Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR TEORIA

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: TEORIA Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Figures actualització: febrer 2018 Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Sociolingüística: Jordi Feliu Pons Recerca de textos afins: Núria Roig Esteve Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, PISSARRA, CERNENT ....................................................... Pàg. 4 - Categoria: TEORIA * Definicions curtes ............................................................................................. Pàg. 5 * Etimologia ........................................................................................................ Pàg. 5 * Història filosòfica ............................................................................................. Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................. Pàg. 7 * Antitermes ........................................................................................................ Pàg. 12 * Núvol d’afins .................................................................................................... Pàg. 12 * Sociolingüística ................................................................................................ Pàg. 13 * Figures .............................................................................................................. Pàg. 14 * Texts afins ........................................................................................................ Pàg. 17 * Obra plàstica afí ............................................................................................... Pàg. 18 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 18 * Test / Qüestionari ............................................................................................. Pàg. 19 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 19

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1) era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 22.- PISSARRA Cal representar la realitat globalment en una pissarra. A tal fi ens cal una pissarra amb tots els punts possibles que s’hi puguin determinar i que permetin configurar les mil formes que pot prendre la realitat. I aquesta pissarra serà global, com ja hem explicat. Serà corba, tancada i regular. Amb una dimensió cartesiana (vertical) la pissarra fóra un simple segment amb dos punts cardinals, els dos extrems. Amb dues dimensions cartesianes (vertical i anteroposterior) la pissarra fóra una circumferència, amb quatre punts cardinals. Si n’hi afegíem una tercera (dreta - esquerra) la pissarra fóra una esfera, amb sis punts cardinals. Però com que treballem amb quatre dimensions, la pissarra resultant serà una hiperesfera, amb vuit punts cardinals. (Fig. 0-1/2). 221.- CERNENT: c De les quatre dimensions cartesianes de la hiperesfera, la primera, cernent (c), té dos sentits: concreció (-), cap a baix, que en tallar la hiperesfera pren el nom de “Pràctica” i discerniment (+), cap a dalt, que en tallar la hiperesfera pren el nom de “Teoria”. 221.02.- TEORIA: +c

5

221.02.00.- Categoria: TEORIA . TEO 221.02.01.- Definicions curtes: Discerniment. Cernent desplegat. La visió global abstracta de la realitat. Coneixement especulatiu segons principis generals, amb independència de les aplicacions. Sentit del significat. Anàlisi de la síntesi. Caovisió de la cosmovisió. Estètica de la ideica. Follia de les convencions. Mitificació de la lògica. Astúcia de la raresa. Probabilitat de l’harmonia. Precisió d’allò sublim. Glòria arquetípica. Bellesa arcaica. Divinitat indeterminada. Tiàmat determinada. 221.02.02.- Etimologia: Del llatí theoria “recerca especulativa”, “especulació filosòfica”, i aquesta, del grec theoría “observació”, “contemplació”, “festa”, “espectacle”, “processó”, “ambaixada sagrada”, “especulació o meditació teòrica”, derivat de theoréo “contemplar”, “examinar”, estudiar”, originalment aplicat a una funció religiosa i diplomàtica; theorós “Persona enviada –ambaixador- per consultar un oracle, per assistir a una festa religiosa o a la celebració d’uns jocs”, “espectador”, “observador”, “inspector”; theórema “espectacle”, “teoria”, “meditació”, “investigació”, “teorema”, theoretikós “teòric”, “especulatiu”. Es descompon en: A.- Théa-: “vista”, “consideració”, “contemplació”, “aspecte”, “espectacle”, “contemplació”, “lloc dels espectadors”. D’ella també es deriva “teatre”, del llatí theatrum i aquest, del grec théatron, derivat de theáomai “mirar”, “contemplar”, “examinar”; theómenoi “els espectadors”; amfitéatron “anfiteatre”. Àtica, de l’arrel indoeuropea *dhamsva-, que ve de *dhem- i probablement de *dhe- (tithemi grec, feci llatí, etc, “posar”, “fer”, “mostrar”, “exhibir”). A’.- Theó-: “déu”, “divinitat” [segons H. Koller]. A1.- Grec: thâuma “meravella”, “objecte de sorpresa i admiració”, del qual es deriva el català “taumaturg”: faedor de miracles, miracler; thaumádso “admirar-se”, “sorprendre’s”.

6

B.- (F)orós “qui observa”, derivat d’(h)oráo “mirar”, “vigilar”, “observar”, guardar”, “protegir”; hora- “fixar la vista en”; frourós “guardià”; éforos “èfor, magistrat espartà”, “vigilant”; pylorós “pílor”; “guardià de la porta”; Arktouros, “Artur”; óra “cura”, “consideració”, “sol·licitud”, “protecció”; órontai “ells vetllen sobre”; érymai “protegir”, “salvar”, “alliberar”. D’arrel indoeuropea *(s)wor- “observar”, “vigilar”. B1.- Sànscrit: varu-tar- “defensor”, “protector”; váru-tha- “protecció”, “defensa”; vrnoti “defendre”, “embolicar”. B2.- Avèstic: -haurvo “qui vigila”; ni haraite “ell preserva”; haretar- “aquell que vetlla sobre”. B3.- Tokhari: A war, B wera (indoeuropeu *woros “olor”); A wär, B wärsk “sentir”. B4.- Grec: horama “vista”, “espectacle”; panhoráma “panorama”; érystha “vigilant”. B5.- Llatí: servare “guardar”, “conservar”, “salvar”; conservare, obsevare, preservare, reservare, servus “servent”, “esclau”; servire “servir”; servitudo vereor “tenir vergonya o por respectuosa o religiosa”, “tenir escrúpol”; verecundia “vergonya”; reverentia “reverència”. Umbre: seritu “guardat”; aseriatu “observat” B6.- Germànic: antic alt alemany: wara “atenció” (wahrnehemen) biwaron “vetllar”; weren “acordar”, “fornir”; gòtic: war(s) “prudent”, “atent”, warjan, wehren “defendre”, alemany: währen “atendre”, “durar”, “continuar”; anglès: to ward “tutelar”, “custodiar”. B7: Bàltic. Letó: veru, verties “mirar”, “considerar”. B8: Hitita: werite- “témer”; weritenu “espantar”. B9: Escandinau. Antic noruec i antic islandès: varr “qui vetlla sobre”; vara “fer atenció a”. B10: Cèltic. Antic irlandès: ferid “ell acorda”; gal: ieuru “ell ha consagrat”. 221.02.03.- Història filosòfica: Allò que ens sorprèn d’aquesta categoria és que representa una mena d’enteniment o de ment (facultat i contingut) universal. Heràclit l’entreveu sota el concepte universal de logos. És el cim de la contemplació filosòfica epistèmica -“ posada al damunt de tot”- , la Idea o Logos suprem de Plató, subjecte i objecte alhora, forma i fons, principi i fi, capaç d’entendre-ho tot i tanmateix mancada de tot (Afaíresis, Plató, Arist.). Com si tot l’univers fos una persona dotada d’enteniment, talment com insinuava Aristòtil. Ell l’havia definit com aquell enteniment mitjançant el qual la capacitat de comprensió dels aspectes intel·ligibles s’actualitza o arriba a ser efectiva (De anima, III, 4-5). “Enteniment agent (noûs poietikós) u i etern”, en diu l’aristotèlic Alexandre d’Afrodisia; “llum divina”, en diuen els agustinians; “enteniment agent universal únic”, en diu Averrois. Descartes parla d’“apercepció”, que és la percepció acompanyada de consciència. Kant parla de l’“enteniment pur” (Verstand) com “la unitat de l’apercepció”. Per ell el cim de l’enteniment és l’apercepció pura o transcendental del subjecte també transcendental. El “subjecte transcendental“ kantià transcendeix tot subjecte. És la nostra ment, la nostra realitat-2: ment en si, la cit de l’hinduisme, la forma, morfé, eídos (Arist.). És la causa formal abstracta, la secundarietat, l’especulació. Se la pot considerar com la màgia general, l’essència de la filosofia. Reflecteix la globalitat. És la integració general que funda l’integracionisme de Ferrater Mora. Representa, de baixada, a l’estil hegelià, l’Estat (Plató, Aristòtil, Hobbes, Rousseau, Kant, Hegel), l’Arquia, l’autoritat suprema. Constitueix el cim l’episteme (grec) de la ment, la consciència universal, l’enteniment general, Verstand (Kant), el discerniment, el summum de la Cultura, no només científica (teorema) o ideològica (teoria), ans

7

també estètica (teatre) i mitològica (teúrgia). És l’objecte central de la gnoseologia o teoria del coneixement o epistemologia. És el “cabasset” de tots els “cabasset d’eines” del Wittgenstein-2, el llenguatge comú a tots els llenguatges. 221.02.04.- Nucli: 221.02.04.00.- Teoria: Ment. Abstracció. Per a nosaltres la Teoria és un punt convergent d’analítiques patents i de síntesis latents, de vivències subjectives i d’estructures objectives, de plasma original i de mundanitat madura, que es troba allunyat màximament de la realitat concreta, la Pràctica. Des d’aquella posició pot abastar tota la diversitat i riquesa de la realitat mental. Pròpiament coordina de forma global i harmonitzadora les exigències de la ment humana respecte la realitat concreta. La Teoria contempla cadascuna de les diferents àrees des d’una perspectiva abstracta, recollint l’expansió desplegada en l’hemisferi concret amb conceptes universals. La Teoria pura és la forma (morfé) de la ment sense cap contingut de la realitat concreta. Les coses teòriques i pràctiques són formes amb major o menor grau de contingut de realitat concreta. La Teoria és com una mena de pissarra buida o de mirall on encara res no s’hi dibuixa ni s’hi reflecteix. És un rellotge que marca les hores, però sense esdeveniments. Tanmateix no és un estri inert. Aquest mirall o aquesta pissarra són conscients. Heràclit i Plató l’entreveuen sota el concepte universal de logos. “Enteniment agent (noûs poietikós) u i etern”, en diu l’aristotèlic Alexandre d’Afrodisia; “llum divina”, en diuen els agustinians; “enteniment agent universal únic”, en diu Averrois. Aristòtil l’havia definit com aquell enteniment mitjançant el qual la capacitat de comprensió dels aspectes intel·ligibles s’actualitza o arriba a ser efectiva (De anima, III, 4-5). Descartes parla d’“apercepció”, que és la percepció acompanyada de consciència. Kant parla de l’“enteniment pur” (Verstand) com “la unitat de l’apercepció”. Per ell el cim de l’enteniment és l’apercepció pura o transcendental del subjecte també transcendental. És impossible de comprendre-la perquè ella mateixa és la comprensió. La Teoria ve a ser la consciència pura sense conscient que la tingui ni que la governi. Objectivament és l’abstracció màxima. Subjectivament és la ment conscient, sense subjecte (no sense subjectivitat) i encara sense continguts. És un gran mocador de fer farcells on hi cap tot però on encara no hi ha res posat. Embolcalla qualsevol cosa d’espai i de consciència, de temps i de transcendència, d’actualitat i de radicalitat. Davant d’ella tot esdevé més o menys discernible excepte la Pràctica. (Vegi’s 111.5, 113.5, 127). La realitat completa es pot situar entre dos pols i exhibeix tot de graus intermedis. Un pol és la realitat expressada de la consciència (Teoria) i l’altre és la realitat no expressada de l’inconscient (“Pràctica”). Cal conservar o recuperar la ment pura en si mateixa, més enllà de tota altra consideració. 221.02.04.10.- Negres: 221.02.04.11.- Entre Teoria i “Sentit”. 1.02: - 45 STT – 45 SUB – 45 STM – 45 PRA. (02.16) Teoria amb sentit: intel·ligible, intel·ligent. *Enigma. Contradicció. La Teoria no és un estri inert. És una mena de pissarra conscient (l’“enteniment agent” dels averroistes i escolàstics medievals). És impossible comprendre-la perquè ella mateixa és

8

la comprensió. La Teoria ve a ser l’autoconsciència pura, subjectiva en ella mateixa, sense cap altre conscient que la tingui ni que la governi des de fora. L’acció mecànica objectiva, significativa, de reflectir no explica suficientment la Teoria, facultat d’algú (subjecte universal o transcendental) que “veu”, que “mira”, i això vol dir consciència. 221.02.04.12.- Entre Teoria i “Significat”.1.02: - 45 SGT – 45 OBJ -45 SGE – 45 PRA. (02.15) Teoria significativa: raonable. *Coneixement abstracte. Objectivament és l’abstracció màxima: l’Ésser, l’U. 221.02.04.13.- Entre Teoria i “Anàlisi”. 1.01: - 45 ANA – 45 FEN - 45 EXP – 45 PRA. (02.11) Teoria analítica: detallada, criticada. * Discerniment crític. La Teoria pura és la forma (morfé) de la ment sense cap contingut de la realitat concreta. Les qualitats teòriques i pràctiques són formes amb major o menor grau de contingut de concreció. 221.02.04.14.- Entre Teoria i “Síntesi”. 1.01: - 45 SIN – 45 NOU – 45 AMO – 45 PRA. (02.12) Teoria sintètica: conjuntada, integrada. * El Logos. El Verb. La Paraula. La Teoria és com una mena de pissarra buida on encara res no s’hi dibuixa. És un rellotge que marca les hores, però encara sense esdeveniments. 221.02.04.15.- Entre Teoria i “Caovisió”. 1.03: - 45 CAO – 45 PLA - 45 CAS – 45 PRA. (02.20) Teoria caovisiva: oberta a totes les possibilitats. *La impossibilitat mental bàsica de fer coherent l’univers. Sembla que a nosaltres els humans només ens interessa de la realitat allò que es fa entenedor. Però caldria que ens adonéssim de les visions caòtiques, eixides del primitivisme, de la infància i dels somnis, d’on emergeix el món que considerem entenedor i a les quals al capdavall acaba tornant. 221.02.04.16.- Entre Teoria i “Cosmovisió”. 1.03: - 45 COV – 45 MON – 45 COS – 45 PRA. (02.19) Teoria cosmovisiva: de visió universal, omnicomprensiva. *Cosmovisió filosòfica, epistèmica. La Teoria és un gran mocador de fer farcells on hi cap tot, però on encara no hi ha res posat. Embolcalla qualsevol cosa d’espai i de temps, de consciència i de transcendència, d’actualitat i de radicalitat. Davant d’ella tot esdevé possible excepte la “Pràctica”. 221.02.04.20.- Roges: 221.02.04.21.- Entre Teoria i “Estètica.” (SUB-FEN). 2.03: - 55 EST- 35 ART – 35 PSI – 55 PRA. (02.40) Teoria estètica: Manifests de les avantguardes (s. XIX-XX). * Baumgarten. Hegel. Primer els filòsofs i, a continuació, els mateixos artistes han reflexionat sobre què són els recursos estètics i d’on treuen llur poderosa influència, tot i no ser reduïbles a raó. És l’aplicació de la intel·ligència a l’estètica. 221.02.04.22.- Entre Teoria i “ Ideica” (OBJ-NOU). 2.03: - 55 IDE – 35 MTF – 35 ETI – 55 PRA.

9

(02.38) Teoria ideica: El logos (grec). *Primers principis. La Teoria contempla cadascuna de les diferents àrees des d’una perspectiva abstracta, recollint l’expansió desplegada en l’hemisferi concret en conceptes universals abstractes, en conjunts homogenis abstractes. 221.02.04.23.- Entre Teoria i “Follia.” (SUB-PLA). 2.05: - 55 FOL – 35 FEL – 35 EBR – 55 PRA. (02.53) Teoria folla: Despropòsit. Disbarat. Inconveniència. *La “manía” del “Fedre” de Plató. Sovint ens donem a fer elucubracions en el buit, a establir relacions boges, incontrolades, d’on poden eixir grans novetats interessants. 221.02.04.24.- Entre Teoria i “Convenció” (OBJ-MON). 2.05: - 55 CNV – 35 AFI – 35 OBL – 55 PRA. (02.55) Teoria convencional: ad hoc, consensuada.* Hipòtesi. Postulat. Un poder excepcional de la ment és el de fer suposicions o simulacions mentals. Pren forma de proposició condicional: “Si..., aleshores...”. És tan fort aquest poder que dóna a la Teoria un valor, “etern” (Descartes), amb independència de la “Pràctica”. Tres falsedats poden donar una veritat: “1) Si tots els homes són arbres, 2) i tots els arbres són planetes, doncs, (3) tots els homes són planetes”. Malgrat que les tres proposicions esmentades siguin falses, el “doncs”, la conclusió és vertadera. El raonament conclou bé (Aristòtil). 221.02.04.25.- Entre Teoria i “Mítica” (SUB-NOU). 2.04: - 55 MIT – 35 MTP – 35 MIS – 55 PRA. (02.37) Teoria mítica: Coneixement del gènere mític. *Mitologia. Les mitologies corrents són enfocades des del cientisme. Busquen història en els mites o els refusa (desmitificació). El nucli essencial d’un mite és un moment transhistòric d’expressió totalment lliure. Pot estar provocat per un fet històric però aquest no és res més que l’excipient de la medecina. 221.02.04.26.- Entre Teoria i “ Lògica” (OBJ-FEN). 2.04: - 55 LOG – 35 CIE - 35 TEC – 55 PRA. (02.39) Teoria lògica: Logística, lògica formal. * Geometria. Figures. Constitueix l’axiomàtica, coronació rigorosa i formalitzada dels raonaments i figuracions lògico-matemàtics formulats al llarg de la història. 221.02.04.27.- Entre Teoria i “Astúcia” (SUB-MON). 2.06: - 55 AST – 35 INT – 35 DSG – 55 PRA. (02.54) Teoria astuta: Engany. Trampa. Temptació. *Retòrica. No té perquè cenyir-se al principi de no contradicció. Ens ensenya a detectar i utilitzar els contrasentits i les contradiccions de la vida, en llur punt just. 221.02.04.28.- Entre Teoria i “Raresa” (OBJ-PLA). 2.06: - 55 RAR – 35 BOS – 35 PRD – 55 PRA. (02.56) Teoria rara: Falòrnia. *Absurditat. Darrera de l’absurd pot amagar-se el coneixement mental. Credo quia absurdum. Els existencialistes han desenvolupat la filosofia i l’art de l’absurd (Heidegger, Sartre, Becquet, Ionesco). 221.02.04.29.- Entre Teoria i “Probabilitat” (PLA-FEN). 2.01: - 55 PRB – 35 ATZ – 35 TRB – 55 PRA.

10

(02.48) Teoria probable: Opinió, hipòtesi. * Suposició. Possibilitat. Certesa en segon grau: certesa del grau de probabilitat. Marx deia que ell només s’ocupava de coses amb un alt grau de probabilitat. Ni volia ocupar-se de res cert del tot (no existeix) ni de res poc probable (apte només per a elits). Els fiscals acusen davant d’un tribunal que encara no ha instruït ni sentenciat un cas si troba “indicis raonables de criminalitat”. 221.02.04.2A.- Entre Teoria i “Harmonia” (MON-NOU). 2.01: - 55 HAR – 35 CMN – 35 RGN – 55 PRA. (02.46) Teoria harmònica: proporcionada, globalitzada. *Forma pura harmònica. Coordina de forma global i harmonitzadora les exigències de la ment humana respecte l’heterogeneïtat de la realitat concreta. Cal alliberar-se i prendre distància de la realitat concreta per poder abastar-la en la seva globalitat. Tot ho lliga tot i tot ho muta tot. 221.02.04.2B.- Entre Teoria i “Precisió” (FEN-MON). 2.02: - 55 PCS – 35 EXC – 35 POL – 55 PRA. (02.47) Teoria precisa: Llei. *Límit d’aproximació. Cal acotar l’error. Per exemple: error menor d’n mil·lèsimes. Hi ha persones precises i aparells de precisió que les auxilien. 221.02.04.2C.- Entre Teoria i “Sublimitat” (NOU-PLA). 2.02: - 55 SLM – 35 CFN – 35 MGM – 55 PRA. (02.45) Teoria sublim: Suprem coneixement.*Contemplació dialèctica (Plató). Situació límit confusa i embriagadora de la perfecció mental. 221.02.04.30.- Blaves: 221.02.04.31.- Entre Teoria i “Glòria” (SUB-PLA-FEN). 3.03: - 60 GLO – 30 TRS – 30 PAS – 60 PRA. (02.77) Teoria gloriosa: neta, sana, esponerosa, radiant. *Fama, anomenada. Teoria encisadora que irradia convicció sense cap ajuda ni argument, per ella mateixa. Revelació. Moisès amb les taules de la llei baixant del Sinaí. 221.02.04.32.- Entre Teoria i “Arquetip” (OBJ-MON-NOU). 3.03: - 60 ARQ – 30 OGN – 35 ECL – 60 PRA. (02.75) Teoria arquetípica: Estructura mental profunda transcultural acceptada. *Forma universal. Cal relativitzar tot model global de la realitat, tota visió del món, sempre oberts a les novetats, sempre responsables de la custòdia i transmissió dels valors adquirits. 221.02.04.33.- Entre Teoria i “Bellesa” (SUB-FEN-MON). 3.02: - 60 BEL – 30 AGU – 30 COM – 60 PRA. (02.78) Teoria bella: preciosa, encantadora, venusta. *Perfecció formal mental. Produeix enamorament, encís, encanteri i transporta l’experimentador als llimbs. 221.02.04.34.- Entre Teoria i “Arkhé” (OBJ-NOU-PLA). 3.02: - 60 ARK – 30 ORG – 30 APE – 60 PRA. (02.76) Teoria arcaica: original, esotèrica, iniciàtica. *Axioma. La Teoria és com un mirall desproveït de marc, de límits, de sistemes de referència. Cada imatge virtual reflectida depèn en la seva interpretació de la relació amb la resta d’imatges reflectides.

11

Les iniciacions (sadhana scr.) a la plenitud (purna scr., pléroma gr., plenitudo ll.) d’origen primitiu (màgia blanca), perseguides i deformades pels poders opressors posteriors (màgia negra) s’amaguen amb gran secretisme sota el nom de “disciplines de l’Arcà”. Les societats secretes modernes empren les mateixes formes de procedir. 221.02.04.35.- Entre Teoria i “Divinitat” (SUB-MON-NOU). 3.01: - 60 DIV – 30 GEN – 30 ECU – 60 PRA. (02.74) Teoria divina: Designi, pla divins. *Teologia. La Teoria és la consciència de si mateixa que abraça la realitat completa. Només quan es tenen reunides en el cim de la Teoria totes les abstraccions o mentalitzacions que pugen de la “Pràctica” es pot decidir sobre què cal fer. Per això es consideren divins els reis i caps d’estat que, si volen comandar amb rectitud, cal que globalitzin totes les informacions abans de decidir. 221.02.04.36.- Entre Teoria i “ Indeterminació” (OBJ-PLA-FEN). 3.01: - 60 IDT – ONA – 30 ACC – 60 PRA. (02.80) Teoria indeterminada: Indeterminisme. *Principis de no identitat, de sí contradicció i de terç inclòs (B. Nicolescu). La Teoria és com un mirall general que reflecteix tot allò que es pot reflectir, net, sense condicionaments, tamquam tabula rasa. La Teoria pura és no-persona i no-cosa determinades. Contemplació sense subjecte que miri, sense continguts, sense rastre, com diran els aforismes de Patañjali. Sin arrimo com diu Teresa d’Àvila. Meditació Zen; hores i hores davant d’una paret blanca i buida de qualsevol imatge. Sense distraccions, segons la tradició monàstica. Estat alfa, segons la psicologia moderna. Mirar el mirall i allò que s’hi reflecteix i veure entrar i sortir imatges que no deixen rastre en el mirall. Si pintes el mirall o t’hi pintes o, pitjor, si graves o et graves al vidre del mirall has espatllat la Teoria. El mirall ratllat enterboleix la visió de la imatge i la de l’observador. Les dificultats de la vida marquen ratlles al mirall. Cal netejar-lo. Cal tornar-lo a polir, fins a recuperar la transparència o nitidesa pura on el no-res acull, representa i informa el tot. 221.02.04.37.- Entre Teoria i “Tiàmat” (SUB-NOU-PLA). 3.04: - 60 TIA – 30 LET – 30 AKA – 60 PRA. (02.73) Teoria tiamàtica: providencialista. *L’Origen. L’Alfa. El Principi. Anfang (al.). Tots els pobles primitius imaginen una Mare universal, mare dels déus, dels homes i de les coses, que busca i fa néixer l’harmonia sublim en el món. Font de tota providència. Motiu de tota confiança. Sina amorosa del fills entremaliats. 221.02.04.38.- Entre Teoria i “Determinació” (OBJ-FEN-MON). 3.04: - 60 DET – 30 FUN – 30 ECN – 60 PRA. (02.79) Teoria determinada: Determinisme, mecanicisme, racionalisme. *Llei general. En el mirall de la Teoria, si és ben pur, s’hi reflecteixen contínuament les diverses realitats amb absoluta determinació i claredat. D’ella se’n deriva un bon govern de les coses. Saviesa política demanada per Salomó com el bé més preuat d’un governant.

12

221.02.05.- Antiterme: 45º: SIN, ANA, SGT, STT, COV, CAV. 55º: HAR, PRB, PCS, SLM, IDE, EST, LOG, MIT, CNV, FOL, RAR, AST. 60º: DIV, IDT, BEL, ARK, GLO, ARQ, TIA, DET. 90º: FEN, NOU, OBJ, SUB, MON, PLA, ART, MTF, CIE, MTP, INT, BOS, AFI, FEL, EXC, CFN, CMN, ATZ, AGU, ORG, FUN, LET, OGN, TRS, GEN, ONA. 120º: COM, APE, ECU, ACC, ECN, AKA, ECL, PAS. 125º: PSI, ETI, MIS, TEC, POL, MGM, RGN, TRB, DSG, PRD, OBL, EBR. 135º: EXP, AMO, STM, SGE, COS, CAS. 180º: PRA. 221.02.06.- Núvol d’afins Globalitat. Abstracció. Discerniment. Forma. Ment pura. Secundarietat. Generalitat. Universalitat. Especulació. Màgia general. Filosofia. Maduració. Integració. Arquia. Autoritat. Política. Representació plena. Estat. Enteniment pur. Discreció. Discriminació. Diferenciació. Cultura, no només científica (teorema) o ideològica (teoria), ans també estètica (teatre) i mitològica (teisme). Civilització. Llenguatge universal. Expressió integral. “No toca de peus a terra”. “Viu en els núvols”. 221.02.06.- Salt als veïns propers: (45º SIN/1.01/ANA 45º) (45º SGT/1.02/STT 45º) (45º COV/1.03/CAV 45º) (55º HAR/2.01/PRB 55º) (55º PCS/2.02/SLM 55º) (55º IDE/2.03/EST 55º) (55º LOG/2.04/MIT 55º) (55º CNV/2.05/FOL 55º) (55º RAR/2.06/AST 55º) (60º DIV/3.01/IDT 60º) (60º BEL/3.02/ARK 60º) (60º GLO/3.03/ARQ 60º) (60º TIA/3.04/DET 60º) 221.02.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: --------------------

13

221.02.07.- Sociolingüística: Construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica. En principi, sense haver-ho comprovat en la pràctica. Suposició especulativa sovint expressió d’una convicció personal. Hipòtesi (científica), idea general per explicar un conjunt de fets. Elaboració especulativa diferent de la pràctica. A la Grècia antiga, cadascuna de les delegacions oficials que les ciutats enviaven a les celebracions religioses i esportives per tal que hi portessin llur representació. Sèrie, conjunt ordenat de coses d’una mateixa espècie. Conjunt de principis referent a un determinat concepte que inclou tant els axiomes postulats sobre aquest com les conseqüències o teoremes que han estat deduïts lògicament.

14

221.02.08.- Figures: 221.02.08.01.- Símbol de TEO: 221.02.08.02.- Constel·lació de TEO:

15

221.02.08.03.- Trajectes de TEO:

16

221.02.08.04.- Graus d’oposició:

17

221.02.09.- Texts afins: 221.02.09.01.- “...Si bé tot el nostre coneixement comença amb l’experiència, no per això s’origina tot en l’experiència. Ja que podria ser que el nostre coneixement d’experiència, fos compost del que rebem per mitjà d’impressions i del que la nostra pròpia facultat de conèixer (per mitjà tan sols de les impressions sensibles) proporciona per ella mateixa, sense que distingim aquest afegit d’aquella matèria fonamental fins que un llarg exercici ens ha fet atents a ell i hàbils en separar ambdues coses. “És doncs, com a mínim, una qüestió que necessita d’una acurada investigació i que no ha de resoldre’s de seguida a primera vista, la de si hi ha un coneixement semblant, independent de l’experiència i de tota impressió dels sentits. Aquests coneixements s’anomenen a priori i es distingeixen dels empírics, en què tenen les seves fonts a posteriori, o sigui, en l’experiència. “Aquella expressió però, no és bastant determinada per assenyalar adequadament tot el sentit de la qüestió proposada. Doncs, hi ha alguns coneixements derivats de les fonts d’experiència dels que se sol dir que nosaltres en som partícips a priori o capaços d’ells, perquè no els derivem immediatament de l’experiència, sinó d’una regla universal, la qual, malgrat tot, hem tret de l’experiència. “Així, d’algú que minés els fonaments de casa seva, se’n podria dir que podia saber a priori que la casa s’esfondraria, és a dir, que no hauria necessitat esperar l’experiència de l’esfondrament real. Però totalment a priori no podia saber-ho. Havia de saber de bell antuvi per experiència, que els cossos són pesats i per tant que quan se’ls treu la base, cauen. “Seguidament doncs, entendrem per coneixements a priori, no els que es donen independentment d’aquesta o d’aquella experiència, sinó els que es donen sense cap tipus d’experiència. A aquests s’oposen els coneixements empírics o sigui els que només són possibles a posteriori, és a dir, per l’experiència. D’entre els coneixements a priori s’anomenen purs aquells en els quals no s’hi barreja res d’empíric. Per exemple la proposició: tot canvi té la seva causa, és una proposició a priori, però no és pura, perquè el canvi és un concepte que només pot ser extret de l’experiència.” Kant. Crítica de la razón pura. Introducción. De la distinción del conocimiento puro y el empírico. Pàg. 27. Editorial Porrúa, S.A. México, 1991 221.02.09.02.- “Si una cosa canvia, nosaltres, tanmateix, la concebem com essent una i la mateixa cosa. Un tros de cera que té, després de ser escalfat, una altra temperatura, una altra olor i un altre color, continua, tanmateix, essent un i el mateix tros de cera. Però no podríem seguir mantenint que es tractés de la mateixa cera, si mantinguéssim que una cosa és la suma de les seves propietats. Perquè les propietats no són les mateixes que abans i, malgrat tot, la cosa és la mateixa. Admetre la forma d’empirisme de Hume sembla, dit d’una altra manera, conduir a un col·lapse dels conceptes que usem en la nostra perspectiva del món extern.” Hartnack, Justus. La teoría del conocimiento de Kant. Pàg.15 Ediciones Cátedra, S.A. Madrid, 1992

18

221.02.10.- Obra plàstica afí:

Rafael Sanzio de Urbino L’Escola d’Atenes Pintura mural

19

221.02.11.- Dades tècniques: c = 0.15915494309189534600 p = 0.00000000000000000000 t = 0.00000000000000000000 v = 0.00000000000000000000 221.02.12.- Test / Qüestionari: 221.02.12.01. TEO

Lluís Maria Xirinacs Damians. TEORIA. GLOBÀLIUM. MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC - Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.

Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.