords could ever do the job) for her kindness and droppingoff our car at the airport. We took the train in to Barcelonaand found our way via subway to our final stop: the home ofIsabel Ferrer, friend of Pere Garriga and a magnificent host

4

Notícies

i fer activitats en grup i que el que ha après més és a llegirmillor i gramàtica (fer plurals i també més paraules noves queno sabia).

No és fàcil per la canalla d’agafar paper, llapis i llibres unatarda del cap de setmana. Però als pares creiem que és impor-tant continuar l’aprenentatge amb l’objectiu de millorar lacomunicació entre ells i amb els seus familiars. D’aquí creix lacontinuïtat de la cultura catalana.

Com amb tot, per aprendre bé la llengua, és important que escomplementin les classes amb el parlar-lo a casa amb al menysun dels pares o avis o per internet amb els amics i família quetinguin a Catalunya o que siguin catalans.

Per inscriure-se per anar a classe de català per nens podeucontactar la pàgina web de Casal dels Catalans awww.casalcalifornia.org a la secció del Cau de la mainada iEscola de català.

Les Classes de Català per Nens

Un dissabte de Març es va complir la 24a hora de classes decatalà per nens, que es fan cada cap de setmana, amb excepciód’alguns caps de setmana llargs. Sis nens de parentesc catalàvan començar al novembre passat, a dedicar dues hores decada dissabte per aprendre i millorar els seus coneixementsd’aquesta llengua.

Estem contents amb el seguiment fins aquest punt? Percontestar aquesta pregunta, cal tenir en compte totes les per-spectives: L’objectiu que nosaltres, les mares, volíemaconseguir que fos una trobada entre la canalla més didàcticaque el Cau de la Mainada. Com va fer resum la Josefina Vidalen el seu article de l’últim Butlletí, voldríem que els nensaprenguessin a llegir i escriure el català.

Cal tenir en compte les observacions de la seva mestra, laClàudia Tomàs, sobre el progrés dels seus alumnes: “…encaraque sigui només dues hores, un cop per setmana, aixíaprendran i no perdran la llengua dels seus avantpassats.Donant la possibilitat que aprenguin la llengua, i que almenysla puguin entendre, llavors poden entrar en contacte mesfàcilment amb la cultura”. La Clàudia veu que han avançatdes de que van començar “…a llegir oracions, coses senzilles,i es comuniquen en català entre ells a l’hora de la classe.“D’una manera inconscient estan aprenent”.

Tot i que siguin de diferents edats (el grup d’ara tenen entre7 i 13 anys), i de diversos nivells de coneixement de la llengua,el principal és donar-l’hi un ambient acadèmic i qui tinguinincentiu d’anar a classe. En Marc (9 anys) li agrada tot lo dela classe, sobre tot el pintar. El que ha après més és a llegir, iper ell és important d’anar a classes de català perquè és laseva llengua. D’aquesta manera, es pot comunicar amb elsamics d’allà, amb qui intercanvia entre 5 a 7 cartes per any.L’Anaís (13 anys) el que ha après més és com escriure i llegirmillor, com formar més paraules, i on afegir els accents. Laseva germana Danika (11 anys) ha après a llegir millor, que ensabia només una mica. La Zoe (7 anys) “hi après a llegir” Lipreguntem perquè és important aprendre el català “…per sitenim nens també el hi podem ensenyar.” El que li agrada mésde la classe es treballar amb l’ordinador—sobre tot el joc deLes Tres Bessones”. A la Vicky (8 anys) li agrada pintar I ferels creuats que la Clàudia els hi dona com a deures. L’Anna(12 anys) diu que el que més li agrada es jugar amb l’ordinador

17

Articles

ess. It was sultry in the city, especially for January, andafterseeing that we were settled in, she administered ice-colddrinks, along with warm conversation, to her perspiringguests. Barcelona would merit another story altogether, but Iwill not omit brief mentions of our favorites: the marvelousand antiquity-laden Barri Gotic , the wonders of the maritimemuseum at the Drassanes, the smiling, sun-dappled dragongreeting us at Parc Guell (not unlike the living dracs we hadleft at home, but more colorful and less hungry). The SagradaFamilia was just as impressive, though slightly more com-plete, than the last time I had been there, and of course myhusband was foolhardy enough to ascend the tower, fromwhich he took some splendid photos. We concluded ourvisit with a memorable dinner on the Ramblas with my mentorand colleague, UCLA Professor Brian Morris, and his wifeCarmen, who were both awestruck to see how like a nativeCurt handled his plateful of calzots!

Before we left Catalunya, I was struck by the realization thatwe had been visited three times, in one way or another, bythe Three Kings. And in the realm of fairy tales, three times isalways harbinger of a charm, a spell, an enchantment. It cer-tainly was for us. I know it means Curt and I will remainforever captive to the wonder, the beauty, and the friendli-ness that is Catalunya and her people.

Article written by Sharon Kingwith Curt Steindler

El Rector Ubach,l’últim Padre de San Diego

Per molts anys un amic meu vivia al carrer Rector Ubach deBarcelona. Es un carrer curt de l’Eixample sobre la Diagonalentre Aribau i Via Augusta, un barri maco de la ciutat. Algunavegada m’havia preguntat qui seria aquest rector de nom poccomú, que havia merescut un carrer de la capital de Catalunya.Potser un patriota o el màrtir d’alguna guerra, potser unpedagog, un escriptor o un poeta? Algun dia me n’hauriad’assabentar.

Em vaig trobar amb el Rector Ubach, inesperadament un dia,molt lluny de Barcelona, sense proposar-m’ho. Un diumengehavia anat a San Diego de visita i després d’assistir a la missade la Missió vaig visitar un petit museu al final del seu claustre.Mirant les troballes d’eines i ceràmica de l’antiga Missió,juntament amb fotos de les variades funcions itransformacions que havia sofert durant el segle 19 (haviaestat una caserna en una època), vaig trobar-me, en un llocdestacat d’una vitrina, el retrat d’un capellà furibund de sotananegre i llarga barba del mateix color. Segons l’explicació, estractava d’ un dels més il·lustres rectors de San Diego, elReverend Anthonio Ubach.

Ara no em podia escapar d’aprendre més coses sobre la vidad’aquest home. Vaig fer preguntes a la gent de la botiga de laMissió però no em van poder donar gaires explicacions. Vaigdemanar ajuda al Joan Bertran, un bon amic que viu vora laMissió. En poc temps em va enviar un sobre amb algunsarticles i fotos sobre aquest bon home. Pel meu compte, emvaig dirigir a la biblioteca del San Diego Historical Society deBalboa Park. Allà vaig trobar més informació. Com a ciutadansde Califòrnia i catalans crec que mereix que el coneguem unamica millor.

El Pare Ubach va néixer el 1835 a Manresa, al peu deMontserrat. No sabem gran cosa d’ell durant la seva joventut.Ens diuen que venia d’una família ben assentada del poble.Deuria estar assabentat de l’època turbulenta i caòtica enque es trobava Califòrnia, un territori recentment annexat alsEstats Units, on s’hi havia descobert or. Mig Europa buscavamanera d’anar-hi i aprofitar-se’n. Ubach deuria tenir tambéfortes inquietuds religioses i una personalitat emprenedoraperquè en el 1854, Tadeu Amat i Brusi, fill de Barcelona,recentment consagrat Bisbe de Monterrey i Los Angeles a

Si algú vol anunciar alguna cosa al Butlletí cal posar-se encontacte amb butlleti@casalcalifornia.org.

3

Casal / Notícia

c) Composició del nou consell

El Consell del Casal 2004/2005 ha quedat constituït així:

Presidenta: Carme Roig (2005)Vice-presidenta: Teresa Wroblewski (2006)Secretari: Pere Garriga (2005)Tresorera: Patrícia Petherbridge Hernández

(2006)Relacions Públiques: Pere Balsells (2005)Cultura: Marius Cucurny (2005)Activitats Socials: Montse Jason (2006)Butlletí: Pere Garriga (*), Francesc Serras

(*) i Julius Klein (*)Vocals: Maria José Aranzana (2006), Joan

Bertran (2006), Montse Llobet(2006) i Quim Vallvé (2006).

Representant Becaris: Oriol Español (2003/2004) (*)Representant Fasec: Pepita Martínez (*)(*) Càrrecs no elegits aprovats pel Consell

Carme Roig ha manifestat que a la pròxima reunió es formaranassistències i comissions perquè tots els candidats puguincol·laborar amb el consell.

5. TROBADA DE CASALS D’ARREU DEL MON A GIRONA,FEBRER 2005.

El secretari informa que el 5 de febrer del 2005 comença la IIITrobada de Casals d’Arreu del Món a Girona.

El juny es va anunciar als membres del consell que volguessinassistir. S’han apuntat Carme Roig, Pere Garriga, Pere Balsellsi Joan Bertran. La Generalitat ens ha informat que pagarà elviatge i l’estada a un dels representants i l’estada a un segoni volia els noms dels dos representats abans del 25 de juny.

Els dos representants primers representants del casal sonCarme Roig i Pere Garriga. També s’han demanat suggerimentper ponències i tallers. El Casal proposarà els següents temes:Cau (Carme Roig), Classes de Català (CR), Seu (PG) i HistòriaCasal (PG).

6. BECARIS:

a) Base de Dades: el Pere Garriga es reunirà ambJosep Mª Soler i José Mohedano per a finalitzar les esmenesa la nova base de dades del Casal abans del 10 d’agost.

b) Oriol Español informa que Alba Pérez, una de lesprimeres becàries Balsells ha acceptat una posició a Idaho.Es trasllada allà amb el seu marit aquest estiu. El Marc Medranoi la Ingrid Martorell retornaran a Catalunya a la tardor. I elMiki, juntament amb la seva dona, l’Anna, i el seu fill Pau,nascut aqui, se’n van cap a Londres degut a una feina.

7. Pròxima reunió del consell el 19 de setembre.

Pere GarrigaSecretari del Casal de Califòrnia

Josep Masana

L’esposa de Josep Masana ens comunica la trista notícia dela seva mort el passat 18 de març. S’ha excusat de haver-ho fetabans per ignorar el nostre telèfon. Va morir d’un aneurisme ala seva casa de La Puente, Califòrnia.

Masana va néixer en una masia de muntanya vora Tremp, fa86 anys. Havia sigut sacerdot Carmelita; vivia a Califòrnia desde començaments dels anys 50. Es va casar per primera vegadaen el 1954 i d’aquest matrimoni van néixer 5 fills. Es va casaren segones núpcies en el 1978 sense tenir més descendència.Va treballar durant la major part de la seva vida a la companyiaaerospacial TRW en el departament de metal·lúrgia.

Masana va ser un dels primers socis del Casal quan es vaorganitzar en el 83. Per molts anys assistia regularment alsnostres aplecs. Després d’uns anys sense poder assistir perno tenir qui el portés, vam tenir el gust de veure’l a l’aplec detardor del 2003. Era un home d’un tracte molt dolç. Ens haviacontat que la casa on havia nascut tenia més de quatre centsanys i en moltes maneres es connectava encara amb el seuremot passat. Durant el període en que hi va viure, la casa notenia electricitat i només s’hi podia arribar per un camí demula. La seva calefacció era la llar de foc en els durs hivernsdel d’aquell país del Pallars Jussà.

Descansi en pau el nostre amic Josep Masana.Pere Garriga

Secretari del Casal de Califòrnia18

nadius, anomenats indis, de la regió. A Temecula i a San Pascualhi havien enfrontaments apassionats amb els pobladorsd’origen europeu que els desplaçaven de les seves terres. ElPare Ubach es va convertir en el defensor dels indis . Vaescriure a Washington: “…for God’s sake, and the sake of theIndians, stop this inequity.” La opinió pública del paíscomençava a reflexionar sobre les injustícies quecontínuament sofrien els antics pobladors de Califòrnia.

Un llibre que va ajudar molt en aquest sentit va ser Ramona, elbestseller de Helen Hunt Jackson, publicat el 1884. L’autorava entrevistar al Pare Ubach mentre feia recerca pel llibre. Undels personatges de la novel·la és el Pare Gaspara, el sacerdotde la missió de San Diego d’espessa barba negra, que vacasar als protagonistes en una boda secreta. El casament esbasava en una anècdota que va contar-li el Pare Ubach. Enuna entrevista de l’any 1905 en el diari de San Diego, Ubachva explicar el cas i com el va impressionar el mal tràngol delsamants. Els va casar a la capella de l’església i no, es queixavaUbach, en una casa particular del poble. Ja abans demorirUbach la Casa Estudillo de Old Town, visitada per turistes,s’anomenava “Ramona’s Marriage Place”.

El Pare Ubach va ser responsable que es comencés a rehabilitarl’antiga Missió de San Diego, fundada per Juníper Serra. En el1862 el President Lincoln havia firmat un acord segons el qualles antigues missions de Califòrnia eren retornades a l’Església.La Missió de San Diego encara es mantenia en peu però ambprou feines. La capella era un estable. Gràcies a les sevesgestions va aconseguir que s’instal·lés a San Diego una ordrede monges dedicades a l’ensenyament. La missió es vadestinar a una escola per a nadius americans regentada perquatre monges de l’ordre de Sant Josep de Carondolet el1890.

Articles

El Rector Ubach a San Diego el 1874...

En el 1878 el Pare Ubach va fer la seva única visita a Catalunyades de que se n’havia anat. En part era per a visitar la sevamare i en part per a descansar per una temporada i restaurar la

Roma, el va conèixer i reclutar quan va passar per Barcelonacamí de Califòrnia. Ubach ni tan sols era seminarista aleshores,però Amat el va convèncer per a acompanyar-lo als EstatsUnits, estudiar i ordenar-se sacerdot en aquest país, amb lafinalitat d’ ajudar-lo en l’operació de la seva immensa diòcesisque només comptava amb 20 capellans.

Va acabar la carrera de sacerdot en un seminari a Missouri als26 anys i en el 1860 el Bisbe Alemany de San Francisco, tambécatalà fill de Vic, el va ordenar a la seva catedral. Ubach vaservir per un temps a la Missió de San Juan Bautista, al sudde Monterrey i a Los Angeles. En el 1867 el trobem ja a SanDiego des d’on faria la seva important labor pastoral durantmés de quaranta anys, fins a la seva mort en el 1907. La sevatasca era descoratjadora, gairebé impossible. Havia de cuidar-se de les necessitats espirituals dels catòlics ubicats en unaextensió que abarcava des de San Juan Capistrano finspassada la frontera de Baja Califòrnia i des del Pacífic fins elriu Colorado. Incloïa més de tres mil nadius indígenes. Laseva seu era San Diego, un poble somnolent, a punt dedespertar-se i convertir-se en una ciutat i port important delnou estat de Califòrnia.

Ens ha arribat una anècdota interessant d’aquell primer any aSan Diego que ens retrata a Ubach i Alonzo Horton, un delshomes més importants de la construcció del nou San Diego.Avui, la plaça central de la ciutat porta el seu nom. Hortonacabava d’arribar a San Diego i tenia grans plans per adesenvolupar una zona al sud del vell poble per a fer-lo elcentre del nou nucli comercial. Per a realitzar-ho tenia queinfluenciar i convèncer els administradors del poble. Anysdesprés Horton explicava que el primer diumenge a San Di-ego va assistir a la missa de l’església celebrada pel nourector Ubach tot i que no era catòlic. Quan van passar elplatet va donar cinc dòlars, un donatiu enorme en aquellaèpoca i que no va passar desapercebut per Ubach. Acabadala missa va saludar al Pare i li explicar els seus plans. Ubach liva preguntar qui volia de regidors per ajudar-lo. Horton varecomanar a dos persones. Ubach li va respondre que elstindria, i tal com va prometre van ser elegits a les següentseleccions. El nou pla de San Diego de Horton va prosperar. El1875, havent-se cremat en un incendi l’esglèsia del Pare Ubachde Old Town, el bisbe diocessà Mora, un altre català, vaestrenar la nova esglèsia, Sant Josep, en el nou eixample. Esva construir amb l’ajuda de l’amic Horton.

Durant la dècada dels 70 Ubach portava les activitats pastoralsa un ritme gairebé frenètic. Una de les seves principalspreocupacions era el tractament de les colònies d’americans

2

Acta de Reunió del Consell25 de Juliol del 2004

Casal

La reunió ordinària del Consell va tenir lloc al RanchoDomínguez a les 10 del matí del 25 de juliol. Van assistir: lapresidenta Carme Roig, la tresorera Patrícia Petherbirdge, elsecretari Pere Garriga, els vocals Teresa Wroblewski, JoanBertran, Norma Vargas i el representant de becaris: OriolEspañol.

Es van tractar les següents qüestions:

1. CORRESPONDENCIA.

a) Renovació d’assegurança de liability. Driscoll In-surance, la gestoria d’assegurances del Casal, ens ha tramèsdues propostes per a renovar l’assegurança de liability. Es vaacordar acceptar la de Scottsdale Insurance Company de$1153 que inclou cobertura per abusos físics o sexuals.

b) Nou soci. Es va aprovar la sol·licitud de soci dePili Canicio.

2. ESTAT DE COMPTES I SUBVENCIONS.

a) La tresorera informa que en el compte corrent delCasal hi ha aproximadament 5 mil dòlars.

b) El Casal ha sol·licitat ajuts a la Generalitat (juny) ia l’Ambaixada d’Espanya (abril). Fins ara no s’han rebutrespostes. Si no s’ha rebut resposta el mes d’agost el secretaries posarà en contacte amb les secretàries corresponents para assabentar-se de la situació de les sol·licituds.

c) L’Institut Ramon Llull (IRL) ha obert laconvocatòria per a subvencions fins el 25 d’agost. El secretaricompletarà els formularis. Es demanarà ajusts per les classesde català del Cau, i les d’adults de UCLA i GWC. El secretariomplirà els formularis.

3. PROJECTES

a) Professors pels cursos de tardor. La Olga Curellens informa que ella i el seu marit retornen a Catalunya i nopodrà continuar ensenyant. La professora de català a GWC,Antonieta Capdevila també retorna a Catalunya. Es busquen

per tant dues posicions de professora. La Carme Roigdemanarà a la Marisa Checa de l’Agregaduria d’Ensenyamentde Los Angeles per a suggeriments. El Joan Bertranpreguntarà a la Pili Canicio de La Jolla si està interessada. LaPatricia Petherbridge es posarà en contacte amb l’Olga Curellper a reunir-se amb ella per a recollir el seu material didàctic. ElPere Garriga es cuidarà de que es posi un anunci a la paginaweb i al butlletí.

b) Aplec de tardor. Es celebrarà el diumenge 26 desetembre al Rancho Dominguez. Es farà una reunió depreparació el 19 de setembre. Durant l’aplec es presentaranels nous membres del consell, el nous socis i els guanyadorsdels Jocs Florals del Cau.

c) Butlletí: El Pere Garriga enviarà al butlletí elsdibuixos premiats del Cau per a publicar. L’ Oriol Españoldonarà les receptes de les truites de Sant Joan. La CarmeRoig corregirà l’article del Cau de la Lisa Fuster del febrer queno es va publicar. La Norma Vargas ha donat $50 a la tresoreraper a incloure una targeta de la seva companyia com a anuncial butlletí.

d) Storage. S’ha llogat un petit “storage” per adipositar material del Casal. Està a la vora de l’autopista 405 ala sortida Rosecrans. S’han pagat els primers 6 mesos ($300).Per a accedir-hi cal posar-se en contacte amb la Carme Roig.

4. ELECCIONS AL CONSELL

a) Problemes full electoral. El secretari va explicar alconsell els problemes que va ocasionar el seu malentès ambels candidats del full electoral. Amb l’aprovació de la CarmeRoig, el secretari va enviar una carta a tots els socis explicantque Josefina Vidal no era una candidata i si algú ja havia votatper ella no es contarien els seus vots.

b) Recompte de vots. S’han rebut 56 full electoralsdels quals 7 no han estat admesos per no haver omplertcorrectament el full. Els resultats han estat:- Vice-presidenta: Teresa Wroblewski: 49 a favor (senseoposició).- Tresorera: Patricia Petherbridge: 49 a favor (sense oposició)- Activitats Socials: Montse Jason: 49 a favor (sense oposició)- Vocals: Maria José Aranzana: 32

Joan Bertran: 32Montse Llobet: 31Pilar March: 15Quim Vallvé: 39Norma Vargas: 23

19

Articles

seva salut que havia estat precària. Va deixar la parròquia enles mans d’un assistent, el Pare Pujol. Es va pagar les despesesdel viatge venent el seu carret i burro que havia usat pelsseus desplaçaments a les llunyanes dependències de laparròquia. Va retornar a San Diego el 1880. Havia viscut, mentrea Catalunya, per un temps a un convent, la Casa de la Caritat,que regentava la seva germana. Va escriure d’aquella estadaque “ l’aire, vora el mar, com a San Diego, m’agradava però nopas el menjar ni l’aigua”.

Va morir el 1907. S’havia convertit en tota una institució a SanDiego. Tothom l’anomenava: “l’últim Padre”. Mig San Diegova assistir al seu enterrament, que va ser al Calvary Cemetery.Una creu de pedra encara marca el lloc. Ell havia planejat iinaugurat aquest cementiri situat sobre una mesa des d’on esdivisa la ciutat que amb tanta dedicació havia servit.

Article escrit per Pere Garriga.

WINE TALK; Summer Nights in theGardens of Spain

It happens all the time. You read something exciting aboutSpanish wine, you proceed to your local shop, look over theselections and then wimp out and pick up something fromCalifornia. Or France. Or Italy.

It happens to us all. A new geography: Ribera del Duero,Penedés, Rías Baixas. A new vocabulary: bodegas, tintos,crianza, vendimia, viñedos. And unfamiliar grapes: tempranillo,garnacha, cariñena. Not to mention a mind-bending list ofproducers you have never heard of: Dominio de Pingus,Martínez Bujanda, Miguel Torres, Muga, Mauro, Maurodos,Cune and Abadía Retuerta, to name a few.

Persevere. There is a world of excitement in Spanish wineand, even in these parlous times, terrific bargains. What’smore, there is a painless way to get into the subject, and thisis exactly the time of year to do it: try the rosés.

Rosé has had a bad rap. There was a time in this countrywhen we drank oceans of rosé, much of it sweet, bubbly,innocuous Portuguese stuff, because we didn’t know whatelse to drink. Then there is the swill they pour by the tankloadevery summer all along the French Riviera. Rosé, hah! — it’scheapwhite wine with a touch of cheap red. We don’t evencall our most popular domestic rosé; we call it white zinfandel.The Spanish have always been proud of their rosé, which

they call rosado. Its appreciation might originally have had todo with the long aging they gave their red wines: they neededsomething to drink while waiting.

Ernest Hemingway was probably the first American to pro-mote Spanish rosados, and he wrote about them in his books.He drank them on his visits to Pamplona for the annual SanFermín fiesta. Pamplona is the capital of Navarre, andHemingway occasionally stocked up at the Vinícola Navarrabodega in nearby Las Campanas. Navarre (Navarra in Span-ish) has long been overshadowed by better-known wine re-gions in Spain like Rioja, Tarragona, Catalonia and Jerez. TheNavarre region has staged a strong comeback in recent yearsdriven mostly by one bodega, Julián Chivite, best known forits Gran Feudo Rosado.

Garnacha is the grape of choice for the best rosados. Cheaperrosados, including probably some that Hemingway put awayduring his adventures in Navarre, are made from a grape calledbobal. Until someone mentioned it to me recently, I had neverheard of it. Bobal is something of a mutt grape. No wine madefrom it can qualify for Spain’s strict denominación de origenrating, which specifies grape varieties and methods of pro-duction and exercises other quality controls. So it is unlikelyever to leave Spain. Not legitimately, anyway. Ten years ago,85 percent of Navarre’s vineyards were planted in garnacha.Since then there has been a steady effort to switch at leasthalf of its vineyards to tempranillo, the principal grape ofadjoining Rioja. Garnacha has long been consid-ered a rap-idly oxidizing grape, whose wine has little aging potential.Navarre winemakers, like most of their colleagues in Spain,are interested in richer, longer-lasting wines.

Garnacha will always be the principal grape of rosado, a wineto be drunk when it is young and fresh. But rosado may havean even brighter future. Some young winemakers are chal-lenging the accepted wisdom and are making powerful, in-tense wines from garnacha grapes harvested from extremelylow-yield, old-vine vineyards. They are betting that thesewines will age like fine Bordeaux.

Meanwhile, the modest wines discussed here are eminentlydrinkable now, and they all represent good value. The weakdollar may have pushed prices up, but most of these winesare still in the $10-a-bottle range. Enjoy them chilled with lightsummer fare: salads and grilled or cold chicken. Keep in mindthat by the time autumn arrives you may be hooked on Span-ish wines. You’ve been warned.

e

BUTLLETÍ

1

ÍNDEX

El Butlletí. Número 66. Edició d’Estiu. Agost 2004 PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47 Email: pcgarriga@cs.com - http://www.casalcalifornia.org

Paraules de la Presidenta Words of the President

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

Casal is now a team!

Though with some delay, we at lasthave half of the Consell, our Board of Directors,reelected as prescribed by our bylaws. Congratu-lations to all and welcome!

Some of those elected are well knownand others are totally new. It is a great satisfac-tion to see how happy and hopeful they are tojoin in. They have already brought a number ofgood ideas to practice for all of us to enjoy.

It is very important to remember andnot forget that we are a team, which at times isnot easy to handle. We may fall into a routinethat converts the team into a monotonous exer-cise and where the excitement to do things forand with Casal is lost.

Patrick Lencione writes in his recentbook “Five Malfunctions of a Team” that one ofthe biggest problems of a team is the lack oftrust among its members to be able to speak outopenly about the problems that may exist withinthe team. This, logically, leads to a lack of dedi-cation for fear of creating disputes and finallyresults in stagnation, monotony and a false har-mony.

To make our Casal team work we mustremember that it is important to have goals andthat we must openly speak of the pros and consof a project without any fear of offending any-one while at the same time respecting the opin-ion of all, and never forgetting the objectives wewish to accomplish.

With a great desire to be a part of thisteam, I take this opportunity to wish you all ahappy summer!

El Casal, un equip!

Encara que amb una mica de retràs aquestany, finalment tenim una meitat del consell renovatd’acord als nostres estatuts. Felicitats a tots ibenvinguts!.

Algunes cares són conegudes, d’altressón totalment noves. Es una tremenda satisfaccióveure que la seva decisió de ser part de l’equip delCasal els tingui molt il·lusionats i amb moltes ganesde formar-ne part. Entre tots ja han aportat unacolla d’idees que es volen posar en pràctica perquètots els que formem l’equip ho puguem disfrutar.

Molt important de recordar i no oblidar ésque som un equip i això a vegades no es fàcil demanejar i es pot caure en una rutina que pot fer quel’equip es converteixi en una monotonia on escomenci a perdre la il·lusió de fer coses per i amb elCasal.

D’acord amb l’escriptor Patrick Lencione,en el seu recent llibre “Five Malfunctions of aTeam” diu que uns dels problemes més grans d’unequip és: Manca de confiança per parlar obertamentdels problemes que hi pot haver a l’equip.Lògicament això porta a una manca de dedicació,per por al conflicte i finalment s’arriba a unamonotonia, estancament i falsa harmonia.

Perquè el nostre equip, en aquest cas elCasal, funcioni, hem de recordar que és importanttenir unes metes, i que obertament hem de parlar detots els pros i contres sense por de ferir a ningú irespectant sempre les opinions dels demés, semprepensant en el resultat que es vol obtenir.

Amb moltes ganes de formar part d’aquestequip, aprofito per desitjar-vos un bon estiu!

Carme RoigPresidenta del Casal

dels Catalans de Califòrnia

Paraules de la Presidenta (1)

Casal

Reunió del Consell (2)

Notícies (3)

Articles La crua realitat (7) Of love and death (8) Estructura dels castells (9) Breu repas del fet casteller (11) Epitom de la Guerra Civil a Espanya (14) Yes, Virginia, there really are three Kings (15) El Rector Ubach (17) Wine talk (19)

Filatèlia en el bandol republicà (20)

20

El Butlletí som:Pere Garriga, editor en cap i redactor.Julius Klein i Francesc Serras, editors.

Les opinions expressades al Butlletí són les dels autors dels articles.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:Carme Roig, Patricia Petherbridge, Tony Lueva, José JoaquínMohedano Robles, Sharon King, Curt Steindler, MontserratHohnhorst, Anna Preston, Annais Fuentes, Vicky Sole, Zoe,Josep Maria Soler Carbonell i Josep G Llauradó.

Les despeses de publicació dels butlletins del 2004 han sigut en part subvencionades encol.laboració amb la Secretaria de Cooperació Exterior de la Generalitat de Catalunya i elMinisterio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Josep G Llauradó

FILATÈLIA EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ.

Segell O

Segell L

Segell OSegell NSegell M Segells P, Q i R

Segell G Segell H Segell ISegell F

Segell A Segell B Segell C Segell D Segell E