b/n, xavi carbonell

Vicerrectorado de Estudiantes y Extension universitaria

Organiza: Vicerrectorado de Estudiantes y Extensión UniversitariaDirección de Edición: Secretariado de Extensión Universitaria.© Textos: Josep Sou© Diseño gráfico: Gilberto Dobón© Diseño Colección: Silvia Viana© Impresion:ISBNDepósito legal

Vicerrectorado de Estudiantes y Extension universitaria

Organiza: Vicerrectorado de Estudiantes y Extensión UniversitariaDirección de Edición: Secretariado de Extensión Universitaria.© Textos: Josep Sou© Diseño gráfico: Gilberto Dobón© Diseño Colección: Silvia Viana© Impresion:ISBNDepósito legal

Els murs tatuats

Solem assegurar que les pedres parlen i que diuen coses diverses des del silenci de la seua

essència matèrica. Potser siga una metàfora més o menys encertada d'allò que entenem com el

llenguatge de l'arquitectura, o del reflex de l'home al si de la passió constructiva. El cert, però, és que hi

ha una mena d'objectiva versemblança en el llenguatge que ens arriba des dels murs eixorcs farcits de

memòria i de temps. Caminem, quan ho fem amb la tranquil·litat exigida per al regal de la

contemplació, immersos en el món de les paraules, traspuades pels badalls, ara finestres, que ens

fiten des de les tàpies rostides de tant de sol, de tant de costum i de tanta il·lusió estabornida.

Ara bé, no cal massa retòrica, ni massa fantasies, per a dir, doncs, sobre la parla dels murs. Ja

la història ens il·lustra de com la casa d'Adrià restava farta de letrinalia escatològica, i de quin era el

gust dels emperadors en fer-s'ho escriure, absolutament tot, a la turgència de la pedra en els arcs de

triomf. Ni què dir al voltant de les inscripcions parietàries en el maig del seixanta-vuit: je suis marxiste

tendence Groucho, o bé la cèlebre: la imaginació al poder. Per no deixar de banda, tampoc, els

formidables tags que, incontinents i recargolats fins la bogeria malaltissa, deixen al descobert la

voluntat de la tribu, i el viure gregari dels rapers afroamericans al suburbà de Nova York.

Però tornem a la inclemència dels missatges encastats a foc lent sobre la carn magra dels

murs, amb mà de forner que grata, dolça, la superfície dels pastissos de neu. Un món per conquistar al

peu dels cellers on dormen les andròmines que han estat, ja fa molt de temps, a la llum dels ulls i de

l'esguard inquiet. Així, com si tal cosa, deixant anar la delicada inspiració de manyà compromès amb

les coses de cada dia. Una llengua, un fil gros per embastar els mots, un accent quasi inexhaurible que

aprofita des dels primers dies de la naixença, o el fervent amor per l'essència mateixa on rau la veritat

oculta als ulls, ara, dels poderosos. Agressió que s'escau, la llibertat té eixes coses, un dia qualsevol, i a

qualsevulla hora.

I podria semblar, però no és cert, que encara no hem anomenat Xavi per a res. Xavi Carbonell,

qui no treballa solament la matèria com qui tria objectes acolorits, doncs viu la densitat de la matèria a

les mans, i la pasta, la matèria, i l'engruna i la commou quan la desfà, tot arrelant la substància a la

vida. Com un tornassol que s'esquinça pels badalls de les finestres, o de les escletxes de les parets

folrades de midó. Midó blanc que cega quan es mira de prop. Xavi, com Max Frisch, resta dret i

blanqueja la realitat, la forada, la torç, però eixuga el murmuri del vent amb la suavitat que amera el

somni. La humilitat present dels elements que s'ensorren per néixer, una altra vegada, al bell mig de la

vida, il·lustrant la fantasia. La paleta, ara, és també la carn dels murs. Tatuatges diminuts, percussió de

notes viscudes, sembla que des de sempre, i que ens visiten per dir-nos novament al voltant de la

identitat recercada.

Ara, s'obri el món quan el món és una llesca de pintura que cau al terra i es perd. S'obri el món

quan el darrer reducte de la il·lustració és un pelat a la paret que presenta, segons s'hi mire, mil coses

diferents que es deixen jugar. S'obri el món quan la tendresa, la sensibilitat, la veu serena, l'esguard

d'infant encara, sembren de nostàlgia esperançada un esdevenidor més humà.

j. sou